Sóc un pessimista que sempre veu el costat positiu de les coses. Tinc la sort de tenir sovint inquietuds i interès per aprendre i conèixer coses noves i això fa que no sigui una persona especialment apàtica, però si que de vegades tinc alguns períodes d’apatia.
Un dels llibres que més m’han agradat es “El árbol de la ciencia” de Pio Baroja. Me’l vaig haver de llegir a COU a l’assignatura de Literatura espanyola. El protagonista es diu Andrés Hurtado i es una persona apàtica i hipersensible amb un gran neguit existencial, que busca però no troba, el sentit de la vida. El personatge està fortament influenciat per les idees del filòsof Arthur Schopenhauer (filòsof considerat de segona però que va ser el primer en incorporar elements de la filosofia oriental i ara les seves idees estan bastant de moda). Aquest filòsof deia que la vida es per una part patiment i dolor i per un altra part avorriment. Si no tens el que vols, pateixes i per tant sents dolor, però si ja tens el que vols, això t’acaba conduint a un estat d’avorriment. S’ha de buscar un punt mig entre aquests dos extrems que s’aconsegueix assolint l’”ataràxia” (similar al nirvana), es a dir, la serenitat de l’esperit, la pau interior, anul.lar qualsevol desig… No soc gaire expert en filosofia, tot i que durant una època em va interessar molt (fa poc vaig trobar uns apunts de filosofia de quan feia tercer de BUP que encara guardava al fons d’un calaix), inclús em vaig plantejar estudiar la carrera, però desprès de reflexionar una mica vaig abandonar aquesta idea. En un altra post t’explicaré perquè vaig abandonar la idea d’estudiar aquesta disciplina, també et parlaré de Confuci, de Bob Marley, d’en Batman i de perquè si tingues un fill, no li diria mai que estudiés el que més li agradi.
Respecte a l’apatia que et comentava abans, a mi més que apatia, el que em passa es que a vegades em quedo atrapat per la rutina. Per una banda, m’agrada la rutina perquè em dona una certa sensació de seguretat però per altra banda aquesta rutina a vegades fa que perdi la motivació per tot. Un truc que utilitzo des de fa anys i que em funciona bastant bé, es posar-me molts petits objectius, propòsits, metes, reptes o estímuls, però han de ser coses que puc fer, no “en plan” aprimar-me o deixar de fumar (això em portaria a la frustració i seria pitjor). Em refereixo a petites coses que m’agrada fer. També poden ser coses a llarg termini que potser no acabaré assolint mai, com quan vaig dir allò de voler visitar els 50 països d’Europa. Com si fos una llista de tasques a fer o coses per comprar al supermercat i que vas ratllant, només que aquí es tracta d’una llista mental i no pas escrita.
Una altra cosa que també faig, és reservar-me coses que m’agraden per poder gaudir-les en un futur proper (en el moment que jo ho desitgi). Per exemple, llegir un determinat còmic, veure una peli concreta de la meva col-lecció o escoltar un àlbum de música que m’acabo de comprar, etc. Em posposo el gaudiment d’aquestes activitats per més endavant i així sempre tinc en ment coses boniques per poder fer quan vulgui (en anglès hi ha un concepte similar a això que t’acabo d’explicar i que té el nom de “pleasure delayer”).
Un cop vaig llegir un article d’un diari sobre un escriptor xilè que es deia Roberto Bolaño i que va morir jove a Barcelona. Té dos llibres que s’han fet bastant coneguts anomenats “Los detectives salvajes” i “2666”. Era poc conegut abans de la seva mort, però poc a poc s’està convertint en un autor de culte. Doncs bé, l’article periodístic deia que aquest escriptor va llogar un cop un estudi a Blanes per escriure, i que el primer dia que va entrar, es va trobar amb una nevera abandonada per l’antic llogater. Diu l’article que ell va decidir no llençar aquella nevera però que mai la va obrir, perquè va pensar que si mantenia el misteri del seu contingut, això excitaria la seva imaginació. Així, quan estava bloquejat mirava la nevera pensant en el que hi hauria dins i això era una gran font d’inspiració per ell. Tot seguit es posava a escriure sense parar. L’article acaba dient que segurament aquesta història es una llegenda urbana. La qüestió es que jo faig quelcom similar, sempre em deixo un misteri, alguna cosa que m’agradi, per poder fer més endavant, així sempre tinc idees positives al cap, i quan ja ho compleixo, me’n busco de noves.
Per altra banda, sempre he tingut la sensació que es més bonica la idea que penso que la realitat mateixa. Es a dir, si un dia tinc un “plan” com per exemple anar a sopar i desprès veure una pel.lícula al cine, m’acostuma a agradar més el que ha de venir que no pas la situació en si mateixa (la pizza no es tan bona com m’esperava, la peli es avorrida….), potser perquè en la meva ment, aquesta idea o aquest “plan” es perfecte i en canvi la realitat no ho es mai de perfecte. També suposo que això es perquè idealitzo les coses o persones fins a tal punt que desprès aquestes sovint em deceben. Per això ara estic intentant no idealitzar tant i gaudir més del moment. A l’escena final de la peli “El Decamerón” del cineasta italià Pier Paolo Pasolini, hi un personatge que interpreta el mateix Pasolini, i que representa un pintor deixeble de Giotto que pinta un fresc en una església. Quan acaba de pintar-la desprès de que hagi passat un cert temps, retira la bastida, es queda observant el fresc i es pregunta “Per què realitzar una obra, quan es molt més bonic somiar-la” i tot seguit s’acaba la pel·lícula. En aquell moment em vaig sentir molt identificat amb aquella frase.
M’estic adonant que he fet un “spoiler” de la peli (realment no es gaire important).
Les meves històries 