Confuci, Bob Marley i Batman

Avui et parlaré d’una cosa de la qual vaig fer referencia en un post anterior, perquè vaig abandonar la idea d’estudiar la carrera de Filosofia.

Quan em vaig assabentar que hi havia una disciplina que estudiava coses com el coneixement, el pensament, l’existència, les idees, els processos d’aprenentatge etc., vaig pensar que per una persona tan curiosa com jo, allò em venia com anell al dit. Eren els estudis ideals per mi. Però de mica en mica aquesta il.lusió es va anar convertint en petites decepcions. Quan vaig començar a estudiar filosofia vaig veure que ja de bon principi, es plantegen moltes preguntes i moltes qüestions. Això va en augment i fa que encara tinguis més intriga per saber les respostes, però aquestes no arriben. A mida que continues estudiant, es van generant nous dubtes i més interrogants però les respostes continuen sense arribar. Fins que arriba un dia que te n’adones que aquestes respostes que fa temps que esperes no arribaran mai. Moltíssimes preguntes però poquíssimes respostes.

Filosofia es una carrera de lletres i les respostes que tan esperava jo, crec que només te les poden donar les ciències (neurologia, neuropsiquiatria, astronomia, astrofísica, neurobiologia…). La Filosofia hauria de ser una carrera de ciències o almenys ciències mixtes, però si fas un cop d’ull al programa de la carrera, veus que només et trobes un parell o tres d’assignatures relacionades amb la ciència i que la gran majoria estan relacionades amb l’antropologia, l’historia, l’art, etc. Aquesta carrera té un nom equivocat, crec que s’hauria de dir “Història de la Filosofia” de la mateixa manera que existeix la carrera de “Història de l’Art” que no es el mateix que “Belles Arts”. De fet, si ens fixem en els primers filòsofs a la Grècia Antiga, tots ells eren gent de ciències.

Hi ha una curiositat que exemplifica molt bé tot això, i es que a l’Acadèmia, l’escola que va fundar Plató a l’antiga Grècia, hi havia un rètol que deia “Prohibida l’entrada a qui no sàpiga matemàtiques (geometria)”.

Durant la història hi hagut molts filòsofs de ciències però han anat sorgint molts autors que venien de lletres i ja en el S.XX trobem que molts dels filòsofs més importants han estudiat lletres, com ara teologia, filologia etc. com per exemple Nietszche, Heidegger, Foucalt, Max Weber, Hannah Arendt … i crec que es un dels motius del perquè tots els dubtes “filosòfics” dels que parlava abans quedin sense contestació.

Quan feia la carrera de Dret, hi havia una cosa que es deien crèdits de lliure elecció i consistia en que havies de fer unes assignatures (el 10% de la carrera) que no tenien res a veure amb els estudis que cursaves. La majoria de gent que conec es va decantar per les coses més fàcils (des d’aeròbic fins a assistir a conferències), jo vaig triar assignatures que m’interessaven (la veritat es que em vaig complicar molt la vida).

Una de les assignatures que vaig fer vas ser “Introducció al pensament xinès”. Havíem de llegir-nos quatre llibres i després, fer un petit treball sobre cada llibre. El primer llibre que ens vam haver de llegir va ser el “Lun Yu” de Confuci.

Al igual que Sòcrates, Confuci no va deixar res escrit. El “Lun Yu” es una recopil.lació feta possiblement per algun dels seus deixebles (o  deixebles dels seus deixebles), formada bàsicament per aforismes, conversacions amb els deixebles, anècdotes, cites etc. Durant el llibre, hi apareix reiteradament (de diferents maneres) la dita  o  principi de “no voler per als demés el que no es vulgui per a  un mateix”. Aquest principi moral està vigent avui en dia i existeix a totes les cultures, religions i filosofies d’arreu. Es freqüent sentir aquesta dita (o variacions d’aquesta)  a  pares  i  educadors quan volen ensenyar  i  donar consell als nens petits.

El llibre gira sobretot al voltant dels conceptes d’Humanitat, Pietat Filial i Estudi.

La Humanitat representa la virtut suprema,  i  es refereixi  a  estimar els altres, desitjar el bé.

La Pietat Filial consisteix en el respecte als pares i a la  gent gran i el compliment dels deures cap a ells (no s’ha de donar més preocupació als pares que la teva pròpia salut, es diu al llibre).  La Pietat Filial es la base de les relacions socials, de l’ordre  i  de la pau (les persones més joves han d’escoltar a les més grans). 

L’Estudi es important, no per convertir-se en erudit, sinó per desenvolupar la humanitat  i  fomentar la virtut. L’estudi inclou el cultiu de les “sis arts” (a les que ja vaig fer referència en el post número 7 titulat “Tintin, Persèpolis i Lucky Luke”) i que son els rituals, la música, el tir amb arc, la conducció de carruatges, la caligrafía i les matemàtiques.

La filosofía de Confuci, es una mena d’ètica social basada en l’automillorament  i  la perfecció individual com a base perquè la societat en global la pugui aconseguiri va ocupar durant molts anys un lloc central en la ideología i la vida quotidiana de la Xina, estenent també la seva influencia cap a a Corea, Japó i el Vietnam.

Recordo que quan estudiava Filosofia a COU vaig estudiar entre d’altres els filòsofs presocràtics, Aristòtil, Plató, Descartes, Locke, Hume, Kant etc., però en canvi a Confuci, ni tan sols se l’anomena. Tampoc a cap altra filòsof que no sigui europeu. Moltes vegades critiquem als americans perquè pensen que son el centre del món, i així ens ho demostren sovint a través del productes audiovisuals que produeixen i que la resta del mon consumim. Potser això no ens deixa veure que nosaltres els europeus també tenim una visió bastant eurocentrista del món. Jo crec que també soc una mica eurocentrista. Intento, no ser-ho o almenys minimitzar-ho i interessar-me també per les altres cultures. M’agrada molt Europa i de fet prefereixo viatjar pels països europeus que no sortir del continent a veure altres països (nomès ho vaig fer quan vaig anar a Nova York).

L’etnocentrime no es patrimoni exclusiu dels europeus, però. Afrocentrisme, sinocentrisme o latinoamericanisme també col.loquen al centre el seu sistema de valors i la seva etnia per davant de les altres. L’etnocentrisme considera que la cultura pròpia es superior a les altres i es el model de referencia a través del qual s’examinen o es valoren les altres cultures. Això fa que s’emetin judicis de valor en els que es menyspreen les demès cultures que es consideren endarrerides, salvatges… L’etnocentrisme portat a l’extrem dona peu al racisme i a la xenofòbia. Quan vaig estar estudiant a Anglaterra els primers sis mesos de l’any 1996 jo mateix vaig protagonitzar una situació que es pot titllar d’eurocentrista. Compartia habitació amb un noi de Corea del Sud. Un dia em vaig posar una samarreta en la que apareixia dibuixat el personatge del Tintin. El meu company coreà em va mirar i em va preguntar qui era aquell personatge. Jo, molt sorprès per la seva pregunta li vaig dir que es tractava del personatge de còmic més famós del món. Ell em va dir que allò no podia ser, perquè a Corea i a Asia en general, el Tintin no era conegut. Jo llavors li vaig preguntar quin era llavors per ell, el personatge de còmic més famós del món, i em va dir que segurament Batman o Superman, ja que aquests eren coneguts a tot el món… Em vaig quedar sense saber que dir-li perquè vaig veure que tenia raó.

El contrari a l’etnocentrisme es el relativisme cultural que considera a tota cultura com a vàlida. Segons aquesta corrent, cada cultura estableix el seu propi sistema moral o ètic, No existeixen veritats morals o principis ètics universals, sinó que cada cultura te els seus propis, per tant els costums, rituals o tradicions de cada societat només es poden entendre en funció de la cultura a la què pertanyen, ja que no hi ha un estàndard definitiu sobre el “bé” i el “mal”. T, tot dependrà de la cultura en la que un individu es mogui (el que es dolent en una determinada cultura pot ser bo en un altra).  

Aquesta corrent va ser plantejada per l’antropòleg Franz Boas en el segle XX. Deia que les cultures no es poden comparar, no hi ha “superiors” ni “inferiors”, sinó que totes les cultures son iguals. Va sorgir com una reacció a l’ etnocentrisme dominant de l’època i per reinante i per mirar de salvaguardar la pluralitat de les cultures del món.

Aquest pensament es va elaborar en els primers anys de l’antropologia cultural amb la revisió dels relats de cultures no europees fets per viatgers i missioners, tenyides d’etnocentrisme. El relativisme cultural “diu” a l’investigador que ha de ser obert de ment per fer un exercici d’ immersió en el seu objecte d’estudi i així poder comprendre la naturalesa de cada cultura sense caure en judicis de valor.

Jo estic bastant d’acord amb el relativisme cultural perquè crec que si analitzes i jutjés una altra cultura prenent com a base la teva pròpia cultura, ja estàs assumint que la teva es superior (més avançada), i sempre consideraràs les altres com a “estranyes” o “no normals” en quan comportin hàbits oposats als de la teva cultura (com pot passar per exemple amb la poligàmia).

El que passa, es que el relativisme cultural presenta molts problemes. Si segons aquest corrent totes les cultures son vàlides, tots els comportaments i practiques dutes a terme dintre d’aquestes cultures també han de ser vàlides. Llavors, acceptem la poligàmia per exemple, d’acord, però que passa amb aquelles conductes o practiques culturals que atempten contra els drets humans, contra els drets fonamentals i contra la dignitat de les persones com per exemple la lapidació de dones per adulteri o la mutilació genital femenina?

Jo crec que encara que no hi hagi un estàndard definitiu sobre el “bé” i el “mal” comú a totes les cultures, el límit ha de ser com a mínim la vida, integritat i dignitat de les persones.

Acabaré amb un altra anècdota també relacionada amb el tema de l’etnocentrisme. Un cop vaig llegir una entrevista en la que un periodista li preguntava a una persona quina creia ella que eren el grup o artista més important i popular de la història de la música, si Elvis Presley o The Beatles. El seu interlocutor li va respondre que cap dels dos. Li va dir que tant Elvis com els Beatles eren molt coneguts però sobretot a Estats Units i a Europa. Ell creia que la icona musical més famós i rellevant de la història de la música era el jamaicà Bob Marley. Aquest, a més de ser popular a Estats Units i a Europa era una llegenda als països del tercer món, cosa que no eren ni els Beatles ni Elvis Presley. Vaig pensar en el moment de llegir l’entrevista que el fet que l’entrevistador no consideres també Bob Marley com a possible artista musical més famós i important de la història, tal com havia fet amb els Beatles i amb l’Elvis Presley, era una mostra d’etnocentrisme europeu i nord-americà.

De totes maneres, en opinió meva com a aficionat a la música des de fa molts anys, crec que hi ha poques coses a la vida tan indiscutibles com que els Beatles son el grup més important de la història de la música.