Dai Vernon, Houdin i Houdini

Fa uns anys em vaig apuntar a uns cursos d’iniciació a la màgia que es realitzaven al ja tancat “Rei de la màgia” a prop de la plaça Urquinaona. Sempre m’ha agradat la màgia però en aquella època com que em vaig fer amic del Juanma (un company de justícia que en els seus temps lliures pintava i feia de mag aficionat), sovint parlàvem de màgia i potser per això encara em vaig interessar més i vaig decidir fer aquest curs. A les classes teníem un professor que era mag professional que ens feia números i desprès ens explicava els trucs. La veritat es que m’ho vaig passar molt bé, encara que no sé fer gaires números perquè soc molt poc hàbil amb les mans. Quan m’expliquen un truc em decebo una mica perquè ho veig tan evident que m’estranya com no haver-lo tret sense que m’ho expliquessin. Altres cops ho trobo molt enginyós i d’altres vegades prefereixo no saber-ho i que es conservi el misteri. En el curs que vaig fer, desprès de veure tants números i just desprès saber els trucs vaig aprendre també una mica a “pensar com un mag”. Es a dir, imaginem una rutina consistent en trencar una goma elàstica. Desprès de trencar-la fem uns suaus tocs sobre ella i “màgicament” la goma es recompon i torna a estar sencera com al principi. Doncs bé, un espectador fascinat pel que ha vist es preguntarà “com ho ha fet per trencar-la i desprès tornar-la a unir?” mentre que un mag donarà per fet que la goma elàstica no s’ha trencat mai i per tant no haurà calgut tornar-la a unir i centrarà els esforços en mirar d’esbrinar com ho ha fet el mag per fer creure que trencava la goma. Passa el mateix en les sèries i pel·lícules policíaques o d’investigació criminal. Al principi mai encertava per endavant qui era l’assassí o el culpable de la trama, ja que instintivament em posava a la pell del policia o detectiu, però quan vaig decidir veure-ho des del punt de vista del guionista, que és el la persona que s’inventa la història, vaig començar a encertar. Pensava en quin personatge faria culpable si jo fos el guionista de la trama.

Fins ara he estat parlant de màgia i de mags, però, em pregunto si no seria més correcte parlar d’il.lusionisme i d’il.lusionistes o és que es tracta de dues coses diferents? La veritat es que aquestes dues paraules sovint es confonen o porten a la gent a la confusió. Molts cops son considerades la mateixa cosa i la majoria de gent les utilitza indistintament. Però realment quan parlem de Màgia ens hauríem de referir als fenòmens que s’escapen a una explicació racional de les coses. La màgia es l’ús d’encanteris o conjurs per tenir un poder sobrenatural o paranormal sobre la natura o sobre les coses. La màgia existeix a la ficció i a la fantasia i ho practiquen els xamans, bruixes, bruixots, alquimistes, mags o encantadors, mentre que qui pràctica l’il.lusionisme és l’il.lusionista. L’Il.lusionisme es un art escènic, antigament conegut amb el nom de prestidigitació. L’il.lusionista mitjançant trucs crea la il.lusió de que alguna cosa sorprenent o quasi impossible de creure, està succeint. L’il.lusionista manipula la realitat de l’espectador a través de diferents tècniques per fer creure a la gent una determinada il.lusió. La Il.lusió que una cosa impossible pot ser possible (a través d’enganyar la nostra ment o la nostra percepció de la realitat) A això se li ha d’afegir l’habilitat extrema que tenen a les mans la majoria d’il.lusionistes.

En aquella epoca vaig poder parlar amb alguns il.lusionistes professionals i d’altres amateurs i recordo que quan parlaven dels il.lusionistes que més admiraven o que més els hi agradaven, hi havia un nom que quasi sempre es repetia, i no era el de Houdini. Era el d’un tal Dai Vernon (desconegut per mi en aquells moments). Em van explicar que va ser l’única persona que va poder enganyar a en Houdini.

Harry Houdini es el “mag” més famós del món. Es tan popular que de la seva figura, n’han fet pel·lícules, sèries… Si preguntem a algú del carrer que anomeni a algun “mag” el més probable es que el seu nom surti quasi sempre, i això no deixa de ser sorprenent tenint en compte que va morir l’any 1926 i que tot just s’acabava d’inventar la televisió aquell mateix any. Nascut a Budapest, el seu nom autèntic no era Harry Houdini sinó que va decidir anomenar-se així en honor a Jean Eugène Robert-Houdin el “pare de la màgia moderna” (l’il.lusionisme tal i com el coneixem avui en dia li deu part dels seus orígens). La història de Robert-Houdin es igual o més interessant encara que la de Houdini i entre d’altres coses ha estat l´únic home que ha evitat un guerra amb uns quants trucs de màgia. Però aquesta es un altre història que potser explicaré en una altre ocasió quan parli també de les guerres del futbol (si, guerres en plural) clar que tampoc son les guerres més absurdes que s’han produït, tenint en compte que hi ha hagut conflictes bèl.lics desencadenats per un gos, un porc i fins i tot un tros de síndria, però tot això si de cas ja ho explicaré un altre dia.

Tornant a Houdini, aquest il.lusionista era sobretot escapista. S’escapaba de cel.les, bidons tancats plens d’aigua, etc. i tot això, lligat amb manilles, cadenes, sogues i camises de força. De l’Eric Weisz (que així es deia realment) es deia que podia dislocar-se les espatlles quan volia, controlar els reflexos de la gola per poder amagar eines en el seu interior i regurgitar-les desprès i també que podia suportar un dolor físic extrem. De les seves actuacions més populars, destaquen l’escapada del bidó de llet i la Cambra de Tortura Xinesa.

Es veu que també era una persona molt segura de si mateixa, potser fins i tot un pèl massa. Tant, que es va atrevir a desafiar a tota la “comunitat màgica” assegurant que podia esbrinar el truc de qualsevol joc de màgia que li fessin tres cops. Doncs bé, així va ser durant anys fins que un dia de 1922 (alguns llocs parlen de 1919) un jove il.lusionista canadenc anomenat David Verner més conegut amb el nom de Dai Vernon es va presentar davant d’ell en un hotel de Chicago. Asseguts, davant d’una taula, Vernon li va oferir una baralla de cartes perquè en triés una, la mirés i la tornés a amagar dintre de la baralla. Desprès d’un lleuger toc de Vernon amb els dits, la carta que havia triat en Houdini, va aparèixer a la part superior de la baralla. Houdini desconcertat li va demanar que ho tornés a fer una altre vegada. Dai Vernon (també conegut com “El professor”) no només li va repetir una vegada, sinó que va arribar a fer-li fins a set cops (en alguns llocs parlen de vuit). En tots els casos el resultat va ser el mateix sempre, la carta que Houdini dipositava al centre de la baralla, inexplicablement “viatjava” sobre la pila de cartes (Houdini elegia una carta, aquesta es perdia enmig de la baralla, “passi màgic” i apareixia a dalt un altre cop).

Segons s’explica, Houdini mai va arribar a desxifrar el truc, i això que fins i tot li va demanar al Dai Vernon que li deixés veure la baralla, observar-la i tocar-la per comprovar que no estava trucada, però ni així va aconseguir resoldre el misteri. “El professor” a partir de llavors es va publicitar i es va donar a conèixer com “L’home que va aconseguir enganyar a Houdini” (“The man who fooled Houdini”). La jugada que li va fer s’anomena “La carta ambiciosa” i actualment son molts els il.lusionistes que l’executen en els seus espectacles amb diferents versions. En aquest número s’utilitza la tècnica del “doble lift” (consisteix en aixecar i girar dues cartes, fent veure o simulant que només n’aixequem o en girem una). Dai Vernon va utilitzar diverses formes de fer el “doble lift”, de manera que en Houdini no va aconseguir desxifrar mai el secret d’aquest número, per molt que el veiés repetit.