Java, els Simpsons i la ruleta russa

Volia començar abans de res fent unes puntualitzacions sobre el cafè Kopi Luwak del que et parlava en un post anterior. Primer una curiositat i desprès una explicació.

Un dels llenguatges de programació més utilitzats i més populars del món es el Java (segur que et sona perquè aquest llenguatge està present a la majoria d’ordinadors). Inicialment s’anomenava Oak però com que aquest nom ja estava registrat, els seus creadors van decidir posar-li el mateix nom que a una illa d’Indonèsia (Java). Bé, aquesta només és una de les diverses teories que hi ha per explicar l’origen d’aquest nom. La que més m’agrada és la que diu que als creadors d’aquest llenguatge els hi agradava molt prendre cafè, tant a les estones lliures com quan estaven treballant i van decidir posar-li Java en honor a l’illa on es produeix un cafè de molt alta qualitat (el Kopi Luwak?). També és diu que Java es el nom de la cafeteria on acostumaven a anar els membres de l’equip que va crear el llenguatge de programació i que el “cafè de Java” es un dels tipus de cafè que serveixen en aquesta cafeteria. Altres teories diuen que son les inicials dels noms dels seus creadors o que es un acrònim de “Just Another Vague Acronym” (només es un altre acrònim ambigu). També es diu que va ser un nom triat al atzar d’entre una llista amb molts més noms. Bé, hi han teories per tots els gustos, a mi m’agrada pensar que està d’alguna manera relacionat  amb el café Kopi Luwak, ja que a més a més, el logotip de Java es “casualment” una tassa de cafè fumejant.

En aquell escrit em preguntava a la part final en to jocós que a qui se li va poder ocórrer provar aquests grans de cafè que s’havien d’extreure dels excrements del Luwak. Doncs bé, encara no sé exactament a qui se li va ocórrer però he llegit recentment que el descobriment del Kopi Luwak té el seu origen en l’ocupació holandesa d’Indonèsia durant el segle XIX. En aquells temps els holandesos van crear plantacions de cafè a les seves colònies i van prohibir als nadius i als treballadors de les plantacions recollir grans de cafè per al propi consum. No es difícil imaginar que un d’aquests nadius o treballadors devia veure pel terra grans de cafè sencers, no digerits per les civetes i va decidir fer-se un cafè (desprès de rentar els grans suposo). Quina sorpresa que es devia endur al tastar-lo i veure que aquest cafè tenia un sabor tan bo i especial!.

Dissabte passat, vaig anar a sopar amb uns amics a un restaurant japonès de sushi que està a Gràcia. Era el primer cop que anava a un restaurant japonès “de debò” i quan em van portar la carta, desprès de veure quins plats triava per menjar,  vaig buscar de manera inconscient si per casualitat servien Fugu en aquell restaurant. La meva curiositat per aquest plat ve d’uncapítol dels Simpsons que vaig veure fa molt temps. En aquell capítol, la família Simpson decideix anar a menjar sushi a un restaurant japonès malgrat la reticència inicial d’en Homer. Un cop allà, la família comença a demanar plats i en Homer (que pensa que no li agradarà el menjar japonès),  veu com sorprenentment aquest li entusiasma. Li agrada tant que comença a demanar la resta de plats de la carta fins que descobreix que ho ha demanat tot excepte un plat anomenat Fugu (peix globus). El problema és que aquest peix és mortalment verinós degut a les toxines que conté gran part de la seva carn. Només el poden cuinar els xefs més qualificats, especialment entrenats per saber quina part es pot menjar de manera segura, ja que un mal tall pot significar la mort de qui se’l mengi. Tornant al capítol del Simpsons, en Homer s’obstina tant a menjar aquest peix, que el restaurant accedeix malgrat la seva negativa inicial. El que passa és que el xef està en aquells moments tenint una aventura amorosa i com que en Homer s’impacienta tant, acaba cuinant el peix l’ajudant de cuina (que no en sap gaire de com es talla el Fugu). Quan el xef torna, veu a la cuina les restes de Fugu tallades pel seu ajudant i creu que aquest ha tallat malament el peix i que en Homer ha menjat trossos enverinats. Li donen la mala notícia al Homer que tot seguit marxa amb ambulància cap a l’hospital. El metge diu que pel que li ha dit el cuiner, és més que probable que en Homer hagi consumit verí del Fugu i que si es així, només li queden 22 hores de vida (no és cap “spoiler” si dic que al final en Homer no mor). Desprès de veure l’episodi, la curiositat em va empènyer a investigar si aquest peix existia i també si es servia com a plat.

Doncs bé, existeixen tant el peix com el plat, que és considerat una delícia al Japó però que està prohibit a Europa. El peix globus a més de tenir una pell plena de pues o espines, també té l’habilitat d’inflar-se i convertir-se en una bola augmentant moltíssim la seva mida. Es un mecanisme de defensa en front als depredadors ja que aquest peix es molt lent i maldestre. Conté tetradotoxina (sobretot al seu fetge), una substància que fa que tingui un sabor molt desagradable i esdevé un potentíssim verí mortal del que no hi ha antídot possible de moment (el departament de Toxicología de l’Hospital Clínic compara aquest verí amb el cianur o l’estricnina). Aquest verí no deixa inconscient a la víctima sinó que la paralitza (la víctima es conscient però no pot parlar ni moure’s, fins que finalment deixa de respirar i es mor per asfíxia). La mort es produeix entre 4 i 24 hores després de la seva consumició (si la víctima sobreviu a les primeres 24 hores s’acaba recuperant). En un peix globus hi ha suficientment verí com per matar a 30 persones!

Com he dit abans, el plat de Fugu es una exquisidesa al Japó i es consumeixen des de fa molts segles. Pocs restaurants fora del Japó serveixen Fugu (excepte a Corea del Sud on rep el nom de bok). A la Unió europea està prohibit, i només 17 restaurants d’Estats Units tenen llicència per servir-lo (12 dels restaurants estan a Nova York). Com succeeix en l’episodi dels Simpsons, si el Fugu es prepara incorrectament pot provocar la mort del que se’l mengi. L’única forma de cuinar-lo es extraient amb molta cura el fetge, els ovaris i la pell. Segons dades de l’oficina de benestar social i salut pública de Tokio des de l’any 2000 mor de mitjana una persona a l’any per menjar Fugu (unes 23 des de l’any 2000). Normalment es tracta de pescadors que es preparen ells mateixos el Fugu, o bé persones que mengen específicament els òrgans més perillosos com el fetge i els ovaris. Es pot menjar estofat o fregit però el més típic es menjar-lo com a “sashimi” (trossos de peix cru en talls finíssims).

Per poder servir Fugu en un restaurant, el xef ha de passar de dos a tres anys estudiant i  aprenent, per desprès realitzar un examen teòric i pràctic que només superen un terç dels qui es presenten (els xefs amb llicència per cuinar Fugu tenen un gran prestigi al Japó).

Les morts per menjar peix Fugu en un restaurant per tant son quasi inexistents però està clar que el risc zero mai existeix i un cuiner per molt preparat que estigui pot tenir un mal dia. Per això menjar Fugu a més del seu exquisit sabor, dona un cert morbo a molta gent, i és que no deixa de ser una mena de ruleta russa culinària.

Contràriament al que creu molta gent, el joc de la ruleta russa no va ser creat a Rússia. Trobem una primera referència literària en un relat anomenat “El fatalista” escrit al 1840 pel rus Mijaíl Lérmontov (pertany al llibre “Un heroi del nostre temps), en el que un soldat serbi realitza un joc similar a la ruleta russa (però sense que l’autor l’anomeni així). El nom de ruleta russa té el seu origen en un conte escrit per un suís anomenat Georges Surdez (a qui s’atribueix l’invent d’aquesta expressió). Es tracta d’un conte curt de l’any 1937 que es va publicar en una revista americana (Collier’s) en el que un sergent rus de la Legió estrangera francesa explica aquest joc.

Les instruccions d’aquest joc mortal en que es combinen atzar i perillositat, són molt senzilles. S’agafa un revòlver i s’hi introdueix dins del tambor amb capacitat per sis cartutxos (en algunes armes hi caben vuit), un únic cartutx. Es gira amb velocitat el tambor i el participant apropa el canó a la seva boca o a la seva templa per tot seguit prémer el gallet. Encara que habitualment els jugadors son dos, també poden haver-hi més jugadors en aquest joc, així com altres variants com per exemple el nombre de cartutxos que es col.loquen al tambor de la pistola (en el conte originari s’hi col.loquen cinc cartutxos dels sis possibles). No està clar si aquest joc va existir realment perquè encara no s’ha trobat cap document ni cap dada que així ho acrediti.

En el món del cinema trobem exemples de ruleta russa en moltes pel·lícules. Per mi, l’escena més icònica es la que pertany a la pel·lícula “El cazador” (1978) de Michael Cimino,  i trobo que la més divertida és l’escena inicial de “Airbag” (la bala de la pistola es substituïda en aquest cas per una truita de bolets verinosos).

Actualment, segons diu el portal web del canal History, a Estats Units moren cada any 50 persones jugant a la ruleta russa. A Europa la xifra es molt menor i quan es produeix una mort deguda a aquest letal joc, sovint és noticia destacada a premsa i informatius (la morbositat té molta audiència). La ruleta russa es el joc d’atzar perillós que crida més l’atenció a la gent, però no és pas l’únic joc mortal que existeix. Internet i les xarxes socials, han potenciat l’aparició de molts nous jocs perillosos. Es tracta de reptes que realitzen majoritàriament adolescents i que consisteixen en accions absurdes que comporten un risc per la salut i en alguns casos la mort. Així trobem el repte de la canyella (empassar-se una cullerada de canyella en pols en poc temps i sense beure aigua), el “fire challenge” (prendre’s foc al cos amb un encenedor i en començar a cremar mullar-te per apagar-ho), el “neknomination” (gravar-te mentre beus grans quantitats d’alcohol d’un sol glop i desprès “nominar” a un altra persona perquè faci el mateix) o el conegut “balconing” (saltar des de la finestra de l’hotel o apartament per caure en una piscina que es troba bastants metres més avall). La finalitat de tots aquests jocs, es penjar-ho a la xarxa per obtenir popularitat o reconeixement. No oblidem tampoc la moda que hi va haver sobretot fa uns anys, consistent en fer-se fotografies i selfies des de llocs molt alts. Una model russa es va fer popular per fer-se una sessió de fotos a un edifici molt alt de Dubai, suspesa a l’aire i només subjectada per un braç (naturalment tot això gravat en vídeo i penjat a youtube).

Per acabar m’agradaria parlar-te d’un joc que es va fer famós entre adolescents. No fa gaires anys, els mitjans de comunicació parlaven d’un joc anomenat “La Ballena Azul”. Es tracta d’un joc originat a Rússia (després es va estendre a d’altres països) en que es “proposava” a adolescents el desafiament de superar 50 proves o reptes que començaven amb tasques molt senzilles (dibuixar una balena en un paper) i que anaven pujant d’intensitat i dificultat (dibuixar la balena, en aquest cas, al teu propi braç mitjançant una fulla d’afaitar o un ganivet, aturar-se just davant d’un pont, tallar-se un llavi, etc.) i acabar amb la “prova” número cinquanta, consistent en llançar-se al buit des de dalt d’un edifici (si abandonaven prematurament el joc els participants eren intimidats o extorsionats amb amenaces de represàlies cap als seus pares o cap a d’altres familiars seus). Afortunadament ja fa temps que no es tenen notícies de lesionats o morts per aquest joc macabre.