En Joan Petit quan balla, Pinotxo i John Ford

Fa poc, parlant per telèfon amb el meu amic Lluís, em va preguntar si m’havia agradat un vídeo que m’havia enviat. Es tracta d’un petit vídeo en què uns cotxes de la policia local d’Algaida (Mallorca) s’aturen enmig del poble,  els agents baixen dels vehicles i comencen a cantar pel carrer “En Joan Petit quan balla”. Li dic que sí que m’havia agradat però que no deixa de ser estrany que la gent canti de manera tan alegre una cançó que tracta sobre la tortura. Em va preguntar si era veritat allò que li estava dient i li vaig dir que a mi això m’ho havia explicat un procurador un dia a la feina.

Malgrat que la gent parla d’en Joan Petit, el seu nom autèntic és Jan i encara que va ser un pagès occità de poca alçada, Petit no era una al·lusió a la seva mida sinó que era el seu cognom (molt habitual a Occitània). El més probable és que en aquella època a una persona baixeta se l’anomenés petit i que això ja li quedés com a cognom i anés passant de generació en generació. En Jan Petit va viure en una època de moltes revoltes agràries al llarg del segle XVII i ell en capitanejà una que es va originar a Vilafranca de Roergue (Occitània) al 1643. Després de la revolta, en Jan Petit va ser capturat i acusat de traïció. Posteriorment se’l va castigar torturant-lo fins a la mort. Encara que era habitual el perdó general en aquella època, a en Jan no se’l va amnistiar perquè era un dels líders de la revolta. La tortura que se li va practicar és l’anomenada “de la roda”.

La primera part d’aquesta tortura consistia en colpejar fortament el cos del torturat (excepte el cap) amb la intenció de trencar-li tots els ossos possibles però amb molt de compte per evitar que aquest morís ràpidament d’hemorràgia interna. Un cop les extremitats ja es poguessin doblegar o dislocar, es col·locava el cos sobre una roda de carro de manera que els turmells toquessin el cap. Tot seguit es clavava aquesta roda a terra per a què tothom ho pogués veure i es deixava morir al presoner mentre patia grans dolors. La cançó popular parteix d’aquests fets i enumera les parts del cos del torturat que van sent poc a poc mutilades i trencades (dit, mà, peu…) i que en Jan Petit “fa ballar”.

Desconeixem si molts d’aquests fets realment van ser certs o formen part de la llegenda. Hi ha una versió al País Basc d’aquesta cançó anomenada “Ipurdi dantza”. A Catalunya durant el segle XX es comença a ensenyar aquesta cançó a les escoles, i es converteix en una de les peces musicals infantils més populars i preferides (quants nens hauran après les diferents parts del cos amb aquesta cançó?).

Això que acabo d’explicar pot sorprendre una mica però no és una cosa excepcional ja què no és l’única història aparentment infantil que té un origen “terrorífic”.

L’escriptor italià Carlo Collodi va escriure “Les aventures de Pinotxo” (1882-1883) per una revista infantil anomenada “Giornale per i bambini”. Originàriament, Collodi no va escriure la història pensant que es convertiria en un conte infantil, i només cal llegir les primeres pàgines del llibre per comprovar-ho. La relació del protagonista amb el “Pepito Grillo”, per exemple, és diferent de la versió que nosaltres coneixem (en Pinotxo no accepta les crítiques del grill, es cansa del que li diu en “Pepito” i el mata xafant-lo contra la paret). Les aventures d’en Pinotxo son molt més cruels, crues i fortes que la pel·lícula de Walt Disney. La veritat es que el llibre té passatges macabres i no es gaire adequat per als infants. En el llibre, per exemple, a en Pinotxo li tiren un cubell d’aigua pel carrer que el deixa xop, per escalfar-se s’adorm a prop d’una foguera i això fa que les seves cames es cremin i acabin fetes cendra (Geppetto les hi reconstruirà més endavant). La història de la marioneta està farcida de capítols violents (abans de convertir-se en nen, el transformen en peix i hi ha un moment en que quasi el fregeixen en una paella, en una altre moment el converteixen en ruc i un músic vol matar-lo per arrancar-li la pell i fer amb ella un tambor, també li lliguen pedres al coll per tractar d’ofegar-lo submergint-lo dintre de l’aigua, a més a més en Pinotxo passa un cert temps a la presó, en un altre moment de la història és menjat per un tauró…). Cap al final del llibre, el nostre protagonista és penjat d’un arbre com a càstig per les seves entremaliadures i aquest havia de ser el final de la història pensat pel seu autor però l’editor del diari li va demanar a l’escriptor que acabés la història d’una manera més feliç. Llavors Collodi va crear la “fada blava” perquè salvés en Pinotxo i el portés pel camí correcte de la vida. Sigui com sigui, “Les aventures d’en Pinotxo” és un dels llibres més traduïts i venuts de tots els temps i s’ha convertit en un clàssic per als nens petits.

Igual que amb la cançó popular de la qual he parlat al principi, “Les aventures de Pinotxo” tampoc representa una excepció de producte infantil que té un origen molt “poc infantil”. “Blancaneus i els set nans” n’és un altre exemple. Per començar la malvada  reina es menja el cor d’un animal que li porta el caçador pensant-se que és el cor de la Blancaneus. Més endavant, el príncep al veure el cadàver de la Blancaneus decideix (sorprenentment) endur-se’l a cavall. El trot del cavall (mentre el príncep s’emporta el cos de la noia) provoca que el tros de poma enverinada surti de la gola de la Blancaneus i fa que aquesta reviscoli. Després d’explicar-li tota la història al príncep, aquest ordena que la malvada reina es calci unes sabates de ferro roent i la fa ballar fins que cau morta entre terribles dolors (una venjança que ni la màfia siciliana tú).

Semblar ser, segons alguns investigadors i historiadors alemanys que Blancaneus està inspirada en una història real. Es basa en la vida d’una princesa alemanya del segle XVIII anomenada Maria Sophia que va patir el menyspreu de la seva madrastra després que la seva mare morís quan ella era una nena. A més, també es va quedar mig cega a causa de la verola. Malgrat tot, era una persona molt caritativa amb els més necessitats i això feia que la gent li tingués molta consideració i se l’estimés molt. Pel que es veu, inclús el mirall parlant del conte va existir (va ser un regal de noces del pare de Maria Sophia a la seva segona dona). En realitat el mirall no parlava, es clar, però si que tenia la particularitat de repetir allò que es digues davant seu a causa del fenomen sonor de la reverberació (es produïa un efecte que feia que semblés que el mirall “contestés”).

La Maria Sophia acostumava a jugar amb uns nens desnodrits i prematurament envellits pel dur treball que realitzaven en unes mines de la zona. Aquests nens que portaven caputxes de colors cridaners per protegir-se dels cops que es poguessin donar, són els que al conte estarien representats pels set nans. Finalment però, en la història de la princesa alemanya no hi ha un final feliç, ni poma enverinada, ni príncep blau i Maria Sophia mor. El seu taüt no va ser de vidre com el de la Blancaneus però com que en aquella zona d’Alemanya hi havia una important industria del vidre, és probable que el taüt de la princesa tingués algunes peces tallades en vidre per fer-lo una mica més distingit.

Hi han altres teories apart d’aquesta, com també es possible que els germans Grimm utilitzessin diverses fonts diferents o que barregessin folklore i mitologia en el seu conte.

Altres contes populars també són en el seu origen, diferents de la versió infantil que coneixem. Així, “La Sireneta” no aconsegueix l’amor del príncep i no es casa amb ell (perquè aquest es casa amb una altra noia), “La bella dorment” es violada per el rei que la deixa embarassada sense despertar-la, “Hansel i Gretel” no són capturats per una bruixa sinó pel mateix diable que els vol matar dessagnant-los… i així trobaríem molts més casos. Si fins i tot la caputxeta vermella es devorada pel llop en la primera versió de l’escriptor Charles Perrault (l’avia i el llenyataire o caçador trigarien uns anys més en aparèixer).

Per acabar, m’agradaria parlar d’un altre conte que tots coneixem, “La Ventafocs”. En aquesta història, també la versió de Walt Disney de l’any 1950 és bastant diferent de la que van escriure els germans Grimm. Es tracta segurament del conte popular que més versions té (en trobem de xineses, vietnamites, egípcies, etc.). Fins i tot hi ha una versió creada a l’antiga Grècia per Heròdot (“el pare de la història”).

Com recordaràs de la història, l’endemà del ball (en algunes variants de la història es donen fins a tres balls), el príncep va amb la sabateta de vidre casa per casa fent provar el petit calçat de cristall a totes les noies joves del lloc, a fi de trobar a la noia amb qui va estar ballant la nit anterior i poder casar-se amb ella. Quan entra a casa de la Ventafocs li emprova la sabateta a les dues germanastres seves però aquesta no els hi cap al peu. Llavors una germanastre decideix tallar-se dos dits d’un peu i l’altre noia es talla el taló. La sabata els hi entra llavors, però la sang que els hi surt dels peus les delata i el príncep veu que menteixen i que han tractat d’enganyar-lo. Però la desgracia per a les germanastres,  no s’acaba aquí en aquest conte, ja que posteriorment uns ocells picotegen els seus ulls, fet que les deixa cegues  i que farà que en endavant hagin de recórrer a la mendicitat per sobreviure.

Una estudi que va dur a terme un grup d’estudiants de la Universitat de Leicester (Regne Unit) va arribar a la conclusió que la Ventafocs no podria haver fugit corrents del palau del príncep (un cop van ser les dotze de la nit) amb les sabatetes de cristall que duia. En aquesta investigació, els estudiants conclouen que amb les sabatetes de vidre, la Ventafocs podia estar dempeus, però no podria ni caminar ni córrer. Els alumnes van calcular la resistència del vidre, el pes de la noia (li van posar 55kgs.), l’angle del taló de la sabata respecte al terra, la distribució de la pressió sobre el taló, etc. i al final, van determinar que perquè la Ventafocs pogués sortir caminant o corrents amb les seves sabatetes de cristall, el taló d’aquest calçat no hauria de superar la mida de 1,15cm (la mida habitual de les sabates de taló es de 2cm!).

Un altre curiositat d’aquest conte, es aquesta: abans del ball, la fada transforma amb la seva vareta màgica una carbassa en una carrossa, els ratolins per cavalls i un cotxer, i la roba bruta i estripada de la Ventafocs en un vestit de seda de princesa i unes sabates de cristall, entre d’altres coses, però adverteix a la nostra protagonista que quan siguin les dotze de la nit, l’encanteri es desfarà i totes les coses tornaran a l’estat en el que estaven abans de produir-se l’encanteri. I jo em pregunto…com es llavors  que la sabateta de vidre que utilitzarà el príncep per trobar a la Ventafocs no s’ha transformat també en l’objecte que era abans de l’encanteri de la fada? Bé, doncs hi ha qui diu que es tracta d’un error però d’altres sostenen “teories” com ara que les sabatetes no formen part de l’encanteri de la fada, sinó que són un regal personal d’aquesta a la Ventafocs i que per això no es transformen (això però no està escrit enlloc). Jo crec que es tracta d’una errada i que en el seu moment els autors es devien adonar  però la devien deixar passar senzillament perquè sinó, no hi hauria conte. Aquest fet em recorda una anècdota que expliquen sobre el director de cine John Ford. En un llibre escrit sobre ell, l’autor i també director de cinema Peter Bogdanovich parla sobre una conversa que va tenir John Ford amb un del seus guionistes habituals anomenat Frank Nugent. El guionista li pregunta al cineasta per la pel·lícula “La Diligència” (1939) de la qual Nugent no n’és el guionista. Es tracta d’una una magnífica pel·lícula en la qual durant molta estona un grup d’indis persegueix una diligència plena de passatgers. En un moment donat en Frank Nugent li diu: “l’únic que no entenc Jack (al John Ford de vegades l’anomenaven Jack) és perquè els indis no maten als cavalls que tiren a la diligència? – Probablement, això és el que devia succeir a la realitat, Frank, però si ho haguéssim fet així, s’hauria acabat la pel·lícula, no?- va contestar-li en John Ford.