Falsos amics, epònims i Kafka

Fa un temps et vaig parlar una mica sobre el món del col·leccionisme i vaig explicar-te breument quines col·leccions feia jo. Em referia llavors a col·leccions materials d’objectes (postals, samarretes…) i em vaig oblidar de dir-te una altra col·lecció que feia, potser en aquell moment no hi vaig pensar perquè no es tracta d’una col·lecció material d’objectes concrets sinó d’una col·lecció intangible. Durant un temps vaig estar col·leccionant “falsos amics” i no em refereixo pas a cap amistat hipòcrita. S’anomenen “falsos amics” a aquelles paraules que s’escriuen d’una manera molt semblant, a vegades fins i tot idèntica en dues o més llengües però que en canvi el seu significat no té res a veure ja que depenent de la llengua de què es tracti volen dir coses completament diferents.

Què que tenen en comú les paraules “agenda”, “brutal”, “central”, “director”, “exterior” “familiar”, “global” o “horrible”? doncs que si t’has fixat bé tots aquests termes s’escriuen igual i tenen el mateix significat tant en català com en castellà com en anglès. Doncs bé, aquests mots reben el nom de “cognats” (“cognado” en castellà i “cognate” en anglès). Es tracta de paraules que tenen el mateix origen etimològic i molt poques diferències entre elles com ara “nit” “night” o “noche”. A mi m’agraden però, els cognats que son idèntics, com els que he citat just abans (algunes pàgines web es refereixen a aquests casos com a “true cognates” o “cognats perfectes”). En el cas anterior eren completament iguals en el tres idiomes però el més freqüent es trobar-los en dos idiomes. Seria el cas d’article (idèntic tant en català com en anglès), “bandera” (mateixa paraula en català i en castellà) o “chocolate” igual en castellà i anglès (recorda que en català es xocolata). Però bé, no era de cognats de què feia col·lecció fa temps, sinó de falsos amics (també anomenats “falsos cognats”).

Com t’he comentat abans, els falsos amics son paraules que semblen el mateix en dos o més idiomes, s’escriuen de manera quasi idèntica però no tenen el mateix significat, no tenen res a veure. Tampoc es que siguin contràries, senzillament tenen significats diferents. Els “falsos amics” que jo col·leccionava era de l’anglès en relació amb el català o el castellà.

Recordo que el primer “fals amic” que vaig “trobar” va ser “exit” i crec que va ser de petit jugant a un joc d’ordinador de boxa. Pensava que “exit” es referia a que havies guanyat el combat de boxa (havies “tingut èxit”), però en realitat només significa sortir del joc (“exit” vol dir sortida en anglès).

Els “falsos amics” tenen el perill de confondre’t i que acabis parlant d’una cosa que no te res a veure amb el que volies dir. Sobretot si no es coneix gaire bé un dels idiomes (com pot ser per exemple l’anglès), s’ha d’anar molt en compte a l’usar i traduir aquestes paraules, ja que es fàcil caure en el parany de deixar-te endur per la semblança d’aquests mots. Doncs encara que potser algun cop t’ho hagi pogut semblar, “carpet”, “sensible”, “remove”, “resume” o “cabin” no volen dir respectivament carpeta, sensible, remoure, resumir o cabina. El seu significat correcte es el de “catifa” (carpet), “sensat“ (sensible), “treure” (remove), “continuar” (resume) i “cabanya” (cabin).

La veritat es que aquests només son uns quants exemples però n’hi han moltíssims més i no només entre aquests tres idiomes (català, castellà i anglès) sinó en gairebé totes les llengües. La meva “col·lecció” si que era només en aquestes tres llengües i cada cop que escoltava, llegia o en definitiva “trobava” un “fals amic”, l’apuntava en una petita llibreta. Durant un cert temps la meva “col·lecció” d’aquests “falsos amics” intangibles consistia en anotacions que feia en aquesta llibreta, fins que un dia vaig descobrir que aquestes paraules tenien un nom (es deien “falsos amics”) i que a internet (per exemple a la “wikipedia”), hi ha llistats llarguíssims d’aquestes “enganyoses” paraules  i que son moltíssimes més comparades amb les que jo havia anat recopilant a la meva llibreta, amb la qual cosa vaig deixar de col·leccionar-los i vaig utilitzar la llibreta per escriure-hi altres coses.

Un altra cosa (encara que no d’això no en fes pas col·lecció) que també és un altre curiositat lingüística que sempre m’ha cridat l’atenció són els epònims. Els epònims son el resultat d’anomenar alguna cosa o algú amb el nom propi d’una persona o d’un personatge amb qui està estretament relacionat o hi té l’origen d’alguna manera. Per exemple quan parlem d’una situació “kafkiana” o “dantesca”, d’un pla “maquiavèlic” o d’una persona “sàdica”  estem utilitzant com a adjectius noms propis de persones que van existir realment (Kafka, Dante, Maquiavel i el Marquès de Sade). Però no només les persones reals donen lloc a epònims, també personatges ficticis com ara “celestina”, “lazarillo”, “quixotesc” o “rocambolesc” (deriva del personatge literari francès Rocambole) s’utilitzen per descriure diferents situacions  o persones.

Del grec “eponymos”, aquesta paraula vol dir literalment “donar-li el nom d’un a alguna cosa o a algú” i malgrat que els exemples que he posat abans eren tots extrets de la literatura, no es tracta d’un terreny exclusiu d’aquesta. On sobretot hi ha molts epònims és en el món de la ciència ja que sovint una troballa, un descobriment o una invenció sol portar el nom de qui l’ha trobat, descobert o inventat.

D’aquesta manera, trobem que “Alzheimer”, “Daltonisme”, “Síndrome de Down” o “Parkinson” deuen els seus noms als científics Aloysius Alzheimer,  John Langdon Down, John Dalton i James Parkinson, respectivament, per posar només uns pocs exemples.

Però com ja he dit, podem trobar epònims en moltes disciplines, des de llocs (Amèrica pel navegant Amerigo Vespucci) fins a  verbs (“boicotejar” per Charles C. Boycott), passant per premis (Nobel, Pullitzer…), religions (Luteranisme) o filosofies (Confucianisme).

No fa gaire, vaig veure una pel·lícula de Federico Fellini anomenada “La dolce vita” (1960). Em aquest film, el protagonista té una amic que és  un fotògraf, sensacionalista i amb pocs escrúpols, anomenat “Paparazzo”. Del nom d’aquest personatge es va popularitzar el nom de “Paparazzi” (el seu plural en italià) amb el qual s’anomena una mica despectivament als fotògrafs de la “premsa del cor”.

Finalment m’agradaria acabar aquest escrit amb una altra curiositat com son aquelles  marques que de tan famoses que s’han tornat, han donat nom a productes o objectes diversos (la seva popularitat ha superat o igualat la del producte en qüestió). Es a dir, qui no ha comprat alguna vegada “Pa Bimbo” en comptes de pa de motlle?

Aquest fet o aquesta curiositat lingüística rep el nom de “Marca vulgaritzada” (“Generic trademark” en anglès). Degut a una antiga posició de monopoli o per una grandíssima popularitat de la marca, s’anomena amb el nom d’aquestes marques a productes genèrics que compten usualment amb més models que no únicament el de la marca en qüestió amb la qual se l’anomena. Diferents exemples serien “Tipp-Ex”, “Post-it”, “Kleenex”, “Donuts”, “Tampax”, “Loctite” o “Maicena”. Jo quan anava al supermercat preguntava on podia trobar les “Gillette”, encara que les fulles d’afaitar que jo usava eren les “Wilkinson”, jo sempre les anomenava amb el nom de la marca de la competència.

Tu també segur que has degut utilitzar marques vulgaritzades a l’anar a comprar o a un restaurant alguna vegada. No m’imagino a algú anant a una farmàcia i demanant un antisèptic dermatològic o àcid acetilsalicílic en comptes de “mercromina” i “aspirina”. A vegades succeeix inclús que en comptes d’anomenar un producte per una marca vulgaritzada, l’anomenem pel model d’una marca. Per exemple els reproductors de cassette i de compact disc amb auriculars s’anomenaven col·loquialment “Walkman” i “Discman” respectivament, malgrat que aquest era el nom únicament de dos models de reproductors de la marca japonesa Sony. Quan parlem de PC per referir-nos a un ordinador de sobretaula, estem parlant sense saber-ho d’un model concret de la marca IBM.

Per mi els dos casos de marques vulgaritzades més extrems son dues marques de les que ni sabia fins fa poc el nom genèric del producte al qual és refereixen. Aquestes marques son “Velcro” i “Scalextric”.

I ja per concloure aquest post, t’explicaré una història curiosa i que ve bastant al cas del que t’he estat explicant fins ara.

En el món del futbol hi ha hagut al llarg de la història grans jugadors com ara Messi, Cruyff, Maradona, Di Stefano o Pelé. Aquest esport tan famós arreu del planeta ha anat creant mica en mica un lèxic determinat més enllà de les paraules contingudes  en les regles del joc o que es refereixin als materials utilitzats, com ara corner, penal, fora de banda o canyellera (“espinillera”) . Em refereixo a quan per exemple parlem de “xilena”, “folha seca”, “rabona”, vaselina, “hat trick” o “paradinha”. Doncs bé, cap jugador famós ha donat nom a cap d’aquestes jugades. Però si que trobem en canvi a un jugador modest que en un moment determinat va fer una cosa tan revolucionària que a partir de llavors el seu nom quedaria lligat per sempre més a una determinada jugada futbolística. M’estic referint al “penal estil Panenka” que va ser popularitzat pel jugador de futbol txec Antonin Panenka. Aquest humil jugador (mai va jugar a cap gran club) va xutar un penal en una tanda de penals en la final de l’Eurocopa 1976 com mai ningú havia xutat abans. Va llançar el penal aixecant la pilota un parell de metres de manera que aquesta va iniciar una vaselina per acabar entrant lentament pel bell mig de la porteria sense que el porter rival pogués fer res per evitar el gol. Aquest gol va donar el títol de campiona d’Europa a la selecció txecoslovaca de Panenka i a partir de llavors quan un jugador xuta un penal d’aquesta manera, es diu que ha xutat un penal “estil Panenka”.

Finalment com a última dada d’interès, em crida l’atenció que aquella final de 1976 va ser jugada per dos països que ja no existeixen (Txecoslovaquia contra la República Federal Alemanya) en un país que tampoc existeix actualment (Iugoslàvia).