Graham Chapman, Barbra Streisand i Anthony Hopkins

L’altra dia estava esmorzant amb el meu amic Juanma i li vaig comentar que arran del meu darrer post havia tornat a veure “La vida de Brian” un altre cop. Em va dir que ell també feia poc que l’havia tornat a veure. Vam parlar entre d’altres coses, del fet que en Graham Chapman (l’actor que interpreta en Brian) va morir bastant jove fa molts anys. En Juanma va afegir que una pel·lícula com aquesta avui en dia no es podria fer ja que vivim en uns temps on sembla que no hi ha espai per a tot allò que és políticament incorrecte. La veritat es que en el seu moment, l’estrena d’aquesta pel·lícula a l’agost de 1979 no va ser precisament fàcil ni plàcida ja que va ser objecte de nombroses acusacions de blasfèmia, queixes d’autoritats eclesiàstiques, intents de censura i boicots. La considerada per molts com a “millor comèdia de tots els temps” va generar molta polèmica en el seu moment i va provocar un munt de reaccions hostils. Fins i tot va ser prohibida a molts llocs (durant un any a Noruega i fins a vuit anys a Irlanda).

Tot això, com acostuma a passar, no sols no va provocar el fracàs del llargmetratge sinó que va fer que el film obtingués una gran recaptació al produir-se l’efecte contrari. És el que avui en dia s’anomena “efecte Barbra Streisand” fenomen que va sorgir l’any 2003. El que va passar aquell any és que un fotògraf anomenat Kenneth Adelman volia fotografiar la costa de Califòrnia per documentar la seva erosió. En una de les 12.000 fotografies aèries que Adelman va penjar en una pàgina web es veu la casa de la cantant i actriu de Nova York. Aquesta va demandar el fotògraf per violació de la privacitat. La Streisand volia que es retirés la fotografia i cobrar la quantitat de 50 milions de dòlars d’indemnització. El jutge va desestimar el cas i la fotografia es va tornar viral. Abans d’interposar la demanda, molt poques persones havien vist la fotografia (es parla de sis persones únicament). Amb la demanda, la notícia va arribar als mitjans de comunicació i moltíssima gent des d’aquell moment va començar a buscar i a descarregar la fotografia de la casa de la Barbra Streisand. Es veu que quan a les persones ens amaguen alguna cosa, immediatament sentim la necessitat de conèixer aquesta cosa.

Tornant al cas que ens ocupa, crec que avui en dia una pel·lícula com la dels “Monty Python” ni tan sols es podria arribar a plantejar. No crec que cap estudi important financés una producció d’aquest tipus. El film de 1979 també va tenir problemes de finançament quan la productora EMI va fer marxa enrere quan part de l’equip de producció ja es trobava a Tunísia (on es va rodar el film). Afortunadament l’ex-membre dels “Beatles” George Harrison va hipotecar casa seva i va finançar íntegrament la pel·lícula.

En aquell moment la pel·lícula va ofendre a cristians i a jueus, però el problema amb el qual es trobaria ara, es que crec que ofendria a massa gent. Per exemple, les feministes o dones en general també es podrien sentir molestes per entendre que la pel·lícula se’n riu d’elles i les deixa en un segon terme (el paper de mare de Brian es interpretat per un home). Hi ha qui diu també que la pel·lícula avui en dia seria delicte i que els “Monty Python” haurien d’anar a la presó. Jo no crec que s’arribés a tant, però tampoc ho descarto ja que no serien ni els primers ni els únics artistes que estan a la garjola degut a que el contingut de la seva obra ha ferit massa sensibilitats. En conclusió, crec que abans un es podia riure de qualsevol cosa però avui això ja no és possible, o no?

“La vida de Brian” però, no és l’única pel·lícula que tindria dificultats per estrenar-se actualment. N’hi ha moltes més que per diferents motius també tindrien nombroses dificultats per poder-se veure ara com ara:

– “El nacimiento de una nación” (1915) D.W. Griffith

– “La edad de oro” (1930) Luis Buñuel

– “Lawrence de Arabia” (1962) David Lean

– “Lolita” (1962) Stanley Kubrick

– “La naranja mecánica” (1971) Stanley Kubrick

– “El último tango en París” (1972) Bernardo Bertolucci

– “Saló o los 120 días de Sodoma” (1975) Pier Paolo Pasolini

– “El imperio de los sentidos” (1976) Nagisa Oshima

– “Holocausto caníbal” (1980) Ruggero Deodato

– “La última tentación de Cristo” (1988) Martin Scorsese

He citat aquests 10 films perquè crec que són els més coneguts i representatius, però n’hi ha un munt més.

“La taca humana” (The Human Stain) és una pel·lícula de l’any 2003 que no pertany al grup de pel·lícules “escandaloses” que acabo d’anomenar, però si que té relació amb el que estic explicant. Aquest film narra la història d’en Coleman Silk un professor de literatura clàssica que està a punt de jubilar-se. El personatge està interpretat per Anthony Hopkins i el llargmetratge està ambientat a l’any 1998 a una universitat de Nova Anglaterra. Doncs bé, un dia el professor Coleman fa un comentari a l’aula sobre dos alumnes que no han assistit mai a cap de les seves classes quan ja fa cinc setmanes que aquestes han començat. El professor, que no els ha vist mai, pregunta en to de broma a la classe, si aquests estudiants existeixen o són “obscurs espectres”. El professor té la mala sort que aquests alumnes resulten ser de raça negra (bé “afroamericans”) i que el seu comentari tret de context s’escampa pel campus universitari. Els alumnes al·ludits a més, presenten una queixa a la direcció de la facultat. El mestre, abans de que el cessin, dimiteix i se’n va a casa perquè veu com cap dels seus col·legues el defensa d’aquesta absurda acusació de racisme de la qual és objecte. En Coleman posa fi de mala manera a una llarga i prestigiosa trajectòria professional i aquest disgust provoca la mort de la seva dona així com la seva marginació social.

Aquest pot ser un exemple una mica extrem però mostra com avui en dia en nom de la correcció política es possible titllar de racista, xenòfob, sexista o homòfob a gent que en realitat no ho és.

Crec que la correcció política té una bona intenció, va néixer amb un bon propòsit que és el de protegir les minories de qualsevol difamació, insult o menyspreu (quan històricament aquestes minories ja han estat objecte durant molt de temps de persecució i opressió) però malauradament s’ha acabat convertint en un nou tipus de censura. Una censura que no ens imposa l’estat o l’església com succeïa abans sinó que l’exerceix la mateixa societat. Fins i tot podríem parlar d’autocensura quan no ens atrevim a dir segons que, per por d’ofendre i ser titllats de racistes, xenòfobs, masclistes o homòfobs. La correcció política ha anat massa lluny fins arribar a situacions absurdes i mancades de sentit comú.

Per altra banda però, grups d’ultradreta han aprofitat aquest excés de correcció política i el seu conseqüent cansament en alguns sectors de la societat per, amb l’excusa d’emprar un llenguatge clar i directe oposat al políticament correcte, intentar ofendre, ferir i excloure a aquests grups més vulnerables.

Davant d’això, crec que sempre serà millor una excessiva correcció política que no pas l’actitud dels quals sota el paraigües d’una mal entesa llibertat d’expressió creuen que tenen barra lliure per insultar i no respectar les diferències d’aquestes minories.

En definitiva, crec que som una societat molt més políticament correcte que abans però en canvi no som una societat molt millor que les anteriors. Sí que es cert que  respecte a temes com el racisme, xenofòbia, sexisme o homofòbia hem progressat una mica (malauradament aquestes xacres encara son ben presents avui en dia) però no hem avançat tant com ho ha fet el llenguatge políticament correcte.