Alfred Hitchcock, Eurípides i Agatha Christie

L’altre dia parlant amb un amic, em va comentar que li havia agradat molt el post que jo havia escrit sobre el món del col·leccionisme. Es tracta del post número 17 que es titula “Fritz Lang, Asurbanipal i Cartofília”. Em va comentar que l’inici del text el va fer creure que aquell escrit aniria sobre el cine clàssic americà però que en canvi gira en torn al món del col·leccionisme. Jo li vaig dir que havia utilitzat la figura del cineasta Fritz Lang i la seva pel·lícula “Secreto tras la Puerta” com a Macguffin per parlar sobre el col·leccionisme. El Macguffin és una tècnica de guió utilitzada perquè una història avanci a partir d’un element (objecte, esdeveniment o un personatge) el contingut del qual no té gaire importància. Es a dir, és un element valuós per a la història però no és valuós per ell mateix. Ajuda a desenvolupar i fer evolucionar la narració però en canvi es podria canviar per un altre element sense que es modifiqués en absolut el relat.

Aquesta paraula se la va inventar un guionista escocès anomenat Angus MacPhail, però qui va usar, popularitzar i definir aquest recurs va ser el cineasta britànic Alfred Hitchcock que ja l’empra en el seu film de 1935 “Els trenta-nou graons” (“The 39 steps”). Exemples molt coneguts de Macguffin en el món de cinema són la paraula “Rosebud” al film “Ciutadà Kane”, l’ estatueta negra a “El Falcó Maltès” o el misteriós maletí a “Pulp Fiction”. A mi, el Macguffin que més m’agrada és el del film “Psicosi”. Al principi d’aquesta pel·lícula el personatge femení interpretat per Janet Leigh roba diners i fuig en cotxe. Aquesta situació però, no es rellevant per ella mateixa. Es a dir, el robatori no tindrà cap importància en la trama. La seva importància radica en el fet que “gràcies” a aquest “Macguffin” el personatge de Marion Crane va a parar al Motel Bates que és on es desenvoluparà la part important de la història de “Psicosi”. El robatori ens enganya i ens fa creure que el film girarà al voltant d’aquest fet, quan en realitat no és així.

A mi m’agrada utilitzar el Macguffin en les meves històries i acostumo a utilitzar aquest “truc” o excusa argumental per parlar de diferents continguts en una mateixa redacció (no només en el post al qual es referia el meu amic, si us hi fixeu bé, la majoria dels meus posts comencen amb un Macguffin).

El Macguffin ha de ser versemblant i estar ben integrat en la història. Un recurs narratiu que també s’utilitza per solucionar problemes de guió i fer avançar una història, però que a diferència del Macguffin obté un resultat negatiu i barroer és l’anomenat Deus ex Machina.

En el Deus ex Machina, la trama es resol gràcies a un element, un personatge o una força externa que no havia aparegut amb anterioritat a la història. No té cap mena de lògica dins de la trama i és incoherent i difícil de creure per l’espectador. Es a dir, imaginem una obra en la qual el protagonista està a punt de morir. De sobte, apareix un personatge que no havia participat en tota la història fins llavors, ni sabíem de la seva existència i que “miraculosament” salva el protagonista de la mort a l’últim moment. Un altre típic cas de Deus Ex Machina seria per exemple, quan resulta que al final, tot el que ha succeït a la història ha estat un somni (com passa a la pel·lícula “El màgic d’Oz”).

El guionista utilitza aquest recurs fàcil per resoldre de manera matussera aquest moment tan important de la trama. Una manera d’evitar això es anar deixant petites pistes o indicis des del principi de la història que “preparin” a l’espectador perquè pugui imaginar o anticipar el que passarà (això s’anomena Foreshadowing). A diferència d’aquest, el “Deus Ex Machina” és totalment inesperat i mancat de coherència i això fa que gran part del públic és senti enganyat i decebut.

Aquesta expressió llatina té el seu origen en el teatre grec i romà i significa “Deu (sorgit) de la màquina”. I es què a l’escenari, hi apareixia des de fora d’aquest, un Deu caient del cel, penjat d’una grua (“màquina”) que resolia la situació que s’havia plantejat (salvant “in extremis” a l’heroi, per exemple). Un autor que utilitzava en excés aquest recurs era Eurípides (un dels tres grans poetes grecs tràgics juntament amb Esquil i Sòfocles). Ja en aquella època l’ús d’aquest recurs era molt criticat (fins i tot pel mateix Aristòtil que censurava la falta de credibilitat que suposava el Deus Ex Machina). Actualment continua estant molt mal vist el seu ús perquè s’interpreta que l’autor no ha sabut que fer per resoldre una determinada situació o que ha començat una història sense saber o preveure el final d’aquesta. En definitiva, que no ha sabut desenvolupar la trama.

Finalment, de l’últim recurs o element narratiu del qual et parlaré avui és de la Pistola de Txékhov (Chekhov’s Gun). Aquesta “teoria” ens explica que tot el que apareix en una història, ha de tenir un propòsit. Anton Txékhov deia que si en un primer capítol o escena d’un relat hi apareix un pistola penjada a la paret, en algun moment de la història aquesta arma haurà de ser utilitzada, sinó no la pengis a la paret. Es a dir, no hi ha que donar detalls innecessaris a l’espectador. Si dones detalls, que sigui per una bona raó. Aquesta tècnica o principi dramàtic no és refereix únicament a l’aparició d’armes o pistoles sinó a qualsevol tipus d’objecte o element que cridi l’atenció de l’espectador. L’objecte que ha creat una expectativa en la història tampoc ha de ser molt evident, perquè sinó aquest recurs no funcionarà. Ha de ser utilitzat de manera subtil, amb molta discreció. Molt diferent de la pistola de Txékhov seria el Red Herring (literalment significa “arengada vermella”). Estem parlant en aquest cas de la típica “cortina de fum”. Es fa creure a l’espectador que un detall es important quan únicament suposa una mera distracció per aquest. Es tracta d’una pista falsa. Una autora que utilitzava molts “red herrings” a les seves novel·les va ser l’Agatha Christie.