Els Badalls

Una cosa que faig sovint i que sempre m’ha cridat l’atenció és el fet de badallar. Em resulta curiós que desprès de tant temps encara no s’hagi descobert perquè serveix el badall. Però… realment badallar serveix per alguna cosa?. El propòsit fisiològic del badall segueix sent un misteri avui en dia. “Fins ara, la resposta més sincera és que no sabem perquè badallem” diu Adrian Guggisberg, professor de Neurociència Clínica a la Universitat de Ginebra. “Es possible que el badall no tingui un efecte fisiològic real” continua dient el professor. Però, malgrat aquesta opinió, hi ha recents teories que si creuen determinar el motiu del badall (com veurem més endavant).

Bàsicament badallar consisteix en obrir molt la boca involuntàriament, per fer una inspiració profunda i prolongada d’aire. Sembla ser que ho fem més quan estem cansats o tenim son (encara que les nombroses investigacions que s’han dut a terme sobre el badall han deixat clar que el cansament o la somnolència no són un element necessari ni un requisit per badallar) .

Els badalls son un mecanisme biològic perquè ens arribi oxigen extra al cervell. Recordo haver escoltat o llegit això fa temps però no recordo quan ni on. Segons un estudi de la universitat estatal d’Oneonta, a Nova York, publicat a la revista “Biology Letters”, badallar va bé per oxigenar el cervell. Els científics també han calculat que un badall dura, de mitjana, sis segons, però expliquen que varia en funció de la dimensió i la complexitat del cervell de cada persona. De fet, la diferència en la durada del badall d’animals mamífers respon a un augment de les capacitats cognitives (com més temps badalles més gran és el cervell i més intel·ligent el que badalla). Doncs si, resulta que hi ha animals que també badallen (sembla ser que l’únic requisit per poder fer-ho és disposar d’una mandíbula òssia).

Al llarg d’una vida de duració “estàndard”, una persona badalla uns 250.000 cops. Badallem diversos cops al dia. És molt probable que tu hagis intensificat la freqüència dels badalls simplement en llegir aquestes poques línies que porto escrites.

Hi ha gent que experimenta al badallar una sensació de plaer (aquest no seria el meu cas). Si bé no és una reacció fisiològica tan desagradable com el singlot, el badall no em comporta cap gaudi com si fa a vegades l’esternut (sempre que sigui un de tant en tant i no una ratxa prolongada com quan tinc rinitis al·lèrgica).

Comencem a badallar ja des de molt petits (a partir de la dotzena setmana de la vida intrauterina). Els badalls redueixen la seva freqüència al final del període fetal i en el primer any de vida. Durant la infància i la vida adulta, la freqüència es manté estable i disminueix en arribar a la vellesa.

Malgrat que el badall es una reacció fisiològica poc estudiada i no gaire investigada hi ha autors que hi han dedicat temps i atenció, i entre aquests destaquen els noms d’ Andrew Gallup (professor a la Universitat d’Oneonta d’on surt l’estudi del principi i de qui parlarem més endavant), Robert R. Provine o Olivier Walusinski. Encara que l’estudi científic pels badalls es bastant recent, el saber i la preocupació pels badalls ve de lluny. Els grecs i els maies creien que era un intent de l’ànima per escapar del cos. També des de fa molt temps existeixen normes socials al respecte (en el món hindú badallar en públic és una espècie de pecat).

Dels autors que he citat abans segurament Robert R. Provine es el més prestigiós dels tres. Aquest professor nord americà va estudiar conductes humanes considerades “de segon ordre” com ara el riure, l’esternut, la tos, el singlot o les pessigolles. Gràcies a les seves investigacions sabem que el badall és molt més contagiós que el singlot o el riure. Veure o escoltar a algú que badalla fa que un elevat percentatge de persones reprodueixi aquesta conducta en menys de cinc minuts. Es dona la circumstància que no cal veure frontalment a la persona que badalla, qualsevol angle de visió pot produir contagi. Tampoc tapar-se la boca mentre es badalla evita el contagi del badall. La idea o el pensament del badall també fa badallar. Una altra dada interessant és que quan es llegeix un text en el qual apareix reiteradament la paraula badall (com pot ser aquest que estàs llegint ara mateix) la freqüència de la conducta s’incrementa significativament. Això és una cosa que no succeeix quan un llegeix sovint paraules com ara singlot o riure.

Els badalls presenten un ritme característic. Son més freqüents quan fa poc que ens hem despertat i quan ens en anem a dormir.

El badall, al igual que l’esternut i l’orgasme culmina en una forma de clímax, fet que explica que es trobin similituds entre el plaer sexual i el badall.

Tornant a la pregunta que plantejava al principi del post “Serveix d’alguna cosa badallar?” comprovo que sobre la funció de badallar s’ha escrit molt. Una conducta tan complexa que implica la participació de tants músculs i que ha persistit al llarg de tota l’evolució dels vertebrats, hauria de complir un determinat paper fisiològic, no? Bé, hi ha moltes hipòtesis. Des d’incrementar o reduir el nivell d’alerta fins a garantir el correcte funcionament de l’articulació mandibular (en el fetus). Una hipòtesis recent que està guanyant força és la formulada, pel ja citat abans, Andrew Gallup. Aquest professor té la teoria que el badall serveix per reduir la temperatura cerebral. Al badallar augmenta el flux sanguini que va en direcció al crani, la qual cosa pot tenir una sèrie d’efectes i un d’ells és el refredament cerebral. “Quan la nostra temperatura és més alta, ens sentim cansats i amb son, i podria ser que els badalls nocturns s’activessin per resistir la sensació inicial de son, de manera que badallem a la nit per mantenir algun tipus d’estat d’alerta o vigilància” assegura Gallup.

Com ja hauràs sentit o experimentat algun cop i com he dit abans, el badall es contagia. Abans es deia que el badall contagiós era un tret humà i darrerament s’ha relacionat aquesta característica amb les recentment descobertes “neurones mirall” que són la base de l’empatia. Però avui en dia, són molts estudis que demostren l’existència de la contagiositat del badall no només en primats i d’altres mamífers, sinó fins i tot en periquitos.

Nosaltres, com ja he dit abans, quan badallem més és a la vida fetal i desprès del naixement (més endavant anem disminuint el ritme de badallar a mesura que passa el temps). Tanmateix, la capacitat per ser contagiats pels badalls es molt més tardana que la de començar a badallar i aquesta no es produeix fins als 4 o 5 anys. Una altra curiositat que s’ha pogut comprovar en relació amb la contagiositat dels badalls es que quant més propera a nosaltres sigui la persona que badalla més possibilitats tenim de replicar la seva conducta i per tant de badallar. Es a dir, ens contagien més els badalls dels familiars que dels amics, dels amics més que dels coneguts i dels coneguts més que dels desconeguts. Això significa que un senzill badall pot esdevenir un marcador de proximitat  afectiva i emocional.