Post número 50!!! Avui t’explicaré la segona de les “guerres del futbol”. Si fa poc et vaig parlar de la guerra entre Sèrbia i Croàcia en la qual un partit de futbol entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja va ser un dels detonants del conflicte bèl·lic, avui em toca tractar l’altre guerra en la qual un partit de futbol entre les seleccions de El Salvador i d’Hondures també va ser un dels motius que van originar un conflicte armat entre aquests dos països centreamericans l’any 1969. Abans d’entrar en el futbol i en el conflicte et comentaré breument algunes característiques d’aquestes dues nacions.
El Salvador i Hondures son dos països veïns que comparteixen una frontera de 391 quilometres. El Salvador és el país més petit de l’Amèrica central. En canvi Hondures és gairebé sis cops més gran que El Salvador. En quant a població però, a l’any 1969 (any del la guerra) el país salvadoreny tenia gairebé un milió més (3,5 milions d’habitants) que la república hondurenya (2,6 milions d’habitants). Amb aquestes dades, no es difícil deduir que la densitat de El Salvador era molt alta (una de les més altes del continent americà i també està entre les més altes del món). Això va fer que molts salvadorenys emigressin a Hondures fugint de la misèria. Aquests pobres camperols es van establir a Hondures buscant una vida millor. Es calcula que van arribar a haver-hi uns 300.000 immigrants salvadorenys a Hondures. Aquestes darreres dades com veurem més endavant seran un factor important per la guerra que vindrà.
Enmig de molta tensió i hostilitat entre tots dos països les seves seleccions nacionals de futbol lluitaven per una plaça al mundial de futbol de 1970 que tindria lloc a Mèxic. Cap d’aquestes dues seleccions havia anat mai a cap Copa del Mon de Futbol abans.
El primer partit va tenir lloc el diumenge 8 de juny de 1969 al “Estadio Nacional” de Tegucigalpa (capital d’Hondures). La selecció de El Salvador va arribar a la ciutat el dissabte i va passar la nit en blanc a l’hotel on estaven concentrats. Van passar la nit sense dormir perquè van ser objecte d’una guerra psicològica per part dels aficionats de la “Bicolor” (com es coneix popularment la selecció de la república hondurenya). L’hotel va estar envoltat tota la nit per una gran munió de gent que no va parar de llançar pedres a les finestres i colpejar llaunes i bidons de gasolina amb pals. Coets de pólvora i botzines de cotxes aparcats prop de l’hotel també van provocar un soroll escandalós. Els aficionats hondurenys van fer soroll i xivarri durant tota la nit intentant així que la selecció de El Salvador no pogués dormir ni descansar i provocar que aquesta jugués el partit de l’endemà cansada, nerviosa i amb son. Hondures va guanyar aquest primer partit per 1-0.
Una setmana després a San Salvador (capital de El Salvador) va arribar l’hora de la revenja per part dels salvadorenys. Aquest cop qui no va poder dormir van ser els jugadors d’Hondures. Seguidors fanàtics de “La Selecta” (un dels renoms de la selecció salvadorenya) van fer gresca i enrenou tota la nit. A més, van trencar totes les finestres de l’hotel i van llençar un munt d’ous podrits, rates mortes i draps pudents. A l’hora del partit, en un estadi envoltat de militars, els jugadors hondurenys pensaven més en com sortir vius d’allà que en el partit. El Salvador va guanyar 3-0.
Com que comptaven els punts i no pas els gols, es va haver de jugar un partit de desempat a camp neutral. El partit es va disputar a l’Estadi Asteca de Mèxic el 27 de juny de 1969. L’empat a dos va obligar als equips a jugar una “pròrroga” i quan portaven jugats onze minuts del temps suplementari el jugador “Pipo” Rodríguez va fer el gol de la victòria per a El Salvador.
Font: http://www.historico.elsalvador.com
L’alegria per la victòria dels milers d’immigrants salvadorenys que vivien en terra hondurenya es va prendre per part dels hondurenys com una provocació intolerable i va esclatar la violència contra aquests immigrants. El 14 de juliol de 1969 l’exercit de El Salvador “per sorpresa” va penetrar per la frontera i va envair Hondures per protegir els seus conciutadans de la persecució que estaven patint per part dels hondurenys.
Els salvadorenys van atacar primer perquè comptaven amb una fàcil victòria basada en un exercit clarament superior al d’Hondures. Afortunadament, l’Organització d’Estats Americans va aconseguir aturar la guerra en quatre dies (per això a aquest conflicte també se l’anomena la guerra de les 100 hores). El nombre de baixes és diferent segons amb quina font et documentis, però en la majoria de les quals jo he consultat es parla de 6.000 morts i entre 12.000 i 20.000 ferits.
El Salvador va retirar les seves tropes d’Hondures a l’agost i la guerra va acabar en empat (la frontera va seguir sent la mateixa).
La selecció de futbol de El Salvador encara va haver de passar una altra ronda per poder disputar el Mundial de Mèxic. Va ser contra Haití i també va necessitar un tercer partit de desempat jugat a Jamaica. Ja al mundial de Mèxic, a El Salvador li va tocar el grup 1 amb l’amfitriona, Bèlgica i la Unió Soviètica. Va perdre els tres partits i es va convertir en la primera selecció de la història que marxava d’un mundial sense marcar cap gol.
Com hem pogut comprovar els partits de futbol entre les dos seleccions no van ajudar gens a que les relacions entre Hondures i El Salvador (que ja eren molt dolentes) milloressin. Però com en el cas de la guerra entre Croàcia i Sèrbia el futbol no va ser l’única ni tampoc la més gran de les causes del conflicte. El futbol va ser l’espurna que va encendre la metxa del conflicte bèl·lic. Coneguda com la guerra de les 100 hores també va rebre el nom de “la guerra del futbol” perquè així la va batejar un periodista polonès (aleshores poc conegut) anomenat Ryszard Kapuscinski. Aquest cronista va ser l’únic corresponsal estranger que hi havia en aquell moment a Hondures quan va començar la invasió. Però, si el futbol només va ser l’espurna, quines van ser les causes reals del conflicte?.
Com ja he explicat al principi, El Salvador és un país amb una alta densitat poblacional. Faltava espai i “sobrava” gent. Faltaven terres per treballar i conrear. Una gran quantitat de les terres pertanyien a “les catorze famílies de El Salvador” (així és com s’anomenava l’oligarquia que controlava la major part de les terres del país). Mil terratinents tenien deu cops més terra que mil camperols junts. Això va fer que molts “sense terra” i pobres emigressin a Hondures (molt més gran i amb terres no cultivades sense propietari). Milers de salvadorenys van passar il·legalment la frontera per ser contractats com a jornalers. El govern d’Hondures va fer la “vista grossa” davant d’aquest fet durant molts anys. Suportaven sous i abusos dels terratinents hondurenys. Això va fer que entre les classes treballadores d’Hondures s’anés creant una animadversió contra els salvadorenys a qui veien com una gent que venia a treure’ls-hi la feina.
Molts hondurenys van protestar demanant terres (al igual que a El Salvador estaven també a mans d’uns pocs). Hi va haver un clamor popular per un repartiment més just de les terres. El govern hondureny pressionat i tement una revolta popular va decidir emprendre una reforma agrària per pal·liar el descontentament dels pagesos hondurenys. Però el govern del President López Arellano era oligàrquic i molt depenent dels Estats Units amb la qual cosa la reforma agrària no va tocar cap terra dels rics terratinents ni la terra de la United Fruit Company (empresa americana propietària del 10% de la terra cultivable d’Hondures). La “solució” del govern va ser com acostuma a passar en aquests casos (malauradament) anar contra el més feble. Va expropiar terres als camperols salvadorenys que portaven generacions vivint al país i s’havien fet legítims propietaris d’aquestes terres i també va decidir expulsar-los d’Hondures.
Això va desfermar una campanya de xenofòbia promoguda pel govern d’Hondures contra els immigrants salvadorenys a qui s’acusava de tots els mals econòmics del país. Es va formar un grup paramilitar anomenat “La Mancha Brava” que va perseguir violentament els immigrants salvadorenys (sembla ser que amb el vistiplau del govern que veia com algú altra li feia la “feina bruta”). El govern de El Salvador va acusar el seu homòleg de ser còmplice i encobridor dels crims dels paramilitars. A més, tement una revolució camperola també s’oposava a què els milers de salvadorenys retornessin massivament al seu país. L’oligarquia terratinent de El Salvador començava a pressionar perquè es prenguessin accions militars. El mitjans de comunicació dels dos països van tirar més llenya al foc i van cultivar odi i desinformació. La relació entre tots dos països era cada cop més tensa i van trencar relacions diplomàtiques. Enmig de tota aquesta enemistat es juguen no un, sinó fins a tres partits de futbol (l’esport que aixeca més passions al món) entre les seleccions dels dos països. Aquells partits no van ser la causa del conflicte però van ser l’espurna que va encendre la metxa.
Per acabar, t’explicaré una anècdota que vaig llegir mentre em documentava per a escriure el post i en la qual es pot veure l’enorme influència de les empreses nord americanes a la vida hondurenya en aquell temps. A Hondures el plàtan s’anomena “banano” però també rep el nom popular de “mínimo”. L’expressió ve dels dies de la United Fruit Company (empresa que tenia plantacions enormes a Hondures). Doncs bé, en aquella època quan els plàtans no arribaven a la mida mínima per a ser exportats eren utilitzats per a consum intern, i d’aquí que s’anomeni “mínimo” al plàtan.
Bibliografia seleccionada
– Kapuscinski, Ryszard. (2006) La guerra del futbol y otros reportajes. Editorial Anagrama. Barcelona.
Les meves històries 