Fa poc vaig estar treballant al Jutjat d’instrucció número 21 de Barcelona. Em van nomenar com a reforç fa un temps i em van assignar la tramitació d’un únic procediment. Es tractava d’una causa molt gran que constava de més de dos-cents volums i que tenia moltíssimes parts implicades. Eren diversos els delictes pels quals es va incoar el procediment en el seu moment, encara que el principal era el d’apropiació indeguda. Degut a la seva singularitat (el gran nombre de parts intervinents) em dedicava en exclusivitat a gestionar aquest expedient i no me n’encarregava de cap altre. El cas era bastant avorrit i no em generava gaire interès. Els meus companys de feina en canvi portaven tot tipus de procediments penals, alguns dels quals em semblaven bastant interessants.
La meva companya Pilar de vegades m’explicava els casos més peculiars que li tocava tramitar. Em comentava que darrerament s’estaven produint a Barcelona moltes agressions sexuals i intents d’agressió mitjançant la submissió química de la víctima. La premsa també s’havia fet ressò d’aquesta situació i últimament havia publicat molts articles sobre aquest tema. Entenem per submissió química la manipulació de la voluntat d’una persona de forma intencionada i amb finalitat delictiva mitjançant l’ús de substàncies psicoactives.
Moltes agredides (normalment son dones) no tenen clar que els ha succeït i manifesten haver perdut la memòria durant unes hores o tenir només alguns records poc clars del que va passar. Es desperten en llocs desconeguts i en condicions i amb símptomes que no saben explicar com ara dolors a la zona vaginal i/o anal, sense calcetes, amb la roba estripada o mal posada, mig nues i fins i tot amb blaus per tot el cos. També n’hi ha que recorden haver sentit una punxada just abans del defalliment.
A vegades les dones (que com deia abans són la gran majoria de víctimes) són reticents a denunciar els fets o triguen a fer-ho per por a què la policia i la gent més propera treguin ferro a la situació i la qualifiquin de “mala borratxera” i les facin avergonyir i sentir culpables per no saber beure amb moderació. A això s’hi afegeix el fet que les drogues amb les quals les sotmeten tenen una durada molt curta a la sang ja que s’eliminen ràpidament, la qual cosa impedeix detectar la substància utilitzada per l’agressor. Sense poder demostrar l’existència de tòxics al cos l’única prova és el relat de la víctima. Aquest acostuma a ser imprecís, amb llacunes i records fraccionats degut al trauma que ha patit i que ha afectat les seves emocions, mentre que les declaracions dels agressors son quasi sempre lògiques, coherents i clares (perquè normalment s’inventen i memoritzen el relat que expliquen).
Hi ha moltes substàncies que poden provocar aquesta submissió química. Aquestes drogues no només incapaciten per prendre decisions, sinó que en la majoria de casos impedeixen que és tinguin records del que s’ha viscut.
Una de les drogues més freqüentment utilitzades pels delinqüents son les Benzodiazepines. Es tracta demedicaments que s’utilitzen habitualment per tractar l’ansietat, l’insomni i com a relaxant muscular. Tenen efectes sedants i somnífers. El seu efecte es potencia quan es combina amb l’alcohol, deixant a la víctima en un estat de semi-inconsciència. Provoquen llacunes mentals i produeixen amnèsia. Les benzodiazepines més conegudes són:
– Lorazepam – és un medicament hipnòtic amb propietats sedants i amnèsiques (és bastant popular el fàrmac “Orfidal”).
– Diazepam – et resultarà més familiar el nom de “Valium” que és una de les marques amb les quals és comercialitza aquest ansiolític. S’utilitza per tractar trastorns d’ansietat i també es efectiu per tractar espasmes musculars.
– Alprazolam – També és un ansiolític força famós (“Trankimazin”). Té un efecte hipnòtic que afavoreix la son a curt termini i disminueix l’excitació del cervell.
– Flunitrazepam – També conegut com a “Rohypnol”. El seu potent efecte sedant pot provocar somnolència i amnèsia (és molt més fort que el “Valium” i el “Trankimazín”). Als Estats Units mai es va aprovar per a ús mèdic degut a la seva utilització com a droga per cometre violacions durant la dècada dels 90 en algunes zones de Florida i Texas.
Com a curiositat (cinèfila), Rohypnol és la droga que per error (pensant que es tractava d’èxtasi) el personatge de l’Alan posa a les begudes del seus companys (sense que aquests ho sàpiguen), just abans de començar el comiat de solter, a la pel·lícula “Ressaca a Las Vegas” (2009). L’endemà es desperten i s’adonen que el nuvi ha desaparegut i entre d’altres coses estranyes troben un tigre al lavabo de l’habitació del Hotel. Degut a la ingestió (involuntària) de Rohypnol, no recorden res del que va succeir la nit anterior i hauran d’anar reconstruint de mica en mica tot el que va passar durant la nit per trobar el nuvi. Aprofitaran el Rohypnol que encara li queda a l’Alan per adormir el tigre i poder retornar-lo al seu propietari (que per cert, és el Mike Tyson).
Una altra substància utilitzada pels agressors per dur a terme les seves malifetes i del qual es parla sovint a la premsa és la Burundanga. Les notícies sobre aquesta substància acostumen a ser cícliques. Passa temps sense que apareguin notícies relacionades amb aquesta droga i de sobte es publiquen repetides informacions relacionades amb aquest tema. El problema es que es parla sovint d’aquesta droga des del sensacionalisme i sense cap base científica.
La Burundanga és com es coneix popularment l’escopolamina, una droga altament tòxica. S’extreu de la planta estramoni, originària d’Amèrica del Nord. Aquesta substància te usos medicinals i s’ha utilitzat contra els marejos (era la substància que usaven els mariners abans de la “biodramina”), espasmes, com a analgèsic (antigament s’utilitzava en els parts) i contra la malaltia del Parkinson (encara que actualment s’usen altres fàrmacs).
Desgraciadament, aquesta substància s’ha fet popular darrerament pel seu ús en robatoris i agressions sexuals. Les víctimes que estan sota els efectes d’aquesta droga deixen de mostrar resistència a nivell físic i psicològic i passen a tenir una actitud molt dòcil.
El problema amb la escopolamina és que passades de 6 a 10 hores de la seva ingesta resulta molt difícil de detectar a la sang. A la orina aquest marge s’amplia dins a les 24h-48h.
El cert és que s’han generat moltes llegendes urbanes i mites al voltant d’aquesta droga. Que hi ha de veritat en el que s’explica sobre la Burundanga?.
Sí, la droga existeix realment però sovint els diferents mitjans de comunicació han exagerat molt els seus efectes. Si bé es cert que altera el nostre estat psicològic, els nostres sentits i la percepció de la realitat, està lluny de doblegar completament la nostra voluntat.
Un altre creença popular és la seva ràpida eficàcia. Triga de 15 minuts a una hora en fer efecte mitjançant la ingesta oral, amb la qual cosa això que es diu de què n’hi ha prou a que ens bufin a la cara, ens facin un petó o et donin la mà per incapacitar-nos, és completament fals.
A més, tampoc es cert del tot la seva difícil detecció a les anàlisis. Si bé és cert el que deia abans quan em referia a la complicació de trobar-ne restes a la sang i a la orina, resulta que tant a les ungles com en el cabell la substància queda retinguda de forma permanent. Per tant, si hi ha tan pocs casos no és perquè aquesta substància tingui una condició especial que faci que es dissolgui de forma implacable en el nostre organisme, si no perquè realment hi ha pocs casos. De fet, només s’ha trobat un cas contrastat a Palma de Mallorca (i curiosament en aquest cas no es tractava d’una agressió sexual). Una altra dada a tenir en compte i que confirma l’anterior afirmació és que per exemple els Mossos d’Esquadra han assegurat que mai han decomissat a Catalunya cap partida d’escopolamina.
Per tant, el protagonisme d’aquesta substància en els titulars de premsa no coincideix amb el que els laboratoris de toxicologia es troben en la seva pràctica diària. I és que des d’una perspectiva criminal la Burundanga no és gaire “útil” per cometre delictes, doncs és difícil de dosificar i pot matar fàcilment, mentre que les benzodiazepines son molt més segures, previsibles i fàcils d’aconseguir.
Tanmateix, tampoc és amb les benzodiazepines amb les quals es produeixen la majoria d’agressions sexual per submissió química. Els delictes més comuns son aquells en els quals els delinqüents s’aprofiten de la vulnerabilitat química de les dones causada per l’elevada ingesta d’alcohol. Violadors que saben com i on actuar quan detecten una víctima amb les capacitats minvades per l’alcohol. Això no pot suposar en cap cas culpabilitzar a la víctima del que li pugui fer un agressor sexual. Que una dona surti molt beguda d’una discoteca no és una actitud responsable per part seva però en absolut és culpa d’ella l’agressió sexual que pugui patir. La culpa de l’agressió es 100% de l’atacant. Desgraciadament, massa sovint des de part de la societat i algunes institucions s’intenta responsabilitzar a les pròpies víctimes.
Les meves històries 