Seinfeld, un petit poble d’Irlanda i la Noemí

A la segona meitat dels noranta em vaig aficionar a veure una sèrie que emetien per televisió anomenada “Seinfeld”. Aquesta comèdia gira al voltant del seu protagonista, l’humorista Jerry Seinfeld, la seva vida quotidiana i la relació d’aquest amb el seu millor amic (George), la seva ex-parella (Elaine) i un veí molt excèntric (Kramer). Recordo especialment un episodi de la primera temporada malgrat no ser un dels meus preferits. Es tracta de l’episodi quart anomenat “Desenlace masculino”. En aquest capítol, en Jerry té un problema amb un amic de la infància anomenat Joel Horneck que insisteix sempre en quedar amb ell malgrat totes les excuses que li posa en Jerry per a no fer-ho. Al Jerry no li agrada gens estar amb aquest amic (és egocèntric, mal educat, no l’escolta mai…) i preferiria no veure’l més. Però… com és trenca amb un amic? es pregunta en Jerry. La literatura i el cinema han tractat molt el tema de les ruptures sentimentals però molt poc el trencament d’una amistat. L’episodi tracta en clau molt humorística aquest tema i en Jerry s’adona de la dificultat que suposa posar fi a una relació d’anys d’amistat quan no hi ha un motiu concret que provoqui aquesta separació.

Quan no hi un motiu concret que provoqui la ruptura és més fàcil trencar amb la parella. Sempre li pots dir que ja no l’estimes o inventar-te que hi ha una altra persona però a un amic que se li diu? Que ja no l’estimes (“com a amic?”) Que hi ha una altre (amic) que ha ocupat el seu lloc? Complicat, no?

Fa un parell d’anys poc van estrenar una pel·lícula que també tracta el tema del trencament de l’amistat. Ho fa igualment des d’un punt de vista humorístic com en el capítol de “Seinfeld” però en aquest cas utilitza un humor molt més negre. La cinta es titula “Almas en pena en Inisherin” i va tenir 8 nominacions als Oscar de Hollywood (encara que finalment no en va guanyar cap). L’acció succeeix en un petit poble d’Irlanda (situat en una remota illa) en el qual viuen dos amics de tota la vida. Però de la nit al dia, un dels dos amics ja no vol saber res de l’altre. Aquest darrer, es queda molt sorprès i confós davant la seva reacció. Li pregunta si li ha fet o dit alguna cosa que pugui haver provocat aquest enuig però l’amic diu que no, que simplement el troba avorrit i que prefereix passar el temps pensant i component (toca el violí). Bé, i ja no t’explico res més per si la vols veure.

Al llarg de la meva vida mai he perdut un amic per haver-me enfadat amb ell. No obstant això, si que he deixat de tenir contacte amb antics amics. Amb alguns el distanciament es va produir perquè en un moment donat es va perdre el context en el qual es desenvolupava la nostra amistat (la Universitat, el lloc on treballàvem, etc.). I és que a vegades algunes relacions d’amistat es basen massa en el context en el qual ens trobem les persones en aquell moment i la majoria de temes de conversa acostumen a girar al voltant dels col·legues, dels exàmens, dels professors (en el cas de l’escola, institut o universitat) o dels companys, dels caps o de la feina mateixa (en el cas del lloc de treball). Però quan això s’acaba perquè finalitza el curs, et gradues o canvies de feina veus que potser el lligam amb aquella persona no era tan fort com et pensaves sinó més aviat circumstancial.

Altres cops el refredament de la relació es produeix per altres causes com el sorgiment de noves obligacions en la vida de les persones (laborals, conjugals, familiars…). Quan ets jove t’agrada passar l’estona amb els teus amics però quan ja tens parella i fills, prefereixes dedicar el teu temps a aquests. Jo crec però que hi ha temps per tot i si el vincle que has construït amb el teu amic és prou sòlid i no depèn gaire de les conjuntures a les quals m’he referit abans sempre es pot trobar un moment per compartir.

Altres causes que poden provocar l’allunyament amb un antic amic poden ser que ja no compartiu els mateixos interessos vitals (i no em refereixo a “hobbies” com la música o el cine dels quals en parlaré en el següent post) i hàgiu evolucionat de forma molt diferent de manera que la vostra afinitat ha minvat considerablement.

Finalment pot passar que la relació s’hagi perdut però que no sigui per cap d’aquests motius que he anat explicant. Simplement la inacció, la timidesa o l’orgull (que truqui l’altra persona primer…) ha provocat que l’amistat s’hagi esvaït o bé que no s’hagi consolidat (en el cas d’una relació d’amistat que començava).

A mi m’ha passat que he perdut alguns amics per alguna d’aquestes darreres causes que acabo d’enumerar i ho lamento, perquè perdre amics (així com fer-ne) es normal al llarg de la vida (la gent canvia, els camins es separen…) però malmetre una relació que funciona perquè a vegades costa trencar el gel o per vergonya, vanitat…sap greu. Una de les persones amb qui m’ha passat això i amb la que més ho he sentit és amb la Noemí. Es tracta d’una noia que vaig conèixer en una acadèmia en la qual ens preparàvem per a unes oposicions. La Noemí i jo vam tenir de seguida molt bona sintonia des del primer moment que vam parlar. De totes les persones que he conegut al llarg de la meva, amb poques he sentit que tenia tanta connexió i complicitat com la que tenia amb ella.

La poca estona de què disposàvem per parlar els dies de classe se’m feia molt curta i sempre em quedaven moltes coses a dir-li per la qual cosa vaig començar a enviar-li correus electrònics. Eren uns mails bastant llargs en els quals li parlava de música, enigmes de pensament lateral, còmics, sèries, màgia… Si t’has fixat bé, son temes sobre els quals he escrit també en aquest blog que estàs llegint. I és que aquells mails que li enviava a la Noemí van ser l’embrió d’aquest blog.

Després de l’examen de les oposicions vaig deixar d’anar a l’acadèmia i ens vam deixar de veure a les classes. La relació es va anar refredant de mica en mica i al cap d’un temps ja només ens comunicàvem amb algun whattsapp aïllat. Després de les vacances d’estiu ja ni això.

La qüestió es que després de passats bastants anys, un desembre vaig rebre per sorpresa un whattsapp d’ella en el qual em felicitava pel meu aniversari. No vaig desaprofitar la oportunitat que se’m presentava i en la resposta d’agraïment per la felicitació li vaig dir de veure’ns. Ella va estar d’acord, de manera que poc després vam quedar per prendre un cafè un divendres. Ens vam posar una mica al dia de les nostres vides i ens vam acomiadar amb el convenciment de què ens tornariem a veure aviat (com així ha estat).

Per acabar aquest post, t’explicaré com conclou l’episodi de Seinfeld del qual et parlava al principi del post. En Jerry aconsegueix dir-li al seu amic que vol posar fi a la seva relació d’amistat. Davant d’això, el seu amic reacciona molt malament i es posa a plorar enmig de la cafeteria on són.  Aquest fet impressiona tant en Seinfeld que decideix fer marxa enrere i torna a acceptar-lo com amic. A més, l’acaba convidant a un partit de basquet dels New York Knicks (encara que inicialment havia convidat al seu amic George). Més tard s’ho repensa i li dona una excusa per no anar-hi amb ell però li regala les dues entrades. En Joel al final hi va amb el veí d’en Jerry (en Kramer) i a l’acabar el partit va a visitar Jerry que es troba al seu apartament amb l’Elaine.

L’amic (molt animat pel partit que ha vist) els hi proposa al Jerry i a l’Elaine d’anar a veure els propers partits dels Knicks plegats. El Jerry i l’Elaine comencen a donar-li excuses per no anar-hi però el Joel no es dona per al·ludit i treu un calendari amb tots els partits de la temporada dels New York Knicks. Els començarà a repassar un per un fins a trobar un dia en què els hi vagi bé al Jerry i a l’Elaine per anar-hi amb ells. El Seinfeld s’adona llavors que no es podrà lliurar mai d’aquest amic.