La història que t’explicaré a continuació també tracta sobre els amics igual que les dues anteriors. El que en principi havia de ser un únic escrit acabarà sent una trilogia sobre l’amistat. I parlant de trilogies i d’amistat, començaré per unes novel·les curtes que formen part d’una trilogia en la qual l’amistat és el tema central. Es tracta de la trilogia de Fred Uhlman.
Aquest escriptor i pintor jueu va néixer a Stuttgart a principis del S. XX i va viure a Alemanya fins que va abandonar el país dos mesos després de què Hitler arribés al poder. La seva obra més aclamada com a escriptor va ser “L’amic retrobat”. La segona part d’aquesta novel·la s’anomena “L’anima valenta” i el llibre que tanca la trilogia és “El retorn”.
“L’amic retrobat” és per a mi el millor llibre de ficció que he llegit sobre l’amistat. Vaig llegir aquest llibre mentre cursava el batxillerat (BUP) però no recordo en quin curs ni l’assignatura en la qual ens el van fer llegir.
El llibre està situat a l’Alemanya d’entreguerres del S.XX, en un moment en el qual el nazisme començava la seva ascensió al poder. És la història d’un noi jueu de 16 anys anomenat Hans Schwarz explicada per ell mateix. La seva vida canvia quan un dia de febrer de 1932 a mitja classe entra un nou alumne. De seguida es sent fascinat i encisat pel nouvingut. El seu port, la seva elegància i el fet de ser descendent d’una il·lustre família alemanya (els “Hohenfels”) fa que en Hans decideixi de seguida que vol ser amic seu. L’obra explica primer el procés de com en Hans intenta atraure al Konradin (nom de pila d’aquest nou alumne) i la posterior relació que mantindran els dos amics durant gairebé un any fins que en Hans és enviat a Nova York pels seus pares davant la creixent hostilitat antisemita que va envaint poc a poc Alemanya.
Es tracta d’una bonica història sobre l’amistat entre un noi jueu i un membre d’una distingida família aristocràtica alemanya. Hans, que no tenia amics abans de l’arribada d’en Konradin a la seva escola, veu com aquest encaixa perfectament en el seu ideal romàntic d’amistat (algú a qui admira realment i per qui estaria disposat a morir). Malauradament, la relació s’acaba quan en Hans ha de marxar als Estats Units obligat per les circumstàncies. Bé en realitat s’acaba quan en Konradin després de passar l’estiu al castell de Braunfeld, torna a l’escola com un jove nazi convençut i ja no es parlarà ni es saludarà més amb en Hans (malgrat que en el fons encara l’estima).
“L’anima valenta” explica la mateixa història des del punt de vista del Konradin von Hohenfels. També està escrita en primera persona i és una novel·la epistolar. Es tracta d’una carta que li envia en Konradin al seu amic Hans des de la presó de Spandau el 10 de setembre de 1944, tres dies abans de ser executat. El text ens permet conèixer com era realment en Konradin. Si a través del Hans ens pensàvem que en Konradin era una persona una mica distant, orgullosa i arrogant, ara que coneixem la seva versió, veiem que en realitat es tractava d’una persona tímida, espantadissa i solitària. També ens explica la gran atracció i admiració que sentia en Konradin cap a en Hans i les dificultats en què es va trobar i va haver de fer front per mantenir l’amistat amb aquest, degut a la oposició dels seus pares (especialment per part de la seva mare). Explica coses que en Hans desconeixia i que justifiquen d’alguna manera els seu comportament davant d’aquest en determinats moments, alhora que aprofita per demanar-li disculpes.
“El retorn” és la novel·la que tanca aquesta trilogia i varia bastant respecte a les dues anteriors. Per començar, en aquest llibre ja no hi apareixen el personatges d’en Hans ni d’en Konradin i l’autor abandona la primera persona amb la qual havia explicat les dues històries anteriors i utilitza aquest cop la tercera persona amb narrador omniscient.
En aquesta obra el protagonista es diu Simon Elsas. Aquest personatge també es d’origen jueu i s’exilia a l’estranger (Nord-amèrica) fugint del nazisme (com havien fet en Hans Schwarz i el mateix autor, Fred Uhlman). Un dia mentre vola de retorn a Nord-amèrica l’avió aterra a la ciutat de la qual s’havia vist obligat a abandonar feia vint anys. Fruit d’un rampell sobtat decideix fer una breu estada a la que va ser la seva ciutat natal.
La casualitat fa que tot just arribar es trobi amb un antic company del Karl Alexander Gymnasium (la mateixa escola on es van conèixer en Hans Schwarz i en Konradin von Hohenfels).
Aquest retrobament casual provoca emocions molt diferents en els dos ex companys. Al Fritz Haber (l’antic company) l’omple d’il·lusió la trobada ja que considera en Simon com un amic seu que ha retrobat després de tants anys però en Simon Elsas només pensa en fugir d’allà i a no tornar-lo a veure mai més.
Una altra casualitat fa que aquella mateixa nit hi hagi la reunió mensual d’antics alumnes del Karl Alexander Gymnasium i en Fritz va a buscar a l’Elsas a l’hotel on s’allotja per portar-lo a aquesta trobada. Aquest retrobament però, acabarà molt malament. Elsas es troba amb cinc homes de mitjana edat de qui no recorda res. Malgrat que inicialment tenen paraules amables i cordials amb ell, Elsas veu aviat que no encaixa en aquest cercle, els separa un abisme. Estar amb aquells antics companys no el fa sentir gens feliç. No hi pot haver amistat entre ells perquè s’interposen sis milions de jueus. No pot ser amic d’ells sense saber segur que no s’han embrutat amb la sang dels seus parents.
La celebració acaba en una discussió política que va pujant poc a poc de to fins a omplir-se de retrets, acusacions i on tothom treu els draps bruts l’un de l’altre.
Aquesta novel·la com t’he dit tanca la trilogia. Encara que té punts en comú amb les altres dues, és tracta d’una història independent respecte d’aquestes i compta també amb personatges diferents. És pot parlar de trilogia, doncs? Bé, potser va ser un invent de l’editorial per vendre més llibres. Una estratègia comercial per aprofitar el gran èxit de vendes que va suposar “L’amic retrobat”. A mi m’hagués agradat que el tercer llibre l’hagués protagonitzat en Hans Schwarz en comptes d’en Simon Elsas i hagués volgut saber també si va arribar a llegir la carta que en Konradin li va escriure.
Els dos personatges (Hans i Simon) s’assemblen molt, viuen a la mateixa ciutat i en la mateixa època, tenen històries semblants però no son el mateix personatge. Quina va ser la intenció d’Uhlman al fer això? Potser ell mai va pensar en aquest tercer llibre com integrant d’una trilogia. Tant “L’anima valenta” com “El retorn” es van publicar després de la seva mort.
Encara que molt menys novel·lesc (i sense el nazisme pel mig) jo també vaig tenir un retrobament amb un amic de la infància fa uns quants anys. En el post anterior et vaig explicar que al llarg de la meva vida he fet amics per la majoria de llocs on he passat (universitat, institut, feines…) però tenia una espina clavada. No conservava cap amic (amb qui em veies habitualment) de l’escola en la qual vaig entrar amb 2 anys i vaig sortir-ne amb 13. És una etapa de la meva vida de la qual tinc molt bons records però no tenia cap amic amb qui compartir-los.
L’any 2006 l’escola on vam estudiar va celebrar una efemèride i va organitzar una festa per celebrar-ho. Allà em vaig trobar amb companys que feia vint anys que no veia. Ens vam donar els telèfons i mails i vam de dir d’organitzar sopars i veure’ns més endavant. Al cap d’uns anys es va organitzar la primera trobada però jo no estava passant per un bon moment i vaig pensar que si no podia donar la meva millor versió davant unes persones a qui feia molt que no veia i amb les quals volia reprendre l’amistat era millor que no hi anés i esperés una altra oportunitat.
Aquesta va arribar uns anys més tard. Es va organitzar un nou sopar i vaig decidir anar-hi malgrat la vergonya i l’estrès que em provocava aquest esdeveniment. Vam ser només 11 o 12 persones i malgrat que m’hagués agradat que fóssim més, aquest nombre més reduït de gent va facilitar que pogués parlar una mica amb tothom. M’ho vaig passar molt bé i des de llavors he anat a quasi totes les trobades que s’han celebrat cada cert temps.
Pocs dies més tard d’aquell sopar vaig rebre una trucada al telèfon fix que va contestar el meu pare. Era el Lluís Badia, un antic company de l’escola que també havia vingut al sopar i amb qui havia xerrat una bona estona sobre música. Pensava que em trucava per felicitar-me perquè aquell dia era Sant Joan, però no era aquest el motiu. Em convidava a casa seva a veure la seva col·lecció de compact discs de la qual m’havia parlat durant el sopar. Encara que amb una mica de por per si no sabia que dir-li desprès de tants anys (únicament havíem parlat en aquell sopar) vaig anar-hi. Vaig passar la tarda a casa seva que estava igual com la recordava (feia molts anys hi havia anat diversos cops perquè era un habitual en les seves festes d’aniversari). Els meus temors es van esvair aviat i de seguida la conversació va començar a fluir sense problemes com si l’últim cop que ens haguéssim vist hagués estat feia poc i no pas més de vint anys enrere (gràcies Lluís per trucar-me aquella tarda i ser el meu amic!).
Encara que el que va succeir amb en Lluís va ser un retrobament també va ser com si hagués fet un nou amic als 34 anys. Retrobament vol dir tornar-se a trobar amb algú després d’un temps. Això no implica necessàriament reprendre la relació amb aquest algú, cosa que si va succeir entre el Lluís i jo. Hem passat de tenir una relació inexistent durant més de 20 anys a veure’ns regularment almenys un cop al mes.
He mencionat abans l’edat que tenia quan vaig reprendre la relació amb en Lluís, perquè es veu que fer amics després dels 30 anys és molt difícil. Aquesta és una de les conclusions a què van arribar les universitats d’Oxford (Regne Unit) i Aalto (Finlàndia) en un estudi que van dur a terme fa uns anys. Un dels motius és que a mesura que ens fem grans ens tornem més selectius amb les possibles noves amistats (ja no estàs per a aguantar a segons qui, es veu).
També resulta que a partir d’aquesta edat, tens els interessos vitals i la pròpia identitat molt més definits que quan eres més jove i això fa que la capacitat per crear vincles afectius amb els altres es faci més restrictiva. Per si això no fos suficient, a partir d’aquesta edat els amics de tota la vida també comencen a minvar de mica en mica.
Per contra, el mateix estudi revela que és a l’edat de 25 anys quan s’arriba al màxim d’amics. O potser hauríem de dir de connexions socials perquè el concepte d’amic avui en dia pot variar molt segons la persona.
L’amistat és un vincle que te un significat diferent per a cada persona. Darrerament, a més a més, des de què les xarxes socials han entrat de ple en les nostres vides potser amb massa facilitat és considera amic a persones que abans -del naixement i consolidació d’aquestes plataformes virtuals- potser ni tan sols saludaríem pel carrer. Podem considerar amics als nostres “followers” o seguidors?
A l’altre extrem trobem a gent que considera que els veritables amics es compten amb els dits d’una mà. Per ells, els amics han de ser quasi com germans i les relacions amb aquests han de ser molt intenses i constants.
Jo crec que dintre de l’amistat hi poden haver diferents graus o nivells d’intimitat. Tinc amics amb qui m’ho passo bé parlant de cinema o futbol i altres amb qui estic més còmode explicant els meus problemes i preocupacions.
Aristòtil va dir que hi havia fins a tres tipus d’amistat. Aquest filòsof grec és segurament un dels pensadors que més ha reflexionat sobre l’amistat. A la seva obra “Ètica a Nicòmac” li dedica a aquest tema els capítols 8 i 9 del llibre. El savi d’Estagira (Macedònia) afirma que l’amistat és “el més necessari per la vida” i que “sense amics ningú voldria viure, encara que es tinguessin tots els altres béns, inclús riqueses, autoritat o poder”.
Aristòtil es pregunta si hi ha una classe d’amistat o varies i creu que aquesta admet graus. Arriba a la conclusió que hi ha tres tipus d’amistat i que al llarg de la vida ens podem trobar amb aquestes tres classes d’amics:
1. Amistat per interès
Pel filòsof grec, aquesta amistat ho és per accident i es dona sobretot en gent molt gran i en els joves. En aquesta amistat, quan acaba la conveniència el vincle es desfà.
Aquesta amistat no requereix gaire temps i s’acostuma a donar entre contraris, per exemple entre pobres i rics, entre l’ignorant i el savi, ja que un aspira al que necessita i ofereix a l’altra una altra cosa a canvi. Aquesta amistat dona lloc a moltes reclamacions ja que les persones exigeixen cada cop més, i creuen rebre menys del que els hi correspondria i es queixen per no obtenir allò que creuen merèixer.
2. Amistat per plaer
Aquesta amistat al igual que l’anterior també ho és per accident i es dona sobretot en la gent jove. Aquests fan amics amb facilitat (també deixen de ser amics amb facilitat) i persegueixen el que els resulta agradable perquè viuen d’acord amb la seva passió. Quan la joventut s’acaba normalment també cessa aquesta amistat perquè el plaer i el que és agradable també canvia amb el transcurs del temps.
3. Amistat basada en la virtut o amistat perfecta
És la dels homes bons i iguals en virtut. Els que desitgen el bé l’un de l’altre. A diferència de les altres dues amistats aquí els amics no ho son per accident. Es una amistat estable i permanent perquè reuneix totes les condicions que han de tenir els amics i no hi han reclamacions entre ells.
No és possible ser amic de molts amb perfecta amistat perquè entre altres coses s’ha d’arribar a una intimitat, i això requereix bastant temps.
Respecte a la quantitat d’amics, el filòsof macedoni creu que tenir un número excessiu d’amics per interès pot resultar feixuc perquè “s’haurien de tornar els serveis a molts i la vida no és prou llarga”. En quant als amics per plaer, n’hi ha prou amb uns pocs.
Però, que passa amb els amics virtuosos? N’hem de tenir el major número possible? Aristòtil creu que d’aquests n’hem de tenir, però tampoc massa, que no és possible ser amic de molts i que una forta amistat només pot existir amb pocs. “Els que tenen molts amics semblen no ser amics de ningú” conclou el pensador grec.
Més de dos mil anys més tard, durant els anys noranta del segle passat, un equip d’investigació encapçalat pel psicòleg i antropòleg britànic Robin Dunbar va elaborar una teoria sobre el nombre d’amics que pot tenir una persona. Ell i el seu equip van investigar amb primats no humans les maneres d’interrelacionar-se entre ells i poder extrapolar les conclusions a les persones.
El que es coneix com el número Dunbar estableix que els essers humans només som cognitivament capaços de mantenir 150 connexions alhora. Aquest nombre inclou un cercle íntim d’unes 5 amistats més estretes, seguit de cercles concèntrics més amplis on hi ha amistats amb qui es té una relació menys estreta. 15 correspondria al nombre de bons amics que podem tenir en diferents moments de la vida, 50 serien els amics de debò, 150 els contactes significatius, 500 els coneguts i fins a 1.500 les persones que es poden arribar a conèixer.
Però…no tothom és igual. Hi ha persones molt sociables mentre que altres son més tímides. Dunbar i el seu equip van determinar que la xarxa podia ser més àmplia en persones obertes, tot i que la relació seria menys intensa. Per la seva banda, els introvertits es solen concentrar en un grup més reduït de contactes.
Bibliografia seleccionada
- Aristóteles. (2014). Ética a Nicómaco. Ed. Gredos
- Uhlman, F. (2017). L’amic retrobat. Ed. La butxaca.
- Uhlman, F. (2013). L’anima valenta. Ed. Estrella Polar.
- Uhlman, F. (2007). El retorn. Ed. Columna.
Les meves històries 