Professors, electrons i Ernst Lubitsch

Quan deia l’altre dia que el llibre “El Árbol de la ciencia” m’havia agradat molt (potser el que més), vaig recordar que la professora que ens el va fer llegir (era a COU i el llibre entrava a la Selectivitat), va ser potser una de les poques que recordo amb certa estima. Els altres professors que vaig tenir a l’institut em van resultar absolutament indiferents. La professora de Literatura espanyola es deia Isabel Orensanz i la vaig tenir també a segon de BUP. Recordo que les seves classes em motivaven perquè no es limitava a deixar anar el rotllo i ja està, sinó que t’explicava i intentava que t’interessessis pel que et deia, potser per això un altre del meus llibres preferits es “Luces de Bohemia” de Valle-Inclán, llibre que també vam donar a COU amb ella i que crec que és el tema que em va entrar a l’examen de Selectivitat (fet que em va permetre treure bona nota final en aquesta assignatura).

L’altre docent que recordo amb certa estimació era el professor de filosofia de tercer de BUP. Es deia Jesús Aguirre, però em sembla que més que per com explicava, el recordo amb afecte pel que un dia em va dir. Al acabar la classe em va cridar i em va dir  que estava molt content amb mi, també em va dir que jo era una persona molt intel.ligent. Es l’únic professor que m´ha dit una cosa així. Jo li vaig “agrair” aquest detall, traient un 0,5 en el següent examen de filosofia. Recordo la seva cara de decepció quan em va donar l’examen i també que ja no em va cridar més per afalagar-me. Em va saber greu però jo no estava gaire centrat en aquella època. Al final però, recordo que vaig aprovar amb escreix la seva assignatura i no vaig haver de fer cap tipus d’examen de recuperació. Vaig sentir que d’aquesta manera “havia fet les paus” amb ell.

De totes maneres, si hi ha una persona que d’alguna manera m’ha fet de mestre no és pas cap d’aquests professors que acabo d’anomenar sinó un amic que vaig fer a COU i que es diu Roger. No es que em fes de mestre i que m’anés explicant les coses, sinó que es la persona de la que més he après, sobretot els primers anys que ens vam conèixer (teníem 16 quasi 17 anys). Ens vam conèixer a tercer de BUP, no anàvem a la mateixa classe però compartíem una assignatura optativa comuna que es deia “Pràctiques de psicologia”. L’any següent a COU, ja vam coincidir a la mateixa classe i cap al final d’aquell curs ens vam fer amics. Es l’únic amic que vaig fer durant els 4 anys que vaig estar a l’Institut (26 anys després encara som amics i ens veiem de tant en tant). El Roger es una persona molt independent, que té molt clar quins son els seus objectius i interessos a la vida, que si el vols seguir estarà encantat perquè es molt sociable però que difícilment anirà darrera teu, has d’anar tu a ell.

D’ell vaig aprendre moltes coses en un moment en que passava de l’adolescència a la maduresa intel.lectual. Vaig aprendre a gaudir del cinema, de la música, a interessar-me per la política, a voler sempre aprendre coses noves, inclús vaig fer meus alguns gestos o frases seves.

Tot i això, mai he pretès ser un clon o una còpia d’ell, això ho he tingut sempre molt clar, he seguit sempre el meu camí (per exemple ell va estudiar la carrera de Ciències polítiques, jo no tenia ni idea  de que estudiar i podia haver copiat les seves passes i estudiar aquesta mateixa carrera però vaig decidir estudiar Dret encara que no m’agradava massa ni sabia ben bé perquè la triava).

Recordo com l’admirava (sobretot al principi de ser amics), i quan a vegades em trobava en alguna situació de dificultat, dubte… em preguntava “Que faria el Roger en el meu lloc?”

Això em recorda una anècdota sobre un cineasta alemany anomenat Ernst Lubitsch. Aquest director es un del millors de la història del cinema. D’entre les seves nombroses virtuts, destaca al meu entendre, els seus precisos enquadraments i les belles composicions dels seus plans cinematogràfics. Va fer una pel·lícula anomenada “Ninotchka”, el guionista de la qual va ser el futur director de cine Billy Wilder. Diuen que Wilder admirava tant a Lubitsch que al seu despatx tenia un rètol que deia “Com ho faria en Lubitsch? (How would Lubitsch do it?)” i que quan tenia problemes en l’elaboració d’algun guió es quedava mirant aquest rètol.

Un cop, recordo estar discutint amigablement amb en Roger sobre guitarristes. Ell (gran fan d’Yngwie Malmsteen) deia que el guitarrista Steve Vai havia superat al seu mestre Joe Satriani i que a vegades els deixebles superen els mestres de qui han après. Jo no ho veia tan clar i deia que Joe Satriani (que també va ser mestre del guitarrista de Metallica i del guitarrista de Testament) era tan o més bo que Steve Vai. Bé, potser tenia raó en Roger, però en qualsevol cas ,els dos, mestre i deixeble, son molt bons guitarristes.

Finalment t’explicaré una petita història sobre l’àtom i l’electró i sobre mestres i deixebles (breument dir-te que l’àtom es la unitat més petita de la matèria i està compost d’electrons, protons i neutrons que son anomenades partícules subatòmiques).

Joseph John Thomson va ser un científic anglès que va descobrir l’electró. Un dels seus deixebles que es deia Ernest Rutherford, va ser la persona que va descobrir el protó. Aquest físic neozelandès també va tenir deixebles, un del quals, James Chadwick, va ser qui va descobrir el neutró.

Bé, de fet la història no es tan bonica com sembla. Si bé es cert tot el que he dit a l’anterior paràgraf, haig de dir també que més que mestres i deixebles, estem parlant de professors i alumnes de la Universitat de Física de Cambridge. Estem parlant del segle XIX, principis del XX, en què només les elits estudiaven a la Universitat. I a més, estem parlant de Física i de la Universitat de Cambridge, es normal que tots els grans físics d’aquella època sortissin d’allà. Estem parlant doncs d’una casualitat entre cometes. Però, perquè introduir aquests matisos en aquesta història, quan és més bonica sense?