James Bond, Steve Jobs i Federico Fellini

L’altre dia vaig tornar a veure “Només per als teus ulls”, una peli del James Bond protagonitzada pel Roger Moore. A mi aquesta pel.lícula és la que més m’agrada del Roger Moore, encara que els crítics diuen que la millor seva es “L’espia que em va estimar”, jo prefereixo l’altra, i també m’agrada molt “L’home de la pistola d’or”. La veritat es que no soc gaire fan de les pelis d’acció però reconec que algunes de l’agent 007 m’agraden perquè a més d’acció també barregen intriga i espionatge. Les que més m’agraden son “Operació Tro”, “Des de Rùssia amb amor” i molt especialment “Goldfinger”. Recordo que vaig veure aquesta quan era petit i moltes de les seves escenes em van quedar gravades a la memòria. La van fer per la televisió i l’endemà la majoria dels companys de classe l’havíem vist i la comentàvem. Un amic meu parlava entusiasmat del cotxe Aston Martin que apareix a la pel.lícula i de tots els ginys dels quals disposava. A mi l’escena que més em va impactar és quan el majordom del Goldfinger, “Oddjob”, es carrega el cap d’una estàtua llançant el seu  barret. Ho fa per advertir al James Bond que no es fiqui on no el demanen. A la vida real resulta que el paper de majordom no el feia un actor professional sinó que es tractava d’un esportista que va ser medalla de plata olímpica a Londres 1948 en aixecament de peses.

A vegades penso que la feina o el treball que fas en un determinat moment et pot acabar servint en el futur. Un cop, a classe de les oposicions, el professor (que ens devia veure cansats) ens va posar un vídeo de “youtube” que vam veure a través del projector de l’aula. Era un discurs que va fer Steve Jobs a la Universitat de Stanford al 2005. Jobs deia que de jove va començar a estudiar a la Universitat de Reed, que era una Universitat molt cara pel sou que cobraven els seus pares. Desprès de sis mesos va veure que aquells estudis no li motivaven gens i a més li estaven costant un fortuna als seus progenitors, així que va decidir deixar els estudis. Al deixar aquests estudis com ja no tenia que anar a les assignatures a les quals estava matriculat, va continuar al campus universitari dormint al terra de les habitacions dels seus amics i va decidir que aniria a les assignatures que més li interessessin. D’aquesta manera va començar a anar a un curs de cal·ligrafia. Es veu que en aquell moment tot el campus universitari estava ple de pòsters i rètols cal·ligrafiats a mà i el curs de cal.ligrafia d’aquella universitat tenia bastant prestigi. Aquell curs li va agradar i el va fascinar molt, però alhora pensava que allò que estava aprenent, no tindria mai la més mínima aplicació pràctica a la seva vida.  Doncs bé, si Steve Jobs no hagués anat a aquelles classes segurament els ordinadors personals d’avui en dia només tindrien un únic tipus de lletra, que es el que passava fins a l’any 1984 quan va aparèixer el primer Macintosh. Gràcies a aquell curs Steve Jobs va decidir incorporar al Macintosh diferents i variades tipografies. I com que Windows copiava tot el que feia Mac, si no ho hagués fet, Windows i IBM tampoc haguessin incorporat aquestes diferents tipografies i segurament els ordinadors d’avui només tindrien un únic tipus de lletra. Si no fos perquè Steve Jobs va fer aquell curs no disposaríem avui en dia de tantes fonts cal·ligràfiques als nostres ordinadors. Amb això et vull dir que qui sap si això que t’estic escrivint ara em servirà a mi d’alguna cosa en el futur.

A la peli “La Strada” de Federico Fellini hi ha un moment en què un personatge li diu a la protagonista del film (paper que representa al film l’actriu italiana Giuletta Masina) que tot el que existeix al món serveix per alguna cosa, llavors agafa una petita pedra i diu que fins i tot aquella petita pedra serveix per alguna cosa, el problema es que molts cops no sabem inicialment perquè serveixen aquestes coses. Llavors li dona la pedra i li diu que ella també serveix per alguna cosa. “Gelsomina” que és el personatge que interpreta Giulietta Masina es mira la pedra i se la queda observant una estona (aprenent la importància de tenir un propòsit a la vida). El final d’aquesta peli es molt trist, ées un dels dos més tristos que he vist mai. L’altre és el de la peli “La Ciociara” (Dos mujeres) de Vittorio de Sica (les dues pel.lícules son força representatives del neorealisme italià).

Per acabar t’explicaré una anècdota sobre el tema de les tipografies de què et parlava abans. Quan estudiava cine, a classe de guió ens van dir que havíem de presentar els nostres treballs en la font “Courier” 12. Això és perquè inicialment els guions es redactaven en màquines d’escriure (ja que en aquell moment encara no s’havien inventat encara els ordinadors) i la màquina d’escriure més popular en aquella època era la “Selectric II” de “IBM”. Doncs resulta que la tipografia “Courier” és la que més s’assembla a la d’aquella màquina d’escriure. A més, el fet que s’utilitzi la mida número 12 també té una finalitat pràctica, i és que una pàgina de guió en “Courier” 12 equival a un minut de pantalla i d’aquesta manera els productors es poden fer una idea de quan durarà la pel·lícula només pel fet de tenir el guió a les seves mans (per exemple si el guió consta de 100 pàgines, el film durarà aproximadament 100 minuts). Per això volen que els hi passin tots els guions amb aquesta tipografia i aquesta mida concreta.

La meva font preferida es “Arial” número 11, i la teva?