Petites coses que no suporto

L’altra dia la meva germana i les nenes es van quedar a sopar a casa. Passada una estona, van decidir marxar cap a casa seva. Jo em vaig acomiadar de les tres i me’n vaig anar a la dutxa. Quan vaig acabar de dutxar-me i vaig tancar l’aigua, vaig sentir parlar a la meva germana. Mentre m’assecava el cabell escoltava com la meva germana deia de tant en quan “Bueno, hauríem d’anar marxant” o “anem ja, que es comença a fer tard”. En aquell moment, em vaig adonar que em molesta bastant aquesta gent que comença dient que se’n va d’un lloc, però que a la hora de la veritat no se n’acaba anant. Aquelles persones que entre el moment en que diuen que se’n van fins que realment ho fan, poden passar des d’alguns minuts, fins a hores. No ho sé, trobo que no cal que la gent que marxa ho digui, senzillament, que ho faci i punt. Que s’acomiadin i se’n vagin. No cal anunciar-ho, i  en el cas que ho vulguis fer, te’n vas tot seguit i ja està.

Es que el fet d’anar-ho dient però no acabar-ho fent genera una expectativa als altres que no es compleix, provoca una situació inacabada, de provisionalitat i en la qual la gent que es queda no sap ben bé com reaccionar. No sap si començar una nova conversa, esperar a que aquella persona se’n vagi per començar-la, aprofitar l’ocasió per anar al lavabo, començar a dinar o a sopar, anar a dormir o marxar també amb ells, aprofitant l’avinentesa.

A la lliga de basquet de la NBA, hi ha un període de temps que els comentaristes anomenen “els minuts de les escombraries” (“garbage time”). Quan en un partit per exemple, queden pocs minuts i hi ha un equip que va guanyant folgadament de molts punts, normalment l’entrenador substitueix els jugadors titulars pels suplents, per jugadors que no juguen habitualment, el partit ja està decidit i el resultat final variarà poc. Aquests pocs minuts que queden per acabar el partit, son els “minuts de la brossa”. Doncs bé, quan una persona diu que se’n va però no ho fa, comencen els minuts de les escombraries, amb l’afegitó que en aquest cas no se sap ben bé quan duraran.

Tinc dos amics (son amics meus però entre ells no es coneixien) que un dia van discutir fortament per aquest motiu. Jo estava prenent un cafè amb un dels dos, un divendres a primera hora del matí, quan va arribar l’altre i ens va interrompre la conversa. Va començar a parlar molt ràpid mentre s’anava movent i anava dient que tenia pressa, que no es podia quedar a prendre un cafè amb nosaltres i que marxava. Però desprès d’haver-ho repetit uns quants cops això darrer sense acaba d’anar-se’n, l’altre amic que portava una estona nerviós per un tema de la feina, va esclatar i li va començar a cridar que se n’anés, que, o es quedava i s’asseia, o es marxava però que no estigués dret movent-se i dient contínuament que se n’anava. L’altre amic s’ho va prendre fatal i van començar a cridar-se mútuament. Van estar anys sense saludar-se i això que treballaven tots dos a la ciutat de la justícia i es devien trobar moltes vegades (en aquells moments jo treballava a l’Audiència Provincial de Barcelona). Al final quan desprès d’un temps, jo vaig tornar a la ciutat de la justícia a treballar, un dia vaig quedar amb els dos alhora per a anar a esmorzar i van “fer les paus”.

L’altre dia quan anava a la feina, en sortir dels ferrocarrils, la persona del meu davant em va aguantar la porta com a gest de cortesia cap a les persones que venen darrera teu. Jo evidentment també aguanto la porta a la persona que ve darrera meu i així es fa successivament entre persones educades. Però sempre acostuma a haver el típic espavilat que se n’aprofita i passa de llarg mentre tu li aguantes la porta i se’t queda cara d’imbècil ja que per inèrcia quan un fa això els altres darrera seu també se n’aprofiten i passen uns quants i tu et quedes plantat subjectant la porta com si fossis el conserge d’un hotel mentre va passant tota la gent fins que al final, et canses i deixés anar la porta. Quina ràbia em fa aquesta situació. Si t’aguanten la porta el que has de fer es aguantar-li tu també la porta al següent.

Aquestes dues coses m’han portat a fer una petita llista de petites coses quotidianes sense importància que no suporto (soc un obsés de les llistes). No es tracta d’una llista seria, es a dir, si a mi em preguntes que es el que odio o no suporto d’aquest món, diria entre d’altres la injustícia, la desnutrició infantil, maltractaments a nens, violència masclista, etc…… aquesta llista tracta de coses frívoles, superficials, divertides, coses que encara que em molesten jo també he fet a vegades o coses que no suportava abans però que ara fins i tot em fan gràcia.

Un altre cas d’això, es per exemple, la gent que entra al vagó del metro sense deixar sortir als que estan a dins. Jo reconec que ho he fet alguna vegada, però molt poc. A mi inclús em va passar un cop que baixava en ascensor de l’edifici C de la ciutat de la justícia i quan es va aturar a la planta 0 es van obrir les portes i un matrimoni gran va entrar tot seguit quan jo encara estava dins de l’ascensor. Me’ls vaig quedar mirant amb cara de WTF, quina ràbia!!

Bé, acabaré amb una última cosa perquè no vull semblar un vell rondinaire i perquè se m’ha tornat a ha allargar el post. Una altra dia continuaré amb més petites coses que em molesten, com per exemple la gent que es salta les cues, la gent que es posa a la part dreta de les escales mecàniques i no deixa avançar als altres, les persones que van carregats amb una motxilla i van donant  cops als altres sense adonar-se……..

També vull escriure en una altra ocasió sobre l’oposat a tot això, es a dir, sobre les petites coses que em fan feliç.

Bé, la darrera cosa que et volia explicar,  no es quelcom que em molesti especialment com les altres coses que he escrit. Es tracta d’una situació que malgrat que fa molt temps que la veig, no deixa de sorprendre’m. Em refereixo a aquella gent que va corrents com a boja  per no perdre el metro que està a l’andana a punt de tancar les portes i marxar. A veure, si se t’escapa un metro per uns segons, entenc que et pot fer una mica de ràbia, però posar-se a córrer com un desesperat com si darrera teu tinguessis la bola de pedra gegant que perseguia a l’Indiana Jones a l’escena inicial d’”A la recerca de l’arca perduda”, em sembla exagerat. A veure potser aquesta gent no sap que a Barcelona el proper metro passarà al cap de 2 minuts!! Suposo que saben la diferència de freqüència de pas entre un metro i  un tren. Si sembla que estiguin a punt de que se’ls hi escapi un avió! A més, no ho sé, sempre he pensat que en el cas que arribis just a la feina, no et vindrà de dos minuts, i en el cas que ja estiguis arribant tard, doncs tampoc et vindrà d’aquests dos minuts més, no m’imagino al cap dient-li al seu treballador “Sr. Garcia l’acomiado perquè ha arribat vostè 34 minuts tard, quina llàstima, si “només” hagués arribat 32 minuts tard no l’hagués despatxat”.

A vegades he vist fins i tot a gent que queia i es feia mal per culpa d’aquestes corredisses.

Això és una cosa que ara em fa més aviat gràcia, quan veig a una persona corrents per entrar al vagó penso “Corre ràpid, que se t’escapa i t’hauràs d’esperar ni més ni menys que …… 2 minuts!!