Tintin, Persèpolis i Lucky Luke

L’altre dia anava en metro cap a la feina quan vaig veure un nen assegut al terra llegint un còmic de l’Asterix. Feia tant que no veia a un nen llegir un còmic…. I es que ara amb els mòbils, les “tablets”, etc. els nens ja no llegeixen còmics. Aquest noi estava molt concentrat llegint-lo i no el distreia ni el soroll, ni l’entrada i sortida de gent cada cop que el metro s’aturava a una nova estació. Em va recordar a mi quan era petit. Quan llegia còmics era quan em sentia més feliç. No es que fos un nen insociable, tenia bastants amics a l’escola, però quan llegia còmics, no ho sé……..notava com si la meva ment es transportés a un altre món.

Els meus primers records dels còmics, eren els “Tintin” i els “Asterix” que estaven a una habitació de casa dels meus avis paterns. Era l’habitació del meu pare i el meu tio quan eren petits i aquests còmics també eren d’ells. M’agradaven molt les aventures de l’Asterix i l’Obelix però encara més les del Tintin. Amb aquest jove periodista vaig “viatjar” a Sildavia i a Bordúria, a Nuevo Rico i a la República de San Teodoro, entre d’altres llocs.

També m’encantaven el Capitan Trueno, Espirou i Fantasio, Jan i Trencapins… Va ser amb en Massagran que em vaig forjar la meva identitat catalana. Amb l’Eric Castel el còmic s’unia amb una altra passió meva, el Barça i amb el Gil Pupil.la em vaig introduir en les històries policíaques i de detectius.

Quan anava a la Pineda amb els meus avis els caps de setmana de Juliol, la meva avia també em comprava sempre algun còmic. En aquest cas eren tebeos del Mortadelo i Filemón, Zipi i Zape, el botones Sacarino, Rompetechos, etc. també m’agradaven molt, encara que jo els considerava còmics de segona, potser per la tapa tova de l’enquadernació o per unes històries per mi menys elaborades i basades sobretot en una successió de gags amb un humor una mica barroer.

Cap als 14 anys va ser quan vaig abandonar aquesta afició. Començava l’adolescència i suposo que vaig pensar que això de llegir còmics era cosa de nens. Encara avui (cada cop menys però) s’associa al còmic amb el tebeo i el tebeo amb historietes infantils.

Tebeo es com s’anomenava el còmic a Espanya, degut a la popularitat de la revista T.B.O. (de fet molta gent encara utilitza la paraula tebeo en lloc de còmic). Aquesta paraula ‘còmic’ ve de l’anglès, i és que el còmic modern neix en forma de tires còmiques als diaris americans. La paraula còmic anglesa, ve a la vegada del grec “komikos” i del llatí “comicus”. L’escola de còmic més important del món junt amb l’americana es la franco-belga i aquí no parlen de còmics sinó de “bande dessinée” (historieta), a japó parlen de “manga” i a Itàlia de “fumetto” (que també vol dir “bocadillo” o bafarada).

Però tornant a la meva relació amb el còmic, desprès de molts anys sense llegir-ne cap, un dia no sé per quin motiu concret (potser en vaig sentir a parlar bé) em vaig comprar el còmic Persèpolis de la Marjane Satrapi però el vaig guardar al meu quarto sense llegir-lo durant molt temps. Finalment vaig decidir endur-me’l en un viatge que vaig fer a Florència amb els meus pares. Allà entre l’anada i tornada en avió me’l vaig llegir i em vaig adonar que llegir còmics era una manera molt entretinguda d’aprendre coses noves.

Aquest llibre va començar a canviar una mica l’opinió que tenia dels còmics, però va ser amb el còmic “Macedonia” (Harvey Pekar) amb el que definitivament em vaig endinsar en el món del còmic i em vaig aficionar a llegir-los com a forma d’aprendre coses noves.

En aquests temps, també he viatjat però aquest cop no a països imaginaris sinó a països reals explicats d’una manera molt detallada com ara Corea del Nord (Pyonyang) o la Polonia comunista (Marzi).

El còmic es molt més que simples dibuixos amb un text dins d’una bafarada (“bocadillo”), per alguna cosa diuen que el còmic es el novè art. Però per què el novè? Quin es el vuitè? Qui va establir que és art i que no? Perquè el cine es el setè art?

Dels primers a discutir el que és l’art, així com d’establir una primera classificació van ser (com no) els grecs antics. Aquests van dividir les arts en “superiors” o “menors”. Les superiors son aquelles que per gaudir d’elles son necessaris el sentits superiors (vista i oïda) i no cal entrar amb contacte amb l’obra. Les menors serien les que estimulen els sentits menors (gust, olfacte i tacte) i en les que es necessari entrar en contacte amb l’obra. Un exemple dels primers serien l’escultura o la pintura, i dels segons la gastronomia, artesania o la perfumeria.

Cal dir que a l’altra punta del món, a Xina durant la dinastia Zhou (1122-256 a.c.) existien un conjunt de disciplines anomenades les sis arts i que eren:

1. Rituals (fa referencia a l’art de saber comportar-se, tenir valors…)
2. Musica
3. Tir amb Arc
4. Conducció de carros de guerra
5. Cal.ligrafia
6. Matemàtiques

La primera classificació de les arts al món occidental, es fa a l’Edat Mitja (concretament a l’Alta Edat Mitja) i va consistir en dividir les arts entre arts liberals (d’origen intel.lectual) i arts vulgars o mecàniques (manuals).

Les arts liberals es van numerar al seu torn en set arts i es corresponien amb el sistema educatiu carolingi “Trivium” i “Quadrivium”. “Trivium” vol dir tres vies o camins relacionats amb l’eloqüència (parlar bé i amb fluïdesa) i “Quadrivium” vol dir quatre vies o camins relacionats amb les matemàtiques. 3 + 4 = 7 arts

Trivium

1. Gramàtica
2. Dialèctica (Lògica)
3. Retòrica

Quadrivium

1. Aritmètica
2. Geometria
3. Astronomia
4. Música

Ja tenim doncs les primeres set arts en el món occidental. El primer autor però que classifica i parla ja no només d’arts, sinó que introdueix també el concepte de belles arts es el filòsof francès Charles Batteux en el seu llibre ‘Les belles arts reduïdes a un únic principi’. En aquest llibre del segle XVIII, intenta unificar les teories sobre la bellesa i el gust, i parla ja d’unes de belles arts que incloïen originàriament la dansa, l’escultura, la música, la pintura i la poesia (després s’hi afegeix l’eloqüència).

A partir d’aquí, molts autors han establert les seves classificacions en que afegien i treien arts d’aquesta llista (es va acabar traient l’eloqüència com a art). Però de tots aquests autors, la novetat més important i significativa es produeix a l’any 1911.

En aquell any, l’italià Ricciotto Canudo parla del cinema com a setè art. D’aquest crític de cinema destaca el seu manifest ‘El naixement del setè art’ i la creació l’any 1921 del primer cine-club de la història.

Per tant, ja tenim les set arts:

1. Arquitectura
2. Escultura
3. Pintura
4. Música
5. Dansa
6. Literatura (inclou la poesia i el teatre)
7. Cinema

Bé, no explicaré ara la història del còmic perquè m’allargaria moltíssim, només explicaré la història de com es va considerar el còmic com a novè art.

Dèiem que al 1921 es parla ja del cinema com al setè art, doncs bé, el còmic anys més tard, durant la dècada dels seixanta es comença a reivindicar artísticament per molts autors com Morris (dibuixant de Lucky Luke). Es un periodista i escriptor francès anomenat Francis Lacassin qui contribueix a que es reconegui el còmic i es també l’inventor de la formula ‘novè art’ amb la qual es designa al còmic.

Curiosament, el novè art es anterior cronològicament al vuitè art que es la fotografia.

Per la seva banda, la fotografia que es el vuitè art també es cronològicament  anterior al setè art que és el cinema. I per tu, quin art hauria de ser el desè?. Jo ho tinc bastant clar.