Kiwis grocs, stracciatella i kopi luwak

D’ençà que vaig escriure el post on et parlava del plaer de les petites coses, m’ha vingut al cap un altre petit plaer. Aquest però, no es fàcil que es produeixi i requereix a més un petit esforç i voluntat per part d’un mateix. Es tracta de descobrir nous gustos i sabors, es a dir, provar aliments o prendre begudes que fins ara no havia provat mai perquè pensava que no m’agradarien o bé donar una nova oportunitat a aquelles coses que havia provat en el seu moment i que no em van agradar llavors. Soc una persona que sempre intento que m’agradin el màxim de coses possibles tant si es tracta de menjar i beure com d’altres aficions i interessos. Malauradament en quant al menjar i beure hi ha moltes coses que no son del gust de les meves papil.les gustatives. Jo de tant en quan faig un petit esforç perquè m’agradin nous aliments (com per exemple quan fa molts anys la meva mare em va dir que provés algun dels cargols que s’havia demanat com a primer plat en un restaurant). Hi ha investigacions que assenyalen que els nostres gustos alimentaris no estan arrelats en l’ADN i, per tant, poden canviar fins i tot quan pensem que no ens agrada el sabor d’alguna cosa.

Aquestes investigacions subratllen que les papil·les gustatives poden canviar la seva percepció i, encara que factors com la genètica, la cultura, el medi ambient i l’educació exerceixen un important paper en el desenvolupament dels nostres paladars, el procés és més complex i pot evolucionar.

Així doncs, m’agrada experimentar amb els sabors fins que obtinc la recompensa d’un nou aliment que m’agrada. Aliments que no m’han agradat però que desprès de tastar-los diversos cops han acabat convencent a les meves papil.les gustatives son per exemple, les anxoves, els musclos, el pebrot verd, la carxofa, etc. L’últim d’afegir-se a aquesta llista es el kiwi, especialment el kiwi groc.

Fa un temps vaig llegir un reportatge fotogràfic sobre els condemnats a mort per la justícia dels Estats Units. Concretament, tractava sobre l’últim sopar que poden demanar els presos poc temps abans de ser executats. Es un tema macabre però també força interessant. Pels presos es l’ultima decisió de la seva vida. Encara que no sigui una decisió gaire important, es la darrera cosa que el condemnat podrà triar “lliurement”, la seva darrera oportunitat de controlar alguna cosa, ja que es una de les poques coses que durant els últims anys depenen només del pres.

Aquest peculiar ritual té el seu origen a l’Anglaterra de principis del segle XX on s’oferia als condemnats un darrer esmorzar. A França, antigament, minuts abans de l’execució s’oferia als reus un glop de rom per calmar-los. Però nosaltres coneixem aquesta “cerimònia”, bàsicament, a través de les pel.lícules o series americanes ja que a molts dels estats d’Estats Units on encara està vigent la pena de mort es continua fent aquesta practica. Aquesta  “tradició” va ser introduïda a l’estat de Texas l’any 1924 (curiosament el mateix estat on al 2011 es va decidir treure als reus aquest “privilegi”).

S’han fet estudis curiosos sobre aquest fet com per exemple quin es el menjar més habitual que demanen els presos. Aquests, segons els estudis acostumen a demanar hamburgueses amb formatge, patates fregides, ous ferrats, pizzes i pollastre fregit (es a dir, principalment “fast food” americà). Això segons els autors de l’estudi es perquè demanen allò que els hi recorda el que prenien quan sortien a divertir-se i a passar-s´ho bé.

L’últim sopar dels condemnats a mort té però un determinat pressupost (a Florida per exemple no pot superar els 40 dòlars) i estan prohibides les begudes alcohòliques. Els presos prenen aquest menjar unes quatre hores abans de l’execució i la tria del “menu” es fa una quants dies abans d’aquesta. El reportatge fotogràfic del que parlo, acaba amb una col.lecció de fotografies que documenten els desitjos gastronòmics d’alguns presos. D’entre els més curiosos a mi em van cridar l’atenció aquests:

• Timothy McVeigh de 33 anys va demanar gelat de menta amb trossets de xocolata.
• Ronnie Lee Gardner de 49 anys va resultar més gourmet i va triar cua de llagosta, filet, pastís de poma i gelat de vainilla. A més va demanar veure la trilogia del Senyor dels anells mentre menjava.
• Ricky Ray Rector de 42 anys, va demanar un filet, pollastre fregit, una mena de suc de cirera i pastís de nous. No va tastar el  pastís de nous perquè se’l reservava per “més tard” segons li va dir al guarda.
• Victor Feger va demanar únicament una simple oliva. Segons va explicar, al menjar l’oliva, naixeria del seu interior una olivera com a símbol de pau.
• Gary Mark Gilmore de 36 anys va sol.licitar pa, cafè i 6 ous durs (només es va prendre el cafè).
• Eddie Lee Mays de 34 anys va demanar només un paquet de cigarretes “Pall Mall” i una capsa de mistos.

D’altres presos rebutgen aquest sopar especial i sopen el menú habitual de la presó o bé no sopen res.

Quan vaig acabar de llegir el reportatge, quasi inevitablement, em vaig preguntar: “que demanaria jo com a darrer àpat?”. Doncs, en el cas hipotètic que fos un condemnat a mort i pogués triar l’últim àpat, el més probable es que no estigués gaire d’humor per prendre res. En situacions d’angoixa i ansietat se’m tanca l’estómac i no m’entra res. Només podria fer com el pres que va demanar tabac i mistos. Suposo que fumar em calmaria una mica els nervis. Però imaginem, que si que tinc gana, perquè no m’executaran. Es a dir, simplement he de triar alguna cosa per menjar, sense importar si engreixa o no. A més, això que triï no afectarà excepcionalment, ni que sigui per un cop als nivells de colesterol, ni triglicèrids, ni sucre…. llavors, que escolliria en aquesta imaginària situació?. Doncs bé, mai he tingut un plat preferit (tampoc color preferit o número favorit, però un altra dia parlaré de colors i números), no sabria que demanar llavors? Doncs bé, si es donessin totes les circumstàncies que he explicat abans, no em demanaria un primer i segon plat i postres (encara que de postres si que en tinc de preferit, bé preferits perquè son tres!), sinó que em demanaria un pastís sencer de xocolata, a poder ser, de pa de pessic o “coc ràpid” (tampoc estaria malament un pastís “sacher”). Juntament amb el pastís prendria una rajola de xocolata negra i un vas de llet, una tassa de cafè amb llet o un “cacaolat” (o aniria alternant les tres coses a la vegada). Per cert, els postres preferits que he dit abans que si que tinc, son: (sense ordre de preferència) el Tiramisú, la “Tatin” de poma i el gelat de xocolata o stracciatella i en quan a plat preferit, encara que he dit que no tinc cap debilitat especial, una cosa que sempre em ve de gust menjar es una pizza.

Tal com he explicat al principi, m’agrada experimentar amb nous sabors i des que vaig conèixer la historia del Kopi luwak se’m va ficar entre cella i cella la idea de tastar-lo. Finalment, el passat dia de reis li vaig regalar a la meva mare un petit pot i finalment vaig prendre una tassa d’aquest cafè tan exòtic, insòlit i exclusiu. En llengua indonèsia, kopi vol dir cafè i luwak significa civeta (es un animal mamífer una mica més gran que un gat). Aquest cafè es produeix d’una manera molt peculiar i que es la següent: a les illes indonèsies de Java, Sumatra, Sulawesi i Bali principalment (també en altres llocs) aquest animal menja grans de cafè. Aquesta civeta digereix les parts toves del fruit del cafè, però no el gra de cafè que, al passar pel seu aparell digestiu adquireix un sabor diferent, degut als enzims del seu estómac. La civeta defeca aquests grans, que desprès son rentats i torrats. La característica principal d’aquest cafè, al marge del seu aroma ric i fort i les notes de caramel i xocolata (així es com es promociona al pot que vaig comprar) es l’absència d’amargor. Després de prendre’n un parell de cops per mi les dues característiques principals es que es car (72€ per 150 grams) i que no es gens amarg. Crec que es massa car per comprar-lo sovint, però si valgués com els altres cafès si que el prendria habitualment.

Però, el que jo em pregunto es: sense poder saber que tindria aquest bon gust, a qui se li va poder ocórrer un dia provar aquests grans que s’havien d’extreure dels excrements del luwak? Doncs, no ho sé. Potser va ser una juguesca, una broma o algú que estava molt necessitat de prendre cafè…