Lúnula, Pavlov i les gatetes de la Nuria

Un dels portals web d’internet que més m’agrada es www.pictoline.com. Es tracta d’un web mexicà que t’explica històries o notícies mitjançant il.lustracions. A través d’infografies, tires còmiques o animacions tracten temes d’actualitat, ja sigui de política, ciència, cultura, esports o curiositats, i ho fan sempre des d’una perspectiva pedagògica, exposant els fets i les dades amb molta claredat. Els continguts i informació que posen a l’abast dels internautes són sempre molt interessants, didàctics, visuals i fàcils d’entendre. A vegades t’expliquen alguns temes d’una manera més monogràfica en diverses parts. A mi d’aquestes “monografies” em van agradar especialment dues.

En la primera, la gent de “Pictoline” parlava d’aquelles coses que coneixem de tota la vida però que no sabem com es diuen perquè sempre hem pensat que no tenien nom. Així per exemple, la part blanca situada a la base de les ungles en forma semicircular té un nom; es diu lúnula, i el petit sot entre el nas i els llavis a la cara de les persones s’anomena filtrum. Saps aquelles clàssiques boles que van rodolant pel desert i que són molt habituals a les pel.lícules de l’oest americà?, doncs es diuen estepicursor. I sabies què el símbol matemàtic de l’infinit també té un nom propi, doncs si, i es diu lemniscata.

El segon monogràfic que em va agradar particularment tracta sobre paraules que no existeixen en espanyol (tampoc en català) però si en altres idiomes (normalment només en un d’aquests idiomes). Per exemple, en japonès al fet de no sortir de casa durant l’hivern se li diu Fuyugomori (no hi ha cap paraula similar ni en català ni en castellà) o per exemple, la paraula  georgiana Shemomedjamo significa continuar menjant encara que ja estiguis tip simplement perquè el menjar està molt bo de manera que t’ho acabes tot “accidentalment” (jo he fet algun “shemomedjamo” al llarg de la meva vida i m’he acabat algun pastís “accidentalment”).

Al marge d’aquestes dues, a mi em van fer gràcia especialment tres paraules:

El primer mot es Mamihlapinatapai i pertany a una llengua parlada per un poble indígena situat a la “Terra del Foc” (un arxipèlag del extrem sud d’Amèrica). Actualment és considerada una llengua molt propera a l’extinció ja que a dia d’avui, només se li coneix una sola parlant (una dona de 91 anys). Doncs bé, aquesta paraula significa més o menys “una mirada entre dues persones que s’atrauen però que es troben en una situació en la que cap de les dues s’anima a començar cap acció, conversa, etc.” Estic segur que a molts ens ha passat això algun cop.

De la segona paraula ja en vaig parlar en el post “El plaer de les petites coses”. Es tracta de Hygge, aquella paraula danesa que consisteix en apreciar el valor de les petites coses. A la pàgina web de “Pictoline” no li donen exactament aquest significat però si un de semblant (parlen del Hygge com un moment de benestar, comoditat i intimitat amb les persones que estimes).

I el tercer terme es Vorfreude. Es tracta d’una paraula alemanya que serveix per explicar aquell sentiment intens de felicitat que es produeix per anticipar plaers futurs. Aquesta paraula, reflexa l’estat d’ànim que una persona experimenta al pensar i saber que esta apunt de succeir alguna cosa bona o bonica. Jo tinc aquesta sensació moltes vegades. D’alguna manera ja em vaig referir a ella en el penúltim paràgraf del segon escrit “Ataràxia, apatia i Pier Paolo Pasolini” dient que molts cops soc més feliç esperant un esdeveniment futur que jutjo com a positiu que no pas gaudint del propi esdeveniment que està succeint en aquell moment. Quan vaig escriure això però, no sabia que existia una paraula específica per referir-s’hi encara que fos en idioma germànic. Ara que ho penso, aquest plaer imaginant les coses bones que passaran a curt termini (el cervell es centra en l’estímul i segrega adrenalina), no és gaire diferent de la salivació segregada pels gossos de Pavlov.

Els experiments amb gossos d’Ivan Petrovich Pavlov son probablement els més famosos de la història de la psicologia. Em sembla que me’ls van explicar en algun curs de primària i després vaig tornar a estudiar-los a tercer de batxillerat.

En un principi, aquest fisiòleg i psicòleg rus investigava la secreció de saliva dels gossos en presència de menjar, amb el propòsit d’estudiar el seu cervell. Un dia es va adonar que els gossos començaven a salivar abans que els hi ensenyés el menjar. Pavlov va deduir que d’alguna manera havien associat aquell experiment o la seva presència amb el menjar i que aquell fet demostrava una forma d’aprenentatge en els gossos. Això va fer que en endavant canviés una mica l’experiment que realitzava. En aquests nous experiments, el científic rus tocava una campana i poc després els hi presentava el menjar als gossos. Llavors els quissos començaven a salivar. Desprès d’una sèrie de presentacions dels dos estímuls (campana i menjar), els cans van associar ambdós; de manera que n’hi havia prou amb el so de la campana (sense veure el menjar) perquè els gossos comencessin a salivar.  Desprès de varies repeticions campana-menjar van descobrir que l’animal començava a salivar només amb el so de la campana, encara que no aparegués el menjar. L’estímul neutre (la campana) produïa la mateixa resposta (encara que menys intensa) que un estímul significatiu o incondicionat (el menjar).

Així doncs, trobem en aquests experiment bàsicament cinc elements:

• Estímul neutre – és l’estímul que no té cap significat especial per la persona o l’animal (el so de la campana el primer cop que la van sentir els gossos)
• Estímul incondicionat – és l’estímul significatiu que provoca o causa una resposta per si sola. Per exemple el menjar.
• Resposta  o reflex incondicionat – és la resposta produïda per l’aparició d’un estímul incondicionat (el menjar). Un exemple seria la secreció de saliva a causa de la presentació del menjar.
• Estímul condicionat – es l’estímul neutre que a través de l’associació amb l’estímul incondicionat (el menjar), produeix una nova resposta. Per exemple el so de la campana un cop que el gos ja l’ha associat amb el menjar (gràcies a l’aprenentatge).
• Resposta o reflex condicionat – es la resposta provocada per un estímul condicionat (el so de la campana associada amb el menjar) com per exemple la secreció de saliva desprès d’escoltar el so de la campana.

La interacció de tots aquests elements (sobretot l’associació entre els dos estímuls) s’anomena condicionament clàssic i és un tipus especial d’aprenentatge. El descobriment del condicionament clàssic es un dels més importants de la història de la psicologia. Els postulats d’en Pavlov són la base de la psicologia del comportament i li van comportar  al científic rus el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1904. Les aplicacions del condicionament clàssic han servit per exemple per tractar i explicar les addiccions i les fòbies, i també a comprendre molts aspectes de l’aprenentatge humà.

En realitat es veu que Pavlov no utilitzava campanes, sinó altres estímuls auditius i visuals com ara llums, metrònoms o harmòniques. Resulta que el fisiòleg va mencionar les campanes en una conferència que va donar en un hospital de Londres, i aquesta imatge de “científic tocant una campana i gossos salivant” va captivar la imaginació de la premsa i va ser reproduïda en diverses revistes científiques de l’època. Parlant dels experiments d’en Pavlov, una cosa molt similar succeïa amb les gatetes de la Nuria,  una molt amiga meva. L’aliment habitual d’aquests felins era pinso però alguns cops la Nuria els hi donava un paté que les feia tornar boges (en el bon sentit de la paraula). A vegades passava que les gates es trobaven a la sala i la Nuria estava a la cuina preparant aquest menjar (la seva cuina es troba situada a l’altra punta del pis). El que succeïa es que malgrat la distància que hi havia entre els dos punts, quan la Nuria obria la llauna de paté, el so que produïa aquest envàs provocava que les gatetes anessin corrents ràpidament cap a la cuina. A més d’una bona oïda, les gatetes havien associat el so de la llauna obrint-se, amb aquest paté que tant els hi agradava, igual que els gossos d’en Pavlov associaven el so de la campana (o de l’estímul auditiu que fos) amb la imminent arribada de menjar per a ells.