Nicholas Ray, Chris Carter i el truc de la bala marcada

Amb aquest post arribo ja al número 20! Qui ho havia de dir… La veritat es que no m’esperava arribar tan lluny perquè un dels meus defectes és que sóc una persona molt poc constant i no acabo les coses que començo. A això se li ha d’afegir que sóc una mica mandrós i que la força de voluntat no és precisament el meu punt fort. Vaja, que quan vaig començar a escriure fa poc més d’un any, aquest “projecte” tenia tots els números d’acabar-se en el post número 7 o 8, però la veritat es que cada cop em sento més còmode i estic més a gust escrivint i respecte als temes o idees per escriure, encara me’n queden i penso que tinc corda per estona.

Rellegint els anteriors posts, veig que en el número 10 “Confuci, Bob Marley i Batman” em vaig dedicar a explicar coses que havia deixat a mitges en posts anteriors o que havia deixat per més endavant. Es per això, que he decidit que cada nou post que enceti desena (com per exemple aquest o els següents posts números 30,40,50 etc.) em dedicaré a explicar coses que he deixat a mitges o tractaré els assumptes dels quals he dit que més endavant en parlaria. No vull que em passi com a moltes de les sèries que emeten per televisió o per plataformes de streaming”!

A mi m’agraden molt les sèries com ara “Lost” o “House”, entre moltes d’altres. Hi ha sèries que m’han fet passar molt bones estones, però mai tant com moltes de les pel.lícules que miro. Hi ha gent que diu que prefereix les sèries a les películes perquè com que les primeres duren molt més, els personatges son més profunds i complexos i les trames estan millor explicades perquè disposen de més temps per a ser narrades. Jo malgrat això, em trobo més cofoi desprès de veure per exemple la pel·lícula que vaig veure ahir “En un lugar solitario” (1950), de Nicholas Ray, que desprès de mirar un capítol qualsevol de “Breaking Bad” (tot i que veure un capítol d’aquesta sèrie també em fa feliç, no tant com mirar el film d’en Ray).

Per a mi, un dels problemes que tenen les sèries és que generalment comencen molt bé, interessants i atractives per l’espectador,  plantegen de seguida un munt d’incògnites i d’interrogants que t’atrapen i t’enganxen fins a l’extrem de no poder aguantar sense voler veure tot seguit, els següents capítols. Molts d’aquests episodis finalitzen amb “cliffhangers” (que vol dir literalment “penjat d’un penya-segat”). El “cliffhanger” es una escena final d’un episodi que acaba amb molt de suspens i d’intriga i que òbviament ha de ser continuat en un altre capítol.

Però mica en mica t’adones que a la majoria de les sèries, les respostes triguen molt en arribar (si es que finalment arriben), però l’espectador ja està atrapat i continuarà veient la sèrie fins que s’acabi encara que molt cops ho faci sense donar explicacions a les incògnites proposades i deixi molts caps sense lligar. A vegades, cada nou episodi ofereix més preguntes que respostes. L’espectador teoritza, especula i llança conjectures però molts cops s’adona que el significat de moltes de les qüestions presentades a l’inici no van ni arribar a existir mai en la ment dels guionistes, i això fa que molta gent quedi decebuda o que senti que ha perdut el temps mirant tants capítols d’una sèrie que no va enlloc.

Es coneix com l’efecte Chris Carter (el creador d’”Expediente X”) al fet que un fan d’una sèrie s’adoni que els creadors d’aquesta mai resoldran les trames que han anat desenvolupant, ja sigui per la incapacitat dels guionistes, perquè s’ha anat improvisant massa sobre el terreny o perquè mai s’havia pensat realment en donar respostes a les preguntes formulades. Moltes sèries (no només “Expediente X”) han patit l’efecte Chris Carter. La més famosa d’aquestes es “Lost”, però també n’hi ha d’altres com ara “El mentalista”, “Heroes”, “Alias” “Como conocí a vuestra madre”, etc.

Per tant, com ja he dit abans, en els posts que obrin desena recuperaré temes antics. Per començar, en aquesta entrada número 20 parlaré d’una història que vaig anticipar en el post número 14 “Dai Vernon, Houdin i Houdini”  i es la història d’un “mag” que va evitar una guerra amb uns quants trucs de màgia. Estic parlant d’en Jean Eugène Robert-Houdin i aquest esdeveniment va tenir lloc l’any 1856 a Algèria. L’emperador francès Napoleó III temia que els musulmans algerians es rebel.lesin contra els colons francesos. Aquests algerians estaven sent provocats per uns líders religiosos anomenats morabits (“marabout” en anglès), que presumien de tenir poders sobrehumans amb els que podien guanyar als soldats francesos. Els algerians veien aquests morabits com a enviats de Déu per derrotar als francs (els morabits solien utilitzar trucs de màgia i duien a terme “miracles falsos”). Va ser així com en aquelles circumstàncies, la oficina d’assumptes exteriors de França va demanar a Houdin que anés a Algèria i que amb uns quants trucs de màgia deixés en evidència a aquells líders revolucionaris. Houdin va acceptar i es va traslladar a  Algèria. La idea tenia el seu sentit, ja que si es tractava de guanyar a uns mags (els morabits) qui millor que Houdin, el “pare de la màgia moderna”. L’esdeveniment es va seguir en aquella època per moltíssima gent en directe. Houdin va començar dient que la seva màgia era molt més poderosa que la dels morabits. Tot seguit va començar el seu espectacle. Dels diferents trucs que va fer els que més impacte van tenir, van ser sobretot dos, el de la bala marcada i el de la caixa lleugera i pesada. El primer, consistia en que una persona del públic disparava a l’il.lusionista i aquest atrapava la bala marcada amb les dents (just abans Houdin li havia deixat inspeccionar l’arma i li havia fet marcar la bala amb un ganivet). El segon truc és el de la caixa o cofre i començava convidant a un dels mulà a agafar una capsa. Primer ell ensenyava la caixa buida i l’agafava amb les mans fàcilment. Desprès reptava a aquest morabit a fer el mateix, però aquest n’era incapaç “perquè Houdin amb uns tocs de màgia l’havia debilitat”.

El que succeïa es que el fons d’aquella capsa era de metall i hi havia un electroimà amagat sota el terra que Houdin activava i desactivava a conveniència, fet que convertia la capsa en inamovible pels qui tractessin d’aixecar-la (“convertint els guerrers més forts en dèbils” amb uns quants tocs màgics). Per fer més impressionant el truc, Houdin deia que la seva màgia no feia més pesada la capsa sinó que feia més dèbil a l’home que tractava de manipular-la. La seva “màgia” provocava que els homes més forts fossin incapaços d’aixecar una capsa que els nens petits si podien.

L’èxit de l’espectacle va ser total i els morabits van fugir espantats davant la “màgia” del francès que més tard explicaria al públic que tot el que havia fet no era res més que un conjunt d’il.lusions basades en la seva habilitat, enginy i en alguns mecanismes elèctrics, i no pas en poders sobrenaturals o màgics. El govern francès va donar 10.000 francs a en Houdin per haver evitat la guerra, quantitat que ell va rebutjar.

Mentre em documentava per explicar aquesta història (la coneixia però no en sabia tots el detalls) m’he topat amb un altra història també interessant d’un il.lusionista anglès que va tenir un paper destacat a la II Guerra Mundial. Això però, serà més endavant, quan també t’expliqui perquè si tingues un fill, no li diria mai que estudiï el que més li agradi, i on també et parlaré de les guerres del futbol i d’altres guerres absurdes que s’han desencadenat per culpa d’un gos, un porc i fins i tot un tros de síndria.