Supercinexin, Joseph L. Mankiewicz i Ciutadà Kane

Sempre m’ha agradat molt el cinema, ja des de ben petit. No és d’estranyar doncs que la meva joguina preferida quan era nen fos el “Supercinexin” i que aquest aparell de color blau es convertís en el meu primer contacte amb el món del cinema.

Es tracta d’un projector i reproductor de cinema que va sorgir l’any 1983 (era la versió millorada del “Cinexin” que va aparèixer per primer cop uns anys abans i que era de color taronja). La joguina funcionava amb uns cartutxos que s’introduïen al lateral de l’aparell i que contenien un fragment de pel·lícula de dibuixos animats cada un d’ells (dintre d’aquests cartutxos hi havien unes bobines en format Super 8). Les bobines al estar dins dels cartutxos, es trobaven molt ben protegides ja que aquests eren fets d’un plàstic molt resistent (tants anys després, encara conservo els cartutxos intactes).

Les “mini-pel·lícules” infantils tenien aproximadament un minut de duració i no tenien so (només el del moviment manual de la maneta que tenies que anar girant).  Un dels molts encants que jo li veia i que van ser una de les claus del seu èxit, era la possibilitat d’avançar o retrocedir la pel·lícula quan i com volgués. Podia controlar la velocitat de la projecció i també aturar-la, ja que amb la maneta d’aquest projector tenia el control total del film (recordo que quan ja tenia molt vista una pel·lícula la mirava del final cap al principi). La pantalla de projecció era la tapa interior de la capsa però jo acostumava a utilitzar qualsevol paret de la casa. L’únic inconvenient d’aquesta joguina tan fàcil d’usar (també els cartutxos eren molt senzills de posar) era que es necessitaven 4 piles grosses perquè funcionés (que les bateries perden líquid quan fa molt temps que no s’usen és una cosa que vaig aprendre “gràcies” al Supercinexin).

Com que el Supercinexin m’agradava tant, els reis d’orient em van portar durant bastants anys pel·lícules per aquesta joguina (en vaig arribar a acumular moltes). Recordo que el dia de reis a la tarda, la meva germana i jo (a vegades també les meves cosines) anàvem a la meva habitació i tancàvem tots els llums i  ja a les fosques els hi començava a projectar les noves pel·lícules. Fa poc, el David, un amic meu, em va restaurar el Supercinexin que tenia de petit de manera que ara funciona perfectament i els hi vaig poder fer una demostració a les meves nebodes.

De totes aquestes pel·lícules del Supercinexin, no en tenia cap que m’agradés especialment per sobre de les altres, totes m’agradaven. Però en canvi uns anys més tard si que tindria un film preferit per sobre de tots els altres. El primer cop que vaig veure “La Huella” (1972) de Joseph L. Mankiewicz em va agradar tant que vaig decidir que seria la meva peli preferida. Així com tenia un millor amic o un color favorit doncs des de llavors també tindria una pel·lícula preferida i “La Huella” em va impactar tant que va ser la triada. Recordo que almenys en dos moments de la meva vida m’han preguntat quina era la meva pel·lícula favorita i jo sempre he contestat el mateix. Si ara m’ho tornessin a preguntar la resposta seria també igual, i no perquè no hagi vist pelis millors (des del primer cop que vaig veure “La Huella” fins ara, hauré vist milers de pel·lícules de les quals diversos centenars son molt bones) però des que ho vaig fer de petit, ja mai més m’he tornar a plantejar quin era el meu film preferit. De la mateixa manera que no canvies d’equip de futbol (et fas d’un equip de nen i seràs aficionat d’aquest club tota la vida) jo ja no he canviat de pel·lícula preferida, continua sent “La Huella” (encara que si m’aturés a pensar-ho una estona crec que a dia d’avui, ja no ho seria). En general, la gent que té unes determinades pel·lícules preferides, no acostuma a variar d’opinió al llarg dels anys. Aquest és un dels motius pels quals “Ciutadà Kane” es considerada la millor pel·lícula de la història des de fa molt temps (o almenys aquesta era la teoria d’un professor de llenguatge cinematogràfic que vaig tenir fa anys quan estudiava cine).

Una de les primeres classificacions de les millors pel·lícules rodades a la història i la més prestigiosa, sens dubte, és la que realitza cada deu anys des de 1952 la revista britànica “Sight and Sound”. Aquesta revista publicada pel British Film Institute va triar per primer cop aquell any “Ladrón de bicicletas” (1948) de Vittorio de Sica com a millor película de tots els temps (“Ciutadà Kane” no apareixia aquell any entre les 10 primeres). Deu anys més tard, al 1962 la publicació britànica ja va escollir per primer cop “Ciutadà Kane” en primera posició, lloc que conservaria fins a l’any 2002 inclòs. En la següent votació al 2012 la primera posició seria per “Vertigo” (1958) d’Alfred Hitchcock.

Per aquesta darrera votació, després que la revista fos criticada per la manca de diversitat entre els membres que votaven, va decidir convidar i incorporar molts més membres d’arreu del món, tant crítics com cineastes, de diferent sexe, edat i ètnia. Es a dir, mentre hi van haver els mateixos membres (de l’any 1952 al 2002), “Ciutadà Kane” va ser sempre la pel·lícula més votada (els membres devien votar quasi sempre el mateix, com tu i jo faríem, suposo, i aquesta era la teoria del meu professor).

Doncs bé, justament l’any en el que voten moltes més persones (i de molt diversos orígens, raça, sexe…), “Vertigo” desplaça el film de l’Orson Welles com a millor pel·lícula de la història. A veure que passa a la propera votació que es farà el proper 2022.

Però, realment “Ciutadà Kane” és la millor pel·lícula de tots els temps? Doncs, jo no ho sé. Crec que es una obra mestra però que es difícil determinar quina es la millor pel·lícula de la història, si és que n’hi ha només una. El que intentaré explicar-te des de la meva humil opinió és perquè hi va membres que durant tan temps i fins i tot avui, la van considerar i la consideren el millor film de la història. De motius per pensar d’aquesta manera, realment en tenien molts.

Abans de parlar d’aquestes causes, m’agradaria fer unes primeres consideracions sobre aquesta pel·lícula.

Quan “Ciutadà Kane” va ser estrenada va ser menyspreada i boicotejada per certs sectors de la premsa i del públic, potser perquè la història es una critica oberta a un magnat de la premsa molt influent i poderós que va existir realment en aquella època. William R. Hearst (que així es deia el magnat en qüestió) volia destruir-la fins i tot abans de la seva estrena, cosa que no va poder, encara que si que va aconseguir que se’n eliminessin unes determinades escenes. La pel·lícula és una crítica a l’enorme influencia i poder que tenen els mitjans de comunicació (al film, Kane utilitza el seu diari amb fins propagandístics a favor de campanyes d’interès personal i com a eina per acabar amb els seus enemics).

Com he dit abans, la producció cinematogràfica d’en Welles no va triomfar gens en la seva estrena i les critiques que va rebre van ser força discretes. Encara que va guanyar una estatueta (Oscar al millor guió) el film semblava destinat a l’oblit i no es va poder distribuir  en aquells moments a Europa a causa de la II Guerra mundial. Però uns anys més tard quan es va estrenar a París (i després d’una crítica positiva de Jean-Paul Sartre) va ser considerada una obra mestra pels crítics de la revista francesa “Cahiers du Cinema” (entre els quals estaven Truffaut, Godard, Chabrol…). També el prestigiós crític André Bazin (fundador d’aquesta publicació entre d’altres coses) va considerar que “Ciutadà Kane” marcava una nova era en el cinema. Aquest gran èxit del film en la crítica francesa va produir un efecte rebot i va fer que als Estats Units la veiessin ara d’un altra manera i que els crítics que abans l’havien infravalorat, ara l’afalagaven.

Bé ara explicaré el perquè de tots aquests grans elogis. “Ciutadà Kane” va revolucionar el cinema, entre d’altres coses per (sense inventar res) utilitzar de manera magistral recursos tècnics i narratius com ara:

– Utilització extrema de la profunditat de camp (mantenir els segons plans i el fons tan nítids com el primer pla) en els enquadraments.

– Tornar a l’origen del cinema mut amb enquadraments en els quals abunden els plans picats i contrapicats (es veu fins tot el sostre en alguns contrapicats). Els personatges son enaltits i disminuïts, segons el tipus de pla utilitzat.

– Ús del pla seqüència (pla de llarga duració) en detriment dels molt usats pla i contraplà

– Emprar la llum amb una finalitat dramàtica i expressiva (fa que la il·luminació sigui protagonista a la pel·lícula).

– Ús creatiu del contrast :La llum no il·lumina tot el pla, hi ha llums i ombres perquè no cal ensenyar tot el que hi ha en el pla. També en el rostre dels personatges hi ha molt contrast (cares ben il·luminades dialoguen amb rostres a la penombra).

– Aprofitar el so com a recurs narratiu: També l’usa per exemple per fer creure que hi ha una munió de gent en el míting polític que dona el protagonista encara que no es vegi aquesta gent.

– Utilització d’una tècnica narrativa molt poc utilitzada en aquella època com és el flashback (la narració ,a més, s’explica des del final ja que el film s’inicia amb la mort del protagonista).

– Estructura narrativa complexa i original en què petites històries formen una gran història (es combinen elements com ara el reportatge periodístic, “entrevistes” als personatges etc., per explicar la vida del protagonista a través de diferents punts de vista).

– Utilització d’objectius Gran Angular (abastaven uns angles molt similars al de la visió normal de l’ull).

– Ús d’un muntatge intern o sintètic (enquadraments de plans llargs i oberts que no requereixen la manipulació posterior del muntador). En un mateix pla per exemple es realitzen dos accions diferents i simultànies com ara a l’escena famosa en la qual els pares del Charles F. Kane estan parlant amb el tutor d’aquest, mentre ell està jugant fora amb la neu (això es veu a través de la finestra).

Bé segurament em deixo més coses, però tampoc es tracta aquí de fer una tesi doctoral sobre la pel·lícula. Crec que amb el que he explicat ja ha quedat prou clara la genialitat de l’obra en qüestió.

Però, com que no existeixen les pel·lícules perfectes, “Ciutadà Kane” també té una important errada. Resulta que el protagonista Charles F. Kane mor sol en una habitació després de dir “Rosebud” (poc després entra una infermera). Com es possible que durant tota la pel·ícula hi hagi el misteri del significat d’aquesta paraula (“Rosebud”) que la premsa intenta esbrinar insistentment tota la estona, si al morir sol (el protagonista) ningú podia haver escoltat aquesta paraula sortir de la seva boca?