Quim Monzó, Mozart i Renoir

Fa temps vaig llegir un conte d’en Quim Monzó anomenat “Els Llibres”. Es tracta d’un relat que pertany al seu llibre “Guadalajara”. En aquesta història, el protagonista va a una llibreria i es compra quatre llibres. Té tots quatre llibres al davant i no sap per quin començar. Podria començar-los tots alhora però s’adona que aquesta tampoc és la solució perquè de totes maneres tindrà que obrir primer algun dels quatre llibres. Finalment, n’obre un. Es tracta d’una novel.la d’un autor americà que té un inici una mica inquietant. El protagonista del conte d’en Quim Monzó considera que l’inici és el millor moment d’un llibre, perquè “les possibilitats són, sempre immenses i tota la història ha de venir encara poc a poc”. Es pregunta si l’escriptor de la novel.la aconseguirà mantenir-lo seduït fins a l’última pàgina o si hi haurà un moment abans del final en què la seducció es trencarà. “Mai un relat no és tan bo com el ventall de possibilitats que ofereix just quan comença”, pensa el protagonista del conte. “És en el moment de l’inici quan les històries són perfectes i els escriptors no haurien de desenvolupar els plantejaments inicials sinó únicament plantejar inicis i abandonar-los en el moment més suggeridor”, continua reflexionant el lector del conte, que poc després s’adona que això no es una cosa exclusiva dels llibres, sinó que també es pot aplicar a les pel·lícules, obres de teatre i fins i tot a la política. Que potser “no es més interessant i  engrescador un programa polític que no pas la seva execució un cop escollit el partit per governar” es pregunta el protagonista que segueix rumiant sobre tot plegat fins arribar a la conclusió que “les coses haurien de començar sempre i no continuar mai”. Com que no pot fer això amb la vida però si amb els llibres, no n’acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines com a màxim, quan el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col·loca  a la prestatgeria (per ordre alfabètic del cognom de l’autor).

A mi em fa gràcia aquesta idea que té el protagonista del conte, que creu que l’inici és el millor moment d’un llibre (o d’una pel·lícula o d’una sèrie…). Jo crec que en aquest cas, en Quim Monzó utilitza aquest pensament del protagonista del conte (i les seves posteriors reflexions) per explicar una petita història amb grans dosis d’humor, surrealisme i exageració (que van augmentant a mesura que avança la narració). Penso que el conte tracta sobre les expectatives que no es compleixen i sobre les decepcions (i pors) que la vida comporta (“a mesura que avanci, la vida ho anirà pansint tot” pensa en un moment donat el protagonista). Però com dic, a mi em fa gràcia aquesta idea que pensa el protagonista del conte que, es en el moment de l’inici quan les històries són perfectes. A mi precisament em succeeix el contrari, el que més em costa de llegir, de veure, etc. és al començament. Al principi no conec els personatges i em costa entrar dins la història. Necessito fer una inversió inicial d’atenció abans que la història comenci ser plaent per mi.  Em fa falta esperar un cert temps abans de començar a gaudir del llibre o pel·lícula. Em cal una certa autodisciplina per vèncer l’obstacle inicial que suposa per mi el començament d’una història. Quan es tracta d’una pel·lícula el temps pot variar però es al voltant dels 20-25 minuts que ja em començo a enganxar. Quant a les sèries, he de superar els primers capítols i pel que fa als llibres, “el peatge” que he de “pagar” són aproximadament els primers 50 fulls per començar a “connectar” amb la narració.

Tot això depèn molt es clar de la pel·lícula, sèrie o llibre. Amb alguns costa més entrar mentre que en d’altres t’hi enganxes de seguida. La veritat és que al llarg de la meva vida, són poques les pel·lícules i llibres que he començat però no he acabat. A vegades he acabat fins al final, històries que no m’han agradat o amb les quals no he connectat gens. Ara mateix, no recordo cap pel·lícula o sèrie que hagi deixat a mitges. Si que em ve al cap en canvi, un llibre que se m’estava fent molt pesat i vaig abandonar sense acabar al cap d’un temps d’haver-lo començat. Es una obra anomenada “Retahílas” de l’escriptora Carmen Martin Gaite. És un llibre que ens van fer llegir a COU a l’assignatura de Literatura espanyola i que ens entrava a la selectivitat. Com que a l’examen de selectivitat ens donaven a triar dues opcions diferents d’examen, vaig pensar que en cas que em preguntessin per aquest llibre, sempre podria escollir l’altre model d’examen (finalment em van preguntar pel llibre “Luces de Bohemia” de Valle-Inclan). Algun cop he pensat en acabar aquell llibre que vaig deixar a mitges (de fet seria tornar a començar perquè no recordo res de l’inici tot i que encara guardo el punt per on el vaig deixar). Aquest llibre com ja he dit abans ens entrava dins el programa de Literatura espanyola. Sempre he pensat estranyat com és que s’estudia tanta literatura tan catalana com espanyola i en canvi tan poc (per no dir gens) música i cinema.

Estudiar literatura està molt bé, perquè a més de cultura general agafés la bona costum i l’hàbit de llegir des de jove. Els clàssics ja són una mica més complicats que els llibres de literatura infantil i juvenil que llegeixes de petit, però per això estan les classes i els professors, per explicar-te allò que no entens i aprofundir en aquells aspectes més complexos de l’obra així com contextualitzar-la en l’època en la que es va escriure. Però, i que passa amb la música i el cinema, no són  expressions artístiques com ho és també la literatura? Potser són menys importants? En tota la meva vida acadèmica només vaig cursar un any l’assignatura de música i va ser a primer de BUP. El professor era un senyor bastant gran que al cap de poc es va jubilar i recordo que ens explicava història de la música i de tant en tant ens posava fragments de les peces musicals més importants que s’han compost al llarg de la història. Era una assignatura agraïda perquè era fàcil d’aprovar. Crec que si s’hagués continuat explicant també història de la música l’any següent, m’hagués aficionat a escoltar-la. No va ser fins bastants anys més tard (quan per nadal la meva tia Madó em va regalar un compact disc amb les 100 peces més famoses de la música clàssica) que em vaig acabar aficionant a escoltar-la. Però bé, els que elaboren els plans d’estudis deuen considerar que amb un any d’història de la música en tota la vida escolar n’hi ha prou. Jo penso que és una llàstima. Crec que és important que la gent conegui el “Tirant lo Blanc” o “El Quijote”, però no estaria bé també que la gent sabés apreciar i gaudir de per exemple “Les noces de Figaro” de Mozart o les “Danses polovtsianes” de Borodin?. Malauradament la majoria de la gent no les distingeix quan aquestes sonen per exemple en algun anunci o en alguna pel·lícula. Però crec que la culpa no és només de la gent sinó també es degut a què no ens les han fet escoltar gens durant la nostra vida acadèmica, ni han fomentat  ni ens han motivat perquè les escoltéssim. Tot això, per no parlar dels beneficis demostrats científicament de tocar o practicar un instrument musical des de petit com ara millorar les habilitats cognitives, fomentar la creativitat o exercitar la paciència, la disciplina i la perseverança etc. En algunes poques escoles ensenyen a tocar algun instrument musical però no en la majoria d’elles. Crec que hauria de ser obligatori en totes les escoles, la pràctica d’un instrument musical.

No sé on vaig sentir algú que deia que, encara que quan ets petit et diuen que les assignatures més importants són les matemàtiques, les ciències naturals o les llengües, les assignatures que realment son més importants per formar-te i desenvolupar la teva personalitat quan ets petit són la plàstica i la gimnàstica. Aquests dues assignatures fan que agafis de ben petit el saludable costum de fer exercici (gimnàstica) i fomenten la creativitat i la imaginació dels nens (plàstica). Però en canvi les dues assignatures són bastant menyspreades i molt poc valorades acadèmicament.

Fa poc en una conversa amb un amic, li vaig preguntar si li agradava Renoir i ell em va contestar afirmativament però matisant que li agradava més Monet. Jo un pèl sorprès li vaig dir que em referia al cineasta Jean Renoir, fill del pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir.

 Aquest fet em va fer reflexionar. La resposta del meu amic és la que crec que diria la majoria de la gent, però jo em pregunto, com és possible que sigui més conegut un pintor del segle XIX que un cineasta del segle XX. El cine és un art moltíssim més modern que la pintura i que “connecta” més amb la gent d’avui en dia. La gent va molt més al cinema que a exposicions de pintura (a més Renoir també és el nom d’uns populars cinemes). No sé si tinc la resposta per aquesta pregunta, però si que penso que un dels motius perquè això succeeixi és que igual que passa amb la música, no s’ensenya res de cinema (ni història, llenguatge cinematogràfic, fotografia, etc.) al llarg de la vida acadèmica (ni tan sols un any com és fa amb la música).  Això fa que la majoria de la gent (excepte cinèfils) desconegui gran part de la història del cinema i es perdi grans obres mestres del cinema i d’altres pel·lícules antigues molt interessants. Crec que s’hauria de crear l’assignatura d’història del cinema i explicar-la tant a la primària com a la secundària, com és fa amb les literatures. Tu que en penses?