Sherlock Holmes, CSI i “Krav Maga”

Sempre m’han agradat les històries policíaques i de detectius. Recordo quan de jove (15 o 16 anys) em vaig llegir tots els llibres del Sherlock Holmes que va escriure l’Arthur Conan Doyle. Gaudia molt mentre els llegia, especialment a la part final dels capítols en la qual en Sherlock Holmes resolia el crim aplicant el seu mètode deductiu i deixava bocabadat el seu company Dr. Watson (a mi també em deixava bocabadat). A vegades m’imaginava com seria el crim perfecte. Aquell assassinat preparat i elaborat d’una manera tan acurada que fos gairebé impossible de resoldre pels investigadors (ni tan sols pel Sherlock Holmes) Vaig treure moltes idees sobre això de diferents sèries i pel·lícules.

Quan a l’any 2000 es va a començar a emetre la sèrie CSI: Crim Scene Investigation, em va enganxar des del principi. En aquesta sèrie es resolen els crims mitjançant avançades tècniques científiques com l’anàlisi de rastres trobats a l’escena del crim, exàmens de balística o proves d’ADN. Per mi, aquesta sèrie va renovar el gènere policíac adaptant-lo als temps actuals. No oblidem però que es tracta de ficció televisiva i que com totes, es troba un pèl allunyada de la realitat i en què els guionistes s’acostumen a prendre llicències de tant en tant. Però bé, no m’interessa parlar ara sobre si CSI s’assembla a la investigació real, ni tan sols parlar-te de l’efecte que ha tingut aquesta sèrie en els jurats, fiscals, advocats defensors i criminals. Del que et vull parlar ara és d’aquells capítols de sèries de televisió on es produeixen crims tan ben planificats i executats que podrien ser crims perfectes com els que jo imaginava de petit. Tampoc et pensis ara que de menut jo era una mena de psicòpata, ni molt menys, però tenia molta inventiva i m’agradava imaginar-me situacions irreals (encara ho faig avui de vegades). Jo seria incapaç de matar mai a ningú a sang freda (em sap greu fins i tot matar mosquits).

Doncs bé avui t’explicaré tres episodis de la sèrie CSI que em van cridar molt l’atenció en el seu dia pel motiu de ser crims quasi infal·libles.

Començaré pel capítol 20 de la desena temporada de CSI Las Vegas, en la qual un veterà còmic que forma part d’un duet humorístic és trobat mort en el seu camerino just abans de sortir a actuar. L’home es trobat mort al sofà al costat d’una ampolla oberta de vodka. El forense diu que és molt possible que hagi mort per causes naturals. Desprès de fer-li un anàlisi toxicològic li troben nivells alts d’alcohol i “oxicodona” (un analgèsic) a la sang, però segueix semblant una mort natural. Desprès de fer-li l’autòpsia però, el forense troba que la mort no només no és natural sinó que és molt misteriosa. Li troba edema pulmonar (acumulació anormal de líquid en els pulmons), laringoespasme i els sins nasals plens de líquid, és a dir que l’home es va morir ofegat, però l’extraordinari del cas és que no va morir ofegat al mar, al riu o a la piscina, sinó que es va morir ofegat dins del seu camerino (on no hi havia gens d’aigua). Durant l’autòpsia també li troben un pèl roig natural a la gola.

Al final els investigadors s’adonen que dins del camerino hi ha un dispensador de glaçons de gel i descobreixen que és així com va morir l’humorista. Es va morir ofegat en glaçons de gel. El vodka i l’”oxicodona” van deixar a la víctima mig adormida i l’assassí va aprofitar llavors per posar-li un munt de glaçons de gel a la boca fins a ofegar-lo.

“Sense empremtes, l’arma es desfà fins a desaparèixer, sembla una mort natural, és el crim perfecte” diu un dels CSI.

Com és doncs que resolen el cas?. Doncs perquè resulta que el pèl roig que troben al principi de l’episodi pertany a la perruca del company amb el qual feia duet humorístic l’home mort. Llavors aquest confessa l’assassinat i es tanca el cas. Crec que és una manera bastant barroera ideada pels guionistes per poder solucionar el cas davant d’un crim tan perfecte com el que es planteja.

El gel també és el mitjà utilitzat en un altre “crim perfecte”, en aquest cas però no es tracta de glaçons sinó de “gel sec”. Correspon al capítol 23 de la cinquena temporada i la història és la següent:

Una parella de joves estudiants son trobats morts estirats a terra a la habitació d’un d’ells. L’habitació pertany a una residència d’estudiants d’un campus universitari. Quan els agents entren a la habitació observen que els cossos dels joves no presenten cap signe de violència. Sembla que s’hagin mort per causes naturals. En aquell mateix moment explota un vàter a la residència (aparentment aquest succés no té cap relació amb el que els ha passat als joves). Tornant a l’habitació dels nois, al costat d’un d’ells, hi ha un petit vòmit. Una de les coses que crida l’atenció dels investigadors apart del vòmit, és que els cadàvers tenen un color lleugerament rosat.  Aquest to rosat és un efecte comú de l’exposició d’un cos al monòxid de carboni (CO). Però desprès d’examinar detingudament l’habitació, els agents no troben cap font de CO a la cambra.

El forense desprès de realitzar l’autòpsia del noi i la noia, comenta que aquests tenien una molt bona salut. Comenta que només hi ha dues toxines que poden posar rosa un cos “post mortem” (el monòxid de carboni i el cianur). Descartat el primer desprès d’examinar l’habitació, l’examen toxicològic del petit vòmit (trobat al costat del cadàver d’un dels nois) exclou també la ingesta de cianur com a causa del color rosat dels cadàvers.

Ens trobem doncs amb dos universitaris que moren en estranyes circumstàncies. No hi ha res al cos ni en el seu interior que indiqui la causa de la seva mort. Res en absolut es correspon amb un homicidi. Estem davant d’un altre crim perfecte?

L’examen toxicològic de la sang dels dos morts no mostra signes de monòxid de carboni ni de cianur però si en canvi de diòxid de carboni (CO2), amb la qual cosa els agents tornen a l’habitació de la residència per intentar trobar la font del diòxid de carboni. Com amb el monòxid de carboni, de CO2 tampoc en troben, però si que observen un forat fet recentment a la part baixa de la paret i unes estelles de fusta en la seva part interior que indiquen que el forat es va perforar des de l’habitació del costat. En aquesta, els agents interroguen l’estudiant que la ocupa. Es tracta d’un bon estudiant que nega haver fet el forat a la paret i que té una sòlida coartada (es trobava a Los Angeles). El que crida l’atenció dels CSI però es una cremada que té el noi en els seus dits. Aquest assegura que s’ho va fer a l’agafar una cosa que es va trobar pel  terra i que desprès va llençar a la paperera. Els agents l’examinen però no hi troben res. Llavors és quan els investigadors s’adonen que es podria tractar d’un compost químic que pot cremar la pell i que també pot volatilitzar-se. Estem parlant del “gel sec”, nom amb el qual s’anomena l’estat sòlid del diòxid de carboni (CO2). S’anomena així perquè el seu aspecte es semblant al gel o a la neu. Quan s’evapora o sublima (passa directament d’estat sòlid a gasós) no deixa cap residu d’humitat perquè la seva base no es aigua i el seu estat natural es el gasós.

Els agents proven llavors quanta quantitat de gel sec seria necessari posar a la habitació del costat perquè al passar pel forat que comunica les dues habitacions s’alliberi en aquesta darrera un nivell letal de diòxid de carboni capaç de matar a la parella.

Els investigadors fan l’experiment i troben que van fer falta 14 quilograms per aconseguir aquest mortal efecte (hi va ajudar molt el fet que la parella decidís dormir al terra ja que el diòxid de carboni és 1,5 cops més pesat que l’aire). Si la parella hagués dormit a dalt del llit en comptes de fer-ho al terra segurament encara serien vius. També troben explicació científica al to rosat dels cadàvers, i és que el gel sec utilitzat va fer abaixar la temperatura dels dos dormitoris i un dràstic descens de la temperatura pot fer posar rosat un cadàver.

Al final resulta que l’assassina es una estudiant de ciències que té accés al gel sec del laboratori on fa les pràctiques i que havia tingut relacions sexuals amb el noi difunt. Com que aquest l’enganya, la noia el mata per venjança tot i que aquest no era el seu pla inicial. Aprofita doncs que el noi de l’habitació del costat es troba a Los Angeles per entrar, fer-hi un forat i portar el gel sec perquè s’alliberi diòxid de carboni i passi a través del forat cap a l’altra habitació. Resulta que la seva idea inicial no era l’assassinat sinó que pretenia que el jove es trobés malament i es perdés un partit de basquet molt important. Però la qüestió és que al dormir al terra (el noi només ho feia quan dormia acompanyat) el noia i la noia (que dormia amb ell) moren. A l’assassina, l’enxampen perquè una setmana abans de l’assassinat s’havia endut 18 quilograms de gel sec del laboratori del campus per fer un treball. Un experiment però pel qual segons el seu tutor només necessitava un quilo de gel sec. Es tracta d’una altra idea dels guionistes (no gaire encertada pel meu gust) perquè es pugui resoldre aquest “crim perfecte”.

Al final de l’episodi, els investigadors també troben explicació científica a l’explosió del vàter que es produeix al principi del capítol quan aquests es troben examinant l’habitació i que aparentment no tenia relació amb el crim comès. Doncs resulta que la noia va tirar el gel sec sobrant pel vàter. Al tirar de la cadena el gel sec es va quedar al sifó i quan es va anar sublimant va començar a emetre gas que es va anar acumulant fins a provocar l’explosió.

Per acabar, el tercer i darrer “crim perfecte” que t’explicaré en aquest post també el vaig veure en un capítol de CSI, però en aquest cas, correspon a la seva franquícia de New York. Es el tercer episodi de la vuitena temporada i s’anomena “Cavallino rampante”. Va de dues germanes especialitzades en el robatori de Ferraris (acaben robant-li el Ferrari a la persona equivocada). Al principi del capítol, els agents localitzen un dels Ferraris robats dintre d’un “parking”. Quan obren el maleter del cotxe descobreixen el cadàver d’una de les dues lladres. Quan el forense li fa l’autòpsia troba estrany que una dona sana de 25 anys no fumadora i que feia exercici regularment, hagi tingut una sobtada aturada cardíaca. El forense està perplex perquè només li troba contusions superficials a la part superior de l’abdomen i a la part lateral de la cama  i l’examen toxicològic que li fa dona negatiu en substàncies verinoses (no es troba cap substància verinosa ni de cap altre tipus a la seva sang). El cor i el cervell es trobaven en molt bones condicions. Segons paraules del mateix forense “la morta no s’hauria d’haver  mort”. Un altre crim perfecte?

Desprès d’investigar les possibles causes dels hematomes el agents del CSI troben que les ferides de la dona morta es corresponen amb l’art marcial del “Krav Maga”. Aquest art marcial consisteix en neutralitzar l’oponent de la manera més ràpida possible atacant els seus punts vulnerables. Desprès d’analitzar-ho arriben a la conclusió que malgrat que les contusions semblaven superficials, atacant aquests dos punts concrets (part superior de l’abdomen i part lateral de la cama) l’assassí va aconseguir paralitzar la víctima. Però això tampoc explica la causa de la seva mort.

No és fins que examinen amb microscopi les cèl.lules miocàrdiques del cor de la morta que descobreixen que la causa de la mort va ser l’electrocució mitjançant un atordidor elèctric modificat. A l’aplicar-li l’atordidor a la víctima no directament a la pell sinó sobre la jaqueta de cuir que duia, l’instrument no va deixar cremades a la seva pell i va semblar que la víctima havia mort degut a una aturada sobtada cardíaca.

Al final resulta que l’assassí és un perillós delinqüent buscat des de fa anys per l’FBI i la Interpol, expert en “Krav Maga” i especialitzat en produir “shocks” elèctrics als enemics. Les dues lladres roben el seu cotxe on ell havia amagat passaports falsos, targetes, partides de naixement… en un compartiment secret que s’obria al prémer la ràdio, el climatitzador i les llums d’emergència a la vegada. Al final del capítol la policía l’atrapa i el deté.