Ironies, sarcasmes i propines

Fa poc vaig anar amb el Vicenç a veure una exposició del Jaume Perich al Centre Cultural del Born. L’humor gràfic d’en Perich em sembla genial i vaig sentir molt la seva mort ara fa uns 25 anys. Recordo que la d’ell i la d’en Joey Ramone (cantant del grup The Ramones) són les dues morts que més m’han entristit de persones amb les quals mai he tractat. Tornant al Perich, recordo que el llegia cada dia al diari on publicava i que em provocava molt sovint un somriure.

L’humor d’en Perich és el contrari a l’humor blanc, aquell humor mancat de burla i de crítica que només busca el riure innocent i ingenu. L’humor blanc no ofèn ningú perquè és políticament correcte. Crec que aquest tipus d’humor només és apropiat per a nens i que es molt avorrit, insuls i infantil per als altres. En contraposició amb aquest, l’humor negre es riu d’allò que en principi no s’hauria de riure. M’agrada aquest tipus d’humor perquè crec que poder riure de qualsevol cosa, com fa aquest tipus d’humor, és una bona manera de desdramatitzar la vida.

A més de l’humor blanc no m’agrada gaire l’humor que es basa en caigudes, ensopegades i cops fortuïts. Trobem molt humor d’aquest tipus en els vídeos casolans que abans la gent enviava a la televisió i que ara puja a internet. “Youtube” n’està ple de vídeos que recopilen aquest tipus d’accidents. A mi, com he dit, no em fa cap mena de gràcia aquest tipus d’humor que considero molt senzill i primitiu, però conec a molta gent que si que els hi agrada força.

Similar a aquest tipus d’humor és l’anomenat ”Slapstick” que sense apassionar-me molt, m’agrada bastant més que l’anterior. Aquest humor va néixer a França, però es va popularitzar als Estats Units a principis del segle XX arran de l’aparició en el cinema mut de l’actor Mack Sennett. L’”Slapstick” es basa en accions de violència física de forma exagerada. Es tracta de gags molt visuals. És un subgènere de la comèdia que va tenir l’època daurada a Hollywood entre els anys 1910 i 1930 i els seus representants més destacats van ser en Buster Keaton, Harold Lloyd, Charles Chaplin i el mateix Mack Sennett. L’arribada del cinema sonor va arraconar aquest gènere.

Juntament amb el negre, un altre tipus d’humor que m’agrada molt es l’humor absurd, també anomenat humor surrealista. Es basa sovint en situacions imprevisibles i irracionals que acaben sent còmiques. Juga amb paraules, conceptes i fets que trenquen la lògica, la coherència, que desconcerten i sorprenen. Usa amb freqüència elements extravagants i grotescos. Normalment aquest tipus d’humor és molt enginyós encara que a vegades pot ser difícil de captar, sobretot si no hi estàs gaire acostumat. Si aquest humor no és practica amb intel·ligència però, és probable que l’ocurrència o l’acudit quedi només en un simple disbarat o una bestiesa sense cap tipus de gràcia.

Un dels màxims exemples d’aquest gènere humorístic son les comèdies dels germans Marx. Un professor de cinema que vaig tenir, ens va dir que la millor pel·lícula dels germans Marx era amb diferència “Duck Soup” (Sopa de Ganso) dirigida l’any 1933 per Leo McCarey A mi però, la que m’agrada més és “Una nit a l’òpera” (1935) del director Sam Wood. Les dues escenes més conegudes d’aquest film són la seqüència en la que en Groucho i en Chico Marx ridiculitzen l’excessiu formalisme dels contractes (“la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte (…)”) i després està l’escena de la cabina (des de llavors, quan una habitació o una cambra està molt plena de gent s’acostuma a dir que sembla “el camarote de los hermanos Marx”). La meva escena preferida però, no és cap d’aquestes dues. La que a mi em fa més gràcia és aquella en la qual els germans Marx suplanten uns aviadors russos i han d’improvisar un discurs davant d’una munió de periodistes i micròfons que els envolten. La cosa va més o menys bé fins que li toca el torn per parlar a en Harpo Marx (el mut) i llavors… bé, millor que miris la pel·lícula!

A finals dels 60 va destacar molt l’humor absurd i surrealista dels “Monty Python”. Es van fer molt coneguts amb un programa que emetia la BBC anomenat “Monty Python’s Flying Circus” basat en “sketches” breus. Després d’aquesta sèrie, el grup d’humoristes britànic va fer una sèrie de pel·lícules molt populars. A mi la que més m’agrada d’ells és “La vida de Brian” (1979).

Com a curiositat, la paraula “Spam” (correu brossa”) adquireix el significat actual a partir d’un sketch dels “Monty Phyton” sobre una marca americana de carn de porc enllaunada. Un altra dada interessant és el fet que el creador del popular llenguatge de programació informàtic “Phyton” li va posar aquest nom perquè era molt aficionat a aquest grup d’humoristes britànics (jo sempre havia pensat que era per la serp).

Altres exemples d’humor absurd en el cinema el podem trobar en pel·lícules del Woody Allen, els germans Coen, ZAZ (Zucker, Abrahams i Zucker), Wes Anderson, etc.

A mi no sé si m’alegra més riure o fer riure als altres. Sóc un persona d’aspecte seriós però sóc molt de la broma i em sento satisfet quan els meus comentaris provoquen riures i somriures a la gent. M’agrada especialment utilitzar la ironia i el sarcasme amb agudesa i subtilesa.

La veritat és que només la intenció amb la que es realitza diferencia aquests dos recursos que busquen donar a entendre exactament el contrari del que s’està dient. De fet, el sarcasme es un tipus d’ironia. Es la utilització de la ironia d’una manera mordaç i càustica (però a vegades cruel i ofensiva). Jo mai utilitzo el sarcasme amb aquestes darreres intencions sinó que sempre ho faig amb una finalitat jocosa.

Tornant a l’exposició d’en Perich amb la qual començava aquest post, recordo que durant el recorregut d’aquesta hi havia penjats molts acudits d’ell, alguns dels quals recordava però d’altres no. En un que no vaig veure en el seu moment, hi apareix el gat “Mao” (era l’”alter ego” d’en Perich a través del qual aquest expressava les seves opinions i crítiques). Doncs bé, en aquest acudit en qüestió, en “Mao” es pregunta perquè donem propina si ens serveixen cafè, i no en canvi, si ens serveixen un quilogram de vedella tallada a filets, quan això darrer, dona força més feina a fer. A més de ser un acudit, conté una opinió que jo sempre he compartit. Sempre he pensat que el fet de donar propines (si ho pensem fredament) és un costum bastant absurd i en el que no hi estic gaire d’acord. I no es que jo sigui garrepa, doncs crec que entre els meus defectes no hi figura la gasiveria.

S’acostuma a donar propines en el sector de l’hostaleria i el del taxi, quasi bé sempre, independentment de la qualitat del seu servei (evidentment si es dolent o molt dolent no, és clar), però si és mínimament correcte, si que s’acostuma a fer. En canvi, per exemple vas a una botiga de roba on t’atenen molt bé, t’aconsellen sobre quins pantalons et queden bé, en definitiva el tracte rebut és excel·lent, no obstant això, després a l’hora d’anar a pagar, abones exclusivament l’import dels pantalons que t’has quedat i tota l’atenció que t’ha dedicat el dependent o dependenta és queda sense cap tipus de gratificació econòmica (senzillament perquè no és costum donar propina als dependents de les botigues). Surts de la botiga amb els pantalons que t’has comprat, agafes un taxi per anar a casa i durant el trajecte tota l’estona el taxista s’està comunicant per ràdio amb altres taxistes i amb la central de taxis. La veritat és que es tracta d’una situació bastanta molesta i a tu a més no t’interessa gens el que diuen. Tanmateix, quan el taxi et deixa a casa, li pagues el servei i li dones una petita propina o bé arrodoneixes a l’alça el preu a pagar que t’indica el taxímetre. No és una mica (molt) incoherent aquest comportament?

Moltes vegades he sentit l’argument que, sobretot en el sector de l’hostaleria i la restauració, les propines son gairebé l’única remuneració econòmica que reben els cambrers. Que el sou que cobren és molt baix i sort en tenen de les propines diuen. Doncs bé, jo crec que això es indignant i miserable per de l’empresari o l’empresa que els paga i que no es pot deixar que la retribució més important que perceben aquests professionals depengui del que deixin de propina els clients. Crec que no pertoca als consumidors pagar el que hauria de retribuir l’empresa o l’empresari als seus treballadors.

Ja per acabar, una altra incongruència sobre les propines és la quantitat que a deixar. He llegit i escoltat que s’hauria de donar entre un 5% i un 15% sobre el preu del servei. Doncs bé, imaginem aquesta fictícia situació i posem per exemple que vaig a sopar amb una altra persona a un restaurant. Demanem entre d’altres coses vi de la casa i l’àpat finalment ens surt per 40€. Els lliurem 4€ de propina que equival al 10% de la factura. Un altre dia tornem al mateix restaurant. Demanem el mateix per menjar però per beure, demanem en comptes del vi de la casa un gran reserva. Això fa que el compte pugi aquesta vegada fins als 100€ amb la qual cosa la propina a deixar hauria de ser de 10€.  Recapitulem doncs sobre el que ha passat. Hem menjat el mateix les dues vegades i per tant, la matèria prima i la feina dels cuiners ha estat doncs idèntica. El servei també ha estat exactament el mateix i els cambrers no han hagut pas de treballar ni una mica més. L’únic que ha canviat doncs entre els dos tiberis és que en el segon la beguda ha estat més cara, però sense que això hagi implicat donar més feina al restaurant, donem en canvi 10€ de propina per igual treball. No ho trobes incoherent?