El gos, el porc i el tros de síndria

Amb aquest post enceto nova desena i com ja vaig dir en el post número 20, cada nou post que enceti desena em dedicaré a explicar coses que he deixat a mitges o bé tractaré els assumptes dels quals havia dit que en parlaria més endavant.  Avui em toca parlar sobre les guerres més absurdes que s’han produït i començaré per un conflicte en el qual es pot dir que el “culpable” va ser un gos.

Ens hem de situar a Petrich a la tardor de 1925. Aquesta ciutat es troba localitzada al sud-oest de Bulgària. És un lloc molt muntanyós i molt proper a la frontera amb Grècia (concretament amb la regió grega de Macedònia). Els dos països mantenien unes relacions molt tenses resultat de dues guerres balcàniques (no confondre amb les guerres de Iugoslàvia dels anys noranta). Tot i que en principi eren aliats, hi havia molta tibantor entre els dos estats, tal com ara explicaré.

La primera guerra balcànica va ser entre els membres de la lliga dels Balcans (Bulgària, Grècia, Montenegro i Sèrbia) i l’imperi otomà. La guerra va acabar amb la derrota d’aquest darrer. Les negociacions de pau van finalitzar amb la signatura del Tractat de Londres el 10 de juny de 1913. Amb aquest tractat es van produir una sèrie de canvis en el mapa d’Europa com la creació d’ Albània o l’adjudicació de Tràcia a Bulgària i de Creta a Grècia. Això no va solucionar res, sinó que encara va provocar més maldecaps, ja que per exemple Albània es va crear en realitat per l’obstinació de l’Imperi Austrohongarès d’impedir que Sèrbia tingués sortida al mar a costa d’arrabassar territori als grecs. A més, el repartiment que establia el tractat beneficiava molt als búlgars.

De manera que al mateix estiu de 1913 va començar la segona guerra balcànica, i  si la primera guerra balcànica havia estat de tots contra els otomans, ara els antics aliats s’enfrontaven entre ells en aquesta segona guerra balcànica (bàsicament Bulgària contra Grècia i Sèrbia). Més tard Romania i l’imperi otomà s’afegirien a aquests darrers. Aquest breu conflicte va acabar com era previsible amb la derrota total de Bulgària i l’acord de pau es va concretar en el Tractat de Bucarest a l’agost de 1913 amb el conseqüent nou repartiment de territoris que beneficiava als guanyadors i perjudicava Bulgària. Això tampoc solucionava del tot els problemes a la zona, però l’esclat de la primera guerra mundial els ajornava un temps.

Arribem ara ja si a la tardor de 1925 i com ja hem vist, els Balcans eren en aquella època una zona molt conflictiva i plena de tensió (com recordaràs a principis de la dècada dels noranta tornarien a ser notícia malauradament). Doncs bé, aquell 19 d’octubre de 1925 un soldat grec de servei va violar la frontera amb Bulgària prop de Petrich per recollir el seu gos que s’havia escapat i havia creuat la frontera. Els militars búlgars van disparar i matar al soldat grec.

El govern búlgar va dir que es tractava d’un malentès i va proposar crear una comissió conjunta per investigar l’incident però l’executiu grec va rebutjar l’oferta i exigia una disculpa oficial, portar a judici els responsables i una indemnització pels familiars del soldat abatut. Per posar més pressió, el govern grec va enviar el dia 22 del mateix mes, tropes gregues per ocupar Petrich amb l’excusa que servia de refugi a uns partisans que seguien actuant a favor d’una macedònia búlgara.

Cap dels dos països tenia massa interès en aquesta guerra i per això va durar només 5 dies i va tenir “únicament” 50 baixes. Els dos països van acceptar la mediació de la “Societat de Nacions” (no confondre amb l’ONU de la qual aquest organisme va ser predecessora) i es va determinar que Grècia s’havia de retirar de Bulgària i pagar-li una indemnització. Els dos països a més, havien de millorar la vigilància fronterera per evitar futurs conflictes.

Deixem ara Europa i retrocedim uns anys enrere fins al 1859 quan es va produir un enfrontament entre nord-americans i britànics que es va anomenar “la guerra del porc” (“Pig War”). Reculem primer de tot encara uns anys més endarrere fins al 1846 quan es va signar el Tractat d’Oregon que resolia una disputa territorial entre Estats Units i el Regne Unit fixant uns límits territorials. El tractat però, no determinava la sobirania d’un petit arxipèlag, les illes “San Juan”, i resulta que els dos països estaven interessats en aquelles illes (era un punt estratègic militar). Durant aquest període en el qual no es sabia de qui era la sobirania d’aquestes illes, una companyia britànica (“Bay Hudson”) va establir en aquestes terres unes explotacions bovines i porcines.

Per altra banda, també es van instal·lar en aquest territori colons americans amb petites explotacions agrícoles. Així doncs, només era qüestió de temps que esclatés un conflicte entre americans i britànics, i això va passar el dia 15 de juny de 1859. Aquell dia un granger americà (Lyman Cutlar) va trobar un porc de la companyia britànica en els seus terrenys (es diu que s’estava menjant les seves patates). Molt enfadat, en Cutlar va disparar i matar el porc. Quan les autoritats britàniques van amenaçar amb detenir el granger americà, els colons van demanar protecció militar americana. Aleshores, durant aproximadament uns dos mesos, americans i britànics van enviar tropes i bucs de guerra a l’illa. Afortunadament cap dels dos bàndols va realitzar el primer tret i el conflicte no va arribar a començar.

El començament de la guerra de Secessió americana va arraconar aquest conflicte que no s’arreglaria fins a 12 anys més tard quan els dos països van acordar sotmetre’s a l’arbitratge del Kaiser Guillem I d’Alemanya qui va declarar les illes “San Juan” propietat dels Estats Units, i els dos països van acceptar la resolució.

Finalment acabaré per avui amb una última “batalleta” que no té en aquest cas com a desencadenant un animal, sinó un simple tros de síndria.

Abans d’entrar en detall en aquest conflicte, he de parlar breument d’un conveni de reciprocitat comercial anomenat “Tractat de Mallarino-Bidlack”. Ens trobem a finals de l’any 1846 a Nova Granada (actual Colòmbia i Panamà) i aquesta república i els Estats Units representats per Manuel María Mallarino i Benjamin Bidlack  respectivament signen aquest pacte (d’aquí el nom del tractat). Doncs bé, resulta que aquesta aliança beneficiava molt els americans davant la població autòctona. Atorgava un munt de concessions, privilegis i immunitats en qüestions comercials i de navegació als ciutadans d’Estats Units. Els locals i residents de Nova Granada no veien amb simpatia aquest tractat que va començar a provocar-los un fort sentiment contra els americans. A més, una part d’aquests darrers tractaven sovint amb menyspreu i abús els habitants de la zona i acostumaven a emborratxar-se amb freqüència fet que provocava constants friccions entre les dues parts. En aquest tens ambient arribem al dia 15 d’abril de 1856 quan un passatger d’un vaixell procedent de Califòrnia anomenat Jack Oliver es va passejar (begut segons alguns) pel carrer i va agafar un tros de síndria d’una paradeta de fruites. Se la va menjar i se’n va anar sense pagar. El propietari de la botiga li va exigir el pagament del producte el qual Oliver es va negar traient una pistola que portava. El venedor va respondre ensenyant un ganivet. Les nombroses persones que hi havia al carrer en aquells moments van veure aquesta disputa i això va derivar en una baralla entre americans i població local. El total de baixes d’aquesta lluita va ser de 15 morts i 16 ferits al bàndol americà i de 2 morts i 13 ferits entre els locals. A més, es van produir nombrosos danys materials.

Les dues parts es van acusar mútuament de ser els culpables d’aquesta batalla. Els americans culpaven les autoritats locals de no saber mantenir l’ordre i aquests els responsabilitzaven d’haver provocat l’incident. Com que un informe d’un comissionat nord-americà aconsellava l’ocupació d’aquest territori per part dels americans, el govern dels Estats Units hi va enviar un exèrcit de 160 soldats que van assaltar i prendre l’estació del ferrocarril. Desprès de tres dies d’ocupació sense disparar ni un sol tret, els soldats es van retirar quan les autoritats locals van accedir a negociar.

Finalment el 10 de setembre de 1857 es signava un altre tractat. Aquest, anomenat “Herrán-Cass” establia que la República de Nova Granada acceptava la seva culpabilitat en l’incident i fixava una indemnització de 412.394 dòlars en favor dels americans per danys i perjudicis.