Demòcrit, Epicur i Aristòtil

Avui et tornaré a parlar sobre la felicitat. Si m’has estat llegint, sabràs que soc reincident en aquest tema. Ja et vaig parlar de la felicitat des del punt de vista fisiològic en el post número 12 i també de la felicitat i el plaer que em produeixen algunes petites coses en el post número 13. Ara et vull parlar de la filosofia de la felicitat, es a dir, del que pensen els grans filòsofs sobre la felicitat. L’obra escrita sobre aquest tema es extensíssima, impossible de resumir en un post, per la qual cosa em centraré “només” en tres autors de de la filosofia grega. Únicament et parlaré de tres ja que la filosofia de l’antiga Grècia també compta amb una producció immensa. De fet, estem parlant del país que ha donat al món el nombre més gran de filòsofs. Almenys això es el que pensava el grup d’humor britànic “Monty Python” quan va fer el seu famós “sketch” sobre un partit de futbol entre filòsofs grecs i alemanys. En aquest gag, es disputa una final de futbol entre filòsofs dels dos països. En comptes de jugar, els filòsofs competeixen pensant i filosofant entre ells mentre caminen en cercles pel terreny de joc. La potent selecció alemanya té entre les seves files “jugadors” tan notables com Kant, Hegel o Nietzsche. Aquest darrer veurà una targeta groga durant el partit per acusar l’àrbitre (que és Confuci) de “no tenir lliure albir”. Un autor tan important a les files alemanyes com ara Karl Marx, és suplent a la banqueta esperant a que l’entrenador alemany Martí Luter li doni una oportunitat (Marx acabarà sortint cap al final del partit substituint Wittgenstein). La no menys poderosa selecció grega compta també amb jugadors molt importants com ara el seu porter Plató i destacats migcampistes com Epicur, Heràclit o Demòcrit. Els grecs acabaran guanyant el partit amb un solitari gol de Socrates a centrada d’Arquimedes als darrers instants del joc.

Com pots veure amb aquest exemple, la llista de pensadors grecs es també llarguíssima (gairebé inabastable), per la qual cosa em centraré només en tres filòsofs grecs.

Abans de començar, haig de dir-te que els antics grecs es referien a la felicitat amb el nom d’”eudaimonia”. Aquest mot, ve de “eu”, bé, i “daimon”, divinitat, amb la qual cosa el seu significat literal indica les condicions d’un home que es protegit per la divinitat i que gaudeix de bona fortuna. Aquesta paraula també pot equivaldre per tant a “bon destí” o “bona sort” i també es pot referir a tenir una vida plena i virtuosa

Començaré parlant de Demòcrit. Classificat com a filòsof presocràtic, aquest pensador és sobretot conegut per dir que tota matèria està composta per petits elements indivisibles que va anomenar ”àtoms”. Però anem al que ens ocupa ara, que és el tema de la felicitat. I és que probablement va ser aquest grec, un dels primers filòsofs a Occident que va reflexionar sobre les condicions d’una vida feliç. Demòcrit sostenia que la felicitat no depèn tant de la bona sort, de circumstàncies externes, del destí o de Déu, com de la nostra estructura mental.

La finalitat més evident de la vida és el “bon humor” o benestar, que no s’ha de confondre amb el plaer, sinó que és aquell estat en què l’ànima es troba en calma i en assossec. Aquesta tranquil.litat d’esperit no és altra cosa que la felicitat. Aquesta felicitat també es pot definir de manera negativa, és a dir, com un estat que no comporta ni por ni enveja. La por és el fre que reprimeix amb més força la felicitat. Per la qual cosa aquesta, consisteix en una lluita implacable contra la por.

Un seguidor de Demòcrit fou Epicur. Encara que nascut a Samos (una illa grega), aquest pensador grec es va traslladar a Atenes on va establir la seva escola filosòfica i va fundar l’”epicureisme”. “El jardí” era una escola on es buscava el secret de la felicitat. Aquesta escola, no tenia proves d’accés i admetia tota mena de gent, incultes i sense formació intel·lectual (fins i tot les dones i esclaus dels dos sexes).

Per Epicur, la felicitat “no és un do dels Déus” sinó que depèn estretament de les accions humanes. El plaer és el principi i la consumació de la vida feliç ja que tots els essers vius son hedonistes (l’hedonisme veu en el plaer una font de felicitat). Però el plaer que reivindica Epicur no és sofisticat ni luxós sinó auster: “El plaer més gran és beure aigua quan és té set i menjar pa quan es té gana”. “No tenir gana, ni set, ni fred, qui aconsegueix això pot competir en felicitat amb Zeus”. Aquest hedonisme no significa per tant una vida entregada al vici, als excessos, a la disbauxa i a la luxúria (com a vegades s’ha mal interpretat històricament). També durant la seva època Epicur s’haurà de defensar d’aquestes acusacions.

En la seva obra reivindica un control del desig alhora que classifica els desitjos en tres classes:

1. Desitjos naturals i necessaris: l’amistat, la gana, la set…
2. Desitjos naturals i innecessaris: El desig sexual, menjars luxosos…
3. Desitjos ni naturals ni necessaris: riquesa, fama, poder…

S’han de suprimir els desitjos que no són naturals ni necessaris i limitar al màxim els desitjos naturals però innecessaris.

Aristòtil (més jove que Epicur) va ser el primer filòsof que es va concentrar de manera més sistemàtica en analitzar la felicitat. Estava convençut de què obrar bé, portar una vida virtuosa i ètica, era condició imprescindible per ser feliç. A la seva obra “Ètica a Nicòmac”, Aristòtil planteja que el bé suprem de l’home es la felicitat (“eudaimonia”). Busquem la felicitat per ella mateixa i no per cap altra cosa, mentre que la resta de béns ens els plantegem com un mitjà per obtenir-la.

Respecte a les condicions i als bens materials, tot i que són importants, no son determinants, però creu que l’absència absoluta de béns temporals pot comprometre perillosament la felicitat. Per ell, es evident doncs que la felicitat necessita també els bens externs (Aristòtil disposava de diners, cases i nombroses persones al seu servei).

L’home pot obtenir la felicitat absoluta exercint la contemplació (que no s’ha de confondre amb inactivitat). “Quan més s’incrementa la nostra contemplació més creix la nostra felicitat”. Aquesta recerca constant de coses noves fa que Aristòtil consideri la saviesa com una forma de felicitat.

Per acabar, hauràs vist que en aquest post hi ha absències importants que m’he hagut de deixar per no allargar-lo massa (Sòcrates, Plató, etc.) però n’hi ha una de molt destacada: l’estoïcisme. No és que me n’hagi oblidat pas, sinó que en vull parlar més extensament més endavant, quan també et torni a parlar de l’epicureisme i de dos corrents filosòfiques més com son el cinisme i l’escepticisme, que no tenen res a veure amb el que signifiquen aquestes dues paraules avui en dia en la nostra llengua.

Bibliografia

.- Filosofia de la felicitat. Josep Muñoz Redon. Ed. Empúries.

.- Filosofía griega para principiantes. A. Cherniavsky. P. Sapia. Ed. Era Naciente.

.- Filosofía para la felicidad. Epicuro. Carlos García Gual. E. Lledó. P. Hadot. Ed. Errata Naturae.