Formatge Gruyère, taronges i peixos africans

“Hem estat enganyats” diu la noia que presenta el programa de cuines a la televisió. Tot seguit continua dient amb posat indignat “L’autèntic formatge de Gruyère no te forats”. Llavors comença un espai promocional dintre del programa en el qual la presentadora comença a fer publicitat d’aquest producte lacti suïs. Bé, el cert és que jo també pensava que el formatge Gruyère tenia forats. No crec que es tracti d’un “engany” com diu la noia però no sé degut a què sempre he pensat això. Aquesta varietat de formatge no te forats (o en te molt pocs). Els forats que dintre del nostre imaginari atribuïm al Gruyère corresponen en realitat a l’”Emmentaler” (també helvètic). Aquest fet em fa pensar sobre les coses que pensem que son d’una determinada manera però que en realitat en son d’una altra. Per diferents motius sempre hem cregut en uns fets concrets que a l’hora de la veritat han resultat ser falsos.

No cal sortir de l’àmbit alimentari per trobar més exemples com l’anterior, i és que, qui no ha sentit a dir algun cop que les taronges porten molta vitamina C i ajuden a curar els refredats?. Doncs bé, al voltant de la vitamina C i les taronges, hi ha un munt d’afirmacions que cal matisar perquè o bé son falses o bé son mitges veritats. Per començar, he de dir que efectivament les taronges porten vitamina C però no son la millor font d’aquesta vitamina. Aquesta està present en gairebé la totalitat de fruites i verdures. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS) la quantitat d’àcid ascòrbic (nom químic de la vitamina C) que necessitem diàriament es situa entre 40 i 100 mg. Doncs bé la taronja aporta 50mg per cada 100g. Si et sembla molt, pensa que el bròquil per exemple, compta amb 119 mg d’àcid ascòrbic per 100g. Però el bròquil es un vegetal, potser la fama de la vitamina C de la taronja és degut a que es tracta de la fruita que n’aporta més….Doncs no, el kiwi, el raïm o les maduixes n’aporten encara més (100mg, 90mg i 70 mg respectivament). Per cert, quan parlem de maduixes, no ens estarem referint a maduixots, o son el mateix? Al final del post t’ho explico.

Continuem parlant de la vitamina C. Qui no ha sentit a dir que aquesta vitamina va bé pel refredat i que si la prenem, aquest es guarirà abans? Recordo que quan estava malalt al llit, la meva avia Rocamora o la meva mare em portaven un got amb suc de taronja per aquest motiu. Doncs, bé el suc de taronja està molt bo però es completament ineficaç per curar o prevenir el refredat o la grip. La paternitat d’aquest fals mite que durant tants anys hem cregut te nom i cognoms. Es tracta d’un bioquímic guanyador del premi Nobel de Química anomenat Linus Pauling. Aquest home va publicar el 1970 un llibre anomenat “La vitamina C i el refredat comú” en el qual assegurava que l’àcid ascòrbic era un remei infal·lible pel refredat. Amb el temps, estudis científics han demostrat que la vitamina C es molt bona però no pas per curar refredats.

L’altra dia tornava de la feina en metro amb la Cristina, una companya de feina, i estàvem parlant quan ella en un moment donat va comentar que tenia menys memòria que en “Dory” (el peix de la pel.lícula “Buscant la Dory”). Però realment, els peixos tenen tan poca memòria? He sentit a parlar que els peixos només poden recordar els darrers 30 segons, però…és cert? Doncs tampoc.

Científics canadencs van realitzar una investigació en la qual van estudiar una determinada espècie de peix africà. Entre d’altres experiments, els peixos van ser entrenats a entrar en una zona concreta de l’aquari per rebre un premi consistent en alguna cosa de menjar. Cada sessió d’entrenament durava aproximadament uns 20 minuts. Desprès de 3 dies es va donar als peixos “Labidochromis caeruleus” (que així s’anomena l’espècie africana en qüestió) un descans de 12 dies. Desprès d’aquests 12 dies se’ls va a tornar a introduir a la seva àrea d’entrenament un altre cop i els investigadors van observar com el peixos recordaven experiències de l’entrenament que s’havia produït 12 dies abans.

A vagades aquestes falses creences tenen l’origen en l’ús incorrecte que n’ha fet la televisió o el cinema (sobretot les produccions de Hollywood) d’aquestes coses. Així doncs, si hem vist films en els quals els cascs dels víkings portaven banyes es normal que pensem que això va ser així (quan en realitat no portaven banyes). Estem acostumats a veure pel·lícules en les quals un emperador romà baixava el seu dit polze al circ romà, amb la qual cosa el que estava fent era sentenciar a mort el gladiador que havia perdut el combat. Això tampoc era així, sinó que era justament el contrari que el cinema ens ha ensenyat sempre. Quan l’emperador aixecava el polze era quan indicava al gladiador guanyador que havia de matar al gladiador vençut. Quan l’emperador volia salvar la vida del gladiador derrotat introduïa el seu dit polze al puny tancat de la mà oposada.

Mentre em documentava per escriure aquest post, m’he adonat que hi ha moltíssims més fets que em pensava que eren d’una determinada manera però que ara he descobert que estava equivocat. Així doncs, la pasta no s’ha de coure amb oli, el microones no és cap perill per a la salut, als “toros” no els hi atrau especialment el color vermell, els reis d’orient no eren tres (a cap lloc de la bíblia ho diu), no usem només un 10% del nostre cervell (com se’ns ha dit), Walt Disney no està congelat (sinó incinerat), Van Gogh no es va arrancar una orella d’un arravatament de bogeria (va ser Gauguin qui l’hi va tallar un trosset del lòbul), la truita a la francesa no és d’origen francès, no sabem realment si Cervantes va perdre un braç o no, ni si Juli Cèsar va dir al morir “tu també, Brutus, fill meu”, la muralla xinesa no es pot veure des de l’espai exterior, Copèrnic no va ser el primer a dir que la terra girava sobre el seu eix i alhora al voltant del sol (un grec ja ho va dir molts segles abans)…i així trobem una gran quantitat d’exemples, amb la qual cosa es millor documentar-se i assegurar-se’n abans de dir una cosa com a certa.

Per acabar t’explicaré com ja t’he dit abans la diferència entre les maduixes i els maduixots. Bàsicament el que nosaltres anomenem maduixes son maduixots. Les maduixes son més petites i més cares que els maduixots. Son bones a la primavera i es venen a prop d’on es recullen perquè es fan malbé ràpidament. En canvi, els maduixots aguanten més temps i no tenen cap problema amb el transport . En el color també hi ha diferències. El color vermell del maduixot contrasta amb el color més clar de la maduixa. Una característica comuna dels dos és que un cop arrencats de la maduixera ja no maduren més.