Diaris personals, Siddharta Gautama i hàmsters engabiats

Fa una mica més d’un any vaig començar a escriure un diari personal. No és el primer cop que faig això. Ja ho havia intentat amb resultat fallit en altres èpoques de la meva vida. El primer cop que ho vaig provar era bastant petit. No recordo exactament l’edat però crec que devia tenir uns 10 o 11 anys. El que si que recordo és la llibreta amb tapes dures de color negre on l’escrivia. També em ve al cap que vaig il·lustrar un dels dies amb una foto que havia fet amb una “polaroid” que m’havien portat feia poc els reis d’orient. Aquesta temptativa de diari personal no va anar més enllà de les dues o tres setmanes. Penso que ho vaig voler fer massa bé i em vaig posar el llistó massa alt. També pensava que l’havia d’escriure cada dia sense falta i això em va generar un estrès que em va fer abandonar aquest projecte molt aviat. Crec que un diari personal no ha de ser perfecte, sinó més aviat tot al contrari, perquè s’hi ha de reflectir l’espontaneïtat o naturalitat del moment. Tampoc cal escriure-hi cada dia, només quan en tinguis ganes, necessitat o disposis de coses interessants a explicar. No cal tampoc que et limitis a una simple narració del que has fet durant el dia. Escriure un diari et permet parlar de moltes coses. Pots escriure el que fas, però també el que has fet o el que faràs. Igualment pots comentar com et sents, en què penses, els teus neguits i preocupacions, així com les teves obsessions, passions, aspiracions i aficions. A mi també em serveix per explicar situacions que em fan vergonya o no m’atreveixo a publicar en aquest blog, coses massa personals o d’altres que no crec que interessin gaire a la gent.

El segon conat de diari personal que vaig dur a terme es va produir molts anys més tard i va tenir un final brusc i tràgic. L’anava escrivint a estones a l’ordinador en un document de word (com estic fent amb l’actual). Un bon dia quan ja portava uns mesos escrivint-lo, l’ordinador (que era molt vell) es va espatllar i el vaig portar a arreglar. Me’l van netejar a fons per tornar-me’l com nou, però vaig perdre tot el que hi tenia (diari inclòs). Em vaig quedat tant disgustat que no vaig tenir forces per començar-lo de nou.

Un dels objectius del diari que estic escrivint actualment es saber que em posa content, quines situacions m’animen, que em fa feliç però també que em desanima i em posa trist. No és però l’únic objectiu del diari, també es tracta de tenir una excusa per escriure cada dia. Segons algunes pàgines d’internet això d’escriure regularment un diari personal, “redueix l’estrès”, “millora la teva salut mental” i “estimula el teu desenvolupament personal”. Bé, queden molt boniques aquestes frases però no sé si n’hi ha per tant.

Vistos els anteriors precedents pensava que aquest diari tampoc em duraria massa però cada cop crec més, que aquest dietari em pot durar força temps.

Un dia esmorzant amb el Juanma vam parlar dels beneficis d’escriure un diari personal. Ell fa temps que diu que vol escriure però està bloquejat. Es va comprar uns llibres per començar a escriure i també es volia apuntar a un curs d’escriptura. Ja ha passat un temps però encara no s’ha posat a escriure. Li vaig recomanar que comencés escrivint un diari personal però que em sembla que aquesta idea no l’acaba de convèncer. He mirat que es diu a la xarxa sobre els beneficis d’escriure un diari personal i estic d’acord amb algunes afirmacions i també m’il·lusiona que puguin ser certes d’altres com ara que fomenta la creativitat. Tenir un diari ajuda a organitzar-te i ordena el pensament. Serveix per conèixer-te millor i corregir algunes errades i decisions equivocades. Trobar sentit al que et passa és una afirmació en la qual coincideixen bastantes pàgines webs a l’hora d’enumerar els beneficis que comporta escriure un diari. A mi m’agrada el fet de que si escrius un diari agafes l’hàbit d’escriure regularment.

Des que el vaig començar, estic escrivint bastant cada cop que m’hi poso i ho faig d’una manera sincera. És com un diàleg interior que mantinc amb mi mateix. No em corregeixo pràcticament perquè no em rellegeixo gairebé. M’he proposat no llegir-me fins que passi un cert temps. La veritat però, és que ja en tinc ganes. Però no escric el diari per poder-me llegir en un futur sinó perquè em sento molt bé mentre l’escric.

És sobretot mentre escric en aquest dietari quan me’n recordo i dono la raó a Siddharta Gautama (mestre espiritual considerat el “Buda Suprem”) que va dir “No hi ha un camí a la felicitat: la felicitat es el camí”. El budisme diu que la felicitat no és el que aconseguim per haver arribat a la meta o per haver complert un objectiu, sinó que és el que fem per intentar aconseguir-ho. Per tant, la felicitat es troba en el camí que recorrem, no en la meta en si. Les experiències viscudes són les que ens enriqueixen, no els resultats obtinguts. Aconseguir coses i complir objectius ens dona satisfacció però aquesta és efímera. Tenir diners, èxit, una família ens dona molta satisfacció però la felicitat és el camí. Per tant la felicitat té a veure més amb el desenvolupament i el creixement personal, en l’aprenentatge i en el que has construït, més que no pas en el que has assolit.

Una persona feliç gaudeix el camí perquè sap que la felicitat està en ell, no competeix ni es compara amb les altres persones i valora i aprecia el que té.

Respecte a aquesta frase de “No hi ha un camí a la felicitat: la felicitat es el camí” he buscat a la xarxa i apareix comentada a moltes pàgines webs. Cadascuna d’elles hi diu la seva. A mi se m’acut fer un símil amb el fet, per exemple, de menjar-te una pizza. Es a dir, imagina’t que és tard i tens gana (i t’agrada molt la pizza com a mi), doncs bé, la felicitat no es haver-te menjat la pizza. Un cop te l’has menjat no et sents especialment feliç sinó més aviat satisfet i et sents bé perquè ja no tens gana però quan ets realment feliç és mentre et menges la pizza (el camí).

Quan una persona es compra un cotxe nou, el pugen de categoria a la feina o rep un premi, sentirà molta felicitat en aquell moment. Però a mesura que transcorre el temps, la persona s’adapta a aquesta nova situació i el flamant vehicle, l’ascens laboral o el guardó obtingut ja no proporcionen la mateixa felicitat que al principi. Això en el món de la psicologia rep el nom d’adaptació hedonista. Es a dir, una persona sent molta felicitat després d’una experiència gratificant però passat un temps retrocedirà fins al moment en què es trobava just abans d’aquesta experiència gratificant.

L’adaptació hedonista en aquest aspecte pot ser considerada com una cosa negativa ja que pot portar a una persona a un cercle viciós d’insatisfacció constant. T’acostumes a les coses bones que et succeeixen però després sorgiran noves necessitats que ocuparan un lloc central en la teva vida (i en la teva ment). Per això al concepte d’adaptació hedonista també se l’anomena “hedonic treadmill” (roda “hedònica”). És com les rodes que hi han a les gàbies dels hàmsters, no importa quant ràpid avancis, mai arribaràs enlloc. També hi ha qui compara l’adaptació hedonista amb les addiccions (quan una necessitat queda coberta n’arribarà una altra que ocuparà el seu lloc).

La qüestió important aquí seria com pots portar d’una manera adequada l’adaptació hedonista (si és que és pot fer això). Els psicòlegs recomanen portar les coses bones amb calma. Alegrar-se i gaudir del moment actual però tenir present que això bo que t’ha passat no et durà a la felicitat suprema. Com que l’adaptació hedonista es dona sovint per la repetició d’experiències positives, és molt positiu intentar variar d’experiències, aprendre coses noves contínuament i prestar atenció als petits detalls, intentant gaudir de les coses senzilles i quotidianes.

L’adaptació hedonista significa que la felicitat d’una persona a llarg termini no s’ha de veure afectada per esdeveniments vitals importants. Hem de “treballar” dia a dia per garantir la nostra felicitat i no amb assoliments o fites puntuals.

Parlant d’una manera més col·loquial l’adaptació hedonista vol dir que ”al que és bo, un s’acostuma fàcilment”. La part positiva d’aquest concepte és que a les coses dolentes que ens succeeixen també ens hi acostumem igualment.

Quan els membres d’un matrimoni parlen de què la relació ja no es com abans, que s’ha perdut la passió o s’ha apagat l’espurna no és res més que una manifestació d’aquesta adaptació hedonista.

Però l’adaptació hedonista també té les seves coses bones com just he dit abans. Al ser la capacitat que té l’esser humà per adaptar-se a les diferents circumstàncies de la vida, ja siguin aquestes positives o negatives, quan malauradament les circumstàncies són negatives l’adaptació hedonista resulta ser un mecanisme força útil. Quan un es veu abocat a viure circumstàncies negatives a la vida, encara que a l’inici l’impacte sigui molt profund, més tard gràcies a l’adaptació hedonista superarà l’angoixa i l’ansietat i podrà continuar cap endavant perquè s’adaptarà. Això es deu a què el cervell humà té la capacitat (degut a l’adaptació hedonista) a sobreviure a les situacions més complexes que se li puguin presentar.