Bad Blue Boys, Arkan i Boban

Avui enceto desena (40 posts ja!) i seguint amb la tradició que vaig començar amb el post número 20, et parlaré d’un tema que vaig anomenar però sense arribar a desenvolupar. M’estic referint a les guerres del futbol i no em refereixo a la relació entre l’esport i la política (que es un tema molt ampli i donaria per omplir més d’un llibre), sinó a casos en que el detonant d’un conflicte bèl·lic ha estat un partit de futbol en concret. I sobre aquest punt, trobem dos conflictes armats on això es compleix a la perfecció. Es tracta de la guerra dels Balcans i del conflicte que hi va haver entre Hondures i El Salvador. Començaré pel que hi va haver a l’antiga Iugoslàvia i deixaré per un altre dia el que va succeir a l’Amèrica Central.

Encara que el primer dels conflictes va començar el 25 de juny de 1991 quan Eslovènia i Croàcia van declarar unilateralment la seva independència de Iugoslàvia, el que va passar el 13 de maig de 1990 es vist per molts com un precedent directe del que succeiria als Balcans poc temps desprès. Què va passar aquell dia? Doncs que es jugava un partit de futbol entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. Abans de continuar però, repassem breument quins eren els quatre equips més importants dels 18 que formaven part en aquell moment de la Lliga iugoslava de futbol (la Prva Liga):

– Hajduk Split – Els seus ultres són la Torcida Split, el grup organitzat de hooligans més antic d’Europa fundat l’any 1950. Molts dels seus membres es van unir a l’exercit croat en la guerra de la independència.

– Dinamo de Zagreb – Era l’equip de Franjo Tudjman (president de Croàcia abans, durant i desprès de la guerra) i del seu partit polític Unió Demòcrata Croata (l’HDZ). Els seus aficionats més radicals són els Bad Blue Boys (el nom s’inspira en el dels ultres del Chelsea). Molts d’ells també van formar part de l’exercit del seu país durant la guerra.

– Partizan de Belgrad – Es funda l’any 1945 igual que l’Estrella Roja. Neix com l’equip de l’exercit (JNA). Sense ser tan nacionalista serbi com l’Estrella Roja, a mesura que Iugoslàvia caminava cap a la seva desintegració, va radicalitzar la seva postura política cap a un nacionalisme serbi radical. Els seus ultres són els Grobari (enterradors). Molts dels seus membres també van deixar la grada per la trinxera quan es va iniciar la guerra.

– Estrella Roja de Belgrad – L’equip amb més seguidors del país. El seu estadi s’anomena Marakana (en homenatge al temple del futbol de Rio de Janeiro). Representa el nacionalisme serbi més radical. Es el club més llorejat de Iugoslàvia. El seus ultres son els Delije que van acabar sent un braç armat de l’estat iugoslau.

Els Delije representaven el nacionalisme serbi més radical i les seves accions suposaven la violència més extrema contra croats i bosnians. Als anys vuitanta, els Delije van ser el grup ultra més nombrós, violent i temut d’Europa. El seu líder era Zelijko Raznatovic, més conegut com a Arkan i funcionaven d’una manera gairebé militar. A diferència dels ultres bosnis, croats i del Partizan que es van allistar voluntàriament a les forces militars, els Delije van crear el seu propi grup paramilitar. El grup, que va passar dels 20 membres (el dia de la seva creació) fins als 10.000 militants poc desprès, es va dir “Guàrdia Sèrbia Voluntària” però seria conegut com “Els tigres d’Arkan”.

I ara, tornem al principi. Una setmana abans del dia del partit (el 7 de maig de 1990) han tingut lloc les primeres eleccions regionals a Iugoslàvia des de la seva reunificació l’any 1945. A Croàcia ha guanyat amb claredat el partit del nacionalista (i independentista) croat Franjo Tudjman (l’HDZ) i això alimentarà encara més les tensions entre Zagreb i Belgrad. Tothom coincideix en assenyalar que el partit no podia arribar en pitjor moment.

“Matarem a Tudjman!” o “Zagreb és Sèrbia!” són algunes de les consignes que criden els tres mil Delije que esperen a l’estació el tren que els portarà de Belgrad cap a Zagreb per assistir al partit i “animar” el seu equip a l’estadi Maksimir. Allà els esperen cremant banderes iugoslaves i embolcallats amb banderes croates els Bad Blue Boys del Dinamo de Zagreb. Aquell dia un número extraordinari de policies (la majoria del quals serbis) vigilaran el partit a l’estadi de la capital croata.

Els aldarulls comencen als voltants de l’estadi provocant la primera batalla del dia i molts moments de tibantor. La tensió va en augment i l’ambient a l’estadi està cada cop més caldejat. Mentre que a la gespa estaven fent exercicis d’escalfament jugadors de la talla de Suker, Prosinecki o Savicevic a les grades els Delije corejaven càntics nacionalistes mentre que els Bad Blue Boys responien amb insults (i viceversa).

En un moment donat, els Delije comencen a arrencar els seients i a llançar-los cap als seguidors croats. També disparen bengales i intenten cremar tot el que troben provocant petits incendis. Els Bad Blue Boys responen llançant pedres. La policia de moment, no actua. Els Delije (que havien entrat àcid a l’estadi) trenquen poc desprès les tanques de protecció que separava els aficionats i s’inicien els enfrontaments entre els dos grups d’ultres que salten al camp. L’intercanvi de cops de puny i atacs amb armes blanques i barres de ferro durarà més d’una hora. La policia sorprenentment carrega només contra els seguidors croats, utilitzant sense cap mirament mànegues d’aigua i gas lacrimogen. Va ser en aquell moment quan un jugador del Dinamo va protagonitzar una acció que va esdevenir quelcom més que un simple gest. Zvonimir Boban, -el jugador que més tard amb l’AC Milan guanyaria l’any 1994 (malauradament) la copa d’Europa davant el Barça- va veure com un policia pegava a un seguidor local. Boban va anar cap al policia i el va colpejar amb una puntada de peu fent-lo caure i permetent al seguidor que pogués escapolir-se. La munió de seguidors croats va començar a corejar “Boban, Boban”. Molts creuen que amb aquella puntada de peu al policia, Boban va iniciar la “Guerra dels Balcans”.

La puntada de peu va fer de Boban un heroi nacional i molts croats van veure en ell un símbol del descontentament, de resistència i d’orgull croata.

117 policies, 39 seguidors serbis i 37 seguidors croats van resultar ferits. Més d’un centenar d’ultres van ser detinguts.

Un any desprès d’aquell partit de futbol, va començar la primera de les guerres iugoslaves, la guerra de la independència de Croàcia. Aquell matx s’ha convertit en el símbol de la guerra dels Balcans. L’espurna que la va encendre. El futbol va ser un camp de prova per tot el que vindria desprès. Aquell partit va ser com la campana del ring de boxa que suposa l’inici del combat.

Hi ha una placa a l’estadi Maksimir de Zagreb que diu així: “Als aficionats de l’equip, que sobre aquest terreny de joc van començar la guerra contra Sèrbia el 13 de maig de 1990”.

Anys desprès es va descobrir que Refik Ahmetovic el policia a qui Boban va agredir, no era serbi sinó bosni, de religió musulmana i que va “perdonar a Boban” per aquella puntada de peu.

Per cert, en aquell partit els dos equips ja no s’hi jugaven res, l’Estrella Roja ja havia guanyat aquella lliga temps enrere.

Bibliografia

MARIOTTINI, D. (2021) Dios, patria y muerte. Altamarea Ediciones.