Procrastinació

Si en l’anterior post et comentava just al principi que tenia una amiga que m’havia dit que li semblava com si el concepte “zona de confort” s’hagués inventat expressament per a ella i que es sentia molt identificada amb aquesta expressió, a mi em va passar quelcom semblant amb un altra paraula.

Es tracta d’un mot que també s’ha fet molt popular darrerament i del qual tampoc se n’havia sentit mai a parlar fins no fa gaire. Es tracta del terme “Procrastinació”, que vol dir “postergar el que un ha de fer per dedicar-se a d’altres activitats més desitjables”. Es a dir, deixar per demà el que hauries de fer avui (sobretot si el que deixes per demà no t’agrada gaire fer-ho). Doncs bé, mentre em documentava per l’anterior post sobre la zona de confort vaig trobar molts articles que connectaven ambdós conceptes. Els dos vocables eren considerats per alguns autors com a “cosins germans”, ja que en els dos casos es tracta d’hàbits (mals hàbits) que ens frenen, que ens impedeixen avançar. Son males costums que anem adquirint a poc a poc, a vegades sense adonar-nos-en. Per molts autors, una de les senyals que ens indiquen que estem atrapats dintre de la nostra zona de confort és que “procrastinem” molt. I és que, molts psicòlegs diuen que dins de la zona de confort hi “regna” la “procrastinació”.

Com he dit al principi, quan vaig descobrir que hi havia una paraula per descriure la mala pràctica d’endarrerir activitats o situacions que haurien de ser ateses en el moment (substituint-les per d’altres més agradables), vaig respirar alleujat en saber que no era “l’única persona al món que procrastinava”. De fet, segons un article d’un diari que vaig llegir, s’estima que, entre la població adulta, almenys una de cada cinc persones practica la “procrastinació” de manera crònica. Aquest percentatge arriba al 50% en la població estudiantil. Els psicòlegs afirmen que tots “procrastinem” algun cop a la vida però això no vol dir que tots siguem “procrastinadors”. Aquests darrers son els que fan de la dilació una forma de vida.

La majoria d’autors asseguren que aquest mal hàbit (els psicòlegs no reconeixen la “procrastinació” com a trastorn) no té res a veure amb la mandra, la desgana o el desordre sinó amb la gestió de les emocions i els estats d’ànims. Es tracta doncs d’un procés irracional en el qual donem prioritat a sentir-nos bé en el present per sobre de les conseqüències negatives que puguin arribar si “procrastinem”

Com t’he dit, la “procrastinació” té més a veure amb els estats d’ànims i la gestió de les emocions que amb la productivitat, amb la qual cosa la solució per superar-la no passa tant per estratègies per gestionar el temps sinó per trobar una recompensa que puguem oferir al nostre cervell a canvi de fer la feina que estem ajornant.

Quan “procrastinem”, som conscients de què ho estem fent, sabem que aquest comportament ens durà conseqüències negatives, però malgrat saber-ho no podem evitar fer-ho.

La decisió de fer alguna cosa o deixar-ho per més tard és el resultat d’una batalla interna de les nostres motivacions. L’autocontrol ens empeny a fer una cosa desagradable (o que no ens dona gaire plaer) però que serà bona per nosaltres en el futur, mentre que la “procrastinació” va en la direcció completament oposada. Es tracta de fer una cosa agradable i que produeix satisfacció a l’instant per evitar el “patiment” que ens comportarà realitzar la tasca que hem decidit posposar per més endavant.

Algunes de les mesures per vèncer la “procrastinació” són les següents:

1. Visualitzar les coses bones que t’aportarà el fet de no haver “procrastinat” i haver realitzat una determinada feina i per altra banda imaginar també els perjudicis que en canvi, et portarà la inacció.

2. Explicar a algú el que vas a fer. Això ens farà sentir responsables de no decebre a qui li hem dit, i el més probable llavors es que no deixem la tasca per a més endavant.

3. Descompondre la tasca complexa. Un dels motius pels quals “procrastinem” és quan ens trobem davant d’una tasca en la qual no tenim ni idea de com començar, ens aclapara, es massa gran per nosaltres o no disposem dels coneixements requerits. La sensació de no saber per on començar una determinada tasca ens ha passat a tots en algun moment i qui ho pateix més és la gent perfeccionista, que prefereix no començar aquella feina abans de sentir la possibilitat de fer-ho malament o no tan bé com caldria. Davant d’aquest problema, una solució que funciona és la de descompondre la tasca en petites feines individuals. Un cop fet això ens trobem que el que abans era una tasca enorme s’ha convertit ara en un llistat de petites feines fàcils de fer una per una.

4. Evitar distraccions i donar-se premis. Vivim en una societat moderna plena de distraccions i estímuls per al nostre cervell i a més els tenim en la majoria de casos a l’abast de la mà. Hem d’intentar evitar o limitar tot el possible aquestes distraccions. Una de les maneres pot ser programar-te descansos o establir un temps de desconnexió (de la feina). Dedicar un horari específic a consultar el teu “smartphone”, a revisar la safata d’entrada del teu correu electrònic, entrar a instagram… en comptes de fer-ho contínuament i interrompre’t constantment a tu mateix. Una altra opció (que ja he comentat abans) pot ser la d’utilitzar les activitats d’oci com a recompensa o gratificació per haver treballat dura i intensament (per exemple no navegar per internet fins a completar una determinada tasca important) o donar-se petits premis per cada avanç important realitzat en una feina.

5. Utilitzar la tècnica “pomodoro”. Aquesta tècnica va ser creada per un enginyer informàtic anomenat Francesco Cirillo a mitjans de la dècada dels vuitanta i consisteix en centrar-se intensament en una tasca específica durant un curt període de temps i just desprès prendre un petit descans de 5 minuts. Es tracta de treballar en la tasca que “procrastines” o que té moltes probabilitats de què posposis per més endavant. S’utilitza el “pomodoro” que es un temporitzador de cuina amb forma de tomàquet (“pomodoro” significa tomàquet en italià) durant 25 minuts. Durant aquest temps es treballarà intensivament sense distraccions fins que soni l’alarma. Aquest període de temps s’anomena “pomodoro”. Desprès del descans de 5 minuts (també es mesurarà amb el temporitzador per evitar que el descans s’allargui) començarà el segon “pomodoro”.

Una de les regles d’aquesta tècnica és que no hi ha un “pomodoro” a mitges. Si interromps un “pomodoro” pel motiu que sigui, l’has de començar una altra vegada des del principi. El propòsit d’aquesta tècnica no és el d’acabar una determinada feina en 25 minuts sinó el d’avançar una estona en una feina en la qual estaves encallat i no estaves progressant gens.

El “pomodoro” no es va inventar exactament per lluitar contra la “procrastinació” sinó per millorar la productivitat i superar els bloquejos al treball però està comprovat que funciona molt bé contra la “procrastinació”. Prova-ho tu mateix, però…………no ho deixis per demà!

Bibliografia seleccionada

• Allen, S. (2016) Cómo vencer el miedo, dejar de procrastinar y convertirse en una persona de acción

• Gelperin, R. (2019) Adicción, procrastinación y pereza