Cavalls, colors i xiulets

Últimament m’he aficionat bastant al teatre. Fins fa poc no hi havia anat gaire perquè preferia molt més anar al cinema que a sobre és més econòmic. A més, el cinema no té les limitacions que presenta el teatre en quant a escenografia, efectes especials o fotografia (en el teatre no puc admirar la composició dels diferents plans cinematogràfics per exemple). Però des de fa un temps, com que les pel·lícules que s’estrenen no m’interessen gaire he optat per anar a veure amb més assiduïtat aquest antic art escènic i la veritat és que les obres que he vist m’han entretingut i agradat força. A més, trobo que obsequiar algú amb un parell d’entrades pel teatre és un bon regal.

Tinc una amiga (l’Anna) que és actriu (sobretot de musicals) i que actua de tant en tant. Fa poc va actuar a l’obra “Forever Young” dirigida pel Tricicle. Era la “cover” (suplent) de l’actriu principal i quan li va tocar substituir-la, em va avisar i vaig anar a veure-la. Dies abans li vaig desitjar “molta merda” perquè es veu que desitjar molta sort als intèrprets d’una obra els hi porta mala sort. Coneixia el motiu d’aquesta escatològica expressió però vaig voler corroborar que era cert el que sabia i vaig consultar-ho a la xarxa. La recerca em va confirmar el que ja coneixia, però a més a més em va fer descobrir un munt de supersticions relacionades amb el món de la faràndula que ignorava.

Però comencem des del principi. L’origen de l’expressió “molta merda” es remunta a temps enrere, quan els cotxes de cavalls eren el mitjà de transport habitual. L’exterior dels teatres es convertia durant la representació de l’obra en un aparcament equí, en el qual descansaven els animals. Així, com més públic hi assistís, més cavalls hi hauria, i com més cavalls, més excrements (molta merda suposa molts cotxes de cavalls i per tant un gran èxit de públic). Al món anglosaxó, el recurs és molt menys escatològic. Ells desitgen simplement que et trenquis una cama (“break a leg”), evocant el gest de doblegar el genoll en fer una reverència a l’antiga usança. És a dir, que molt èxit suposen moltes salutacions (que equivaldrien a més possibilitats de fracturar-se la cama).

Pel que fa als colors que porten mala sort, aquests son variats depenent del lloc on es representi l’obra. Jo sempre havia sentit que el color maleït era el color groc. Havia escoltat en més d’una ocasió la llegenda que diu que Jean-Baptiste Poquelin (Molière) havia mort a l’escenari durant una representació en la qual vestia de groc. L’obra s’anomenava “El malalt imaginari” i Molière interpretava el paper protagonista (el malalt). Al documentar-me per explicar aquesta història he llegit a molts llocs que la cosa no va ser exactament així.

Es veu, primer de tot, que no va morir a dalt de l’escenari. Si que durant l’obra va sentir un fort dolor al pit i va tenir forts atacs de tos i convulsions, però li va donar temps a arribar a casa seva on va morir poques hores després a causa segurament de la tuberculosis que patia. En quant al color, es veu que tampoc és del tot cert perquè el color que vestia realment Molière era l’amarant (pren el nom de la planta amarant i es tracta d’un tipus de vermell tirant a rosa-vermell). D’alguna manera es va relacionar erròniament el vestit que lluïa Molière amb el color groc en comptes de l’amarant i això ha quedat així fins ara. Potser es degut al fet que tradicionalment el color groc sempre ha tingut una connotació negativa entre la societat i hi havia el costum des de fa molt temps de pensar que el color groc porta desgràcia (el groc alertava de les pandèmies durant l’edat mitja, en el cristianisme es relaciona aquest color amb el sofre de l’infern i també se l’associa amb les mentires i la traïció, etc.).

Com he dit abans, el color de la mala sort també depèn del lloc on es representi l’obra, així a Itàlia és el color púrpura o morat el que porta malastrugança. A França i a Gran Bretanya els colors de l’infortuni són el verd i el blau respectivament.

Una superstició d’origen anglès té com a protagonista l’obra Macbeth de William Shakespeare. Es considera fatídic mencionar aquest títol en un recinte teatral. Els actors prefereixen referir-se a ella com “L’obra escocesa”. Diuen que el mateix Shakespeare va maleir l’obra i que les bruixes reals estaven disgustades pel seu paper en el guió i que van fer tot un seguit d’encanteris i maleficis. L’obra té tanta violència que ha fet que s’hagin produït molts accidents al llarg de la història al representar-la. Ja en el dia de la seva estrena el noi que representava a Lady Macbeth (en aquella època al teatre anglès no es permetia actuar a les dones) va morir (hi han moltes versions de la seva mort que no entraré a detallar ara). L’obra escocesa no es va tornar a estrenar fins al cap de 100 anys i just en el dia de la seva reestrena, el 1703, Londres va patir la pitjor tempesta de la seva història (amb diversos morts i la destrucció de Bristol). Des de llavors s’associa mencionar “Macbeth” amb tot una sèrie d’adversitats, fracassos, suspensions de l’obra i demés desgràcies.

També porta mala sort el fet de xiular als camerinos o a les bambolines. El motiu es que antigament el director acostumava a indicar els canvis escenogràfics als tramoistes mitjançant un xiulet. Qualsevol xiulet fora de lloc podia ser interpretat com un senyal i podia desencadenar un canvi d’escena erroni o que caigués un sac d’arena al cap d’algun actor. Avui en dia, el sistema de comunicacions és més modern i es realitza amb jocs de llum, però encara es manté l’antic costum de no xiular.

Utilitzar “atrezzo” real tampoc està ben vist perquè també porta mala sort. Els diners, les joies, les flors, la Bíblia… tot ha de ser fals. La llista de supersticions no s’acaba aquí sinó que encara és molt més llarga. Per exemple, no convé utilitzar plomes de paó, no s’ha de deixar mai l’escenari a les fosques, no s’han de regalar clavells als artistes, ni encendre mai tres espelmes a la vegada … Apart d’això, també estan les manies personals de molts actors i actrius, però això ja seria material per a una altra història.

Per cert, l’obra em va agradar bastant i l’Anna va estar genial. Per acabar, t’explicaré un detall curiós que em va cridar l’atenció. Durant tota la funció va estar penjat a l’escenari, entre d’altres coses… un pòster de “Macbeth”! Pel que es veu, no totes les companyies teatrals son supersticioses!