“Fat Man”, l’àlbum de cromos i Tsutomu Yamaguchi

La matinada del 9 d’agost de 1945, el bombarder B-29 “Bock’s Car” va enlairar-se de la tercera pista aèria nord americana de l’illa de Tinian, al Pacífic, i es va dirigir cap a la ciutat de Kokura, al nord de l’illa japonesa de Kyushu. A dins de l’avió anava “Fat Man”, la segona bomba atòmica d’ús militar. Era un artefacte de plutoni amb el poder explosiu de tretze mil tones de TNT. Tres dies abans, el bombarder “Enola Gay” havia llançat a Hiroshima una arma similar, “Little Boy”, una bomba construïda amb principis menys sofisticats. Estava a punt d’esclatar el segon, i fins ara últim, dispositiu nuclear utilitzat en un atac, però les coses no van sortir tal com estaven planejades.

A Kokura, la nuvolositat i la boira obstaculitzaven l’accés al blanc, de manera que el major Charles W. Sweeney, del cos aeri de l’exèrcit, es va dirigir cap a un objectiu secundari al sud, la vella ciutat portuària de Nagasaki. Allà va detonar “Fat Man”, produint una bola de foc que els observadors van descriure com a vint cops més brillants que el sol. La resta, com s’acostuma a dir, és història. Kokura va ser literalment salvada pels núvols, i el que va ser una increïble bona sort per als habitants de Kokura es va convertir en una extraordinària mala sort per als residents de Nagasaki. Però la bona sort per uns no sempre és a costa de la mala sort d’uns altres (per sort!).

L’atzar forma part de la nostra vida quotidiana i se’ns manifesta de forma espontània a través de molt diverses circumstàncies i fenòmens. Estem inevitablement a mercè dels successos imprevisibles i de la sort, que determinarà molt del que ens passi en aquest món i ens acompanyarà tota la vida. La nostra trajectòria vital o el nostre futur no depèn només doncs de la nostra natura o de la nostra manera de ser, sinó també de les circumstàncies atzaroses. Amb la qual cosa, hem d’acceptar la sort com a part de la nostra existència.

La sort es distingeix, per a mi, de “ser afortunat” en què és sorprenent, atzarosa, imprevista, fortuïta, inesperada, imprevisible…. Quan obtens un guany previsible ets afortunat, però no significa que tinguis sort. Les coses que es desenvolupen de manera natural, normal o predictible no son cops de sort, però si que et fan sentir afortunat.

Crec que la nostra herència biològica, les nostres aptituds i talents indiquen que som afortunats però no que hàgim tingut una especial bona sort a la vida (podem ser afortunats per exemple amb un gran do per tocar el violí però en canvi viure una vida plena de desgràcies).

El guanyador d’una loteria té molt bona sort, però el perdedor no pot afirmar en canvi que tingui mala sort, encara que si que pot dir que no és afortunat en el joc. No tenim sort quan l’avió aterra sense problemes, però si tindrem mala sort si en canvi s’estavella.

Jo no he tingut una especial sort a la meva vida. Només recordo haver guanyat en dos sortejos en els quals vaig participar quan era petit (vaig obtenir una raqueta de tennis en un i un àlbum de cromos en l’altre). En canvi, malgrat no tenir especial sort si que puc dir que soc molt afortunat. Tinc una família que m’estima, uns amics que m’aprecien, una feina, unes nebodes estupendes…

Si una persona té un accident i perd una cama, haurà tingut mala sort però si a mi per exemple no me’n falta cap no es degut a la bona sort, encara que si que em puc considerar afortunat perquè no hagi de lamentar la pèrdua de cap extremitat (es l’habitual tenir totes les parts del cos per tant no és bona sort tenir-les totes però si que és mala sort que te’n falti alguna).

El meu pare va tenir un cop de sort a la seva joventut i es va lliurar de fer el servei militar obligatori. Jo tampoc vaig fer la “mili” però no va ser degut a l’atzar com li va passar a ell. Els de la meva generació vam ser afortunats i ens vam lliurar de realitzar aquest servei obligatori perquè el govern de llavors el va eliminar poc abans de què ens toqués fer-lo.

La sort , bona i dolenta, és part de l’existència humana i no ens hem de deixar envanir per la bona sort ni desanimar-nos per la mala. Hi ha persones que sempre es valen de la mala sort com a excusa, presentant-se com a víctimes de les circumstàncies en comptes de reconèixer una falta d’habilitat o esforç. Per altra banda a vegades atribuïm els èxits d’una altra persona a la bona sort que ha tingut i en canvi obviem el seu talent, treball i esforç. Un acostuma a atribuir-se el seus èxits a les seves pròpies habilitats, però en canvi atorga les seves errades a l’atzar. Pocs accepten que han tingut sort en el seu propi èxit, però son molts els que manifesten que la mala sort ha estat la culpable del seu fracàs.

Alguns cops, la sort només és qüestió d’estar al lloc indicat en el moment apropiat o just a l’inrevés (no estar al lloc inadequat en el moment més inoportú).

Que tinguis sort! Diem sovint als nostres amics, familiars i coneguts, però n’hi ha prou en desitjar-la perquè els demés l’obtinguin? No. Tots sabem ja la resposta a aquesta pregunta. Ho diem amb tota la bona voluntat i amb els millors desitjos però no n’hi ha prou només amb això.

Hi ha dues maneres de tenir bona sort: que ens succeeixin coses bones i inesperades o que no ens succeeixin coses dolentes i esperades. Quan algú escapa fortuïtament d’una sèrie de desgràcies té molta sort però no per això ens dona enveja. Hi ha cops de sort dels quals preferiríem prescindir-ne (salvar-se miraculosament d’un accident aeri).

A vegades, la ignorància o falta d’informació també intervé en la sort. Casos en què la sort té el seu origen o fonament en la falta d’informació del beneficiari o perjudicat, són per exemple si un dia em trobo caminant per Barcelona i decideixo de sobte anar cap a Falset. Vaig a l’estació de trens amb total desconeixement del seu horari, però arribo just a temps per agafar el darrer tren cap a Falset per pura sort. Si hagués sabut, per endavant, a quina hora sortia el tren, la sort no hagués intervingut.

Es pot donar el cas en el qual el que aparentment és mala sort es pot convertir desprès en un gran cop de sort (per exemple si perds l’avió perquè punxes una roda anant cap a l’aeroport i més tard t’assabentes que l’avió que has perdut ha tingut un accident en el qual no hi ha hagut cap supervivent). 

La sort té un punt de justa i equitativa. Només els talentosos poden ser futbolistes, musics, pintors etc. però en canvi, qualsevol persona pot tenir sort i guanyar la loteria (no es necessita cap habilitat especial per a això, només has de comprar un número). La sort és democràtica i afecta a qualsevol persona independentment del seus trets inicials.

Es possible controlar, eliminar o dominar la sort? La resposta és no. La sort no és un producte que es pugui comprar o contractar. Però malgrat això, a vegades ens entossudim a voler controlar-la o manipular-la amb l’ús d’amulets o evitant situacions que suposadament porten mala sort com ara passar per davall d’una escala o creuar-se amb un gat negre. Però el cert és que la sort no es pot controlar ni manipular, si es pogués fer deixaria de ser sort. El que si es pot fer és limitar una mica la mala sort però no a base de supersticions ni amulets. Fins a cert punt podem prevenir la mala sort mitjançant la cautela, la prudència i prenent sensates precaucions. I en canvi, la podem propiciar cometent imprudències o temeritats. Podem reduir la nostra exposició a la mala sort no corrent riscos innecessaris ni desproporcionats. Tot i això, molts cops no podem impedir tenir mala sort malgrat intentar disminuir aquests perills que ens envolten ja que les contingències del dia a dia formen part de la nostra existència. No podem controlar la sort però si influir sobre ella mitjançant l’evitació de riscos innecessaris, prenent precaucions i traient profit de les oportunitats que se’ns presenten. També podem segons la neurociència, “aprendre” a tenir bona sort. L’actitud que prenem davant dels esdeveniments de la nostra vida provoca una química cerebral que pot posar la sort al costat nostre. Les persones que tenen sort, en tenen, sembla ser, perquè han adoptat un paper actiu en el seu propi esdevenir gràcies a la seva actitud.

Acabaré explicant-vos una història que enllaça amb el petit relat del començament. Es la història d’en Tsutomu Yamaguchi. Aquest enginyer naval japonès de l’empresa Mitsubishi es trobava de viatge de negocis a Hiroshima el dia que va caure la primera bomba atòmica (6 d’agost de 1945). L’explosió es va produir a 3 quilometres de distància d’on ell estava. Va sobreviure però va patir cremades i problemes de visió. Tres dies desprès va tornar a casa. I el cas és que en Yamaguchi era originari i tenia la seva residència a la ciutat de Nagasaki on el dia 9 d’agost de 1945 va explotar la següent i darrera bomba atòmica. També va sobreviure a aquesta segona detonació nuclear. Va morir als 93 anys a Nagasaki. Va tenir mala o bona sort? Jo crec que dintre d’una extraordinària mala sort va tenir una extraordinària bona sort.

Bibliografia

.- La suerte. Nicholas Rescher. Ed. Andrés Bello.

.- ¿Existe la suerte? Nassim Nicholas Taleb. Ed. Booket.