El favorit

Fa temps van fer a TV3 un programa anomenat “El Favorit”. Era un programa que combinava entreteniment i divulgació històrica. A partir d’una llista de 13 de les personalitats més rellevants de la història de Catalunya, es tractava de què el públic tries el seu “favorit”. Cada programa estava dedicat a una d’aquestes personalitats i en una gala final els espectadors van decidir quin dels 5 personatges finalistes mereixia ser el guanyador del programa i convertir-se en el “favorit de Catalunya”. El guanyador va acabar sent Jaume I que es va imposar a Pau Casals, Joan Sala “Serrallonga”, Lluís Companys i Francesc Macià. Recordo haver seguit amb atenció molts dels programes tot i que el meu “favorit” no va arribar a la final. De fet, ni tan sols estava entre els 13 candidats. Estic parlant de l’arquitecte i urbanista, polític, professor, arqueòleg i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch.

Al meu parer, va ser un personatge clau en la Catalunya del primer quart del segle XX i és la seva polivalència un dels trets que m’atrauen més de la seva figura. La seva faceta d’arquitecte es potser la més coneguda ja que se’l considera un dels principals exponents del modernisme català juntament amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner (que va ser mestre seu). Autor entre altres edificis de la Casa Amatller (1900), Casa Macaya (1901), la Casa de les Punxes (1905) o la Fàbrica Casaramona (1911) no em vull estendre en aquesta vessant seva perquè és de sobres coneguda per molts.

Puig i Cadafalch va tenir una trajectòria vital molt àmplia que abasta des del professional de l’arquitectura fins al polític de primera fila, passant per l’intel·lectual compromès amb el seu poble, que va tenir un paper important en la gestió cultural de la seva època, que va destacar en el camp de la història de l’art (amb obres com “L’arquitectura romànica a Catalunya” o “L’arquitectura romana a Catalunya”) i que també va ser pioner en el conreu sistemàtic de l’arqueologia.

En aquest camp, va tenir l’encert de començar els treballs arqueològics a Empúries. Va ser el veritable impulsor de les excavacions des del 1908 al 1923 com a president de la Junta de Museus de Barcelona. Fundada el 1902, malgrat portar el nom de Barcelona des del primer moment va començar a fer la funció de Junta de Museus de Catalunya. La pràctica arqueològica que es va adoptar no consistí en excavacions aleatòries, disperses i esporàdiques que no aportaven coneixement rigorós, sinó que la substituí per una feina planificada, sistemàtica i extensiva, a la manera dels grans treballs arqueològics com ara els treballs a Babilònia o els treballs realitzats a Corint i a Delfos (Grècia).  

Va participar en la conservació i restauració de part important del patrimoni català. Les seves intervencions de restauració més importants son les fetes al monestir de Sant Joan de les Abadesses, a la catedral de la Seu d’Urgell i a les esglésies romàniques de Terrassa. En quant al monestir de Ripoll la seva participació va ser la de dissenyar un estendard modernista ofert per la ciutat de Mataró l’any 1893.

Al 1907 va formar part de l’expedició històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall d’Aran i la Ribagorça que va donar a conèixer el patrimoni romànic de la Vall de Boí (es van estudiar, documentar i fotografiar els edificis i les obres de tota classe).

Aquell 1907 va ser un any cabdal per a la història de la Catalunya contemporània. La victòria de Solidaritat Catalana a les eleccions parlamentàries del mes d’abril (i l’elecció pocs dies desprès de Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona) va portar els mesos següents a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) . Aquesta institució es va crear de la mà de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch en va ser un dels vuit membres fundadors. L’IEC tindrà per objecte la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana i la normalització lingüística del català (liderada per Pompeu Fabra).

El 1914 s’inicia la Mancomunitat de Catalunya, formada per l’agrupació de les quatre diputacions catalanes i presidida per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, de qui Josep Puig i Cadafalch, n’era estret col·laborador.

La mort prematura de Prat de la Riba l’any 1917 va suposar que Puig i Cadafalch el succeís com a president de la Mancomunitat de Catalunya fins a la seva destitució (a causa dels fets polítics que van desembocar en la Dictadura de Primo de Rivera l’any 1923). La Mancomunitat va ser abolida i la carrera pública de Puig va quedar truncada definitivament. L’any 1924 es va exiliar a França i va enfocar el seu interès a l’estudi de l’art romànic.

El 1936, l’esclat de la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se. Romangué a França en lloc de passar a l’Espanya “nacional” com feren la major part dels seus companys de partit. Va ser un dels pocs dirigents de la Lliga que es negà a signar un document d’adhesió al bàndol franquista. Quan tornà a Catalunya el 1941 sota el règim franquista i en un ambient de repressió desencadenada contra la cultura catalana es va trobar amb un expedient de responsabilitats polítiques i amb la prohibició d’exercir com a arquitecte. També va quedar apartat de la recerca institucional oficial i de l’activitat pública.

Als setanta tres anys, fora de qualsevol partit, va prestar el seu darrer servei polític a Catalunya: va emprendre la reconstrucció de l’Institut d’Estudis Catalans com a únic president i com a únic membre fundador supervivent des de la clandestinitat. L’Institut estava a punt de desaparèixer però Puig va aconseguir-ne la supervivència i aquesta institució va tornar a funcionar i va reprendre les publicacions.

Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, Puig i Cadafalch va amagar en una doble paret a casa seva tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte. El 2003, 80 anys més tard, van ser descoberts per la família i, després venuts a la Generalitat de Catalunya.

A part de la seva polifacètica personalitat que el va portar a desenvolupar moltes altres tasques i activitats a part de l’arquitectura,  Puig i Cadafalch es el meu personatge favorit perquè va dedicar la seva vida a treballar per la recuperació de la cultura catalana i la preservació del patrimoni històric i arquitectònic català.

Crec que avui, Puig i Cadafalch estaria content que un organisme com ara l’Institut Ramón Llull (que té com un dels seus principals objectius promoure la llengua i la cultura catalana) tingui la seu al Palau Baró de Quadras (obra seva).

Bibliografia seleccionada

– Autors diversos. Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch 1908-1923. Barcelona, Empúries, 2017. Departament de Cultura.

– Autors diversos. Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya. Diputació de Barcelona. 2019.