L’errada, la universitat de Harvard i el goril·la invisible

Poc després de penjar en aquest blog la història “Nicholas Ray, Chris Carter i el truc de la bala marcada” el meu pare em va enviar un whatsapp en el qual em deia que creia que en aquest post que havia acabat de publicar hi havia una errada que li estranyava que se m’hagués passat per alt. Li vaig dir que me l’ensenyés i em va enviar una captura de pantalla del text on hi havia l’equivocació. Es tracta del següent paràgraf:

“Es coneix com l’efecte Chris Carter (el creador d’”Expediente X”) al fet que un “fan” d’una sèrie s’adoni que els creadors d’aquesta mai resoldran les trames que han anat desenvolupant, ja sigui per la incapacitat dels guionistes, perquè s’ha anat improvisant massa sobre la marxa o perquè realment mai sabia pensat realment en donar respostes a les preguntes formulades. Moltes sèries (no només “Expediente X”) han patit l’efecte Chris Carter. La més famosa d’aquestes es “Lost”, però també n’hi ha d’altres com ara “El mentalista”, “Heroes”, “Alias” “Como conocí a vuestra madre”, etc.”

De seguida em vaig adonar que havia repetit la paraula “realment” dos cops en un fragment molt curt (“realment mai sabia pensat realment”). Li vaig fer saber al meu pare aquesta observació, però em va contestar que no era aquesta l’errada a la qual es referia. Vaig llegir i rellegir un cop darrera un altre el text però no vaig veure cap equivocació. Segurament tu l’hauràs trobat però jo no ho vaig aconseguir. Finalment el meu pare em va dir que havia escrit “mai sabia pensat” quan hauria de ser “mai s’havia pensat”.

Havia tingut davant dels nassos aquesta pífia però havia estat incapaç d’adonar-me’n. Que havia passat? M’havia de preocupar? Doncs pel que sembla és una cosa que no te gaire importància i que ens passa pràcticament a tothom. Aquest fenomen l’han estudiat metges de les universitats de Harvard i Toronto i l’han anomenat ceguesa normal. La investigació diu que el nostre cervell te una capacitat limitada per assimilar més de 20 o 30 detalls d’informació per segon. Quan hi ha massa informació, l’òrgan  cerebral no la pot processar tota i el que fa és passar per alt les coses estranyes.

“Prenguem com a exemple la revisió d’un text. Podríem passar per alt una errada tipogràfica perquè és una raresa i també perquè, pel bé de l’eficiència, el cervell anticipa el text que vindrà, així ja no li cal llegir-lo” diu Jeremy Wolfe (l’autor principal de l’estudi al qual m’he referit abans).

Mira per exemple això:

En aquest repte visual, el primer que fem és llegir el text que ens incita a trobar una incongruència i tot seguit buscarem l’equivocació en els números de sota. Com que el nostre cervell creu que coneix la paraula localitzar abans de llegir-la, ja ha interpretat que això és el que hi ha escrit i l’ha assimilat sense llegir-la, quan en realitat hi diu “localtizar”, una paraula incorrecta que hem omès.

Quan algú altre llegeix allò que tu has escrit (com el meu pare en aquest cas), és més fàcil que trobi errades que no pas un mateix. Tu ja coneixes el contingut i és més fàcil que el cervell s’anticipi al que llegeixes. En rellegir el text, el teu cervell continuarà pensant que l’has escrit correctament. Per què el cervell hauria de tornar a interpretar la paraula, si ja sap el que hi diu? Aquesta és la base de la ceguesa normal.

Una altra persona, en canvi, no sap que diu el text, de manera que s’ha de llegir totes les paraules per entendre’n el sentit (segurament ho llegirà amb més atenció que tu). Per això és més fàcil que no se li passi per alt la pífia.

Per evitar cometre errades tipogràfiques per ceguesa normal, Wolfe aconsella el següent:

• Deixar passar un temps prudencial abans de posar-nos a repassar el que hem escrit.
• Que la relectura sigui lenta i intentant passar per totes les paraules (si podem llegir-ho en veu alta encara millor).
• Deixar que algú llegeixi el text (per les raons que t’he explicat abans)

Una altra ceguesa que és similar a la que hem estat parlant fins ara però que alhora presenta alguna diferència important és la ceguesa per falta d’atenció. Com en el cas d’abans no es tracta d’una ceguesa en el sentit de pèrdua del sentit de la vista o deficiència visual sinó que consisteix ,al igual que la primera, en no veure el que tenim davant dels nassos (però en aquest cas això es dona per un altre motiu). La ceguesa per falta d’atenció (“inattentional blindness” és el terme original en anglès) és la incapacitat per veure o percebre coses que estan en el nostre camp visual quan la nostra atenció està posada en altres estímuls (avui en dia estem sobresaturats d’estímuls visuals i es impossible prestar atenció a tots alhora).

Aquest tipus de ceguesa pot donar resultats tan espectaculars com el de no veure un goril·la que està just davant de nosaltres. En un experiment clàssic, realitzat l’any 1999 pels doctors en psicologia Daniel Simons i Christopher Chabris, es demanava a uns subjectes que observessin un vídeo entre dos equips de jugadores que jugaven amb una pilota. Un equip vestia de blanc i l’altre de negre. Cada jugadora havia de passar la pilota a les companyes del mateix bàndol (les de blanc a les de blanc i les de negre a les de negre). Als participants en l’estudi se’ls demanava una tasca senzilla: comptar el nombre de passades fetes per les jugadores de l’equip blanc. A la meitat del vídeo, una persona disfressada de goril·la entrava per un costat i passava entre les jugadores, que seguien jugant com si no passés res, es plantava uns segons al centre de la pantalla i marxava pel costat oposat. A l’acabar de veure el vídeo els subjectes de l’experiment entregaven les seves observacions i se’ls hi preguntava si havien notat alguna cosa estranya o fora del comú durant el visionat del vídeo. La meitat dels participants va dir que no havia vist cap goril·la. En una de les proves, només un 8% dels subjectes havia vist el goril·la.

La incapacitat per veure al goril·la es degut a la incompetència de prestar atenció al que tens al voltant quan destines tota l’atenció a una tasca concreta.

Els dos doctors en psicologia van recollir aquest experiment i més coses relacionades amb la cognició, la percepció, les il·lusions i el nostre cervell en un llibre publicat el 2010 i que porta per títol “El Goril·la invisible”.

Aquest tipus de ceguesa és la causant de la major part dels accidents de trànsit i la que provoca situacions com la de no trobar les claus de casa quan les tenim a les mans o no trobar l’objecte que estem buscant quan el tenim al davant (estem despistats i totalment submergits en els nostres propis pensaments). Jo algun cop he fet cafè amb cafetera italiana i quan aquesta ja estava al foc, m’he adonat (al sentir alguns sorolls estranys) que m’havia oblidat de posar-hi aigua; altres vegades l’he posat al foc sense haver-li afegit prèviament el cafè molt.

El fet que no ens adonem de què alguna cosa ha canviat davant dels nostres nassos, és justament el que molts prestidigitadors, mags o il·lusionistes aprofiten per els seus trucs. Però això és una altra història que t’explicaré més endavant.

Bibliografia seleccionada

• Nogueras, R. (2020) Por qué creemos en mierdas. Editorial Kailas.
• Endrino Cuesta, V. (2020) “Per què no veiem coses que tenim davant dels nassos? S’anomena ‘ceguesa normal’”. www.rac1.cat