Gilles Deleuze, Emir Kusturica i Chewbacca

Mentre escrivia l’anterior post sobre l’amistat vaig descobrir uns “podcasts” radiofònics que precisament tractaven aquest tema. En el programa intervenia una filòsofa anomenada Marina Garcés que en un moment donat va parlar sobre Gilles Deleuze. Per aquest filòsof francès del segle XX l’amistat no es tenir les mateixes idees, ni tenir els mateixos interessos, ni tampoc depèn del que compartim ni dels llocs que ens vinculen sinó que és un assumpte de percepció. És una percepció de l’encant de l’altra persona (això no te res a veure amb què una persona sigui encantadora o no). Tothom te un encant que pot ser percebut per un altre. Estic molt d’acord amb el concepte d’amistat que defensa Deleuze i part del que diu ho he comprovat en primera persona.

Després d’acabar la carrera de Dret vaig decidir estudiar cinema. Durant el temps que vaig passar a la Universitat Autònoma de Barcelona havia fet molts amics i pensava que quan em trobés amb gent que compartís la meva passió pel setè art encara en faria molts més de nous. Creia que si a la facultat havia fet una quantitat considerable d’amistats, en una escola de cinema ho tindria fàcil per fer-ne més. Ja d’entrada tenia un tema clar de conversa: el cinema. Podria parlar de directors com Zhang Yimou, Atom Egoyan, Aki Kaurismaki, Kevin Smith o Emir Kusturica amb gent que hagués vist les seves pel·lícules i comentar-les amb ells (fet que no havia pogut fer fins aleshores amb els meus amics de la universitat excepte en comptades ocasions).

El cert però, és que durant el primer any no vaig fer ni un amic. Em vaig relacionar sobretot amb tres companys (que no tenien gaire cultura cinèfila la veritat sigui dita) però aquesta relació no va acabar en amistat i l’any següent em vaig matricular en horari de matí i en l’especialitat de direcció de fotografia amb la qual cosa ja no els vaig veure més.

L’any següent tampoc vaig fer cap amic. Si que m’entenia bastant amb un noi que en sabia molt de fotografia i que sempre estava atrafegat de rodatge en rodatge. Gràcies a ell vaig participar en diversos curtmetratges en què feia d’ajudant seu (ell era el director de fotografia dels curts). La bona relació amb ell em va permetre gaudir d’aquestes experiències però no n’hi va haver prou amb això per construir amb ell un vincle sòlid com és el de l’amistat.

Vaig deixar l’escola de cinema una mica abans de què el curs s’acabés perquè m’havia decebut bastant el seu mètode d’ensenyament i també perquè a principis de maig començava la campanya de la renda en la qual havia de treballar.

Aquest treball en una agència tributària situada prop de les drassanes de Barcelona durava dos mesos (el temps de la campanya de renda). Jo vaig anar-hi sense cap altra pretensió que la d’intentar fer bé la feina que tenia encomanada (es a dir fer declaracions de la renda dels contribuents que venien). Però ves per on em vaig començar a fer amic d’un company de feina. Aquest company (el Manu) s’havia apuntat a treballar a la campanya de renda amb el seu millor amic (el Santi A.). En acabar la campanya el dia 30 de juny em van dir que s’apuntarien per treballar al Registre Mercantil de Barcelona. També es tractava d’una campanya temporal com la de la renda, en aquest cas però era la del dipòsit de comptes anuals de les societats o mercantils amb domicili social a la província de Barcelona, i em van animar a mi també a fer-ho.

De manera que em vaig presentar un dia de mitjans de juliol de 2005 a l’última planta de l’edifici on està situat el Registre Mercantil de Barcelona. Encara recordo aquell matí. Feia molta calor i quan vaig arribar a primera hora vaig veure a molta gent que com jo començava a treballar aquell mateix dia, però ni rastre del Santi A. ni del Manu (estaven de viatge i arribarien uns dies més tard). Vaig veure un lloc buit i m’hi vaig asseure. Durant la primera setmana no hi havia res de feina (la majoria d’empreses encara no havia presentat els seus comptes anuals). De tant en tant venia un encarregat (que després seria el nostre cap) a explicar-nos breument quina seria la nostra tasca durant la campanya i a ensenyar-nos algunes coses. Com que venia en comptagotes estàvem un munt d’hores asseguts a la cadira sense fer res (la gent encara no tenia “smartphones”) amb la qual cosa el noi del meu costat i jo vam començar a explicar-nos la vida. Es deia Santi C. i tenia la mateixa edat que jo. També era llicenciat en Dret i la seva mare era d’un poble (Bellmunt del Priorat) que està situat a només 6 quilòmetres d’on va néixer la meva mare (Falset). Vam tocar molts temes de conversa  i amb el pas dels dies ens vam fer amics. A més també li agradava molt el cine (ves per on l’amic cinèfil que no vaig trobar en dos anys a l’escola de cine l’havia trobat al Registre Mercantil de Barcelona el primer dia en que vaig entrar a treballar-hi).

Han passat ja 20 anys des d’aquell estiu del 2005 i en Santi C., en Manu, en Santi A. i jo continuem sent amics i tenim un grup comú de whatsapp.

Havia estat dos anys en una escola de cine sense fer cap amic i en poc més de tres mesos en un entorn molt menys propici per fer-ne (aparentment) com és l’Agència Tributaria i el Registre Mercantil de Barcelona n’havia fet tres que encara conservo a dia d’avui. Jo era el mateix tant a l’escola de cine com a les feines que vaig fer aquell estiu, amb les meves virtuts i els meus defectes, amb la meva timidesa però també amb les meves ganes de fer amics allà per on vaig.

No puc estar més d’acord doncs amb en Gilles Deleuze quan diu que l’amistat no es qüestió només de participar de les mateixos aficions amb altres persones. Això pot suposar un plus però l’important és “percebre l’encant de l’altra persona”. Trobar-te bé i còmode quan estàs amb aquesta. Parlar i saber que t’escoltarà i l’interessarà el que li estiguis explicant, que hi ha retroalimentació entre els dos, “feeling” … Per mi, es tracta de compartir bons i mals moments, preocupacions i alegries més que no pas “hobbies”. Si a sobre teniu aficions similars, millor encara, però per mi això és un només un extra.

Com he dit abans, el Santi A. i el Manu eren el millor amic l’un de l’altre. Aquest  concepte de millor amic és un “clàssic” en el món de l’amistat, però per alguns psicòlegs i antropòlegs està obsolet. Per a aquests, la figura de “millor amic” és una construcció social que no respon a una necessitat natural. Aquest concepte està molt arrelat a la nostra cultura però no és va començar a parlar d’ell fins fa poc menys d’un segle. Abans s’utilitzaven altres termes com ara “amics estimats” o “amics sentimentals” però mai “millors amics”.

La figura de “millor amic” es va fer popular a la segona meitat del segle XX a la psicologia, el cinema, la publicitat i la música. Durant la infància i l’adolescència ens influeixen molt les sèries de televisió, les pel·lícules, llibres o xarxes socials que “activen” aquesta idea de “millor amic” i generen la necessitat de trobar-lo. Si l’Elliot te a l’E.T., en Bart Simpson al Milhouse i Han Solo al Chewbacca, es normal voler també tenir un millor amic a la nostra vida.

També es diu que a més dels mitjans de comunicació que abans citava, també influeixen els adults. A vegades per exemple es pregunta als nens petits per quin és el seu millor amic quan molts cops aquests ni tan sols s’ho havien plantejat que en tenien un de “millor” que els altres.

Hi ha defensors i contraris a aquesta figura. Alguns creuen que prioritzar una amistat per sobre de les altres pot implicar allunyar-te d’altres que poden resultar igual de satisfactòries. Dependre d’una única persona pot generar frustració i decepció si no hi ha la mateixa reciprocitat entre els dos. Si després la relació es torça, aquesta persona té molt informació sobre la nostra vida i ens pot fer mal. En definitiva, creuen que hem d’acceptar que no hi ha un “millor amic” sinó uns quants.

Per altres però, aquesta “construcció social” no te perquè sé dolenta ni espantar altres amics. Simplement es tracta de fer sentir a aquella persona que és especial i única per a nosaltres. Que no es tan important la quantitat d’amics sinó la qualitat. Que has de tenir una persona especial per si les coses no et van bé…

A mi m’agrada la idea romàntica del “millor amic” i crec que és bonic pensar que tens una persona que estarà amb tu quan la necessitis.

A la vida recordo haver tingut dos “millors amics”. Els dos van ser durant la infància i de la mateixa escola. El primer es deia Jorge i era un nen ros. La meva mare recorda com una de les escenes més tendres de la meva infantesa quan després de les vacances d’estiu estàvem tan contents de retrobar-nos el primer dia de tornada a l’escola que ens agafàvem de la mà durant una bona estona.

Més endavant (no sé exactament quan) el meu millor amic va passar de ser un nen ros a ser-ho un de pèl-roig. Es deia Mario i vivia en un pis situat entre casa meva i l’escola a la qual anàvem. Recordo haver anat moltes tardes a aquell sobreàtic a jugar i fer deures.

Després durant l’adolescència aquesta categoria va desaparèixer del meu imaginari i no vaig sentir en cap moment la necessitat de recuperar-la. Actualment tinc bastants bons amics i amigues sense que un destaqui especialment per sobre dels altres.

Però… i tu, encara tens millor amic o amiga? És el de “tota la vida” o has anat canviant?