Urruti, Roberto Baggio i Van Gaal

Recordo haver tingut una infància bastant feliç. No conservo gaires records negatius pel fet per exemple que de petit era molt baixet o que era tartamut (crec que això preocupava més a alguna gent del meu entorn proper més que no pas a mi). En el post en què parlava sobre els Reis d’Orient vaig dir-te que quan em vaig assabentar qui eren de veritat aquests reis si que em vaig endur una gran decepció i desencís. Avui et parlaré de la segona desil·lusió que vaig viure durant la meva infància.

Si en el cas dels Reis d’Orient crec que tenia 8 anys, en aquest segon desengany sé segur que tenia aquesta edat perquè els fets van succeir una nit de l’any 1986. Concretament el vespre-nit del dimecres 7 de maig de 1986. I que va passar en aquella data d’infaust record per mi (i per a molta més gent)? Aquell dia el Barça havia de jugar la final de la Copa d’Europa contra l’equip romanès de l’Steaua de Bucarest. Era el dia en què el conjunt blaugrana havia de guanyar la Copa d’Europa per primer cop a la seva història. El triomf es donava per fet i l’eufòria flotava a l’ambient. L’Steaua era un equip força desconegut. No tenia cap jugador especialment destacat. “Nosaltres” en canvi, teníem l’escocès Steve Archibald i l’alemany Bernd Schuster com a principals estrelles.

El partit va començar amb molt poques ocasions de gol per part de tots dos equips. El matx avançava però el Barça era incapaç de fer pujar cap gol al marcador. D’aquesta manera es va arribar al final del 90 minuts reglamentaris amb la qual cosa es va haver de disputar un temps extraordinari (anomenat col·loquialment en el món del futbol com a “pròrroga”). Però en aquesta pròrroga el Barça (com també l’Steaua) tampoc va poder trencar la igualtat, de manera que el partit és va haver de resoldre en la tanda de penals.

El primer en llançar va ser l’equip de Bucarest però el porter Urruti va aturar el xut. Quan va ser el torn del capità blaugrana José Ramón Alexanko, el porter de l’Steaua va evitar que el Barça s’avancés per primer cop. El gran Javier Urruticoechea va tornar a parar el llançament de l’equip romanès. Pedraza però, va tornar a desaprofitar l’ocasió de marcar i quan Lacatus va llençar el seu penal, Urruti ja no va poder fer res per aturar-lo. L’Steaua trencava per primer cop la igualtat després de tants minuts transcorreguts amb l’empat al marcador. El Barça però, podia tornar-la a establir tot seguit.

Duckadam, que era el porter de l’Steaua (mai  oblidaré aquest nom), ho va impedir aturant el xut d’Angel “Pichi” Alonso (l’heroi contra el Goteborg). La situació començava a pintar malament, i més quan l’equip romanès va tornar a marcar en el quart llançament. L’Steaua veuria culminada la seva gesta quan Duckadam (un altre cop) tornava a evitar per quarta vegada consecutiva que el xut de Marcos acabés al fons de la xarxa. L’Steaua de Bucarest es proclamava campió d’Europa i el FC. Barcelona es quedava sense encetar el seu palmarès a la màxima competició europea. Jo em trobava trist i decebut i no entenia res.

Que havia passat? Molts cops hem escoltat dir que les tandes de penals són una loteria. Que és com tirar una moneda a l’aire i que surti cara o creu. Que hi ha de cert en això? Es tracta d’una qüestió d’atzar únicament?. En una tanda de penals influeixen moltes coses, també la sort, per descomptat, però aquesta és només una de les moltes variables que es donen segons alguns científics que han investigat sobre aquest tema.

Comencem per un dubte recurrent sempre que es produeix una tanda de penals, llançar en primer lloc o en segon? Un estudi realitzat pels professors d’economia Ignacio Palacios-Huerta i Jose Apesteguia ha determinat que si l’equip que llança primer marca té més d’un 60% de probabilitats de guanyar la tanda.

El millor llançador ha de xutar en primer o darrer lloc? Jo sempre havia pensat que el millor especialista havia de ser sempre el cinquè en llençar però un fet que va succeir a l’Eurocopa 2012 em va fer canviar d’opinió. En aquella ocasió es disputaven les semi finals entre les seleccions d’Espanya i Portugal. El passi a la final és va haver decidir a la tanda de penals perquè el matx havia acabat en taules. I que va passar en aquella tanda? Doncs que el millor especialista de Portugal Cristiano Ronaldo va preferir llançar el cinquè i últim penal. Bruno Alves va estavellar el seu llançament al travesser i quan tot seguit Cesc va marcar el seu penal, Espanya es va classificar cap a la gran final i Cristiano (el millor especialista en llançament de penals de Portugal) es va quedar sense la possibilitat de llançar el seu penal.

Un estudi publicat al “Journal of Sports Sciences” va analitzar la relació i efecte que tenen les celebracions d’un jugador que ha convertit el seu penal en l’immediatament posterior penal que llançarà l’oponent. Els autors buscaven determinar si es produeix un contagi o transferència d’emocions entre els jugadors. Van analitzar totes les tandes de penals de mundials i eurocopes entre 1972 i 2008. Només van incloure els llançaments de penals que es xutaven quan la tanda anava empatada i com que les imatges que visionaven no sempre mostraven la reacció dels llançadors de penals, el total de penals examinats va ser de 151. Els autors van concloure que les celebracions dels jugadors que havien marcat el penal tenien un impacte positiu en els seus companys d’equip i un impacte negatiu en l’equip rival.

Per altra banda, una anàlisi de 204 penals (m’ha estat impossible trobar l’article original que sembla ser que era de la BBC) afegeix una altra variable. Si un jugador llança el penal decisiu sabent que en cas de marcar el seu equip passarà l’eliminatòria, ho aconsegueix en el 93% de les vegades. Tanmateix, si la seva errada suposa l’eliminació de l’equip, només el 44% dels xuts acaba en gol.

De totes les tandes de penals que he vist, després de la del Barça-Steaua la que he viscut amb més intensitat i emoció va ser la que es va disputar durant la final del mundial dels Estats Units l’any 1994 entre les seleccions del Brasil i d’Itàlia. Va ser el primer mundial que es decidia en la tanda de penals. Tot i que Itàlia va començar llançant (Baresi va fallar) i que es va avançar dos cops al marcador, l’errada de Massaro i l’encert tot seguit del brasiler Dunga van fer que a Roberto Baggio li toqués el llançament decisiu. Si marcava, el conjunt italià tenia l’oportunitat de seguir somiant a l’espera del que fes el cinquè llançador brasiler. Si pel contrari errava, la final s’acabava i el Brasil es convertiria en nou campió del món.  Roberto Baggio va llançar la pilota als núvols i els jugadors brasilers van començar a córrer pel camp celebrant el campionat. Aquella errada va marcar la carrera del futbolista de Vèneto. Altres grans jugadors han fallat penals en tandes de penals de mundials, Platini ho va fer al 1986 i Maradona al 1990, però com que les seves seleccions van guanyar les seves respectives tandes de penals, aquelles errades han quedat en anècdotes.

Malgrat que en la seva autobiografia, Baggio explica que mentre es dirigia des del mig del camp al punt de penal (per executar el seu llançament) estava tot el lúcid que es pot estar en aquells moments i que la decisió de xutar cap a dalt va ser presa amb el cap fred perquè sabia com es llançava Taffarel (el porter del Brasil) jo estic segur que la pressió d’alguna manera va influir en el fet que la pilota agafés més alçada de la prevista. I és que la pressió de guanyar o perdre i la força mental és un altre element clau en el llançament dels penals. Però d’aquesta qüestió te’n parlaré més endavant en una altra història on et continuaré parlant sobre els penals però sense centrar-me en les tandes de penals com he fet en aquest post.

Per acabar, et vull explicar una petita anècdota relacionada amb les tandes de penals. Des que vaig veure de petit la tanda de penals entre el Barça i l’Steaua ara ja fa molts anys, sempre m’ha rondat pel cap una pregunta. Per què poc abans de començar la tanda de penals decisiva cap entrenador ha pensat mai en canviar el porter titular pel suplent o el tercer porter? Hem vist molts cops que els tècnics substitueixen a jugadors titulars per suplents especialistes o hàbils en el llançament de penals de cara a la tanda que s’apropa, però en canvi mai es canvia al porter. Al principi pensava que potser el porter titular també era millor aturant penals que el seu suplent o tercer porter, però…sempre és així? En tots el equips? Estic segur que no!

Vaig haver d’esperar molts anys, però finalment això va succeir de la mà de l’entrenador Louis Van Gaal. El que va ser tècnic del Barça dirigia l’any 2014 a la selecció holandesa durant el Mundial de Brasil. El partit de quarts de final que disputava la seva selecció davant Costa Rica estava empatat i just abans del final de la pròrroga, l’entrenador holandès va sorprendre a tothom substituint el porter titular Jasper Cillessen (un altre ex blaugrana) pel suplent Tim Krul. Doncs bé, la selecció “Orange” va guanyar la tanda de penals, va eliminar a Costa Rica i va passar a semi finals. Pel que fa a Krul, va encertar la direcció dels cinc penals i en va aturar dos.

Bibliografia seleccionada

• López Nicolás, José Manuel. 2021. Barcelona. La ciencia de los campeones. Editorial Planeta.

• Tjerk Moll, Geir Jordet and Gert-Jan Pepping (2010) “Emotional contagion in soccer penalty shootouts: celebration of individual success is associated with ultimate team success” Journal of Sports Sciences. 983-992.