La meva psicòloga, la guineu i els partits polítics corruptes

L’altre dia tenia visita amb la meva psicòloga però no hi vaig anar. Em feia molta mandra i vaig decidir quedar-me a casa. Tenia la cita a les cinc de la tarda i això implicava sortir no gaire tard de la feina, menjar ràpid i no poder fer la migdiada. No sé quina de les tres coses m’agrada menys. Intento evitar sempre que puc aquesta hora per aquest motiu. Altres vegades però, ja hi havia anat a les cinc, però aquell dia la nyonya era més gran que en aquelles ocasions. La qüestió és que quan vaig decidir no anar-hi em vaig sentir malament.

Encara no havia enviat el whatsapp a la recepcionista de la clínica per avisar-los de la meva no assistència, que ja em sentia malament. No m’agrada fer aquestes coses (que per altra banda tampoc acostumo a fer gaire). Ni mentir, ni inventar-me excuses, ni provocar un forat d’una hora a l’agenda de la meva psicòloga, ni deixar de fer les coses que haig de fer per pura peresa. Però bé, potser no n’hi havia per tant. A la meva psicòloga no li falten els pacients, la tornaré a veure el mes que ve, estava cansat de la feina i no tenia ganes de dinar a corre cuita per marxar ràpidament a un lloc que està mal comunicat amb el transport públic. A més … tenia un curs que fer. Que dic un!! En tenia fins a cinc per realitzar i els necessitava per la feina. Ja em sentia molt millor. Era normal que no anés a la psicòloga quan tenia fins a cinc cursos a fer. De fet, ara que ho penso, hagués estat una irresponsabilitat no aprofitar aquella tarda per realitzar uns cursos que em feien falta a nivell laboral. De sobte, ja em sentia molt millor.

Vaig enviar el whatsapp a la clínica amb la confiança que em donava tenir una raó de pes per fer el que anava a fer. Vaig “adornar” una mica el missatge i vaig afegir que m’havien donat el curs per la baixa d’última hora d’un alumne que no hi podia assistir. Bé, soc una mica fantasiós i m’agrada inventar, que hi farem!. Ja em sentia molt millor malgrat faltar voluntàriament a la meva cita amb la psicòloga. El cert però és que els cursos eren online. De fet, encara que eren cinc els que havia de fer, en aquell moment només estava matriculat a tres d’ells. A més ho tenia perfectament calculat i em donava temps de sobra a fer-los tots dins del termini en el qual necessitava tenir-los aprovats. No em venia d’aquella tarda, ni molt menys. No obstant això, ja no em sentia malament. Que estava passant? M’estava enganyant a mi mateix? I el pitjor de tot és que ja no em sentia tan malament creient que tenia una excusa important malgrat no ser del tot certa. En el camp de la psicologia allò que m’estava passant s’anomena dissonància cognitiva.

El primer cop que vaig sentir aquest concepte psicològic va ser per un conte. Es tracta d’una faula d’Isop que diu així:

“Una guineu que vivia en un bosc, un dia mentre passejava es va trobar una vinya amb raïm. S’hi va apropar i va intentar agafar el raïm, però penjava d’una branca molt alta de manera que va haver de saltar per intentar agafar-lo. La primera vegada que va saltar no hi va arribar. Ho va intentar una vegada i un altra, però tots els seus esforços van ser inútils. Després de molts intents va començar a pensar que, total, el raïm tampoc semblava estar tan bo com li havia fet l’efecte en un principi. El més segur és que encara estigués verd i que no valia la pena agafar-lo i va marxar dient “Encara no està madur!”.”

Aquest conte és un exemple perfecte del que és una dissonància cognitiva. La guineu de la faula està desitjosa de prendre raïm, però aquest està massa alt i la guineu no hi arriba amb la qual cosa canvia la seva actitud i la seva conducta. Es diu a si mateixa que està verd i marxa. Com que no aconsegueix allò que s’havia proposat busca una excusa com a consol i s’enganya a si mateixa per no seguir patint per allò.

El concepte de dissonància cognitiva i l’explicació d’aquest fenomen li devem a Leon Festinger, un dels psicòlegs socials més importants de la història anomenat. La  dissonància cognitiva és una sensació desagradable que experimentem quan mantenim dos pensaments, emocions, idees o conductes contradictòries que entren en conflicte. Per exemple, als fumadors com jo, ens passa que sabem per una banda que “Fumar és dolent per a la salut i pot matar-nos” però malgrat això “Fumem cada dia i ens agrada fumar”. Aquestes dues idees no casen en entre sí (ens agrada fumar però sabem que és dolent per a la nostra salut). Mantenir aquests dos pensaments o emocions en conflicte alhora, ens fa sentir incòmodes.

Com podem combatre aquesta incoherència? Com podem resoldre aquesta dissonància cognitiva?

La manera més evidentés canviar la nostra conducta. Per exemple deixo de fumar i ja no experimentaré cap dissonància. Però… deixar de fumar no és tan fàcil. No sempre és possible aconseguir-ho (hem de tenir per exemple la gran addicció que genera la nicotina per exemple).

Per reduir o minimitzar aquesta dissonància ens convencerem i justificarem d’alguna manera que ens permeti seguir amb ella “si no fumo molt, tampoc és tan dolent”, “d’alguna cosa he de morir” “si deixo de fumar, m’engreixaré molt” etc. En la faula d’Isop, la guineu és convencia a ella mateixa de què el raïm segurament estaria verd per resoldre la incomoditat que li generava el fet de què volia menjar-lo però no l’aconseguia agafar.

Les dissonàncies poden anar des d’una lleu incomoditat que dura poc temps (com ara la que vaig sentir jo en anul·lar la meva visita a la psicòloga) fins a una profunda angoixa (quan hem fet alguna cosa que te conseqüències molt greus).

La dissonància cognitiva, no és però una malaltia, és una conducta humana normal i universal que ens passa a quasi totes les persones alguna vegada a la vida.

Un concepte molt relacionat amb la dissonància cognitiva és el biaix de confirmació. Aquest biaix cognitiu és la tendència atenir en compte elements que confirmin les nostres hipòtesis i rebutjar o minimitzar les que s’hi oposin.

Si una informació és coincident amb les nostres creences veurem aquesta com a ben fonamentada, útil i rellevant però en canvi, si aquestes dades o opinions contradiuen les nostres conviccions intentarem trobar una manera de criticar-la, qüestionar-la o ignorar-la.

Si ens fixem en el que fem quotidianament en el dia a dia, sense adonar-nos, nosaltres ja busquem aquells mitjans de comunicació i informació que confirmen la nostra visió del món. Per exemple si ets d’esquerres, llegiràs premsa d’aquesta tendència política que donarà una informació política des d’aquest punt de vista o si ets del Barça, escoltaràs programes radiofònics barcelonistes que reforçaran la teva identitat “culé”.

En el món de la política, els conceptes de dissonància cognitiva i de biaix de confirmació estan presents gairebé sempre. Per exemple, des de fa molt es destapen constantment casos de corrupció que afecten a la gran majoria de partits polítics. El més lògic seria que els seus votants en conèixer aquests casos de corrupció canviessin el seu vot o s’abstinguessin de votar a aquests partits involucrats en els casos de corrupció en les properes eleccions. Tanmateix, la gran majoria d’aquests no canviaran pas el seu vot. És més, encara que agafessin als seus polítics preferits “amb la mà a la caixa” o fent corrupteles de tot tipus, aquests votants ho defensarien argumentant coses com que “més roben els altres”, “tampoc n’hi ha per tant”, “es tracta d’una injusta persecució judicial a causa de les seves conviccions”. Estic segur que si algun dia un dirigent d’un partit polític fes una roda de premsa admetent que ha “robat” diners públics i dimitís, els seus votants no només no renegarien d’ell o del seu partit polític sinó que la seva confiança en aquests encara es veuria més reforçada. “S’ha de ser una persona molt íntegre per admetre el que ha fet”, “tots els polítics ho fan però només ell ho ha reconegut”  o “almenys ha estat honest, no com altres” seria el que pensarien els seus seguidors.

Molt pocs resoldran la seva dissonància cognitiva canviant el sentit del seu vot.

I tu? A qui votaràs a les properes eleccions? Als de sempre, no?