La Júlia, Sant Corneli i el rei Lluís XV

D’aquí poc començaran les festes de Nadal. Dintre d’aquestes, la meva preferida des de sempre és el dia de Reis. Fa poc vaig escriure sobre aquesta festivitat i et vaig explicar la gran decepció que em vaig endur en descobrir la veritable identitat dels Reis d’Orient i com en canvi la meva neboda petita Marina es va prendre aquesta notícia amb molta serenor i tranquil·litat. Doncs bé, la reacció de la meva neboda gran, la Júlia, encara va ser més freda, racional i reflexiva.

Un estiu, quan tenia només 7 anys i es dirigia a la platja amb la seva mare, li va dir que volia parlar amb ella. Aleshores li va explicar que hi havia algunes coses sobre els Reis d’Orient que no li acabaven d’encaixar. No entenia per exemple, com era possible que hi haguessin indigents que demanaven almoina pels carrers de Barcelona quan els Reis d’Orient, que podien repartir joguines a tots els infants del planeta en una sola nit, podrien també aleshores acabar amb la pobresa al mon, un fet però, que no succeïa pas. Per aquest i per altres motius, la Júlia havia arribat a la conclusió que els Reis d’Orient no existien; la meva germana no va tenir més remei que dir-li que tenia raó i alhora li va demanar que guardés el secret (sobretot de cara a la Marina, la seva germana petita).

Recordo en canvi com, quan encara creia en els Reis, la Júlia s’enfadava molt cada vegada que li deien que, si no es portava bé, els Reis li portarien carbó. No li feia cap gràcia que li diguessin això. A mi en canvi, quan era petit això és una cosa que no m’importava gaire, o almenys no recordo que em molestés especialment, però… d’on surt aquest costum de què els Reis d’Orient portin carbó als nens i nenes que no fan bondat?

Avui que enceto desena (aquesta és la història número 60) i que queda just un mes exacte pel dia de Reis, crec que és el moment de respondre a aquesta i a d’altres preguntes que van quedar pendents de la història en què et vaig explicar l’origen dels Reis d’Orient (si em llegeixes habitualment, ja sabràs que a les històries que enceten una nova desena acostumo a relatar coses que m’han quedat pendents d’explicar d’històries anteriors).

Comencem doncs amb l’origen de la tradició de portar carbó als nens i nenes que no han fet bondat durant l’any.

La veritat és que hi ha diferents teories al respecte d’aquest fet però cap d’elles és concloent. La més estesa i acceptada es que el carbó simbolitza les restes de les cendres que van deixar l’or, l’encens i la mirra quan es van cremar. Segons explica la llegenda i la tradició, els tres obsequis que van portar els Reis al nounat es van consumir pel foc, donant com a resultat el carbó que reben els nens; d’aquesta manera el carbó seria com una metàfora de què no hi ha regals pels nens que es porten malament.

Altres llegendes, però, apunten el paper d’un patge que vigila els nens tot l’any i informa els Reis d’Orient sobre el seu comportament. A Espanya, aquest personatge, aparentment fictici, rep el nom de patge “Carbonilla”.

El mite diu que en “Carbonilla” llegia les cartes i podia saber quins dels petits mentien al parlar de la seva conducta. Quan detectava que el comportament d’algun nen no era tan bo com aquest afirmava, els hi deia als Reis i aquests, en lloc de deixar-li regals com a recompensa, li deixaven carbó com a càstig.

Al País Basc, la teoria del carbó és molt més clara: l’Olentzero, el “Pare Noel basc”, és carboner de professió. Es tracta d’un personatge mitològic de la tradició nadalenca basco-navarresa que com deia desenvolupa un paper similar al del Pare Noel i també està vinculat al carbó. L’Olentzero és un home gras, tacat de carbó i a qui li agrada molt menjar i beure. Viu aïllat de la societat i es dedica a fabricar carbó vegetal al bosc. Quan baixava al poble a vendre carbó les criatures s’amagaven d’ell. Amb el temps, va incorporar elements de les tradicions del Pare Noel i dels Reis d’Orient fins a esdevenir un personatge que el dia de Nadal porta regals als nens.

A casa nostra (concretament en algunes zones del nord de Catalunya com el Gironès o l’Empordà) es diu que l’origen de la tradició que ses Majestats duguin carbó als més trapelles és el personatge de’n Fumera, un “patge” que va per les cases (tot entrant per la xemeneia) dies abans del 6 de gener per esbrinar si els nens que hi viuen fan bondat o no. En Fumera és vaporós com un baf però agafa consistència una vegada s’ha precipitat dins les llars on baixa fent remolins per la xemeneia. Amb set ulls, (quatre al davant i tres al darrere) vigila i espia els nens per veure si fan entremaliadures. En Fumera tot ho veu, tot ho sent, tot ho copsa i tot ho xerra als esperits nadalencs fins que, en un descuit, de sobte, desapareix misteriosament.

Deixant de banda els elements mitològics i fantàstics com en Fumera però continuant a Catalunya, s’assenyala que els Reis d’Orient s’abasteixen de carbó a la colònia de Sant Corneli, a Cercs (Berguedà). Allà, el cap de setmana abans de Nadal, hi recullen la seva comanda anual de carbó que repartiran el dia de Reis als nens que no hagin fet bondat durant l’any, i és habitual que les famílies els donin la benvinguda.

Antigament, els Reis d’Orient regalaven carbó de “veritat”, però aquest no tenia una connotació negativa sinó que es considerava un bé preuat  i necessari per a les llars. Es tractava d’un regal molt valuós entre la població més humil perquè el carbó produeix llum i escalfor. La gent que el rebia, l’aprofitava per encendre el foc i cuinar, esdevenint així un regal molt pràctic.

Això comença a canviar al segle XIX, quan el carbó es porta als nens que tenen un mal comportament. És llavors quan també canvia el tipus de carbó i passa a ser de sucre en lloc de vegetal. Els costums evolucionen i es van adaptant als temps actuals i el carbó de sucre és un bon exemple d’això; de com les tradicions poden adaptar-se per esdevenir més amables.

A més, la intenció dels Reis no és castigar sinó ensenyar la importància dels valors i el bon comportament, mantenint la màgia del nadal, de manera que el carbó dolç s’utilitza més com una eina simbòlica que com un càstig real.

Una barreja de sucre, clara d’ou, aigua i un colorant natural que li dona el color negre són els ingredients que permeten elaborar el carbó de Reis. Es barregen tots i es couen en unes calderes ennegrides. Un cop acaba la cuita, la pasta s’aboca en una superfície plana on es refreda i s’eixuga, formant blocs. Un cop el carbó està fred, es tallen els blocs en petites porcions.

Deixem la dolçor del carbó actual però continuem amb productes ensucrats típics del dia de Reis. Des de què era molt petit i fins fa uns quants anys, jo sempre havia celebrat el dia de Reis a casa dels meus avis paterns. Per postres, sempre menjàvem el clàssic Tortell de Reis i abans de començar tots posàvem una moneda (no recordo de quina quantitat). Començàvem a menjar el tortell i la persona que es trobés la figureta del rei en el seu tros de tortell s’emportava totes les monedes. A qui es trobés la fava, en canvi, el meu avi no li feia pagar el tortell que ell havia comprat aquell matí ,malgrat el que diu la tradició. Encara que m’agrada molt el dolç, de les poques coses dolces que em desagraden son el massapà, el cabell d’àngel i la fruita confitada. Doncs bé, el Tortell de Reis acostuma a portar gairebé sempre aquests tres ingredients (per la qual cosa no n’acostumo a menjar gairebé mai). Però… això de la fava i de la figureta, d’on ve?

Encara que l’origen del Tortell de Reis no està documentat amb precisió, sembla que prové (com moltes de les tradicions que tenen lloc durant el Nadal) de les Saturnals, unes festes paganes romanes (en honor a Saturn, Deu del temps i de l’agricultura) que es feien del 17 al 23 de desembre. En aquestes festes, en què es celebrava l’arribada del solstici d’hivern, un dels menjars més populars eren unes coques rodones amb figues, dàtils i mel. A l’interior s’hi amagava una fava seca i a qui li tocava era aclamat “rei per un dia”. Altres versions diuen que per l’esclau que trobés la fava dins del seu tros de tortell això significava un dia lliure.

Durant el Renaixement francès era costum menjar aquestes postres el 6 de gener. La celebració es va anomenar “Le Roi de la Fave” que era com anomenaven a la persona a qui li tocava el tros de pastís que contenia la fava. Més tard, al segle XVIII, quan el rei francès Lluís XV era encara un nen, es diu que un dels cuiners de la cort va voler sorprendre’l i va introduir una moneda d’or dintre del tortell; qui la trobés seria “El rei de la festa”. A partir de llavors, les faves van començar a adquirir mala fama i a ser considerades com un símbol de mala sort (ningú volia que li toqués la fava sinó la moneda d’or). Sembla ser que va ser Felip V (l’oncle de Lluís XV) qui va introduir aquesta tradició a Espanya. Amb el temps, la moneda d’or es va canviar per una figureta de ceràmica (que gairebé sempre representa a un rei) i la connotació negativa de la fava s’ha mantingut fins a l’actualitat.

L’etnòleg i folklorista català Joan Amades, en la seva obra publicada l’any 1952 “Costumari Català” diu que a Catalunya el motiu de l’existència de la fava dins del tortell de Reis tenia a veure amb la possibilitat d’assistir a l’ofici religiós de l’adoració dels Reis d’Orient:

“Com que no tothom podia assistir a l’adoració, fou costum que cada família nomenés un rei que la representés. El nomenament es feia per mitja d’una antiga forma d’astrologia judiciària. En pastar la coca que, com hem dit, era obligat de menjar per postres havent dinat, hom posava entre la pasta una fava seca. Dels qui menjaven la coca, aquell que trobava la fava restava elegit rei i era el qui anava a la funció de l’església i en representació de la família adorava el nadó de Betlem. Per tant, tothom qui assistia a l’adoració i besava el Jesuset estava investit de la dignitat de rei. El rei familiar era qualificat de rei de la fava.”.

Els costums i les tradicions evolucionen i ja queden molt lluny aquells dies en què en temps dels romans es menjava una coca rodona amb figues, dàtils i mel. Ara, a l’interior d’aquesta massa de pasta de brioix farcida de massapà, amb fruita confitada per sobre, no hi poden faltar ni la fava ni la figureta del rei. Des de ja molts anys, a més, els tortells de reis venen amb una corona de cartró daurada per coronar a qui trobi la figura.

No sé si se t’haurà fet la boca aigua llegint aquests darrers paràgrafs. Si és així, t’hauràs d’esperar un mes just encara per tastar el tortell!

Bibliografia seleccionada

– Padilla, M. i de Déu Prats, J. (2023). El gran llibre de l’imaginari fantàstic català: Criatures, bruixes i dimonis.Ed. Comanegra.

– Amades, J. (2005). Barcelona. Costumari català (Vol. 2): Gener. El dia de Reis. Edicions 62.