El Tsar Alexandre III, Pompeu Fabra i Carlemany

Fa un temps, el meu amic Vicenç em va convidar a veure un humorista que actuava al teatre Borràs de Barcelona. El darrer cop que ens havíem vist amb el Vicenç (feia tot just una setmana) ja m’havia avançat que em convidaria a un espectacle i durant aquella setmana em va enviar un “whatsapp” comentant-me la possibilitat que anéssim a dinar plegats abans del “show”. Van passar els dies i va arribar el dia de la funció.

Com que encara no havíem decidit res sobre el dinar i ja eren quarts de dos del matí, li vaig enviar un “whatsapp” instant-lo a que em contestes ràpid sobre aquest tema. De seguida em va respondre preguntant-me si jo volia anar a dinar fora. Llavors jo vaig enviar-li un missatge que deia el següent: “Doncs ara no!” i ell em va proposar aleshores que dinéssim cadascú per la seva banda i que quedéssim a les 19h (mitja hora abans de l’actuació). Em va estranyar la seva resposta perquè pensava que ell també volia anar a dinar fora i així li vaig fer saber en un altre “whatsapp” que seguidament li vaig remetre. Llavors ell em va dir que no entenia el que li estava dient  i  que no sabia si jo volia anar a dinar fora o no. En aquell moment em vaig adonar del que havia passat. En el missatge previ que li havia lliurat m’havia oblidat la coma i havia posat un signe de puntuació equivocat de manera que en comptes de posar “Doncs (quedem) ara, no?” apressant-lo a quedar en aquell moment perquè ja era tard, vaig escriure “Doncs ara no!” que ell va interpretar com que ara jo ja no volia quedar per dinar. Es va tractar d’un malentès sense importància que es va solucionar fàcilment en adonar-me del que havia passat (al final vam anar a dinar a fora com havia estat la nostra idea inicial). A l’oblidar-me la coma i equivocar-me en el signe de puntuació vaig donar a entendre exactament el contrari del que pensava.

Aquesta petita confusió es va resoldre sense més conseqüències, però no és el cas d’altres petites errades que al llarg de la història han provocat grans embolics. A vegades, del lloc on es troba situada la coma en pot dependre la vida o la mort d’una persona.

El monarca Carles V estava a punt de signar una sentència que deia així: “Perdó impossible, que compleixi la seva condemna”. Amb la ploma a la mà es quedà uns instants pensatiu, i en un gest de magnanimitat regia, signà el document no sense abans haver desplaçat la coma: “Perdó, impossible que compleixi la seva condemna”, deia ara la sentència que perdonava la vida al condemnat. Aquesta anècdota que t’acabo d’explicar es falsa, però exemplifica a la perfecció com una coma pot salvar la vida d’una persona.

Hi ha una versió similar d’aquesta llegenda en anglès. En aquest cas es tracta d’una condemna a mort escrita pel Tsar Alexandre III de Rússia. La seva dona Dagmar creient que el condemnat era innocent canvià la coma, quedant la sentència d’aquesta manera: “Pardon, impossible to be sent to Sibèria” (Perdó, impossible que sigui enviat a Sibèria).

Aquesta història al igual que l’anterior també és fictícia però mostra que la posició o l’aparició d’una coma pot canviar completament el sentit d’una oració, per aquest motiu jo crec que es molt important puntuar bé un text, però… quan temps es dedica a ensenyar la puntuació a l’escola comparat per exemple al que es dedica a l’ortografia?.

Un text amb faltes d’ortografia com per exemple posar la paraula “aixó” amb accent tancat quan el correcte és accentuar-la obertament (“això”) indica deixadesa i poc rigor però molt difícilment s’altera el missatge que el que ha escrit el text vol transmetre. En canvi, una mala puntuació pot fer del tot incomprensible el que es vol comunicar. Avui en dia a més, s’escriu a mà cada cop menys i s’utilitzen molt processadors de textos que tenen corrector automàtic o t’avisen de l’error ortogràfic que has comés (a mi per exemple m’ha sortit una marca vermella sota la paraula “aixó” avisant-me de l’errada que havia fet). Per contra, cap processador t’avisarà d’un text mal puntuat.

El mateix Pompeu Fabra no es va preocupar en general dels signes de puntuació, als quals fa referència només superficialment molt poques vegades.

Pot ser que un dels motius de tot això (que s’ensenyi molt poc a l’escola i que Pompeu Fabra no hi dediqués gaire temps ni treball) és que a diferència de l’ortografia, els signes de puntuació no es limiten a un conjunt de regles. A més, davant del dubte sobre si hem puntuat bé o no el que acabem d’escriure, no podem consultar un diccionari. Tampoc cap cercador d’internet ens donarà la resposta que busquem. Normalment no hi ha una norma establerta per saber quin signe de puntuació s’ha d’utilitzar sinó que acostuma a ser una tria subjectiva de qui escriu. I és que puntuar és bonic (alguns autors creuen que és fins i tot un art) però pot ser complicat i difícil. Per començar…quants signes de puntuació existeixen?

El signes de puntuació són:

.- El punt (.)

.- La coma (,)

.- El punt i coma (;)

.- Els dos punts (:)

.- Els punts suspensius (…)

.- Els parèntesis ()

.- Els claudàtors ([ ])

.- El guió i el guionet (-)

I els signes d’interrogació i exclamació on queden?

Els dos son signes d’entonació i serveixen per diferenciar una oració interrogativa i exclamativa d’una d’expositiva. Tant els signes de puntuació en sentit estricte (els que he posat a dalt) com els signes d’entonació son signes sintagmàtics. S’anomenen així perquè afecten el sintagma o oració. Indiquen les pauses que s’han de fer.

La classificació dels signes de puntuació inclou a més dels signes sintagmàtics (puntuació i entonació), els signes diacrítics (accents, dièresi, apòstrof…) i els signes auxiliars (l’asterisc, les cometes, la barra inclinada, etc.).

Jo, que escric regularment des de fa temps, considero que puntuar bé és molt important i m’esforço bastant a fer-ho correctament. Una bona puntuació no només crea pauses necessàries en la lectura sinó que també pot aclarir la interpretació d’un contingut ambigu i ajudar a organitzar, cohesionar i estructurar el discurs de l’autor.

Al principi, les persones escrivien de forma continua. No es deixaven espais en blanc entre les paraules, no posaven cap tipus de puntuació, ni accents i escrivien normalment en majúscules.

El paràgraf anterior fa molts anys es llegiria així:

ALPRINCIPILESPERSONESESCRIVIENDEMANERACONTINUANOESDEIXAVENESPAISENBLANCENTRELESPARAULESNOESPOSAVACAPTIPUSDEPUNTUACIONIACCENTSIESCRIVIENORMALMENTENTENMAJUSCULES

Que et sembla ? Difícil de llegir, oi?

Això no va canviar fins a finals del segles VIII i IX quan Carlemany, reis dels francs i posteriorment coronat emperador, va demanar als seus savis que creessin una escriptura més comprensible que la que hi havia aleshores. La conseqüència d’això va ser el naixement de l’escriptura carolíngia que es va estendre per tot l’Imperi Carolingi (que anava des del nord de l’actual Catalunya fins a centre Europa). Aquesta nova escriptura era molt més clara i llegible, es separaven les paraules i s’incorporaven els primers signes de puntuació. A més, es posava en majúscula la primera lletra de les frases després del punt.

El segon gran impuls històric respecte als signes de puntuació el trobem en el Renaixement italià, quan els humanistes van elaborar una cal·ligrafia pròpia (fàcil de llegir) per difondre la cultura. Les seves aportacions es van estendre àmpliament així com també l’ús dels signes de puntuació gràcies a un invent importantíssim: l’impremta.

Bibliografia seleccionada

.- Autors diversos. (2009) Vic / Barcelona. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Eumo Editorial / Associació de Mestres Rosa Sensat / Universitat de Barcelona / Universitat Pompeu Fabra.

.- Millán González, José Antonio. Perdón imposible: Guía para una puntuación más rica y consciente. Editorial Ariel.