Plató, Cacaolat i Goya

A vegades m’he preguntat a mi mateix si jo era una persona enamoradissa. Alguna gent m’ha dit que si. D’altres m’ho han insinuat. Això m’ha fet reflexionar i he arribat a la conclusió que potser ho soc una mica però no tan com em pensava, ja que crec que a vegades he confós estar enamorat amb estar fascinat o encisat amb una persona. Però realment, que significa estar enamorat?. La ciència ho estudia com un procés biològic per la manera com reacciona el cervell d’una persona quan està enamorada. Es veu que quan una persona està enamorada, se li activen unes regions del cervell com l’hipotàlem o l’hipocamp entre d’altres, i en canvi es “desactiven” altres zones com per exemple l’amígdala. Això fa que el cervell produeixi dues hormones anomenades oxitocina i vasopressina que estimulen l’alliberament de dopamina (un neurotransmissor). Per això a la persona que està enamorada, li sembla tot meravellós, es redueixen els seus pensaments negatius sobre la persona de la que s’està enamorada (s’idealitza) i es crea molta dependència respecte d’aquesta persona.

Els psicòlegs diuen que la màgia i l’enamorament son efímers, que duren aproximadament un any, i en molts casos menys. Aquesta intensitat s’acaba. Al principi hi ha una intensitat molt alta en la relació i una profunditat petita diuen. Amb el temps això canvia (o hauria de canviar per anar bé), hi ha menys intensitat però un vincle més profund.

Aquesta primera etapa provoca una sensació similar al que produeix al cervell el consum de drogues (i en especial de cocaïna), ja que suposa una descarrega d’adrenalina i unes ganes frenètiques d’estar amb l’altra persona (dependència).

El judici crític que tenim sempre, en aquesta etapa està “apagat”. No li trobem cap defecte a la persona que ens agrada. Desprès d’aquesta etapa, res tornar a ser com abans, per això al cap d’un temps d’una relació, es sent sovint la frase “s’ha acabat l’amor (i la màgia)”.

La relació s’ha de treballar dia a dia, s’ha de cuidar i estar atent a l’altra persona. Requereix fer petits esforços. Com que a l’etapa de l’enamorament no calen aquests esforços ens malacostumem i pensem que la relació sempre hauria de ser així i per això costa fer esforços per reforçar aquest vincle perquè ho trobem antinatural i l’explicació que ens donem simplement és que s’ha acabat l’amor.

La primera noia (en realitat nena) que em va agradar es deia Arantxa. Va ser companya de classe meva durant tot l’E.G.B. Era una nena baixeta, amb el cabell molt moreno i la cara plena de pigues. La meva mare i la seva es van fer amigues durant aquella època junt amb d’altres mares de companys de classe i això va fer que ens veiéssim també molts cops fora de l’escola (recordo entre moltes d’altres una nit de fi d’any que vam passar junts).

Un dia durant les festes de nadal (jo devia tenir 7 o 8 anys), les nostres mares ens van portar al festival de la infància. En aquest festival et donaven moltes coses de propaganda com ara bolígrafs, carpetes, “enganxines”etc.

Un cop a casa, la meva mare va enganxar un d’aquests adhesius a la meva habitació. Es tractava d’un rectangle allargat que deia “I love Cacaolat”. Bé, en comptes de love hi apareixia el símbol de l’amor, i jo desconeixent el significat d’aquella figura vermella li vaig preguntar a la meva mare pel seu sentit  i em va dir que volia dir “Jo estimo el Cacaolat”. La meva mare em va dir que en aquell moment la vaig mirar amb cara mig decebut, mig sorprès i li vaig dir “Però mamà….. jo no love Cacaolat….jo love Arantxa” (en aquell moment en anar a una escola anglesa barrejàvem les llengües i l’anglès ens sortia a vegades de forma espontània). Desprès tants anys, la meva mare encara riu quan explica aquesta història.

De totes les persones amb qui m’he trobat durant aquesta vida, de la que he estat més enamorat o encisat (o m’he quedat més fascinat) va ser també una companya de classe, aquest cop de COU. Va ser al  darrer curs de l’institut,  l’únic dels quatre anys que vaig coincidir amb ella. No sé si va ser tot just començar el curs o passats uns mesos, però recordo que va durar fins al final del curs i també recordo que no vaig ser capaç de dir-li res en tot aquest temps, i això que estava asseguda just davant meu a la penúltima fila de classe. En aquella classe hi havia tres files de pupitres i cada pupitre tenia dos seients. Jo estava assegut al seient de la dreta i ella davant meu però al seient de l’esquerra de manera que jo sempre podia veure el seu perfil dret. El meu amic Roger per exemple estava assegut al seient de l’esquerra també a l’última fila del mig. Per tant estàvem quasi junts, no al mateix pupitre però només ens separava l’estret passadís que hi havia entre les files de pupitres. Bé, aquesta noia es deia Ariadna i ha estat l’amor platònic de la meva vida. No vaig ser capaç d’articular una sola paraula cap a ella en tot el curs. A part de la timidesa que tenia en aquella època (amb l’edat cada cop en tinc menys), la veritat es que també tenia l’autoestima molt baixa amb la qual cosa l’Ariadna es va convertir en un amor impossible per a mi, potser si l’hagués conegut en un altre moment, en un altre lloc….qui sap…

Com a romàntic que sóc però, una de les coses que em sabia molt greu és que pensava que amb el transcurs del temps acabaria per no recordar la seva cara. Poc a poc la imatge d’ella s’aniria tornant difusa fins a desaparèixer completament de la meva ment. Era una qüestió de temps que acabés oblidant com era la seva cara. Era l’any 1995 i en aquella època, poca gent tenia mòbils a sobre i no existien “smartphones” o ”tablets”, de manera que l’única opció era anar a classe amb una càmera de fotos analògica i fer.li una foto dissimuladament, però ningú anava a l’institut amb càmera de fotos analògica, i a mi tampoc se’m va ocórrer aquesta opció en aquell moment.

Un dia, a classe d’Història de l’Art la professora que sempre ens passava diapositives de pintures i les comentava, es va aturar en una de les diapositives i de sobte va dir mirant-la a ella i davant la sorpresa de tothom “aquesta dona del quadre em recorda a l’Ariadna”. Es tractava d’una obra de l’any 1.800 de Goya que s’anomenava ‘La comtessa de Chinchón’. Des d’aquell moment, aquest es el meu quadre preferit i si bé es cert que ja no recordo la cara de l’Ariadna, sempre em quedarà aquest llenç neoclàssic per recordar-la una miqueta.

 

Abans mencionava que l’Ariadna havia estat el meu amor platònic, es curiós com aquest concepte (com també li passa a molts d’altres), ha perdut amb el pas del temps el seu significat inicial.

Avui en dia, considerem amor platònic a aquell amor impossible o molt difícil, inabastable, no correspost o bé absolutament idealitzat (que no es correspon amb la realitat) i fins a cert punt, obsessiu. Aquest significat, però, és totalment aliè i no te res a veure amb la idea que tenia Plató de l’amor. Aquest canvi de concepte  va ser degut a l’ obra “The platònic lovers” d’un escriptor anglès del segle XVII que es deia William Davenant

Plató dona la seva visió de l’amor sobretot en el seu llibre “El banquet” i també una mica en el seu llibre “Fedre”. Com a curiositat, Plató va escriure la majoria de les seves obres en forma de diàleg i aquests diàlegs son també la font d’informació més fiable que tenim del seu mestre i també filòsof grec Sòcrates, ja que aquest no va escriure cap text de filosofia ni de cap altre classe, fet que dona lloc al que es coneix avui en dia com a “problema socràtic” (però això ja es una altra història).

L’amor segons Plató no és l’amor a una persona idealitzada, sinó l’amor a conèixer i a saber d’aquesta persona. L’amor platònic es una admiració mútua entre dues persones que es complementen. Es una connexió indescriptible. Estimar a la persona per les seves idees, els seus valors i la seva intel.ligència. Estimar però també admirar. Trobar la parella ideal pensava aquest filòsof grec, impulsa el creixement intel.lectual i social d’una persona i et motiva a continuar creixent i aprenent.