Com que no m’agrada deixar les coses a mitges t’explicaré en la història d’avui més coses sobre els signes de puntuació. Ja t’he parlat dels més importants i avui acabaré amb els que falten.
Encara que ja et vaig dir que els signes de puntuació eren els següents:
.- La coma (,)
.- El punt (.)
.- Els punts suspensius (…)
.- El punt i coma (;)
.- Els dos punts (:)
.- El guió (—)
.- El guionet (-)
.-.Els parèntesis ()
.- Els claudàtors ([ ])
recordaràs que també et vaig comentar que aquests eren els signes de puntuació “en sentit estricte”, ja que en un sentit més ampli, també son signes de puntuació els signes d’entonació, els diacrítics i els auxiliars. Els d’entonació, com et vaig explicar, tenen en comú amb els signes de puntuació “en sentit estricte”, que els dos son signes sintagmàtics, es a dir, que afecten a l’oració. Ambdós indiquen les pauses que s’hi ha de fer. Ho veuràs millor en el següent quadre-resum:
Els signes de puntuació
| Sintagmàtics | De puntuació | coma, punt, punts suspensius, punt i coma, dos punts, guió, guionet, parèntesis, claudàtors |
| D’entonació | signe d’interrogació, signe d’exclamació | |
| Diacrítics | accents, dièresi, apòstrof, punt volat, etc. | |
| Auxiliars | cometes, asterisc, barra inclinada, igual, pleca, etc. |
Continuem amb els signes de puntuació “en sentit estricte”. Toca ara parlar dels guions. A diferència d’altres idiomes, en la llengua catalana trobem dos tipus de guions: el guió o guió llarg i el guió curt o guionet.
El guió es sobretot utilitzat per indicar un incís dins d’una oració, funció que comparteix amb els parèntesis i les comes.
També serveix per marcar els diàlegs. Obre la intervenció d’un interlocutor i marca també l’incís del narrador. A diferència del que creia jo (erròniament) el guió al diàleg no és un signe doble (si no hi ha incís del narrador no es posa). Tampoc es deixa cap espai entre el guió i la paraula que el segueix (això si que ho sabia):
—Creus que plourà avui? —va preguntar la Nuria.
—A les notícies van dir que no —vaig dir.
—Però… està molt negre, no creus?
—Si, sembla que caurà un bon xàfec. Darrerament els meteoròlegs no l’encerten gaire!
On si que es deixa espai entre el guió i la paraula que el segueix és a la tercer funció important del guió: iniciar els elements d’una enumeració, com pots veure en el següent exemple sobre els aliments que fan falta per preparar la crema catalana:
Ingredients per a sis persones:
- ½ litre de llet
- 4 ous
- 1 branca de canyella
- 75 g de sucre (orientatiu)
- 25 g de farina tipus “Maizena”
- 1 llimona gran
Amb finalitats més tècniques i convencionals (i no tan relacionades amb les pauses de la frase), els guions també es fan servir en índexs, bibliografies i diccionaris.
L’ús del guionet és força més complex que el del guió llarg, ja que té funcions morfològiques i lèxiques, com ara unir alguns mots compostos tals com “para-sol”. També uneix (en els casos establerts per la normativa) el verb amb algun dels pronoms febles que el segueixen, per exemple “veure-ho”, “anar-hi”, etc.
Que passa amb els mots construïts amb prefixos?
Com a norma general (jo no ho tenia gaire clar), el prefix i el mot a què fa referència s’escriuen junts (sense espai i sense guionet). Per exemple si dic que “L’arxi duc d’Àustria va viure en un entre-sol” a més de no ser veritat històricament, està incorrectament escrit ja que s’hauria d’escriure “arxiduc” i “entresol”.
No obstant això, posarem guionet en el cas del prefix “no” seguit d’un substantiu, pronom o adjectiu com ara “política de no-violència”, “llibres de no-ficció” o “països no-bel·ligerants”.
Hi ha un cas especial en l’àmbit científic en el qual també s’admet el guionet com a recurs estilístic i és quan ens trobem amb dos elements iguals amb prefixos diferents. En aquest cas, podem fer servir el guionet per ometre el primer: pre- i postoperatori, o sub- i suprahepàtic.
Aquests dos darrers casos son els únics en què es mantenen els guionets ja que com t’he dit abans, la norma general és la de no posar cap guionet. Hi havia moltes excepcions que s’escrivien amb guionet com ara quan el prefix precedeix una paraula que comença amb majúscula, símbol, una xifra o cometes: ex-Iugoslàvia, mini-USB, sub-21 o ex-“hippy”. Això però, va canviar no fa gaire (el 2021) de manera que el que he dit abans, ara es incorrecte ja que per simplificar l’ortografia catalana, l’Institut d’Estudis Catalans va decidir substituir el guionet per un espai en els anteriors casos de manera que ara hem d’escriure: ex Iugoslàvia, mini USB, sub 21 o ex “hippy”.
Per cert, en el teclat posar un guionet és fàcil, hi ha una tecla específica i sinó, també pots utilitzar els signe menys (-) però i el guió? Doncs em va costar una mica trobar-lo però finalment ho vaig aconseguir. Si estàs utilitzant el programa Word hauràs de prémer alhora la tecla “altgr” i el signe menys al teclat numèric (—).
Si et deia abans que (encara que jo sempre ho havia pensat) el guió al diàleg no és un signe doble, ara si que et parlaré d’uns signes dobles: elsparèntesis i els claudàtors.
Són signes dobles ja que apareixen sempre per parelles. Consten d’un signe d’obertura i un de tancament.
Els parèntesis (també anomenats parèntesis rodons) serveixen sobretot per inserir incisos en un text per explicar o aclarir alguna cosa. Si es suprimís el parèntesis i el que hi ha dins d’ell () la sintaxi de la oració no patiria (només la informació que aporta).
Aquest signe no només s’utilitza en el llenguatge sinó també en les fórmules químiques, físiques, matemàtiques…
Un tipus especial de parèntesis son els claudàtors (també anomenats parèntesis rectangulars o parèntesis quadrats). Aquest signe (anomenat “corchete” en castellà) funciona exactament igual que el parèntesis. Quina és la diferència llavors amb el parèntesis?
El claudàtor serveix per inserir dins d’un text aliè una cosa que no estava originàriament en aquest, com ara un comentari o una explicació nostra i que no correspon a l’autor original.
Una altra funció útil del claudàtor és quan tanquem amb aquest signe uns punts suspensius […]. Amb això indiquem que en una transcripció que fem, ometem alguna expressió, un fragment, un capítol, etc.
També serveixen per tancar expressions que ja estan compreses entre parèntesis (i no tornar a repetir aquest signe).
Si et deia abans que els parèntesis i els claudàtors son signes dobles, els que no ho son de cap manera son els signes d’entonació.
Dintre d’aquests, distingim els signes d’interrogació i els signes d’exclamació o admiració.
En català, els signes d’interrogació i admiració es tanquen però no s’obren (s’escriuen al final de l’oració que afecten, immediatament després de l’últim mot); això però, ha variat al llarg de la història de l’ortografia catalana. Fins al segle XIX només es marcava el final de la interrogació i l’exclamació amb el signe de tancament (com ara). A partir del 1800 però, a causa de la novetat introduïda per la “Real Academia Española” d’utilitzar també el signe inicial (el castellà és l’única llengua que utilitza el signe d’obertura), es van produir molts dubtes al voltant d’aquesta qüestió i molts autors van adoptar el criteri d’usar el signe inicial en les frases llargues. Aquesta qüestió no es va tancar definitivament fins al juny de 1993, quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va “aconsellar” usar aquests signes exclusivament al final de l’oració.
Per cert, no es posa mai punt darrere dels signes d’interrogació i d’admiració, ja que al final de la frase té valor de punt, amb la qual cosa la següent paraula haurà de començar amb majúscula (com a regla mnemotècnica pensa que els dos signes ja incorporen un punt, de manera que no en cal cap més).
En alguns contextos, es poden utilitzar més d’un signe d’admiració i interrogació per donar més èmfasi i augmentar el seu efecte (però només tres com a màxim!!!).
Després dels signes d’entonació ens trobem amb els signes diacrítics dels quals t’explicaré l’apòstrof i el punt volat
L’apòstrof és un símbol gràfic que reflecteix l’eliminació d’una vocal quan escrivim. S’apostrofen els articles “el” i “la” i la preposició “de” quan la paraula que els segueix comença per vocal o “h muda”. No s’apostrofarà quan la paraula sigui femenina i comenci amb i o u àtones ni tampoc davant de les paraules “una” (referent a l’hora), “ira” i “host” (denominació que rebia durant l’edat mitjana un exercit en una campanya militar).
Tampoc s’apostrofa davant de noms de lletres: la a, la e, la i, la o…
Davant dels símbols s’apostrofa excepte si aquests representen un compost químic unit per un guió o si es tracta d’un punt cardinal, de manera que no pots apostrofar el símbol de l’euro i hauràs d’escriure “El €” però en canvi si que podràs apostrofar “L’L-dopamina” i els punts cardinals: “el sol es pon per l’O”
Pel que fa a les xifres i els símbols numèrics, aquests segueixen les normes generals d’apostrofació quan en pronunciar-los comencin en sons vocàlics:
L’1 d’octubre (u)
L’XI Congrés de Literatura (onzè)
I les sigles… s’apostrofen?
Primer cal dir que existeixen dos tipus de sigles:
- Sigles sil·làbiques o acrònims – es llegeixen com una paraula (ESO)
- Sigles alfabètiques o consonàntiques – es llegeixen lletra per lletra (EGB es llegeix e-ge-be)
Exemple: “Quan tenia dotze anys cursava setè d’EGB, però ara els alumnes d’aquesta edat fan primer d’ESO”
En aquesta frase a més de veure un acrònim i una sigla alfabètica en una mateixa oració, hauràs observat que totes dues s’han apostrofat, ja que segueixen les regles generals d’apostrofació.
Quan una sigla es llegeix lletra per lletra i el nom de la primera consonant es llegeix amb vocal, també cal apostrofar-la:
Exemple: “M’agraden molt els partits de bàsquet de l’NBA” (perquè NBA es llegeix ena-be-a)
I què passa amb la lletra “s líquida”, s’apostrofa? La lletra “s líquida” es dona quan encapçala la paraula i precedeix una altra consonant. La trobem, per exemple, a les paraules “Stop”, “Speaker” o “Status quo”. En aquest cas, s’apostrofen els masculins, però no els femenins ni la preposició de:
“Et va agradar l’striptease que van fer a la Scala de Milà”
Tampoc s’apostrofa la hac aspirada (pronunciar la lletra hac com la consonant J) però si que s’apostrofa la hac muda:
“El hobby de l’home vestit de vermell és l’handbol”.
Per influència angloamericana, a vegades utilitzem l’apòstrof (incorrectament) per ometre les dues primeres xifres d’un any i unir-lo gràficament amb la part textual de l’enunciat com ara: “Mundial ’82” o “Barcelona ’92”. Això s’ha d’evitar i s’ha d’escriure senzillament “Mundial 82” i “Barcelona 92”.
El punt volat és un signe que consisteix en un punt situat a mitja alçaria de les lletres i te una funció específica per al català; la formació de la ela geminada juntament amb les dues eles que l’emmarquen.
Abans, per representar la ela geminada s’usava el guionet (l-l) però des de principis del segle XX s’imposà la grafia del punt volat amb l’objectiu que les dues eles estiguessin el més a prop possible l’una de l’altra. També és incorrecte usar el punt baix (l.l). Per posar correctament el punt volat a l’ordinador s’ha de combinar, alhora, la tecla de majúscules i la tecla del número 3 (l·l).
Acabarem aquest post amb una breu referència a un dels signes auxiliars. Aquests són molts i variats però tenen poc ús real, per la qual cosa només et parlaré de les que considero que són les més importants de totes: les cometes.
D’aquestes, en trobem de tres tipus:
- Cometes baixes o llatines (<< >>)
- Cometes altes o angleses (“ ”)
- Cometes simples o senzilles (‘ ’)
Es poden utilitzar les llatines o les angleses depenent de l’estil de cadascú. Tradicionalment, s’usaven molt les llatines però el seu ús s’ha anat substituint progressivament per les angleses a causa, entre altres motius, per la dificultat avui en dia de trobar-les en molts teclats d’ordinador (en el meu no n’hi ha i he hagut d’utilitzar els signes matemàtics de “més gran que” i “menys gran que” repetits, per poder ensenyar-te-les: << >> ).
Les cometes simples o senzilles (‘ ‘) es reserven específicament per reproduir el significat d’una paraula o expressió.
Tenir tres tipus de cometes va bé per no haver de repetir unes en un mateixa frase. En aquest cas però, cal mantenir una jerarquia. Primer les baixes (<< >>), dins d’aquestes altes (“ ”) i finalment les simples o senzilles (‘ ’).
Les cometes serveixen sobretot per introduir cites textuals i en moltes novel·les s’acostuma a posar entre cometes també els pensaments d’un personatge (en estil directe).
En català també es fan servir per reproduir un diàleg dins d’un altre diàleg. Recorda que com t’he explicat abans, en català els diàlegs (la intervenció d’un interlocutor i l’incís del narrador) es marquen amb guions. En canvi a l’anglès el diàleg es posa entre cometes i no s’utilitzen els guions.
Jo particularment utilitzo molt les cometes quan escric una paraula que sé que es incorrecta o inexacte però tot i això l’escric perquè no en trobo cap que m’agradi més. També les uso quan li atorgo a una paraula un sentit irònic però no tinc clar que el lector capti aquest significat que he pretès donar-li. Igualment quan escric noms de cançons, capítols de sèries, col·leccions… ho faig entre cometes.
Per cert, quan tanquis les cometes, recorda que el punt i final sempre va a fora d’aquestes.
El tema dels signes de puntuació és molt més llarg i extens del que jo t’he explicat aquí però com que això no pretén ser un manual d’ortografia sinó un recull de dades, normes i curiositats (explicades de la manera més amena que he pogut) perquè et puguin ser útils, crec que donada la llargada (un cop més) d’aquest post, és el moment de deixar-ho aquí, poso, per tant, el punt i final a aquesta història.
Per cert, ja he utilitzat en aquest post el punt i coma (dos cops), te n’has adonat?
Les meves històries 