Tales de Milet, Aristòfanes i Diògenes Laerci

Quan et vaig parlar fa temps sobre l’amor platònic et vaig dir que Plató va escriure la majoria de les seves obres en forma de diàleg. Aquests escrits son la font d’informació més fiable que tenim del seu mestre, el també filòsof Sòcrates, ja que aquest últim no va escriure cap text de filosofia ni de cap altre mena. També et vaig comentar que aquest fet dona lloc al que avui dia es coneix com a “problema socràtic” però que això era una altra història (en aquell moment no em volia desviar molt del tema principal d’aquell escrit que era l’amor). Avui, que enceto desena amb el post número 70, és un bon moment per explicar-t’ho.

Abans de Sòcrates, la filosofia ja portava un llarg recorregut. Aristòtil assenyala a Tales de Milet com el primer filòsof, i Pitàgores va ser el primer en anomenar-se a si mateix filòsof, i els dos van viure, sens dubte, abans que Sòcrates. Tanmateix, la majoria d’autors atorguen a Sòcrates el paper de fundador de la filosofia (occidental). Un pensador tan influent com Ciceró el va qualificar de “pare de la filosofia”, i la seva figura és tan important que és habitual referir-se a tots els filòsofs anteriors a ell com a “presocràtics”. A més, arran de la seva mort va sorgir un gènere literari completament nou en la prosa clàssica: el “diàleg socràtic”, dedicat plenament a la seva persona i al seu pensament.

Malgrat tot això, i que es tracta d’un dels filòsofs més populars de la història (fins hi tot els que no saben gaire de filosofia coneixen el seu nom) la seva figura encara és força desconeguda i no només pel que respecta a la seva biografia, sinó també pel que fa al seu pensament.

Aquesta situació ha estat objecte de debat en el món acadèmic des de fa segles i se la coneix, com “el problema de Sòcrates” o “problema socràtic”. Això es deu al fet que no es conserva res escrit del propi Sòcrates, ni tan sols un petit fragment, ja que Sòcrates es va negar a posar les seves idees per escrit.

La font principal que tenim del pensament de Sòcrates son els escrits del seu “deixeble” Plató. Si escric deixeble entre cometes és perquè realment Sòcrates no considerava que tingués cap deixeble, tot i això, molts joves que l’acompanyaven si que adoptaven l’actitud de deixebles i veien a Sòcrates com el seu mestre, per la qual cosa jo en aquest escrit si que parlaré de deixebles de Sòcrates. I una de les causes del “problema socràtic” és que, tot i que Plató es considerat com la font més important que tenim de Sòcrates, no és pas l’únic deixeble del qual s’han conservat escrits sobre ell, sinó que també n’hi ha bastants d’un altre deixeble seu anomenat Xenofont.

Pràcticament tot el que sabem sobre Sòcrates procedeix, doncs, dels texts que s’han conservat de Plató i Xenofont. En aquests diàlegs, els deixebles de Sòcrates el presenten parlant dels temes

més diversos amb interlocutors de tota mena. Ara bé, els qui han analitzat aquests diàlegs, han observat que Sòcrates es contradiu bastant, i no només entre els diàlegs de Plató i Xenofont, sinó també dins de les mateixes obres de Plató.

Per acabar-ho d’adobar, trobem que el primer text que parla de Sòcrates no és ni de Plató ni de Xenofont, sinó d’un dramaturg anomenat Aristòfanes. I el Sòcrates que presenta aquest autor també és molt diferent del de Plató i de Xenofont.

L’obra més antiga que conservem sobre Sòcrates és “Els Núvols” d’Aristòfanes. Es tracta d’una comèdia en la qual, Sòcrates es objecte de tota mena de burles i ofenses. Segons els experts, però, el seu personatge està molt allunyat de com era Sòcrates en realitat. Aristòfanes era una persona molt conservadora i un tradicionalista que s’oposava a qualsevol manifestació de novetat, de manera que “Els Núvols” es pot entendre com un atac directe contra Sòcrates. Aristòfanes creia que s’havia de reaccionar de forma enèrgica davant les noves corrents de pensament (que personificava Sòcrates) que empenyien a abandonar l’univers religiós tradicional, un fet que, segons ell, conduïa irremissiblement a la dissolució moral de la societat.

El Sòcrates d’Aristòfanes no és tan sols summament malèvol, sinó també extremadament ximple i completament ridícul. Com deia, però, els estudiosos i historiadors no atorguen credibilitat a aquest Sòcrates d’Aristòfanes.

Descartat Aristòfanes, ens hem de centrar en Plató i Xenofont. Malgrat que la llista d’autors de diàlegs socràtics és llarga, només s’han conservat els diàlegs de Plató i Xenofont per la qual cosa, la nostra imatge de Sòcrates es basa sobretot en el seu testimoni.

La qüestió de quin dels dos (Plató o Xenofont) mereix més crèdit ha ocupat als historiadors durant quasi dos segles. En poc més de cent anys, tot el crèdit que antigament tenia Xenofont va passar a Plató. Tanmateix, en els darrers temps, el debat ha girat més aviat entorn de quins diàlegs platònics representen amb major fidelitat el Sòcrates “real”.

Pel filòsof i politòleg Leo Strauss, però, els escrits socràtics de Xenofont semblen ser la font més segura ja que dels autors que forneixen les fonts principals pel que fa a Sòcrates, només Xenofont reuneix les dues qualificacions més importants: estava prop de Sòcrates i va demostrar que era capaç d’actuar com un historiador fidedigne. Malgrat això, el testimoni de Xenofont no gaudeix avui, del respecte que, segons Strauss, mereixeria.

I és que el Sòcrates de Xenofont ens resulta familiar si el comparem amb el de Plató, però no acaba de ser la mateixa persona. A diferència del Sòcrates de Plató, el Sòcrates de Xenofont es presenta com obertament com a mestre, s’interessa molt per la política i per l’economia, i és mostra sensible a l’honor i a la fama.

El Sòcrates de Plató, en canvi, mai no discuteix amb un artesà; només discuteix amb gent que no és del poble, que d’una manera o d’una altra pertanyen a una elit. A més, és mostra crític amb Pèricles (el gran líder de l’Atenes clàssica) i destaca per una ironia mordaç que no trobem en la versió de Xenofont.

Per si aquestes diferències no fossin suficients, hi ha autors com el filòsof Gregory Vlastos que considera en els diàlegs platònics coexisteixen dos filòsofs completament diferents sota el mateix nom de Sòcrates: “L’un és purament i simple un filòsof moral; l’altre és  matemàtic, metafísic, epistemòleg i ontòleg”. El primer seria Sòcrates i el segon, el mateix Plató.

Segons la teoria d’aquest filòsof, s’hauria de distingir, per un costat, un primer grup de diàlegs escrits per Plató quan aquest era jove i estava molt influenciat per Sòcrates, on oferiria un retrat bastant fidel del Sòcrates “històric”. Amb el temps, la influencia de Sòcrates hauria perdut força i Plató hauria començat a desenvolupar les seves pròpies idees, sense trencar del tot amb la figura de Sòcrates. S’hauria de diferenciar doncs, uns diàlegs primerencs en els quals tot el que llegim correspon bàsicament al Sòcrates “històric” i uns diàlegs de maduresa en què Plató parla per boca de Sòcrates. Els dos Sòcrates que apareixen als diàlegs platònics son molts diferents entre sí. Fins i tot una mateix obra de Plató com és “La República” sembla haver estat redactada en dues fases diferents, i contindria parts assignables a cadascuna d’aquestes dues etapes.

T’he parlat fins ara de dos estudiosos de Sòcrates com van ser els filòsofs Leo Strauss i Gregory Vlastos però aquests no van ser els únics i si ens fixem en el que han dit altres estudiosos del tema, les coses en comptes d’aclarir-se, es compliquen encara més! Les dues posicions més extremes van des de la negació de l’existència del Sòcrates històric fins al maximalisme de l’escola escocesa.

En l’extrem de la negació hi trobem el filòsof belga Eugène Dupréel, qui va defensar que Sòcrates no hauria existit mai. Segons Dupréel, l’obra, la vida i la mort de Sòcrates són una ficció literària. El personatge de Sòcrates hauria estat una invenció de la joventut d’Atenes,  acomplexada per les filosofies nascudes fora de la seva ciutat, i el diàleg socràtic només hauria estat una genial creació per tal de poder discutir sobre idees en un moment determinat de la història grega.

En aquesta mateix línia de dubte sobre la fidelitat de la història, Diògenes Laerci (historiador grec del segle III d.c.) recull una anècdota que, encara que amb quasi tota seguretat és una invenció d’aquest, suggereix la falta de rigor històric dels diàlegs socràtics. L’anècdota diu que quan Sòcrates va assentir a Plató llegir un dels seus diàlegs per primera vegada, va exclamar: “Per Hèrcules! Quantes coses s’inventa aquest jove sobre mi!”

Segons el filòleg i historiador de la filosofia suís Olof Gigon, hauria existit un Sòcrates real executat a la vellesa per impietat, que seria més aviat una figura pintoresca que s’entretenia interrogant els seus conciutadans sobre mil coses. Sobre aquesta figura, la joventut daurada d’Atenes n’hauria inventat la llegenda, de manera que la major part de la nostra imatge de Sòcrates tindria un origen literari; Sòcrates seria poca cosa més enllà de ser un personatge de ficció.

A l’altre extrem, trobem l’anomenada Escola Escocesa (John Burnet i Alfred Taylor) que sostenia una tesi oposada: “Tot allò que Plató posa en boca de Sòcrates s’ha de considerar com alguna cosa dita substancialment per Sòcrates en algun moment de la seva vida”. Per a ells, Sòcrates era com el pinta Plató: el vertader creador de la teoria de les idees, de la reminiscència, de la immortalitat de l’ànima i de l’estat ideal; en definitiva,  el pare de la metafísica occidental.

Com veus, aquest “problema socràtic” en comptes d’aclarir-se, amb el temps encara es va embolicant cada vegada més fins a abocar-nos al carreró sense sortida en el qual ens trobem en l’actualitat.

Crec que l’única manera per poder resoldre aquest problema seria que es produís un fet extraordinari, com ara la troballa d’un text escrit per un altre deixeble de Sòcrates (cal recordar que la llista d’autors de diàlegs socràtics és llarga però que només s‘han conservat els de Plató i Xenofont). El mateix Diògenes Laerci, de fet, parla de fins a 12 deixebles destacats de Sòcrates que van escriure sobre ell. Encara seria millor que aparegués un text escrit pel mateix Sòcrates!

Sembla un impossible, però en ple segle XXI encara surten notícies, de tant en tant, que parlen de descobertes arqueològiques excepcionals que canvien el que sabíem sobre el món de fa milers d’anys. Qui sap si Sòcrates ens té reservada una darrera sorpresa.

Bibliografia seleccionada

• Vilà Vernis, R. Introducción a Sócrates. RBA Coleccionables. Ed. Gredos. Barcelona (2023).

• Strauss, L. El problema de Sòcrates. Editorial Pòrtic (Barcelonesa d’Edicions). Barcelona (2006).