Les meves històries

Gilles Deleuze, Emir Kusturica i Chewbacca

Mentre escrivia l’anterior post sobre l’amistat vaig descobrir uns “podcasts” radiofònics que precisament tractaven aquest tema. En el programa intervenia una filòsofa anomenada Marina Garcés que en un moment donat va parlar sobre Gilles Deleuze. Per aquest filòsof francès del segle XX l’amistat no es tenir les mateixes idees, ni tenir els mateixos interessos, ni tampoc depèn del que compartim ni dels llocs que ens vinculen sinó que és un assumpte de percepció. És una percepció de l’encant de l’altra persona (això no te res a veure amb què una persona sigui encantadora o no). Tothom te un encant que pot ser percebut per un altre. Estic molt d’acord amb el concepte d’amistat que defensa Deleuze i part del que diu ho he comprovat en primera persona.

Després d’acabar la carrera de Dret vaig decidir estudiar cinema. Durant el temps que vaig passar a la Universitat Autònoma de Barcelona havia fet molts amics i pensava que quan em trobés amb gent que compartís la meva passió pel setè art encara en faria molts més de nous. Creia que si a la facultat havia fet una quantitat considerable d’amistats, en una escola de cinema ho tindria fàcil per fer-ne més. Ja d’entrada tenia un tema clar de conversa: el cinema. Podria parlar de directors com Zhang Yimou, Atom Egoyan, Aki Kaurismaki, Kevin Smith o Emir Kusturica amb gent que hagués vist les seves pel·lícules i comentar-les amb ells (fet que no havia pogut fer fins aleshores amb els meus amics de la universitat excepte en comptades ocasions).

El cert però, és que durant el primer any no vaig fer ni un amic. Em vaig relacionar sobretot amb tres companys (que no tenien gaire cultura cinèfila la veritat sigui dita) però aquesta relació no va acabar en amistat i l’any següent em vaig matricular en horari de matí i en l’especialitat de direcció de fotografia amb la qual cosa ja no els vaig veure més.

L’any següent tampoc vaig fer cap amic. Si que m’entenia bastant amb un noi que en sabia molt de fotografia i que sempre estava atrafegat de rodatge en rodatge. Gràcies a ell vaig participar en diversos curtmetratges en què feia d’ajudant seu (ell era el director de fotografia dels curts). La bona relació amb ell em va permetre gaudir d’aquestes experiències però no n’hi va haver prou amb això per construir amb ell un vincle sòlid com és el de l’amistat.

Vaig deixar l’escola de cinema una mica abans de què el curs s’acabés perquè m’havia decebut bastant el seu mètode d’ensenyament i també perquè a principis de maig començava la campanya de la renda en la qual havia de treballar.

Aquest treball en una agència tributària situada prop de les drassanes de Barcelona durava dos mesos (el temps de la campanya de renda). Jo vaig anar-hi sense cap altra pretensió que la d’intentar fer bé la feina que tenia encomanada (es a dir fer declaracions de la renda dels contribuents que venien). Però ves per on em vaig començar a fer amic d’un company de feina. Aquest company (el Manu) s’havia apuntat a treballar a la campanya de renda amb el seu millor amic (el Santi A.). En acabar la campanya el dia 30 de juny em van dir que s’apuntarien per treballar al Registre Mercantil de Barcelona. També es tractava d’una campanya temporal com la de la renda, en aquest cas però era la del dipòsit de comptes anuals de les societats o mercantils amb domicili social a la província de Barcelona, i em van animar a mi també a fer-ho.

De manera que em vaig presentar un dia de mitjans de juliol de 2005 a l’última planta de l’edifici on està situat el Registre Mercantil de Barcelona. Encara recordo aquell matí. Feia molta calor i quan vaig arribar a primera hora vaig veure a molta gent que com jo començava a treballar aquell mateix dia, però ni rastre del Santi A. ni del Manu (estaven de viatge i arribarien uns dies més tard). Vaig veure un lloc buit i m’hi vaig asseure. Durant la primera setmana no hi havia res de feina (la majoria d’empreses encara no havia presentat els seus comptes anuals). De tant en tant venia un encarregat (que després seria el nostre cap) a explicar-nos breument quina seria la nostra tasca durant la campanya i a ensenyar-nos algunes coses. Com que venia en comptagotes estàvem un munt d’hores asseguts a la cadira sense fer res (la gent encara no tenia “smartphones”) amb la qual cosa el noi del meu costat i jo vam començar a explicar-nos la vida. Es deia Santi C. i tenia la mateixa edat que jo. També era llicenciat en Dret i la seva mare era d’un poble (Bellmunt del Priorat) que està situat a només 6 quilòmetres d’on va néixer la meva mare (Falset). Vam tocar molts temes de conversa i amb el pas dels dies ens vam fer amics. A més també li agradava molt el cine (ves per on l’amic cinèfil que no vaig trobar en dos anys a l’escola de cine l’havia trobat al Registre Mercantil de Barcelona el primer dia en que vaig entrar a treballar-hi).

Han passat ja 20 anys des d’aquell estiu del 2005 i en Santi C., en Manu, en Santi A. i jo continuem sent amics i tenim un grup comú de whatsapp.

Havia estat dos anys en una escola de cine sense fer cap amic i en poc més de tres mesos en un entorn molt menys propici per fer-ne (aparentment) com és l’Agència Tributaria i el Registre Mercantil de Barcelona n’havia fet tres que encara conservo a dia d’avui. Jo era el mateix tant a l’escola de cine com a les feines que vaig fer aquell estiu, amb les meves virtuts i els meus defectes, amb la meva timidesa però també amb les meves ganes de fer amics allà per on vaig.

No puc estar més d’acord doncs amb en Gilles Deleuze quan diu que l’amistat no es qüestió només de participar de les mateixos aficions amb altres persones. Això pot suposar un plus però l’important és “percebre l’encant de l’altra persona”. Trobar-te bé i còmode quan estàs amb aquesta. Parlar i saber que t’escoltarà i l’interessarà el que li estiguis explicant, que hi ha retroalimentació entre els dos, “feeling” … Per mi, es tracta de compartir bons i mals moments, preocupacions i alegries més que no pas “hobbies”. Si a sobre teniu aficions similars, millor encara, però per mi això és un només un extra.

Com he dit abans, el Santi A. i el Manu eren el millor amic l’un de l’altre. Aquest concepte de millor amic és un “clàssic” en el món de l’amistat, però per alguns psicòlegs i antropòlegs està obsolet. Per a aquests, la figura de “millor amic” és una construcció social que no respon a una necessitat natural. Aquest concepte està molt arrelat a la nostra cultura però no és va començar a parlar d’ell fins fa poc menys d’un segle. Abans s’utilitzaven altres termes com ara “amics estimats” o “amics sentimentals” però mai “millors amics”.

La figura de “millor amic” es va fer popular a la segona meitat del segle XX a la psicologia, el cinema, la publicitat i la música. Durant la infància i l’adolescència ens influeixen molt les sèries de televisió, les pel·lícules, llibres o xarxes socials que “activen” aquesta idea de “millor amic” i generen la necessitat de trobar-lo. Si l’Elliot te a l’E.T., en Bart Simpson al Milhouse i Han Solo al Chewbacca, es normal voler també tenir un millor amic a la nostra vida.

També es diu que a més dels mitjans de comunicació que abans citava, també influeixen els adults. A vegades per exemple es pregunta als nens petits per quin és el seu millor amic quan molts cops aquests ni tan sols s’ho havien plantejat que en tenien un de “millor” que els altres.

Hi ha defensors i contraris a aquesta figura. Alguns creuen que prioritzar una amistat per sobre de les altres pot implicar allunyar-te d’altres que poden resultar igual de satisfactòries. Dependre d’una única persona pot generar frustració i decepció si no hi ha la mateixa reciprocitat entre els dos. Si després la relació es torça, aquesta persona té molt informació sobre la nostra vida i ens pot fer mal. En definitiva, creuen que hem d’acceptar que no hi ha un “millor amic” sinó uns quants.

Per altres però, aquesta “construcció social” no te perquè sé dolenta ni espantar altres amics. Simplement es tracta de fer sentir a aquella persona que és especial i única per a nosaltres. Que no es tan important la quantitat d’amics sinó la qualitat. Que has de tenir una persona especial per si les coses no et van bé…

A mi m’agrada la idea romàntica del “millor amic” i crec que és bonic pensar que tens una persona que estarà amb tu quan la necessitis.

A la vida recordo haver tingut dos “millors amics”. Els dos van ser durant la infància i de la mateixa escola. El primer es deia Jorge i era un nen ros. La meva mare recorda com una de les escenes més tendres de la meva infantesa quan després de les vacances d’estiu estàvem tan contents de retrobar-nos el primer dia de tornada a l’escola que ens agafàvem de la mà durant una bona estona.

Més endavant (no sé exactament quan) el meu millor amic va passar de ser un nen ros a ser-ho un de pèl-roig. Es deia Mario i vivia en un pis situat entre casa meva i l’escola a la qual anàvem. Recordo haver anat moltes tardes a aquell sobreàtic a jugar i fer deures.

Després durant l’adolescència aquesta categoria va desaparèixer del meu imaginari i no vaig sentir en cap moment la necessitat de recuperar-la. Actualment tinc bastants bons amics i amigues sense que un destaqui especialment per sobre dels altres.

Però… i tu, encara tens millor amic o amiga? És el de “tota la vida” o has anat canviant?

Foto: Celebrant el meu quart aniversari al menjador de casa dels meus pares. A la meva dreta, el Jorge (el nen ros), el meu millor amic d’aleshores i a la meva esquerra, el Mario (el nen pèl-roig), el que seria anys més tard el meu nou millor amic

Seinfeld, un petit poble d’Irlanda i la Noemí

A la segona meitat dels noranta em vaig aficionar a veure una sèrie que emetien per televisió anomenada “Seinfeld”. Aquesta comèdia gira al voltant del seu protagonista, l’humorista Jerry Seinfeld, la seva vida quotidiana i la relació d’aquest amb el seu millor amic (George), la seva ex-parella (Elaine) i un veí molt excèntric (Kramer). Recordo especialment un episodi de la primera temporada malgrat no ser un dels meus preferits. Es tracta de l’episodi quart anomenat “Desenlace masculino”. En aquest capítol, en Jerry té un problema amb un amic de la infància anomenat Joel Horneck que insisteix sempre en quedar amb ell malgrat totes les excuses que li posa en Jerry per a no fer-ho. Al Jerry no li agrada gens estar amb aquest amic (és egocèntric, mal educat, no l’escolta mai…) i preferiria no veure’l més. Però… com és trenca amb un amic? es pregunta en Jerry. La literatura i el cinema han tractat molt el tema de les ruptures sentimentals però molt poc el trencament d’una amistat. L’episodi tracta en clau molt humorística aquest tema i en Jerry s’adona de la dificultat que suposa posar fi a una relació d’anys d’amistat quan no hi ha un motiu concret que provoqui aquesta separació.

Quan no hi un motiu concret que provoqui la ruptura és més fàcil trencar amb la parella. Sempre li pots dir que ja no l’estimes o inventar-te que hi ha una altra persona però a un amic que se li diu? Que ja no l’estimes (“com a amic?”) Que hi ha una altre (amic) que ha ocupat el seu lloc? Complicat, no?

Fa un parell d’anys poc van estrenar una pel·lícula que també tracta el tema del trencament de l’amistat. Ho fa igualment des d’un punt de vista humorístic com en el capítol de “Seinfeld” però en aquest cas utilitza un humor molt més negre. La cinta es titula “Almas en pena en Inisherin” i va tenir 8 nominacions als Oscar de Hollywood (encara que finalment no en va guanyar cap). L’acció succeeix en un petit poble d’Irlanda (situat en una remota illa) en el qual viuen dos amics de tota la vida. Però de la nit al dia, un dels dos amics ja no vol saber res de l’altre. Aquest darrer, es queda molt sorprès i confós davant la seva reacció. Li pregunta si li ha fet o dit alguna cosa que pugui haver provocat aquest enuig però l’amic diu que no, que simplement el troba avorrit i que prefereix passar el temps pensant i component (toca el violí). Bé, i ja no t’explico res més per si la vols veure.

Al llarg de la meva vida mai he perdut un amic per haver-me enfadat amb ell. No obstant això, si que he deixat de tenir contacte amb antics amics. Amb alguns el distanciament es va produir perquè en un moment donat es va perdre el context en el qual es desenvolupava la nostra amistat (la Universitat, el lloc on treballàvem, etc.). I és que a vegades algunes relacions d’amistat es basen massa en el context en el qual ens trobem les persones en aquell moment i la majoria de temes de conversa acostumen a girar al voltant dels col·legues, dels exàmens, dels professors (en el cas de l’escola, institut o universitat) o dels companys, dels caps o de la feina mateixa (en el cas del lloc de treball). Però quan això s’acaba perquè finalitza el curs, et gradues o canvies de feina veus que potser el lligam amb aquella persona no era tan fort com et pensaves sinó més aviat circumstancial.

Altres cops el refredament de la relació es produeix per altres causes com el sorgiment de noves obligacions en la vida de les persones (laborals, conjugals, familiars…). Quan ets jove t’agrada passar l’estona amb els teus amics però quan ja tens parella i fills, prefereixes dedicar el teu temps a aquests. Jo crec però que hi ha temps per tot i si el vincle que has construït amb el teu amic és prou sòlid i no depèn gaire de les conjuntures a les quals m’he referit abans sempre es pot trobar un moment per compartir.

Altres causes que poden provocar l’allunyament amb un antic amic poden ser que ja no compartiu els mateixos interessos vitals (i no em refereixo a “hobbies” com la música o el cine dels quals en parlaré en el següent post) i hàgiu evolucionat de forma molt diferent de manera que la vostra afinitat ha minvat considerablement.

Finalment pot passar que la relació s’hagi perdut però que no sigui per cap d’aquests motius que he anat explicant. Simplement la inacció, la timidesa o l’orgull (que truqui l’altra persona primer…) ha provocat que l’amistat s’hagi esvaït o bé que no s’hagi consolidat (en el cas d’una relació d’amistat que començava).

A mi m’ha passat que he perdut alguns amics per alguna d’aquestes darreres causes que acabo d’enumerar i ho lamento, perquè perdre amics (així com fer-ne) es normal al llarg de la vida (la gent canvia, els camins es separen…) però malmetre una relació que funciona perquè a vegades costa trencar el gel o per vergonya, vanitat…sap greu. Una de les persones amb qui m’ha passat això i amb la que més ho he sentit és amb la Noemí. Es tracta d’una noia que vaig conèixer en una acadèmia en la qual ens preparàvem per a unes oposicions. La Noemí i jo vam tenir de seguida molt bona sintonia des del primer moment que vam parlar. De totes les persones que he conegut al llarg de la meva, amb poques he sentit que tenia tanta connexió i complicitat com la que tenia amb ella.

La poca estona de què disposàvem per parlar els dies de classe se’m feia molt curta i sempre em quedaven moltes coses a dir-li per la qual cosa vaig començar a enviar-li correus electrònics. Eren uns mails bastant llargs en els quals li parlava de música, enigmes de pensament lateral, còmics, sèries, màgia… Si t’has fixat bé, son temes sobre els quals he escrit també en aquest blog que estàs llegint. I és que aquells mails que li enviava a la Noemí van ser l’embrió d’aquest blog.

Després de l’examen de les oposicions vaig deixar d’anar a l’acadèmia i ens vam deixar de veure a les classes. La relació es va anar refredant de mica en mica i al cap d’un temps ja només ens comunicàvem amb algun whattsapp aïllat. Després de les vacances d’estiu ja ni això.

La qüestió es que després de passats bastants anys, un desembre vaig rebre per sorpresa un whattsapp d’ella en el qual em felicitava pel meu aniversari. No vaig desaprofitar la oportunitat que se’m presentava i en la resposta d’agraïment per la felicitació li vaig dir de veure’ns. Ella va estar d’acord, de manera que poc després vam quedar per prendre un cafè un divendres. Ens vam posar una mica al dia de les nostres vides i ens vam acomiadar amb el convenciment de què ens tornariem a veure aviat (com així ha estat).

Per acabar aquest post, t’explicaré com conclou l’episodi de Seinfeld del qual et parlava al principi del post. En Jerry aconsegueix dir-li al seu amic que vol posar fi a la seva relació d’amistat. Davant d’això, el seu amic reacciona molt malament i es posa a plorar enmig de la cafeteria on són. Aquest fet impressiona tant en Seinfeld que decideix fer marxa enrere i torna a acceptar-lo com amic. A més, l’acaba convidant a un partit de basquet dels New York Knicks (encara que inicialment havia convidat al seu amic George). Més tard s’ho repensa i li dona una excusa per no anar-hi amb ell però li regala les dues entrades. En Joel al final hi va amb el veí d’en Jerry (en Kramer) i a l’acabar el partit va a visitar Jerry que es troba al seu apartament amb l’Elaine.

L’amic (molt animat pel partit que ha vist) els hi proposa al Jerry i a l’Elaine d’anar a veure els propers partits dels Knicks plegats. El Jerry i l’Elaine comencen a donar-li excuses per no anar-hi però el Joel no es dona per al·ludit i treu un calendari amb tots els partits de la temporada dels New York Knicks. Els començarà a repassar un per un fins a trobar un dia en què els hi vagi bé al Jerry i a l’Elaine per anar-hi amb ells. El Seinfeld s’adona llavors que no es podrà lliurar mai d’aquest amic.

Trankimazin, Rohypnol i Burundanga

Fa poc vaig estar treballant al Jutjat d’instrucció número 21 de Barcelona. Em van nomenar com a reforç fa un temps i em van assignar la tramitació d’un únic procediment. Es tractava d’una causa molt gran que constava de més de dos-cents volums i que tenia moltíssimes parts implicades. Eren diversos els delictes pels quals es va incoar el procediment en el seu moment, encara que el principal era el d’apropiació indeguda. Degut a la seva singularitat (el gran nombre de parts intervinents) em dedicava en exclusivitat a gestionar aquest expedient i no me n’encarregava de cap altre. El cas era bastant avorrit i no em generava gaire interès. Els meus companys de feina en canvi portaven tot tipus de procediments penals, alguns dels quals em semblaven bastant interessants.

La meva companya Pilar de vegades m’explicava els casos més peculiars que li tocava tramitar. Em comentava que darrerament s’estaven produint a Barcelona moltes agressions sexuals i intents d’agressió mitjançant la submissió química de la víctima. La premsa també s’havia fet ressò d’aquesta situació i últimament havia publicat molts articles sobre aquest tema. Entenem per submissió química la manipulació de la voluntat d’una persona de forma intencionada i amb finalitat delictiva mitjançant l’ús de substàncies psicoactives.

Moltes agredides (normalment son dones) no tenen clar que els ha succeït i manifesten haver perdut la memòria durant unes hores o tenir només alguns records poc clars del que va passar. Es desperten en llocs desconeguts i en condicions i amb símptomes que no saben explicar com ara dolors a la zona vaginal i/o anal, sense calcetes, amb la roba estripada o mal posada, mig nues i fins i tot amb blaus per tot el cos. També n’hi ha que recorden haver sentit una punxada just abans del defalliment.

A vegades les dones (que com deia abans són la gran majoria de víctimes) són reticents a denunciar els fets o triguen a fer-ho per por a què la policia i la gent més propera treguin ferro a la situació i la qualifiquin de “mala borratxera” i les facin avergonyir i sentir culpables per no saber beure amb moderació. A això s’hi afegeix el fet que les drogues amb les quals les sotmeten tenen una durada molt curta a la sang ja que s’eliminen ràpidament, la qual cosa impedeix detectar la substància utilitzada per l’agressor. Sense poder demostrar l’existència de tòxics al cos l’única prova és el relat de la víctima. Aquest acostuma a ser imprecís, amb llacunes i records fraccionats degut al trauma que ha patit i que ha afectat les seves emocions, mentre que les declaracions dels agressors son quasi sempre lògiques, coherents i clares (perquè normalment s’inventen i memoritzen el relat que expliquen).

Hi ha moltes substàncies que poden provocar aquesta submissió química. Aquestes drogues no només incapaciten per prendre decisions, sinó que en la majoria de casos impedeixen que és tinguin records del que s’ha viscut.

Una de les drogues més freqüentment utilitzades pels delinqüents son les Benzodiazepines. Es tracta demedicaments que s’utilitzen habitualment per tractar l’ansietat, l’insomni i com a relaxant muscular. Tenen efectes sedants i somnífers. El seu efecte es potencia quan es combina amb l’alcohol, deixant a la víctima en un estat de semi-inconsciència. Provoquen llacunes mentals i produeixen amnèsia. Les benzodiazepines més conegudes són:

– Lorazepam – és un medicament hipnòtic amb propietats sedants i amnèsiques (és bastant popular el fàrmac “Orfidal”).

– Diazepam – et resultarà més familiar el nom de “Valium” que és una de les marques amb les quals és comercialitza aquest ansiolític. S’utilitza per tractar trastorns d’ansietat i també es efectiu per tractar espasmes musculars.

– Alprazolam – També és un ansiolític força famós (“Trankimazin”). Té un efecte hipnòtic que afavoreix la son a curt termini i disminueix l’excitació del cervell.

– Flunitrazepam – També conegut com a “Rohypnol”. El seu potent efecte sedant pot provocar somnolència i amnèsia (és molt més fort que el “Valium” i el “Trankimazín”). Als Estats Units mai es va aprovar per a ús mèdic degut a la seva utilització com a droga per cometre violacions durant la dècada dels 90 en algunes zones de Florida i Texas.

Com a curiositat (cinèfila), Rohypnol és la droga que per error (pensant que es tractava d’èxtasi) el personatge de l’Alan posa a les begudes del seus companys (sense que aquests ho sàpiguen), just abans de començar el comiat de solter, a la pel·lícula “Ressaca a Las Vegas” (2009). L’endemà es desperten i s’adonen que el nuvi ha desaparegut i entre d’altres coses estranyes troben un tigre al lavabo de l’habitació del Hotel. Degut a la ingestió (involuntària) de Rohypnol, no recorden res del que va succeir la nit anterior i hauran d’anar reconstruint de mica en mica tot el que va passar durant la nit per trobar el nuvi. Aprofitaran el Rohypnol que encara li queda a l’Alan per adormir el tigre i poder retornar-lo al seu propietari (que per cert, és el Mike Tyson).

Una altra substància utilitzada pels agressors per dur a terme les seves malifetes i del qual es parla sovint a la premsa és la Burundanga. Les notícies sobre aquesta substància acostumen a ser cícliques. Passa temps sense que apareguin notícies relacionades amb aquesta droga i de sobte es publiquen repetides informacions relacionades amb aquest tema. El problema es que es parla sovint d’aquesta droga des del sensacionalisme i sense cap base científica.

La Burundanga és com es coneix popularment l’escopolamina, una droga altament tòxica. S’extreu de la planta estramoni, originària d’Amèrica del Nord. Aquesta substància te usos medicinals i s’ha utilitzat contra els marejos (era la substància que usaven els mariners abans de la “biodramina”), espasmes, com a analgèsic (antigament s’utilitzava en els parts) i contra la malaltia del Parkinson (encara que actualment s’usen altres fàrmacs).

Desgraciadament, aquesta substància s’ha fet popular darrerament pel seu ús en robatoris i agressions sexuals. Les víctimes que estan sota els efectes d’aquesta droga deixen de mostrar resistència a nivell físic i psicològic i passen a tenir una actitud molt dòcil.

El problema amb la escopolamina és que passades de 6 a 10 hores de la seva ingesta resulta molt difícil de detectar a la sang. A la orina aquest marge s’amplia dins a les 24h-48h.

El cert és que s’han generat moltes llegendes urbanes i mites al voltant d’aquesta droga. Que hi ha de veritat en el que s’explica sobre la Burundanga?.

Sí, la droga existeix realment però sovint els diferents mitjans de comunicació han exagerat molt els seus efectes. Si bé es cert que altera el nostre estat psicològic, els nostres sentits i la percepció de la realitat, està lluny de doblegar completament la nostra voluntat.

Un altre creença popular és la seva ràpida eficàcia. Triga de 15 minuts a una hora en fer efecte mitjançant la ingesta oral, amb la qual cosa això que es diu de què n’hi ha prou a que ens bufin a la cara, ens facin un petó o et donin la mà per incapacitar-nos, és completament fals.

A més, tampoc es cert del tot la seva difícil detecció a les anàlisis. Si bé és cert el que deia abans quan em referia a la complicació de trobar-ne restes a la sang i a la orina, resulta que tant a les ungles com en el cabell la substància queda retinguda de forma permanent. Per tant, si hi ha tan pocs casos no és perquè aquesta substància tingui una condició especial que faci que es dissolgui de forma implacable en el nostre organisme, si no perquè realment hi ha pocs casos. De fet, només s’ha trobat un cas contrastat a Palma de Mallorca (i curiosament en aquest cas no es tractava d’una agressió sexual). Una altra dada a tenir en compte i que confirma l’anterior afirmació és que per exemple els Mossos d’Esquadra han assegurat que mai han decomissat a Catalunya cap partida d’escopolamina.

Per tant, el protagonisme d’aquesta substància en els titulars de premsa no coincideix amb el que els laboratoris de toxicologia es troben en la seva pràctica diària. I és que des d’una perspectiva criminal la Burundanga no és gaire “útil” per cometre delictes, doncs és difícil de dosificar i pot matar fàcilment, mentre que les benzodiazepines son molt més segures, previsibles i fàcils d’aconseguir.

Tanmateix, tampoc és amb les benzodiazepines amb les quals es produeixen la majoria d’agressions sexual per submissió química. Els delictes més comuns son aquells en els quals els delinqüents s’aprofiten de la vulnerabilitat química de les dones causada per l’elevada ingesta d’alcohol. Violadors que saben com i on actuar quan detecten una víctima amb les capacitats minvades per l’alcohol. Això no pot suposar en cap cas culpabilitzar a la víctima del que li pugui fer un agressor sexual. Que una dona surti molt beguda d’una discoteca no és una actitud responsable per part seva però en absolut és culpa d’ella l’agressió sexual que pugui patir. La culpa de l’agressió es 100% de l’atacant. Desgraciadament, massa sovint des de part de la societat i algunes institucions s’intenta responsabilitzar a les pròpies víctimes.

Foto: L’estramoni és una planta que té entre els seus principis actius l’escopolamina coneguda popularment com a burundanga

L’errada, la universitat de Harvard i el goril·la invisible

Poc després de penjar en aquest blog la història “Nicholas Ray, Chris Carter i el truc de la bala marcada” el meu pare em va enviar un whatsapp en el qual em deia que creia que en aquest post que havia acabat de publicar hi havia una errada que li estranyava que se m’hagués passat per alt. Li vaig dir que me l’ensenyés i em va enviar una captura de pantalla del text on hi havia l’equivocació. Es tracta del següent paràgraf:

“Es coneix com l’efecte Chris Carter (el creador d’”Expediente X”) al fet que un “fan” d’una sèrie s’adoni que els creadors d’aquesta mai resoldran les trames que han anat desenvolupant, ja sigui per la incapacitat dels guionistes, perquè s’ha anat improvisant massa sobre la marxa o perquè realment mai sabia pensat realment en donar respostes a les preguntes formulades. Moltes sèries (no només “Expediente X”) han patit l’efecte Chris Carter. La més famosa d’aquestes es “Lost”, però també n’hi ha d’altres com ara “El mentalista”, “Heroes”, “Alias” “Como conocí a vuestra madre”, etc.”

De seguida em vaig adonar que havia repetit la paraula “realment” dos cops en un fragment molt curt (“realment mai sabia pensat realment”). Li vaig fer saber al meu pare aquesta observació, però em va contestar que no era aquesta l’errada a la qual es referia. Vaig llegir i rellegir un cop darrera un altre el text però no vaig veure cap equivocació. Segurament tu l’hauràs trobat però jo no ho vaig aconseguir. Finalment el meu pare em va dir que havia escrit “mai sabia pensat” quan hauria de ser “mai s’havia pensat”.

Havia tingut davant dels nassos aquesta pífia però havia estat incapaç d’adonar-me’n. Que havia passat? M’havia de preocupar? Doncs pel que sembla és una cosa que no te gaire importància i que ens passa pràcticament a tothom. Aquest fenomen l’han estudiat metges de les universitats de Harvard i Toronto i l’han anomenat ceguesa normal. La investigació diu que el nostre cervell te una capacitat limitada per assimilar més de 20 o 30 detalls d’informació per segon. Quan hi ha massa informació, l’òrgan cerebral no la pot processar tota i el que fa és passar per alt les coses estranyes.

“Prenguem com a exemple la revisió d’un text. Podríem passar per alt una errada tipogràfica perquè és una raresa i també perquè, pel bé de l’eficiència, el cervell anticipa el text que vindrà, així ja no li cal llegir-lo” diu Jeremy Wolfe (l’autor principal de l’estudi al qual m’he referit abans).

Mira per exemple això:

En aquest repte visual, el primer que fem és llegir el text que ens incita a trobar una incongruència i tot seguit buscarem l’equivocació en els números de sota. Com que el nostre cervell creu que coneix la paraula localitzar abans de llegir-la, ja ha interpretat que això és el que hi ha escrit i l’ha assimilat sense llegir-la, quan en realitat hi diu “localtizar”, una paraula incorrecta que hem omès.

Quan algú altre llegeix allò que tu has escrit (com el meu pare en aquest cas), és més fàcil que trobi errades que no pas un mateix. Tu ja coneixes el contingut i és més fàcil que el cervell s’anticipi al que llegeixes. En rellegir el text, el teu cervell continuarà pensant que l’has escrit correctament. Per què el cervell hauria de tornar a interpretar la paraula, si ja sap el que hi diu? Aquesta és la base de la ceguesa normal.

Una altra persona, en canvi, no sap que diu el text, de manera que s’ha de llegir totes les paraules per entendre’n el sentit (segurament ho llegirà amb més atenció que tu). Per això és més fàcil que no se li passi per alt la pífia.

Per evitar cometre errades tipogràfiques per ceguesa normal, Wolfe aconsella el següent:

Deixar passar un temps prudencial abans de posar-nos a repassar el que hem escrit.
Que la relectura sigui lenta i intentant passar per totes les paraules (si podem llegir-ho en veu alta encara millor).
Deixar que algú llegeixi el text (per les raons que t’he explicat abans)

Una altra ceguesa que és similar a la que hem estat parlant fins ara però que alhora presenta alguna diferència important és la ceguesa per falta d’atenció. Com en el cas d’abans no es tracta d’una ceguesa en el sentit de pèrdua del sentit de la vista o deficiència visual sinó que consisteix ,al igual que la primera, en no veure el que tenim davant dels nassos (però en aquest cas això es dona per un altre motiu). La ceguesa per falta d’atenció (“inattentional blindness” és el terme original en anglès) és la incapacitat per veure o percebre coses que estan en el nostre camp visual quan la nostra atenció està posada en altres estímuls (avui en dia estem sobresaturats d’estímuls visuals i es impossible prestar atenció a tots alhora).

Aquest tipus de ceguesa pot donar resultats tan espectaculars com el de no veure un goril·la que està just davant de nosaltres. En un experiment clàssic, realitzat l’any 1999 pels doctors en psicologia Daniel Simons i Christopher Chabris, es demanava a uns subjectes que observessin un vídeo entre dos equips de jugadores que jugaven amb una pilota. Un equip vestia de blanc i l’altre de negre. Cada jugadora havia de passar la pilota a les companyes del mateix bàndol (les de blanc a les de blanc i les de negre a les de negre). Als participants en l’estudi se’ls demanava una tasca senzilla: comptar el nombre de passades fetes per les jugadores de l’equip blanc. A la meitat del vídeo, una persona disfressada de goril·la entrava per un costat i passava entre les jugadores, que seguien jugant com si no passés res, es plantava uns segons al centre de la pantalla i marxava pel costat oposat. A l’acabar de veure el vídeo els subjectes de l’experiment entregaven les seves observacions i se’ls hi preguntava si havien notat alguna cosa estranya o fora del comú durant el visionat del vídeo. La meitat dels participants va dir que no havia vist cap goril·la. En una de les proves, només un 8% dels subjectes havia vist el goril·la.

La incapacitat per veure al goril·la es degut a la incompetència de prestar atenció al que tens al voltant quan destines tota l’atenció a una tasca concreta.

Els dos doctors en psicologia van recollir aquest experiment i més coses relacionades amb la cognició, la percepció, les il·lusions i el nostre cervell en un llibre publicat el 2010 i que porta per títol “El Goril·la invisible”.

Aquest tipus de ceguesa és la causant de la major part dels accidents de trànsit i la que provoca situacions com la de no trobar les claus de casa quan les tenim a les mans o no trobar l’objecte que estem buscant quan el tenim al davant (estem despistats i totalment submergits en els nostres propis pensaments). Jo algun cop he fet cafè amb cafetera italiana i quan aquesta ja estava al foc, m’he adonat (al sentir alguns sorolls estranys) que m’havia oblidat de posar-hi aigua; altres vegades l’he posat al foc sense haver-li afegit prèviament el cafè molt.

El fet que no ens adonem de què alguna cosa ha canviat davant dels nostres nassos, és justament el que molts prestidigitadors, mags o il·lusionistes aprofiten per els seus trucs. Però això és una altra història que t’explicaré més endavant.

Bibliografia seleccionada

Nogueras, R. (2020) Por qué creemos en mierdas. Editorial Kailas.
Endrino Cuesta, V. (2020) “Per què no veiem coses que tenim davant dels nassos? S’anomena ‘ceguesa normal’”. www.rac1.cat

La Marina, el Papa Lleó I i el Deu Saturn

Avui fa tot just dos mesos que va ser el dia de Reis. M’encanta aquesta festivitat. És el meu dia preferit de l’any. Malgrat el pas dels anys encara tinc durant els dies anteriors una certa frisança, nervis, il·lusió i moltes ganes de què arribi per fi aquesta data (que jo trobo màgica i especial). Això no ha estat sempre així. Hi va haver una època als anys finals de la carrera i els posteriors a acabar-la en què vaig perdre una mica part de l’entusiasme que havia sentit per aquesta celebració. A principis de la trentena, però, la passió va revifar poc a poc i és va incrementar considerablement quan van néixer les meves dues nebodes.

Fa dos anys la Marina (la meva neboda petita de 10 anys) va descobrir que els Reis d’Orient son els pares. Va ser el mateix dia de Reis. Tot just va acabar d’obrir els regals li va dir a la meva germana (que no s’ho esperava i que no va saber gaire com reaccionar). Jo crec que la Marina ja s’ho olorava des de feia temps i que aquelles festes de nadal simplement ha vist confirmades les seves sospites. La Marina s’ho va prendre força bé. L’únic dubte que tenia és si ara que ja ho sap, continuarà rebent regals el dia de Reis o ja no en rebrà més.

Encara que no s’ha establert enlloc quina edat és la millor o més adequada per saber la veritat sobre aquesta qüestió, crec que els vuit anys son un bon moment per saber-ho. Quan els nens arriben als sis anys o set, el pensament creatiu dels infants comença a tornar-se més formal i lògic. Arran d’aquest fet comencen a tenir dubtes sobre l’existència d’aquests essers màgics. Com poden arribar a totes les cases en una nit? Com pot ser que hi hagi cavalcades alhora en diferents llocs? Com s’ho fan per llegir totes les cartes que reben? Els psicòlegs recomanen que si les criatures ja tenen deu o onze anys i encara creuen en els Reis d’Orient, el més adequat és que se’ls digui ja la veritat.

La reacció emocional de la Marina davant d’aquesta descoberta va ser de serenor i comprensió. Però no tots els nens tenen aquesta resposta. Davant d’aquest engany molts nens poden sentir decepció, tristesa o enuig (o totes tres a la vegada). A diferència de la Marina, la meva reacció si que va ser traumàtica. Va suposar un desencís i una desil·lusió enorme per mi. Crec que va ser a tercer d’E.G.B. poc abans del nadal i jo tenia 8 anys. Si no recordo malament va ser un company de classe, l’Alfonso, qui m’ho va dir o de qui ho vaig sentir per primer cop. No sé si va ser aquella tarda o més endavant, però el cas és que poc després d’allò, en un moment donat mentre em banyava, la meva mare va entrar al lavabo sense que jo me’n adonés i em va trobar plorant dins de la banyera. Espantada, em va preguntar que em passava i jo li vaig explicar el que havia sentit sobre els Reis d’Orient. Sense negar l’evidència, em va donar la explicació que va poder però no va aconseguir alleugerir gaire el meu disgust ni calmar massa el meu dolor. Em diu que els meus plors eren més de profunda tristesa que de ràbia. També m’explica que recorda molt com bé com mentre encara em queien les llàgrimes li vaig dir que no volia cap regal per reis. Després d’això que havia dit, els meus pares no s’havien que fer. Crec que van prendre la decisió més sensata tenint en compte a més que tinc una germana més petita que evidentment no sabia res de qui eren els reis. Van comprar els regals com sempre i van pensar que si el dia de reis no volia obrir els regals, doncs que no passava res, ja ho faria en un altre moment. La qüestió es que el matí del dia de reis em vaig aixecar tan d’hora com faig de costum en aquella data i vaig anar a la sala d’estar. En veure tot el munt de regals que hi havia i que la gran majoria estaven etiquetats amb el nom de la meva germana i el meu, em vaig emocionar i vaig anar corrents a dir-li a la meva mare que malgrat la decepció que m’havia endut em continuava fent molta il·lusió rebre regals el dia de reis. La meva mare va respirar alleujada.

Jo no recordo res de tot el que t’acabo d’explicar. Tot el que acabo d’escriure m’ho ha explicat la meva mare. En el camp de la psicologia es diu que el nostre inconscient bloqueja els records traumàtics que hem viscut per protegir-nos i evitar el patiment que aquests comporten. No ho sé, potser es per això que no recordo res d’aquest episodi, però segur que va ser la primera decepció que vaig tenir a la vida, i com jo, suposo que també ho va ser per a la immensa majoria de nens i nenes. En realitat, això dels reis no deixa de ser un engany sostingut des de fa molt de temps però no només pels pares, sinó també pels mitjans de comunicació, els comerços, les escoles…a fi de preservar una tradició que és manté viva des de fa molts segles. Però…tradició religiosa o cultural? Es tracta d’una tradició basada en el que diu la Bíblia o no te res a veure amb el cristianisme? Que te a veure un esdeveniment històric amb el fet que cada any nens d’arreu del món escriguin una carta demanant que els hi portin regals i joguines? Com s’ha arribat fins aquí?

Bé, la resposta no és senzilla i té moltes coses a explicar. Els Reis d’Orient son una tradició religiosa (concretament cristiana). La seva història apareix a la Bíblia però d’una manera molt breu. Es parla d’ells únicament en un dels quatre evangelis, el de Mateu. Ho trobem exactament al capítol 2, versicles de l’1 al 12.

En aquest text, no es diu ni quants eren, ni quin origen tenien. Tampoc es diu que fossin reis. Només que eren “mags” i que venien d’Orient. En grec (llengua en la qual està escrit l’evangeli) “magos” pot significar també “savis” o “sacerdots”. De fet, el terme “mago” en grec, deriva del nom d’una tribu mèdica que en la religió persa desenvolupava tasques sacerdotals i s’ocupava de l’estudi de l’astronomia.

Llavors com s’ha arribat a la història de què eren 3 reis anomenats Gaspar, Melcior i Baltasar i que aquest darrer era de raça negra.

Doncs bé, el que si es recull a la bíblia són els presents que van oferir (or, encens i mirra). Al segle III “s’estableix” que els reis son tres (si van dur tres ofrenes, el més lògic es que cada obsequi el portes un rei diferent, no?). A més, d’aquesta manera s’assimila a la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant), les edats de l’home (joventut, maduresa i vellesa), les dimensions del temps (passat, present i futur) o els continents que es coneixien en aquella època (Europa, Àsia i Àfrica). El número 3 com pots veure està carregat de simbolisme. Al S.V el Papa Lleó I proclama que els Reis d’Orient son tres.

El bisbe i escriptor Quint Septimi Florent Tertul·lià va ser qui va teoritzar que eren “Reis” a l’interpretar un salm. Un salm és un poema religiós que forma part de l’Antic Testament (n’hi ha 150). Des de llavors, l’església els anomena definitivament “Reis” que és una distinció menys vague que la de “Mags”. A més, el concepte de màgia es relacionava molt en aquella època amb la bruixeria.

I els seus noms? Doncs bé, aquests apareixen per primer cop en un mosaic bizantí del segle VI a la Basílica de Ravenna (Itàlia), on per cert no porten cap corona i Baltasar no és pas negre. A la part superior del mosaic hi apareixen els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. Aquests noms també apareixen a l’Evangeli armeni de la infància (un text apòcrif).

Foto: Fragment del mosaic on apareixen els tres Reis d’Orient que es troba a la Basílica de Sant Apol·linar el Nou (Basilica di Sant’Apollinare Nuovo) a la ciutat italiana de Ravenna Font: Wikimedia Commons

Tant al mosaic bizantí de Ravenna com en altres manifestacions artístiques de l’època o anteriors, els tres reis tenen el cutis blanc. Com es va tornar negre un dels tres?

A partir del S.XII amb la intenció de simbolitzar la universalitat del cristianisme, es van diferenciar i individualitzar els tres reis. Cada un d’ells va adquirir unes característiques que els associaven a les tres parts del món llavors conegudes (Àsia, Àfrica i Europa). Melcior seria l’europeu, Gaspar l’asiàtic i Baltasar l’africà. Es a partir d’aleshores quan es comença a representar aquest darrer Rei amb la pell negra. Aquesta imatge s’ha anat consolidant des de llavors i ha estat objecte de moltes obres pictòriques entre les quals destaca sobretot el tríptic de l’Adoració dels mags del pintor neerlandès “El Bosco”. La veritat és que establir que el Rei Baltasar fos negre va costar una mica degut al rebuig al color negre durant l’Edat Mitjana per ser el color del dimoni i de l’infern (llavors no era el vermell).

El descobriment d’Amèrica va plantejar la possibilitat d’incloure un quart rei d’Orient (en aquest cas seria indi). D’aquesta manera aquests personatges seguirien representant la totalitat de la humanitat. Això no és va arribar mai a produir entre altres coses perquè la iconografia dels tres reis ja s’havia reproduït en moltes imatges i pintures i ja era massa sòlida com per canviar-la.

Respecte a les ofrenes dels Reis com t’he dit abans, aquestes si que estan recollides a la Bíblia. Els regals tenien tot el sentit per l’època. Així doncs, l’or ajudaria a alleujar la pobresa que patien la Verge Maria i Josep, l’encens a eliminar la mala olor de l’estable i la mirra per desparasitar al nen Jesús. I que te a veure tot això amb el fet que cada 6 de gener molts nens d’arreu del mon rebin els regals que han demanat per carta?

Bé, això no queda clar del tot però el més probable es que tingués l’origen en una costum pagana. Segons la “Encyclopedia Britannica” les celebracions de Nadal i la nit de cap d’any estarien molt relacionades amb la festivitat romana dels “Saturnals”. Aquestes festes paganes és celebraven cada any el 17 de desembre i estaven dedicades a Saturn (Deu del temps i de l’agricultura). Duraven uns set dies (fins el 23 de desembre) en els quals les cases es decoraven amb vegetació, s’encenien espelmes i es donaven regals, et recorda a alguna festa?

Crec que més o menys ja he donat la resposta que llançava al principi de com s’ha passat d’uns breus versicles bíblics al fet que cada any milions de nens i nenes rebin regals el dia 6 de gener.

Com t’he explicat, tot comença sobre la base d’un petit fragment de la Bíblia recollit a l’Evangeli de Mateu en el qual tres “mags” d’Orient porten or, encens i mirra al nen Jesús. A partir d’aquí aquesta història ha anat transformant-se fins a arribar a la tradició tan arrelada mundialment, que coneixem avui en dia, com a conseqüència de barrejar escrits canònics (Evangeli de Mateu), textos apòcrifs (no reconeguts per l’Església), interpretacions que s’han fet d’aquests escrits i de diferents representacions artístiques i aportacions de costums paganes.

Però malgrat haver contestat a la pregunta principal en queden moltes altres per donar resposta com ara : Que va passar amb aquests reis? Van tornar al seu país? Es veritat que encara es conserven les seves restes? D’on surt el costum de les cavalcades? I el fet de portar carbó als nens que no es porten bé? I la llegenda d’Artaban el quart Rei d’Orient que es va perdre i no va poder arribar a temps per donar la seva ofrena, es veritat? Quin és l’origen del tortell de Reis? I de deixar les sabates la nit abans perquè els Reis te les omplin de dolços?

Això ja t’ho explicaré un altre dia en una altra història!

Foto: Una il·lustració de les saturnals romanes, obra del pintor anglès John Reinhard Weguelin Font: Wikimedia Commons

La “Bicolor”, el “Pipo” Rodríguez i la United Fruit Company

Post número 50!!! Avui t’explicaré la segona de les “guerres del futbol”. Si fa poc et vaig parlar de la guerra entre Sèrbia i Croàcia en la qual un partit de futbol entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja va ser un dels detonants del conflicte bèl·lic, avui em toca tractar l’altre guerra en la qual un partit de futbol entre les seleccions de El Salvador i d’Hondures també va ser un dels motius que van originar un conflicte armat entre aquests dos països centreamericans l’any 1969. Abans d’entrar en el futbol i en el conflicte et comentaré breument algunes característiques d’aquestes dues nacions.

El Salvador i Hondures son dos països veïns que comparteixen una frontera de 391 quilometres. El Salvador és el país més petit de l’Amèrica central. En canvi Hondures és gairebé sis cops més gran que El Salvador. En quant a població però, a l’any 1969 (any del la guerra) el país salvadoreny tenia gairebé un milió més (3,5 milions d’habitants) que la república hondurenya (2,6 milions d’habitants). Amb aquestes dades, no es difícil deduir que la densitat de El Salvador era molt alta (una de les més altes del continent americà i també està entre les més altes del món). Això va fer que molts salvadorenys emigressin a Hondures fugint de la misèria. Aquests pobres camperols es van establir a Hondures buscant una vida millor. Es calcula que van arribar a haver-hi uns 300.000 immigrants salvadorenys a Hondures. Aquestes darreres dades com veurem més endavant seran un factor important per la guerra que vindrà.

Enmig de molta tensió i hostilitat entre tots dos països les seves seleccions nacionals de futbol lluitaven per una plaça al mundial de futbol de 1970 que tindria lloc a Mèxic. Cap d’aquestes dues seleccions havia anat mai a cap Copa del Mon de Futbol abans.

El primer partit va tenir lloc el diumenge 8 de juny de 1969 al “Estadio Nacional” de Tegucigalpa (capital d’Hondures). La selecció de El Salvador va arribar a la ciutat el dissabte i va passar la nit en blanc a l’hotel on estaven concentrats. Van passar la nit sense dormir perquè van ser objecte d’una guerra psicològica per part dels aficionats de la “Bicolor” (com es coneix popularment la selecció de la república hondurenya). L’hotel va estar envoltat tota la nit per una gran munió de gent que no va parar de llançar pedres a les finestres i colpejar llaunes i bidons de gasolina amb pals. Coets de pólvora i botzines de cotxes aparcats prop de l’hotel també van provocar un soroll escandalós. Els aficionats hondurenys van fer soroll i xivarri durant tota la nit intentant així que la selecció de El Salvador no pogués dormir ni descansar i provocar que aquesta jugués el partit de l’endemà cansada, nerviosa i amb son. Hondures va guanyar aquest primer partit per 1-0.

Una setmana després a San Salvador (capital de El Salvador) va arribar l’hora de la revenja per part dels salvadorenys. Aquest cop qui no va poder dormir van ser els jugadors d’Hondures. Seguidors fanàtics de “La Selecta” (un dels renoms de la selecció salvadorenya) van fer gresca i enrenou tota la nit. A més, van trencar totes les finestres de l’hotel i van llençar un munt d’ous podrits, rates mortes i draps pudents. A l’hora del partit, en un estadi envoltat de militars, els jugadors hondurenys pensaven més en com sortir vius d’allà que en el partit. El Salvador va guanyar 3-0.

Com que comptaven els punts i no pas els gols, es va haver de jugar un partit de desempat a camp neutral. El partit es va disputar a l’Estadi Asteca de Mèxic el 27 de juny de 1969. L’empat a dos va obligar als equips a jugar una “pròrroga” i quan portaven jugats onze minuts del temps suplementari el jugador “Pipo” Rodríguez va fer el gol de la victòria per a El Salvador.

Mauricio “Pipo” Rodríguez rememorant el seu gol molts anys després.
Font: http://www.historico.elsalvador.com

L’alegria per la victòria dels milers d’immigrants salvadorenys que vivien en terra hondurenya es va prendre per part dels hondurenys com una provocació intolerable i va esclatar la violència contra aquests immigrants. El 14 de juliol de 1969 l’exercit de El Salvador “per sorpresa” va penetrar per la frontera i va envair Hondures per protegir els seus conciutadans de la persecució que estaven patint per part dels hondurenys.

Els salvadorenys van atacar primer perquè comptaven amb una fàcil victòria basada en un exercit clarament superior al d’Hondures. Afortunadament, l’Organització d’Estats Americans va aconseguir aturar la guerra en quatre dies (per això a aquest conflicte també se l’anomena la guerra de les 100 hores). El nombre de baixes és diferent segons amb quina font et documentis, però en la majoria de les quals jo he consultat es parla de 6.000 morts i entre 12.000 i 20.000 ferits.

El Salvador va retirar les seves tropes d’Hondures a l’agost i la guerra va acabar en empat (la frontera va seguir sent la mateixa).

La selecció de futbol de El Salvador encara va haver de passar una altra ronda per poder disputar el Mundial de Mèxic. Va ser contra Haití i també va necessitar un tercer partit de desempat jugat a Jamaica. Ja al mundial de Mèxic, a El Salvador li va tocar el grup 1 amb l’amfitriona, Bèlgica i la Unió Soviètica. Va perdre els tres partits i es va convertir en la primera selecció de la història que marxava d’un mundial sense marcar cap gol.

Com hem pogut comprovar els partits de futbol entre les dos seleccions no van ajudar gens a que les relacions entre Hondures i El Salvador (que ja eren molt dolentes) milloressin. Però com en el cas de la guerra entre Croàcia i Sèrbia el futbol no va ser l’única ni tampoc la més gran de les causes del conflicte. El futbol va ser l’espurna que va encendre la metxa del conflicte bèl·lic. Coneguda com la guerra de les 100 hores també va rebre el nom de “la guerra del futbol” perquè així la va batejar un periodista polonès (aleshores poc conegut) anomenat Ryszard Kapuscinski. Aquest cronista va ser l’únic corresponsal estranger que hi havia en aquell moment a Hondures quan va començar la invasió. Però, si el futbol només va ser l’espurna, quines van ser les causes reals del conflicte?.

Com ja he explicat al principi, El Salvador és un país amb una alta densitat poblacional. Faltava espai i “sobrava” gent. Faltaven terres per treballar i conrear. Una gran quantitat de les terres pertanyien a “les catorze famílies de El Salvador” (així és com s’anomenava l’oligarquia que controlava la major part de les terres del país). Mil terratinents tenien deu cops més terra que mil camperols junts. Això va fer que molts “sense terra” i pobres emigressin a Hondures (molt més gran i amb terres no cultivades sense propietari). Milers de salvadorenys van passar il·legalment la frontera per ser contractats com a jornalers. El govern d’Hondures va fer la “vista grossa” davant d’aquest fet durant molts anys. Suportaven sous i abusos dels terratinents hondurenys. Això va fer que entre les classes treballadores d’Hondures s’anés creant una animadversió contra els salvadorenys a qui veien com una gent que venia a treure’ls-hi la feina.

Molts hondurenys van protestar demanant terres (al igual que a El Salvador estaven també a mans d’uns pocs). Hi va haver un clamor popular per un repartiment més just de les terres. El govern hondureny pressionat i tement una revolta popular va decidir emprendre una reforma agrària per pal·liar el descontentament dels pagesos hondurenys. Però el govern del President López Arellano era oligàrquic i molt depenent dels Estats Units amb la qual cosa la reforma agrària no va tocar cap terra dels rics terratinents ni la terra de la United Fruit Company (empresa americana propietària del 10% de la terra cultivable d’Hondures). La “solució” del govern va ser com acostuma a passar en aquests casos (malauradament) anar contra el més feble. Va expropiar terres als camperols salvadorenys que portaven generacions vivint al país i s’havien fet legítims propietaris d’aquestes terres i també va decidir expulsar-los d’Hondures.

Això va desfermar una campanya de xenofòbia promoguda pel govern d’Hondures contra els immigrants salvadorenys a qui s’acusava de tots els mals econòmics del país. Es va formar un grup paramilitar anomenat “La Mancha Brava” que va perseguir violentament els immigrants salvadorenys (sembla ser que amb el vistiplau del govern que veia com algú altra li feia la “feina bruta”). El govern de El Salvador va acusar el seu homòleg de ser còmplice i encobridor dels crims dels paramilitars. A més, tement una revolució camperola també s’oposava a què els milers de salvadorenys retornessin massivament al seu país. L’oligarquia terratinent de El Salvador començava a pressionar perquè es prenguessin accions militars. El mitjans de comunicació dels dos països van tirar més llenya al foc i van cultivar odi i desinformació. La relació entre tots dos països era cada cop més tensa i van trencar relacions diplomàtiques. Enmig de tota aquesta enemistat es juguen no un, sinó fins a tres partits de futbol (l’esport que aixeca més passions al món) entre les seleccions dels dos països. Aquells partits no van ser la causa del conflicte però van ser l’espurna que va encendre la metxa.

Per acabar, t’explicaré una anècdota que vaig llegir mentre em documentava per a escriure el post i en la qual es pot veure l’enorme influència de les empreses nord americanes a la vida hondurenya en aquell temps. A Hondures el plàtan s’anomena “banano” però també rep el nom popular de “mínimo”. L’expressió ve dels dies de la United Fruit Company (empresa que tenia plantacions enormes a Hondures). Doncs bé, en aquella època quan els plàtans no arribaven a la mida mínima per a ser exportats eren utilitzats per a consum intern, i d’aquí que s’anomeni “mínimo” al plàtan.

Bibliografia seleccionada

– Kapuscinski, Ryszard. (2006) La guerra del futbol y otros reportajes. Editorial Anagrama. Barcelona.

El favorit

Foto: Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. Van ser enderrocades el 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera i posteriorment reconstruïdes l’any 2010

Fa temps van fer a TV3 un programa anomenat “El Favorit”. Era un programa que combinava entreteniment i divulgació històrica. A partir d’una llista de 13 de les personalitats més rellevants de la història de Catalunya, es tractava de què el públic tries el seu “favorit”. Cada programa estava dedicat a una d’aquestes personalitats i en una gala final els espectadors van decidir quin dels 5 personatges finalistes mereixia ser el guanyador del programa i convertir-se en el “favorit de Catalunya”. El guanyador va acabar sent Jaume I que es va imposar a Pau Casals, Joan Sala “Serrallonga”, Lluís Companys i Francesc Macià. Recordo haver seguit amb atenció molts dels programes tot i que el meu “favorit” no va arribar a la final. De fet, ni tan sols estava entre els 13 candidats. Estic parlant de l’arquitecte i urbanista, polític, professor, arqueòleg i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch.

Al meu parer, va ser un personatge clau en la Catalunya del primer quart del segle XX i és la seva polivalència un dels trets que m’atrauen més de la seva figura. La seva faceta d’arquitecte es potser la més coneguda ja que se’l considera un dels principals exponents del modernisme català juntament amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner (que va ser mestre seu). Autor entre altres edificis de la Casa Amatller (1900), Casa Macaya (1901), la Casa de les Punxes (1905) o la Fàbrica Casaramona (1911) no em vull estendre en aquesta vessant seva perquè és de sobres coneguda per molts.

Puig i Cadafalch va tenir una trajectòria vital molt àmplia que abasta des del professional de l’arquitectura fins al polític de primera fila, passant per l’intel·lectual compromès amb el seu poble, que va tenir un paper important en la gestió cultural de la seva època, que va destacar en el camp de la història de l’art (amb obres com “L’arquitectura romànica a Catalunya” o “L’arquitectura romana a Catalunya”) i que també va ser pioner en el conreu sistemàtic de l’arqueologia.

En aquest camp, va tenir l’encert de començar els treballs arqueològics a Empúries. Va ser el veritable impulsor de les excavacions des del 1908 al 1923 com a president de la Junta de Museus de Barcelona. Fundada el 1902, malgrat portar el nom de Barcelona des del primer moment va començar a fer la funció de Junta de Museus de Catalunya. La pràctica arqueològica que es va adoptar no consistí en excavacions aleatòries, disperses i esporàdiques que no aportaven coneixement rigorós, sinó que la substituí per una feina planificada, sistemàtica i extensiva, a la manera dels grans treballs arqueològics com ara els treballs a Babilònia o els treballs realitzats a Corint i a Delfos (Grècia).

Va participar en la conservació i restauració de part important del patrimoni català. Les seves intervencions de restauració més importants son les fetes al monestir de Sant Joan de les Abadesses, a la catedral de la Seu d’Urgell i a les esglésies romàniques de Terrassa. En quant al monestir de Ripoll la seva participació va ser la de dissenyar un estendard modernista ofert per la ciutat de Mataró l’any 1893.

Al 1907 va formar part de l’expedició històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall d’Aran i la Ribagorça que va donar a conèixer el patrimoni romànic de la Vall de Boí (es van estudiar, documentar i fotografiar els edificis i les obres de tota classe).

Aquell 1907 va ser un any cabdal per a la història de la Catalunya contemporània. La victòria de Solidaritat Catalana a les eleccions parlamentàries del mes d’abril (i l’elecció pocs dies desprès de Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona) va portar els mesos següents a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) . Aquesta institució es va crear de la mà de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch en va ser un dels vuit membres fundadors. L’IEC tindrà per objecte la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana i la normalització lingüística del català (liderada per Pompeu Fabra).

El 1914 s’inicia la Mancomunitat de Catalunya, formada per l’agrupació de les quatre diputacions catalanes i presidida per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, de qui Josep Puig i Cadafalch, n’era estret col·laborador.

La mort prematura de Prat de la Riba l’any 1917 va suposar que Puig i Cadafalch el succeís com a president de la Mancomunitat de Catalunya fins a la seva destitució (a causa dels fets polítics que van desembocar en la Dictadura de Primo de Rivera l’any 1923). La Mancomunitat va ser abolida i la carrera pública de Puig va quedar truncada definitivament. L’any 1924 es va exiliar a França i va enfocar el seu interès a l’estudi de l’art romànic.

El 1936, l’esclat de la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se. Romangué a França en lloc de passar a l’Espanya “nacional” com feren la major part dels seus companys de partit. Va ser un dels pocs dirigents de la Lliga que es negà a signar un document d’adhesió al bàndol franquista. Quan tornà a Catalunya el 1941 sota el règim franquista i en un ambient de repressió desencadenada contra la cultura catalana es va trobar amb un expedient de responsabilitats polítiques i amb la prohibició d’exercir com a arquitecte. També va quedar apartat de la recerca institucional oficial i de l’activitat pública.

Als setanta tres anys, fora de qualsevol partit, va prestar el seu darrer servei polític a Catalunya: va emprendre la reconstrucció de l’Institut d’Estudis Catalans com a únic president i com a únic membre fundador supervivent des de la clandestinitat. L’Institut estava a punt de desaparèixer però Puig va aconseguir-ne la supervivència i aquesta institució va tornar a funcionar i va reprendre les publicacions.

Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, Puig i Cadafalch va amagar en una doble paret a casa seva tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte. El 2003, 80 anys més tard, van ser descoberts per la família i, després venuts a la Generalitat de Catalunya.

A part de la seva polifacètica personalitat que el va portar a desenvolupar moltes altres tasques i activitats a part de l’arquitectura, Puig i Cadafalch es el meu personatge favorit perquè va dedicar la seva vida a treballar per la recuperació de la cultura catalana i la preservació del patrimoni històric i arquitectònic català.

Crec que avui, Puig i Cadafalch estaria content que un organisme com ara l’Institut Ramón Llull (que té com un dels seus principals objectius promoure la llengua i la cultura catalana) tingui la seu al Palau Baró de Quadras (obra seva).

Foto: El Palau Baró de Quadras és actualment la seu de l’lnstitut Ramon Llull

Bibliografia seleccionada

– Autors diversos. Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch 1908-1923. Barcelona, Empúries, 2017. Departament de Cultura.

– Autors diversos. Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya. Diputació de Barcelona. 2019.

Atenes, Hermes i Barcelona

Foto : Estàtua situada a la Plaça Catalunya esculpida per Frederic Marès que mostra a Hermes mentre subjecta amb fermesa les regnes d’un robust cavall i amb la mà esquerra agafa la roda dentada de la indústria

No m’acostumo a preparar gaire els viatges que faig. Prefereixo improvisar una mica i no saber gaire el que em trobaré quan arribi al meu destí. Això si, m‘agrada anar sempre com a mínim amb una guia del lloc on vaig. El meu viatge a Atenes va trencar una mica amb aquesta “tradició”. Com que creia que a Grècia em trobaria tones d’informació sobre història, cultura i mitologia de l’antiga Grècia per tot arreu on anés, vaig pensar que era millor processar i assimilar una mica tota aquesta informació amb calma a Barcelona, abans de marxar cap a terres hel·lenes. Vaig començar per la mitologia i em vaig començar a llegir uns quants llibres. Em van atrapar ràpidament els seus mites, els seus herois i sobretot el seus Déus. Dintre de l’ampli conjunt de deïtats que trobem a la mitologia grega, destaquen els Déus olímpics.

Els Déus olímpics són els més importants de tots i s’anomenen així perquè vivien al mont Olimp (que és la muntanya més alta de Grècia amb una alçada de 2.919 metres). Són 12 encara que n’hi ha hagut fins a 14 diferents reconeguts com a olímpics, en diferents èpoques, però mai més de 12 a la vegada. Són els següents:

Zeus – és el Déu suprem de l’Olimp.
Hera – és la dona i germana de Zeus. Deessa del matrimoni. Violenta i venjativa.
Posidó – Déu dels oceans i germà de Zeus.
Ares – Déu de la guerra. Fill de Zeus i Hera. Temperamental, brutal i sanguinari.
Hermes – Missatger dels déus olímpics. Déu dels viatgers, del comerç i les finances.
Hefest – Déu del Foc. És lleig i coix.
Afrodita – Deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat.
Atenea – Deessa de la saviesa i també de la guerra. Protectora de la ciutat d’Atenes.
Apol·lo – Déu de la bellesa masculina, de la música i de la poesia.
Artemisa – Deessa de la caça i del regne animal.
Demèter – És la deessa de l’agricultura i la mare de Persèfona
Hèstia –És la deessa de la llar.

Hades és també un dels principals déus grecs. És germà de Zeus i Posidó. Déu dels morts i de l’inframón (aquest món subterrani seria l’equivalent a l’infern cristià). Rarament surt al món exterior i no participa mai en les reunions dels altres déus a l’Olimp, passant quasi tot el seu temps en aquest món subterrani.

Hèstia, a qui ja he anomenat abans, va ser una de les dotze deïtats de l’Olimp durant molt temps però va acabar cedint el seu lloc a Dionís. Conegut com a Bacus en la mitologia romana, aquesta deïtat és el déu del vi, de la vinya i del teatre (també dels banquets i les orgies).

Doncs això que us acabo d’explicar és només una petitíssima introducció de l’extensa mitologia grega que existeix. La veritat es que em va anar molt bé haver après una mica de mitologia abans del viatge, ja que a Atenes et trobes contínuament temples, pintures, relleus o escultures que fan referencia o estan dedicades a totes aquestes deïtats (però també a nimfes, muses, herois, semidéus, sàtirs, etc.). Conèixer una mica aquesta mitologia et permet gaudir una mica més de la visita a Grècia.

El cert és que no esperava gran cosa del viatge a Atenes i en canvi en vaig tornar encantat. Ja em va començar a enganxar a Barcelona mentre llegia els llibres de mitologia, cultura i història de l’antiga Grècia als que em referia al principi d’aquest post. L’estança allà a ser magnífica i em van quedar moltes ganes de tornar-hi més endavant. Des que vaig tornar d’Atenes he desenvolupat una mica de “grecofília”. Bé, aquesta paraula no existeix, me l’acabo d’inventar, però si hi ha l’anglofília, la germanofília o la francofília entre d’altres, no entenc perquè no hi pot haver una paraula que designi l’interès i l’admiració que puc sentir pel poble grec, la seva cultura i la seva història. Bé, potser no n’hi per tant, però si que és cert que abans aquest país balcànic em resultava totalment indiferent i d’ençà que vaig tornar d’aquell viatge, em prenc amb cert interès les notícies que arriben d’allà.

Doncs bé, al poc de tornar de la República Hel·lènica vaig descobrir que hi havia una relació especial entre Barcelona, la ciutat que estimo, on vaig néixer i visc, i un Déu olímpic. Però quin és aquest déu? que significa que té una relació especial amb Barcelona? i perquè té aquest vincle amb aquesta ciutat?

Anem per parts, comencem pel Déu olímpic. Aquest déu en qüestió és Hermes i abans quan l’he descrit molt breument he dit que era el missatger dels déus olímpics i el déu dels viatgers i del comerç. Ara que ja sabem qui és, explicaré unes quantes coses més sobre d’ell. En la cultura romana el seu equivalent es Mercuri. Va ser fill de Zeus i d’una nimfa anomenada Maia. Va tenir nombrosos fills, el més conegut dels quals va ser Eros (el déu de l’amor). A més de les atribucions a què he fet referencia abans, Hermes té per habilitat l’ús de la paraula i l’eloqüència (era un gran orador públic) i podia comprendre les llengües dels animals. És el protector de les ànimes, les condueix per la vida i per la mort fins al seu destí final. És l’únic déu (a més d’Hades i Persèfona) que podia entrar i sortir de l’inframón.

Hermes fa d’intermediari entre el cel i la terra, és qui transmet als humans la saviesa, el coneixement, les ciències i les arts. També era el déu de la prudència, l’astúcia, dels lladres i dels mentiders perquè era molt hàbil i perspicaç, i perquè ell també va ser un lladre des que va néixer (quan es va escapar i va fugir per robar el ramat del seu germà Apol·lo). Porta unes sandàlies alades, un petàs (barret rodó d’ala ampla i plana) i un bastó anomenat caduceu (es tracta d’una vara amb dues serps entrellaçades mirant-se cara a cara i dues ales esteses).

No sé si te n’hauràs adonat però Barcelona està plena de representacions d’Hermes per tot arreu (jo reconec que ho sé des de fa poc, abans no ho havia pas notat). És omnipresent (malgrat que la majoria de vegades passa desapercebut als nostres ulls). Se’l troba per tots, o gairebé tots, els barris de Barcelona.

Foto : Representació d’Hermes al carrer Roger de Llúria

Però…que fan tantes estàtues d’aquest déu repartides per tota Barcelona? Perquè té aquesta vinculació especial amb la ciutat?.

Segons la mitologia grega, els dos germans Hermes i Heracles (més conegut com a Hèrcules) van iniciar un llarg viatge en vaixell per buscar el velló d’or. De les nou barques de la tripulació, una es va extraviar i va aparèixer on actualment hi ha Montjuïc. El lloc va agradar tant als dos germans que van decidir fundar una ciutat amb el nom deBarca Nona, en referència a la novena barca perduda. Per tant, Hermes va ser un dels cofundadors de Barcelona. Més tard, va continuar el seu viatge, però va deixar aquí la seva empremta. D’aquesta manera ja trobem la presència d’Hermes a la ciutat des de la seva fundació.

Un altre explicació la trobem en la rica burgesia de finals del segle XIX, principis del XX. L’auge econòmic, industrial i comercial d’aquella època va fer que Barcelona creixés a un ritme molt ràpid i pel seu vessant comercial i industrial, Hermes va ser adoptat pels burgesos de la ciutat d’aquella època, i amb ell i amb els seus atributs (caduceu, el petàssos i les sandàlies alades) van decorar les seves cases, empreses i tombes. També es va esculpir la figura d’Hermes en edificis bancaris i públics, com els de la Borsa i l’edifici de la Duana del port de Barcelona.

Resulta que fa uns anys, onze persones van fundar l’associació o col·lectiu “Caçadors d’Hermes”. És tracta de persones apassionades per aquest Déu i per Barcelona, i que en les seves estones lliures surten de “caça”. La idea és descobrir, trobar i capturar fotogràficament tots els Hermes que hi ha a Barcelona. De moment sumen més de cent localitzacions. Han escrit un llibre anomenat “La Barcelona d’Hermes”. El llibre està dividit en nou capítols que son a la vegada nou rutes per la ciutat de Barcelona en les quals descobrir les diferents representacions d’Hermes que hi ha a la ciutat. Les caminades van des de la façana marítima de la ciutat fins als seus cementiris passant per la rambla, el passeig de gràcia i la Via Laietana entre d’altres. El llibre està ple de fotografies de les diferents representacions d’Hermes que es van trobant per Barcelona.

Ara que t’he explicat aquesta història, potser quan caminis per Barcelona et trobis representacions d’Hermes per tot arreu.

Els Badalls

Una cosa que faig sovint i que sempre m’ha cridat l’atenció és el fet de badallar. Em resulta curiós que desprès de tant temps encara no s’hagi descobert perquè serveix el badall. Però… realment badallar serveix per alguna cosa?. El propòsit fisiològic del badall segueix sent un misteri avui en dia. “Fins ara, la resposta més sincera és que no sabem perquè badallem” diu Adrian Guggisberg, professor de Neurociència Clínica a la Universitat de Ginebra. “Es possible que el badall no tingui un efecte fisiològic real” continua dient el professor. Però, malgrat aquesta opinió, hi ha recents teories que si creuen determinar el motiu del badall (com veurem més endavant).

Bàsicament badallar consisteix en obrir molt la boca involuntàriament, per fer una inspiració profunda i prolongada d’aire. Sembla ser que ho fem més quan estem cansats o tenim son (encara que les nombroses investigacions que s’han dut a terme sobre el badall han deixat clar que el cansament o la somnolència no són un element necessari ni un requisit per badallar) .

Els badalls son un mecanisme biològic perquè ens arribi oxigen extra al cervell. Recordo haver escoltat o llegit això fa temps però no recordo quan ni on. Segons un estudi de la universitat estatal d’Oneonta, a Nova York, publicat a la revista “Biology Letters”, badallar va bé per oxigenar el cervell. Els científics també han calculat que un badall dura, de mitjana, sis segons, però expliquen que varia en funció de la dimensió i la complexitat del cervell de cada persona. De fet, la diferència en la durada del badall d’animals mamífers respon a un augment de les capacitats cognitives (com més temps badalles més gran és el cervell i més intel·ligent el que badalla). Doncs si, resulta que hi ha animals que també badallen (sembla ser que l’únic requisit per poder fer-ho és disposar d’una mandíbula òssia).

Al llarg d’una vida de duració “estàndard”, una persona badalla uns 250.000 cops. Badallem diversos cops al dia. És molt probable que tu hagis intensificat la freqüència dels badalls simplement en llegir aquestes poques línies que porto escrites.

Hi ha gent que experimenta al badallar una sensació de plaer (aquest no seria el meu cas). Si bé no és una reacció fisiològica tan desagradable com el singlot, el badall no em comporta cap gaudi com si fa a vegades l’esternut (sempre que sigui un de tant en tant i no una ratxa prolongada com quan tinc rinitis al·lèrgica).

Comencem a badallar ja des de molt petits (a partir de la dotzena setmana de la vida intrauterina). Els badalls redueixen la seva freqüència al final del període fetal i en el primer any de vida. Durant la infància i la vida adulta, la freqüència es manté estable i disminueix en arribar a la vellesa.

Malgrat que el badall es una reacció fisiològica poc estudiada i no gaire investigada hi ha autors que hi han dedicat temps i atenció, i entre aquests destaquen els noms d’ Andrew Gallup (professor a la Universitat d’Oneonta d’on surt l’estudi del principi i de qui parlarem més endavant), Robert R. Provine o Olivier Walusinski. Encara que l’estudi científic pels badalls es bastant recent, el saber i la preocupació pels badalls ve de lluny. Els grecs i els maies creien que era un intent de l’ànima per escapar del cos. També des de fa molt temps existeixen normes socials al respecte (en el món hindú badallar en públic és una espècie de pecat).

Dels autors que he citat abans segurament Robert R. Provine es el més prestigiós dels tres. Aquest professor nord americà va estudiar conductes humanes considerades “de segon ordre” com ara el riure, l’esternut, la tos, el singlot o les pessigolles. Gràcies a les seves investigacions sabem que el badall és molt més contagiós que el singlot o el riure. Veure o escoltar a algú que badalla fa que un elevat percentatge de persones reprodueixi aquesta conducta en menys de cinc minuts. Es dona la circumstància que no cal veure frontalment a la persona que badalla, qualsevol angle de visió pot produir contagi. Tampoc tapar-se la boca mentre es badalla evita el contagi del badall. La idea o el pensament del badall també fa badallar. Una altra dada interessant és que quan es llegeix un text en el qual apareix reiteradament la paraula badall (com pot ser aquest que estàs llegint ara mateix) la freqüència de la conducta s’incrementa significativament. Això és una cosa que no succeeix quan un llegeix sovint paraules com ara singlot o riure.

Els badalls presenten un ritme característic. Son més freqüents quan fa poc que ens hem despertat i quan ens en anem a dormir.

El badall, al igual que l’esternut i l’orgasme culmina en una forma de clímax, fet que explica que es trobin similituds entre el plaer sexual i el badall.

Tornant a la pregunta que plantejava al principi del post “Serveix d’alguna cosa badallar?” comprovo que sobre la funció de badallar s’ha escrit molt. Una conducta tan complexa que implica la participació de tants músculs i que ha persistit al llarg de tota l’evolució dels vertebrats, hauria de complir un determinat paper fisiològic, no? Bé, hi ha moltes hipòtesis. Des d’incrementar o reduir el nivell d’alerta fins a garantir el correcte funcionament de l’articulació mandibular (en el fetus). Una hipòtesis recent que està guanyant força és la formulada, pel ja citat abans, Andrew Gallup. Aquest professor té la teoria que el badall serveix per reduir la temperatura cerebral. Al badallar augmenta el flux sanguini que va en direcció al crani, la qual cosa pot tenir una sèrie d’efectes i un d’ells és el refredament cerebral. “Quan la nostra temperatura és més alta, ens sentim cansats i amb son, i podria ser que els badalls nocturns s’activessin per resistir la sensació inicial de son, de manera que badallem a la nit per mantenir algun tipus d’estat d’alerta o vigilància” assegura Gallup.

Com ja hauràs sentit o experimentat algun cop i com he dit abans, el badall es contagia. Abans es deia que el badall contagiós era un tret humà i darrerament s’ha relacionat aquesta característica amb les recentment descobertes “neurones mirall” que són la base de l’empatia. Però avui en dia, són molts estudis que demostren l’existència de la contagiositat del badall no només en primats i d’altres mamífers, sinó fins i tot en periquitos.

Nosaltres, com ja he dit abans, quan badallem més és a la vida fetal i desprès del naixement (més endavant anem disminuint el ritme de badallar a mesura que passa el temps). Tanmateix, la capacitat per ser contagiats pels badalls es molt més tardana que la de començar a badallar i aquesta no es produeix fins als 4 o 5 anys. Una altra curiositat que s’ha pogut comprovar en relació amb la contagiositat dels badalls es que quant més propera a nosaltres sigui la persona que badalla més possibilitats tenim de replicar la seva conducta i per tant de badallar. Es a dir, ens contagien més els badalls dels familiars que dels amics, dels amics més que dels coneguts i dels coneguts més que dels desconeguts. Això significa que un senzill badall pot esdevenir un marcador de proximitat afectiva i emocional.

Fructuós Canonge, Joaquim Partagás i “Carlston”

Si em llegiu, sabreu de la meva afició a la màgia i de la meva relació amb el Juanma i “El Rei de la Màgia” (si no te’n recordes o no ho has llegit pots fer-ho en aquest post que vaig publicar fa un temps anomenat “Dai Vernon, Houdin i Houdini”). Doncs bé, aquests tres elements van tornar a coincidir fa un temps. Tot va començar amb un “mail” que vaig rebre del “Rei de la Màgia”. Des d’aquesta botiga (antigament també hi havia un teatre que malauradament va haver de plegar) em van proposar una ruta màgica pel centre de Barcelona. L’activitat consistia en un recorregut que anava des de la Catedral de Barcelona fins a la Plaça Reial i acabava a l’establiment del “Rei de la Màgia” al carrer de la princesa de Barcelona. A cada emplaçament ens explicarien anècdotes i ens parlarien de diferents personatges vinculats a la història de la màgia. A més, també ens farien diversos jocs de mans.

La primera parada va ser doncs, a la Plaça Reial. Allà vam veure una placa que recorda i ens indica que en aquella part de la plaça va treballar com a enllustrador (“limpiabotas”) en Fructuós Canonge. Aquest enllustrador i venedor ambulant va esdevenir amb el temps un mag i il·lusionista que va arribar a ser una gran figura internacional (va ser un dels mags més importants del segle XIX). Nascut a Montbrió del Camp es va traslladar amb pocs anys amb la seva família a Barcelona. Com ja he dit abans, va començar a treballar com a enllustrador a la Plaça Reial de la capital catalana. Mentre va tenir aquesta ocupació, va ajudar als nens abandonats al carrer, els instruïa per convertir-los en enllustradors i així allunyar-los de la misèria. Al mateix temps es dedicava a la màgia, practicant-la sempre que podia. Mentre treballava, feia trucs per cridar l’atenció de la gent com ara untar una torrada de pa amb betum i “menjar-se-la” per demostrar als seus clients que bona que era. També deixava tothom bocabadat trencant ous d’on sortien monedes d’or i fent aparèixer cigarretes de les orelles dels vianants. El Teatre del Jardí dels Camps Elisis de Barcelona (situat a l’actual Passeig de Gràcia i que va tancar l’any 1876) va ser l’escenari de la seva primera actuació amb públic. A partir d’aquí, la seva fama va començar a créixer per Barcelona i amb el temps va ser popular a bona part d’Europa.

Canonge va arribar a actuar per tot el vell continent i també va fer gires i actuacions per Sud América. Desprès d’una actuació seva a Buenos Aires va conèixer a Joaquim Partagás (qui esdevindria també un mag català molt important i de qui parlaré més tard). Però tornem un altre cop amb “El Gran Canonge” que era com li deien de vegades. Doncs bé, la fama d’aquest prestidigitador va fer que arribés a actuar per a Isabel II i Amadeu de Savoia. En una actuació per a la citada reina va arribar tres hores tard. Quan finalment va aparèixer, enmig de retrets per la seva tardança, tots els rellotges del palau van marcar de sobte l’hora acordada per a l’inici de l’espectacle. Davant d’Amadeu de Savoia va actuar al 1871 en les primeres festes de la Mercè. Mentre fascinava al monarca amb un joc amb un mocador, va fer sortir d’aquest un paper on hi deia “Què vol el poble?” i amb un ràpid moviment de mans el va substituir per una barra de pa, denunciant així la pobresa de molts barcelonins. En Canonge va ser un republicà convençut tota la vida malgrat la gran quantitat de condecoracions que va rebre per part dels diferents monarques (fou nomenat cavaller dels ordes de la reina Isabel II d’Espanya i de Carles III). La màgia li va servir de molt fins al punt que en una ocasió li va salvar la vida. En unes revoltes socials el van confondre amb un agitador i el van capturar. Quan es disposaven a sentenciar-lo a mort, un tinent coronel va testificar haver-lo vist fer màgia en un altre lloc de la ciutat al mateix moment de la revolta. El van absoldre tot i que no es va poder lliurar d’una pena de sis anys a Cuba (finalment només va complir onze mesos i després va ser indultat).

Fructuós Canonge Foto: barcelonasecreta.com

Tornem un altre cop a la “ruta màgica”. Desprès de la Plaça Reial, ens vam dirigir al carrer Pas de l’Esperança de Barcelona on hi ha un dibuix del “Gran Canonge” traient un conill del barret. Tot seguit vam anar a la botiga “El Rei de la Màgia” on va finalitzar el recorregut. Aquest establiment va ser fundat l’any 1881 per Joaquim Partagás. La botiga va obrir al número 7 del carrer de la princesa i tres anys després, es va traslladar al local actual. En Joaquim Partagás va ser l’il.lusionista espanyol més important de la seva època (finals del segle XIX i principis del segle XX). Nascut a Barcelona el 1848 va entrar a treballar de molt jove en una drogueria per aprendre’n l’ofici. Al cap de quatre anys va escriure el manual “Llibre per lo coneixement de drogues”, amb un apèndix curiós, “Llibre de dulces”, en el qual apareixien receptes de pastisseria. L’any 1868 va marxar a l’Argentina on va estar treballant com a dependent en una llibreria de Buenos Aires. Pel que sembla, en aquella llibreria va tenir l’oportunitat d’interessar-se i llegir sobre màgia. També sembla ser que va ser important en la seva formació i interès per la màgia, com ja t’he dit abans, conèixer a Fructuós Canonge desprès d’una actuació d’aquest a Buenos Aires.

Ja convertit en mag professional va realitzar una gira per Argentina, Uruguai i Brasil on va obtenir un gran èxit de públic i va ser conegut com “el taumaturg català”. L’any 1878 va tornar a Barcelona on es va establir definitivament. L’any 1879 va debutar al Teatre Romea i poc després (l’any 1881) va fundar la botiga “El Rei de la Màgia” que encara roman oberta actualment i que és un lloc de referencia per a tots els mags i aficionats a la màgia d’arreu del món.

Durant una estança a Paris, va conèixer el Teatre Robert Houdin i el va prendre com a model per obrir al 1894 el seu “Saló Màgic” a les rambles de Barcelona. En aquest saló màgic a més dels seus espectacles de màgia i il·lusionisme es feien projeccions de cinema (visionats de llanterna màgica). Per aquest motiu es considera a Partagás un dels precursors del cinematògraf a Espanya. Aquest “Saló Màgic” va estar obert fins al 1900, any en que el “taumaturg català” va publicar el llibre “El prestidigitador Optimus o màgia espectral”. Aquesta obra mostra els diferents tipus de màgia: cartomàgia, jocs de saló, escapisme, grans aparells i ombres xineses. Partagás va morir l’any 1931 amb 83 anys.

Desprès de la seva mort, va regentar la tenda un antic client. No va canviar l’estil de la botiga que li havia donat el seu fundador però a la façana hi va afegir “Casa fundada en 1881” per fixar la data de fundació de l’establiment. Aquesta persona es deia Carlos Bucheli Sabater. També era mag com el seu predecessor i el seu nom artístic era “Carlston”. El seu espectacle “Misterios de la India” va ser molt exitós a la seva època (però el volum de treball de la botiga va fer que les representacions fossin poques i espaiades). Va ser soci fundador de l’ACAI (Associació Catalana d’Aficionats a l’Il.lusionisme) l’any 1932. Va fer amistats amb grans artistes com en David Bamberg (“Fu Manchu”) que va debutar amb gran èxit a Barcelona l’any 1933 al teatre Apolo i que li va donar a Bucheli permís per vendre els seus jocs de màgia a la botiga.

D’entre els clients i amics catalans d’en Bucheli destaquen artistes com ara el poeta Joan Brossa, el mentalista Joan Mir “Fassman” o l’il·lusionista Joan Forns (“Li Chang”).

Bucheli mor l’any 1981 i la continuïtat del “Rei de la Màgia” perilla. La seva neboda Joana Grau Bucheli es va fer càrrec de la botiga durant dos anys. Van ser també mags i clients de la tenda qui finalment l’adquireixen i desprès d’una restauració, aquesta torna a obrir el 28 de febrer de 1984 recuperant el fons artístic, documental i museístic de la botiga. Aquest nou propietari és en Josep Maria Martínez (també mag). Junt amb la seva dona Rosa Maria Llop van ser els fundadors de la companyia “La capsa màgica” i s’encarregaran de la botiga. L’actual gerent de la botiga es en Pau (fill del matrimoni Martínez Llop). En Pau es qui ens va acompanyar durant la ruta màgica donant-nos unes acurades explicacions sobre la història de l’il·lusionisme a través de la ciutat de Barcelona i el “Rei de la Màgia”.