Una cosa que faig sovint i que sempre m’ha cridat l’atenció és el fet de badallar. Em resulta curiós que desprès de tant temps encara no s’hagi descobert perquè serveix el badall. Però… realment badallar serveix per alguna cosa?. El propòsit fisiològic del badall segueix sent un misteri avui en dia. “Fins ara, la resposta més sincera és que no sabem perquè badallem” diu Adrian Guggisberg, professor de Neurociència Clínica a la Universitat de Ginebra. “Es possible que el badall no tingui un efecte fisiològic real” continua dient el professor. Però, malgrat aquesta opinió, hi ha recents teories que si creuen determinar el motiu del badall (com veurem més endavant).
Bàsicament badallar consisteix en obrir molt la boca involuntàriament, per fer una inspiració profunda i prolongada d’aire. Sembla ser que ho fem més quan estem cansats o tenim son (encara que les nombroses investigacions que s’han dut a terme sobre el badall han deixat clar que el cansament o la somnolència no són un element necessari ni un requisit per badallar) .
Els badalls son un mecanisme biològic perquè ens arribi oxigen extra al cervell. Recordo haver escoltat o llegit això fa temps però no recordo quan ni on. Segons un estudi de la universitat estatal d’Oneonta, a Nova York, publicat a la revista “Biology Letters”, badallar va bé per oxigenar el cervell. Els científics també han calculat que un badall dura, de mitjana, sis segons, però expliquen que varia en funció de la dimensió i la complexitat del cervell de cada persona. De fet, la diferència en la durada del badall d’animals mamífers respon a un augment de les capacitats cognitives (com més temps badalles més gran és el cervell i més intel·ligent el que badalla). Doncs si, resulta que hi ha animals que també badallen (sembla ser que l’únic requisit per poder fer-ho és disposar d’una mandíbula òssia).
Al llarg d’una vida de duració “estàndard”, una persona badalla uns 250.000 cops. Badallem diversos cops al dia. És molt probable que tu hagis intensificat la freqüència dels badalls simplement en llegir aquestes poques línies que porto escrites.
Hi ha gent que experimenta al badallar una sensació de plaer (aquest no seria el meu cas). Si bé no és una reacció fisiològica tan desagradable com el singlot, el badall no em comporta cap gaudi com si fa a vegades l’esternut (sempre que sigui un de tant en tant i no una ratxa prolongada com quan tinc rinitis al·lèrgica).
Comencem a badallar ja des de molt petits (a partir de la dotzena setmana de la vida intrauterina). Els badalls redueixen la seva freqüència al final del període fetal i en el primer any de vida. Durant la infància i la vida adulta, la freqüència es manté estable i disminueix en arribar a la vellesa.
Malgrat que el badall es una reacció fisiològica poc estudiada i no gaire investigada hi ha autors que hi han dedicat temps i atenció, i entre aquests destaquen els noms d’ Andrew Gallup (professor a la Universitat d’Oneonta d’on surt l’estudi del principi i de qui parlarem més endavant), Robert R. Provine o Olivier Walusinski. Encara que l’estudi científic pels badalls es bastant recent, el saber i la preocupació pels badalls ve de lluny. Els grecs i els maies creien que era un intent de l’ànima per escapar del cos. També des de fa molt temps existeixen normes socials al respecte (en el món hindú badallar en públic és una espècie de pecat).
Dels autors que he citat abans segurament Robert R. Provine es el més prestigiós dels tres. Aquest professor nord americà va estudiar conductes humanes considerades “de segon ordre” com ara el riure, l’esternut, la tos, el singlot o les pessigolles. Gràcies a les seves investigacions sabem que el badall és molt més contagiós que el singlot o el riure. Veure o escoltar a algú que badalla fa que un elevat percentatge de persones reprodueixi aquesta conducta en menys de cinc minuts. Es dona la circumstància que no cal veure frontalment a la persona que badalla, qualsevol angle de visió pot produir contagi. Tampoc tapar-se la boca mentre es badalla evita el contagi del badall. La idea o el pensament del badall també fa badallar. Una altra dada interessant és que quan es llegeix un text en el qual apareix reiteradament la paraula badall (com pot ser aquest que estàs llegint ara mateix) la freqüència de la conducta s’incrementa significativament. Això és una cosa que no succeeix quan un llegeix sovint paraules com ara singlot o riure.
Els badalls presenten un ritme característic. Son més freqüents quan fa poc que ens hem despertat i quan ens en anem a dormir.
El badall, al igual que l’esternut i l’orgasme culmina en una forma de clímax, fet que explica que es trobin similituds entre el plaer sexual i el badall.
Tornant a la pregunta que plantejava al principi del post “Serveix d’alguna cosa badallar?” comprovo que sobre la funció de badallar s’ha escrit molt. Una conducta tan complexa que implica la participació de tants músculs i que ha persistit al llarg de tota l’evolució dels vertebrats, hauria de complir un determinat paper fisiològic, no? Bé, hi ha moltes hipòtesis. Des d’incrementar o reduir el nivell d’alerta fins a garantir el correcte funcionament de l’articulació mandibular (en el fetus). Una hipòtesis recent que està guanyant força és la formulada, pel ja citat abans, Andrew Gallup. Aquest professor té la teoria que el badall serveix per reduir la temperatura cerebral. Al badallar augmenta el flux sanguini que va en direcció al crani, la qual cosa pot tenir una sèrie d’efectes i un d’ells és el refredament cerebral. “Quan la nostra temperatura és més alta, ens sentim cansats i amb son, i podria ser que els badalls nocturns s’activessin per resistir la sensació inicial de son, de manera que badallem a la nit per mantenir algun tipus d’estat d’alerta o vigilància” assegura Gallup.
Com ja hauràs sentit o experimentat algun cop i com he dit abans, el badall es contagia. Abans es deia que el badall contagiós era un tret humà i darrerament s’ha relacionat aquesta característica amb les recentment descobertes “neurones mirall” que són la base de l’empatia. Però avui en dia, són molts estudis que demostren l’existència de la contagiositat del badall no només en primats i d’altres mamífers, sinó fins i tot en periquitos.
Nosaltres, com ja he dit abans, quan badallem més és a la vida fetal i desprès del naixement (més endavant anem disminuint el ritme de badallar a mesura que passa el temps). Tanmateix, la capacitat per ser contagiats pels badalls es molt més tardana que la de començar a badallar i aquesta no es produeix fins als 4 o 5 anys. Una altra curiositat que s’ha pogut comprovar en relació amb la contagiositat dels badalls es que quant més propera a nosaltres sigui la persona que badalla més possibilitats tenim de replicar la seva conducta i per tant de badallar. Es a dir, ens contagien més els badalls dels familiars que dels amics, dels amics més que dels coneguts i dels coneguts més que dels desconeguts. Això significa que un senzill badall pot esdevenir un marcador de proximitat afectiva i emocional.
Si em llegiu, sabreu de la meva afició a la màgia i de la meva relació amb el Juanma i “El Rei de la Màgia” (si no te’n recordes o no ho has llegit pots fer-ho en aquest post que vaig publicar fa un temps anomenat “Dai Vernon, Houdin i Houdini”). Doncs bé, aquests tres elements van tornar a coincidir fa un temps. Tot va començar amb un “mail” que vaig rebre del “Rei de la Màgia”. Des d’aquesta botiga (antigament també hi havia un teatre que malauradament va haver de plegar) em van proposar una ruta màgica pel centre de Barcelona. L’activitat consistia en un recorregut que anava des de la Catedral de Barcelona fins a la Plaça Reial i acabava a l’establiment del “Rei de la Màgia” al carrer de la princesa de Barcelona. A cada emplaçament ens explicarien anècdotes i ens parlarien de diferents personatges vinculats a la història de la màgia. A més, també ens farien diversos jocs de mans.
La primera parada va ser doncs, a la Plaça Reial. Allà vam veure una placa que recorda i ens indica que en aquella part de la plaça va treballar com a enllustrador (“limpiabotas”) en Fructuós Canonge. Aquest enllustrador i venedor ambulant va esdevenir amb el temps un mag i il·lusionista que va arribar a ser una gran figura internacional (va ser un dels mags més importants del segle XIX). Nascut a Montbrió del Camp es va traslladar amb pocs anys amb la seva família a Barcelona. Com ja he dit abans, va començar a treballar com a enllustrador a la Plaça Reial de la capital catalana. Mentre va tenir aquesta ocupació, va ajudar als nens abandonats al carrer, els instruïa per convertir-los en enllustradors i així allunyar-los de la misèria. Al mateix temps es dedicava a la màgia, practicant-la sempre que podia. Mentre treballava, feia trucs per cridar l’atenció de la gent com ara untar una torrada de pa amb betum i “menjar-se-la” per demostrar als seus clients que bona que era. També deixava tothom bocabadat trencant ous d’on sortien monedes d’or i fent aparèixer cigarretes de les orelles dels vianants. El Teatre del Jardí dels Camps Elisis de Barcelona (situat a l’actual Passeig de Gràcia i que va tancar l’any 1876) va ser l’escenari de la seva primera actuació amb públic. A partir d’aquí, la seva fama va començar a créixer per Barcelona i amb el temps va ser popular a bona part d’Europa.
Canonge va arribar a actuar per tot el vell continent i també va fer gires i actuacions per Sud América. Desprès d’una actuació seva a Buenos Aires va conèixer a Joaquim Partagás (qui esdevindria també un mag català molt important i de qui parlaré més tard). Però tornem un altre cop amb “El Gran Canonge” que era com li deien de vegades. Doncs bé, la fama d’aquest prestidigitador va fer que arribés a actuar per a Isabel II i Amadeu de Savoia. En una actuació per a la citada reina va arribar tres hores tard. Quan finalment va aparèixer, enmig de retrets per la seva tardança, tots els rellotges del palau van marcar de sobte l’hora acordada per a l’inici de l’espectacle. Davant d’Amadeu de Savoia va actuar al 1871 en les primeres festes de la Mercè. Mentre fascinava al monarca amb un joc amb un mocador, va fer sortir d’aquest un paper on hi deia “Què vol el poble?” i amb un ràpid moviment de mans el va substituir per una barra de pa, denunciant així la pobresa de molts barcelonins. En Canonge va ser un republicà convençut tota la vida malgrat la gran quantitat de condecoracions que va rebre per part dels diferents monarques (fou nomenat cavaller dels ordes de la reina Isabel II d’Espanya i de Carles III). La màgia li va servir de molt fins al punt que en una ocasió li va salvar la vida. En unes revoltes socials el van confondre amb un agitador i el van capturar. Quan es disposaven a sentenciar-lo a mort, un tinent coronel va testificar haver-lo vist fer màgia en un altre lloc de la ciutat al mateix moment de la revolta. El van absoldre tot i que no es va poder lliurar d’una pena de sis anys a Cuba (finalment només va complir onze mesos i després va ser indultat).
Fructuós Canonge Foto: barcelonasecreta.com
Tornem un altre cop a la “ruta màgica”. Desprès de la Plaça Reial, ens vam dirigir al carrer Pas de l’Esperança de Barcelona on hi ha un dibuix del “Gran Canonge” traient un conill del barret. Tot seguit vam anar a la botiga “El Rei de la Màgia” on va finalitzar el recorregut. Aquest establiment va ser fundat l’any 1881 per Joaquim Partagás. La botiga va obrir al número 7 del carrer de la princesa i tres anys després, es va traslladar al local actual. En Joaquim Partagás va ser l’il.lusionista espanyol més important de la seva època (finals del segle XIX i principis del segle XX). Nascut a Barcelona el 1848 va entrar a treballar de molt jove en una drogueria per aprendre’n l’ofici. Al cap de quatre anys va escriure el manual “Llibre per lo coneixement de drogues”, amb un apèndix curiós, “Llibre de dulces”, en el qual apareixien receptes de pastisseria. L’any 1868 va marxar a l’Argentina on va estar treballant com a dependent en una llibreria de Buenos Aires. Pel que sembla, en aquella llibreria va tenir l’oportunitat d’interessar-se i llegir sobre màgia. També sembla ser que va ser important en la seva formació i interès per la màgia, com ja t’he dit abans, conèixer a Fructuós Canonge desprès d’una actuació d’aquest a Buenos Aires.
Ja convertit en mag professional va realitzar una gira per Argentina, Uruguai i Brasil on va obtenir un gran èxit de públic i va ser conegut com “el taumaturg català”. L’any 1878 va tornar a Barcelona on es va establir definitivament. L’any 1879 va debutar al Teatre Romea i poc després (l’any 1881) va fundar la botiga “El Rei de la Màgia” que encara roman oberta actualment i que és un lloc de referencia per a tots els mags i aficionats a la màgia d’arreu del món.
Durant una estança a Paris, va conèixer el Teatre Robert Houdin i el va prendre com a model per obrir al 1894 el seu “Saló Màgic” a les rambles de Barcelona. En aquest saló màgic a més dels seus espectacles de màgia i il·lusionisme es feien projeccions de cinema (visionats de llanterna màgica). Per aquest motiu es considera a Partagás un dels precursors del cinematògraf a Espanya. Aquest “Saló Màgic” va estar obert fins al 1900, any en que el “taumaturg català” va publicar el llibre “El prestidigitador Optimus o màgia espectral”. Aquesta obra mostra els diferents tipus de màgia: cartomàgia, jocs de saló, escapisme, grans aparells i ombres xineses. Partagás va morir l’any 1931 amb 83 anys.
Desprès de la seva mort, va regentar la tenda un antic client. No va canviar l’estil de la botiga que li havia donat el seu fundador però a la façana hi va afegir “Casa fundada en 1881” per fixar la data de fundació de l’establiment. Aquesta persona es deia Carlos Bucheli Sabater. També era mag com el seu predecessor i el seu nom artístic era “Carlston”. El seu espectacle “Misterios de la India” va ser molt exitós a la seva època (però el volum de treball de la botiga va fer que les representacions fossin poques i espaiades). Va ser soci fundador de l’ACAI (Associació Catalana d’Aficionats a l’Il.lusionisme) l’any 1932. Va fer amistats amb grans artistes com en David Bamberg (“Fu Manchu”) que va debutar amb gran èxit a Barcelona l’any 1933 al teatre Apolo i que li va donar a Bucheli permís per vendre els seus jocs de màgia a la botiga.
D’entre els clients i amics catalans d’en Bucheli destaquen artistes com ara el poeta Joan Brossa, el mentalista Joan Mir “Fassman” o l’il·lusionista Joan Forns (“Li Chang”).
Bucheli mor l’any 1981 i la continuïtat del “Rei de la Màgia” perilla. La seva neboda Joana Grau Bucheli es va fer càrrec de la botiga durant dos anys. Van ser també mags i clients de la tenda qui finalment l’adquireixen i desprès d’una restauració, aquesta torna a obrir el 28 de febrer de 1984 recuperant el fons artístic, documental i museístic de la botiga. Aquest nou propietari és en Josep Maria Martínez (també mag). Junt amb la seva dona Rosa Maria Llop van ser els fundadors de la companyia “La capsa màgica” i s’encarregaran de la botiga. L’actual gerent de la botiga es en Pau (fill del matrimoni Martínez Llop). En Pau es qui ens va acompanyar durant la ruta màgica donant-nos unes acurades explicacions sobre la història de l’il·lusionisme a través de la ciutat de Barcelona i el “Rei de la Màgia”.
D’entre els diferents grups de “whatsapp” en els quals estic, n’hi ha un que està format pels antics companys del “Santa Claus” que és l’escola on vaig estudiar EGB (que és com es deia abans la primària). Aquest grup està format per 26 persones i és va crear perquè ens poséssim al dia de les nostres vides, així com per anar-nos explicant el més important que ens va succeint en el dia a dia. Al final, excepte per alguna trobada que hem organitzat i pel naixement ocasional de fills, aquest grup és utilitzat sobretot per felicitar-nos els aniversaris. Jo me’n recordava de quan estudiàvem plegats que dos companys d’escola (el Jorge i el Pedro) complien anys el mateix dia (el 12 de març). Però una cosa que no recordava i que he sabut arran de pertànyer a aquest grup de “whatsapp” és que dos companys més (el Toni i la Cristina) també celebren l’efemèride el mateix dia (en aquest cas, l’11 de gener).
Vaig pensar en aquell moment, que aquest fet constituïa una extraordinària causalitat. Però un dia (temps més tard) em vaig “topar” amb l’anomenat “problema o paradoxa dels aniversaris” que és un problema de probabilitat i matemàtic (d’estadística). L’objectiu d’aquesta paradoxa és determinar quina es la probabilitat que hi ha en un grup determinat de persones perquè almenys dues d’elles coincideixin en la data de naixement (dia i mes) com passa amb els meus companys d’EGB. L’enunciat d’aquest problema també s’acostuma a fer de la següent manera “Quantes persones calen perquè dos d’elles celebrin l’aniversari el mateix dia amb una probabilitat que sigui major del 50% (exactament del 50,7%)?”.
Per aquest problema no tindrem en compte els anys de traspàs (“bisiestos” en castellà). És a dir, tots els anys tindran 365 dies. També farem com si els germans bessons no existissin. Tenint en compte aquestes dues circumstàncies es fàcil dir per exemple que perquè la probabilitat sigui del 100% el grup de persones ha d’estar format com a mínim per 366 membres (amb aquesta xifra, segur que almenys hi ha dos persones que han nascut el mateix dia i mes). Doncs bé, per sentit comú a la resposta de dalt (quantes persones calen perquè dos d’elles celebrin l’aniversari el mateix dia amb una probabilitat que sigui major del 50%?) la resposta intuïtiva que es dona sovint es la de 183 persones (366 dividit entre dos). Però el número correcte està molt allunyat d’aquesta xifra. Per aquest motiu en aquest problema se l’anomena paradoxa, perquè es tracta d’una veritat matemàtica que contradiu el sentit comú.
Quan es proposa aquest problema per primer cop com jo estic fent ara amb vosaltres i es demana una estimació mínima sobre el numero de persones que hauria de tenir un grup perquè sigui més probable que improbable que dues persones comparteixin el dia de l’aniversari, la majoria de persones s’equivoca i dona una xifra molt més alta de la que és correcta. Doncs bé, la resposta correcta és la de 23 persones.
La clau per entendre aquesta sorprenent i increïblement baixa xifra és pensar que hi ha moltes possibilitats de trobar parelles que compleixin anys el mateix dia. Nosaltres “inconscientment” esperem la repetició d’un determinat dia (el nostre aniversari). Però aquesta repetició es pot donar entre dos dies qualsevol, amb la qual cosa aquestes poden combinar-se entre sí (en matemàtiques això s’anomena combinació sense repetició). Així per saber quantes parelles es poden formar amb un determinat numero de persones (n) aplicarem la següent fórmula matemàtica:
n x (n – 1) / 2 = numero de parelles que es poden formar
Llavors per exemple si volem saber:
Quantes parelles es poden crear amb 6 persones? La resposta és 15 parelles (6×5) / 2 = 15
Amb 23 persones, per tant hi hauran (23×22) / 2 = 253 parelles
De manera que amb 23 persones es poden combinar i crear fins a 253 parelles diferents, cadascuna d’elles és una candidata potencial per complir la paradoxa.
Això no significa que si tu entres en una habitació amb 22 persones, la probabilitat de trobar una persona que compleixi anys el mateix dia que tu sigui de més del 50%, sinó que aquesta és molt més baixa (un 6% concretament) perquè només es “creen” 22 parelles i es necessiten 253 parelles perquè hi hagi més del 50% de possibilitats de que això succeeixi (50,7%).
Jo vaig estar molts anys sense trobar una persona que hagués nascut el mateix dia que jo. Un dia però, vaig entrar a treballar al Jutjat de primera instància número 57 de Barcelona. Vaig estar poc temps treballant en aquest jutjat però va ser suficient per descobrir que de les 9 persones que treballàvem en aquell òrgan judicial (excloent la jutgessa i la lletrada de l’Administració de Justícia, de qui no sabia els aniversaris) tres havíem nascut un 21 de desembre (amb el Llorenç encara ens felicitem mútuament l’aniversari aquest dia). Més endavant quan treballava a l’Audiència de Barcelona vaig conèixer una funcionària ja jubilada (la Mònica) que també havia nascut el 21 de desembre (a més un dels seus cognoms es Rocamora com el segon meu). També ens felicitem recíprocament l’aniversari cada 21 de desembre.
Però tornem una altra vegada a la “paradoxa dels aniversaris”. A mi aquesta resposta em continuava donant que pensar. Trobava que 23 es una xifra molt baixa per crear una probabilitat més gran del 50% perquè dos persones celebrin l’aniversari el mateix dia i mes. Vaig estar buscant per internet i vaig trobar diferents pàgines web en les quals es parla d’aquest problema. A internet vaig trobar formules matemàtiques que demostren que la resposta de 23 és correcta i es pot demostrar (formules matemàtiques que no reproduiré aquí). Malgrat aquesta confirmació científica jo volia trobar una demostració a la “vida real”. On podria trobar un col·lectiu d’unes 23 persones aproximadament, en el qual sabent les seves dates de naixement pogués comprovar el fet que amb aquestes 23 persones la probabilitat de què dos d’elles coincideixin en dia i mes sigui lleugerament superior al 50%?
Vaig pensar primer en una escola, on les classes estan formades per entre 20 i 30 nens, però… Com saber les dates de naixement dels nens? Hauria d’anar preguntant alumne per alumne un dia de classe? Doncs mentre rumiava aquesta possibilitat se’m va ocórrer una manera molt més senzilla, fàcil i còmode de posar en pràctica aquest “experiment”. Vaig recordar que abans de l’Eurocopa de Futbol de 2020 les convocatòries de les diferents seleccions nacionals estaven formades per exactament 23 jugadors de futbol (a l’Eurocopa de 2020 disputada el 2021 aquest número es va ampliar fins a 26 degut a la pandèmia i no sé com quedarà això en el futur).
Es tractava doncs de trobar una web on poder veure quins van ser els jugadors triats per anar a l’última Eurocopa en la qual les seleccions estiguessin formades per 23 jugadors (va ser l’Eurocopa de l’any 2016), així com quin dia havia nascut cadascun dels futbolistes. En aquella competició esportiva celebrada a França l’any 2016 hi van participar 24 combinats. Per tant, tenim 24 “grups” formats per 23 “persones” i segons les matemàtiques, a cada equip hi ha un probabilitat més gran del 50% de què dos jugadors hagin nascut el mateix dia i mes. En conseqüència fent un senzill càlcul, ens trobem que examinades les dates d’aniversaris dels jugadors de futbol de cada selecció, per a què fos certa la xifra de 23, hi haurien d’haver 12 o més equips en els quals es donés el cas de què dos jugadors del mateix equip haguessin nascut el mateix dia. Doncs bé (amb les dades que vaig analitzar de la “wikipedia” en anglès) aquest fet es dona en fins a 18 equips. Només a 6 seleccions no hi havien coincidències (Romania, Suïssa, Alemanya, Ucraïna, Itàlia i Àustria). Als 18 combinats restants almenys hi ha una coincidència de dos jugadors que compleixen anys el mateix dia.
Portugal no només va guanyar aquella competició (derrotant a l’amfitriona 1-0 a la final) sinó que també va ser l’única selecció en la qual fins a 3 jugadors van néixer el mateix dia. José Fonte, Raphaël Guerreiro i Eder (l’autor del gol de la victòria a la final) van néixer tots tres el 22 de desembre. A més en aquest país també es dona una doble coincidència ja que el dia 1 d’octubre van néixer dos jugadors més (Anthony Lopes i Eliseu). També hi ha dobles coincidències a les seleccions de França, Rússia, Gales, Turquia i Suècia. “Únicament” tenen una coincidència les restants seleccions (Albània, Anglaterra, Eslovàquia, Polònia, Irlanda del Nord, Espanya, Rep. Txeca, Croàcia, Bèlgica, Irlanda, Islàndia i Hongria). Bé doncs, queda plenament comprovat amb un exemple real de què amb 23 persones hi ha una possibilitat de més del 50% de què n’hi hagi dos que hagin nascut el mateix dia del mateix mes.
Per cert, analitzats els dies d’aniversari dels 552 jugadors que van participar en aquell torneig, cap ni un va néixer el mateix dia que jo (21 de desembre). Quina probabilitat hi havia de què això succeís?
La matinada del 9 d’agost de 1945, el bombarder B-29 “Bock’s Car” va enlairar-se de la tercera pista aèria nord americana de l’illa de Tinian, al Pacífic, i es va dirigir cap a la ciutat de Kokura, al nord de l’illa japonesa de Kyushu. A dins de l’avió anava “Fat Man”, la segona bomba atòmica d’ús militar. Era un artefacte de plutoni amb el poder explosiu de tretze mil tones de TNT. Tres dies abans, el bombarder “Enola Gay” havia llançat a Hiroshima una arma similar, “Little Boy”, una bomba construïda amb principis menys sofisticats. Estava a punt d’esclatar el segon, i fins ara últim, dispositiu nuclear utilitzat en un atac, però les coses no van sortir tal com estaven planejades.
A Kokura, la nuvolositat i la boira obstaculitzaven l’accés al blanc, de manera que el major Charles W. Sweeney, del cos aeri de l’exèrcit, es va dirigir cap a un objectiu secundari al sud, la vella ciutat portuària de Nagasaki. Allà va detonar “Fat Man”, produint una bola de foc que els observadors van descriure com a vint cops més brillants que el sol. La resta, com s’acostuma a dir, és història. Kokura va ser literalment salvada pels núvols, i el que va ser una increïble bona sort per als habitants de Kokura es va convertir en una extraordinària mala sort per als residents de Nagasaki. Però la bona sort per uns no sempre és a costa de la mala sort d’uns altres (per sort!).
L’atzar forma part de la nostra vida quotidiana i se’ns manifesta de forma espontània a través de molt diverses circumstàncies i fenòmens. Estem inevitablement a mercè dels successos imprevisibles i de la sort, que determinarà molt del que ens passi en aquest món i ens acompanyarà tota la vida. La nostra trajectòria vital o el nostre futur no depèn només doncs de la nostra natura o de la nostra manera de ser, sinó també de les circumstàncies atzaroses. Amb la qual cosa, hem d’acceptar la sort com a part de la nostra existència.
La sort es distingeix, per a mi, de “ser afortunat” en què és sorprenent, atzarosa, imprevista, fortuïta, inesperada, imprevisible…. Quan obtens un guany previsible ets afortunat, però no significa que tinguis sort. Les coses que es desenvolupen de manera natural, normal o predictible no son cops de sort, però si que et fan sentir afortunat.
Crec que la nostra herència biològica, les nostres aptituds i talents indiquen que som afortunats però no que hàgim tingut una especial bona sort a la vida (podem ser afortunats per exemple amb un gran do per tocar el violí però en canvi viure una vida plena de desgràcies).
El guanyador d’una loteria té molt bona sort, però el perdedor no pot afirmar en canvi que tingui mala sort, encara que si que pot dir que no és afortunat en el joc. No tenim sort quan l’avió aterra sense problemes, però si tindrem mala sort si en canvi s’estavella.
Jo no he tingut una especial sort a la meva vida. Només recordo haver guanyat en dos sortejos en els quals vaig participar quan era petit (vaig obtenir una raqueta de tennis en un i un àlbum de cromos en l’altre). En canvi, malgrat no tenir especial sort si que puc dir que soc molt afortunat. Tinc una família que m’estima, uns amics que m’aprecien, una feina, unes nebodes estupendes…
Si una persona té un accident i perd una cama, haurà tingut mala sort però si a mi per exemple no me’n falta cap no es degut a la bona sort, encara que si que em puc considerar afortunat perquè no hagi de lamentar la pèrdua de cap extremitat (es l’habitual tenir totes les parts del cos per tant no és bona sort tenir-les totes però si que és mala sort que te’n falti alguna).
El meu pare va tenir un cop de sort a la seva joventut i es va lliurar de fer el servei militar obligatori. Jo tampoc vaig fer la “mili” però no va ser degut a l’atzar com li va passar a ell. Els de la meva generació vam ser afortunats i ens vam lliurar de realitzar aquest servei obligatori perquè el govern de llavors el va eliminar poc abans de què ens toqués fer-lo.
La sort , bona i dolenta, és part de l’existència humana i no ens hem de deixar envanir per la bona sort ni desanimar-nos per la mala. Hi ha persones que sempre es valen de la mala sort com a excusa, presentant-se com a víctimes de les circumstàncies en comptes de reconèixer una falta d’habilitat o esforç. Per altra banda a vegades atribuïm els èxits d’una altra persona a la bona sort que ha tingut i en canvi obviem el seu talent, treball i esforç. Un acostuma a atribuir-se el seus èxits a les seves pròpies habilitats, però en canvi atorga les seves errades a l’atzar. Pocs accepten que han tingut sort en el seu propi èxit, però son molts els que manifesten que la mala sort ha estat la culpable del seu fracàs.
Alguns cops, la sort només és qüestió d’estar al lloc indicat en el moment apropiat o just a l’inrevés (no estar al lloc inadequat en el moment més inoportú).
Que tinguis sort! Diem sovint als nostres amics, familiars i coneguts, però n’hi ha prou en desitjar-la perquè els demés l’obtinguin? No. Tots sabem ja la resposta a aquesta pregunta. Ho diem amb tota la bona voluntat i amb els millors desitjos però no n’hi ha prou només amb això.
Hi ha dues maneres de tenir bona sort: que ens succeeixin coses bones i inesperades o que no ens succeeixin coses dolentes i esperades. Quan algú escapa fortuïtament d’una sèrie de desgràcies té molta sort però no per això ens dona enveja. Hi ha cops de sort dels quals preferiríem prescindir-ne (salvar-se miraculosament d’un accident aeri).
A vegades, la ignorància o falta d’informació també intervé en la sort. Casos en què la sort té el seu origen o fonament en la falta d’informació del beneficiari o perjudicat, són per exemple si un dia em trobo caminant per Barcelona i decideixo de sobte anar cap a Falset. Vaig a l’estació de trens amb total desconeixement del seu horari, però arribo just a temps per agafar el darrer tren cap a Falset per pura sort. Si hagués sabut, per endavant, a quina hora sortia el tren, la sort no hagués intervingut.
Es pot donar el cas en el qual el que aparentment és mala sort es pot convertir desprès en un gran cop de sort (per exemple si perds l’avió perquè punxes una roda anant cap a l’aeroport i més tard t’assabentes que l’avió que has perdut ha tingut un accident en el qual no hi ha hagut cap supervivent).
La sort té un punt de justa i equitativa. Només els talentosos poden ser futbolistes, musics, pintors etc. però en canvi, qualsevol persona pot tenir sort i guanyar la loteria (no es necessita cap habilitat especial per a això, només has de comprar un número). La sort és democràtica i afecta a qualsevol persona independentment del seus trets inicials.
Es possible controlar, eliminar o dominar la sort? La resposta és no. La sort no és un producte que es pugui comprar o contractar. Però malgrat això, a vegades ens entossudim a voler controlar-la o manipular-la amb l’ús d’amulets o evitant situacions que suposadament porten mala sort com ara passar per davall d’una escala o creuar-se amb un gat negre. Però el cert és que la sort no es pot controlar ni manipular, si es pogués fer deixaria de ser sort. El que si es pot fer és limitar una mica la mala sort però no a base de supersticions ni amulets. Fins a cert punt podem prevenir la mala sort mitjançant la cautela, la prudència i prenent sensates precaucions. I en canvi, la podem propiciar cometent imprudències o temeritats. Podem reduir la nostra exposició a la mala sort no corrent riscos innecessaris ni desproporcionats. Tot i això, molts cops no podem impedir tenir mala sort malgrat intentar disminuir aquests perills que ens envolten ja que les contingències del dia a dia formen part de la nostra existència. No podem controlar la sort però si influir sobre ella mitjançant l’evitació de riscos innecessaris, prenent precaucions i traient profit de les oportunitats que se’ns presenten. També podem segons la neurociència, “aprendre” a tenir bona sort. L’actitud que prenem davant dels esdeveniments de la nostra vida provoca una química cerebral que pot posar la sort al costat nostre. Les persones que tenen sort, en tenen, sembla ser, perquè han adoptat un paper actiu en el seu propi esdevenir gràcies a la seva actitud.
Acabaré explicant-vos una història que enllaça amb el petit relat del començament. Es la història d’en Tsutomu Yamaguchi. Aquest enginyer naval japonès de l’empresa Mitsubishi es trobava de viatge de negocis a Hiroshima el dia que va caure la primera bomba atòmica (6 d’agost de 1945). L’explosió es va produir a 3 quilometres de distància d’on ell estava. Va sobreviure però va patir cremades i problemes de visió. Tres dies desprès va tornar a casa. I el cas és que en Yamaguchi era originari i tenia la seva residència a la ciutat de Nagasaki on el dia 9 d’agost de 1945 va explotar la següent i darrera bomba atòmica. També va sobreviure a aquesta segona detonació nuclear. Va morir als 93 anys a Nagasaki. Va tenir mala o bona sort? Jo crec que dintre d’una extraordinària mala sort va tenir una extraordinària bona sort.
Bibliografia
.- La suerte. Nicholas Rescher. Ed. Andrés Bello.
.- ¿Existe la suerte? Nassim Nicholas Taleb. Ed. Booket.
Últimament m’he aficionat bastant al teatre. Fins fa poc no hi havia anat gaire perquè preferia molt més anar al cinema que a sobre és més econòmic. A més, el cinema no té les limitacions que presenta el teatre en quant a escenografia, efectes especials o fotografia (en el teatre no puc admirar la composició dels diferents plans cinematogràfics per exemple). Però des de fa un temps, com que les pel·lícules que s’estrenen no m’interessen gaire he optat per anar a veure amb més assiduïtat aquest antic art escènic i la veritat és que les obres que he vist m’han entretingut i agradat força. A més, trobo que obsequiar algú amb un parell d’entrades pel teatre és un bon regal.
Tinc una amiga (l’Anna) que és actriu (sobretot de musicals) i que actua de tant en tant. Fa poc va actuar a l’obra “Forever Young” dirigida pel Tricicle. Era la “cover” (suplent) de l’actriu principal i quan li va tocar substituir-la, em va avisar i vaig anar a veure-la. Dies abans li vaig desitjar “molta merda” perquè es veu que desitjar molta sort als intèrprets d’una obra els hi porta mala sort. Coneixia el motiu d’aquesta escatològica expressió però vaig voler corroborar que era cert el que sabia i vaig consultar-ho a la xarxa. La recerca em va confirmar el que ja coneixia, però a més a més em va fer descobrir un munt de supersticions relacionades amb el món de la faràndula que ignorava.
Però comencem des del principi. L’origen de l’expressió “molta merda” es remunta a temps enrere, quan els cotxes de cavalls eren el mitjà de transport habitual. L’exterior dels teatres es convertia durant la representació de l’obra en un aparcament equí, en el qual descansaven els animals. Així, com més públic hi assistís, més cavalls hi hauria, i com més cavalls, més excrements (molta merda suposa molts cotxes de cavalls i per tant un gran èxit de públic). Al món anglosaxó, el recurs és molt menys escatològic. Ells desitgen simplement que et trenquis una cama (“break a leg”), evocant el gest de doblegar el genoll en fer una reverència a l’antiga usança. És a dir, que molt èxit suposen moltes salutacions (que equivaldrien a més possibilitats de fracturar-se la cama).
Pel que fa als colors que porten mala sort, aquests son variats depenent del lloc on es representi l’obra. Jo sempre havia sentit que el color maleït era el color groc. Havia escoltat en més d’una ocasió la llegenda que diu que Jean-Baptiste Poquelin (Molière) havia mort a l’escenari durant una representació en la qual vestia de groc. L’obra s’anomenava “El malalt imaginari” i Molière interpretava el paper protagonista (el malalt). Al documentar-me per explicar aquesta història he llegit a molts llocs que la cosa no va ser exactament així.
Es veu, primer de tot, que no va morir a dalt de l’escenari. Si que durant l’obra va sentir un fort dolor al pit i va tenir forts atacs de tos i convulsions, però li va donar temps a arribar a casa seva on va morir poques hores després a causa segurament de la tuberculosis que patia. En quant al color, es veu que tampoc és del tot cert perquè el color que vestia realment Molière era l’amarant (pren el nom de la planta amarant i es tracta d’un tipus de vermell tirant a rosa-vermell). D’alguna manera es va relacionar erròniament el vestit que lluïa Molière amb el color groc en comptes de l’amarant i això ha quedat així fins ara. Potser es degut al fet que tradicionalment el color groc sempre ha tingut una connotació negativa entre la societat i hi havia el costum des de fa molt temps de pensar que el color groc porta desgràcia (el groc alertava de les pandèmies durant l’edat mitja, en el cristianisme es relaciona aquest color amb el sofre de l’infern i també se l’associa amb les mentires i la traïció, etc.).
Com he dit abans, el color de la mala sort també depèn del lloc on es representi l’obra, així a Itàlia és el color púrpura o morat el que porta malastrugança. A França i a Gran Bretanya els colors de l’infortuni són el verd i el blau respectivament.
Una superstició d’origen anglès té com a protagonista l’obra Macbeth de William Shakespeare. Es considera fatídic mencionar aquest títol en un recinte teatral. Els actors prefereixen referir-se a ella com “L’obra escocesa”. Diuen que el mateix Shakespeare va maleir l’obra i que les bruixes reals estaven disgustades pel seu paper en el guió i que van fer tot un seguit d’encanteris i maleficis. L’obra té tanta violència que ha fet que s’hagin produït molts accidents al llarg de la història al representar-la. Ja en el dia de la seva estrena el noi que representava a Lady Macbeth (en aquella època al teatre anglès no es permetia actuar a les dones) va morir (hi han moltes versions de la seva mort que no entraré a detallar ara). L’obra escocesa no es va tornar a estrenar fins al cap de 100 anys i just en el dia de la seva reestrena, el 1703, Londres va patir la pitjor tempesta de la seva història (amb diversos morts i la destrucció de Bristol). Des de llavors s’associa mencionar “Macbeth” amb tot una sèrie d’adversitats, fracassos, suspensions de l’obra i demés desgràcies.
També porta mala sort el fet de xiular als camerinos o a les bambolines. El motiu es que antigament el director acostumava a indicar els canvis escenogràfics als tramoistes mitjançant un xiulet. Qualsevol xiulet fora de lloc podia ser interpretat com un senyal i podia desencadenar un canvi d’escena erroni o que caigués un sac d’arena al cap d’algun actor. Avui en dia, el sistema de comunicacions és més modern i es realitza amb jocs de llum, però encara es manté l’antic costum de no xiular.
Utilitzar “atrezzo” real tampoc està ben vist perquè també porta mala sort. Els diners, les joies, les flors, la Bíblia… tot ha de ser fals. La llista de supersticions no s’acaba aquí sinó que encara és molt més llarga. Per exemple, no convé utilitzar plomes de paó, no s’ha de deixar mai l’escenari a les fosques, no s’han de regalar clavells als artistes, ni encendre mai tres espelmes a la vegada … Apart d’això, també estan les manies personals de molts actors i actrius, però això ja seria material per a una altra història.
Per cert, l’obra em va agradar bastant i l’Anna va estar genial. Per acabar, t’explicaré un detall curiós que em va cridar l’atenció. Durant tota la funció va estar penjat a l’escenari, entre d’altres coses… un pòster de “Macbeth”! Pel que es veu, no totes les companyies teatrals son supersticioses!
Si en l’anterior post et comentava just al principi que tenia una amiga que m’havia dit que li semblava com si el concepte “zona de confort” s’hagués inventat expressament per a ella i que es sentia molt identificada amb aquesta expressió, a mi em va passar quelcom semblant amb un altra paraula.
Es tracta d’un mot que també s’ha fet molt popular darrerament i del qual tampoc se n’havia sentit mai a parlar fins no fa gaire. Es tracta del terme “Procrastinació”, que vol dir “postergar el que un ha de fer per dedicar-se a d’altres activitats més desitjables”. Es a dir, deixar per demà el que hauries de fer avui (sobretot si el que deixes per demà no t’agrada gaire fer-ho). Doncs bé, mentre em documentava per l’anterior post sobre la zona de confort vaig trobar molts articles que connectaven ambdós conceptes. Els dos vocables eren considerats per alguns autors com a “cosins germans”, ja que en els dos casos es tracta d’hàbits (mals hàbits) que ens frenen, que ens impedeixen avançar. Son males costums que anem adquirint a poc a poc, a vegades sense adonar-nos-en. Per molts autors, una de les senyals que ens indiquen que estem atrapats dintre de la nostra zona de confort és que “procrastinem” molt. I és que, molts psicòlegs diuen que dins de la zona de confort hi “regna” la “procrastinació”.
Com he dit al principi, quan vaig descobrir que hi havia una paraula per descriure la mala pràctica d’endarrerir activitats o situacions que haurien de ser ateses en el moment (substituint-les per d’altres més agradables), vaig respirar alleujat en saber que no era “l’única persona al món que procrastinava”. De fet, segons un article d’un diari que vaig llegir, s’estima que, entre la població adulta, almenys una de cada cinc persones practica la “procrastinació” de manera crònica. Aquest percentatge arriba al 50% en la població estudiantil. Els psicòlegs afirmen que tots “procrastinem” algun cop a la vida però això no vol dir que tots siguem “procrastinadors”. Aquests darrers son els que fan de la dilació una forma de vida.
La majoria d’autors asseguren que aquest mal hàbit (els psicòlegs no reconeixen la “procrastinació” com a trastorn) no té res a veure amb la mandra, la desgana o el desordre sinó amb la gestió de les emocions i els estats d’ànims. Es tracta doncs d’un procés irracional en el qual donem prioritat a sentir-nos bé en el present per sobre de les conseqüències negatives que puguin arribar si “procrastinem”
Com t’he dit, la “procrastinació” té més a veure amb els estats d’ànims i la gestió de les emocions que amb la productivitat, amb la qual cosa la solució per superar-la no passa tant per estratègies per gestionar el temps sinó per trobar una recompensa que puguem oferir al nostre cervell a canvi de fer la feina que estem ajornant.
Quan “procrastinem”, som conscients de què ho estem fent, sabem que aquest comportament ens durà conseqüències negatives, però malgrat saber-ho no podem evitar fer-ho.
La decisió de fer alguna cosa o deixar-ho per més tard és el resultat d’una batalla interna de les nostres motivacions. L’autocontrol ens empeny a fer una cosa desagradable (o que no ens dona gaire plaer) però que serà bona per nosaltres en el futur, mentre que la “procrastinació” va en la direcció completament oposada. Es tracta de fer una cosa agradable i que produeix satisfacció a l’instant per evitar el “patiment” que ens comportarà realitzar la tasca que hem decidit posposar per més endavant.
Algunes de les mesures per vèncer la “procrastinació” són les següents:
1. Visualitzar les coses bones que t’aportarà el fet de no haver “procrastinat” i haver realitzat una determinada feina i per altra banda imaginar també els perjudicis que en canvi, et portarà la inacció.
2. Explicar a algú el que vas a fer. Això ens farà sentir responsables de no decebre a qui li hem dit, i el més probable llavors es que no deixem la tasca per a més endavant.
3. Descompondre la tasca complexa. Un dels motius pels quals “procrastinem” és quan ens trobem davant d’una tasca en la qual no tenim ni idea de com començar, ens aclapara, es massa gran per nosaltres o no disposem dels coneixements requerits. La sensació de no saber per on començar una determinada tasca ens ha passat a tots en algun moment i qui ho pateix més és la gent perfeccionista, que prefereix no començar aquella feina abans de sentir la possibilitat de fer-ho malament o no tan bé com caldria. Davant d’aquest problema, una solució que funciona és la de descompondre la tasca en petites feines individuals. Un cop fet això ens trobem que el que abans era una tasca enorme s’ha convertit ara en un llistat de petites feines fàcils de fer una per una.
4. Evitar distraccions i donar-se premis. Vivim en una societat moderna plena de distraccions i estímuls per al nostre cervell i a més els tenim en la majoria de casos a l’abast de la mà. Hem d’intentar evitar o limitar tot el possible aquestes distraccions. Una de les maneres pot ser programar-te descansos o establir un temps de desconnexió (de la feina). Dedicar un horari específic a consultar el teu “smartphone”, a revisar la safata d’entrada del teu correu electrònic, entrar a instagram… en comptes de fer-ho contínuament i interrompre’t constantment a tu mateix. Una altra opció (que ja he comentat abans) pot ser la d’utilitzar les activitats d’oci com a recompensa o gratificació per haver treballat dura i intensament (per exemple no navegar per internet fins a completar una determinada tasca important) o donar-se petits premis per cada avanç important realitzat en una feina.
5. Utilitzar la tècnica “pomodoro”. Aquesta tècnica va ser creada per un enginyer informàtic anomenat Francesco Cirillo a mitjans de la dècada dels vuitanta i consisteix en centrar-se intensament en una tasca específica durant un curt període de temps i just desprès prendre un petit descans de 5 minuts. Es tracta de treballar en la tasca que “procrastines” o que té moltes probabilitats de què posposis per més endavant. S’utilitza el “pomodoro” que es un temporitzador de cuina amb forma de tomàquet (“pomodoro” significa tomàquet en italià) durant 25 minuts. Durant aquest temps es treballarà intensivament sense distraccions fins que soni l’alarma. Aquest període de temps s’anomena “pomodoro”. Desprès del descans de 5 minuts (també es mesurarà amb el temporitzador per evitar que el descans s’allargui) començarà el segon “pomodoro”.
Una de les regles d’aquesta tècnica és que no hi ha un “pomodoro” a mitges. Si interromps un “pomodoro” pel motiu que sigui, l’has de començar una altra vegada des del principi. El propòsit d’aquesta tècnica no és el d’acabar una determinada feina en 25 minuts sinó el d’avançar una estona en una feina en la qual estaves encallat i no estaves progressant gens.
El “pomodoro” no es va inventar exactament per lluitar contra la “procrastinació” sinó per millorar la productivitat i superar els bloquejos al treball però està comprovat que funciona molt bé contra la “procrastinació”. Prova-ho tu mateix, però…………no ho deixis per demà!
Bibliografia seleccionada
Allen, S. (2016) Cómo vencer el miedo, dejar de procrastinar y convertirse en una persona de acción
Gelperin, R. (2019) Adicción, procrastinación y pereza
Tinc una amiga que em va comentar un dia que a vegades li semblava com si el concepte “zona de confort” s’hagués inventat expressament per a ella. Que es sentia molt identificada amb aquesta expressió. És tracta d’una frase que s’ha fet molt popular darrerament però que fins fa poc no se n’havia sentit mai a parlar.
La zona de confort és un espai segur. No és un lloc ni un espai físic sinó que es tracta d’una construcció psicològica o un estat mental en el qual ens trobem molt còmodes. Dins d’aquesta zona ens sentim segurs perquè tenim la sensació de tenir tot sota control. Dominem l’entorn perquè totes les coses ens resulten conegudes. No ens sentim amenaçats ni tenim por.
A la vegada que es popularitzava aquest concepte des de diferents mitjans de comunicació, revistes de psicologia o llibres d’autoajuda etc. psicòlegs d’arreu del món ens han animat a sortir d’aquesta zona. Se’ns diu que romandre en ella pot convertir-se en una excusa perfecta per a nosaltres, una justificació per a no fer res, no arriscar-nos, no créixer… i se’ns encoratja a marxar d’aquest espai, a donar un pas més enllà i superar les nostres limitacions.
Per altra banda, molts psicòlegs diuen que tampoc és convenient viure sempre fora de la zona de confort. El problema és quan estem atrapats en aquesta zona (i a vegades no sabem que ho estem). Doncs és així quan entrem en una rutina monòtona que ens genera apatia i falta de motivació. Quan tenim una vida poc estimulant, mancada de sentit i on el sentiment de buit i l’avorriment hi predominen. La comoditat de la zona de confort ha limitat les nostres capacitats emprenedores i les nostres habilitats, impedint-nos avançar, créixer i evolucionar. Creiem que estem bé així, encara que en el fons experimentem un gran buit, com si necessitéssim alguna cosa més, encara que no sabem exactament el que és. Diem no contínuament a tots els plans i idees noves que ens proposen i que impliquen un canvi en la nostra rutina o manera de fer les coses.
A vegades però, com he dit en el paràgraf anterior, costa reconèixer que estem atrapats en aquesta zona perquè l’hem anat construint al llarg de molts anys. Ens hem acostumat tant als nostres hàbits i estil de vida que no ens adonem de com aquests han limitat les nostres possibilitats de créixer i convertir-nos en la persona que ens agradaria ser o atrevir-nos a fer aquelles coses amb les quals sempre hem somiat. La zona de confort és el sofà de casa on ens quedem en comptes d’explorar el món, el treball en el qual portem 10 anys i ja desenvolupem sense cap dificultat (però també sense cap incentiu), menjar el de sempre per por a que si provem aliments nous no ens agradin etc.
L’expressió “Zona de Confort” té el seu origen l’any 1908 quan els psicòlegs Robert M. Yerkes i John D. Dodson van realitzar un experiment. Arran d’aquest experiment, els psicòlegs van concloure que un estat de comoditat relativa generava un nivell constant de rendiment. Per poder millorar i assolir nivells alts de rendiment es necessitava un cert grau d’estimulació, novetat o estrès. Es necessitava estar en un espai fora de la zona de confort. S’havia de sortir dels límits d’aquesta. Sorgia d’aquesta manera la “llei” de Yerkes-Dodson que deia que el rendiment augmentava amb una certa activació fisiològica o mental, però només fins a cert punt. Quan aquests nivells d’excitació son molt alts, el rendiment disminueix. De la mateixa manera, quan l’excitació és escassa, tampoc rendim gaire perquè el que fem ens provoca apatia i avorriment.
Amb un nivell moderat d’estrès, el rendiment i la motivació seran òptims. Aquest raonament entronca amb el concepte “Flux” o “Estat de flux” (en anglès “Flow”) del psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi, concepte del qual ja vaig parlar extensament fa un temps dedicant-li dos posts a aquest tema.
Com he dit abans, l’expressió té el seu origen en la “llei de Yerkes-Dodson” de l’any 1908 però el terme concret de “zona de confort” sorgeix exactament 100 anys més tard. Va ser el 2008 quan el psicòleg Alasdair A. K. White va escriure el seu article “From Comfort Zone to Performance Management” en el qual utilitza per primer cop el concepte de “zona de Confort”.
Però tornem al començament, si la zona de confort és l’estat psicològic en el qual ens trobem segurs, en el qual no experimentem ni ansietat, ni angoixa ni por… Per què marxar-ne? No és això el que volem? Per què deixar una zona on un es sent còmode vivint i relacionant-se amb el altres sense angoixa ni atabalament?
Doncs bé, el problema és que per estar sempre en aquesta zona hem de seguir un patró de comportament concret en el qual no assumim riscos i adoptem una actitud passiva o d’evitació. Aquesta sensació de seguretat la paguem cara, perquè també perdem els incentius per viure i caiem en la monotonia i l’apatia. Estar constantment a la zona de confort suposa no créixer i experimentar una profunda apatia. Ens porta a sentir-nos desmotivats i sense estímuls i a deixar passar les bones oportunitats amb l’excusa de què podem perdre-hi més que no pas guanyar-hi. No aprenem res de nou ni experimentem aquella increïble sensació d’estar viu que genera provar coses noves i diferents.
Els “experts” diuen que perquè els humans ens sentim feliços, necessitem sentir que ens hem superat, que hem evolucionat o que hem progressat (i això no passa mai dintre de la zona de confort).
Un cop que ja sabem que és la zona de confort i els aspectes negatius que pot causar no sortir d’aquesta, n’hem de marxar perquè els beneficis que ens produeix anar-se’n d’aquesta zona a costa de patir una mica d’ansietat son molts.
Per començar, ens converteix en persones més fortes i amb més autoestima ja que hem de fer front a novetats, imprevistos i incerteses. També ens tornem més productius i creatius. Aprendrem a bregar amb una certa ansietat que sabrem usar al nostre favor, aprofitant l’energia que ens aporta (sempre i quan l’ansietat no sigui excessiva per a nosaltres).
Al sortir de la zona de confort coneixem noves persones i vivim noves experiències. Algunes d’aquestes experiències potser no son tan positives però d’altres ens donaran vitalitat. La sensació de buidor desapareixerà perquè aprendrem a gaudir més de la vida.
Els psicòlegs consideren que si sortim de la zona de confort ha de ser però, perquè nosaltres així ho hem triat conscientment i no perquè ens hi hem vist arrossegats per la inèrcia de l’entorn. No s’ha d’obligar a persones que no estan preparades a donar passos amb els quals no és sentin còmodes.
Hem d’assumir que experimentar una mica d’ansietat de tant en tant es positiu perquè ens manté vius, ens enforteix i ens ajuda a créixer. També hem d’acceptar que la vida està plena d’incertesa i riscos, que es poden produir inclús dintre de la nostra zona de confort.
És important però mantenir baix el nivell d’ansietat, es a dir, no hi ha necessitat de llençar-se al buit sense paracaigudes. No es pot fer aquest canvi de manera immediata. Podem sortir de la zona de confort pas a pas, aturant-nos si sentim que l’ansietat o la por comencen a créixer en intensitat.
Hi ha persones que poden sortir de la seva zona de confort donant un gran salt perquè poden gestionar aquest nivell d’ansietat. Hi ha d’altres que necessiten donar petites passes.
El secret, una mica, és saber trobar un equilibri en el qual l’ansietat per les coses noves i desconegudes generin un estat positiu, i no provoquin que ens sentim malament. Caure en aquesta zona de pànic es dolent perquè farà que regressem ràpidament a la nostra zona de confort.
Tampoc és convenient viure sempre fora de la zona de confort ni hem de veure-la tampoc com una enemiga. Hem tornar de tant en tant a aquest espai on ens sentim segurs per processar tranquil·lament les nostres experiències. Si fem l’errada d’oblidar-nos completament de la zona de confort podem caure en el risc de patir el que s’anomena “adaptació hedonista” que significa que les coses noves que ens fan feliç o ens fan sentir molt bé deixen de fer-ho perquè ja ens hi hem acostumat massa (l’increïble es torna ordinari en poc temps).
Avui enceto desena (40 posts ja!) i seguint amb la tradició que vaig començar amb el post número 20, et parlaré d’un tema que vaig anomenar però sense arribar a desenvolupar. M’estic referint a les guerres del futbol i no em refereixo a la relació entre l’esport i la política (que es un tema molt ampli i donaria per omplir més d’un llibre), sinó a casos en que el detonant d’un conflicte bèl·lic ha estat un partit de futbol en concret. I sobre aquest punt, trobem dos conflictes armats on això es compleix a la perfecció. Es tracta de la guerra dels Balcans i del conflicte que hi va haver entre Hondures i El Salvador. Començaré pel que hi va haver a l’antiga Iugoslàvia i deixaré per un altre dia el que va succeir a l’Amèrica Central.
Encara que el primer dels conflictes va començar el 25 de juny de 1991 quan Eslovènia i Croàcia van declarar unilateralment la seva independència de Iugoslàvia, el que va passar el 13 de maig de 1990 es vist per molts com un precedent directe del que succeiria als Balcans poc temps desprès. Què va passar aquell dia? Doncs que es jugava un partit de futbol entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja de Belgrad. Abans de continuar però, repassem breument quins eren els quatre equips més importants dels 18 que formaven part en aquell moment de la Lliga iugoslava de futbol (la Prva Liga):
– Hajduk Split – Els seus ultres són la Torcida Split, el grup organitzat de hooligans més antic d’Europa fundat l’any 1950. Molts dels seus membres es van unir a l’exercit croat en la guerra de la independència.
– Dinamo de Zagreb – Era l’equip de Franjo Tudjman (president de Croàcia abans, durant i desprès de la guerra) i del seu partit polític Unió Demòcrata Croata (l’HDZ). Els seus aficionats més radicals són els Bad Blue Boys (el nom s’inspira en el dels ultres del Chelsea). Molts d’ells també van formar part de l’exercit del seu país durant la guerra.
– Partizan de Belgrad – Es funda l’any 1945 igual que l’Estrella Roja. Neix com l’equip de l’exercit (JNA). Sense ser tan nacionalista serbi com l’Estrella Roja, a mesura que Iugoslàvia caminava cap a la seva desintegració, va radicalitzar la seva postura política cap a un nacionalisme serbi radical. Els seus ultres són els Grobari (enterradors). Molts dels seus membres també van deixar la grada per la trinxera quan es va iniciar la guerra.
– Estrella Roja de Belgrad – L’equip amb més seguidors del país. El seu estadi s’anomena Marakana (en homenatge al temple del futbol de Rio de Janeiro). Representa el nacionalisme serbi més radical. Es el club més llorejat de Iugoslàvia. El seus ultres son els Delije que van acabar sent un braç armat de l’estat iugoslau.
Els Delije representaven el nacionalisme serbi més radical i les seves accions suposaven la violència més extrema contra croats i bosnians. Als anys vuitanta, els Delije van ser el grup ultra més nombrós, violent i temut d’Europa. El seu líder era Zelijko Raznatovic, més conegut com a Arkan i funcionaven d’una manera gairebé militar. A diferència dels ultres bosnis, croats i del Partizan que es van allistar voluntàriament a les forces militars, els Delije van crear el seu propi grup paramilitar. El grup, que va passar dels 20 membres (el dia de la seva creació) fins als 10.000 militants poc desprès, es va dir “Guàrdia Sèrbia Voluntària” però seria conegut com “Els tigres d’Arkan”.
I ara, tornem al principi. Una setmana abans del dia del partit (el 7 de maig de 1990) han tingut lloc les primeres eleccions regionals a Iugoslàvia des de la seva reunificació l’any 1945. A Croàcia ha guanyat amb claredat el partit del nacionalista (i independentista) croat Franjo Tudjman (l’HDZ) i això alimentarà encara més les tensions entre Zagreb i Belgrad. Tothom coincideix en assenyalar que el partit no podia arribar en pitjor moment.
“Matarem a Tudjman!” o “Zagreb és Sèrbia!” són algunes de les consignes que criden els tres mil Delije que esperen a l’estació el tren que els portarà de Belgrad cap a Zagreb per assistir al partit i “animar” el seu equip a l’estadi Maksimir. Allà els esperen cremant banderes iugoslaves i embolcallats amb banderes croates els Bad Blue Boys del Dinamo de Zagreb. Aquell dia un número extraordinari de policies (la majoria del quals serbis) vigilaran el partit a l’estadi de la capital croata.
Els aldarulls comencen als voltants de l’estadi provocant la primera batalla del dia i molts moments de tibantor. La tensió va en augment i l’ambient a l’estadi està cada cop més caldejat. Mentre que a la gespa estaven fent exercicis d’escalfament jugadors de la talla de Suker, Prosinecki o Savicevic a les grades els Delije corejaven càntics nacionalistes mentre que els Bad Blue Boys responien amb insults (i viceversa).
En un moment donat, els Delije comencen a arrencar els seients i a llançar-los cap als seguidors croats. També disparen bengales i intenten cremar tot el que troben provocant petits incendis. Els Bad Blue Boys responen llançant pedres. La policia de moment, no actua. Els Delije (que havien entrat àcid a l’estadi) trenquen poc desprès les tanques de protecció que separava els aficionats i s’inicien els enfrontaments entre els dos grups d’ultres que salten al camp. L’intercanvi de cops de puny i atacs amb armes blanques i barres de ferro durarà més d’una hora. La policia sorprenentment carrega només contra els seguidors croats, utilitzant sense cap mirament mànegues d’aigua i gas lacrimogen. Va ser en aquell moment quan un jugador del Dinamo va protagonitzar una acció que va esdevenir quelcom més que un simple gest. Zvonimir Boban, -el jugador que més tard amb l’AC Milan guanyaria l’any 1994 (malauradament) la copa d’Europa davant el Barça- va veure com un policia pegava a un seguidor local. Boban va anar cap al policia i el va colpejar amb una puntada de peu fent-lo caure i permetent al seguidor que pogués escapolir-se. La munió de seguidors croats va començar a corejar “Boban, Boban”. Molts creuen que amb aquella puntada de peu al policia, Boban va iniciar la “Guerra dels Balcans”.
La puntada de peu va fer de Boban un heroi nacional i molts croats van veure en ell un símbol del descontentament, de resistència i d’orgull croata.
117 policies, 39 seguidors serbis i 37 seguidors croats van resultar ferits. Més d’un centenar d’ultres van ser detinguts.
Un any desprès d’aquell partit de futbol, va començar la primera de les guerres iugoslaves, la guerra de la independència de Croàcia. Aquell matx s’ha convertit en el símbol de la guerra dels Balcans. L’espurna que la va encendre. El futbol va ser un camp de prova per tot el que vindria desprès. Aquell partit va ser com la campana del ring de boxa que suposa l’inici del combat.
Hi ha una placa a l’estadi Maksimir de Zagreb que diu així: “Als aficionats de l’equip, que sobre aquest terreny de joc van començar la guerra contra Sèrbia el 13 de maig de 1990”.
Anys desprès es va descobrir que Refik Ahmetovic el policia a qui Boban va agredir, no era serbi sinó bosni, de religió musulmana i que va “perdonar a Boban” per aquella puntada de peu.
Per cert, en aquell partit els dos equips ja no s’hi jugaven res, l’Estrella Roja ja havia guanyat aquella lliga temps enrere.
Foto: la patada de Zvonimir Boban al policía bosni
Bibliografia
MARIOTTINI, D. (2021) Dios, patria y muerte. Altamarea Ediciones.
Monestir budista situat en un penya-segat del regne de Bhutan Foto: viajes.nationalgeographic.com
El proper 20 d’aquest mes (març) es celebra el dia internacional de la Felicitat. És una data emblemàtica per commemorar la importància de la felicitat en el benestar de tots els essers humans. En aquest dia es demana “simbòlicament” a tots els governs mundials que tinguin present la felicitat en les seves polítiques econòmiques i socials.
Potser penses que aquesta mesura és purament simbòlica i que a la pràctica no serveix per a res i segurament tindràs raó. També potser creguis que és ridícul o absurd que hi hagi un dia anomenat “Dia internacional de la Felicitat” però pensa que són molts els “dies internacionals” que te l’any. Tants que sovint n’hi més d’un al dia.
Des de principis de gener fins a finals de desembre hi ha cada dia una alguna cosa especial a celebrar. Si et resulta estrany que hi hagi el dia internacional de la Felicitat pensa que hi ha dies en què es celebren coses estranyíssimes. Per exemple, el dia 9 de maig es celebra el dia dels mitjons perduts, si, tal com ho llegeixes! No sé a qui se li devia ocórrer aquesta idea però el cert és que perdre un dels mitjons de la parella és un fet que segurament li ha passat a tothom més d’un cop. Segons alguns estudis, perdem aproximadament uns 1.200 mitjons al llarg de la nostra vida (qui investiga aquestes coses?). Però no et pensis que aquest és el dia internacional més estrany, també existeix per exemple el dia internacional del menjar congelat, d’abraçar un vegetarià o de saltar tolls d’aigua.
És normal doncs que si existeixen dies internacionals per aquestes coses tan curioses, n’hi hagi un dedicat a la felicitat que al cap a i a la fi és o hauria de ser un dels màxims objectius dels essers humans. Ignoro a qui se li devia ocórrer commemorar aquestes coses rares que t’he explicat abans però si que sé d’on va sortir la idea de celebrar el dia internacional de la felicitat. Va ser el regne de Bhutan, un petit país asiàtic, qui va proposar aquest dia a les Nacions Unides. I per què Bhutan?
Resulta que aquest petit país te una relació molt especial amb la felicitat. Entre d’altres peculiaritats no utilitza el PIB (Producte Interior Brut) per mesurar el seu desenvolupament econòmic sinó que utilitza un Índex de Felicitat Bruta o Felicitat Nacional Bruta. Va ser el 1972 quan el rei de Bhutan va anunciar que el petit regne cercaria la felicitat en el seu camí cap al desenvolupament “substituint” el PIB per l’anteriorment mencionat Índex de Felicitat Bruta o Felicitat Nacional Bruta (en anglès s’anomena “Gross National Happiness) com a indicador del progrés de la seva nació. Encara que t’estic parlant de la dècada dels 70, les primeres referencies a la felicitat com a objectiu polític de Bhutan venen de molt lluny i ja les podem trobar entre els anys 1626 i 1627 en un codi legal anomenat “Tsa Yig Chenmo” (una espècie de primera constitució que va tenir Bhutan en aquella època). L’any 1729 es va actualitzar aquest primer codi legal per donar lloc a un segon anomenat “Kathrim” que de manera molt més explícita encara que el seu predecessor, contenia nombroses i expresses referencies a la felicitat com a objectiu polític.
Però bé, tornem un altra cop al principi. Com et deia, el regne de Bhutan va proposar a l’ONU commemorar el dia Internacional de la Felicitat. Aquesta proposta va ser aprovada per unanimitat el 2012 i es va celebrar per primer cop el dia 20 de març de 2013. Per cert, no confonguis el dia Internacional de la Felicitat (el 20 de març com t’he dit) amb el dia més feliç de l’any que també es un dia 20 però de juny. Que et pensaves? Si tenim el dia més trist de l’any (l’anomenat “blue monday”) també havíem de tenir el més feliç, no? Per cert, es diu “Yellow Day”!
Foto:- Freepik
Com et deia, el dia internacional de la felicitat es va celebrar per primer cop el dia 20 de març de 2013 i precisament des d’aquell any les Nacions Unides publiquen també anualment un “Índex Global de Felicitat” que “mesura” la felicitat dels països del món establint una classificació de països de més a menys feliços com si d’una competició esportiva es tractés. Al meu entendre, això és una contradicció perquè penso que precisament una de les claus de la felicitat rau en no comparar-se amb els altres (en aquest cas amb els altres països). I qui encapçala aquest peculiar “rànquing”? Pel que has estat llegint fins ara, pensaràs que és al petit regne de Bhutan a qui li correspon aquest honor, oi? Doncs no! La “distinció” de “país més feliç del món” en el darrer Índex Global de Felicitat de l’any 2023 és per a Finlàndia. I no et pensis que és quelcom inesperat ja que Finlàndia va ser elegit el país més feliç del món el 2023 per sisè any consecutiu! Ja que parlem en termes esportius, el “podi” d’aquest 2023 el completen Dinamarca (segon) i Islàndia (tercer). Els dos altres països escandinaus també entren al “Top Ten” (Suècia és sisè i Noruega ocupa la setena posició).
I on queda Bhutan? Bé, doncs per raons que no he aconseguit esbrinar, Bhutan no apareix en l’índex i el darrer cop que hi va aparèixer va ser l’any 2019 en una posició molt dolenta (la número 95). Com s’explica això?
A més, jo sempre havia sentit a dir que Finlàndia tenia una de les taxes de suïcidi i depressions més altes del món (potser pel fred i la foscor amb que han de viure els seus habitants gran part de l’any). Hauran descobert alguna poció “màgica” aquests finesos per esdevenir el “país més feliç del món” durant sis anys seguits. Bé, intentaré explicar-t’ho.
Primer de tot, t’haig de dir que la felicitat no és una cosa senzilla de mesurar ja que es pot fer utilitzant molts paràmetres diferents. En el cas de l’informe de la ONU es fa una pregunta a les persones sobre la seva satisfacció subjectiva amb la vida que han de valorar de 0 a 10. Després es tenen en compte sis variables que son:
.- Renda per càpita
.- Esperança de vida
.- Generositat
.- Recolzament social
.- Llibertat
.- Corrupció
De tot això, en surt una puntuació que determina la posició de cada país.
Un analista del “Happiness Research Institute” (un ‘think tank’ independent amb seu a Copenhaguen que te com a objectiu esbrinar quines persones son més felices, quines menys i per què) explica en una entrevista per què els països escandinaus ocupen les primeres posicions del “rànquing de la felicitat”. És tracta al seu parer d’una qüestió cultural. Els escandinaus tenen molt interioritzats els conceptes d’igualtat i justícia social i es considera una vergonya dir que ets infeliç. Com no seran llavors els més feliços si els hi pregunten això en una enquesta? A més, segons aquest investigador, la mostra de l’ONU es molt petita i les entrevistes no es fan cara a cara. Si això li afegim les variables de Renda per càpita, esperança de vida o corrupció (on els països nòrdics obtenen molt bons resultats) tenim una mica la resposta a la pregunta que plantejava abans.
I Bhutan? Bé, com t’he dit abans la felicitat es pot mesurar de moltes diferents maneres i segurament els paràmetres que apliquen els bhutanesos son diferents als que usa l’ONU. Per exemple unes coses molt importants per als habitants de Bhutan són la preservació de la seva cultura i tradicions així com la protecció del medi ambient. A més en les variables que utilitza les Nacions Unides no surten precisament molt ben parats.
Bhutan no és un país precisament ric sinó que més aviat està en vies de desenvolupament amb la qual cosa, paràmetres com ara la Renda per càpita o l’esperança de vida els penalitzen de cara a l’informe de l’ONU.
Finalment m’agradaria explicar-te una història que vaig escoltar en un podcast en el qual el filòsof José Carlos Ruiz donava la seva opinió sobre per què Bhutan era el país més feliç del món i va passar a ser en poc temps un dels més infeliços.
L’any 1999 arriba a Bhutan la televisió i internet que fins llavors no havien tingut cap tipus de presència en aquest petit regne. El filòsof José Carlos Ruiz diu en el podcast que Bhutan l’any 1990 era el país més feliç del món. Segons ell al no existir cap “pantalla” (ni tele ni internet) els bhutanesos configuraven el seu criteri de bellesa al voltant del que era “real”.
L’any 2004 després d’uns quants anys amb televisió i internet el seu index de felicitat cau en picat i el 2008 és un dels països més infeliços del món. Analistes de Bhutan van estudiar el que havia succeït i van arribar a la conclusió de què els habitants d’aquest petit país no estaven preparats per l’arribada de les “pantalles”. Amb l’arribada de la televisió i d’internet van començar els divorcis i les dones bhutaneses es van començar a sentir “lletges”. Això es degut a què amb internet i la televisió els estereotips que consumien eren estereotips occidentalitzats de dones molt primes (i operades) i es veu que això va afectar molt a la seva autoestima. A més, la gent amb la gran quantitat d’informació que els hi arriba des de l’exterior cada cop es veu més exposada als luxes i comoditats de la resta del món amb la qual cosa comença a néixer i a consolidar-se en ells un sentiment de desig que cada cop va a més. Es comencen a gastar gran part dels seus estalvis en cotxes, mòbils i altres objectes que consideren que els donen prestigi i dels quals mai havien experimentat abans la necessitat de posseir-los.
Bibliografia
– Rodríguez-Calles, Luis, (2019), “Breve historia de Bután. Una identidad y un horizonte común en torno a la felicidad como objetivo político.” Estudios de Asia y África, Vol. 54, núm. 2.
Els països nòrdics són els més feliços del món segons la classificació que elabora l’ONU anualment Foto: traveler.es
L’altre dia, mentre repassava l’últim post que havia escrit sobre “l’estat de flux” em vaig fixar en què a les pàgines web d’on havia tret la informació per escriure’l, la bibliografia d’aquests articles no remetia a cap dels llibres que el psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi (creador del concepte de “flux”) havia escrit. Com a molt, a la bibliografia es feia referència a algun article d’aquest psicòleg i fins i tot hi havien alguns articles que ni tan sols es basaven en altres articles d’aquest psicòleg, sinó en articles d’altres psicòlegs que parlaven del “flow“ de Mihaly Csikszentmihalyi. Em va estranyar una mica perquè quan la font originària d’on treus la informació, d’un tema concret per escriure unes determinades coses (en aquest cas “l’estat de flux”), és tan clara i concreta, em sembla quasi una “obligació” per qui escriu anar a aquesta font primària per documentar-te. Però jo mateix tampoc ho havia fet; m’havia basat en articles d’internet que parlaven d’articles del psicòleg Mihaly Csikszentmihalyi sense haver-me llegit cap llibre seu. Llavors vaig decidir que encara que ja havia escrit el post, em llegiria algun llibre d’aquest autor a veure que em semblava, de manera que vaig comprar-me el llibre “Fluir (Flow) Una psicologia de la felicidad” de Mihaly Csikszentmihaly (Ed. Kairós). Ara, un cop llegit, he decidit escriure directament sobre el “flux o flow” a partir d’aquest llibre, sense cap filtre, oblidant-me dels articles que havia llegit per escriure l’anterior post.
Abans de començar volia dir-te que el concepte de “flow o “flux” apareix per primer cop a l’any 1975 en el llibre de Mihaly Csikszentmihaly “Beyond boredom and anxiety” (aquest llibre no està traduït al castellà ni al català i el seu títol vol dir “Més enllà de l’avorriment i l’ansietat). Tanmateix, els dos llibres més importants de Mihaly sobre el flux son aquest del que et parlaré a continuació i un altre que t’explicaré desprès.
Al llibre “Fluir (Flow) Una psicologia de la felicidad”, Csikszentmihaly vol respondre a la pregunta “Quan es senten felices les persones?” L’autor creu que la felicitat no depèn d’esdeveniments externs, l’atzar o la bona sort sinó de com nosaltres interpretem aquests successos. El “flux” és l’estat en el qual les persones es troben tan involucrades en l’activitat que estan fent, que no els importa res més. L’alegria de viure depèn en darrer terme i directament de com la nostra ment filtra i interpreta les experiències quotidianes. L’autor creu que el control de la consciència és el que determina la nostra qualitat de vida i la gent que es pren més seriosament dominar el que succeeix a la seva consciència viu una vida més feliç. La funció de la consciència es representar la informació sobre què ens està succeint dins i fora del nostre organisme, de manera que el cos pugui avaluar aquesta informació i actuar en conseqüència (respondre segons aquesta avaluació). Sense la consciència sabríem que passa però reaccionaríem instintivament (sense pensar). Una persona pot fer-se a sí mateixa feliç o miserable si canvia el contingut de la seva consciència (independentment del que estigui succeint “fora”). Així, hi ha persones que transformen situacions desesperades en desafiaments per a superar.
Ser conscient significa que certs esdeveniments com sentiments, pensaments o sensacions estan passant i nosaltres som capaços de dirigir-los. La consciència es informació intencionalment ordenada.
La senyal de que una persona controla la consciència és que té l’habilitat de centrar la seva atenció segons la seva voluntat. Pot evitar distraccions i concentrar-se tant temps com necessiti fins aconseguir el seu objectiu.
Quan la informació desorganitza la consciència, causa un desordre interior. L’autor del llibre anomena a això “entropia psíquica” (pensaments caòtics, pensaments negatius que es col·loquen en primer terme i que la ment és incapaç d’impedir).
L’experiència òptima es l’estat oposat a aquesta “entropia psíquica” i Mihaly anomena aquesta experiència òptima “estat de flux” (això és degut a que la gent amb qui el psicòleg s’entrevistava per a la seva investigació parlava d’una experiència com “d’estar flotant” o “sentir-se arrossegat pel flux”). “L’estat de flux” és important tant perquè aconsegueix que el present sigui més agradable com també perquè creix la teva personalitat i et permet desenvolupar habilitats. Quan l’autor parla amb la gent per a la seva investigació de “l’estat de flux” aquests li diuen que han experimentat aquest “flux” quan la tasca proposada es pot aconseguir (disposen de les habilitats necessàries i adequades), quan hi ha una concentració màxima i quan l’activitat que estem fent ens ofereix una retroalimentació immediata i hi han unes fites clares.
No només l’oci i l’art ens ofereixen experiències òptimes sinó també els treballs rutinaris ho poden fer. Del que es tracta es de reestructurar aquesta feina i posar-li metes. Inventar-se enginyosos desafiaments per millorar la qualitat de les experiències. Aquests desafiaments però, han d’estar equilibrats amb la capacitat de la persona per actuar, han d’estar situats entre l’avorriment i la inquietud i es poden inventar sobre la marxa. Quan les persones estan tan involucrades en l’experiència òptima, el que estan fent passa a ser quasi automàtic. Per això a aquesta experiència se l’anomena “flux”, perquè es un moviment aparentment sense esforç, però només aparentment. Aquesta experiència posa ordre a la consciència.
Una de les descripcions més freqüents d’aquesta experiència òptima és que el temps sembla no passar de la manera en que ordinàriament ho fa. Succeeixen dues coses, una és que tot sembla passar realment molt ràpid i l’altra és que en el fons, resulta que ha transcorregut molt de temps sense pràcticament ni adonar-te’n.
L’autor introdueix el concepte “Autotèlic” per referir-se a una activitat que es realitza no per obtenir un benefici futur sinó perquè senzillament la realització d’aquesta activitat ja és en si mateixa una recompensa. També existeix la “personalitat autotèlica”, que tenen les persones que transformen experiències potencialment “entròpiques” en experiències de “flux”.
Però… quan succeeixen aquestes experiències? Mihaly creu que ocasionalment aquestes poden passar per casualitat però que el més probable es que “l’estat de flux” sigui el resultat d’una activitat estructurada. Les activitats de “flow” ofereixen experiències agradables i ajuden a aconseguir un estat mental ordenat. En definitiva, transformen la personalitat fent-la créixer i fent-la més complexa. El gaudi no depèn tant del que fem, sinó de com ho fem.
L’autor compara el ioga amb les experiències de “flux”. Les dues busquen aconseguir el control sobre el que succeeix a la ment i també que una persona s’oblidi de si mateixa mitjançant la concentració. Creu que el ioga és un dels mètodes més antics de produir l’experiència del “flux”.
Per Csikszentmihaly, tenir la ment ordenada es difícil ja que contràriament al que pensem, l’estat normal de la ment és el caos. A les persones ens costa o som incapaces d’enfocar els nostres pensaments durant més d’uns minuts cada cop. Tenim poc control sobre la ment i quan no tenim res a fer, la ment comença a seguir models aleatoris i s’atura en pensaments dolorosos o pertorbadors (“l’entropia” és l’estat normal de la consciència). El millor camí per evitar el caos en la consciència és mitjançant hàbits que donin el control sobre els processos mentals al propi individu, però per adquirir aquests hàbits es requereix pràctica i també establir-se metes i regles.
Davant d’una feina dura i lletja, la majoria de la gent la trobaria avorrida, repetitiva i sense sentit però amb el “flux”, aquestes feines es poden transformar en activitats complexes i agradables, al descobrir possibilitats on altres persones no ho van fer. Aquestes possibilitats milloren les habilitats i fan que l’atenció s’enfoqui totalment cap aquella activitat. Un dels resultats es sentir la feina que s’està fent com si nosaltres l’haguéssim triat lliurement. Es tracta d’intentar “transformar” un treball en un joc, amb desafiaments apropiats, metes clares i retroalimentació.
En teoria, qualsevol feina es pot alterar a fi de produir-nos més gaudiment seguint les regles que porten cap a una experiència de “flux”. Si els treballadors gaudissin dels seus treballs realment se’n beneficiarien no només a nivell personal sinó que tard o d’hora produirien més eficientment. D’igual manera, ni inclús les condicions externes més favorables et poden garantir que una persona estigui en “flow”.
En resum, el que compta es fixar-se una meta, concentrar en ella l’energia psíquica, prestar atenció a la retroalimentació i assegurar-se que el desafiament és adequat a les nostres pròpies habilitats. Tard o d’hora la interacció començarà a funcionar i s’aconseguirà l’experiència de “flux”.
Fins ara hem parlat de “l’experiència de flux” en situacions més o menys normals, però què passa quan la fortuna ens ha donat “males cartes”? Que pot fer la gent malalta, pobre o que ha estat colpejada per l’adversitat, per controlar la seva consciència? Gent a qui li han succeït de les pitjors coses inimaginables i han estat capaces no només de sobreviure, sinó també de gaudir completament de les seves vides. Molta gent que per accident s’ha quedat paralítica, han viscut aquests successos tràgics com a positius i han vist com se’ls presentaven metes clares i propòsits que abans no tenien. Alguns han sentit per exemple que la meta més important de la seva vida és la d’ajudar a víctimes recents a què acceptin aquesta nova situació.
Per què a unes persones les afebleix la tensió mentre que a d’altres sembla com si les enfortís? Per l’autor l’explicació es simple: hi ha gent que sap com transformar una situació desesperançada en una activitat de “flux” que es pot controlar, gaudir i de la qual en sortiràs més fort.
La diferència entre algú que gaudeix de la vida i algú altre que està aclaparat per ella és producte de la combinació entre els factors externs i la manera en què la persona els interpreta, es a dir, si veu els desafiaments com a amenaces o com a oportunitats. Qui tradueix les amenaces potencials en desafiaments agradables, té una personalitat autotèlica (personalitat de la que ja t’he parlat abans).
L’autor conclou que la vida te significat quan tenim un propòsit que justifica els nostres desitjos i interessos i quan l’experiència està ordenada.
Quan em vaig haver acabat el llibre “Fluir (Flow) Una psicologia de la felicidad” de Mihaly Csikszentmihaly (Ed. Kairós) vaig mirar a Amazon quins llibres més hi havien del mateix autor. El més ben valorat després d’aquest llibre del qual t’acabo de parlar és “Aprender a fluir” de Mihaly Csikszentmihaly (Ed. Kairós). Molts dels comentaris escrits a “Amazon”, venien a dir que aquest llibre era un bon complement de l’anterior i que t’ajudava a posar en pràctica el que en el primer llibre era pura teoria. A més, que fa comprensible coses que en el primer llibre costen una mica d’entendre alhora que profunditza en alguns aspectes de l’anterior llibre, així que me’l vaig comprar i el vaig llegir. Bé doncs, un cop llegit aquest llibre crec que no val gaire la pena llegir-se’l. Considero que a diferència del primer, aquest segon llibre es bastant prescindible. Dona moltes voltes un altre cop sobre el mateix tema (a la part final del primer llibre ja li passava això també). No aporta gran cosa si ja t’has llegit el primer perquè ve a dir bastant el mateix però amb diferents paraules. No veig que faci cap incís pràctic en la qüestió del “flux” com alguns lectors manifestaven en els seus comentaris a “Amazon”.
L’autor reitera en aquest llibre (tal com deia en el primer) que hem de desenvolupar metes que donin sentit a la pròpia existència. Prestar atenció a una determinada tasca, tenir una determinada intenció o posar-nos un objectiu son coses que creen ordre a la nostra consciència. Aprendre a concentrar-se i centrar tota l’atenció en una activitat fa que no hi hagi espai a la consciència per conflictes ni contradiccions. Son aquests els moments anomenats “estats de flux”, perquè tens una sensació d’acció sense esforç. Tens per davant una sèrie clara d’objectius que exigeixen respostes apropiades.
L’autor es centra en aquest llibre a parlar de “l’estat de flux” en els diferents àmbits de la vida quotidiana com ara el treball, l’oci o l’amistat.
En referencia al treball, Mihaly torna a incidir en què és important la forma en la qual es treballa i les experiències que un pot extreure d’afrontar els desafiaments que se li presenten. A vegades, la nostra actitud en front al treball és bàsicament fer el mínim possible, però aquesta estratègia és “miop”, si aquest esforç enfocat en treballar el mínim possible l’utilitzem per realitzar millor el treball, gaudirem més d’aquest i tindrem més èxit. Petits ajustos, canvis minúsculs poden convertir el treball rutinari en una actuació professional que un pot estar desitjant fer amb ganes cada matí. Es poden establir metes inclús per les tasques més insignificants i avorrides (tallar l’herba, etc.).
Csikszentmihaly parla desprès de l’oci i diu que perquè una vida individual sigui òptima depèn en gran mesura de com s’utilitzi el temps lliure. Creu que la qualitat d’una societat dependrà del que facin els seus membres en el seu temps lliure. L’autor pensa que la gent no ha aprés a passar el temps lliure d’una forma sensata. El temps lliure és una de les coses més desitjables a què podem aspirar, la majoria de la gent es pensa que per gaudir del temps lliure no es requereix cap habilitat especial i que tothom pot i sap fer-ho. Però diferents estudis suggereixen el contrari. Tenir oci a disposició no augmenta la qualitat de vida a menys que es sàpiga en què i com invertir aquest temps i això no és fàcil. La majoria de persones estan mal preparades per estar ocioses, sense objectius i sense altres persones amb les quals relacionar-se. És freqüent llavors que es produeixi ansietat en aquestes persones. El temps lliure sense res específic a fer (l’autor l’anomena oci passiu) és l’oposat al “flux”, és a dir, “l’entropia psíquica” que fa que una persona es senti indiferent i apàtica.
Activitats d’oci passiu com ara estar simplement amb els amics, llegir un llibre superficial o mirar la televisió no exigeixen inversió d’energia, ni habilitats ni concentració i és per aquest motiu que aquestes opcions acaben sent les escollides amb més freqüència per a la majoria de persones. Mentre que els jocs, els esports i les aficions proporcionen més experiències de “flow” que per exemple veure la televisió.
Les persones que veuen molt la televisió tenen pitjors treballs i relacions, a més de tenir menys experiències de “flux”. En el sentit oposat, les persones que llegeixen molts llibres tenen moltes experiències de “flow”.
Afortunadament, el món està absolutament ple de coses interessants a fer. Només la falta d’imaginació o la falta d’energia s’interposen en el teu camí per ser músic, inventor, erudit per afició, científic, col·leccionista…
En igualtat de condicions, val més la pena viure una vida plena d’activitats complexes de “flux” que una vida en la qual es consumeix molt oci passiu.
Mihaly parla a continuació de les relacions humanes, de les quals diu que el benestar està profundament connectat amb les relacions que mantenim amb les altres persones. L’home és un “animal social” i les interaccions amb les demés persones son fonamentals per mantenir la consciència en equilibri. En general, s’és molt més feliç quan s’està amb amics, amb independència del que s’estigui fent. De fet, la falta de veritables amistats és sovint la principal queixa de les persones que és troben en una crisi emocional en la segona meitat de la seva vida. La majoria de les persones diuen tenir un estat anímic més baix quan estan soles que quan estan acompanyades. És possible gaudir de la solitud, però no és una cosa que passi fàcilment.
L’autor dedica el penúltim capítol d’aquest llibre a parlar d’un concepte del que ja havia tractat anteriorment, com és el de la “Personalitat Autòtelica”. Aquest mot està compost per “auto” (jo) i “telos” (meta). Una activitat autotèlica seria per exemple jugar una partida d’escacs pel simple fet de gaudir de la partida, mentre que si jugues la partida per diners (objectiu extern), això seria una activitat exotèlica.
Quan som capaços d’afrontar la vida amb implicació i entusiasme pot dir-se de nosaltres que hem aconseguit una personalitat autotèlica.
La persona autotèlica es troba sovint amb situacions que presenten desafiaments. Aquestes persones es concentren més, tenen més nivell d’autoestima i veuen que el que fan és important i està relacionat amb els seus objectius futurs. Tot això no vol dir
que les persones autotèliques siguin més felices, però si que es senten millor amb elles mateixes. Si existeix una qualitat que distingeix a aquestes persones és que la seva energia psíquica sembla inesgotable.
Una persona autotèlica necessita poques possessions materials, diversió, comoditat, poder o fama, perquè moltes de les activitats que realitza ja son de per sí gratificants.
Bé, com ja he dit al principi i com has pogut veure en aquest petit resum que t’he fet, aquest llibre repeteix moltes de les coses que l’autor explica en la seva anterior obra i n’introdueix poques de noves.
Bibliografia
– Csikszentmihaly, M. (1996) Fluir (Flow) Una psicologia de la felicidad Ed. Kairós. Barcelona.
– Csikszentmihaly, M. (1998). Aprender a fluir Ed. Kairós. Barcelona.
Les meves històries 