Petites coses que no suporto

L’altra dia la meva germana i les nenes es van quedar a sopar a casa. Passada una estona, van decidir marxar cap a casa seva. Jo em vaig acomiadar de les tres i me’n vaig anar a la dutxa. Quan vaig acabar de dutxar-me i vaig tancar l’aigua, vaig sentir parlar a la meva germana. Mentre m’assecava el cabell escoltava com la meva germana deia de tant en quan “Bueno, hauríem d’anar marxant” o “anem ja, que es comença a fer tard”. En aquell moment, em vaig adonar que em molesta bastant aquesta gent que comença dient que se’n va d’un lloc, però que a la hora de la veritat no se n’acaba anant. Aquelles persones que entre el moment en que diuen que se’n van fins que realment ho fan, poden passar des d’alguns minuts, fins a hores. No ho sé, trobo que no cal que la gent que marxa ho digui, senzillament, que ho faci i punt. Que s’acomiadin i se’n vagin. No cal anunciar-ho, i  en el cas que ho vulguis fer, te’n vas tot seguit i ja està.

Es que el fet d’anar-ho dient però no acabar-ho fent genera una expectativa als altres que no es compleix, provoca una situació inacabada, de provisionalitat i en la qual la gent que es queda no sap ben bé com reaccionar. No sap si començar una nova conversa, esperar a que aquella persona se’n vagi per començar-la, aprofitar l’ocasió per anar al lavabo, començar a dinar o a sopar, anar a dormir o marxar també amb ells, aprofitant l’avinentesa.

A la lliga de basquet de la NBA, hi ha un període de temps que els comentaristes anomenen “els minuts de les escombraries” (“garbage time”). Quan en un partit per exemple, queden pocs minuts i hi ha un equip que va guanyant folgadament de molts punts, normalment l’entrenador substitueix els jugadors titulars pels suplents, per jugadors que no juguen habitualment, el partit ja està decidit i el resultat final variarà poc. Aquests pocs minuts que queden per acabar el partit, son els “minuts de la brossa”. Doncs bé, quan una persona diu que se’n va però no ho fa, comencen els minuts de les escombraries, amb l’afegitó que en aquest cas no se sap ben bé quan duraran.

Tinc dos amics (son amics meus però entre ells no es coneixien) que un dia van discutir fortament per aquest motiu. Jo estava prenent un cafè amb un dels dos, un divendres a primera hora del matí, quan va arribar l’altre i ens va interrompre la conversa. Va començar a parlar molt ràpid mentre s’anava movent i anava dient que tenia pressa, que no es podia quedar a prendre un cafè amb nosaltres i que marxava. Però desprès d’haver-ho repetit uns quants cops això darrer sense acaba d’anar-se’n, l’altre amic que portava una estona nerviós per un tema de la feina, va esclatar i li va començar a cridar que se n’anés, que, o es quedava i s’asseia, o es marxava però que no estigués dret movent-se i dient contínuament que se n’anava. L’altre amic s’ho va prendre fatal i van començar a cridar-se mútuament. Van estar anys sense saludar-se i això que treballaven tots dos a la ciutat de la justícia i es devien trobar moltes vegades (en aquells moments jo treballava a l’Audiència Provincial de Barcelona). Al final quan desprès d’un temps, jo vaig tornar a la ciutat de la justícia a treballar, un dia vaig quedar amb els dos alhora per a anar a esmorzar i van “fer les paus”.

L’altre dia quan anava a la feina, en sortir dels ferrocarrils, la persona del meu davant em va aguantar la porta com a gest de cortesia cap a les persones que venen darrera teu. Jo evidentment també aguanto la porta a la persona que ve darrera meu i així es fa successivament entre persones educades. Però sempre acostuma a haver el típic espavilat que se n’aprofita i passa de llarg mentre tu li aguantes la porta i se’t queda cara d’imbècil ja que per inèrcia quan un fa això els altres darrera seu també se n’aprofiten i passen uns quants i tu et quedes plantat subjectant la porta com si fossis el conserge d’un hotel mentre va passant tota la gent fins que al final, et canses i deixés anar la porta. Quina ràbia em fa aquesta situació. Si t’aguanten la porta el que has de fer es aguantar-li tu també la porta al següent.

Aquestes dues coses m’han portat a fer una petita llista de petites coses quotidianes sense importància que no suporto (soc un obsés de les llistes). No es tracta d’una llista seria, es a dir, si a mi em preguntes que es el que odio o no suporto d’aquest món, diria entre d’altres la injustícia, la desnutrició infantil, maltractaments a nens, violència masclista, etc…… aquesta llista tracta de coses frívoles, superficials, divertides, coses que encara que em molesten jo també he fet a vegades o coses que no suportava abans però que ara fins i tot em fan gràcia.

Un altre cas d’això, es per exemple, la gent que entra al vagó del metro sense deixar sortir als que estan a dins. Jo reconec que ho he fet alguna vegada, però molt poc. A mi inclús em va passar un cop que baixava en ascensor de l’edifici C de la ciutat de la justícia i quan es va aturar a la planta 0 es van obrir les portes i un matrimoni gran va entrar tot seguit quan jo encara estava dins de l’ascensor. Me’ls vaig quedar mirant amb cara de WTF, quina ràbia!!

Bé, acabaré amb una última cosa perquè no vull semblar un vell rondinaire i perquè se m’ha tornat a ha allargar el post. Una altra dia continuaré amb més petites coses que em molesten, com per exemple la gent que es salta les cues, la gent que es posa a la part dreta de les escales mecàniques i no deixa avançar als altres, les persones que van carregats amb una motxilla i van donant  cops als altres sense adonar-se……..

També vull escriure en una altra ocasió sobre l’oposat a tot això, es a dir, sobre les petites coses que em fan feliç.

Bé, la darrera cosa que et volia explicar,  no es quelcom que em molesti especialment com les altres coses que he escrit. Es tracta d’una situació que malgrat que fa molt temps que la veig, no deixa de sorprendre’m. Em refereixo a aquella gent que va corrents com a boja  per no perdre el metro que està a l’andana a punt de tancar les portes i marxar. A veure, si se t’escapa un metro per uns segons, entenc que et pot fer una mica de ràbia, però posar-se a córrer com un desesperat com si darrera teu tinguessis la bola de pedra gegant que perseguia a l’Indiana Jones a l’escena inicial d’”A la recerca de l’arca perduda”, em sembla exagerat. A veure potser aquesta gent no sap que a Barcelona el proper metro passarà al cap de 2 minuts!! Suposo que saben la diferència de freqüència de pas entre un metro i  un tren. Si sembla que estiguin a punt de que se’ls hi escapi un avió! A més, no ho sé, sempre he pensat que en el cas que arribis just a la feina, no et vindrà de dos minuts, i en el cas que ja estiguis arribant tard, doncs tampoc et vindrà d’aquests dos minuts més, no m’imagino al cap dient-li al seu treballador “Sr. Garcia l’acomiado perquè ha arribat vostè 34 minuts tard, quina llàstima, si “només” hagués arribat 32 minuts tard no l’hagués despatxat”.

A vegades he vist fins i tot a gent que queia i es feia mal per culpa d’aquestes corredisses.

Això és una cosa que ara em fa més aviat gràcia, quan veig a una persona corrents per entrar al vagó penso “Corre ràpid, que se t’escapa i t’hauràs d’esperar ni més ni menys que …… 2 minuts!!

James Bond, Steve Jobs i Federico Fellini

L’altre dia vaig tornar a veure “Només per als teus ulls”, una peli del James Bond protagonitzada pel Roger Moore. A mi aquesta pel.lícula és la que més m’agrada del Roger Moore, encara que els crítics diuen que la millor seva es “L’espia que em va estimar”, jo prefereixo l’altra, i també m’agrada molt “L’home de la pistola d’or”. La veritat es que no soc gaire fan de les pelis d’acció però reconec que algunes de l’agent 007 m’agraden perquè a més d’acció també barregen intriga i espionatge. Les que més m’agraden son “Operació Tro”, “Des de Rùssia amb amor” i molt especialment “Goldfinger”. Recordo que vaig veure aquesta quan era petit i moltes de les seves escenes em van quedar gravades a la memòria. La van fer per la televisió i l’endemà la majoria dels companys de classe l’havíem vist i la comentàvem. Un amic meu parlava entusiasmat del cotxe Aston Martin que apareix a la pel.lícula i de tots els ginys dels quals disposava. A mi l’escena que més em va impactar és quan el majordom del Goldfinger, “Oddjob”, es carrega el cap d’una estàtua llançant el seu  barret. Ho fa per advertir al James Bond que no es fiqui on no el demanen. A la vida real resulta que el paper de majordom no el feia un actor professional sinó que es tractava d’un esportista que va ser medalla de plata olímpica a Londres 1948 en aixecament de peses.

A vegades penso que la feina o el treball que fas en un determinat moment et pot acabar servint en el futur. Un cop, a classe de les oposicions, el professor (que ens devia veure cansats) ens va posar un vídeo de “youtube” que vam veure a través del projector de l’aula. Era un discurs que va fer Steve Jobs a la Universitat de Stanford al 2005. Jobs deia que de jove va començar a estudiar a la Universitat de Reed, que era una Universitat molt cara pel sou que cobraven els seus pares. Desprès de sis mesos va veure que aquells estudis no li motivaven gens i a més li estaven costant un fortuna als seus progenitors, així que va decidir deixar els estudis. Al deixar aquests estudis com ja no tenia que anar a les assignatures a les quals estava matriculat, va continuar al campus universitari dormint al terra de les habitacions dels seus amics i va decidir que aniria a les assignatures que més li interessessin. D’aquesta manera va començar a anar a un curs de cal·ligrafia. Es veu que en aquell moment tot el campus universitari estava ple de pòsters i rètols cal·ligrafiats a mà i el curs de cal.ligrafia d’aquella universitat tenia bastant prestigi. Aquell curs li va agradar i el va fascinar molt, però alhora pensava que allò que estava aprenent, no tindria mai la més mínima aplicació pràctica a la seva vida.  Doncs bé, si Steve Jobs no hagués anat a aquelles classes segurament els ordinadors personals d’avui en dia només tindrien un únic tipus de lletra, que es el que passava fins a l’any 1984 quan va aparèixer el primer Macintosh. Gràcies a aquell curs Steve Jobs va decidir incorporar al Macintosh diferents i variades tipografies. I com que Windows copiava tot el que feia Mac, si no ho hagués fet, Windows i IBM tampoc haguessin incorporat aquestes diferents tipografies i segurament els ordinadors d’avui només tindrien un únic tipus de lletra. Si no fos perquè Steve Jobs va fer aquell curs no disposaríem avui en dia de tantes fonts cal·ligràfiques als nostres ordinadors. Amb això et vull dir que qui sap si això que t’estic escrivint ara em servirà a mi d’alguna cosa en el futur.

A la peli “La Strada” de Federico Fellini hi ha un moment en què un personatge li diu a la protagonista del film (paper que representa al film l’actriu italiana Giuletta Masina) que tot el que existeix al món serveix per alguna cosa, llavors agafa una petita pedra i diu que fins i tot aquella petita pedra serveix per alguna cosa, el problema es que molts cops no sabem inicialment perquè serveixen aquestes coses. Llavors li dona la pedra i li diu que ella també serveix per alguna cosa. “Gelsomina” que és el personatge que interpreta Giulietta Masina es mira la pedra i se la queda observant una estona (aprenent la importància de tenir un propòsit a la vida). El final d’aquesta peli es molt trist, ées un dels dos més tristos que he vist mai. L’altre és el de la peli “La Ciociara” (Dos mujeres) de Vittorio de Sica (les dues pel.lícules son força representatives del neorealisme italià).

Per acabar t’explicaré una anècdota sobre el tema de les tipografies de què et parlava abans. Quan estudiava cine, a classe de guió ens van dir que havíem de presentar els nostres treballs en la font “Courier” 12. Això és perquè inicialment els guions es redactaven en màquines d’escriure (ja que en aquell moment encara no s’havien inventat encara els ordinadors) i la màquina d’escriure més popular en aquella època era la “Selectric II” de “IBM”. Doncs resulta que la tipografia “Courier” és la que més s’assembla a la d’aquella màquina d’escriure. A més, el fet que s’utilitzi la mida número 12 també té una finalitat pràctica, i és que una pàgina de guió en “Courier” 12 equival a un minut de pantalla i d’aquesta manera els productors es poden fer una idea de quan durarà la pel·lícula només pel fet de tenir el guió a les seves mans (per exemple si el guió consta de 100 pàgines, el film durarà aproximadament 100 minuts). Per això volen que els hi passin tots els guions amb aquesta tipografia i aquesta mida concreta.

La meva font preferida es “Arial” número 11, i la teva?

Professors, electrons i Ernst Lubitsch

Quan deia l’altre dia que el llibre “El Árbol de la ciencia” m’havia agradat molt (potser el que més), vaig recordar que la professora que ens el va fer llegir (era a COU i el llibre entrava a la Selectivitat), va ser potser una de les poques que recordo amb certa estima. Els altres professors que vaig tenir a l’institut em van resultar absolutament indiferents. La professora de Literatura espanyola es deia Isabel Orensanz i la vaig tenir també a segon de BUP. Recordo que les seves classes em motivaven perquè no es limitava a deixar anar el rotllo i ja està, sinó que t’explicava i intentava que t’interessessis pel que et deia, potser per això un altre del meus llibres preferits es “Luces de Bohemia” de Valle-Inclán, llibre que també vam donar a COU amb ella i que crec que és el tema que em va entrar a l’examen de Selectivitat (fet que em va permetre treure bona nota final en aquesta assignatura).

L’altre docent que recordo amb certa estimació era el professor de filosofia de tercer de BUP. Es deia Jesús Aguirre, però em sembla que més que per com explicava, el recordo amb afecte pel que un dia em va dir. Al acabar la classe em va cridar i em va dir  que estava molt content amb mi, també em va dir que jo era una persona molt intel.ligent. Es l’únic professor que m´ha dit una cosa així. Jo li vaig “agrair” aquest detall, traient un 0,5 en el següent examen de filosofia. Recordo la seva cara de decepció quan em va donar l’examen i també que ja no em va cridar més per afalagar-me. Em va saber greu però jo no estava gaire centrat en aquella època. Al final però, recordo que vaig aprovar amb escreix la seva assignatura i no vaig haver de fer cap tipus d’examen de recuperació. Vaig sentir que d’aquesta manera “havia fet les paus” amb ell.

De totes maneres, si hi ha una persona que d’alguna manera m’ha fet de mestre no és pas cap d’aquests professors que acabo d’anomenar sinó un amic que vaig fer a COU i que es diu Roger. No es que em fes de mestre i que m’anés explicant les coses, sinó que es la persona de la que més he après, sobretot els primers anys que ens vam conèixer (teníem 16 quasi 17 anys). Ens vam conèixer a tercer de BUP, no anàvem a la mateixa classe però compartíem una assignatura optativa comuna que es deia “Pràctiques de psicologia”. L’any següent a COU, ja vam coincidir a la mateixa classe i cap al final d’aquell curs ens vam fer amics. Es l’únic amic que vaig fer durant els 4 anys que vaig estar a l’Institut (26 anys després encara som amics i ens veiem de tant en tant). El Roger es una persona molt independent, que té molt clar quins son els seus objectius i interessos a la vida, que si el vols seguir estarà encantat perquè es molt sociable però que difícilment anirà darrera teu, has d’anar tu a ell.

D’ell vaig aprendre moltes coses en un moment en que passava de l’adolescència a la maduresa intel.lectual. Vaig aprendre a gaudir del cinema, de la música, a interessar-me per la política, a voler sempre aprendre coses noves, inclús vaig fer meus alguns gestos o frases seves.

Tot i això, mai he pretès ser un clon o una còpia d’ell, això ho he tingut sempre molt clar, he seguit sempre el meu camí (per exemple ell va estudiar la carrera de Ciències polítiques, jo no tenia ni idea  de que estudiar i podia haver copiat les seves passes i estudiar aquesta mateixa carrera però vaig decidir estudiar Dret encara que no m’agradava massa ni sabia ben bé perquè la triava).

Recordo com l’admirava (sobretot al principi de ser amics), i quan a vegades em trobava en alguna situació de dificultat, dubte… em preguntava “Que faria el Roger en el meu lloc?”

Això em recorda una anècdota sobre un cineasta alemany anomenat Ernst Lubitsch. Aquest director es un del millors de la història del cinema. D’entre les seves nombroses virtuts, destaca al meu entendre, els seus precisos enquadraments i les belles composicions dels seus plans cinematogràfics. Va fer una pel·lícula anomenada “Ninotchka”, el guionista de la qual va ser el futur director de cine Billy Wilder. Diuen que Wilder admirava tant a Lubitsch que al seu despatx tenia un rètol que deia “Com ho faria en Lubitsch? (How would Lubitsch do it?)” i que quan tenia problemes en l’elaboració d’algun guió es quedava mirant aquest rètol.

Un cop, recordo estar discutint amigablement amb en Roger sobre guitarristes. Ell (gran fan d’Yngwie Malmsteen) deia que el guitarrista Steve Vai havia superat al seu mestre Joe Satriani i que a vegades els deixebles superen els mestres de qui han après. Jo no ho veia tan clar i deia que Joe Satriani (que també va ser mestre del guitarrista de Metallica i del guitarrista de Testament) era tan o més bo que Steve Vai. Bé, potser tenia raó en Roger, però en qualsevol cas ,els dos, mestre i deixeble, son molt bons guitarristes.

Finalment t’explicaré una petita història sobre l’àtom i l’electró i sobre mestres i deixebles (breument dir-te que l’àtom es la unitat més petita de la matèria i està compost d’electrons, protons i neutrons que son anomenades partícules subatòmiques).

Joseph John Thomson va ser un científic anglès que va descobrir l’electró. Un dels seus deixebles que es deia Ernest Rutherford, va ser la persona que va descobrir el protó. Aquest físic neozelandès també va tenir deixebles, un del quals, James Chadwick, va ser qui va descobrir el neutró.

Bé, de fet la història no es tan bonica com sembla. Si bé es cert tot el que he dit a l’anterior paràgraf, haig de dir també que més que mestres i deixebles, estem parlant de professors i alumnes de la Universitat de Física de Cambridge. Estem parlant del segle XIX, principis del XX, en què només les elits estudiaven a la Universitat. I a més, estem parlant de Física i de la Universitat de Cambridge, es normal que tots els grans físics d’aquella època sortissin d’allà. Estem parlant doncs d’una casualitat entre cometes. Però, perquè introduir aquests matisos en aquesta història, quan és més bonica sense?

Ataràxia, apatia i Pier Paolo Pasolini

Sóc un pessimista que sempre veu el costat positiu de les coses. Tinc la sort de tenir sovint inquietuds i interès per aprendre i conèixer coses noves i això fa que no sigui una persona especialment apàtica, però si que de vegades tinc alguns períodes d’apatia.

Un dels llibres que més m’han agradat es “El árbol de la ciencia” de Pio Baroja. Me’l vaig haver de llegir a COU a l’assignatura de Literatura espanyola. El protagonista es diu Andrés Hurtado i es una persona apàtica i hipersensible amb un gran neguit existencial, que busca però no troba, el sentit de la vida. El personatge està fortament influenciat per les idees del filòsof Arthur Schopenhauer (filòsof considerat de segona però que va ser el primer en incorporar elements de la filosofia oriental i ara les seves idees estan bastant de moda). Aquest filòsof deia que la vida es per una part patiment i dolor i per un altra part avorriment. Si no tens el que vols, pateixes i per tant sents dolor, però si ja tens el que vols, això t’acaba conduint a un estat d’avorriment. S’ha de buscar un punt mig entre aquests dos extrems que s’aconsegueix assolint l’”ataràxia” (similar al nirvana), es a dir, la serenitat de l’esperit, la pau interior, anul.lar qualsevol desig… No soc gaire expert en filosofia, tot i que durant una època em va interessar molt (fa poc vaig trobar uns apunts de filosofia de quan feia tercer de BUP que encara guardava al fons d’un calaix), inclús em vaig plantejar estudiar la carrera, però desprès de reflexionar una mica vaig abandonar aquesta idea. En un altra post t’explicaré perquè vaig abandonar la idea d’estudiar aquesta disciplina, també et parlaré de Confuci, de Bob Marley, d’en Batman i de perquè si tingues un fill, no li diria mai que estudiés el que més li agradi.

Respecte a l’apatia que et comentava abans, a mi més que apatia, el que em passa es que a vegades em quedo atrapat per la rutina. Per una banda, m’agrada la rutina perquè em dona una certa sensació de seguretat però per altra banda aquesta rutina a vegades fa que perdi la motivació per tot. Un truc que utilitzo des de fa anys i que em funciona bastant bé, es posar-me molts petits objectius, propòsits, metes, reptes o estímuls, però han de ser coses que puc fer, no “en plan” aprimar-me o deixar de fumar (això em portaria a la frustració i seria pitjor). Em refereixo a petites coses que m’agrada fer. També poden ser coses a llarg termini que potser no acabaré assolint mai, com quan vaig dir allò de voler visitar els 50 països d’Europa. Com si fos una llista de tasques a fer o coses per comprar al supermercat i que vas ratllant, només que aquí es tracta d’una llista mental i no pas escrita.

Una altra cosa que també faig, és reservar-me coses que m’agraden per poder gaudir-les en un futur proper (en el moment que jo ho desitgi). Per exemple, llegir un determinat còmic, veure una peli concreta de la meva col-lecció  o escoltar un àlbum de música que m’acabo de comprar, etc. Em posposo el gaudiment d’aquestes activitats per més endavant i així sempre tinc en ment coses boniques per poder fer quan vulgui (en anglès hi ha un concepte similar a això que t’acabo d’explicar i que té el nom de “pleasure delayer”).

Un cop vaig llegir un article d’un diari sobre un escriptor xilè que es deia Roberto Bolaño i que va morir jove a Barcelona. Té dos llibres que s’han fet bastant coneguts anomenats “Los detectives salvajes” i “2666”. Era poc conegut abans de la seva mort, però poc a poc s’està convertint en un autor de culte. Doncs bé, l’article periodístic deia que aquest escriptor va llogar un cop un  estudi a Blanes per escriure, i que el primer dia que va entrar, es va trobar amb una nevera abandonada per l’antic llogater. Diu l’article que ell va decidir no llençar aquella nevera però que mai la va obrir, perquè va pensar que si mantenia el misteri del seu contingut, això excitaria la seva imaginació. Així, quan estava bloquejat mirava la nevera pensant en el que hi hauria dins  i això era una gran font d’inspiració per ell. Tot seguit es posava a escriure sense parar. L’article acaba dient que segurament aquesta història es una llegenda urbana. La qüestió es que jo faig quelcom similar, sempre em deixo un misteri, alguna cosa que m’agradi, per poder fer més endavant, així sempre tinc idees positives al cap, i quan ja ho compleixo, me’n busco de noves.

Per altra banda, sempre he tingut la sensació que es més bonica la idea que penso que la realitat mateixa. Es a dir, si un dia tinc un “plan” com per exemple anar a sopar i desprès veure una pel.lícula al cine, m’acostuma a agradar més el que ha de venir que no pas la situació en si mateixa (la pizza no es tan bona com m’esperava, la peli es avorrida….), potser perquè en la meva ment, aquesta idea o aquest “plan” es perfecte i en canvi la realitat no ho es mai de perfecte. També suposo que això es perquè idealitzo les coses o persones fins a tal punt que desprès aquestes sovint em deceben. Per això ara estic intentant no idealitzar tant  i gaudir més del moment. A l’escena final de la peli “El Decamerón” del cineasta italià Pier Paolo Pasolini, hi un personatge que interpreta el mateix Pasolini, i que representa un pintor deixeble de Giotto que pinta un fresc en una església. Quan acaba de pintar-la desprès de que hagi passat un cert temps, retira la bastida, es queda observant el fresc i es pregunta “Per què realitzar una obra, quan es molt més bonic somiar-la” i tot seguit s’acaba la pel·lícula. En aquell moment em vaig sentir molt identificat amb aquella frase.

M’estic adonant que he fet un “spoiler” de la peli (realment no es gaire important).

Tú, jo, llegir, escriure…

Hola!

He començat a redactar aquest “post” per diversos motius, encara que no n’hi ha cap d’especial. M’agradaria que aquest “post” fos el primer de molts. Sempre m’ha agradat escriure encara que no ho faig gaire sovint. A veure si m’hi aficiono, perquè crec que és el que millor se’m dona, el que millor ser fer. Millor que parlar, està clar!.

La meva intenció en aquests escrits es parlar una mica de mi, del meu món interior, dels meus fantasmes, els meus records, les meves opinions, de les coses que m’agraden … En definitiva,  vull parlar de les meves històries.

Però, saps una de les coses negatives que sovint em passen? Doncs que sempre he tingut complex o la sensació que el que jo explico, no interessa a ningú,  sempre he tingut pànic a què em consideressin una persona pesada, i això suposo que ha fet que no sigui gaire parlador. La veritat és que mai ningú m’ha dit que sigui avorrit, ni que el que digui tingui poc interès, però sovint tinc aquesta percepció. Ara per exemple crec que t’estic cansant, que deus estar llegint això amb ganes d’acabar o a punt de deixar-ho. Espero que no, confio que t’estigui agradant ni que sigui una miqueta per continuar llegint aquest “post” almenys fins al final.

 Per mi escriure té un efecte terapèutic que em permet posar una mica d’ordre als meus pensaments dintre del petit desconcert en què es troba a vegades immersa la meva ment. D’alguna manera, a l’escriure trec a la llum una mica, qui soc i com em sento i és en aquests moments quan trobo una mica de pau i harmonia.

Malauradament no ho faig tant com voldria. Bé, en realitat això és una mala excusa que em poso a mi mateix. Crec que si vull, puc trobar moments per escriure perquè bé que els trobo per fer altres coses a més de treballar. El que succeeix potser és que aquestes altres coses no exigeixen el petit esforç que si que es necessita per començar a escriure (sobretot al principi).

Escric un petit diari des de fa uns anys, però no hi apunto res gaire personal, només les coses que faig fora de l´habitual, com ara anar al cine, a un restaurant etc. i ho redacto d’una manera molt breu. Però ara, la meva intenció és esplaiar-me una mica més, teclejar sobre el que penso, el que faig, el que he fet i el que vull fer.

Crec que escriure m’ajuda a ordenar i estructurar les meves idees. Parlant crec que no m’expresso tan bé. A més quan poses les coses per escrit, dius exactament el que vols dir, potser perquè tot queda guardat i no es tan efímer com les paraules, o potser perquè tens més temps per pensar el que vols dir d’una manera més precisa i acurada.

Avui en dia, l’escriptura ha quedat una mica abandonada, apartada per altres mitjans que han ocupat el seu lloc. Mòbils, tauletes i ordinadors ofereixen una immediatesa amb la qual l’escriptura no pot competir. Però jo crec que el fet d’escriure no és únicament la transmissió d’una informació. Si fos així, seria lògic que aquesta forma de comunicació es quedés obsoleta davant d’altres mitjans. Informar mitjançant una carta per exemple, és absurd quan es pot fer molt més ràpid a través d’un “whattsapp”. Però, com dic, per mi escriure no és només transmetre informació, sinó “crear” una informació, reflexionar sobre el que ha passat i el que està passant….En definitiva, escriure t’obliga a pensar.

Escriure així com llegir, mai és un malbaratament de temps ni d’energia. A vegades quan miro una sèrie, una pel.lícula, prenc una cervesa, xatejo per “whattsapp” o dono un “like” a “instagram”, etc. tinc la sensació que estic perdent una mica el temps, que podria estar fent alguna cosa més útil o de més profit. Però en canvi, quan escric o llegeixo no tinc mai aquesta percepció. Sento que en aquells moments, no podria estar fent res millor. El fet d’escriure (i encara més si ho vull fer d’una manera regular) m’obligarà a portar un cert ordre, em demanarà auto-disciplina i acostumar-me a uns hàbits determinats. Però a canvi, escriure em permetrà registrar els successos i els pensaments per poder recordar-los i reviure’ls en el futur amb facilitat. Serà una manera d’analitzar, organitzar i comprendre millor les meves pròpies experiències.

Estic convençut que aquesta idea d’escriure amb certa freqüència em farà sentir millor, però no sé el que duraré… Si sé que em llegiràs, això em motivarà més a escriure. 

Doncs bé, per avui ja ho deixaria, com veus no he parlat de res en concret, sobre el fet d’escriure més que res. Els propers cops intentaré explicar-te coses més divertides i interessants. La meva idea és que així sigui.