Fritz Lang, Assurbanipal i Cartofília

Fa poc vaig tornar a veure una pel-lícula que feia molt temps que no havia vist. Es tracta d’un film d’en Fritz Lang anomenat “Secreto tras la puerta” (Secret beyond the door). Fritz Lang es un dels directors que més m’agraden juntament amb Alfred Hitchcock i Howard Hawks. Un dels protagonistes de la pelí es un arquitecte que col.lecciona habitacions. Te una casa molt gran  amb moltes habitacions i en algunes d’elles les decora i ambienta exactament igual que en altres habitacions reals on ha tingut lloc un crim. Crea repliques exactes d’aquestes altres habitacions amb els mateixos objectes i mobiliari que tenien. Fins i tot, moltes de les peces que hi ha en aquestes habitacions son originals i provenen d’aquelles habitacions reals on va succeir el crim. Peces que el personatge protagonista masculí ha aconseguit d’alguna manera. La peli no va sobre el col.leccionisme encara que aquesta rara col.lecció del protagonista hi té un important paper i a mi em va fer pensar sobre el món del coleccionisme, un món per mi fascinant.

Recordo que quan era petit, dos companys de classe col·leccionaven coses (més enllà de les col.leccions de cromos que fèiem gairebé tothom). El meu amic Lluís feia col.lecció de llaunes buides. Tenia llaunes de begudes com cerveses, refrescs etc. i recordo que quan algú de la classe viatjava a l’estranger de vegades li portava llaunes d’aquests països per ampliar la seva col.lecció. L’altra gran col.lecció que recordo d’aquells anys, era la que tenia l’Arantxa (la mateixa de la qual parlava en el post “Plató, Cacaolat i Goya”) i era una impressionant col.lecció de clauers. Tenia una habitació molt gran i utilitzava uns panells rectangulars de suro en els quals penjava tots aquests clauers. Ho recordo bastant bé perquè jo anava a casa seva de tant en tant ja que les nostres dues mares eren amigues. Poc després se’m va acudir la idea de fer jo una col.lecció. De què? Doncs vaig ser molt poc original, li vaig copiar la idea a l’Arantxa i vaig començar jo també una col.lecció  de clauers. El que passava es que la meva col.lecció, al marge de ser una còpia de la seva, era molt més petita, hi tenia molts menys clauers que ella i lluïa molt menys. En comparació amb la seva, la meva col.lecció de clauers era molt pobre. Ara que hi penso, em pregunto que va passar amb tots aquells clauers que vaig anar acumulant tot aquells temps, ja que no recordo d’haver-los llençat, no sé, potser qualsevol dia apareixeran al lloc menys esperat.

Com he dit abans, el món del col-leccionisme em fascina i em captiva. També m’atrau la tasca que fan els col.leccionistes de buscar, regirar, remoure, voltar pels mercats, tafanejar per botigues singulars, etc. fins a trobar nous objectes o peces que augmentin les seves col.leccions. Crec que els essers humans des que existeixen han tingut sempre la necessitat de posseir objectes. A tots ens agrada, crec jo, tenir alguna cosa única i singular i que sigui d’alguna manera “reconeguda” o admirada pels altres. Per això tenen tant d’èxit les edicions limitades, les obres exclusives i numerades….

Segons dades d’una associació de consumidor i usuaris, el 80% de les persones han començat una col.lecció en algun moment de la seva vida.

Quan els nens son petits, la majoria acostuma en algun moment a col.leccionar cromos, nines, cotxes de joguina…. Durant l’adolescència, aquells nens recopilen ara revistes, pòsters o fotografies de cantants,  actors/actrius, esportistes… i a l’edat adulta les col.leccions poden ser ja de qualsevol cosa (segells, llibres, monedes, plaques de cava i fòssils son les més populars). El col.leccionisme es innat a l’esser humà perquè també ho es l’activitat de reunir, acumular, recopilar, seleccionar, conservar i ensenyar als altres tota mena d’objectes. El que diferencia les col.leccions que tenen avui en dia les persones de les “col.leccions” que tenen els animals, es que aquests reuneixen coses per una necessitat biològica, per marcar territori, per sobreviure en definitiva, i en canvi les col.leccions de les persones no responen a aquesta necessitat. El que si ha canviat es el sentit i significat de les col.leccions dels essers humans. Originàriament, les col.leccions tenien un valor principalment econòmic (els “tresors”) i aquest valor ja no te ara tanta importància com tenia abans i ha estat substituït en part per altres valors com poden ser els estètics, sentimentals o emotius. Es a dir, jo per exemple col.lecciono totes les entrades dels concerts als quals he anat, però per un altra persona, aquesta col.lecció pot no tenir cap valor perquè son entrades d’esdeveniments ja passats que no serveixen per a res ara, a més, igual aquesta persona ni coneix, ni li agraden, ni l’interessen gens ni mica aquestes bandes o musics que apareixen a les entrades, en canvi per mi aquesta col.lecció té un valor sentimental molt important perquè em recorda tots aquells moments, quan anava als concerts i gaudia de la música en directe En definitiva, la vàlua que tenen la majoria de col.leccions els hi dona la pròpia persona que les col.lecciona. Evidentment, hi han excepcions perquè hi continuen havent-‘hi moltes col.leccions d’art, antiguitats, pintures, escultures….. Aquestes col.leccions tenen a més d’un valor sentimental, un valor artístic, històric i econòmic molt important i van ser l’origen dels museus d’art.

Es considera al rei d’Assíria Assurbanipal com el primer col.leccionista de la història. Assíria era la regió nord de Mesopotàmia (mentre que Babilònia era la regió del sud). Doncs bé, Assurbanipal va crear la biblioteca de Nínive (actual ciutat de Mossul a l’Iraq) i va ordenar reunir tota la literatura disponible en escriptura cuneïforme que existís en aquell moment. Va aconseguir reunir milers de tauletes d’argila amb inscripcions que parlaven d’art, religió, ciències, història… L’obra més important o famosa que va aconseguir va ser el poema de “Guilgameix” (es tracta d’un poema que consta de 12 tauletes d’argila).

Però el col.leccionisme és més antic encara que la civilització mesopotàmica, perquè coleccionar  coses es intrínsec i inherent a l’esser humà. Ja a la prehistòria l’home acumulava utensilis de tota mena (evidentment no per un motiu sentimental). S’han trobat moltes tombes d’aquella època on hi havien moltes peces de tota mena al voltant del difunt (s’enterraven als morts amb objectes que els havien pertangut en vida i que passaven a tenir un significat simbòlic). En civilitzacions molt antigues com ara la xinesa o l’egípcia això és encara molt més evident. Recordeu per exemple, l’exercit de guerrers de terracota trobat a Xi’an o el fet de què a l’antic Egipte, cada egipci era enterrat amb almenys un petit aixovar (un conjunt d’objectes quotidians que pensaven que els hi serien necessaris desprès de la mort). Els egipcis més adinerats i els faraons eren enterrats amb articles més de luxe com ara pedres i metalls preciosos, joies o “ushabti” (petites estàtues de servents).

Tauletes d’argila del rei d’Assíria Assurbanipal que es troben al Museu Britànic de Londres

No hi han normes a l’hora de col.leccionar i absolutament tot es coleccionable. Això dona lloc a col.eccions realment absurdes i curioses però que existeixen en realitat com ara la de col.leccionar cons de trànsit, rètols de no molestar dels hotels o fins i tot borrissol del melic (t’asseguro que aquestes col.leccions que t’acabo d’anomenar, existeixen realment).

De totes les col.leccions però, segurament una de les que té més prestigi i seguidors son les col.leccions de segells. El meu besavi era molt aficionat i  tot i que no el vaig arribar conèixer a vegades me’l imagino assegut en una taula amb una llum d’escriptori, una lupa en una mà i unes pinces metàl.liques en l’altra, mentre observa detingudament els seus segells. Segons em va dir el meu pare, tenia una col.lecció de segells bastant important que desprès va heretar el meu avi i posteriorment va vendre per comprar-se un cotxe. De la filatèlia m’agradaria explicar-te unes quantes curiositats. Es tracta de l’activitat de col.leccionisme més seguida i estesa del món (s’estima que amb més de 50 milions d’aficionats). El nom de filatèlia va ser inventat per un col.leccionista francès i prové de dos paraules gregues (“philos” vol dir amic o amant i “atéleia” significa exempt d’impostos). En el seu moment es va acceptar majoritàriament aquest nom entre els aficionats dels segells (per davant d’altres com “timbrología”) i ràpidament es va generalitzar el seu ús. El primer segell postal adhesiu que va existir va ser el “Black Penny” britànic (parlem del segle XIX). Va ser el primer i es molt valuós (es un dels 10 més cars que existeixen) però no el que més. Aquest honor el té un segell de la Guaiana Britànica d’un centau anomenat “Black on Magenta” que es va vendre a Nova York per 9,48 milions de dòlars a “Sotheby’s” al Juny de 2014.

Una de les col.leccions que faig jo és de postals i aquesta col.lecció te també un nom propi que la designa. Així com per exemple a la col.lecció de monedes se l’anomena numismàtica, a la de llibres, bibliofília o a la col.lecció de retalls de diari, hemerofília, se’n diu cartofília o deltiología al col.leccionisme de qualsevol tipus de targeta postal. En el meu cas, només col.lecciono les que m’envien els meus amics, companys o familiars quan se’n van de viatge i que guardo totes en un àlbum. Vaig aconseguir trobar per “amazon” un àlbum amb fulls de plàstics transparents per les dues bandes, de manera que un cop estan introduïdes les postals dintre de l’àlbum, es poden veure tant les fotografies en una cara com el que m’ha escrit la gent a l’altre, sense necessitat de treure la postal del full on està guardada. La veritat es que fa molt goig!

L’altre col.lecció important que faig, es la de samarretes de bandes de música. En començar-la només buscava samarretes de color blanc o de colors clars, ja què les negres (que son majoritàries sobretot en bandes de “Heavy Metal”) em donen molta calor a l’estiu que és quan normalment me les poso. Poc a poc, però, he anat ampliant el ventall de samarretes coleccionables i actualment colecciono també samarretes on a més de bandes de musica hi apareguin elements de la cultura pop, es a dir, referències musicals, cinematogràfiques o de sèries de televisió. La veritat es que en començo a tenir bastantes i hauré de pensar en un altre lloc on guardar-les perquè a l’armari on les tinc ara ja quasi bé no m’hi caben.

Quan em vaig adonar que només tenia aquests tipus de samarretes per posar-me vaig començar a comprar i col.leccionar també samarretes ratllades per poder posar-me de tant en tant (sobretot a l’hora d’anar a la feina)  i “no donar tant la nota” com amb les altres samarretes.

I tu? Col.lecciones alguna cosa?

Kiwis grocs, stracciatella i kopi luwak

D’ençà que vaig escriure el post on et parlava del plaer de les petites coses, m’ha vingut al cap un altre petit plaer. Aquest però, no es fàcil que es produeixi i requereix a més un petit esforç i voluntat per part d’un mateix. Es tracta de descobrir nous gustos i sabors, es a dir, provar aliments o prendre begudes que fins ara no havia provat mai perquè pensava que no m’agradarien o bé donar una nova oportunitat a aquelles coses que havia provat en el seu moment i que no em van agradar llavors. Soc una persona que sempre intento que m’agradin el màxim de coses possibles tant si es tracta de menjar i beure com d’altres aficions i interessos. Malauradament en quant al menjar i beure hi ha moltes coses que no son del gust de les meves papil.les gustatives. Jo de tant en quan faig un petit esforç perquè m’agradin nous aliments (com per exemple quan fa molts anys la meva mare em va dir que provés algun dels cargols que s’havia demanat com a primer plat en un restaurant). Hi ha investigacions que assenyalen que els nostres gustos alimentaris no estan arrelats en l’ADN i, per tant, poden canviar fins i tot quan pensem que no ens agrada el sabor d’alguna cosa.

Aquestes investigacions subratllen que les papil·les gustatives poden canviar la seva percepció i, encara que factors com la genètica, la cultura, el medi ambient i l’educació exerceixen un important paper en el desenvolupament dels nostres paladars, el procés és més complex i pot evolucionar.

Així doncs, m’agrada experimentar amb els sabors fins que obtinc la recompensa d’un nou aliment que m’agrada. Aliments que no m’han agradat però que desprès de tastar-los diversos cops han acabat convencent a les meves papil.les gustatives son per exemple, les anxoves, els musclos, el pebrot verd, la carxofa, etc. L’últim d’afegir-se a aquesta llista es el kiwi, especialment el kiwi groc.

Fa un temps vaig llegir un reportatge fotogràfic sobre els condemnats a mort per la justícia dels Estats Units. Concretament, tractava sobre l’últim sopar que poden demanar els presos poc temps abans de ser executats. Es un tema macabre però també força interessant. Pels presos es l’ultima decisió de la seva vida. Encara que no sigui una decisió gaire important, es la darrera cosa que el condemnat podrà triar “lliurement”, la seva darrera oportunitat de controlar alguna cosa, ja que es una de les poques coses que durant els últims anys depenen només del pres.

Aquest peculiar ritual té el seu origen a l’Anglaterra de principis del segle XX on s’oferia als condemnats un darrer esmorzar. A França, antigament, minuts abans de l’execució s’oferia als reus un glop de rom per calmar-los. Però nosaltres coneixem aquesta “cerimònia”, bàsicament, a través de les pel.lícules o series americanes ja que a molts dels estats d’Estats Units on encara està vigent la pena de mort es continua fent aquesta practica. Aquesta  “tradició” va ser introduïda a l’estat de Texas l’any 1924 (curiosament el mateix estat on al 2011 es va decidir treure als reus aquest “privilegi”).

S’han fet estudis curiosos sobre aquest fet com per exemple quin es el menjar més habitual que demanen els presos. Aquests, segons els estudis acostumen a demanar hamburgueses amb formatge, patates fregides, ous ferrats, pizzes i pollastre fregit (es a dir, principalment “fast food” americà). Això segons els autors de l’estudi es perquè demanen allò que els hi recorda el que prenien quan sortien a divertir-se i a passar-s´ho bé.

L’últim sopar dels condemnats a mort té però un determinat pressupost (a Florida per exemple no pot superar els 40 dòlars) i estan prohibides les begudes alcohòliques. Els presos prenen aquest menjar unes quatre hores abans de l’execució i la tria del “menu” es fa una quants dies abans d’aquesta. El reportatge fotogràfic del que parlo, acaba amb una col.lecció de fotografies que documenten els desitjos gastronòmics d’alguns presos. D’entre els més curiosos a mi em van cridar l’atenció aquests:

  • Timothy McVeigh de 33 anys va demanar gelat de menta amb trossets de xocolata.
  • Ronnie Lee Gardner de 49 anys va resultar més gourmet i va triar cua de llagosta, filet, pastís de poma i gelat de vainilla. A més va demanar veure la trilogia del Senyor dels anells mentre menjava.
  • Ricky Ray Rector de 42 anys, va demanar un filet, pollastre fregit, una mena de suc de cirera i pastís de nous. No va tastar el  pastís de nous perquè se’l reservava per “més tard” segons li va dir al guarda.
  • Victor Feger va demanar únicament una simple oliva. Segons va explicar, al menjar l’oliva, naixeria del seu interior una olivera com a símbol de pau.
  • Gary Mark Gilmore de 36 anys va sol.licitar pa, cafè i 6 ous durs (només es va prendre el cafè).
  • Eddie Lee Mays de 34 anys va demanar només un paquet de cigarretes “Pall Mall” i una capsa de mistos.

D’altres presos rebutgen aquest sopar especial i sopen el menú habitual de la presó o bé no sopen res.

Quan vaig acabar de llegir el reportatge, quasi inevitablement, em vaig preguntar: “que demanaria jo com a darrer àpat?”. Doncs, en el cas hipotètic que fos un condemnat a mort i pogués triar l’últim àpat, el més probable es que no estigués gaire d’humor per prendre res. En situacions d’angoixa i ansietat se’m tanca l’estómac i no m’entra res. Només podria fer com el pres que va demanar tabac i mistos. Suposo que fumar em calmaria una mica els nervis. Però imaginem, que si que tinc gana, perquè no m’executaran. Es a dir, simplement he de triar alguna cosa per menjar, sense importar si engreixa o no. A més, això que triï no afectarà excepcionalment, ni que sigui per un cop als nivells de colesterol, ni triglicèrids, ni sucre…. llavors, que escolliria en aquesta imaginària situació?. Doncs bé, mai he tingut un plat preferit (tampoc color preferit o número favorit, però un altra dia parlaré de colors i números), no sabria que demanar llavors? Doncs bé, si es donessin totes les circumstàncies que he explicat abans, no em demanaria un primer i segon plat i postres (encara que de postres si que en tinc de preferit, bé preferits perquè son tres!), sinó que em demanaria un pastís sencer de xocolata, a poder ser, de pa de pessic o “coc ràpid” (tampoc estaria malament un pastís “sacher”). Juntament amb el pastís prendria una rajola de xocolata negra i un vas de llet, una tassa de cafè amb llet o un “cacaolat” (o aniria alternant les tres coses a la vegada). Per cert, els postres preferits que he dit abans que si que tinc, son: (sense ordre de preferència) el Tiramisú, la “Tatin” de poma i el gelat de xocolata o stracciatella i en quan a plat preferit, encara que he dit que no tinc cap debilitat especial, una cosa que sempre em ve de gust menjar es una pizza.

Foto: vaiu.es
Foto: vaiu.es
Foto: vaiu.es

Tal com he explicat al principi, m’agrada experimentar amb nous sabors i des que vaig conèixer la historia del Kopi luwak se’m va ficar entre cella i cella la idea de tastar-lo. Finalment, el passat dia de reis li vaig regalar a la meva mare un petit pot i finalment vaig prendre una tassa d’aquest cafè tan exòtic, insòlit i exclusiu. En llengua indonèsia, kopi vol dir cafè i luwak significa civeta (es un animal mamífer una mica més gran que un gat). Aquest cafè es produeix d’una manera molt peculiar i que es la següent: a les illes indonèsies de Java, Sumatra, Sulawesi i Bali principalment (també en altres llocs) aquest animal menja grans de cafè. Aquesta civeta digereix les parts toves del fruit del cafè, però no el gra de cafè que, al passar pel seu aparell digestiu adquireix un sabor diferent, degut als enzims del seu estómac. La civeta defeca aquests grans, que desprès son rentats i torrats. La característica principal d’aquest cafè, al marge del seu aroma ric i fort i les notes de caramel i xocolata (així es com es promociona al pot que vaig comprar) es l’absència d’amargor. Després de prendre’n un parell de cops per mi les dues característiques principals es que es car (72€ per 150 grams) i que no es gens amarg. Crec que es massa car per comprar-lo sovint, però si valgués com els altres cafès si que el prendria habitualment.

Però, el que jo em pregunto es: sense poder saber que tindria aquest bon gust, a qui se li va poder ocórrer un dia provar aquests grans que s’havien d’extreure dels excrements del luwak? Doncs, no ho sé. Potser va ser una juguesca, una broma o algú que estava molt necessitat de prendre cafè…

Malta, Èdip i l’enigma dels tres interruptors i les tres bombetes

Un home viu en un pis situat a la planta número 12 d’un edifici. Cada dia agafa l’ascensor per arribar a la planta baixa i sortir al carrer. Quan torna cap a casa puja amb l’ascensor fins a la planta 8. En aquesta planta surt de l’ascensor i continua el trajecte cap a casa seva pujant per les escales fins arribar a la planta 12 (on està el seu apartament). Això és així, sempre que no plogui, perquè els dies en que plou, baixa de la mateixa manera però al tornar puja directament amb l’ascensor fins a la planta 12. A l’home no li agrada especialment pujar per les escales. Perquè actua, doncs, d’aquesta manera tan estranya?

Et deixo que vagis pensant  i al final d’aquest post et desvetllaré la solució (no facis trampa  buscant a internet!).

Aquest que acabo d’escriure es un dels meus “acertijos” preferits. Soc bastant aficionat a aquest tipus d’enigmes que ara s’han posat molt de moda i que s’anomenen “acertijos” de pensament lateral. Es a dir, que per resoldre l’endevinalla  has d’enfocar-la d’una manera creativa, imaginativa en contraposició al pensament lògic i matemàtic que es anomenat pensament lineal o vertical. En aquest pensament tradicional, es segueix un patró més rígid que limita les possibles solucions (pensem “de front”  seguint el camí més fàcil i recte però que no és sempre el millor). Així doncs, davant del següent problema:

“En una habitació buida sense finestres i tancada per dins, apareix un home penjat. Al terra, sota els seus peus, només trobem un toll d’aigua” Com va aconseguir penjar-se?”

Doncs bé, si utilitzem el nostre pensament lateral podem donar amb una solució satisfactòria com ara que l’home ha utilitzat un gran bloc de gel en el que puja i es penja. Passat un temps el dur bloc es fondrà i deixarà un bassal d’aigua (el toll d’aigua que trobem sota els seus peus).  Si davant d’aquest problema utilitzem el pensament lineal,  potser que costi més trobar la solució  ja que l’anàlisi racional limita algunes de les solucions alternatives que es poden donar, cosa que no fa el pensament lateral, que es molt més creatiu. Una solució encara més imaginativa i divertida  inclús respecte al mateix problema pot ser aquesta: L’home que te un gran poder mental desprès d’anys d’entrenament i meditació en un monestir budista tibetà hauria aconseguit levitar fins a arribar a la corda amb la qual es penja i el toll del terra, era la suor de l’home pel gran esforç que havia hagut de fer en levitar.

Va ser un psicòleg de Malta anomenat Edward de Bono el que es va inventar el concepte de “Pensament lateral” en un llibre que va escriure l’any 1967. Es referia a un pensament diferent al normal, lineal o directe. Amb el pensament lateral diu de Bono, existeix la possibilitat de canviar, en qualsevol moment la perspectiva des de la qual analitzes els esdeveniments i observar com es veu el problema des d’una perspectiva diferent.

A mi, sempre m’han agradat molt aquest tipus de trencaclosques ja siguin de pensament lateral o de pensament lògic. Recordo que de jovenet, la meva germana tenia una col.lecció de llibres anomenada “Elige tu propia aventura”. Es tractava d’uns llibres en els que cada 3 o 4 pàgines, havies de triar entre dos alternatives possibles que et donaven i que et portaven a una pàgina o altre segons l’opció escollida. La història continuava des d’aquella pàgina fins que 3 o 4 fulles més endavant et tornaven a deixar escollir entre dos opcions. Aquest llibres agradaven molt a la meva germana però a mi no gaire. Jo en canvi era addicte a una col.lecció de l’editorial Timun Mas que es deia “Resuelve el misterio”. Aquests llibres de portada groga eren protagonitzats per 2 joves que vivien en una ciutat fictícia que es deia Lakewood Hills. Aquests llibres consistien en uns quants relats curts en el que succeïa algun tipus de misteri i en el que et donaven una sèrie de pistes perquè poguessis resoldre tu mateix el problema plantejat al relat. Si no eres capaç de resoldre-ho o volies confirmar que la teva suposició era correcta, havies d’anar a les pàgines finals del llibre en que et donaven la resposta però escrita a l’inrevés (segurament per evitar temptacions prematures) amb la qual cosa necessitaves un mirall per poder-ho llegir bé.

Al marge d’aquests llibres que recordo de la meva joventut hi han avui en dia moltíssims llibres d’”acertijos” o enigmes de tota mena. Els més famosos i recomanables son els escrits per un enginyer anglès anomenat Paul Sloane que va tenir molt èxit als anys 90 i que recull algun dels problemes més clàssics de pensament lateral. Un altre llibre important dintre d’aquest àmbit es l’escrit pel matemàtic Raymond Smullyan i que es diu “Com es diu aquest llibre?”.  No m’he llegit cap d’aquests, però, i per tant no et puc dir si m‘agraden, però crec que tard o d’hora me’ls llegiré.

Fa poc vaig estar a Atenes i per preparar-me una mica de cara al viatge, un mesos abans d’anar-hi vaig estar llegint llibres sobre l’antiga Grècia i sobre la mitologia grega i vaig trobar el que segurament deu ser el primer “acertijo” de la història, que diu així:

La Deesa Hera (dona de Zeus) va enviar a Tebas (una ciutat de Grècia) una Esfinx, que era un monstre amb rostre femení, cos de lleó i ales d’ocell, per castigar als habitants d’aquesta ciutat. Hera li va ordenar que es situés en el camí de Tebas pel qual havien de passar per força tots aquells que es dirigissin a aquesta ciutat. En quan s’aproximava un viatjant, l’Esfinx li tancava  el pas i l’obligava a aturar-se. Llavors li plantejava un enigma. Si l’encertava el deixaria passar, però si no ho feia, el mataria. L’Esfinx deia així: “Només té una veu, camina de quatre grapes pel matí, dos al migdia i tres a la nit”. Com que ningú sabia resoldre el problema, acabava tothom mort, cruspit per l’Esfinx. Però un bon dia va aparèixer un foraster molt intel.ligent anomenat Èdip. “La solució al teu enigma es l’home. Pel matí (quan neix) utilitza les quatre extremitats perquè gateja. Quan arriba a adult (el migdia de la vida), camina sobre els seus dos peus,  i a la nit (quan es fa vell ) es recolza amb un bastó (la tercera pota). Al resoldre l’enigma, l’Esfinx es va enfadar moltíssim, va perdre el control sobre si mateixa i es vas llançar des del cim d’una muntanya, acabant amb la seva existència. Quan Èdip va arribar Tebas, el seu rei tot just s’acabava de morir. El poble en agraïment va nomenar-lo a nou rei de Tebas i Èdip es va casar amb la vidua del rei que es deia Jocasta. Més endavant va resultar que Jocasta era la seva mare…però aquesta es un altre història.

Al cine hi ha hagut moltes pel.lícules que han introduït endevinalles classiques dins de la trama com ara “21 Blackjack”, “Los crimenes de Oxford”, “El codigo Da Vinci”,“La habitación de Fermat” (aquest peli està plena de problemes que han de resoldre el personatges per continuar vivint) etc.

Dels acertijos que surten a pel.lícules, els meu preferit es el que surt a la  pel.lícula “Jungla de cristal 3 – La venganza” i que diu diu així: Tens una aixeta que dona aigua i dos recipients per recollir-la de 5 i 3 litres. Has de posar 4 litres exactes en un recipient (el de 5 litres evidentment ja que en l’altre no hi cabrien). Com ho fas?

La solució consisteix en emplenar el de 3 litres i  buidar-lo en el de 5l. Tornar a omplir el de 3l i el tornes ha buidar en el de 5l. Quan el de 5l estigui ple, en el de 3l tindràs exactament 1l. Buides el de 5l al terra i li afegeixes el litre de l’altre recipient (tindràs un litre exactament en el recipient de 5l). Omples tot el recipient de 3l un altre cop i el buides en el de 5l  i ja ho tens (3l+1l = 4l).

Si he començat aquest mail amb un dels meus enigmes preferits, l’acabaré explicant una altre que també m’agrada molt i que ha esdevingut un clàssic del pensament lateral, es tracta de l’enigma dels tres interruptors i les tres bombetes, i just desprès et diré la solució dels dos.

“A l’interior d’una habitació hi ha tres bombetes i fora de l’habitació en un lloc des d’on no es pot veure aquesta l’habitació hi ha tres interruptors. No sabem quin interruptor correspon a cada bombeta. Que podem fer per saber en un únic intent quin interruptor correspon a cada bombeta?

La solució a l’enigma que t’he plantejat al principi del mail es que l’home es nan. Per això, quan plou porta paraigües per no mullar-se i amb l’ajuda d’aquest, pot arribar a prémer el botó de l’ascensor que marca el pis al que no arriba sense paraigües degut a la seva curta alçada.

La solució a aquest darrer problema consisteix en pitjar un dels interruptors i una estoneta després apagar-lo per tot seguit prémer un altre interruptor, deixar-lo pitjat  i marxar cap a la habitació de les 3 bombetes. Un cop a l’habitació, veurem una bombeta encesa que es la que correspondrà a l’últim interruptor que hem pitjat, llavors tocarem les altres dues bombetes. La que estigui una mica calenta correspondrà a l’interruptor que hem pitjat al principi i que poc desprès hem apagat. Finalment, la bombeta que estigui freda correspondrà a l’únic interruptor que no hem tocat.

Dai Vernon, Houdin i Houdini

Fa uns anys em vaig apuntar a uns cursos d’iniciació a la màgia que es realitzaven al ja tancat “Rei de la màgia” a prop de la plaça Urquinaona. Sempre m’ha agradat la màgia però en aquella època com que em vaig fer amic del Juanma (un company de justícia que en els seus temps lliures pintava i feia de mag aficionat), sovint parlàvem de màgia i potser per això encara em vaig interessar més i vaig decidir fer aquest curs. A les classes teníem un professor que era mag professional que ens feia números i desprès ens explicava els trucs. La veritat es que m’ho vaig passar molt bé, encara que no sé fer gaires números perquè soc molt poc hàbil amb les mans. Quan m’expliquen un truc em decebo una mica perquè ho veig tan evident que m’estranya com no haver-lo tret sense que m’ho expliquessin. Altres cops ho trobo molt enginyós i d’altres vegades prefereixo no saber-ho i que es conservi el misteri. En el curs que vaig fer, desprès de veure tants números i just desprès saber els trucs vaig aprendre també una mica a “pensar com un mag”. Es a dir, imaginem una rutina consistent en trencar una goma elàstica. Desprès de trencar-la fem uns suaus tocs sobre ella i “màgicament” la goma es recompon i torna a estar sencera com al principi. Doncs bé, un espectador fascinat pel que ha vist es preguntarà “com ho ha fet per trencar-la i desprès tornar-la a unir?” mentre que un mag donarà per fet que la goma elàstica no s’ha trencat mai i per tant no haurà calgut tornar-la a unir i centrarà els esforços en mirar d’esbrinar com ho ha fet el mag per fer creure que trencava la goma. Passa el mateix en les sèries i pel·lícules policíaques o d’investigació criminal. Al principi mai encertava per endavant qui era l’assassí o el culpable de la trama, ja que instintivament em posava a la pell del policia o detectiu, però quan vaig decidir veure-ho des del punt de vista del guionista, que és el la persona que s’inventa la història, vaig començar a encertar. Pensava en quin personatge faria culpable si jo fos el guionista de la trama.

Fins ara he estat parlant de màgia i de mags, però, em pregunto si no seria més correcte parlar d’il.lusionisme i d’il.lusionistes o és que es tracta de dues coses diferents? La veritat es que aquestes dues paraules sovint es confonen o porten a la gent a la confusió. Molts cops son considerades la mateixa cosa i la majoria de gent les utilitza indistintament. Però realment quan parlem de Màgia ens hauríem de referir als fenòmens que s’escapen a una explicació racional de les coses. La màgia es l’ús d’encanteris o conjurs per tenir un poder sobrenatural o paranormal sobre la natura o sobre les coses. La màgia existeix a la ficció i a la fantasia i ho practiquen els xamans, bruixes, bruixots, alquimistes, mags o encantadors, mentre que qui pràctica l’il.lusionisme és l’il.lusionista. L’Il.lusionisme es un art escènic, antigament conegut amb el nom de prestidigitació. L’il.lusionista mitjançant trucs crea la il.lusió de que alguna cosa sorprenent o quasi impossible de creure, està succeint. L’il.lusionista manipula la realitat de l’espectador a través de diferents tècniques per fer creure a la gent una determinada il.lusió. La Il.lusió que una cosa impossible pot ser possible (a través d’enganyar la nostra ment o la nostra percepció de la realitat) A això se li ha d’afegir l’habilitat extrema que tenen a les mans la majoria d’il.lusionistes.

En aquella epoca vaig poder parlar amb alguns il.lusionistes professionals i d’altres amateurs i recordo que quan parlaven dels il.lusionistes que més admiraven o que més els hi agradaven, hi havia un nom que quasi sempre es repetia, i no era el de Houdini. Era el d’un tal Dai Vernon (desconegut per mi en aquells moments). Em van explicar que va ser l’única persona que va poder enganyar a en Houdini.

Harry Houdini es el “mag” més famós del món. Es tan popular que de la seva figura, n’han fet pel·lícules, sèries… Si preguntem a algú del carrer que anomeni a algun “mag” el més probable es que el seu nom surti quasi sempre, i això no deixa de ser sorprenent tenint en compte que va morir l’any 1926 i que tot just s’acabava d’inventar la televisió aquell mateix any. Nascut a Budapest, el seu nom autèntic no era Harry Houdini sinó que va decidir anomenar-se així en honor a Jean Eugène Robert-Houdin el “pare de la màgia moderna” (l’il.lusionisme tal i com el coneixem avui en dia li deu part dels seus orígens). La història de Robert-Houdin es igual o més interessant encara que la de Houdini i entre d’altres coses ha estat l´únic home que ha evitat un guerra amb uns quants trucs de màgia. Però aquesta es un altre història que potser explicaré en una altre ocasió quan parli també de les guerres del futbol (si, guerres en plural) clar que tampoc son les guerres més absurdes que s’han produït, tenint en compte que hi ha hagut conflictes bèl.lics desencadenats per un gos, un porc i fins i tot un tros de síndria, però tot això si de cas ja ho explicaré un altre dia.

Tornant a Houdini, aquest il.lusionista era sobretot escapista. S’escapaba de cel.les, bidons tancats plens d’aigua, etc. i tot això, lligat amb manilles, cadenes, sogues i camises de força. De l’Eric Weisz (que així es deia realment) es deia que podia dislocar-se les espatlles quan volia, controlar els reflexos de la gola per poder amagar eines en el seu interior i regurgitar-les desprès i també que podia suportar un dolor físic extrem. De les seves actuacions més populars, destaquen l’escapada del bidó de llet i la Cambra de Tortura Xinesa.

Harry Houdini salta d’un pont emmanillat el 30 d’abril de 1908 a Boston

Es veu que també era una persona molt segura de si mateixa, potser fins i tot un pèl massa. Tant, que es va atrevir a desafiar a tota la “comunitat màgica” assegurant que podia esbrinar el truc de qualsevol joc de màgia que li fessin tres cops. Doncs bé, així va ser durant anys fins que un dia de 1922 (alguns llocs parlen de 1919) un jove il.lusionista canadenc anomenat David Verner més conegut amb el nom de Dai Vernon es va presentar davant d’ell en un hotel de Chicago. Asseguts, davant d’una taula, Vernon li va oferir una baralla de cartes perquè en triés una, la mirés i la tornés a amagar dintre de la baralla. Desprès d’un lleuger toc de Vernon amb els dits, la carta que havia triat en Houdini, va aparèixer a la part superior de la baralla. Houdini desconcertat li va demanar que ho tornés a fer una altre vegada. Dai Vernon (també conegut com “El professor”) no només li va repetir una vegada, sinó que va arribar a fer-li fins a set cops (en alguns llocs parlen de vuit). En tots els casos el resultat va ser el mateix sempre, la carta que Houdini dipositava al centre de la baralla, inexplicablement “viatjava” sobre la pila de cartes (Houdini elegia una carta, aquesta es perdia enmig de la baralla, “passi màgic” i apareixia a dalt un altre cop).

Segons s’explica, Houdini mai va arribar a desxifrar el truc, i això que fins i tot li va demanar al Dai Vernon que li deixés veure la baralla, observar-la i tocar-la per comprovar que no estava trucada, però ni així va aconseguir resoldre el misteri. “El professor” a partir de llavors es va publicitar i es va donar a conèixer com “L’home que va aconseguir enganyar a Houdini” (“The man who fooled Houdini”). La jugada que li va fer s’anomena “La carta ambiciosa” i actualment son molts els il.lusionistes que l’executen en els seus espectacles amb diferents versions. En aquest número s’utilitza la tècnica del “doble lift” (consisteix en aixecar i girar dues cartes, fent veure o simulant que només n’aixequem o en girem una). Dai Vernon va utilitzar diverses formes de fer el “doble lift”, de manera que en Houdini no va aconseguir desxifrar mai el secret d’aquest número, per molt que el veiés repetit.

El plaer de les petites coses

Si fa uns mesos vaig escriure sobre aquelles petites coses que no suporto, ara em toca fer-ho sobre aquelles petites coses que em causen plaer. Em refereixo a aquelles coses senzilles, petits detalls que fan que la teva vida sigui millor o almenys una mica millor.

A Escandinàvia hi ha un mot que no es pot traduir a d’altres idiomes i que significa ”benestar”. Aquesta paraula es “Hygge”. Es tracta d’una paraula danesa que va sorgir d’un terme noruec similar. El hygge consisteix en apreciar el valor de les petites coses i  gaudir de la plenitud d’una vida més senzilla. Coses simples, quotidianes, agradables… A part d’aquesta paraula, els danesos han generat tot un vocabulari derivat d’aquest mot. Han escrit llibres sobre el “Hygge” i fins i tot un decàleg. Això no es res estrany perquè els danesos estan tan interessats en la felicitat que tenen fins i tot un Institut d’Investigació de la Felicitat. Aquest organisme, estudia la felicitat, en determina les seves causes, com millorar la qualitat de vida, com mesurar la felicitat, etc.

També s’han escrit llibres sobre el plaer de les coses petites i no em refereixo només a llibres sobre la felicitat o filosofia sobre la felicitat, sinó llibres que específicament tracten el tema d’aquestes petites coses senzilles que ens porten a la felicitat. El premi Nobel de Literatura Herman Hesse va escriure un assaig titulat “Sobre els petits plaers” l’any 1905.  En aquest assaig (que no he llegit), Hesse diu que l’enemic més perillós de la felicitat es la pressa. Ens diu entre d’altres coses, que la vida consisteix en distingir els innombrables plaers que l’omplen però que molta gent ignora mentre espera ansiosa a que arribi la gran felicitat.

El que si que vaig llegir fa uns anys va ser un llibre titulat “El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs” d’un autor anomenat Philippe Delerm. Aquest llibre va tenir bastant èxit a França en què va ser la sorpresa literària de l’any amb molts exemplars venuts malgrat haver-se editat d’una forma bastant modesta. Entre els petits plaers que aquest llibre cita, no n’hi ha cap amb el que coincideixi al 100%, però n’hi ha alguns que comparteixo amb petites variacions (per exemple “l’olor de les pomes” es en el meu cas “l’olor dels préssecs” i “el primer glop de cervesa” seria per mi “El primer glop de cafè”). Desprès n’hi ha alguns de força curiosos (“ajudar a desgranar pèsols”, “el soroll de la dinamo” o “submergir-se en els calidoscopis”), d’altres força comuns (“una novel.la d’Agatha Christie”, “el cine”, “un banana-split”, “el Tour de França”…) i alguns que no comparteixo en absolut com ara “llegir a la platja” o “el diumenge al vespre”.

Internet n’està ple de llistes d’aquests petits plaers o de la felicitat que ens donen les petites coses. La veritat es que n’hi ha per tots els gustos, fins i tot alguns que es podrien classificar com a petits plaers escatològics com ara “treure’s un moc enganxat al fons de la cavitat nasal”, fer un “perfect” (o sigui, que les fems surtin sense tacar, es a dir, que desprès d’haver-te eixugat, el paper higiènic surti completament net) o n’hi ha que troba un petit plaer en treure’s trossos de menjar d’entre les dents.

Hi ha d’altres plaers que apareixen a les llistes que trobo que son més aviat petits cops de sort que no pas petits plaers com ara “trobar-te monedes o bitllets guardats en una jaqueta o  a la butxaca d’un pantaló que feia temps que no et posaves”, “trobar un lloc al carrer per aparcar el cotxe” o “Arribar al metro i que arribi en aquell moment” o “que s’aturi (una de les portes del vagó) just davant teu…

També he trobat que la gent posa com a petits plaers coses que al meu entendre no encaixarien en aquesta categoria com ara “un viatge”, “rebre un ascens”, “guanyar diners a la loteria” “que la declaració d’hisenda et surti a tornar”, etc.

També hi ha una categoria de petits plaers que s’inicien al despertant-se i … com per exemple “despertar-se i veure que ha nevat”, “despertar-se i adonar-te’n que no has d’anar a treballar perquè es cap de setmana”, “despertar-me en meitat de la nit i adonar-me que encara em queden algunes hores per a dormir”…

Tampoc falten els tòpics com ara “caminar descalç per la platja”, “donar-te un bany o dutxa per desprès ficar-se al llit amb llençols nets i calents”, “treure’ns la roba al arribar a casa i posar-nos en de més còmoda o inclús el pijama”

Bé,  doncs ara finalment ve la meva llista de petits plaers:

– Quedar-me adormit durant un trajecte, ja sigui en tren, cotxe o avió i despertar-me quan ja he arribat al destí o queda poc per d’arribar-hi

– La bona olor del préssec quan està una mica madur

– Beure aigua o un refresc quan tinc set

– Prendre el primer cafè del dia

– Mirar fotos de quan era més petit o  més jove

– Sopar una pizza mentre miro una peli clàssica

– Que plogui i faci sol a la vegada

– Quan em quedo sol a casa i pujo al màxim el volum de la música

– Quan el divendres em va entrant son i me’n vaig al llit sabent que l’endemà no sonarà el despertador a les 7h.

– Acabar un bon àpat amb un tiramisú

– Quan, mig adormit, giro el coixí per continuar dormint amb la cara en el seu costat fresc.

– Llegir el que acabo d’escriure i veure que m’ha quedat tal com volia.

Menjar picant, xocolata negra, cafè i farigola

Avui et volia parlar sobre la felicitat, un tema que és recurrent en molts dels meus pensaments. Però ho vull fer des d’un punt de vista fisiològic o científic. Vull parlar sobre el que li passa al nostre organisme quan som feliços o sobre el que ha de succeir perquè siguem  feliços (ni que sigui una estona).

No tractaré per tant el tema de la recerca de la felicitat o de les claus d’aquesta, perquè no enfocaré la felicitat des d’un punt de vista filosòfic o romàntic, sinó des d’un punt de vista físic.

Es a dir, que no parlaré de si la felicitat es gràcies a l’amor, als diners etc. sinó sobre el procés biològic d’aquest sentiment.

Sobre aquest tema, he anat acumulant durant anys molta informació d’articles de diaris, revistes i pàgines web, però em passa que tota aquesta documentació, la tinc desordenada i molts cops repetida. El que intentaré fer en aquest escrit es recopilar, endreçar i resumir d’una manera clara i fàcil d’entendre tota aquesta informació.

Abans de res però, cal explicar els conceptes d’hormona i de neurotransmissor, així com la diferència i la relació entre les dues, per poder entendre millor el que diré més endavant.

Una hormona es una substància química o una molècula que actua com a missatgera. Es produeixen en diferents glàndules del nostre cos (normalment endocrines) i circulen per la sang fins al lloc on han d’actuar i regular diferents funcions corporals. Tot això, sense importar el lluny que estigui el lloc on es produeixen de la zona on han d’actuar). Un cop la hormona entra en contacte amb el teixit o òrgan, és destruïda.

Els neurotransmissors també son molècules. Son segregades per neurones que envien informació d’unes neurones a altres mitjançant la sinapsi (la distància entre el lloc on es produeixen i el lloc on actuen en aquest cas es molt curta). L’àmbit d’actuació, doncs, es molt més limitat, a diferencia de les hormones que son de molt més llarg abast i afecten a molts més teixits. Els neurotransmissors s’alliberen a prop dels seus receptors.

Les dues molècules son, com he dit, missatgers químics. A vegades es difícil classificar a un missatger químic com a hormona o com a neurotransmissor i  a més, hi ha neurotransmissors que actuen com hormones i viceversa. Una cèl·lula pot tenir receptors diferents per neurotransmissors i per neurones.

Un cop definits aquests conceptes, em centraré principalment en les quatre substàncies químiques més importants que fan que es produeixi la felicitat. Vaig llegir fa temps un article a la web de la BBC que es titulava “El quartet de la felicitat” L’article no es referia pas al Paul Mc Cartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr, sinó que es referia a aquestes quatre substàncies tan importants per la felicitat com son l’endorfina, la serotonina, la dopamina i l’oxitocina. Aquestes hormones son capaces de fer que el nostre estat emocional canviï en qüestió de segons i són per tant claus en tot el relatiu a la felicitat

Les endorfines son unes substàncies que poden provocar efectes analgèsics o anestèsics en el cervell i que segrega el mateix cervell. Son com una espècie de “morfina natural” (reben el nom d’endorfines perquè tenen efectes similars a la morfina). Però no només poden modificar la percepció del dolor sinó que que inclús son capaces d’anul.lar aquest dolor. S’ha comprovat que la millor manera de tenir alts els nivells d’endorfines es practicant exercici o tenint relacions sexuals. Per sort per mi,  un altre manera d’alliberar endorfines es el menjar picant. Això es degut a un component químic anomenat capsaïcina que també es antioxidant i anticoagulant. Menjar aliments amb capsaïcina provoca l’alliberament d’endorfines (en teoria s’alliberen aquestes endorfines per calmar la picor o cremor que produeix aquest menjar picant).

Si no fas exercici, ni tens relacions sexuals i a més tampoc t’agrada el menjar picant,  una altra curiosa manera d’augmentar els teus nivells d’endorfines es veient pel.licules tristes. També hi ha altres maneres menys estranyes com ara cantar, ballar o treballar en equip.

Les endorfines, produeixen una sensació de benestar físic i mental que porta a la felicitat, un baix nivell d’aquestes, en canvi, indueix a la depressió i a la ansietat. Es un neurotransmissor i també una hormona que actua sobre receptors situats al cervell.

Les endorfines actuen com una recompensa, per exemple quan fas una cosa que es beneficiosa per l’organisme, aquest et recompensa alliberant endorfines que venen a ser  com una droga natural amb l’avantatge que no creen addicció.

La serotonina es un altra hormona que funciona com un neurotransmissor i que regula el nostre estat d’ànim. Quan els nivells son elevats ens produeix una sensació de felicitat i benestar però quan tenim dèficit de serotonina, experimentem depressió o ansietat. Aquesta substància es produeix per una transformació d’un aminoàcid anomenat triptòfan, amb la qual cosa hem de procurar tenir alts els nivells de triptòfan.

El triptòfan nomès s’obté a través de l’alimentació perquè no el fabrica el propi cos  i els aliments que més triptòfan tenen son els ous, lactis, plàtan, xocolata negra, llegums  i nous, entre d’altres. Consumint aquests aliments es produeix més serotonina.

Segons diuen els neurocientífics, les maneres més senzilles per augmentar el nivell de serotonina (a part de consumir aliments rics en triptòfan) es pensar en records feliços, rebre massatges o exposar-se a la llum solar de manera moderada (la serotonina s’estimula amb la llum).

Al voltant d’aquest neurotransmissor treballen la majoria de fàrmacs contra la depressió.  Aquests actuen sobre el receptors de la serotonina. Citalopram, Fluoxetina (Prozac), Sertralina, Escitalopram etc. son “inhibidors selectius de la recaptació de serotonina” es a dir, que el que fan es bloquejar la reabsorció de la serotonina en el cervell perquè hi hagi més serotonina disponible i duri més en l’organisme.

Un excés de serotonina al cervell, però, també es dolent i negatiu per la salut i com que una de les funcions de la serotonina es crear la sensació de sacietat, si tens baixos els nivells, s’incrementa la necessitat de menjar.

La dopamina al igual que les altres, es un neurotransmissor i també una hormona. Provoca plaer i fa que et sentis bé però també es la responsable de les addiccions (tabac, drogues…). També juga un paper important a la memòria i si està baixa pot provocar malalties com ara el “Parkinson”. Per altra banda, tampoc es bo tenir massa dopamina, ja que una gran concentració d’aquesta, s’associa a trastorns psicòtics com l’esquizofrènia.

La dopamina també te a veure amb la motivació i una manera d’elevar la dopamina, es establir-se objectius a curt termini o dividir en petites fites aquells objectius que son a més llarg termini (i celebrar quan aquests es compleixin). Fer llistes de tasques que has de realitzar i quan aconsegueixis complir-los, donar-te recompenses.

Recordaràs que això es una cosa que jo faig bastant sovint, tal com et vaig explicar al segon post “Ataràxia, apatia i Pier Paolo Pasolini”, però fins ara no he sabut que al fer-ho elevava els meus nivells de Dopamina.

Diferents fets que ens succeeixen durant la vida quotidiana també poden generar dopamina, com per exemple trobar un lloc lliure per aparcar, rebre un ascens laboral, enamorar-te d’una persona, escoltar una cançó que t’agrada molt… Relacionat amb això últim, hi han diversos estudis neurocientífics que assenyalen que hi ha una relació molt estreta entre musica i dopamina. La musica que el nostre cervell rep amb plaer es transforma quasi d’immediat en dopamina pura. Per entendre’ns, quan et dona un “subidón” és perquè estàs alliberant dopamina (també et pot donar un “subidón” quan el cos segrega adrenalina o epinefrina que es un altra hormona).

Alguna vegada hauràs llegit en els sobres de sacarina o algun altre edulcorant artificial o al paper d’embolicar de la xocolata un missatge que diu “conté una font de fenilalanina”, doncs bé, aquesta substància es un aminoàcid igual que el triptòfan i es indispensable per la segregació de neurotransmissors com la dopamina i la adrenalina o epinefrina. La fenilalanina està relacionada i es pot transformar a través d’un enzim en tirosina, que també es un altre aminoàcid (encara que a diferència dels altres dos, aquest no es considera essencial), Un dèficit de fenilalanina en l’organisme provoca baixa capacitat per concentrar-se i pèrdua de reflexos.

Tornant a la tirosina, cal dir que aquest aminoàcid es precursor de la Dopamina (un precursor químic es una substància necessària per produir un altra substància). Aliments rics en tirosina son les ametlles, plàtan, xocolata, cafè…

També es pot elevar la concentració de dopamina menjant fruita molt madura ja que això ajuda a eliminar els radicals lliures que provoquen la disminució d’aquesta substància en el cos.

Finalment, està l’oxitocina, que també es pot comportar com una hormona o com un neurotransmissor. Serveix entre d’altres coses per sentir una major seguretat i confiança i també per socialitzar millor amb els altres. Té molta importància pel que fa a la creació de vincles emocionals entre les persones, l’empatia i la sociabilitat.

En les dones l’oxitocina s’allibera durant el part i això facilita el procés de naixement i d’alletament dels nadons. Tant homes com dones alliberen oxitocina durant l’orgasme.

Els efectes que produeix l’oxitocina, son la tranquil·litat, reducció de l’ansietat i l’estrès i ens permet poder  establir vincles emocionals duradors amb altres persones com la parella, el amics o familiars. També té efectes similars als que produeix l’alcohol com ara un increment de la sociabilitat, pèrdua de por al fracàs i quan els nivells son alts, pot portar a actituds i accions violentes. Aliments que estimulen la producció d’oxitocines son, el julivert, la farigola i un altre cop la xocolata.

Altres maneres d’augmentar els nivells d’oxitocina son riure, fer abraçades i donar o rebre regals. Doncs bé, com que ara mateix no et puc fer una abraçada, et regalo aquest post divulgatiu que he escrit a veure si em puja l’oxitocina.

Sincronicitat, serendipitat i casualitat

“Al New York Herald del 26 de novembre de l’any 1911 hi ha una noticia del penjament de tres homes. Van morir per l’assassinat de Sir Edmund William Godfrey, espòs, pare, farmacèutic i tot un cavaller resident a Greenberry Hill (Londres). Va ser assassinat per tres “sense sostre”, el mòbil dels quals va ser un simple robatori. Van ser identificats com a Joseph Green, Stanley Berry i Daniel Hill,  Es a dir, Green, Berry, Hill. M’agradaria pensar que això va ser només una qüestió d’atzar.

Tal i com informa el “Reno Gazette Journal” al juny de 1983, hi ha una curiosa història  sobre un incendi, l’aigua necessària per apagar el foc i un submarinista anomenat Delmer Darion. En Delmer era treballador d’un hotel i Casino a Reno (Nevada) on treballava com a “croupier”. Molt apreciat i considerat com a un home dinàmic, alegre i esportista, la veritable passió d’en Delmer era practicar submarinisme al llac. Segons l’acta del forense, en Delmer va morir d’un atac al cor en algun punt entre el llac i l’arbre on va ser trobat mort, però el més curiós es la nota de suïcidi trobada al dia següent del senyor Greg Hansen, un voluntari per combatre l’incendi, pare de quatre fills abandonats i amb certa tendència a la beguda. El senyor Hansen fou el pilot de l’avió que per accident va treure l’Elmer Darion de l’aigua mentre aquest feia submarinisme. A més, la turmentada vida del senyor Hansen s’havia creuat amb la d’en Delmer Darion, només dues nits abans quan en Greg Hansen va agredir al Delmer, a qui culpabilitzava de la mala sort que havia tingut jugant al “Blackjack” mentre en Delmer n’era el “croupier”. Davant del pes de la culpabilitat i la magnitud de la coincidència, Greg Hansen es va treure la vida. I jo intento pensar que va ser tan sols una qüestió d’atzar.

L’anècdota que va explicar al 1961 durant una entrega de premis de l’associació americana de ciències forenses, el doctor John Harper president de l’associació, va començar amb un simple intent de suïcidi. Sidney Barringer de 17 anys, a la ciutat de Los Angeles el 23 de març de 1958. El forense va dictaminar que el suïcidi sense èxit es va convertir de sobte en un homicidi amb èxit. M’explico, el suïcidi va quedar confirmat per una nota trobada a la butxaca dreta d’en Sidney Barringer. Al mateix temps que el jove Sidney estava a la cornisa d’aquell edifici de nou pisos, una discussió pujada de to tenia lloc, tres pisos més avall. Els veïns van escoltar com ja era habitual, la discussió dels llogaters, i no era gens estrany que s’amenacessin amb una escopeta o amb una de les moltes pistoles que guardaven a la casa. En una d’aquestes baralles entre els dos, l‘escopeta es va disparar per accident just quan en Sidney passava per allà (caient del terrat, desprès d’haver-se llançat voluntàriament). A més, aquests dos llogaters van resultar ser Fay i Arthur Barringer, els pares d’en Sidney. Al ser acusada dels càrrecs desprès de que la policia li dones moltes voltes a la situació, Fay Barringer va jurar que no sabia que l’arma estava carregada perquè mai les duien carregades. Un nen que vivia a l’edifici, visitant ocasional i amic d’en Barry va dir que havia vist sis dies abans com en Sidney carregava l’escopeta. Pel que sembla, tantes discussions i baralles i tanta violència eren massa per en Sidney Barringer i coneixent la tendència dels seus pares a barallar-se, va dir que volia fer alguna cosa. L’amic d’en Barry va explicar que aquest havia dit que volia que els seus pares es matessin entre ells. Que l’únic que volien els seus pares era matar-se i que ell els ajudaria si allò era el que desitjaven.

Sidney Barringer salta del terrat del novè pis mentre els seus pares discuteixen tres pisos més avall. El tret per accident de la seva mare encerta en Sidney a l’estomac quan passa per la finestra del sisè pis. Mor a l’instant, però segueix caient fins arribar tres pisos més avall a una xarxa de seguretat instal·lada tres dies abans per a un grup de “neteja finestres”. La xarxa instal.lada hagués esmorteït la seva caiguda i li hagués salvat la vida de no ser pel forat de bala que tenia a l’estómac. De manera que la Fay Barringer va acusada de l’assassinat del seu fill i en Sidney Barringer va ser declarat còmplice de la seva pròpia mort. I en la humil opinió d’aquest narrador això no es quelcom que simplement va passar. Això no pot ser una d’aquelles coses. Això, si us plau, no pot ser una d’aquelles coses. Pel que a mi respecte no pot ser. Això no va ser tan sols una qüestió d’atzar, no. Aquestes coses estranyes succeeixen a totes hores.”

Això que acabo d’escriure, es l’inici de la pel.licula “Magnolia” de l’any 1999. Per mi, es la millor part de la pel.lícula i un dels millor inicis de pel.licula que he vist mai. Aquestes històries s’expliquen mitjançant una veu en “off”. Jo he afegit algunes frases més perquè s’entengués millor.

No t’ha passat mai que camines pel carrer i penses en un amic a qui fa temps que no veus quan de sobte te’l trobes. O quan estàs a punt de trucar a algú i en aquell moment de sobte sona el telèfon i es aquesta mateixa persona. He llegit que a tothom li passa almenys una casualitat extraordinària un cop a la vida. Jo crec que ens passen moltes més, potser no extraordinàries, però si sorprenents coincidències, el que passa es que no ens ho apuntem i de seguida ens n’oblidem (com els somnis). Fa una setmana vaig anar al concert de Metallica a l’estadi olímpic de Montjuic. Fa un any i pico, vaig conèixer un noi en una celebració d’aniversari d’una amiga comuna a qui li agradava molt Metallica. Aquella nit vam estar parlant una mica d’aquest grup musical. El dia del concert, mentre pujàvem la muntanya cap a l’estadi li vaig explicar això a en Roger i em vaig preguntar si aquell noi aniria al concert de Metallica (les entrades eren cares i s’havien esgotat molt ràpidament mesos abans). Mitja hora desprès, amb el concert encara per començar, em trobava enmig de la pista envoltat d’una munió de gent per tot arreu. 52.000 persones estàvem esperant  a que sonés la cançó d’Ennio Morricone “Ecstasy of Gold” (es la cançó de la peli “El Bueno, el feo y el malo” amb la que Metallica obre sempre els seus concerts) i de sobte, sento que algú em toca l’espatlla i em diu “em preguntava si et trobaria aquí”, no cal dir que era el noi que vaig conèixer en aquella celebració d’aniversari.

Tot això, em recorda una teoria de Jung que vaig llegir fa temps. Carl Gustav Jung  va ser un psiquiatre i psicòleg suís que va col.laborar amb Sigmund Freud fins que desprès d’una forta discussió, els seus camins es van separar definitivament al 1913.

A ell li devem, entre d’altres coses, la diferenciació entre introvertit i extravertit. Avui en dia aquests dos conceptes s’utilitzen tant que han esdevingut descriptius, però originàriament provenen d’una classificació que va fer Jung sobre els diferents trets de la personalitat. També destaquen de la seva obra, la teoria dels arquetips, l’inconscient col.lectiu, la sincronicitat, etc.

Jung era científic, però també estava interessat per altres temes no científics com ara l’alquímia, les qüestions esotèriques, les mitologies i la sincronicitat. La seva obra es per tant, una barreja entre ciència i misticisme.

La sincronicitat es un vincle profund i misteriós entre dos fets que no obeeix al principi causa-efecte però que  tampoc es casualitat.

Es tracta de dos fenòmens o situacions independents que s’entrellacen misteriosament i creen el que sembla un missatge orquestrat per l’atzar.

Aquestes casualitats significatives o coincidències extraordinàries obeeixen a una llei universal i desconeguda independent de la llei física de la causa-efecte segons aquesta teoria que el suís va desenvolupar cap al final de la seva vida, l’any 1957.

Aquesta teoria però, no es pot presentar de manera científica, no hi han proves que la puguin recolzar, tot i que per desenvolupar-la, Jung va col.laborar amb el premi Nobel de física y pare de la mecànica quàntica Wolfgang Pauli.

La “sincronicitat” o coincidència  més coneguda i de la que se n’ha parlat més, es un esdeveniment que li va succeir a l’actor Anthony Hopkins. Fa anys, va ser contractat per treballar a la pel.licula “La dama de Petrovka”. Quan va saber que el film estava basat en una novel.la del nord-americà George Feifer, es va dedicar un dia sencer a recórrer sense èxit les llibreries de Londres. Quan tornava cap a casa, mentre esperava que arribés el metro, va descobrir un llibre abandonat al banc on estava assegut. El llibre era “La dama de Petrovka”. Per si amb aquesta coincidència extraordinària no ni hagués prou, dos anys desprès, en iniciar-se el rodatge de la pel.lícula, Hopkins va conèixer l’autor de la novel.la, el qual li va comentar que havia perdut el seu llibre ple d’anotacions feia temps, durant un viatge a Londres. Quan l’actor li va ensenyar l’exemplar que havia trobat al metro anys enrere, resulta que era el mateix que Feifer havia perdut!

Diuen que la coincidència més gran de tots els temps (comprovada i constrastada) es la següent:

Un noi de 17 anys que es deia Erskine Lawrence Ebbin anava amb la seva moto i va morir atropellat per una taxi en un carrer de Hamilton (capital de les illes Bermudes). Va ser el 22 de juliol de 1975. Exactament un any abans, el seu germà (que en aquell moment tenia 17 anys) també havia mort atropellat mentre conduïa una moto. Fins aquí es una desafortunada coincidència però el que la fa tan extraordinària es que resulta que qui va atropellar al germà era també un taxi, conduit pel mateix taxista que va atropellar l’Erskine, al mateix carrer de Hamilton i a més a més portava….. al mateix passatger! Al.lucinant!

Relacionada amb la casualitat també existeix la paraula “serendipitat” (de l’anglès serendipity). Es un valuós descobriment afortunat i inesperat que succeeix quan s’està buscant una cosa però se’n troba una altra de molt millor. Es tracta de troballes imprevistes que donen lloc a grans avenços.

S’acostuma a associar amb el món de la ciència perquè importants descobriments s’han aconseguit degut a errors involuntaris dels investigadors, però no es exclusiu de la investigació científica ja que en podem trobar molts exemples en el dia a dia. Per exemple quan una persona estudia una carrera que no es la seva primera opció però es troba que per nota només pot anar a la que en un principi, era la seva quarta preferència. Comença aquesta carrera i s’adona que aquella es la seva autèntica vocació i no la que en un principi s’imaginava. O un exemple més insignificant, vas al cine a veure una pel.lícula però s’han esgotat totes les entrades i només en queden per una pel.lícula de la qual no n’has sentit gens a parlar. Al final decideixes veure-la i resulta que es una obra mestra que es converteix en la pel.lícula revelació de l’any, molt millor que la que volies veure inicialment.

La “serendipitat”, però, com ja he dit abans està sobretot relacionada amb la ciència ja que els exemples de serendipitat que trobem en aquesta disciplina son més impactants i espectaculars. El “viagra” per exemple, es va descobrir perquè va resultar ser un important efecte secundari d’un medicament que s’estava desenvolupant per combatre les angines de pit. Mentre treballava en un xarop pels problemes de digestió, John S. Pemberton va inventar la Coca-Cola. Els Post-It van sorgir degut a un projecte que va resultar fallit. Mentre es desenvolupava un adhesiu permanent, veient que aquest adhesiu creat no tenia la potencia suficient, un treballador de la mateixa empresa va pensar que es podria comercialitzar aquell adhesiu com a bloc de notes que es poden enganxar  a les coses de manera provisional. Em puc posar sacarina al cafè perquè al 1879 un científic es va menjar un panet sense rentar-se les mans. Ens escalfem els aliments al Microones perquè un radar amb el que experimentava un enginyer anomenat Percy Spencer va fondre una barreta dolça que aquest portava a la seva butxaca. Altres serendipitats o descobriments casuals van ser els Raigs X, el LSD, els cereals Kellog’s, els marcapassos, el velcro, etc. però sens dubte, la serendipitat més important de la història i que ha salvat moltes vides va succeir un dia de 1928 quan un científic va deixar una placa amb cultius al laboratori que per descuit es va oblidar d’eliminar. En aquesta placa es va cultivar una bactèria anomenada “staphylococcus” al voltant de la qual van aparèixer uns fongs florits (“moho”) que van paralitzar el creixement d’aquesta bactèria i desprès la van matar (segurament el fong provenia del laboratori del costat). Aquest fong va alliberar una substància anomenada penicilina (un potent antibiòtic) i el responsable d’aquell oblit al laboratori es deia Alexander Fleming.

Confuci, Bob Marley i Batman

Avui et parlaré d’una cosa de la qual vaig fer referencia en un post anterior, perquè vaig abandonar la idea d’estudiar la carrera de Filosofia.

Quan em vaig assabentar que hi havia una disciplina que estudiava coses com el coneixement, el pensament, l’existència, les idees, els processos d’aprenentatge etc., vaig pensar que per una persona tan curiosa com jo, allò em venia com anell al dit. Eren els estudis ideals per mi. Però de mica en mica aquesta il.lusió es va anar convertint en petites decepcions. Quan vaig començar a estudiar filosofia vaig veure que ja de bon principi, es plantegen moltes preguntes i moltes qüestions. Això va en augment i fa que encara tinguis més intriga per saber les respostes, però aquestes no arriben. A mida que continues estudiant, es van generant nous dubtes i més interrogants però les respostes continuen sense arribar. Fins que arriba un dia que te n’adones que aquestes respostes que fa temps que esperes no arribaran mai. Moltíssimes preguntes però poquíssimes respostes.

Filosofia es una carrera de lletres i les respostes que tan esperava jo, crec que només te les poden donar les ciències (neurologia, neuropsiquiatria, astronomia, astrofísica, neurobiologia…). La Filosofia hauria de ser una carrera de ciències o almenys ciències mixtes, però si fas un cop d’ull al programa de la carrera, veus que només et trobes un parell o tres d’assignatures relacionades amb la ciència i que la gran majoria estan relacionades amb l’antropologia, l’historia, l’art, etc. Aquesta carrera té un nom equivocat, crec que s’hauria de dir “Història de la Filosofia” de la mateixa manera que existeix la carrera de “Història de l’Art” que no es el mateix que “Belles Arts”. De fet, si ens fixem en els primers filòsofs a la Grècia Antiga, tots ells eren gent de ciències.

Hi ha una curiositat que exemplifica molt bé tot això, i es que a l’Acadèmia, l’escola que va fundar Plató a l’antiga Grècia, hi havia un rètol que deia “Prohibida l’entrada a qui no sàpiga matemàtiques (geometria)”.

Durant la història hi hagut molts filòsofs de ciències però han anat sorgint molts autors que venien de lletres i ja en el S.XX trobem que molts dels filòsofs més importants han estudiat lletres, com ara teologia, filologia etc. com per exemple Nietszche, Heidegger, Foucalt, Max Weber, Hannah Arendt … i crec que es un dels motius del perquè tots els dubtes “filosòfics” dels que parlava abans quedin sense contestació.

Quan feia la carrera de Dret, hi havia una cosa que es deien crèdits de lliure elecció i consistia en que havies de fer unes assignatures (el 10% de la carrera) que no tenien res a veure amb els estudis que cursaves. La majoria de gent que conec es va decantar per les coses més fàcils (des d’aeròbic fins a assistir a conferències), jo vaig triar assignatures que m’interessaven (la veritat es que em vaig complicar molt la vida).

Una de les assignatures que vaig fer vas ser “Introducció al pensament xinès”. Havíem de llegir-nos quatre llibres i després, fer un petit treball sobre cada llibre. El primer llibre que ens vam haver de llegir va ser el “Lun Yu” de Confuci.

Al igual que Sòcrates, Confuci no va deixar res escrit. El “Lun Yu” es una recopil.lació feta possiblement per algun dels seus deixebles (o  deixebles dels seus deixebles), formada bàsicament per aforismes, conversacions amb els deixebles, anècdotes, cites etc. Durant el llibre, hi apareix reiteradament (de diferents maneres) la dita  o  principi de “no voler per als demés el que no es vulgui per a  un mateix”. Aquest principi moral està vigent avui en dia i existeix a totes les cultures, religions i filosofies d’arreu. Es freqüent sentir aquesta dita (o variacions d’aquesta)  a  pares  i  educadors quan volen ensenyar  i  donar consell als nens petits.

El llibre gira sobretot al voltant dels conceptes d’Humanitat, Pietat Filial i Estudi.

La Humanitat representa la virtut suprema,  i  es refereixi  a  estimar els altres, desitjar el bé.

La Pietat Filial consisteix en el respecte als pares i a la  gent gran i el compliment dels deures cap a ells (no s’ha de donar més preocupació als pares que la teva pròpia salut, es diu al llibre).  La Pietat Filial es la base de les relacions socials, de l’ordre  i  de la pau (les persones més joves han d’escoltar a les més grans). 

L’Estudi es important, no per convertir-se en erudit, sinó per desenvolupar la humanitat  i  fomentar la virtut. L’estudi inclou el cultiu de les “sis arts” (a les que ja vaig fer referència en el post número 7 titulat “Tintin, Persèpolis i Lucky Luke”) i que son els rituals, la música, el tir amb arc, la conducció de carruatges, la caligrafía i les matemàtiques.

La filosofía de Confuci, es una mena d’ètica social basada en l’automillorament  i  la perfecció individual com a base perquè la societat en global la pugui aconseguiri va ocupar durant molts anys un lloc central en la ideología i la vida quotidiana de la Xina, estenent també la seva influencia cap a a Corea, Japó i el Vietnam.

Recordo que quan estudiava Filosofia a COU vaig estudiar entre d’altres els filòsofs presocràtics, Aristòtil, Plató, Descartes, Locke, Hume, Kant etc., però en canvi a Confuci, ni tan sols se l’anomena. Tampoc a cap altra filòsof que no sigui europeu. Moltes vegades critiquem als americans perquè pensen que son el centre del món, i així ens ho demostren sovint a través del productes audiovisuals que produeixen i que la resta del mon consumim. Potser això no ens deixa veure que nosaltres els europeus també tenim una visió bastant eurocentrista del món. Jo crec que també soc una mica eurocentrista. Intento, no ser-ho o almenys minimitzar-ho i interessar-me també per les altres cultures. M’agrada molt Europa i de fet prefereixo viatjar pels països europeus que no sortir del continent a veure altres països (nomès ho vaig fer quan vaig anar a Nova York).

L’etnocentrime no es patrimoni exclusiu dels europeus, però. Afrocentrisme, sinocentrisme o latinoamericanisme també col.loquen al centre el seu sistema de valors i la seva etnia per davant de les altres. L’etnocentrisme considera que la cultura pròpia es superior a les altres i es el model de referencia a través del qual s’examinen o es valoren les altres cultures. Això fa que s’emetin judicis de valor en els que es menyspreen les demès cultures que es consideren endarrerides, salvatges… L’etnocentrisme portat a l’extrem dona peu al racisme i a la xenofòbia. Quan vaig estar estudiant a Anglaterra els primers sis mesos de l’any 1996 jo mateix vaig protagonitzar una situació que es pot titllar d’eurocentrista. Compartia habitació amb un noi de Corea del Sud. Un dia em vaig posar una samarreta en la que apareixia dibuixat el personatge del Tintin. El meu company coreà em va mirar i em va preguntar qui era aquell personatge. Jo, molt sorprès per la seva pregunta li vaig dir que es tractava del personatge de còmic més famós del món. Ell em va dir que allò no podia ser, perquè a Corea i a Asia en general, el Tintin no era conegut. Jo llavors li vaig preguntar quin era llavors per ell, el personatge de còmic més famós del món, i em va dir que segurament Batman o Superman, ja que aquests eren coneguts a tot el món… Em vaig quedar sense saber que dir-li perquè vaig veure que tenia raó.

El contrari a l’etnocentrisme es el relativisme cultural que considera a tota cultura com a vàlida. Segons aquesta corrent, cada cultura estableix el seu propi sistema moral o ètic, No existeixen veritats morals o principis ètics universals, sinó que cada cultura te els seus propis, per tant els costums, rituals o tradicions de cada societat només es poden entendre en funció de la cultura a la què pertanyen, ja que no hi ha un estàndard definitiu sobre el “bé” i el “mal”. T, tot dependrà de la cultura en la que un individu es mogui (el que es dolent en una determinada cultura pot ser bo en un altra).  

Aquesta corrent va ser plantejada per l’antropòleg Franz Boas en el segle XX. Deia que les cultures no es poden comparar, no hi ha “superiors” ni “inferiors”, sinó que totes les cultures son iguals. Va sorgir com una reacció a l’ etnocentrisme dominant de l’època i per reinante i per mirar de salvaguardar la pluralitat de les cultures del món.

Aquest pensament es va elaborar en els primers anys de l’antropologia cultural amb la revisió dels relats de cultures no europees fets per viatgers i missioners, tenyides d’etnocentrisme. El relativisme cultural “diu” a l’investigador que ha de ser obert de ment per fer un exercici d’ immersió en el seu objecte d’estudi i així poder comprendre la naturalesa de cada cultura sense caure en judicis de valor.

Jo estic bastant d’acord amb el relativisme cultural perquè crec que si analitzes i jutjés una altra cultura prenent com a base la teva pròpia cultura, ja estàs assumint que la teva es superior (més avançada), i sempre consideraràs les altres com a “estranyes” o “no normals” en quan comportin hàbits oposats als de la teva cultura (com pot passar per exemple amb la poligàmia).

El que passa, es que el relativisme cultural presenta molts problemes. Si segons aquest corrent totes les cultures son vàlides, tots els comportaments i practiques dutes a terme dintre d’aquestes cultures també han de ser vàlides. Llavors, acceptem la poligàmia per exemple, d’acord, però que passa amb aquelles conductes o practiques culturals que atempten contra els drets humans, contra els drets fonamentals i contra la dignitat de les persones com per exemple la lapidació de dones per adulteri o la mutilació genital femenina?

Jo crec que encara que no hi hagi un estàndard definitiu sobre el “bé” i el “mal” comú a totes les cultures, el límit ha de ser com a mínim la vida, integritat i dignitat de les persones.

Acabaré amb un altra anècdota també relacionada amb el tema de l’etnocentrisme. Un cop vaig llegir una entrevista en la que un periodista li preguntava a una persona quina creia ella que eren el grup o artista més important i popular de la història de la música, si Elvis Presley o The Beatles. El seu interlocutor li va respondre que cap dels dos. Li va dir que tant Elvis com els Beatles eren molt coneguts però sobretot a Estats Units i a Europa. Ell creia que la icona musical més famós i rellevant de la història de la música era el jamaicà Bob Marley. Aquest, a més de ser popular a Estats Units i a Europa era una llegenda als països del tercer món, cosa que no eren ni els Beatles ni Elvis Presley. Vaig pensar en el moment de llegir l’entrevista que el fet que l’entrevistador no consideres també Bob Marley com a possible artista musical més famós i important de la història, tal com havia fet amb els Beatles i amb l’Elvis Presley, era una mostra d’etnocentrisme europeu i nord-americà.

De totes maneres, en opinió meva com a aficionat a la música des de fa molts anys, crec que hi ha poques coses a la vida tan indiscutibles com que els Beatles son el grup més important de la història de la música.

Bielorússia, Quevedo i NOFX

Avui em toca acabar el post anterior i començaré per tres jocs de paraules una mica similars i de pas, contestaré les preguntes que vaig deixar sense resposta.

El Pangrama es un text o una frase en el que s’utilitzen totes les lletres de l’abecedari d’un idioma. Els més bonics son els que utilitzen el menor número de lletres. Tres exemples en tres llengües diferents:

En català – “Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen, coi!”

En castellà – “Aquel biógrafo se zampó un extraño sandwich de vodka i ajo”

En anglès – “The quick brown fox jumps over the lazy dog”

L’oposat al pangrama es el Lipograma on la intenció és ometre una o més lletres. Els lipogrames ja es trobaven presents a l’antiga Grècia.

Me’n recordo de petit, també a Falset i també amb la Yvonne de jugar al joc de parlar només utilitzant una sola vocal, per exemple has de parlar amb una sola vocal, amb la i, “his di pirlir imb ini sili vicil”. Bé això seria una variant del Lipograma, en aquest cas s’exclouen totes les vocals excepte la i. El que passa es que en aquest joc el que dius no té cap sentit ja que del que es tracta es sobretot d’evitar dir les altres vocals, que es quan t’equivoques i perds.

A les llengües hi ha moltes paraules monovocàliques com “Agafa” “Acabarà” “Encendre” “Indici” “Idil.li” “dirigir” o “Ozó” en català i “Abalanzar” “brevemente” “inscribir” o “bochorno” en castellà i això et permet construir frases monovocàliques amb sentit com ara “La catalana Marta va cap a casa cantant amb la falsa Yaya Sara” en català o “Plan para mañana: A trabajar a la plaza Santa Ana” en castellà (les dues frases son invenció meva).

Just a l’inversa de les paraules monovocàliques, estan les paraules pentavocàliques que son aquelles que tenen les cinc vocals dins de la mateixa paraula. Les meves preferides son “Bielorússia” “acomiadeu” “autòpsies” “estudiosa” “autoestima” “enumeració” “automatisme” “comunicaven” o “anticonceptiu” en català i “murciélago” “bisabuelo” “Alucinógeno” “Aeronautica” “depuración” “autodestrucción” o “contundencia” en castellà.

Finalment, similar al Pangrama i al Lipograma és el Tautograma. Es tracta d’una frase o text en que totes les paraules comencen per la mateixa lletra. Aquí tenim el típic tautograma que dèiem o sentíem de petits “Mi mamá me mima”. Altres en castellà poden ser “Procurad pensar poco, però profundamente” o “Para poder presumir, practica previamente” M’he inventat aquests dos tautogrames en català mentre escrivia aquest post: “Tres tristos tigres treuen terra tranquil-lament” i “Embogeixo escoltant-la: Ella encisa, enamora…”.

La Dilogia consisteix en repetir una paraula en una mateixa frase però amb diferents significats o usar una paraula que te dos significats dins d’un mateix enunciat, com ara:

“¿Usted no nada nada?” “Es que no traje traje” o “Que pren un informàtic quan te restrenyiment? Fibra òptica” “La NASA està retallant el seu pressupost. Em sembla que no està per llançar cohets”

Com es pot veure, la dilogia sovint es presenta amb finalitat humorística, igual que el Calembour (Calambur) amb qui te moltes coses en comú. El calembour juga amb la separació entre paraules. L’agrupació de les síl-labes d’una o més paraules altera totalment el significat d’aquestes.

.-  “Yo lo coloco y ella lo quita” (Yo loco loco y ella loquita)

.- La chica le dice al chico -Te detesto- i el le responde -K de Kilo- -¿Que dices?- -No sé, has empezado tú-

.- El último animal es el delfín.

El calambur més famós però, s’atribueix a l’escriptor Francisco de Quevedo. Expliquen que un dia va fer una aposta amb uns amics en una taverna, segons la qual l’escriptor s’atreviria a dir-li a la reina Isabel de Borbón que era coixa (Isabel era la dona de Felip IV, patia coixesa i s’enfadava molt quan li recordaven aquest defecte físic). Quevedo va anar a veure-la i li va portar un clavell i una rosa. Quan li va donar a escollir li va dir: “Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad escoja”. D’aquesta anècdota, no se sap avui en dia encara, si es veritat o si es tracta d’una llegenda.

El calambur s’utilititza molt en les endevinalles. La més popular sense dubte es  “Oro parece, plata no es. ¿Que es?” però n’hi ha molts més com “Blanca por dentro, verde por fuera, si quieres que te lo diga, espera” o “Por un caminito va caminando una animalito y el nombre del animalito, ya te lo he dicho” (les respostes a aquestes tres endevinalles son com ja sabràs ”platano”, pera i vaca, respectivament).

En castellà existeix el Retruécano que es una figura retòrica de repetició. Consisteix en incloure dos paraules semblants en una mateixa frase, de manera que la segona part d’aquesta contradiu o fa contrast amb la primera. S’utilitza a vegades amb finalitats humorístiques. En son exemples:

.-  Hay que trabajar para vivir, no vivir para trabajar

.- No es lo mismo dos bicicletas viejas, que dos viejas en bicicleta

.- Ni son todos los que están, ni están todos los que son

En català existeix el Contrapet que es la transposició (canvi de lloc) de lletres o síl-labes en una mateixa frase, fet que produeix un efecte xocant ja que li dona un sentit diferent a la frase. Una frase neutra, anodina o inofensiva es transforma en una frase gamberra o picant.

Va ser creat pel francès François Rabelais i “importat” al català pel filòleg Enric Moreu-Rey que va escriure el llibre “El joc del contrapet” (1987). Uns quants exemples son:

.- “Desprès de pagar-se, s’han anat a casar / Desprès de pesar-se, s’han anat a cagar”

.- “Segons com, a la Josefa se li veu la piga / Segons com, a la Josepa se li veu la figa”

.- “A la borda la metzina / A la merda la botzina”

.- “Quan no hi ha força motriu no empenyis / Quan no hi ha força motiu no emprenyis”

En llengua anglesa existeix l’Spoonerism que es una mica diferent al contrapet. Les principals diferències es que, el primer es en realitat una errada involuntària i la frase resultant no te cap sentit. Així per exemple l’spoonerism seria en comptes de dir “El Mercat de Sant Antoni” dir “El Marconi de Sant Antat”

La història de l’Spoonerism es curiosa, ja que sorgeix degut a les errades o lapsus d’un reverend anomenat William Archibald Spooner que era professor d’Oxford. Quan parlava, sovint canviava les sil.labes entre dues paraules a la mateixa frase, com quan en una ocasió que volia esbroncar als alumnes per no haver assistit a les seves classes d’història en comptes de dir “You have missed my history lectures” va dir “You have hissed my mistery lectures” (heu xiuxiuejat el meu curs de novel.la policíaca). Eren tan habituals aquests lapsus que els alumnes van començar a elaborar “spoonerisms” clandestins. I es que de tan freqüents i xocants es va donar el seu nom “Spooner” a aquesta errada lingüística “Spoonerism”. Avui en dia es fan spoonerisms amb intencionalitat, es a dir, que no es tracta només d’una errada espontània sinó que es força o es busca expressament aquesta errada per fer més expressiu el missatge i per cridar més l’atenció. Es a dir, que s’utilitza com si es tractes d’un recurs estilístic més. Per exemple fa uns anys van fer a Londres una manifestació en contra del brexit i a favor de la Unió Europea. Hi havia una manifestant que duia una pancarta que deia “Buck Frexit” que es un spoonerism de “Fuck Brexit”. Doncs bé, la foto d’aquesta pancarta va sortir a tots els diaris. No és aquest, per això, el meu spoonerism preferit.

Hi ha un grup de punk-rock melòdic que es diu NOFX. M’agradava molt aquest grup quan era més jove, i en especial un àlbum seu de l’any 1994 anomenat “Punk in Drublic”. Els vaig descobrir al 1996 i m’encantaven. Aquell mateix any els vaig veure en directe a la sala Zeleste quan presentaven l’album posterior al “Punk in Drublic”, que era molt pitjor que aquest. Desprès d’escoltar-me molts abums  d’ells, aquest album continua sent el meu preferit i es un dels albums que m’agraden més de la música en general. Està ple de cançons rodones i himnes. Doncs bé, no fa molt que em vaig adonar que el títol d’aquest album es un també un spoonerism. “Punk in drublic” es un spoonerism de “Drunk in públic” (beure en públic).

El maig de l’any passat  al poble espanyol van fer un festival de grups punks al que vaig assistir. Els caps de cartell van ser NOFX i també hi van participar altres grups punks. El festival s’anomenava “Punk in drublic music festival”.

Ja per acabar una última curiositat en anglès. I és que hi ha una paraula de nou lletres, en que cada cop que li treus una lletra continua sent una paraula (en anglès) però amb diferent significat, fins a formar nou paraules que van des d’aquesta paraula de nou lletres fins a una que te només una sola lletra.

  1. Startling (sorprenent, alarmant)
  2. Starting (començant)
  3. Staring (mirant fixament, curiosament)
  4. String (corda)
  5. Sting (punxada)
  6. Sing (cantar)
  7. Sin (pecat)
  8. In (dintre)
  9. I (jo)

Acabaria amb aquest post, el tema dels jocs de paraules. Encara queden jocs lingüístics que es podrien comentar, però ja no m’interessen ni em fascinen tant i respecte d’altres com ara l’acròstic, els jeroglífics o l’alfagrama, en parlaré en una altre moment ja que aquests també tenen importància dins del mon de la criptografia que es un tema que ja tractaré en el futur.

Palíndroms, anagrames i bifronts

A vegades, quan es parla o quan em pregunten si soc de ciències o de lletres, dic sense dubtar que soc de lletres, però pensant-ho una mica amb calma, crec que aquesta resposta té moltíssims matisos en el meu cas concret.

Sempre m’he considerat una persona de lletres perquè aquesta es la opció que vaig triar a COU (la opció C, que era la de lletres mixtes). Les matèries comunes eren llengua catalana, llengua espanyola, llengua estrangera (Anglès) i Filosofia. Les dues obligatòries d’aquesta opció C (Ciències Socials), eren Matemàtiques II i Història Contemporània, més dos optatives a escollir entre quatre que en el meu cas van ser Literatura espanyola i Història de l’Art. A vegades m’he plantejat, com m’hauria anat a la vida en el tema laboral si hagués triat ciències.

Com acabo de dir, vaig fer matemàtiques fins a l’últim curs i encara que al principi em costaven, al final sempre les acabava aprovant sense cap problema. Les matemàtiques per mi eren com una endevinalla, com un trencaclosques difícil que al principi pensava que no podria resoldre mai. A més, a mesura que passa el temps la cosa encara es posa pitjor, però llavors, de sobte se m’encén la bombeta i ho començo a entendre tot i finalment trobo la solució. A més, en les matemàtiques (igual que quan resols un enigma o un trencaclosques) trobar la solució et produeix una sensació molt gratificant que no passa amb cap altra assignatura. Perquè a més, cosa que no succeeix en les altres assignatures (bé en Física sí) pots comprovar (demostrar) si la resposta es correcte o no.

Es paradoxal el fet que tries lletres quan les assignatures que més m’han costat i he suspès no han estat mai ni las matemàtiques ni la física ni la química, sinó les llengües.

Per començar, l’assignatura que més m’ha costat, que més he odiat i més cops he suspès a la meva vida és el llatí. Per sort només la vaig estudiar a segon de BUP on la vaig suspendre a cada avaluació, em vaig tenir que examinar al setembre on la vaig tornar a suspendre.

Al següent any, a tercer de BUP em van quedar tres assignatures pel setembre. No eren pas les matemàtiques, sinó la literatura catalana i la literatura espanyola (i perquè en aquell curs no s’estudien llengües catalana i espanyola perquè sinó…..) i per acabar-ho d’adobar encara arrossegava el llatí de segon de BUP que era incapaç d’aprovar. Bé al final al setembre vaig aprovar dues de les tres i vaig suspendre Literatura espanyola (que la vaig haver de recuperar mentre feia el COU).

Amb tot això, gràcies al fet que vaig estudiar en una escola anglesa de la qual sorties als 13/14 anys amb un nivell molt alt d’anglès (superior al de COU) vaig poder evitar mals majors. L’anglès per mi va ser durant el batxillerat i el COU, una assignatura menys per estudiar.

Respecte a la llengua catalana, el fet que la portés “instal.lada de fàbrica” i el fet que no s’estudiés la sintaxi perquè ja s’estudiava a llengua espanyola i es valorés especialment l’ortografia, em va beneficiar molt (al llegir en català no cometia gaires faltes). No treia grans notes en català però anava aprovant.

La llengua espanyola ha estat sempre la meva “bèstia negra” tant a l’escola com a l’institut. Concretament la gramàtica i més concretament encara, la sintaxi. Vaja, que encara avui en dia tinc malsons amb l’anàlisi sintàctic de les oracions tant simples com compostes. Mai ho he entès, que si atribut, que si verb copulatiu……. Suposo que com que no m’interessava, no li veia el sentit, no devia fixar-me ni prestar  gaire atenció.

No em va sorprendre gens, que la pitjor nota que vaig treure a la Selectivitat va ser el 2,5 de Llengua Espanyola. Per contra, en Matemàtiques II vaig treure la millor nota amb un 8 (bé, la segona millor nota, darrera de l’anglès però pels motius que he explicat abans, es clar).

En fi, soc una persona de lletres però a qui li agraden les matemàtiques i que treu les pitjors notes en llengües. D’altra banda, considero que el que millor se’m dona es escriure. Amb aquestes contradiccions es normal per exemple que no m’hagi agradat mai jugar a l’”scrabble” però en canvi m’encantin els jocs de paraules.

Recordo estar a Falset un estiu, amb la meva cosina Yvonne buscant cotxes amb matrícules capicua. Tinc el record una mica esbiaixat i poc precís i no sé si es una cosa que fèiem habitualment o només aquell dia que m’ha vingut ara a la memòria.

Capicua es un número que es llegeix igual d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra. El dia i el mes en que vaig néixer (21 de desembre) per exemple formen un número capicua 2112. Quan això succeeix en les paraules o frases s’anomena palíndrom.

Un Palíndrom es una paraula que es llegeix igual en qualsevol sentit. El típic palíndrom que deia quan era petit era “Sugus”. Ara, els palíndroms que més m’agraden son “radar” i “mínim”. En castellà m’agrada “reconocer” i “somos”.

Pel que fa a les frases que es llegeixen de la mateixa manera endavant que en darrera, les més brillants per mí son “Catalá, a l’atac!” “A treballar allà, Berta!” “Cita-la a l’àtic” i “És així, ase! mentre que en castellà el típic que t’ensenyen a l’escola es “Dábale arroz a la zorra el abad”. A mi m’agraden especialment “Luz azul” “Se van sus naves” “Yo hago yoga hoy” i la genial “Sé verlas al revés”. Potser aquesta afició meva sigui una mica extravagant però pensa que hi ha gent que porta aquesta afició més enllà. I es que existeix una associació nascuda a Catalunya que es diu Club Palindromista Internacional que va néixer l’any 1987. Com a curiositat, un dels membres del club va complir fa poc 103 anys, que vol dir que fa dos anys va tenir una edat capicua de tres digits (101).

L’Anagrama es una variant del Palíndrom. Es tracta d’una paraula que al canviar l’ordre de les lletres (però sense afegir-ne de noves ni tampoc treure’n cap) dona lloc a una altra paraula que vol dir un altra cosa. El joc consisteix doncs, en canviar la posició de les lletres per obtenir un significat diferent. En català tenim per exemple “Pare-Pera” “Triple-Rèptil” o “Roma-Amor” i en castellà “Frase-Fresa” “Nepal-Panel” “Caliente-Alicante”  “Ecuador-Acuerdo” “Argentino-Ignorante” o  “Necrófila-Florencia”. El que em sembla genial es l’anagrama que surt amb la paraula “Metacarpiano” (un os de la mà). Et donaré la resposta la final del mail, perquè la puguis pensar.

L’escriptor català Salvador Espriu va crear en les seves obres un mon imaginari anomenat “Sinera”. Es l’anagrama d’”Arenys” (Espriu era originari i passava els estius a “Arenys de Mar”).

Similar al palíndrom es el Bifront amb la diferència que la paraula o frase canvia de significat segons el sentit amb el que es llegeixi. De manera que si llegim un bifront d’esquerra a dreta la paraula te un determinat sentit, però si la llegim de dreta a esquerra té un altra sentit com per exemple “Llop-Poll” “Arròs-Sorra” “Coll-Lloc” o “Olla-Allò” en català i “Odio-Oido” “Amar-Rama” “Educa-Acude” o la frase “La mina de sal-La sed animal” en castellà.

Estic veient, que m’està sortint tan llarg aquest mail que el dividiré en dos. Si bé el “trio” del títol (palindroms, anagrames i bifronts), son els jocs de paraules que més m’agraden, n’hi ha més que val la pena comentar. Per exemple, allò que fèiem de petits de parlar només usant una vocal, es una ximpleria infantil o s’anomena d’alguna manera?

 “Mi Mamà me mima” és també un joc de paraules? Que totes les paraules d’aquesta frase comencin per la mateixa lletra fa que rebi algun nom especial?

Per acabar tres curiositats:

– Palíndrom en anglès “Madam, I’m Adam”

– Anagrama genial en anglès “Clint Eastwood- Old West Action”

– Anagrama de “Metacarpiano” es “Aparcamiento”.