Quim Monzó, Mozart i Renoir

Fa temps vaig llegir un conte d’en Quim Monzó anomenat “Els Llibres”. Es tracta d’un relat que pertany al seu llibre “Guadalajara”. En aquesta història, el protagonista va a una llibreria i es compra quatre llibres. Té tots quatre llibres al davant i no sap per quin començar. Podria començar-los tots alhora però s’adona que aquesta tampoc és la solució perquè de totes maneres tindrà que obrir primer algun dels quatre llibres. Finalment, n’obre un. Es tracta d’una novel.la d’un autor americà que té un inici una mica inquietant. El protagonista del conte d’en Quim Monzó considera que l’inici és el millor moment d’un llibre, perquè “les possibilitats són, sempre immenses i tota la història ha de venir encara poc a poc”. Es pregunta si l’escriptor de la novel.la aconseguirà mantenir-lo seduït fins a l’última pàgina o si hi haurà un moment abans del final en què la seducció es trencarà. “Mai un relat no és tan bo com el ventall de possibilitats que ofereix just quan comença”, pensa el protagonista del conte. “És en el moment de l’inici quan les històries són perfectes i els escriptors no haurien de desenvolupar els plantejaments inicials sinó únicament plantejar inicis i abandonar-los en el moment més suggeridor”, continua reflexionant el lector del conte, que poc després s’adona que això no es una cosa exclusiva dels llibres, sinó que també es pot aplicar a les pel·lícules, obres de teatre i fins i tot a la política. Que potser “no es més interessant i  engrescador un programa polític que no pas la seva execució un cop escollit el partit per governar” es pregunta el protagonista que segueix rumiant sobre tot plegat fins arribar a la conclusió que “les coses haurien de començar sempre i no continuar mai”. Com que no pot fer això amb la vida però si amb els llibres, no n’acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines com a màxim, quan el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col·loca  a la prestatgeria (per ordre alfabètic del cognom de l’autor).

A mi em fa gràcia aquesta idea que té el protagonista del conte, que creu que l’inici és el millor moment d’un llibre (o d’una pel·lícula o d’una sèrie…). Jo crec que en aquest cas, en Quim Monzó utilitza aquest pensament del protagonista del conte (i les seves posteriors reflexions) per explicar una petita història amb grans dosis d’humor, surrealisme i exageració (que van augmentant a mesura que avança la narració). Penso que el conte tracta sobre les expectatives que no es compleixen i sobre les decepcions (i pors) que la vida comporta (“a mesura que avanci, la vida ho anirà pansint tot” pensa en un moment donat el protagonista). Però com dic, a mi em fa gràcia aquesta idea que pensa el protagonista del conte que, es en el moment de l’inici quan les històries són perfectes. A mi precisament em succeeix el contrari, el que més em costa de llegir, de veure, etc. és al començament. Al principi no conec els personatges i em costa entrar dins la història. Necessito fer una inversió inicial d’atenció abans que la història comenci ser plaent per mi.  Em fa falta esperar un cert temps abans de començar a gaudir del llibre o pel·lícula. Em cal una certa autodisciplina per vèncer l’obstacle inicial que suposa per mi el començament d’una història. Quan es tracta d’una pel·lícula el temps pot variar però es al voltant dels 20-25 minuts que ja em començo a enganxar. Quant a les sèries, he de superar els primers capítols i pel que fa als llibres, “el peatge” que he de “pagar” són aproximadament els primers 50 fulls per començar a “connectar” amb la narració.

Tot això depèn molt es clar de la pel·lícula, sèrie o llibre. Amb alguns costa més entrar mentre que en d’altres t’hi enganxes de seguida. La veritat és que al llarg de la meva vida, són poques les pel·lícules i llibres que he començat però no he acabat. A vegades he acabat fins al final, històries que no m’han agradat o amb les quals no he connectat gens. Ara mateix, no recordo cap pel·lícula o sèrie que hagi deixat a mitges. Si que em ve al cap en canvi, un llibre que se m’estava fent molt pesat i vaig abandonar sense acabar al cap d’un temps d’haver-lo començat. Es una obra anomenada “Retahílas” de l’escriptora Carmen Martin Gaite. És un llibre que ens van fer llegir a COU a l’assignatura de Literatura espanyola i que ens entrava a la selectivitat. Com que a l’examen de selectivitat ens donaven a triar dues opcions diferents d’examen, vaig pensar que en cas que em preguntessin per aquest llibre, sempre podria escollir l’altre model d’examen (finalment em van preguntar pel llibre “Luces de Bohemia” de Valle-Inclan). Algun cop he pensat en acabar aquell llibre que vaig deixar a mitges (de fet seria tornar a començar perquè no recordo res de l’inici tot i que encara guardo el punt per on el vaig deixar). Aquest llibre com ja he dit abans ens entrava dins el programa de Literatura espanyola. Sempre he pensat estranyat com és que s’estudia tanta literatura tan catalana com espanyola i en canvi tan poc (per no dir gens) música i cinema.

Estudiar literatura està molt bé, perquè a més de cultura general agafés la bona costum i l’hàbit de llegir des de jove. Els clàssics ja són una mica més complicats que els llibres de literatura infantil i juvenil que llegeixes de petit, però per això estan les classes i els professors, per explicar-te allò que no entens i aprofundir en aquells aspectes més complexos de l’obra així com contextualitzar-la en l’època en la que es va escriure. Però, i que passa amb la música i el cinema, no són  expressions artístiques com ho és també la literatura? Potser són menys importants? En tota la meva vida acadèmica només vaig cursar un any l’assignatura de música i va ser a primer de BUP. El professor era un senyor bastant gran que al cap de poc es va jubilar i recordo que ens explicava història de la música i de tant en tant ens posava fragments de les peces musicals més importants que s’han compost al llarg de la història. Era una assignatura agraïda perquè era fàcil d’aprovar. Crec que si s’hagués continuat explicant també història de la música l’any següent, m’hagués aficionat a escoltar-la. No va ser fins bastants anys més tard (quan per nadal la meva tia Madó em va regalar un compact disc amb les 100 peces més famoses de la música clàssica) que em vaig acabar aficionant a escoltar-la. Però bé, els que elaboren els plans d’estudis deuen considerar que amb un any d’història de la música en tota la vida escolar n’hi ha prou. Jo penso que és una llàstima. Crec que és important que la gent conegui el “Tirant lo Blanc” o “El Quijote”, però no estaria bé també que la gent sabés apreciar i gaudir de per exemple “Les noces de Figaro” de Mozart o les “Danses polovtsianes” de Borodin?. Malauradament la majoria de la gent no les distingeix quan aquestes sonen per exemple en algun anunci o en alguna pel·lícula. Però crec que la culpa no és només de la gent sinó també es degut a què no ens les han fet escoltar gens durant la nostra vida acadèmica, ni han fomentat  ni ens han motivat perquè les escoltéssim. Tot això, per no parlar dels beneficis demostrats científicament de tocar o practicar un instrument musical des de petit com ara millorar les habilitats cognitives, fomentar la creativitat o exercitar la paciència, la disciplina i la perseverança etc. En algunes poques escoles ensenyen a tocar algun instrument musical però no en la majoria d’elles. Crec que hauria de ser obligatori en totes les escoles, la pràctica d’un instrument musical.

No sé on vaig sentir algú que deia que, encara que quan ets petit et diuen que les assignatures més importants són les matemàtiques, les ciències naturals o les llengües, les assignatures que realment son més importants per formar-te i desenvolupar la teva personalitat quan ets petit són la plàstica i la gimnàstica. Aquests dues assignatures fan que agafis de ben petit el saludable costum de fer exercici (gimnàstica) i fomenten la creativitat i la imaginació dels nens (plàstica). Però en canvi les dues assignatures són bastant menyspreades i molt poc valorades acadèmicament.

Fa poc en una conversa amb un amic, li vaig preguntar si li agradava Renoir i ell em va contestar afirmativament però matisant que li agradava més Monet. Jo un pèl sorprès li vaig dir que em referia al cineasta Jean Renoir, fill del pintor impressionista Pierre-Auguste Renoir.

 Aquest fet em va fer reflexionar. La resposta del meu amic és la que crec que diria la majoria de la gent, però jo em pregunto, com és possible que sigui més conegut un pintor del segle XIX que un cineasta del segle XX. El cine és un art moltíssim més modern que la pintura i que “connecta” més amb la gent d’avui en dia. La gent va molt més al cinema que a exposicions de pintura (a més Renoir també és el nom d’uns populars cinemes). No sé si tinc la resposta per aquesta pregunta, però si que penso que un dels motius perquè això succeeixi és que igual que passa amb la música, no s’ensenya res de cinema (ni història, llenguatge cinematogràfic, fotografia, etc.) al llarg de la vida acadèmica (ni tan sols un any com és fa amb la música).  Això fa que la majoria de la gent (excepte cinèfils) desconegui gran part de la història del cinema i es perdi grans obres mestres del cinema i d’altres pel·lícules antigues molt interessants. Crec que s’hauria de crear l’assignatura d’història del cinema i explicar-la tant a la primària com a la secundària, com és fa amb les literatures. Tu que en penses?

Cadires de rodes, taurons congelats i llaunes de pinya en almívar

L’altre dia mentre dinava, al telenotícies del migdia informaven de la següent notícia:

“La Guàrdia Civil i la Direcció Adjunta de Vigilància Duanera han confiscat 495 quilos de cocaïna de “gran puresa” al Port de Barcelona. A l’interior del contenidor, que venia del Paraguai, s’hi van trobar 450 paquets d’1,1 quilos cadascun, camuflats entre les estelles de fusta per evitar la detecció d’escàners i dificultar la feina dels gossos.“

Sempre m’han fascinat aquest tipus de notícies. Des que sóc petit, de tant en tant els mitjans de comunicació informen quan els agents de l’autoritat intercepten o descobreixen diferents partides de droga amagada. Sempre quedo admirat de l’enginy i originalitat que utilitzen els “narcos” per intentar enganyar a la policia.

El món del narcotràfic no coneix fronteres ni límits i els contrabandistes deixen volar la seva imaginació quan es tracta de traficar i cada cop utilitzen mètodes més sofisticats per transportar aquesta mercaderia. Amaguen la droga en els llocs menys insospitats a fi d’enganyar els diferents sistemes de detecció a què són sotmesos. Per altra banda, ja en ple segle XXI mentre les organitzacions criminals utilitzen moderns aparells electrònics (com per exemple “drons”) i malgrat que la policia utilitza també equips i escàners d’última generació per “lluitar” contra el tràfic de droga, continuen sent els gossos, ensinistrats des de petits, la millor arma contra el narcotràfic (i amb molta diferència segons els experts).

Per part de molts contrabandistes, s’ha intentat distreure l’olfacte d’aquests animals molts cops utilitzant cafè (la droga es porta entre el cafè ja que el fort olor d’aquest producte, supera per exemple l’olor de la cocaïna i a vegades d’aquesta manera s’aconsegueix enganyar als quissos).

Els mètodes de contraban son cada cop més creatius i enginyosos i continuadament s’estan buscant noves formes d’evitar ser detectats . Per mi, el mètode més brillant que he sentit mai per transportar droga camuflada es quan en diverses ocasions s’han enxampat a persones portant cocaïna líquida impregnada en roba. Si, es cert que van descobrir l’engany al final, però no em diguis que no es una idea genial. Per impregnar les peces de roba i desprès recuperar la droga “no es necessari un gran laboratori” segons la policia. La cocaïna es dilueix en aigua, i després es submergeix la roba en el líquid. Un cop estan seques les peces de roba ja estaran llestes per ser traslladades de lloc. Per recuperar la cocaïna quan aquesta hagi arribat al seu destí, la roba es submergeix en aigua perquè desprengui tota la substància que conté i s’extreu i filtra mitjançant un producte químic. Absolutament increïble, penso jo!

Però com ja he dit abans, els mitjans i instruments utilitzats pel tràfic de drogues són innumerables. Hi han grups criminals llatinoamericans que han construït submarins casolans (la majoria d’ells son aparells semi-submergibles però s’han arribat a trobar aparells totalment submergibles molt difícils de detectar).

Sobre la frontera d’Estats Units i Mèxic s’han fet servir catapultes i canons fets d’aire comprimit  per “disparar” les drogues (normalment marihuana).

Un dels episodis més cruels que s’han detectat mai, el trobem quan es van trobar implants d’heroïna líquida a l’interior de cadells de gos (l’operació policial es va anomenar “puppies” que vol dir cadells en anglès).

Però millor que t’expliqui els “descobriments” més “divertits”. Les maneres més curioses de dissimular les diferents substàncies toxicològiques han estat, per mi, tractar de camuflar-les en cadires de rodes, escaioles, bolquers, pilotes de futbol i implants mamaris (la dona tenia les dues ferides encara obertes i els agents van trobar les pròtesis plenes de droga).

Una de les troballes més estranyes que s’han fet mai, va tenir lloc quan a l’any 2009 la marina mexicana va trobar un carregament de taurons congelats que ocultaven paquets amb cocaïna.

Encara que trobem exòtic això dels taurons, no deixa de ser un aliment i amagar droga entre el menjar es sovint el més habitual. S’ha trobat droga en llaunes de pinya en almívar, a dins d’alvocats,  llaunes de tomàquet fregit, tonyines… Dintre dels món alimentari, un recurs molt utilitzat pels “narcos” el trobem en la rebosteria, pastisseria i confiteria (a l’aeroport JFK de Nova York, és van trobar 500.000 dòlars en cocaïna dins de bombons “Ferrero Rocher”, molts cops s’han requisat barretes de cocaïna banyades en xocolata, etc.).

De tots els aliments on s’han amagat drogues, el més curiós per mi, va tenir lloc a Nàpols el febrer de 2016. Doncs bé, en un barri d’aquesta  ciutat, els “carabinieri” italians van desplegar aquell dia un dispositiu antidroga per interceptar a una organització criminal que es dedicava al tràfic de haixix, marihuana i heroïna. El que la policia no va saber fins al moment de les detencions era que aquestes substàncies estaven amagades en l’interior d’ous “Kinder sorpresa” (i tan sorpresa en aquest cas!). Prèviament al seu intent de distribució, s’havia buidat amb un cúter les càpsules grogues que contenen les petites joguines de plàstic i s’havien introduït en el seu lloc dosis de haixix, marihuana i heroïna (quatre dosis per ou segons els investigadors). A més, aquesta organització criminal utilitzava menors d’edat per a transportar aquests estupefaents (fills de membres de la organització). Per cert, dues curiositats sobre els “ous Kinder” que potser no sabies: la càpsula que conté la joguina es de color groc perquè imita el rovell d’un ou i els “amos” d’aquests “ous Kinder” també ho son dels “Ferrero Rocher” i  de la “Nutella”.

Finalment, et parlaré de les “mules” que crec que mereixen un capítol apart dintre del món del narcotràfic.

La “mula” és la persona que fa contraban, es portadora de droga ja sigui fora del cos (compartiments secrets, diferents bosses, o sota la roba enganxada al cos amb cinta adhesiva) com també dintre del propi cos (utilitzant el propi cos com a contenidor de droga).

Algunes “mules” s’arriben a tragar globus de làtex (preservatius o trossos de guants quirúrgics) amb droga per després recuperar-la de les seves fems. Això es molt perillós per la possibilitat de que es pugui rebentar el globus dins de l’estómac (com acostumen a ser quantitats importants de droga, això comporta a vegades la mort de la “mula”).

En el món anglosaxó diferencien “Body packers” i “Body stuffers”. Els Body packers son els que com he explicat abans, ingereixen quantitats de droga entre 10 i 100 bossetes o globus.

Els Body stuffers ingereixen quantitats petites quan estan a punt de ser detinguts per la policia. Son quantitats molt inferiors a les ingerides pels Body packers però en canvi com que no estava previst que la persona ingerís aquesta droga (a diferència dels  Body packers) això  pot comportar una important intoxicació (no tant per la quantitat de droga sinó perquè aquesta esta mal envasada). Amb quines noves estratègies ens sorprendran en el futur els contrabandistes?

Falsos amics, epònims i Kafka

Fa un temps et vaig parlar una mica sobre el món del col·leccionisme i vaig explicar-te breument quines col·leccions feia jo. Em referia llavors a col·leccions materials d’objectes (postals, samarretes…) i em vaig oblidar de dir-te una altra col·lecció que feia, potser en aquell moment no hi vaig pensar perquè no es tracta d’una col·lecció material d’objectes concrets sinó d’una col·lecció intangible. Durant un temps vaig estar col·leccionant “falsos amics” i no em refereixo pas a cap amistat hipòcrita. S’anomenen “falsos amics” a aquelles paraules que s’escriuen d’una manera molt semblant, a vegades fins i tot idèntica en dues o més llengües però que en canvi el seu significat no té res a veure ja que depenent de la llengua de què es tracti volen dir coses completament diferents.

Què que tenen en comú les paraules “agenda”, “brutal”, “central”, “director”, “exterior” “familiar”, “global” o “horrible”? doncs que si t’has fixat bé tots aquests termes s’escriuen igual i tenen el mateix significat tant en català com en castellà com en anglès. Doncs bé, aquests mots reben el nom de “cognats” (“cognado” en castellà i “cognate” en anglès). Es tracta de paraules que tenen el mateix origen etimològic i molt poques diferències entre elles com ara “nit” “night” o “noche”. A mi m’agraden però, els cognats que son idèntics, com els que he citat just abans (algunes pàgines web es refereixen a aquests casos com a “true cognates” o “cognats perfectes”). En el cas anterior eren completament iguals en el tres idiomes però el més freqüent es trobar-los en dos idiomes. Seria el cas d’article (idèntic tant en català com en anglès), “bandera” (mateixa paraula en català i en castellà) o “chocolate” igual en castellà i anglès (recorda que en català es xocolata). Però bé, no era de cognats de què feia col·lecció fa temps, sinó de falsos amics (també anomenats “falsos cognats”).

Com t’he comentat abans, els falsos amics son paraules que semblen el mateix en dos o més idiomes, s’escriuen de manera quasi idèntica però no tenen el mateix significat, no tenen res a veure. Tampoc es que siguin contràries, senzillament tenen significats diferents. Els “falsos amics” que jo col·leccionava era de l’anglès en relació amb el català o el castellà.

Recordo que el primer “fals amic” que vaig “trobar” va ser “exit” i crec que va ser de petit jugant a un joc d’ordinador de boxa. Pensava que “exit” es referia a que havies guanyat el combat de boxa (havies “tingut èxit”), però en realitat només significa sortir del joc (“exit” vol dir sortida en anglès).

Els “falsos amics” tenen el perill de confondre’t i que acabis parlant d’una cosa que no te res a veure amb el que volies dir. Sobretot si no es coneix gaire bé un dels idiomes (com pot ser per exemple l’anglès), s’ha d’anar molt en compte a l’usar i traduir aquestes paraules, ja que es fàcil caure en el parany de deixar-te endur per la semblança d’aquests mots. Doncs encara que potser algun cop t’ho hagi pogut semblar, “carpet”, “sensible”, “remove”, “resume” o “cabin” no volen dir respectivament carpeta, sensible, remoure, resumir o cabina. El seu significat correcte es el de “catifa” (carpet), “sensat“ (sensible), “treure” (remove), “continuar” (resume) i “cabanya” (cabin).

La veritat es que aquests només son uns quants exemples però n’hi han moltíssims més i no només entre aquests tres idiomes (català, castellà i anglès) sinó en gairebé totes les llengües. La meva “col·lecció” si que era només en aquestes tres llengües i cada cop que escoltava, llegia o en definitiva “trobava” un “fals amic”, l’apuntava en una petita llibreta. Durant un cert temps la meva “col·lecció” d’aquests “falsos amics” intangibles consistia en anotacions que feia en aquesta llibreta, fins que un dia vaig descobrir que aquestes paraules tenien un nom (es deien “falsos amics”) i que a internet (per exemple a la “wikipedia”), hi ha llistats llarguíssims d’aquestes “enganyoses” paraules  i que son moltíssimes més comparades amb les que jo havia anat recopilant a la meva llibreta, amb la qual cosa vaig deixar de col·leccionar-los i vaig utilitzar la llibreta per escriure-hi altres coses.

Un altra cosa (encara que no d’això no en fes pas col·lecció) que també és un altre curiositat lingüística que sempre m’ha cridat l’atenció són els epònims. Els epònims son el resultat d’anomenar alguna cosa o algú amb el nom propi d’una persona o d’un personatge amb qui està estretament relacionat o hi té l’origen d’alguna manera. Per exemple quan parlem d’una situació “kafkiana” o “dantesca”, d’un pla “maquiavèlic” o d’una persona “sàdica”  estem utilitzant com a adjectius noms propis de persones que van existir realment (Kafka, Dante, Maquiavel i el Marquès de Sade). Però no només les persones reals donen lloc a epònims, també personatges ficticis com ara “celestina”, “lazarillo”, “quixotesc” o “rocambolesc” (deriva del personatge literari francès Rocambole) s’utilitzen per descriure diferents situacions  o persones.

Del grec “eponymos”, aquesta paraula vol dir literalment “donar-li el nom d’un a alguna cosa o a algú” i malgrat que els exemples que he posat abans eren tots extrets de la literatura, no es tracta d’un terreny exclusiu d’aquesta. On sobretot hi ha molts epònims és en el món de la ciència ja que sovint una troballa, un descobriment o una invenció sol portar el nom de qui l’ha trobat, descobert o inventat.

D’aquesta manera, trobem que “Alzheimer”, “Daltonisme”, “Síndrome de Down” o “Parkinson” deuen els seus noms als científics Aloysius Alzheimer,  John Langdon Down, John Dalton i James Parkinson, respectivament, per posar només uns pocs exemples.

Però com ja he dit, podem trobar epònims en moltes disciplines, des de llocs (Amèrica pel navegant Amerigo Vespucci) fins a  verbs (“boicotejar” per Charles C. Boycott), passant per premis (Nobel, Pullitzer…), religions (Luteranisme) o filosofies (Confucianisme).

No fa gaire, vaig veure una pel·lícula de Federico Fellini anomenada “La dolce vita” (1960). Em aquest film, el protagonista té una amic que és  un fotògraf, sensacionalista i amb pocs escrúpols, anomenat “Paparazzo”. Del nom d’aquest personatge es va popularitzar el nom de “Paparazzi” (el seu plural en italià) amb el qual s’anomena una mica despectivament als fotògrafs de la “premsa del cor”.

L’adjectiu Kafkià ve de l’escriptor Franz Kafka (1883-1924)

Finalment m’agradaria acabar aquest escrit amb una altra curiositat com son aquelles  marques que de tan famoses que s’han tornat, han donat nom a productes o objectes diversos (la seva popularitat ha superat o igualat la del producte en qüestió). Es a dir, qui no ha comprat alguna vegada “Pa Bimbo” en comptes de pa de motlle?

Aquest fet o aquesta curiositat lingüística rep el nom de “Marca vulgaritzada” (“Generic trademark” en anglès). Degut a una antiga posició de monopoli o per una grandíssima popularitat de la marca, s’anomena amb el nom d’aquestes marques a productes genèrics que compten usualment amb més models que no únicament el de la marca en qüestió amb la qual se l’anomena. Diferents exemples serien “Tipp-Ex”, “Post-it”, “Kleenex”, “Donuts”, “Tampax”, “Loctite” o “Maicena”. Jo quan anava al supermercat preguntava on podia trobar les “Gillette”, encara que les fulles d’afaitar que jo usava eren les “Wilkinson”, jo sempre les anomenava amb el nom de la marca de la competència.

Tu també segur que has degut utilitzar marques vulgaritzades a l’anar a comprar o a un restaurant alguna vegada. No m’imagino a algú anant a una farmàcia i demanant un antisèptic dermatològic o àcid acetilsalicílic en comptes de “mercromina” i “aspirina”. A vegades succeeix inclús que en comptes d’anomenar un producte per una marca vulgaritzada, l’anomenem pel model d’una marca. Per exemple els reproductors de cassette i de compact disc amb auriculars s’anomenaven col·loquialment “Walkman” i “Discman” respectivament, malgrat que aquest era el nom únicament de dos models de reproductors de la marca japonesa Sony. Quan parlem de PC per referir-nos a un ordinador de sobretaula, estem parlant sense saber-ho d’un model concret de la marca IBM.

Per mi els dos casos de marques vulgaritzades més extrems son dues marques de les que ni sabia fins fa poc el nom genèric del producte al qual és refereixen. Aquestes marques son “Velcro” i “Scalextric”.

I ja per concloure aquest post, t’explicaré una història curiosa i que ve bastant al cas del que t’he estat explicant fins ara.

En el món del futbol hi ha hagut al llarg de la història grans jugadors com ara Messi, Cruyff, Maradona, Di Stefano o Pelé. Aquest esport tan famós arreu del planeta ha anat creant mica en mica un lèxic determinat més enllà de les paraules contingudes  en les regles del joc o que es refereixin als materials utilitzats, com ara corner, penal, fora de banda o canyellera (“espinillera”) . Em refereixo a quan per exemple parlem de “xilena”, “folha seca”, “rabona”, vaselina, “hat trick” o “paradinha”. Doncs bé, cap jugador famós ha donat nom a cap d’aquestes jugades. Però si que trobem en canvi a un jugador modest que en un moment determinat va fer una cosa tan revolucionària que a partir de llavors el seu nom quedaria lligat per sempre més a una determinada jugada futbolística. M’estic referint al “penal estil Panenka” que va ser popularitzat pel jugador de futbol txec Antonin Panenka. Aquest humil jugador (mai va jugar a cap gran club) va xutar un penal en una tanda de penals en la final de l’Eurocopa 1976 com mai ningú havia xutat abans. Va llançar el penal aixecant la pilota un parell de metres de manera que aquesta va iniciar una vaselina per acabar entrant lentament pel bell mig de la porteria sense que el porter rival pogués fer res per evitar el gol. Aquest gol va donar el títol de campiona d’Europa a la selecció txecoslovaca de Panenka i a partir de llavors quan un jugador xuta un penal d’aquesta manera, es diu que ha xutat un penal “estil Panenka”.

Finalment com a última dada d’interès, em crida l’atenció que aquella final de 1976 va ser jugada per dos països que ja no existeixen (Txecoslovaquia contra la República Federal Alemanya) en un país que tampoc existeix actualment (Iugoslàvia).

Goal Antonin PANENKA – 20.06.1976 – Tchecoslovaquie / RFA – Finale Championnat d’Europe des Nations -Belgrade Photo : Barrault Piquemal / Icon Sport

Supercinexin, Joseph L. Mankiewicz i Ciutadà Kane

El Supercinexin que encara conservo

Sempre m’ha agradat molt el cinema, ja des de ben petit. No és d’estranyar doncs que la meva joguina preferida quan era nen fos el “Supercinexin” i que aquest aparell de color blau es convertís en el meu primer contacte amb el món del cinema.

Es tracta d’un projector i reproductor de cinema que va sorgir l’any 1983 (era la versió millorada del “Cinexin” que va aparèixer per primer cop uns anys abans i que era de color taronja). La joguina funcionava amb uns cartutxos que s’introduïen al lateral de l’aparell i que contenien un fragment de pel·lícula de dibuixos animats cada un d’ells (dintre d’aquests cartutxos hi havien unes bobines en format Super 8). Les bobines al estar dins dels cartutxos, es trobaven molt ben protegides ja que aquests eren fets d’un plàstic molt resistent (tants anys després, encara conservo els cartutxos intactes).

Les “mini-pel·lícules” infantils tenien aproximadament un minut de duració i no tenien so (només el del moviment manual de la maneta que tenies que anar girant).  Un dels molts encants que jo li veia i que van ser una de les claus del seu èxit, era la possibilitat d’avançar o retrocedir la pel·lícula quan i com volgués. Podia controlar la velocitat de la projecció i també aturar-la, ja que amb la maneta d’aquest projector tenia el control total del film (recordo que quan ja tenia molt vista una pel·lícula la mirava del final cap al principi). La pantalla de projecció era la tapa interior de la capsa però jo acostumava a utilitzar qualsevol paret de la casa. L’únic inconvenient d’aquesta joguina tan fàcil d’usar (també els cartutxos eren molt senzills de posar) era que es necessitaven 4 piles grosses perquè funcionés (que les bateries perden líquid quan fa molt temps que no s’usen és una cosa que vaig aprendre “gràcies” al Supercinexin).

Com que el Supercinexin m’agradava tant, els reis d’orient em van portar durant bastants anys pel·lícules per aquesta joguina (en vaig arribar a acumular moltes). Recordo que el dia de reis a la tarda, la meva germana i jo (a vegades també les meves cosines) anàvem a la meva habitació i tancàvem tots els llums i  ja a les fosques els hi començava a projectar les noves pel·lícules. Fa poc, el David, un amic meu, em va restaurar el Supercinexin que tenia de petit de manera que ara funciona perfectament i els hi vaig poder fer una demostració a les meves nebodes.

De totes aquestes pel·lícules del Supercinexin, no en tenia cap que m’agradés especialment per sobre de les altres, totes m’agradaven. Però en canvi uns anys més tard si que tindria un film preferit per sobre de tots els altres. El primer cop que vaig veure “La Huella” (1972) de Joseph L. Mankiewicz em va agradar tant que vaig decidir que seria la meva peli preferida. Així com tenia un millor amic o un color favorit doncs des de llavors també tindria una pel·lícula preferida i “La Huella” em va impactar tant que va ser la triada. Recordo que almenys en dos moments de la meva vida m’han preguntat quina era la meva pel·lícula favorita i jo sempre he contestat el mateix. Si ara m’ho tornessin a preguntar la resposta seria també igual, i no perquè no hagi vist pelis millors (des del primer cop que vaig veure “La Huella” fins ara, hauré vist milers de pel·lícules de les quals diversos centenars son molt bones) però des que ho vaig fer de petit, ja mai més m’he tornar a plantejar quin era el meu film preferit. De la mateixa manera que no canvies d’equip de futbol (et fas d’un equip de nen i seràs aficionat d’aquest club tota la vida) jo ja no he canviat de pel·lícula preferida, continua sent “La Huella” (encara que si m’aturés a pensar-ho una estona crec que a dia d’avui, ja no ho seria). En general, la gent que té unes determinades pel·lícules preferides, no acostuma a variar d’opinió al llarg dels anys. Aquest és un dels motius pels quals “Ciutadà Kane” es considerada la millor pel·lícula de la història des de fa molt temps (o almenys aquesta era la teoria d’un professor de llenguatge cinematogràfic que vaig tenir fa anys quan estudiava cine).

Foto: Wikipedia ( Joseph L. Mankiewicz director de “La Huella”)

Una de les primeres classificacions de les millors pel·lícules rodades a la història i la més prestigiosa, sens dubte, és la que realitza cada deu anys des de 1952 la revista britànica “Sight and Sound”. Aquesta revista publicada pel British Film Institute va triar per primer cop aquell any “Ladrón de bicicletas” (1948) de Vittorio de Sica com a millor película de tots els temps (“Ciutadà Kane” no apareixia aquell any entre les 10 primeres). Deu anys més tard, al 1962 la publicació britànica ja va escollir per primer cop “Ciutadà Kane” en primera posició, lloc que conservaria fins a l’any 2002 inclòs. En la següent votació al 2012 la primera posició seria per “Vertigo” (1958) d’Alfred Hitchcock.

Per aquesta darrera votació, després que la revista fos criticada per la manca de diversitat entre els membres que votaven, va decidir convidar i incorporar molts més membres d’arreu del món, tant crítics com cineastes, de diferent sexe, edat i ètnia. Es a dir, mentre hi van haver els mateixos membres (de l’any 1952 al 2002), “Ciutadà Kane” va ser sempre la pel·lícula més votada (els membres devien votar quasi sempre el mateix, com tu i jo faríem, suposo, i aquesta era la teoria del meu professor).

Doncs bé, justament l’any en el que voten moltes més persones (i de molt diversos orígens, raça, sexe…), “Vertigo” desplaça el film de l’Orson Welles com a millor pel·lícula de la història. A veure que passa a la propera votació que es farà el proper 2022.

Però, realment “Ciutadà Kane” és la millor pel·lícula de tots els temps? Doncs, jo no ho sé. Crec que es una obra mestra però que es difícil determinar quina es la millor pel·lícula de la història, si és que n’hi ha només una. El que intentaré explicar-te des de la meva humil opinió és perquè hi va membres que durant tan temps i fins i tot avui, la van considerar i la consideren el millor film de la història. De motius per pensar d’aquesta manera, realment en tenien molts.

Abans de parlar d’aquestes causes, m’agradaria fer unes primeres consideracions sobre aquesta pel·lícula.

Quan “Ciutadà Kane” va ser estrenada va ser menyspreada i boicotejada per certs sectors de la premsa i del públic, potser perquè la història es una critica oberta a un magnat de la premsa molt influent i poderós que va existir realment en aquella època. William R. Hearst (que així es deia el magnat en qüestió) volia destruir-la fins i tot abans de la seva estrena, cosa que no va poder, encara que si que va aconseguir que se’n eliminessin unes determinades escenes. La pel·lícula és una crítica a l’enorme influencia i poder que tenen els mitjans de comunicació (al film, Kane utilitza el seu diari amb fins propagandístics a favor de campanyes d’interès personal i com a eina per acabar amb els seus enemics).

Com he dit abans, la producció cinematogràfica d’en Welles no va triomfar gens en la seva estrena i les critiques que va rebre van ser força discretes. Encara que va guanyar una estatueta (Oscar al millor guió) el film semblava destinat a l’oblit i no es va poder distribuir  en aquells moments a Europa a causa de la II Guerra mundial. Però uns anys més tard quan es va estrenar a París (i després d’una crítica positiva de Jean-Paul Sartre) va ser considerada una obra mestra pels crítics de la revista francesa “Cahiers du Cinema” (entre els quals estaven Truffaut, Godard, Chabrol…). També el prestigiós crític André Bazin (fundador d’aquesta publicació entre d’altres coses) va considerar que “Ciutadà Kane” marcava una nova era en el cinema. Aquest gran èxit del film en la crítica francesa va produir un efecte rebot i va fer que als Estats Units la veiessin ara d’un altra manera i que els crítics que abans l’havien infravalorat, ara l’afalagaven.

Bé ara explicaré el perquè de tots aquests grans elogis. “Ciutadà Kane” va revolucionar el cinema, entre d’altres coses per (sense inventar res) utilitzar de manera magistral recursos tècnics i narratius com ara:

– Utilització extrema de la profunditat de camp (mantenir els segons plans i el fons tan nítids com el primer pla) en els enquadraments.

– Tornar a l’origen del cinema mut amb enquadraments en els quals abunden els plans picats i contrapicats (es veu fins tot el sostre en alguns contrapicats). Els personatges son enaltits i disminuïts, segons el tipus de pla utilitzat.

– Ús del pla seqüència (pla de llarga duració) en detriment dels molt usats pla i contraplà

– Emprar la llum amb una finalitat dramàtica i expressiva (fa que la il·luminació sigui protagonista a la pel·lícula).

– Ús creatiu del contrast :La llum no il·lumina tot el pla, hi ha llums i ombres perquè no cal ensenyar tot el que hi ha en el pla. També en el rostre dels personatges hi ha molt contrast (cares ben il·luminades dialoguen amb rostres a la penombra).

– Aprofitar el so com a recurs narratiu: També l’usa per exemple per fer creure que hi ha una munió de gent en el míting polític que dona el protagonista encara que no es vegi aquesta gent.

– Utilització d’una tècnica narrativa molt poc utilitzada en aquella època com és el flashback (la narració ,a més, s’explica des del final ja que el film s’inicia amb la mort del protagonista).

– Estructura narrativa complexa i original en què petites històries formen una gran història (es combinen elements com ara el reportatge periodístic, “entrevistes” als personatges etc., per explicar la vida del protagonista a través de diferents punts de vista).

– Utilització d’objectius Gran Angular (abastaven uns angles molt similars al de la visió normal de l’ull).

– Ús d’un muntatge intern o sintètic (enquadraments de plans llargs i oberts que no requereixen la manipulació posterior del muntador). En un mateix pla per exemple es realitzen dos accions diferents i simultànies com ara a l’escena famosa en la qual els pares del Charles F. Kane estan parlant amb el tutor d’aquest, mentre ell està jugant fora amb la neu (això es veu a través de la finestra).

Bé segurament em deixo més coses, però tampoc es tracta aquí de fer una tesi doctoral sobre la pel·lícula. Crec que amb el que he explicat ja ha quedat prou clara la genialitat de l’obra en qüestió.

Però, com que no existeixen les pel·lícules perfectes, “Ciutadà Kane” també té una important errada. Resulta que el protagonista Charles F. Kane mor sol en una habitació després de dir “Rosebud” (poc després entra una infermera). Com es possible que durant tota la pel·ícula hi hagi el misteri del significat d’aquesta paraula (“Rosebud”) que la premsa intenta esbrinar insistentment tota la estona, si al morir sol (el protagonista) ningú podia haver escoltat aquesta paraula sortir de la seva boca?

Foto: Fundación Wikimedia

En Joan Petit quan balla, Pinotxo i John Ford

Foto: diariinfantilprimaria.joanpelegri.cat

Fa poc, parlant per telèfon amb el meu amic Lluís, em va preguntar si m’havia agradat un vídeo que m’havia enviat. Es tracta d’un petit vídeo en què uns cotxes de la policia local d’Algaida (Mallorca) s’aturen enmig del poble,  els agents baixen dels vehicles i comencen a cantar pel carrer “En Joan Petit quan balla”. Li dic que sí que m’havia agradat però que no deixa de ser estrany que la gent canti de manera tan alegre una cançó que tracta sobre la tortura. Em va preguntar si era veritat allò que li estava dient i li vaig dir que a mi això m’ho havia explicat un procurador un dia a la feina.

Malgrat que la gent parla d’en Joan Petit, el seu nom autèntic és Jan i encara que va ser un pagès occità de poca alçada, Petit no era una al·lusió a la seva mida sinó que era el seu cognom (molt habitual a Occitània). El més probable és que en aquella època a una persona baixeta se l’anomenés petit i que això ja li quedés com a cognom i anés passant de generació en generació. En Jan Petit va viure en una època de moltes revoltes agràries al llarg del segle XVII i ell en capitanejà una que es va originar a Vilafranca de Roergue (Occitània) al 1643. Després de la revolta, en Jan Petit va ser capturat i acusat de traïció. Posteriorment se’l va castigar torturant-lo fins a la mort. Encara que era habitual el perdó general en aquella època, a en Jan no se’l va amnistiar perquè era un dels líders de la revolta. La tortura que se li va practicar és l’anomenada “de la roda”.

La primera part d’aquesta tortura consistia en colpejar fortament el cos del torturat (excepte el cap) amb la intenció de trencar-li tots els ossos possibles però amb molt de compte per evitar que aquest morís ràpidament d’hemorràgia interna. Un cop les extremitats ja es poguessin doblegar o dislocar, es col·locava el cos sobre una roda de carro de manera que els turmells toquessin el cap. Tot seguit es clavava aquesta roda a terra per a què tothom ho pogués veure i es deixava morir al presoner mentre patia grans dolors. La cançó popular parteix d’aquests fets i enumera les parts del cos del torturat que van sent poc a poc mutilades i trencades (dit, mà, peu…) i que en Jan Petit “fa ballar”.

Desconeixem si molts d’aquests fets realment van ser certs o formen part de la llegenda. Hi ha una versió al País Basc d’aquesta cançó anomenada “Ipurdi dantza”. A Catalunya durant el segle XX es comença a ensenyar aquesta cançó a les escoles, i es converteix en una de les peces musicals infantils més populars i preferides (quants nens hauran après les diferents parts del cos amb aquesta cançó?).

Això que acabo d’explicar pot sorprendre una mica però no és una cosa excepcional ja què no és l’única història aparentment infantil que té un origen “terrorífic”.

L’escriptor italià Carlo Collodi va escriure “Les aventures de Pinotxo” (1882-1883) per una revista infantil anomenada “Giornale per i bambini”. Originàriament, Collodi no va escriure la història pensant que es convertiria en un conte infantil, i només cal llegir les primeres pàgines del llibre per comprovar-ho. La relació del protagonista amb el “Pepito Grillo”, per exemple, és diferent de la versió que nosaltres coneixem (en Pinotxo no accepta les crítiques del grill, es cansa del que li diu en “Pepito” i el mata xafant-lo contra la paret). Les aventures d’en Pinotxo son molt més cruels, crues i fortes que la pel·lícula de Walt Disney. La veritat es que el llibre té passatges macabres i no es gaire adequat per als infants. En el llibre, per exemple, a en Pinotxo li tiren un cubell d’aigua pel carrer que el deixa xop, per escalfar-se s’adorm a prop d’una foguera i això fa que les seves cames es cremin i acabin fetes cendra (Geppetto les hi reconstruirà més endavant). La història de la marioneta està farcida de capítols violents (abans de convertir-se en nen, el transformen en peix i hi ha un moment en que quasi el fregeixen en una paella, en una altre moment el converteixen en ruc i un músic vol matar-lo per arrancar-li la pell i fer amb ella un tambor, també li lliguen pedres al coll per tractar d’ofegar-lo submergint-lo dintre de l’aigua, a més a més en Pinotxo passa un cert temps a la presó, en un altre moment de la història és menjat per un tauró…). Cap al final del llibre, el nostre protagonista és penjat d’un arbre com a càstig per les seves entremaliadures i aquest havia de ser el final de la història pensat pel seu autor però l’editor del diari li va demanar a l’escriptor que acabés la història d’una manera més feliç. Llavors Collodi va crear la “fada blava” perquè salvés en Pinotxo i el portés pel camí correcte de la vida. Sigui com sigui, “Les aventures d’en Pinotxo” és un dels llibres més traduïts i venuts de tots els temps i s’ha convertit en un clàssic per als nens petits.

Igual que amb la cançó popular de la qual he parlat al principi, “Les aventures de Pinotxo” tampoc representa una excepció de producte infantil que té un origen molt “poc infantil”. “Blancaneus i els set nans” n’és un altre exemple. Per començar la malvada  reina es menja el cor d’un animal que li porta el caçador pensant-se que és el cor de la Blancaneus. Més endavant, el príncep al veure el cadàver de la Blancaneus decideix (sorprenentment) endur-se’l a cavall. El trot del cavall (mentre el príncep s’emporta el cos de la noia) provoca que el tros de poma enverinada surti de la gola de la Blancaneus i fa que aquesta reviscoli. Després d’explicar-li tota la història al príncep, aquest ordena que la malvada reina es calci unes sabates de ferro roent i la fa ballar fins que cau morta entre terribles dolors (una venjança que ni la màfia siciliana tú).

Semblar ser, segons alguns investigadors i historiadors alemanys que Blancaneus està inspirada en una història real. Es basa en la vida d’una princesa alemanya del segle XVIII anomenada Maria Sophia que va patir el menyspreu de la seva madrastra després que la seva mare morís quan ella era una nena. A més, també es va quedar mig cega a causa de la verola. Malgrat tot, era una persona molt caritativa amb els més necessitats i això feia que la gent li tingués molta consideració i se l’estimés molt. Pel que es veu, inclús el mirall parlant del conte va existir (va ser un regal de noces del pare de Maria Sophia a la seva segona dona). En realitat el mirall no parlava, es clar, però si que tenia la particularitat de repetir allò que es digues davant seu a causa del fenomen sonor de la reverberació (es produïa un efecte que feia que semblés que el mirall “contestés”).

La Maria Sophia acostumava a jugar amb uns nens desnodrits i prematurament envellits pel dur treball que realitzaven en unes mines de la zona. Aquests nens que portaven caputxes de colors cridaners per protegir-se dels cops que es poguessin donar, són els que al conte estarien representats pels set nans. Finalment però, en la història de la princesa alemanya no hi ha un final feliç, ni poma enverinada, ni príncep blau i Maria Sophia mor. El seu taüt no va ser de vidre com el de la Blancaneus però com que en aquella zona d’Alemanya hi havia una important industria del vidre, és probable que el taüt de la princesa tingués algunes peces tallades en vidre per fer-lo una mica més distingit.

Hi han altres teories apart d’aquesta, com també es possible que els germans Grimm utilitzessin diverses fonts diferents o que barregessin folklore i mitologia en el seu conte.

Altres contes populars també són en el seu origen, diferents de la versió infantil que coneixem. Així, “La Sireneta” no aconsegueix l’amor del príncep i no es casa amb ell (perquè aquest es casa amb una altra noia), “La bella dorment” es violada per el rei que la deixa embarassada sense despertar-la, “Hansel i Gretel” no són capturats per una bruixa sinó pel mateix diable que els vol matar dessagnant-los… i així trobaríem molts més casos. Si fins i tot la caputxeta vermella es devorada pel llop en la primera versió de l’escriptor Charles Perrault (l’avia i el llenyataire o caçador trigarien uns anys més en aparèixer).

Per acabar, m’agradaria parlar d’un altre conte que tots coneixem, “La Ventafocs”. En aquesta història, també la versió de Walt Disney de l’any 1950 és bastant diferent de la que van escriure els germans Grimm. Es tracta segurament del conte popular que més versions té (en trobem de xineses, vietnamites, egípcies, etc.). Fins i tot hi ha una versió creada a l’antiga Grècia per Heròdot (“el pare de la història”).

Com recordaràs de la història, l’endemà del ball (en algunes variants de la història es donen fins a tres balls), el príncep va amb la sabateta de vidre casa per casa fent provar el petit calçat de cristall a totes les noies joves del lloc, a fi de trobar a la noia amb qui va estar ballant la nit anterior i poder casar-se amb ella. Quan entra a casa de la Ventafocs li emprova la sabateta a les dues germanastres seves però aquesta no els hi cap al peu. Llavors una germanastre decideix tallar-se dos dits d’un peu i l’altre noia es talla el taló. La sabata els hi entra llavors, però la sang que els hi surt dels peus les delata i el príncep veu que menteixen i que han tractat d’enganyar-lo. Però la desgracia per a les germanastres,  no s’acaba aquí en aquest conte, ja que posteriorment uns ocells picotegen els seus ulls, fet que les deixa cegues  i que farà que en endavant hagin de recórrer a la mendicitat per sobreviure.

Una estudi que va dur a terme un grup d’estudiants de la Universitat de Leicester (Regne Unit) va arribar a la conclusió que la Ventafocs no podria haver fugit corrents del palau del príncep (un cop van ser les dotze de la nit) amb les sabatetes de cristall que duia. En aquesta investigació, els estudiants conclouen que amb les sabatetes de vidre, la Ventafocs podia estar dempeus, però no podria ni caminar ni córrer. Els alumnes van calcular la resistència del vidre, el pes de la noia (li van posar 55kgs.), l’angle del taló de la sabata respecte al terra, la distribució de la pressió sobre el taló, etc. i al final, van determinar que perquè la Ventafocs pogués sortir caminant o corrents amb les seves sabatetes de cristall, el taló d’aquest calçat no hauria de superar la mida de 1,15cm (la mida habitual de les sabates de taló es de 2cm!).

Un altre curiositat d’aquest conte, es aquesta: abans del ball, la fada transforma amb la seva vareta màgica una carbassa en una carrossa, els ratolins per cavalls i un cotxer, i la roba bruta i estripada de la Ventafocs en un vestit de seda de princesa i unes sabates de cristall, entre d’altres coses, però adverteix a la nostra protagonista que quan siguin les dotze de la nit, l’encanteri es desfarà i totes les coses tornaran a l’estat en el que estaven abans de produir-se l’encanteri. I jo em pregunto…com es llavors  que la sabateta de vidre que utilitzarà el príncep per trobar a la Ventafocs no s’ha transformat també en l’objecte que era abans de l’encanteri de la fada? Bé, doncs hi ha qui diu que es tracta d’un error però d’altres sostenen “teories” com ara que les sabatetes no formen part de l’encanteri de la fada, sinó que són un regal personal d’aquesta a la Ventafocs i que per això no es transformen (això però no està escrit enlloc). Jo crec que es tracta d’una errada i que en el seu moment els autors es devien adonar  però la devien deixar passar senzillament perquè sinó, no hi hauria conte. Aquest fet em recorda una anècdota que expliquen sobre el director de cine John Ford. En un llibre escrit sobre ell, l’autor i també director de cinema Peter Bogdanovich parla sobre una conversa que va tenir John Ford amb un del seus guionistes habituals anomenat Frank Nugent. El guionista li pregunta al cineasta per la pel·lícula “La Diligència” (1939) de la qual Nugent no n’és el guionista. Es tracta d’una una magnífica pel·lícula en la qual durant molta estona un grup d’indis persegueix una diligència plena de passatgers. En un moment donat en Frank Nugent li diu: “l’únic que no entenc Jack (al John Ford de vegades l’anomenaven Jack) és perquè els indis no maten als cavalls que tiren a la diligència? – Probablement, això és el que devia succeir a la realitat, Frank, però si ho haguéssim fet així, s’hauria acabat la pel·lícula, no?- va contestar-li en John Ford.

Nicholas Ray, Chris Carter i el truc de la bala marcada

Nicholas Ray Foto http://www.shangrila-blog.com

Amb aquest post arribo ja al número 20! Qui ho havia de dir… La veritat es que no m’esperava arribar tan lluny perquè un dels meus defectes és que sóc una persona molt poc constant i no acabo les coses que començo. A això se li ha d’afegir que sóc una mica mandrós i que la força de voluntat no és precisament el meu punt fort. Vaja, que quan vaig començar a escriure fa poc més d’un any, aquest “projecte” tenia tots els números d’acabar-se en el post número 7 o 8, però la veritat es que cada cop em sento més còmode i estic més a gust escrivint i respecte als temes o idees per escriure, encara me’n queden i penso que tinc corda per estona.

Rellegint els anteriors posts, veig que en el número 10 “Confuci, Bob Marley i Batman” em vaig dedicar a explicar coses que havia deixat a mitges en posts anteriors o que havia deixat per més endavant. Es per això, que he decidit que cada nou post que enceti desena (com per exemple aquest o els següents posts números 30,40,50 etc.) em dedicaré a explicar coses que he deixat a mitges o tractaré els assumptes dels quals he dit que més endavant en parlaria. No vull que em passi com a moltes de les sèries que emeten per televisió o per plataformes de streaming”!

A mi m’agraden molt les sèries com ara “Lost” o “House”, entre moltes d’altres. Hi ha sèries que m’han fet passar molt bones estones, però mai tant com moltes de les pel.lícules que miro. Hi ha gent que diu que prefereix les sèries a les películes perquè com que les primeres duren molt més, els personatges son més profunds i complexos i les trames estan millor explicades perquè disposen de més temps per a ser narrades. Jo malgrat això, em trobo més cofoi desprès de veure per exemple la pel·lícula que vaig veure ahir “En un lugar solitario” (1950), de Nicholas Ray, que desprès de mirar un capítol qualsevol de “Breaking Bad” (tot i que veure un capítol d’aquesta sèrie també em fa feliç, no tant com mirar el film d’en Ray).

Per a mi, un dels problemes que tenen les sèries és que generalment comencen molt bé, interessants i atractives per l’espectador,  plantegen de seguida un munt d’incògnites i d’interrogants que t’atrapen i t’enganxen fins a l’extrem de no poder aguantar sense voler veure tot seguit, els següents capítols. Molts d’aquests episodis finalitzen amb “cliffhangers” (que vol dir literalment “penjat d’un penya-segat”). El “cliffhanger” es una escena final d’un episodi que acaba amb molt de suspens i d’intriga i que òbviament ha de ser continuat en un altre capítol.

Però mica en mica t’adones que a la majoria de les sèries, les respostes triguen molt en arribar (si es que finalment arriben), però l’espectador ja està atrapat i continuarà veient la sèrie fins que s’acabi encara que molt cops ho faci sense donar explicacions a les incògnites proposades i deixi molts caps sense lligar. A vegades, cada nou episodi ofereix més preguntes que respostes. L’espectador teoritza, especula i llança conjectures però molts cops s’adona que el significat de moltes de les qüestions presentades a l’inici no van ni arribar a existir mai en la ment dels guionistes, i això fa que molta gent quedi decebuda o que senti que ha perdut el temps mirant tants capítols d’una sèrie que no va enlloc.

Es coneix com l’efecte Chris Carter (el creador d’”Expediente X”) al fet que un fan d’una sèrie s’adoni que els creadors d’aquesta mai resoldran les trames que han anat desenvolupant, ja sigui per la incapacitat dels guionistes, perquè s’ha anat improvisant massa sobre el terreny o perquè mai s’havia pensat realment en donar respostes a les preguntes formulades. Moltes sèries (no només “Expediente X”) han patit l’efecte Chris Carter. La més famosa d’aquestes es “Lost”, però també n’hi ha d’altres com ara “El mentalista”, “Heroes”, “Alias” “Como conocí a vuestra madre”, etc.

Per tant, com ja he dit abans, en els posts que obrin desena recuperaré temes antics. Per començar, en aquesta entrada número 20 parlaré d’una història que vaig anticipar en el post número 14 “Dai Vernon, Houdin i Houdini”  i es la història d’un “mag” que va evitar una guerra amb uns quants trucs de màgia. Estic parlant d’en Jean Eugène Robert-Houdin i aquest esdeveniment va tenir lloc l’any 1856 a Algèria. L’emperador francès Napoleó III temia que els musulmans algerians es rebel.lesin contra els colons francesos. Aquests algerians estaven sent provocats per uns líders religiosos anomenats morabits (“marabout” en anglès), que presumien de tenir poders sobrehumans amb els que podien guanyar als soldats francesos. Els algerians veien aquests morabits com a enviats de Déu per derrotar als francs (els morabits solien utilitzar trucs de màgia i duien a terme “miracles falsos”). Va ser així com en aquelles circumstàncies, la oficina d’assumptes exteriors de França va demanar a Houdin que anés a Algèria i que amb uns quants trucs de màgia deixés en evidència a aquells líders revolucionaris. Houdin va acceptar i es va traslladar a  Algèria. La idea tenia el seu sentit, ja que si es tractava de guanyar a uns mags (els morabits) qui millor que Houdin, el “pare de la màgia moderna”. L’esdeveniment es va seguir en aquella època per moltíssima gent en directe. Houdin va començar dient que la seva màgia era molt més poderosa que la dels morabits. Tot seguit va començar el seu espectacle. Dels diferents trucs que va fer els que més impacte van tenir, van ser sobretot dos, el de la bala marcada i el de la caixa lleugera i pesada. El primer, consistia en que una persona del públic disparava a l’il.lusionista i aquest atrapava la bala marcada amb les dents (just abans Houdin li havia deixat inspeccionar l’arma i li havia fet marcar la bala amb un ganivet). El segon truc és el de la caixa o cofre i començava convidant a un dels mulà a agafar una capsa. Primer ell ensenyava la caixa buida i l’agafava amb les mans fàcilment. Desprès reptava a aquest morabit a fer el mateix, però aquest n’era incapaç “perquè Houdin amb uns tocs de màgia l’havia debilitat”.

El que succeïa es que el fons d’aquella capsa era de metall i hi havia un electroimà amagat sota el terra que Houdin activava i desactivava a conveniència, fet que convertia la capsa en inamovible pels qui tractessin d’aixecar-la (“convertint els guerrers més forts en dèbils” amb uns quants tocs màgics). Per fer més impressionant el truc, Houdin deia que la seva màgia no feia més pesada la capsa sinó que feia més dèbil a l’home que tractava de manipular-la. La seva “màgia” provocava que els homes més forts fossin incapaços d’aixecar una capsa que els nens petits si podien.

L’èxit de l’espectacle va ser total i els morabits van fugir espantats davant la “màgia” del francès que més tard explicaria al públic que tot el que havia fet no era res més que un conjunt d’il.lusions basades en la seva habilitat, enginy i en alguns mecanismes elèctrics, i no pas en poders sobrenaturals o màgics. El govern francès va donar 10.000 francs a en Houdin per haver evitat la guerra, quantitat que ell va rebutjar.

Mentre em documentava per explicar aquesta història (la coneixia però no en sabia tots el detalls) m’he topat amb un altra història també interessant d’un il.lusionista anglès que va tenir un paper destacat a la II Guerra Mundial. Això però, serà més endavant, quan també t’expliqui perquè si tingues un fill, no li diria mai que estudiï el que més li agradi, i on també et parlaré de les guerres del futbol i d’altres guerres absurdes que s’han desencadenat per culpa d’un gos, un porc i fins i tot un tros de síndria.

Lúnula, Pavlov i les gatetes de la Nuria

Un dels portals web d’internet que més m’agrada es www.pictoline.com. Es tracta d’un web mexicà que t’explica històries o notícies mitjançant il.lustracions. A través d’infografies, tires còmiques o animacions tracten temes d’actualitat, ja sigui de política, ciència, cultura, esports o curiositats, i ho fan sempre des d’una perspectiva pedagògica, exposant els fets i les dades amb molta claredat. Els continguts i informació que posen a l’abast dels internautes són sempre molt interessants, didàctics, visuals i fàcils d’entendre. A vegades t’expliquen alguns temes d’una manera més monogràfica en diverses parts. A mi d’aquestes “monografies” em van agradar especialment dues.

En la primera, la gent de “Pictoline” parlava d’aquelles coses que coneixem de tota la vida però que no sabem com es diuen perquè sempre hem pensat que no tenien nom. Així per exemple, la part blanca situada a la base de les ungles en forma semicircular té un nom; es diu lúnula, i el petit sot entre el nas i els llavis a la cara de les persones s’anomena filtrum. Saps aquelles clàssiques boles que van rodolant pel desert i que són molt habituals a les pel.lícules de l’oest americà?, doncs es diuen estepicursor. I sabies què el símbol matemàtic de l’infinit també té un nom propi, doncs si, i es diu lemniscata.

El segon monogràfic que em va agradar particularment tracta sobre paraules que no existeixen en espanyol (tampoc en català) però si en altres idiomes (normalment només en un d’aquests idiomes). Per exemple, en japonès al fet de no sortir de casa durant l’hivern se li diu Fuyugomori (no hi ha cap paraula similar ni en català ni en castellà) o per exemple, la paraula  georgiana Shemomedjamo significa continuar menjant encara que ja estiguis tip simplement perquè el menjar està molt bo de manera que t’ho acabes tot “accidentalment” (jo he fet algun “shemomedjamo” al llarg de la meva vida i m’he acabat algun pastís “accidentalment”).

Al marge d’aquestes dues, a mi em van fer gràcia especialment tres paraules:

El primer mot es Mamihlapinatapai i pertany a una llengua parlada per un poble indígena situat a la “Terra del Foc” (un arxipèlag del extrem sud d’Amèrica). Actualment és considerada una llengua molt propera a l’extinció ja que a dia d’avui, només se li coneix una sola parlant (una dona de 91 anys). Doncs bé, aquesta paraula significa més o menys “una mirada entre dues persones que s’atrauen però que es troben en una situació en la que cap de les dues s’anima a començar cap acció, conversa, etc.” Estic segur que a molts ens ha passat això algun cop.

De la segona paraula ja en vaig parlar en el post “El plaer de les petites coses”. Es tracta de Hygge, aquella paraula danesa que consisteix en apreciar el valor de les petites coses. A la pàgina web de “Pictoline” no li donen exactament aquest significat però si un de semblant (parlen del Hygge com un moment de benestar, comoditat i intimitat amb les persones que estimes).

I el tercer terme es Vorfreude. Es tracta d’una paraula alemanya que serveix per explicar aquell sentiment intens de felicitat que es produeix per anticipar plaers futurs. Aquesta paraula, reflexa l’estat d’ànim que una persona experimenta al pensar i saber que esta apunt de succeir alguna cosa bona o bonica. Jo tinc aquesta sensació moltes vegades. D’alguna manera ja em vaig referir a ella en el penúltim paràgraf del segon escrit “Ataràxia, apatia i Pier Paolo Pasolini” dient que molts cops soc més feliç esperant un esdeveniment futur que jutjo com a positiu que no pas gaudint del propi esdeveniment que està succeint en aquell moment. Quan vaig escriure això però, no sabia que existia una paraula específica per referir-s’hi encara que fos en idioma germànic. Ara que ho penso, aquest plaer imaginant les coses bones que passaran a curt termini (el cervell es centra en l’estímul i segrega adrenalina), no és gaire diferent de la salivació segregada pels gossos de Pavlov.

Ivan Petrovich Pavlov (1849-1936) Foto: Wikipedia

Els experiments amb gossos d’Ivan Petrovich Pavlov son probablement els més famosos de la història de la psicologia. Em sembla que me’ls van explicar en algun curs de primària i després vaig tornar a estudiar-los a tercer de batxillerat.

En un principi, aquest fisiòleg i psicòleg rus investigava la secreció de saliva dels gossos en presència de menjar, amb el propòsit d’estudiar el seu cervell. Un dia es va adonar que els gossos començaven a salivar abans que els hi ensenyés el menjar. Pavlov va deduir que d’alguna manera havien associat aquell experiment o la seva presència amb el menjar i que aquell fet demostrava una forma d’aprenentatge en els gossos. Això va fer que en endavant canviés una mica l’experiment que realitzava. En aquests nous experiments, el científic rus tocava una campana i poc després els hi presentava el menjar als gossos. Llavors els quissos començaven a salivar. Desprès d’una sèrie de presentacions dels dos estímuls (campana i menjar), els cans van associar ambdós; de manera que n’hi havia prou amb el so de la campana (sense veure el menjar) perquè els gossos comencessin a salivar.  Desprès de varies repeticions campana-menjar van descobrir que l’animal començava a salivar només amb el so de la campana, encara que no aparegués el menjar. L’estímul neutre (la campana) produïa la mateixa resposta (encara que menys intensa) que un estímul significatiu o incondicionat (el menjar).

Així doncs, trobem en aquests experiment bàsicament cinc elements:

  • Estímul neutre – és l’estímul que no té cap significat especial per la persona o l’animal (el so de la campana el primer cop que la van sentir els gossos)
  • Estímul incondicionat – és l’estímul significatiu que provoca o causa una resposta per si sola. Per exemple el menjar.
  • Resposta  o reflex incondicionat – és la resposta produïda per l’aparició d’un estímul incondicionat (el menjar). Un exemple seria la secreció de saliva a causa de la presentació del menjar.
  • Estímul condicionat – es l’estímul neutre que a través de l’associació amb l’estímul incondicionat (el menjar), produeix una nova resposta. Per exemple el so de la campana un cop que el gos ja l’ha associat amb el menjar (gràcies a l’aprenentatge).
  • Resposta o reflex condicionat – es la resposta provocada per un estímul condicionat (el so de la campana associada amb el menjar) com per exemple la secreció de saliva desprès d’escoltar el so de la campana.

La interacció de tots aquests elements (sobretot l’associació entre els dos estímuls) s’anomena condicionament clàssic i és un tipus especial d’aprenentatge. El descobriment del condicionament clàssic es un dels més importants de la història de la psicologia. Els postulats d’en Pavlov són la base de la psicologia del comportament i li van comportar  al científic rus el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1904. Les aplicacions del condicionament clàssic han servit per exemple per tractar i explicar les addiccions i les fòbies, i també a comprendre molts aspectes de l’aprenentatge humà.

En realitat es veu que Pavlov no utilitzava campanes, sinó altres estímuls auditius i visuals com ara llums, metrònoms o harmòniques. Resulta que el fisiòleg va mencionar les campanes en una conferència que va donar en un hospital de Londres, i aquesta imatge de “científic tocant una campana i gossos salivant” va captivar la imaginació de la premsa i va ser reproduïda en diverses revistes científiques de l’època. Parlant dels experiments d’en Pavlov, una cosa molt similar succeïa amb les gatetes de la Nuria,  una molt amiga meva. L’aliment habitual d’aquests felins era pinso però alguns cops la Nuria els hi donava un paté que les feia tornar boges (en el bon sentit de la paraula). A vegades passava que les gates es trobaven a la sala i la Nuria estava a la cuina preparant aquest menjar (la seva cuina es troba situada a l’altra punta del pis). El que succeïa es que malgrat la distància que hi havia entre els dos punts, quan la Nuria obria la llauna de paté, el so que produïa aquest envàs provocava que les gatetes anessin corrents ràpidament cap a la cuina. A més d’una bona oïda, les gatetes havien associat el so de la llauna obrint-se, amb aquest paté que tant els hi agradava, igual que els gossos d’en Pavlov associaven el so de la campana (o de l’estímul auditiu que fos) amb la imminent arribada de menjar per a ells.

Les gatetes de la Nuria Foto: Nuria Arroyo

Java, els Simpsons i la ruleta russa

Volia començar abans de res fent unes puntualitzacions sobre el cafè Kopi Luwak del que et parlava en un post anterior. Primer una curiositat i desprès una explicació.

Un dels llenguatges de programació més utilitzats i més populars del món es el Java (segur que et sona perquè aquest llenguatge està present a la majoria d’ordinadors). Inicialment s’anomenava Oak però com que aquest nom ja estava registrat, els seus creadors van decidir posar-li el mateix nom que a una illa d’Indonèsia (Java). Bé, aquesta només és una de les diverses teories que hi ha per explicar l’origen d’aquest nom. La que més m’agrada és la que diu que als creadors d’aquest llenguatge els hi agradava molt prendre cafè, tant a les estones lliures com quan estaven treballant i van decidir posar-li Java en honor a l’illa on es produeix un cafè de molt alta qualitat (el Kopi Luwak?). També és diu que Java es el nom de la cafeteria on acostumaven a anar els membres de l’equip que va crear el llenguatge de programació i que el “cafè de Java” es un dels tipus de cafè que serveixen en aquesta cafeteria. Altres teories diuen que son les inicials dels noms dels seus creadors o que es un acrònim de “Just Another Vague Acronym” (només es un altre acrònim ambigu). També es diu que va ser un nom triat al atzar d’entre una llista amb molts més noms. Bé, hi han teories per tots els gustos, a mi m’agrada pensar que està d’alguna manera relacionat  amb el café Kopi Luwak, ja que a més a més, el logotip de Java es “casualment” una tassa de cafè fumejant.

En aquell escrit em preguntava a la part final en to jocós que a qui se li va poder ocórrer provar aquests grans de cafè que s’havien d’extreure dels excrements del Luwak. Doncs bé, encara no sé exactament a qui se li va ocórrer però he llegit recentment que el descobriment del Kopi Luwak té el seu origen en l’ocupació holandesa d’Indonèsia durant el segle XIX. En aquells temps els holandesos van crear plantacions de cafè a les seves colònies i van prohibir als nadius i als treballadors de les plantacions recollir grans de cafè per al propi consum. No es difícil imaginar que un d’aquests nadius o treballadors devia veure pel terra grans de cafè sencers, no digerits per les civetes i va decidir fer-se un cafè (desprès de rentar els grans suposo). Quina sorpresa que es devia endur al tastar-lo i veure que aquest cafè tenia un sabor tan bo i especial!.

Dissabte passat, vaig anar a sopar amb uns amics a un restaurant japonès de sushi que està a Gràcia. Era el primer cop que anava a un restaurant japonès “de debò” i quan em van portar la carta, desprès de veure quins plats triava per menjar,  vaig buscar de manera inconscient si per casualitat servien Fugu en aquell restaurant. La meva curiositat per aquest plat ve d’uncapítol dels Simpsons que vaig veure fa molt temps. En aquell capítol, la família Simpson decideix anar a menjar sushi a un restaurant japonès malgrat la reticència inicial d’en Homer. Un cop allà, la família comença a demanar plats i en Homer (que pensa que no li agradarà el menjar japonès),  veu com sorprenentment aquest li entusiasma. Li agrada tant que comença a demanar la resta de plats de la carta fins que descobreix que ho ha demanat tot excepte un plat anomenat Fugu (peix globus). El problema és que aquest peix és mortalment verinós degut a les toxines que conté gran part de la seva carn. Només el poden cuinar els xefs més qualificats, especialment entrenats per saber quina part es pot menjar de manera segura, ja que un mal tall pot significar la mort de qui se’l mengi. Tornant al capítol del Simpsons, en Homer s’obstina tant a menjar aquest peix, que el restaurant accedeix malgrat la seva negativa inicial. El que passa és que el xef està en aquells moments tenint una aventura amorosa i com que en Homer s’impacienta tant, acaba cuinant el peix l’ajudant de cuina (que no en sap gaire de com es talla el Fugu). Quan el xef torna, veu a la cuina les restes de Fugu tallades pel seu ajudant i creu que aquest ha tallat malament el peix i que en Homer ha menjat trossos enverinats. Li donen la mala notícia al Homer que tot seguit marxa amb ambulància cap a l’hospital. El metge diu que pel que li ha dit el cuiner, és més que probable que en Homer hagi consumit verí del Fugu i que si es així, només li queden 22 hores de vida (no és cap “spoiler” si dic que al final en Homer no mor). Desprès de veure l’episodi, la curiositat em va empènyer a investigar si aquest peix existia i també si es servia com a plat.

Doncs bé, existeixen tant el peix com el plat, que és considerat una delícia al Japó però que està prohibit a Europa. El peix globus a més de tenir una pell plena de pues o espines, també té l’habilitat d’inflar-se i convertir-se en una bola augmentant moltíssim la seva mida. Es un mecanisme de defensa en front als depredadors ja que aquest peix es molt lent i maldestre. Conté tetradotoxina (sobretot al seu fetge), una substància que fa que tingui un sabor molt desagradable i esdevé un potentíssim verí mortal del que no hi ha antídot possible de moment (el departament de Toxicología de l’Hospital Clínic compara aquest verí amb el cianur o l’estricnina). Aquest verí no deixa inconscient a la víctima sinó que la paralitza (la víctima es conscient però no pot parlar ni moure’s, fins que finalment deixa de respirar i es mor per asfíxia). La mort es produeix entre 4 i 24 hores després de la seva consumició (si la víctima sobreviu a les primeres 24 hores s’acaba recuperant). En un peix globus hi ha suficientment verí com per matar a 30 persones!

Com he dit abans, el plat de Fugu es una exquisidesa al Japó i es consumeixen des de fa molts segles. Pocs restaurants fora del Japó serveixen Fugu (excepte a Corea del Sud on rep el nom de bok). A la Unió europea està prohibit, i només 17 restaurants d’Estats Units tenen llicència per servir-lo (12 dels restaurants estan a Nova York). Com succeeix en l’episodi dels Simpsons, si el Fugu es prepara incorrectament pot provocar la mort del que se’l mengi. L’única forma de cuinar-lo es extraient amb molta cura el fetge, els ovaris i la pell. Segons dades de l’oficina de benestar social i salut pública de Tokio des de l’any 2000 mor de mitjana una persona a l’any per menjar Fugu (unes 23 des de l’any 2000). Normalment es tracta de pescadors que es preparen ells mateixos el Fugu, o bé persones que mengen específicament els òrgans més perillosos com el fetge i els ovaris. Es pot menjar estofat o fregit però el més típic es menjar-lo com a “sashimi” (trossos de peix cru en talls finíssims).

Per poder servir Fugu en un restaurant, el xef ha de passar de dos a tres anys estudiant i  aprenent, per desprès realitzar un examen teòric i pràctic que només superen un terç dels qui es presenten (els xefs amb llicència per cuinar Fugu tenen un gran prestigi al Japó).

Les morts per menjar peix Fugu en un restaurant per tant son quasi inexistents però està clar que el risc zero mai existeix i un cuiner per molt preparat que estigui pot tenir un mal dia. Per això menjar Fugu a més del seu exquisit sabor, dona un cert morbo a molta gent, i és que no deixa de ser una mena de ruleta russa culinària.

Contràriament al que creu molta gent, el joc de la ruleta russa no va ser creat a Rússia. Trobem una primera referència literària en un relat anomenat “El fatalista” escrit al 1840 pel rus Mijaíl Lérmontov (pertany al llibre “Un heroi del nostre temps), en el que un soldat serbi realitza un joc similar a la ruleta russa (però sense que l’autor l’anomeni així). El nom de ruleta russa té el seu origen en un conte escrit per un suís anomenat Georges Surdez (a qui s’atribueix l’invent d’aquesta expressió). Es tracta d’un conte curt de l’any 1937 que es va publicar en una revista americana (Collier’s) en el que un sergent rus de la Legió estrangera francesa explica aquest joc.

Les instruccions d’aquest joc mortal en que es combinen atzar i perillositat, són molt senzilles. S’agafa un revòlver i s’hi introdueix dins del tambor amb capacitat per sis cartutxos (en algunes armes hi caben vuit), un únic cartutx. Es gira amb velocitat el tambor i el participant apropa el canó a la seva boca o a la seva templa per tot seguit prémer el gallet. Encara que habitualment els jugadors son dos, també poden haver-hi més jugadors en aquest joc, així com altres variants com per exemple el nombre de cartutxos que es col.loquen al tambor de la pistola (en el conte originari s’hi col.loquen cinc cartutxos dels sis possibles). No està clar si aquest joc va existir realment perquè encara no s’ha trobat cap document ni cap dada que així ho acrediti.

En el món del cinema trobem exemples de ruleta russa en moltes pel·lícules. Per mi, l’escena més icònica es la que pertany a la pel·lícula “El cazador” (1978) de Michael Cimino,  i trobo que la més divertida és l’escena inicial de “Airbag” (la bala de la pistola es substituïda en aquest cas per una truita de bolets verinosos).

Actualment, segons diu el portal web del canal History, a Estats Units moren cada any 50 persones jugant a la ruleta russa. A Europa la xifra es molt menor i quan es produeix una mort deguda a aquest letal joc, sovint és noticia destacada a premsa i informatius (la morbositat té molta audiència). La ruleta russa es el joc d’atzar perillós que crida més l’atenció a la gent, però no és pas l’únic joc mortal que existeix. Internet i les xarxes socials, han potenciat l’aparició de molts nous jocs perillosos. Es tracta de reptes que realitzen majoritàriament adolescents i que consisteixen en accions absurdes que comporten un risc per la salut i en alguns casos la mort. Així trobem el repte de la canyella (empassar-se una cullerada de canyella en pols en poc temps i sense beure aigua), el “fire challenge” (prendre’s foc al cos amb un encenedor i en començar a cremar mullar-te per apagar-ho), el “neknomination” (gravar-te mentre beus grans quantitats d’alcohol d’un sol glop i desprès “nominar” a un altra persona perquè faci el mateix) o el conegut “balconing” (saltar des de la finestra de l’hotel o apartament per caure en una piscina que es troba bastants metres més avall). La finalitat de tots aquests jocs, es penjar-ho a la xarxa per obtenir popularitat o reconeixement. No oblidem tampoc la moda que hi va haver sobretot fa uns anys, consistent en fer-se fotografies i selfies des de llocs molt alts. Una model russa es va fer popular per fer-se una sessió de fotos a un edifici molt alt de Dubai, suspesa a l’aire i només subjectada per un braç (naturalment tot això gravat en vídeo i penjat a youtube).

Per acabar m’agradaria parlar-te d’un joc que es va fer famós entre adolescents. No fa gaires anys, els mitjans de comunicació parlaven d’un joc anomenat “La Ballena Azul”. Es tracta d’un joc originat a Rússia (després es va estendre a d’altres països) en que es “proposava” a adolescents el desafiament de superar 50 proves o reptes que començaven amb tasques molt senzilles (dibuixar una balena en un paper) i que anaven pujant d’intensitat i dificultat (dibuixar la balena, en aquest cas, al teu propi braç mitjançant una fulla d’afaitar o un ganivet, aturar-se just davant d’un pont, tallar-se un llavi, etc.) i acabar amb la “prova” número cinquanta, consistent en llançar-se al buit des de dalt d’un edifici (si abandonaven prematurament el joc els participants eren intimidats o extorsionats amb amenaces de represàlies cap als seus pares o cap a d’altres familiars seus). Afortunadament ja fa temps que no es tenen notícies de lesionats o morts per aquest joc macabre.

Fritz Lang, Assurbanipal i Cartofília

Fa poc vaig tornar a veure una pel-lícula que feia molt temps que no havia vist. Es tracta d’un film d’en Fritz Lang anomenat “Secreto tras la puerta” (Secret beyond the door). Fritz Lang es un dels directors que més m’agraden juntament amb Alfred Hitchcock i Howard Hawks. Un dels protagonistes de la pelí es un arquitecte que col.lecciona habitacions. Te una casa molt gran  amb moltes habitacions i en algunes d’elles les decora i ambienta exactament igual que en altres habitacions reals on ha tingut lloc un crim. Crea repliques exactes d’aquestes altres habitacions amb els mateixos objectes i mobiliari que tenien. Fins i tot, moltes de les peces que hi ha en aquestes habitacions son originals i provenen d’aquelles habitacions reals on va succeir el crim. Peces que el personatge protagonista masculí ha aconseguit d’alguna manera. La peli no va sobre el col.leccionisme encara que aquesta rara col.lecció del protagonista hi té un important paper i a mi em va fer pensar sobre el món del coleccionisme, un món per mi fascinant.

Recordo que quan era petit, dos companys de classe col·leccionaven coses (més enllà de les col.leccions de cromos que fèiem gairebé tothom). El meu amic Lluís feia col.lecció de llaunes buides. Tenia llaunes de begudes com cerveses, refrescs etc. i recordo que quan algú de la classe viatjava a l’estranger de vegades li portava llaunes d’aquests països per ampliar la seva col.lecció. L’altra gran col.lecció que recordo d’aquells anys, era la que tenia l’Arantxa (la mateixa de la qual parlava en el post “Plató, Cacaolat i Goya”) i era una impressionant col.lecció de clauers. Tenia una habitació molt gran i utilitzava uns panells rectangulars de suro en els quals penjava tots aquests clauers. Ho recordo bastant bé perquè jo anava a casa seva de tant en tant ja que les nostres dues mares eren amigues. Poc després se’m va acudir la idea de fer jo una col.lecció. De què? Doncs vaig ser molt poc original, li vaig copiar la idea a l’Arantxa i vaig començar jo també una col.lecció  de clauers. El que passava es que la meva col.lecció, al marge de ser una còpia de la seva, era molt més petita, hi tenia molts menys clauers que ella i lluïa molt menys. En comparació amb la seva, la meva col.lecció de clauers era molt pobre. Ara que hi penso, em pregunto que va passar amb tots aquells clauers que vaig anar acumulant tot aquells temps, ja que no recordo d’haver-los llençat, no sé, potser qualsevol dia apareixeran al lloc menys esperat.

Com he dit abans, el món del col-leccionisme em fascina i em captiva. També m’atrau la tasca que fan els col.leccionistes de buscar, regirar, remoure, voltar pels mercats, tafanejar per botigues singulars, etc. fins a trobar nous objectes o peces que augmentin les seves col.leccions. Crec que els essers humans des que existeixen han tingut sempre la necessitat de posseir objectes. A tots ens agrada, crec jo, tenir alguna cosa única i singular i que sigui d’alguna manera “reconeguda” o admirada pels altres. Per això tenen tant d’èxit les edicions limitades, les obres exclusives i numerades….

Segons dades d’una associació de consumidor i usuaris, el 80% de les persones han començat una col.lecció en algun moment de la seva vida.

Quan els nens son petits, la majoria acostuma en algun moment a col.leccionar cromos, nines, cotxes de joguina…. Durant l’adolescència, aquells nens recopilen ara revistes, pòsters o fotografies de cantants,  actors/actrius, esportistes… i a l’edat adulta les col.leccions poden ser ja de qualsevol cosa (segells, llibres, monedes, plaques de cava i fòssils son les més populars). El col.leccionisme es innat a l’esser humà perquè també ho es l’activitat de reunir, acumular, recopilar, seleccionar, conservar i ensenyar als altres tota mena d’objectes. El que diferencia les col.leccions que tenen avui en dia les persones de les “col.leccions” que tenen els animals, es que aquests reuneixen coses per una necessitat biològica, per marcar territori, per sobreviure en definitiva, i en canvi les col.leccions de les persones no responen a aquesta necessitat. El que si ha canviat es el sentit i significat de les col.leccions dels essers humans. Originàriament, les col.leccions tenien un valor principalment econòmic (els “tresors”) i aquest valor ja no te ara tanta importància com tenia abans i ha estat substituït en part per altres valors com poden ser els estètics, sentimentals o emotius. Es a dir, jo per exemple col.lecciono totes les entrades dels concerts als quals he anat, però per un altra persona, aquesta col.lecció pot no tenir cap valor perquè son entrades d’esdeveniments ja passats que no serveixen per a res ara, a més, igual aquesta persona ni coneix, ni li agraden, ni l’interessen gens ni mica aquestes bandes o musics que apareixen a les entrades, en canvi per mi aquesta col.lecció té un valor sentimental molt important perquè em recorda tots aquells moments, quan anava als concerts i gaudia de la música en directe En definitiva, la vàlua que tenen la majoria de col.leccions els hi dona la pròpia persona que les col.lecciona. Evidentment, hi han excepcions perquè hi continuen havent-‘hi moltes col.leccions d’art, antiguitats, pintures, escultures….. Aquestes col.leccions tenen a més d’un valor sentimental, un valor artístic, històric i econòmic molt important i van ser l’origen dels museus d’art.

Es considera al rei d’Assíria Assurbanipal com el primer col.leccionista de la història. Assíria era la regió nord de Mesopotàmia (mentre que Babilònia era la regió del sud). Doncs bé, Assurbanipal va crear la biblioteca de Nínive (actual ciutat de Mossul a l’Iraq) i va ordenar reunir tota la literatura disponible en escriptura cuneïforme que existís en aquell moment. Va aconseguir reunir milers de tauletes d’argila amb inscripcions que parlaven d’art, religió, ciències, història… L’obra més important o famosa que va aconseguir va ser el poema de “Guilgameix” (es tracta d’un poema que consta de 12 tauletes d’argila).

Però el col.leccionisme és més antic encara que la civilització mesopotàmica, perquè coleccionar  coses es intrínsec i inherent a l’esser humà. Ja a la prehistòria l’home acumulava utensilis de tota mena (evidentment no per un motiu sentimental). S’han trobat moltes tombes d’aquella època on hi havien moltes peces de tota mena al voltant del difunt (s’enterraven als morts amb objectes que els havien pertangut en vida i que passaven a tenir un significat simbòlic). En civilitzacions molt antigues com ara la xinesa o l’egípcia això és encara molt més evident. Recordeu per exemple, l’exercit de guerrers de terracota trobat a Xi’an o el fet de què a l’antic Egipte, cada egipci era enterrat amb almenys un petit aixovar (un conjunt d’objectes quotidians que pensaven que els hi serien necessaris desprès de la mort). Els egipcis més adinerats i els faraons eren enterrats amb articles més de luxe com ara pedres i metalls preciosos, joies o “ushabti” (petites estàtues de servents).

Tauletes d’argila del rei d’Assíria Assurbanipal que es troben al Museu Britànic de Londres

No hi han normes a l’hora de col.leccionar i absolutament tot es coleccionable. Això dona lloc a col.eccions realment absurdes i curioses però que existeixen en realitat com ara la de col.leccionar cons de trànsit, rètols de no molestar dels hotels o fins i tot borrissol del melic (t’asseguro que aquestes col.leccions que t’acabo d’anomenar, existeixen realment).

De totes les col.leccions però, segurament una de les que té més prestigi i seguidors son les col.leccions de segells. El meu besavi era molt aficionat i  tot i que no el vaig arribar conèixer a vegades me’l imagino assegut en una taula amb una llum d’escriptori, una lupa en una mà i unes pinces metàl.liques en l’altra, mentre observa detingudament els seus segells. Segons em va dir el meu pare, tenia una col.lecció de segells bastant important que desprès va heretar el meu avi i posteriorment va vendre per comprar-se un cotxe. De la filatèlia m’agradaria explicar-te unes quantes curiositats. Es tracta de l’activitat de col.leccionisme més seguida i estesa del món (s’estima que amb més de 50 milions d’aficionats). El nom de filatèlia va ser inventat per un col.leccionista francès i prové de dos paraules gregues (“philos” vol dir amic o amant i “atéleia” significa exempt d’impostos). En el seu moment es va acceptar majoritàriament aquest nom entre els aficionats dels segells (per davant d’altres com “timbrología”) i ràpidament es va generalitzar el seu ús. El primer segell postal adhesiu que va existir va ser el “Black Penny” britànic (parlem del segle XIX). Va ser el primer i es molt valuós (es un dels 10 més cars que existeixen) però no el que més. Aquest honor el té un segell de la Guaiana Britànica d’un centau anomenat “Black on Magenta” que es va vendre a Nova York per 9,48 milions de dòlars a “Sotheby’s” al Juny de 2014.

Una de les col.leccions que faig jo és de postals i aquesta col.lecció te també un nom propi que la designa. Així com per exemple a la col.lecció de monedes se l’anomena numismàtica, a la de llibres, bibliofília o a la col.lecció de retalls de diari, hemerofília, se’n diu cartofília o deltiología al col.leccionisme de qualsevol tipus de targeta postal. En el meu cas, només col.lecciono les que m’envien els meus amics, companys o familiars quan se’n van de viatge i que guardo totes en un àlbum. Vaig aconseguir trobar per “amazon” un àlbum amb fulls de plàstics transparents per les dues bandes, de manera que un cop estan introduïdes les postals dintre de l’àlbum, es poden veure tant les fotografies en una cara com el que m’ha escrit la gent a l’altre, sense necessitat de treure la postal del full on està guardada. La veritat es que fa molt goig!

L’altre col.lecció important que faig, es la de samarretes de bandes de música. En començar-la només buscava samarretes de color blanc o de colors clars, ja què les negres (que son majoritàries sobretot en bandes de “Heavy Metal”) em donen molta calor a l’estiu que és quan normalment me les poso. Poc a poc, però, he anat ampliant el ventall de samarretes coleccionables i actualment colecciono també samarretes on a més de bandes de musica hi apareguin elements de la cultura pop, es a dir, referències musicals, cinematogràfiques o de sèries de televisió. La veritat es que en començo a tenir bastantes i hauré de pensar en un altre lloc on guardar-les perquè a l’armari on les tinc ara ja quasi bé no m’hi caben.

Quan em vaig adonar que només tenia aquests tipus de samarretes per posar-me vaig començar a comprar i col.leccionar també samarretes ratllades per poder posar-me de tant en tant (sobretot a l’hora d’anar a la feina)  i “no donar tant la nota” com amb les altres samarretes.

I tu? Col.lecciones alguna cosa?

Kiwis grocs, stracciatella i kopi luwak

D’ençà que vaig escriure el post on et parlava del plaer de les petites coses, m’ha vingut al cap un altre petit plaer. Aquest però, no es fàcil que es produeixi i requereix a més un petit esforç i voluntat per part d’un mateix. Es tracta de descobrir nous gustos i sabors, es a dir, provar aliments o prendre begudes que fins ara no havia provat mai perquè pensava que no m’agradarien o bé donar una nova oportunitat a aquelles coses que havia provat en el seu moment i que no em van agradar llavors. Soc una persona que sempre intento que m’agradin el màxim de coses possibles tant si es tracta de menjar i beure com d’altres aficions i interessos. Malauradament en quant al menjar i beure hi ha moltes coses que no son del gust de les meves papil.les gustatives. Jo de tant en quan faig un petit esforç perquè m’agradin nous aliments (com per exemple quan fa molts anys la meva mare em va dir que provés algun dels cargols que s’havia demanat com a primer plat en un restaurant). Hi ha investigacions que assenyalen que els nostres gustos alimentaris no estan arrelats en l’ADN i, per tant, poden canviar fins i tot quan pensem que no ens agrada el sabor d’alguna cosa.

Aquestes investigacions subratllen que les papil·les gustatives poden canviar la seva percepció i, encara que factors com la genètica, la cultura, el medi ambient i l’educació exerceixen un important paper en el desenvolupament dels nostres paladars, el procés és més complex i pot evolucionar.

Així doncs, m’agrada experimentar amb els sabors fins que obtinc la recompensa d’un nou aliment que m’agrada. Aliments que no m’han agradat però que desprès de tastar-los diversos cops han acabat convencent a les meves papil.les gustatives son per exemple, les anxoves, els musclos, el pebrot verd, la carxofa, etc. L’últim d’afegir-se a aquesta llista es el kiwi, especialment el kiwi groc.

Fa un temps vaig llegir un reportatge fotogràfic sobre els condemnats a mort per la justícia dels Estats Units. Concretament, tractava sobre l’últim sopar que poden demanar els presos poc temps abans de ser executats. Es un tema macabre però també força interessant. Pels presos es l’ultima decisió de la seva vida. Encara que no sigui una decisió gaire important, es la darrera cosa que el condemnat podrà triar “lliurement”, la seva darrera oportunitat de controlar alguna cosa, ja que es una de les poques coses que durant els últims anys depenen només del pres.

Aquest peculiar ritual té el seu origen a l’Anglaterra de principis del segle XX on s’oferia als condemnats un darrer esmorzar. A França, antigament, minuts abans de l’execució s’oferia als reus un glop de rom per calmar-los. Però nosaltres coneixem aquesta “cerimònia”, bàsicament, a través de les pel.lícules o series americanes ja que a molts dels estats d’Estats Units on encara està vigent la pena de mort es continua fent aquesta practica. Aquesta  “tradició” va ser introduïda a l’estat de Texas l’any 1924 (curiosament el mateix estat on al 2011 es va decidir treure als reus aquest “privilegi”).

S’han fet estudis curiosos sobre aquest fet com per exemple quin es el menjar més habitual que demanen els presos. Aquests, segons els estudis acostumen a demanar hamburgueses amb formatge, patates fregides, ous ferrats, pizzes i pollastre fregit (es a dir, principalment “fast food” americà). Això segons els autors de l’estudi es perquè demanen allò que els hi recorda el que prenien quan sortien a divertir-se i a passar-s´ho bé.

L’últim sopar dels condemnats a mort té però un determinat pressupost (a Florida per exemple no pot superar els 40 dòlars) i estan prohibides les begudes alcohòliques. Els presos prenen aquest menjar unes quatre hores abans de l’execució i la tria del “menu” es fa una quants dies abans d’aquesta. El reportatge fotogràfic del que parlo, acaba amb una col.lecció de fotografies que documenten els desitjos gastronòmics d’alguns presos. D’entre els més curiosos a mi em van cridar l’atenció aquests:

  • Timothy McVeigh de 33 anys va demanar gelat de menta amb trossets de xocolata.
  • Ronnie Lee Gardner de 49 anys va resultar més gourmet i va triar cua de llagosta, filet, pastís de poma i gelat de vainilla. A més va demanar veure la trilogia del Senyor dels anells mentre menjava.
  • Ricky Ray Rector de 42 anys, va demanar un filet, pollastre fregit, una mena de suc de cirera i pastís de nous. No va tastar el  pastís de nous perquè se’l reservava per “més tard” segons li va dir al guarda.
  • Victor Feger va demanar únicament una simple oliva. Segons va explicar, al menjar l’oliva, naixeria del seu interior una olivera com a símbol de pau.
  • Gary Mark Gilmore de 36 anys va sol.licitar pa, cafè i 6 ous durs (només es va prendre el cafè).
  • Eddie Lee Mays de 34 anys va demanar només un paquet de cigarretes “Pall Mall” i una capsa de mistos.

D’altres presos rebutgen aquest sopar especial i sopen el menú habitual de la presó o bé no sopen res.

Quan vaig acabar de llegir el reportatge, quasi inevitablement, em vaig preguntar: “que demanaria jo com a darrer àpat?”. Doncs, en el cas hipotètic que fos un condemnat a mort i pogués triar l’últim àpat, el més probable es que no estigués gaire d’humor per prendre res. En situacions d’angoixa i ansietat se’m tanca l’estómac i no m’entra res. Només podria fer com el pres que va demanar tabac i mistos. Suposo que fumar em calmaria una mica els nervis. Però imaginem, que si que tinc gana, perquè no m’executaran. Es a dir, simplement he de triar alguna cosa per menjar, sense importar si engreixa o no. A més, això que triï no afectarà excepcionalment, ni que sigui per un cop als nivells de colesterol, ni triglicèrids, ni sucre…. llavors, que escolliria en aquesta imaginària situació?. Doncs bé, mai he tingut un plat preferit (tampoc color preferit o número favorit, però un altra dia parlaré de colors i números), no sabria que demanar llavors? Doncs bé, si es donessin totes les circumstàncies que he explicat abans, no em demanaria un primer i segon plat i postres (encara que de postres si que en tinc de preferit, bé preferits perquè son tres!), sinó que em demanaria un pastís sencer de xocolata, a poder ser, de pa de pessic o “coc ràpid” (tampoc estaria malament un pastís “sacher”). Juntament amb el pastís prendria una rajola de xocolata negra i un vas de llet, una tassa de cafè amb llet o un “cacaolat” (o aniria alternant les tres coses a la vegada). Per cert, els postres preferits que he dit abans que si que tinc, son: (sense ordre de preferència) el Tiramisú, la “Tatin” de poma i el gelat de xocolata o stracciatella i en quan a plat preferit, encara que he dit que no tinc cap debilitat especial, una cosa que sempre em ve de gust menjar es una pizza.

Foto: vaiu.es
Foto: vaiu.es
Foto: vaiu.es

Tal com he explicat al principi, m’agrada experimentar amb nous sabors i des que vaig conèixer la historia del Kopi luwak se’m va ficar entre cella i cella la idea de tastar-lo. Finalment, el passat dia de reis li vaig regalar a la meva mare un petit pot i finalment vaig prendre una tassa d’aquest cafè tan exòtic, insòlit i exclusiu. En llengua indonèsia, kopi vol dir cafè i luwak significa civeta (es un animal mamífer una mica més gran que un gat). Aquest cafè es produeix d’una manera molt peculiar i que es la següent: a les illes indonèsies de Java, Sumatra, Sulawesi i Bali principalment (també en altres llocs) aquest animal menja grans de cafè. Aquesta civeta digereix les parts toves del fruit del cafè, però no el gra de cafè que, al passar pel seu aparell digestiu adquireix un sabor diferent, degut als enzims del seu estómac. La civeta defeca aquests grans, que desprès son rentats i torrats. La característica principal d’aquest cafè, al marge del seu aroma ric i fort i les notes de caramel i xocolata (així es com es promociona al pot que vaig comprar) es l’absència d’amargor. Després de prendre’n un parell de cops per mi les dues característiques principals es que es car (72€ per 150 grams) i que no es gens amarg. Crec que es massa car per comprar-lo sovint, però si valgués com els altres cafès si que el prendria habitualment.

Però, el que jo em pregunto es: sense poder saber que tindria aquest bon gust, a qui se li va poder ocórrer un dia provar aquests grans que s’havien d’extreure dels excrements del luwak? Doncs, no ho sé. Potser va ser una juguesca, una broma o algú que estava molt necessitat de prendre cafè…