La Marina, el Papa Lleó I i el Deu Saturn

Avui fa tot just dos mesos que va ser el dia de Reis. M’encanta aquesta festivitat. És el meu dia preferit de l’any. Malgrat el pas dels anys encara tinc durant els dies anteriors una certa frisança, nervis, il·lusió i moltes ganes de què arribi per fi aquesta data (que jo trobo màgica i especial). Això no ha estat sempre així. Hi va haver una època als anys finals de la carrera i els posteriors a acabar-la en què vaig perdre una mica part de l’entusiasme que havia sentit per aquesta celebració. A principis de la trentena, però, la passió va revifar poc a poc i és va incrementar considerablement quan van néixer les meves dues nebodes.

Fa dos anys la Marina (la meva neboda petita de 10 anys) va descobrir que els Reis d’Orient son els pares. Va ser el mateix dia de Reis. Tot just va acabar d’obrir els regals li va dir a la meva germana (que no s’ho esperava i que no va saber gaire com reaccionar). Jo crec que la Marina ja s’ho olorava des de feia temps i que aquelles festes de nadal simplement ha vist confirmades les seves sospites. La Marina s’ho va prendre força bé. L’únic dubte que tenia és si ara que ja ho sap, continuarà rebent regals el dia de Reis o ja no en rebrà més.

Encara que no s’ha establert enlloc quina edat és la millor o més adequada per saber la veritat sobre aquesta qüestió, crec que els vuit anys son un bon moment per saber-ho. Quan els nens arriben als sis anys o set, el pensament creatiu dels infants comença a tornar-se més formal i lògic. Arran d’aquest fet comencen a tenir dubtes sobre l’existència d’aquests essers màgics. Com poden arribar a totes les cases en una nit? Com pot ser que hi hagi cavalcades alhora en diferents llocs? Com s’ho fan per llegir totes les cartes que reben? Els psicòlegs recomanen que si les criatures ja tenen deu o onze anys i encara creuen en els Reis d’Orient, el més adequat és que se’ls digui ja la veritat.

La reacció emocional de la Marina davant d’aquesta descoberta va ser de serenor i comprensió. Però no tots els nens tenen aquesta resposta. Davant d’aquest engany molts nens poden sentir decepció, tristesa o enuig (o totes tres a la vegada). A diferència de la Marina, la meva reacció si que va ser traumàtica. Va suposar un desencís i una desil·lusió enorme per mi. Crec que va ser a tercer d’E.G.B. poc abans del nadal i jo tenia 8 anys. Si no recordo malament va ser un company de classe, l’Alfonso, qui m’ho va dir o de qui ho vaig sentir per primer cop. No sé si va ser aquella tarda o més endavant, però el cas és que poc després d’allò, en un moment donat mentre em banyava, la meva mare va entrar al lavabo sense que jo me’n adonés i em va trobar plorant dins de la banyera. Espantada, em va preguntar que em passava i jo li vaig explicar el que havia sentit sobre els Reis d’Orient. Sense negar l’evidència, em va donar la explicació que va poder però no va aconseguir alleugerir gaire el meu disgust ni calmar massa el meu dolor. Em diu que els meus plors eren més de profunda tristesa que de ràbia. També m’explica que recorda molt com bé com mentre encara em queien les llàgrimes li vaig dir que no volia cap regal per reis. Després d’això que havia dit, els meus pares no s’havien que fer. Crec que van prendre la decisió més sensata tenint en compte a més que tinc una germana més petita que evidentment no sabia res de qui eren els reis. Van comprar els regals com sempre i van pensar que si el dia de reis no volia obrir els regals, doncs que no passava res, ja ho faria en un altre moment. La qüestió es que el matí del dia de reis em vaig aixecar tan d’hora com faig de costum en aquella data i vaig anar a la sala d’estar. En veure tot el munt de regals que hi havia i que la gran majoria estaven etiquetats amb el nom de la meva germana i el meu, em vaig emocionar i vaig anar corrents a dir-li a la meva mare que malgrat la decepció que m’havia endut em continuava fent molta il·lusió rebre regals el dia de reis. La meva mare va respirar alleujada.

Jo no recordo res de tot el que t’acabo d’explicar. Tot el que acabo d’escriure m’ho ha explicat la meva mare. En el camp de la psicologia es diu que el nostre inconscient bloqueja els records traumàtics que hem viscut per protegir-nos i evitar el patiment que aquests comporten. No ho sé, potser es per això que no recordo res d’aquest episodi, però segur que va ser la primera decepció que vaig tenir a la vida, i com jo, suposo que també ho va ser per a la immensa majoria de nens i nenes. En realitat, això dels reis no deixa de ser un engany sostingut des de fa molt de temps però no només pels pares, sinó també pels mitjans de comunicació, els comerços, les escoles…a fi de preservar una tradició que és manté viva des de fa molts segles. Però…tradició religiosa o cultural? Es tracta d’una tradició basada en el que diu la Bíblia o no te res a veure amb el cristianisme? Que te a veure un esdeveniment històric amb el fet que cada any nens d’arreu del món escriguin una carta demanant que els hi portin regals i joguines? Com s’ha arribat fins aquí? 

Bé, la resposta no és senzilla i té moltes coses a explicar. Els Reis d’Orient son una tradició religiosa (concretament cristiana). La seva història apareix a la Bíblia però d’una manera molt breu. Es parla d’ells únicament en un dels quatre evangelis, el de Mateu. Ho trobem exactament al capítol 2, versicles de l’1 al 12.

En aquest text, no es diu ni quants eren, ni quin origen tenien. Tampoc es diu que fossin reis. Només que eren “mags” i que venien d’Orient. En grec (llengua en la qual està escrit l’evangeli) “magos” pot significar també “savis” o “sacerdots”. De fet, el terme “mago” en grec, deriva del nom d’una tribu mèdica que en la religió persa desenvolupava tasques sacerdotals i s’ocupava de l’estudi de l’astronomia.

Llavors com s’ha arribat a la història de què eren 3 reis anomenats Gaspar, Melcior i Baltasar i que aquest darrer era de raça negra.

Doncs bé, el que si es recull a la bíblia són els presents que van oferir (or, encens i mirra). Al segle III “s’estableix” que els reis son tres (si van dur tres ofrenes, el més lògic es que cada obsequi el portes un rei diferent, no?). A més, d’aquesta manera s’assimila a la Santíssima Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant), les edats de l’home (joventut, maduresa i vellesa), les dimensions del temps (passat, present i futur) o els continents que es coneixien en aquella època (Europa, Àsia i Àfrica). El número 3 com pots veure està carregat de simbolisme. Al S.V el Papa Lleó I proclama que els Reis d’Orient son tres.

El bisbe i escriptor Quint Septimi Florent Tertul·lià va ser qui va teoritzar que eren “Reis” a l’interpretar un salm. Un salm és un poema religiós que forma part de l’Antic Testament (n’hi ha 150). Des de llavors, l’església els anomena definitivament “Reis” que és una distinció menys vague que la de “Mags”. A més, el concepte de màgia es relacionava molt en aquella època amb la bruixeria.

I els seus noms? Doncs bé, aquests apareixen per primer cop en un mosaic bizantí del segle VI a la Basílica de Ravenna (Itàlia), on per cert no porten cap corona i Baltasar no és pas negre. A la part superior del mosaic hi apareixen els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. Aquests noms també apareixen a l’Evangeli armeni de la infància (un text apòcrif).


Foto: Fragment del mosaic on apareixen els tres Reis d’Orient que es troba a la Basílica de Sant Apol·linar el Nou (Basilica di Sant’Apollinare Nuovo) a la ciutat italiana de Ravenna  Font: Wikimedia Commons

Tant al mosaic bizantí de Ravenna com en altres manifestacions artístiques de l’època o anteriors, els tres reis tenen el cutis blanc. Com es va tornar negre un dels tres?

A partir del S.XII amb la intenció de simbolitzar la universalitat del cristianisme, es van diferenciar i individualitzar els tres reis. Cada un d’ells va adquirir unes característiques que els associaven a les tres parts del món llavors conegudes (Àsia, Àfrica i Europa). Melcior seria l’europeu, Gaspar l’asiàtic i Baltasar l’africà. Es a partir d’aleshores quan es comença a representar aquest darrer Rei amb la pell negra. Aquesta imatge s’ha anat consolidant des de llavors i ha estat objecte de moltes obres pictòriques entre les quals destaca sobretot el tríptic de l’Adoració dels mags del pintor neerlandès “El Bosco”. La veritat és que establir que el Rei Baltasar fos negre va costar una mica degut al rebuig al color negre durant l’Edat Mitjana per ser el color del dimoni i de l’infern (llavors no era el vermell).

El descobriment d’Amèrica va plantejar la possibilitat d’incloure un quart rei d’Orient (en aquest cas seria indi). D’aquesta manera aquests personatges seguirien representant la totalitat de la humanitat. Això no és va arribar mai a produir entre altres coses perquè la iconografia dels tres reis ja s’havia reproduït en moltes imatges i pintures i ja era massa sòlida com per canviar-la.

Respecte a les ofrenes dels Reis com t’he dit abans, aquestes si que estan recollides a la Bíblia. Els regals tenien tot el sentit per l’època. Així doncs, l’or ajudaria a alleujar la pobresa que patien la Verge Maria i Josep, l’encens a eliminar la mala olor de l’estable i la mirra per desparasitar al nen Jesús. I que te a veure tot això amb el fet que cada 6 de gener molts nens d’arreu del mon rebin els regals que han demanat per carta?

Bé, això no queda clar del tot però el més probable es que tingués l’origen en una costum pagana. Segons la “Encyclopedia Britannica” les celebracions de Nadal i la nit de cap d’any estarien molt relacionades amb la festivitat romana dels “Saturnals”. Aquestes festes paganes és celebraven cada any el 17 de desembre i estaven dedicades a Saturn (Deu del temps i de l’agricultura). Duraven uns set dies (fins el 23 de desembre) en els quals les cases es decoraven amb vegetació, s’encenien espelmes i es donaven regals, et recorda a alguna festa?

Crec que més o menys ja he donat la resposta que llançava al principi de com s’ha passat d’uns breus versicles bíblics al fet que cada any milions de nens i nenes rebin regals el dia 6 de gener.

Com t’he explicat, tot comença sobre la base d’un petit fragment de la Bíblia recollit a l’Evangeli de Mateu en el qual tres “mags” d’Orient porten or, encens i mirra al nen Jesús. A partir d’aquí aquesta història ha anat transformant-se fins a arribar a la tradició tan arrelada mundialment, que coneixem avui en dia, com a conseqüència de barrejar escrits canònics (Evangeli de Mateu), textos apòcrifs (no reconeguts per l’Església), interpretacions que s’han fet d’aquests escrits i de diferents representacions artístiques i aportacions de costums paganes.

Però malgrat haver contestat a la pregunta principal en queden moltes altres per donar resposta com ara : Que va passar amb aquests reis? Van tornar al seu país? Es veritat que encara es conserven les seves restes? D’on surt el costum de les cavalcades? I el fet de portar carbó als nens que no es porten bé? I la llegenda d’Artaban el quart Rei d’Orient que es va perdre i no va poder arribar a temps per donar la seva ofrena, es veritat? Quin és l’origen del tortell de Reis? I de deixar les sabates la nit abans perquè els Reis te les omplin de dolços?

Això ja t’ho explicaré un altre dia en una altra història!

Foto:  Una il·lustració de les saturnals romanes, obra del pintor anglès John Reinhard Weguelin  Font: Wikimedia Commons

La “Bicolor”, el “Pipo” Rodríguez i la United Fruit Company

Post número 50!!! Avui t’explicaré la segona de les “guerres del futbol”. Si fa poc et vaig parlar de la guerra entre Sèrbia i Croàcia en la qual un partit de futbol entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja va ser un dels detonants del conflicte bèl·lic, avui em toca tractar l’altre guerra en la qual un partit de futbol entre les seleccions de El Salvador i d’Hondures també va ser un dels motius que van originar un conflicte armat entre aquests dos països centreamericans l’any 1969. Abans d’entrar en el futbol i en el conflicte et comentaré breument algunes característiques d’aquestes dues nacions.

El Salvador i Hondures son dos països veïns que comparteixen una frontera de 391 quilometres. El Salvador és el país més petit de l’Amèrica central. En canvi Hondures és gairebé sis cops més gran que El Salvador. En quant a població però, a l’any 1969 (any del la guerra) el país salvadoreny tenia gairebé un milió més (3,5 milions d’habitants) que la república hondurenya (2,6 milions d’habitants). Amb aquestes dades, no es difícil deduir que la densitat de El Salvador era molt alta (una de les més altes del continent americà i també està entre les més altes del món). Això va fer que molts salvadorenys emigressin a Hondures fugint de la misèria. Aquests pobres camperols es van establir a Hondures buscant una vida millor. Es calcula que van arribar a haver-hi uns 300.000 immigrants salvadorenys a Hondures. Aquestes darreres dades com veurem més endavant seran un factor important per la guerra que vindrà.

Enmig de molta tensió i hostilitat entre tots dos països les seves seleccions nacionals de futbol  lluitaven per una plaça al mundial de futbol de 1970 que tindria lloc a Mèxic. Cap d’aquestes dues seleccions havia anat mai a cap Copa del Mon de Futbol abans.

El primer partit va tenir lloc el diumenge 8 de juny de 1969 al “Estadio Nacional” de Tegucigalpa (capital d’Hondures). La selecció de El Salvador va arribar a la ciutat el dissabte i va passar la nit en blanc a l’hotel on estaven concentrats. Van passar la nit sense dormir perquè van ser objecte d’una guerra psicològica per part dels aficionats de la “Bicolor” (com es coneix popularment la selecció de la república hondurenya). L’hotel va estar envoltat tota la nit per una gran munió de gent que no va parar de llançar pedres a les finestres i colpejar llaunes i bidons de gasolina amb pals. Coets de pólvora i botzines de cotxes aparcats prop de l’hotel també van provocar un soroll escandalós. Els aficionats hondurenys van fer soroll i xivarri durant tota la nit intentant així que la selecció de El Salvador no pogués dormir ni descansar i provocar que aquesta jugués el partit de l’endemà cansada, nerviosa i amb son. Hondures va guanyar aquest primer partit per 1-0.

Una setmana després a San Salvador (capital de El Salvador) va arribar l’hora de la revenja per part dels salvadorenys. Aquest cop qui no va poder dormir van ser els jugadors d’Hondures. Seguidors fanàtics de “La Selecta” (un dels renoms de la selecció salvadorenya) van fer gresca i enrenou tota la nit. A més, van trencar totes les finestres de l’hotel i van llençar un munt d’ous podrits, rates mortes i draps pudents. A l’hora del partit, en un estadi envoltat de militars, els jugadors hondurenys pensaven més en com sortir vius d’allà que en el partit. El Salvador va guanyar 3-0.

Com que comptaven els punts i no pas els gols, es va haver de jugar un partit de desempat a camp neutral. El partit es va disputar a l’Estadi Asteca de Mèxic el 27 de juny de 1969. L’empat a dos va obligar als equips a jugar una “pròrroga” i quan portaven jugats onze minuts del temps suplementari el jugador “Pipo” Rodríguez va fer el gol de la victòria per a El Salvador.

Mauricio “Pipo” Rodríguez rememorant el seu gol molts anys després.
Font: http://www.historico.elsalvador.com

L’alegria per la victòria dels milers d’immigrants salvadorenys que vivien en terra hondurenya es va prendre per part dels hondurenys com una provocació intolerable i va esclatar la violència contra aquests immigrants. El 14 de juliol de 1969 l’exercit de El Salvador “per sorpresa” va penetrar per la frontera i va envair Hondures per protegir els seus conciutadans de la persecució que estaven patint per part dels hondurenys.

Els salvadorenys van atacar primer perquè comptaven amb una fàcil victòria basada en un exercit clarament superior al d’Hondures. Afortunadament, l’Organització d’Estats Americans va aconseguir aturar la guerra en quatre dies (per això a aquest conflicte també se l’anomena la guerra de les 100 hores). El nombre de baixes és diferent segons amb quina font et documentis, però en la majoria de les quals jo he consultat es parla de 6.000 morts i entre 12.000 i 20.000 ferits.

El Salvador va retirar les seves tropes d’Hondures a l’agost i la guerra va acabar en empat (la frontera va seguir sent la mateixa).

La selecció de futbol de El Salvador encara va haver de passar una altra ronda per poder disputar el Mundial de Mèxic. Va ser contra Haití i també va necessitar un tercer partit de desempat jugat a Jamaica. Ja al mundial de Mèxic, a El Salvador li va tocar el grup 1 amb l’amfitriona, Bèlgica i la Unió Soviètica. Va perdre els tres partits i es va convertir en la primera selecció de la història que marxava d’un mundial sense marcar cap gol.

Com hem pogut comprovar els partits de futbol entre les dos seleccions no van ajudar gens a que les relacions entre Hondures i El Salvador (que ja eren molt dolentes) milloressin. Però com en el cas de la guerra entre Croàcia i Sèrbia el futbol no va ser l’única ni tampoc la més gran de les causes del conflicte. El futbol va ser l’espurna que va encendre la metxa del conflicte bèl·lic. Coneguda com la guerra de les 100 hores també va rebre el nom de “la guerra del futbol” perquè així la va batejar un periodista polonès (aleshores poc conegut) anomenat Ryszard Kapuscinski. Aquest cronista va ser l’únic corresponsal estranger que hi havia en aquell moment a Hondures quan va començar la invasió. Però, si el futbol només va ser l’espurna, quines van ser les causes reals del conflicte?.

Com ja he explicat al principi, El Salvador és un país amb una alta densitat poblacional. Faltava espai i “sobrava” gent. Faltaven terres per treballar i conrear. Una gran quantitat de les terres pertanyien a “les catorze famílies de El Salvador” (així és com s’anomenava l’oligarquia que controlava la major part de les terres del país). Mil terratinents tenien deu cops més terra que mil camperols junts. Això va fer que molts “sense terra” i pobres emigressin a Hondures (molt més gran i amb terres no cultivades sense propietari). Milers de salvadorenys van passar il·legalment la frontera per ser contractats com a jornalers. El govern d’Hondures va fer la “vista grossa” davant d’aquest fet durant molts anys. Suportaven sous i abusos dels terratinents hondurenys. Això va fer que entre les classes treballadores d’Hondures s’anés creant una animadversió contra els salvadorenys a qui veien com una gent que venia a treure’ls-hi la feina.

Molts hondurenys van protestar demanant terres (al igual que a El Salvador estaven també a mans d’uns pocs). Hi va haver un clamor popular per un repartiment més just de les terres. El govern hondureny pressionat i tement una revolta popular va decidir emprendre una reforma agrària per pal·liar el descontentament dels pagesos hondurenys. Però el govern del President López Arellano era oligàrquic i molt depenent dels Estats Units amb la qual cosa la reforma agrària no va tocar cap terra dels rics terratinents ni la terra de la United Fruit Company (empresa americana propietària del 10% de la terra cultivable d’Hondures). La “solució” del govern va ser com acostuma a passar en aquests casos (malauradament) anar contra el més feble. Va expropiar terres als camperols salvadorenys que portaven generacions vivint al país i s’havien fet legítims propietaris d’aquestes terres i també va decidir expulsar-los d’Hondures.

Això va desfermar una campanya de xenofòbia promoguda pel govern d’Hondures contra els immigrants salvadorenys a qui s’acusava de tots els mals econòmics del país. Es va formar un grup paramilitar anomenat “La Mancha Brava” que va perseguir violentament els immigrants salvadorenys (sembla ser que amb el vistiplau del govern que veia com algú altra li feia la “feina bruta”). El govern de El Salvador va acusar el seu homòleg de ser còmplice i encobridor dels crims dels paramilitars. A més, tement una revolució camperola també s’oposava a què els milers de salvadorenys retornessin massivament al seu país. L’oligarquia terratinent de El Salvador començava a pressionar perquè es prenguessin accions militars. El mitjans de comunicació dels dos països van tirar més llenya al foc i van cultivar odi i desinformació. La relació entre tots dos països era cada cop més tensa i van trencar relacions diplomàtiques. Enmig de tota aquesta enemistat es juguen no un, sinó fins a tres partits de futbol (l’esport que aixeca més passions al món) entre les seleccions dels dos països. Aquells partits no van ser la causa del conflicte però van ser l’espurna que va encendre la metxa.

Per acabar, t’explicaré una anècdota que vaig llegir mentre em documentava per a escriure el post i en la qual es pot veure l’enorme influència de les empreses nord americanes a la vida hondurenya en aquell temps. A Hondures el plàtan s’anomena “banano” però també rep el nom popular de “mínimo”. L’expressió ve dels dies de la United Fruit Company (empresa que tenia plantacions enormes a Hondures). Doncs bé, en aquella època quan els plàtans no arribaven a la mida mínima per a ser exportats eren utilitzats per a consum intern, i d’aquí que s’anomeni “mínimo” al plàtan.

Bibliografia seleccionada

– Kapuscinski, Ryszard. (2006) La guerra del futbol y otros reportajes. Editorial Anagrama. Barcelona.

El favorit

Foto: Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. Van ser enderrocades el 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera i posteriorment reconstruïdes l’any 2010

Fa temps van fer a TV3 un programa anomenat “El Favorit”. Era un programa que combinava entreteniment i divulgació històrica. A partir d’una llista de 13 de les personalitats més rellevants de la història de Catalunya, es tractava de què el públic tries el seu “favorit”. Cada programa estava dedicat a una d’aquestes personalitats i en una gala final els espectadors van decidir quin dels 5 personatges finalistes mereixia ser el guanyador del programa i convertir-se en el “favorit de Catalunya”. El guanyador va acabar sent Jaume I que es va imposar a Pau Casals, Joan Sala “Serrallonga”, Lluís Companys i Francesc Macià. Recordo haver seguit amb atenció molts dels programes tot i que el meu “favorit” no va arribar a la final. De fet, ni tan sols estava entre els 13 candidats. Estic parlant de l’arquitecte i urbanista, polític, professor, arqueòleg i historiador de l’art Josep Puig i Cadafalch.

Al meu parer, va ser un personatge clau en la Catalunya del primer quart del segle XX i és la seva polivalència un dels trets que m’atrauen més de la seva figura. La seva faceta d’arquitecte es potser la més coneguda ja que se’l considera un dels principals exponents del modernisme català juntament amb Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner (que va ser mestre seu). Autor entre altres edificis de la Casa Amatller (1900), Casa Macaya (1901), la Casa de les Punxes (1905) o la Fàbrica Casaramona (1911) no em vull estendre en aquesta vessant seva perquè és de sobres coneguda per molts.

Puig i Cadafalch va tenir una trajectòria vital molt àmplia que abasta des del professional de l’arquitectura fins al polític de primera fila, passant per l’intel·lectual compromès amb el seu poble, que va tenir un paper important en la gestió cultural de la seva època, que va destacar en el camp de la història de l’art (amb obres com “L’arquitectura romànica a Catalunya” o “L’arquitectura romana a Catalunya”) i que també va ser pioner en el conreu sistemàtic de l’arqueologia.

En aquest camp, va tenir l’encert de començar els treballs arqueològics a Empúries. Va ser el veritable impulsor de les excavacions des del 1908 al 1923 com a president de la Junta de Museus de Barcelona. Fundada el 1902, malgrat portar el nom de Barcelona des del primer moment va començar a fer la funció de Junta de Museus de Catalunya. La pràctica arqueològica que es va adoptar no consistí en excavacions aleatòries, disperses i esporàdiques que no aportaven coneixement rigorós, sinó que la substituí per una feina planificada, sistemàtica i extensiva, a la manera dels grans treballs arqueològics com ara els treballs a Babilònia o els treballs realitzats a Corint i a Delfos (Grècia).  

Foto: Jaciment arqueològic d’Empúries

Va participar en la conservació i restauració de part important del patrimoni català. Les seves intervencions de restauració més importants son les fetes al monestir de Sant Joan de les Abadesses, a la catedral de la Seu d’Urgell i a les esglésies romàniques de Terrassa. En quant al monestir de Ripoll la seva participació va ser la de dissenyar un estendard modernista ofert per la ciutat de Mataró l’any 1893.

Al 1907 va formar part de l’expedició històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Vall d’Aran i la Ribagorça que va donar a conèixer el patrimoni romànic de la Vall de Boí (es van estudiar, documentar i fotografiar els edificis i les obres de tota classe).

Aquell 1907 va ser un any cabdal per a la història de la Catalunya contemporània. La victòria de Solidaritat Catalana a les eleccions parlamentàries del mes d’abril (i l’elecció pocs dies desprès de Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona) va portar els mesos següents a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) . Aquesta institució es va crear de la mà de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch en va ser un dels vuit membres fundadors. L’IEC tindrà per objecte la superior investigació científica de tots els elements de la cultura catalana i la normalització lingüística del català (liderada per Pompeu Fabra).

El 1914 s’inicia la Mancomunitat de Catalunya, formada per l’agrupació de les quatre diputacions catalanes i presidida per Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona, de qui Josep Puig i Cadafalch, n’era estret col·laborador.

La mort prematura de Prat de la Riba l’any 1917 va suposar que Puig i Cadafalch el succeís com a president de la Mancomunitat de Catalunya fins a la seva destitució (a causa dels fets polítics que van desembocar en la Dictadura de Primo de Rivera l’any 1923). La Mancomunitat va ser abolida i la carrera pública de Puig va quedar truncada definitivament. L’any 1924 es va exiliar a França i va enfocar el seu interès a l’estudi de l’art romànic.

El 1936, l’esclat de la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se. Romangué a França en lloc de passar a l’Espanya “nacional” com feren la major part dels seus companys de partit. Va ser un dels pocs dirigents de la Lliga que es negà a signar un document d’adhesió al bàndol franquista. Quan tornà a Catalunya el 1941 sota el règim franquista i en un ambient de repressió desencadenada contra la cultura catalana es va trobar amb un expedient de responsabilitats polítiques i amb la prohibició d’exercir com a arquitecte. També va quedar apartat de la recerca institucional oficial i de l’activitat pública.

Als setanta tres anys, fora de qualsevol partit, va prestar el seu darrer servei polític a Catalunya: va emprendre la reconstrucció de l’Institut d’Estudis Catalans com a únic president i com a únic membre fundador supervivent des de la clandestinitat. L’Institut estava a punt de desaparèixer però Puig va aconseguir-ne la supervivència i aquesta institució va tornar a funcionar i va reprendre les publicacions.

Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, Puig i Cadafalch va amagar en una doble paret a casa seva tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte. El 2003, 80 anys més tard, van ser descoberts per la família i, després venuts a la Generalitat de Catalunya.

A part de la seva polifacètica personalitat que el va portar a desenvolupar moltes altres tasques i activitats a part de l’arquitectura,  Puig i Cadafalch es el meu personatge favorit perquè va dedicar la seva vida a treballar per la recuperació de la cultura catalana i la preservació del patrimoni històric i arquitectònic català.

Crec que avui, Puig i Cadafalch estaria content que un organisme com ara l’Institut Ramón Llull (que té com un dels seus principals objectius promoure la llengua i la cultura catalana) tingui la seu al Palau Baró de Quadras (obra seva).

Foto: El Palau Baró de Quadras és actualment la seu de l’lnstitut Ramon Llull

Bibliografia seleccionada

– Autors diversos. Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch 1908-1923. Barcelona, Empúries, 2017. Departament de Cultura.

– Autors diversos. Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya. Diputació de Barcelona. 2019.

Atenes, Hermes i Barcelona

Foto : Estàtua situada a la Plaça Catalunya esculpida per Frederic Marès que mostra a Hermes mentre subjecta amb fermesa les regnes d’un robust cavall i amb la mà esquerra agafa la roda dentada de la indústria

No m’acostumo a preparar gaire els viatges que faig. Prefereixo improvisar una mica i no saber gaire el que em trobaré quan arribi al meu destí. Això si, m‘agrada anar sempre com a mínim amb una guia del lloc on vaig. El meu viatge a Atenes va trencar una mica amb aquesta “tradició”. Com que creia que a Grècia em trobaria tones d’informació sobre història, cultura i mitologia de l’antiga Grècia per tot arreu on anés, vaig pensar que era millor processar i assimilar una mica tota aquesta informació amb calma a Barcelona, abans de marxar cap a terres hel·lenes. Vaig començar per la mitologia i em vaig començar a llegir uns quants llibres. Em van atrapar ràpidament els seus mites, els seus herois i sobretot el seus Déus. Dintre de l’ampli conjunt de deïtats que trobem a la mitologia grega, destaquen els Déus olímpics.

Els Déus olímpics són els més importants de tots i s’anomenen així perquè vivien al mont Olimp (que és la muntanya més alta de Grècia amb una alçada de 2.919 metres). Són 12 encara que n’hi ha hagut fins a 14 diferents reconeguts com a olímpics, en diferents èpoques, però mai més de 12 a la vegada. Són els següents:

  1. Zeus – és el Déu suprem de l’Olimp.
  2. Hera – és la dona i germana de Zeus. Deessa del matrimoni. Violenta i venjativa.
  3. Posidó – Déu dels oceans i germà de Zeus.
  4. Ares – Déu de la guerra. Fill de Zeus i Hera. Temperamental, brutal i sanguinari.
  5. Hermes – Missatger dels déus olímpics. Déu dels viatgers, del comerç i les finances.
  6. Hefest – Déu del Foc. És lleig i coix.
  7. Afrodita – Deessa de l’amor, la bellesa i la fecunditat.
  8. Atenea – Deessa de la saviesa i també de la guerra. Protectora de la ciutat d’Atenes.
  9. Apol·lo – Déu de la bellesa masculina, de la música i de la poesia.
  10. Artemisa – Deessa de la caça i del regne animal.
  11. Demèter – És la deessa de l’agricultura i la mare de Persèfona
  12. Hèstia –És la deessa de la llar.

Hades és també un dels principals déus grecs. És germà de Zeus i Posidó. Déu dels morts i de l’inframón (aquest món subterrani seria l’equivalent a l’infern cristià). Rarament surt al món exterior i no participa mai en les reunions dels altres déus a l’Olimp, passant quasi tot el seu temps en aquest món subterrani.

Hèstia, a qui ja he anomenat abans, va ser una de les dotze deïtats de l’Olimp durant molt temps però va acabar cedint el seu lloc a Dionís. Conegut com a Bacus en la mitologia romana, aquesta deïtat és el déu del vi, de la vinya i del teatre (també dels banquets i les orgies).

Doncs això que us acabo d’explicar és només una petitíssima introducció de l’extensa mitologia grega que existeix. La veritat es que em va anar molt bé haver après una mica de mitologia abans del viatge, ja que a Atenes et trobes contínuament temples, pintures, relleus o escultures que fan referencia o estan dedicades a totes aquestes deïtats (però també a nimfes, muses, herois, semidéus, sàtirs, etc.). Conèixer una mica aquesta mitologia et permet gaudir una mica més de la visita a Grècia.

El cert és que no esperava gran cosa del viatge a Atenes i en canvi en vaig tornar encantat. Ja em va començar a enganxar a Barcelona mentre llegia els llibres de mitologia, cultura i història de l’antiga Grècia als que em referia al principi d’aquest post. L’estança allà a ser magnífica i em van quedar moltes ganes de tornar-hi més endavant. Des que vaig tornar d’Atenes he desenvolupat una mica de “grecofília”. Bé, aquesta paraula no existeix, me l’acabo d’inventar, però si hi ha l’anglofília, la germanofília o la francofília entre d’altres, no entenc perquè no hi pot haver una paraula que designi l’interès i l’admiració que puc sentir pel poble grec, la seva cultura i la seva història. Bé, potser no n’hi per tant, però si que és cert que abans aquest país balcànic em resultava totalment indiferent i d’ençà que vaig tornar d’aquell viatge, em prenc amb cert interès les notícies que arriben d’allà.

Doncs bé, al poc de tornar de la República Hel·lènica vaig descobrir que hi havia una relació especial entre Barcelona, la ciutat que estimo, on vaig néixer i visc, i un Déu olímpic. Però quin és aquest déu? que significa que té una relació especial amb Barcelona? i perquè té aquest vincle amb aquesta ciutat?

Anem per parts, comencem pel Déu olímpic. Aquest déu en qüestió és Hermes i abans quan l’he descrit molt breument he dit que era el missatger dels déus olímpics i el déu dels viatgers i del comerç. Ara que ja sabem qui és, explicaré unes quantes coses més sobre d’ell. En la cultura romana el seu equivalent es Mercuri. Va ser fill de Zeus i d’una nimfa anomenada Maia. Va tenir nombrosos fills, el més conegut dels quals va ser Eros (el déu de l’amor). A més de les atribucions a què he fet referencia abans, Hermes té per habilitat l’ús de la paraula i l’eloqüència (era un gran orador públic) i podia comprendre les llengües dels animals. És el protector de les ànimes, les condueix per la vida i per la mort fins al seu destí final. És l’únic déu (a més d’Hades i Persèfona) que podia entrar i sortir de l’inframón.

Hermes fa d’intermediari entre el cel i la terra, és qui transmet als humans la saviesa, el coneixement, les ciències i les arts. També era el déu de la prudència, l’astúcia, dels lladres i dels mentiders perquè era molt hàbil i perspicaç, i perquè ell també va ser un lladre des que va néixer (quan es va escapar i va fugir per robar el ramat del seu germà Apol·lo). Porta unes sandàlies alades, un petàs (barret rodó d’ala ampla i plana) i un bastó anomenat caduceu (es tracta d’una vara amb dues serps entrellaçades mirant-se cara a cara i dues ales esteses).

No sé si te n’hauràs adonat però Barcelona està plena de representacions d’Hermes per tot arreu (jo reconec que ho sé des de fa poc, abans no ho havia pas notat). És omnipresent (malgrat que la majoria de vegades passa desapercebut als nostres ulls). Se’l troba per tots, o gairebé tots, els barris de Barcelona.

Foto : Representació d’Hermes al carrer Roger de Llúria

Però…que fan tantes estàtues d’aquest déu repartides per tota Barcelona? Perquè té aquesta vinculació especial amb la ciutat?.

Segons la mitologia grega, els dos germans Hermes i Heracles (més conegut com a Hèrcules) van iniciar un llarg viatge en vaixell per buscar el velló d’or. De les nou barques de la tripulació, una es va extraviar i va aparèixer on actualment hi ha Montjuïc. El lloc va agradar tant als dos germans que van decidir fundar una ciutat amb el nom deBarca Nona, en referència a la novena barca perduda. Per tant, Hermes va ser un dels cofundadors de Barcelona. Més tard, va continuar el seu viatge, però va deixar aquí la seva empremta. D’aquesta manera ja trobem la presència d’Hermes a la ciutat des de la seva fundació.

Un altre explicació la trobem en la rica burgesia de finals del segle XIX, principis del XX. L’auge econòmic, industrial i comercial d’aquella època va fer que Barcelona creixés a un ritme molt ràpid i pel seu vessant comercial i industrial, Hermes va ser adoptat pels burgesos de la ciutat d’aquella època, i amb ell i amb els seus atributs (caduceu, el petàssos i les sandàlies alades) van decorar les seves cases, empreses i tombes. També es va esculpir la figura d’Hermes en edificis bancaris i públics, com els de la Borsa i l’edifici de la Duana del port de Barcelona.  

Resulta que fa uns anys, onze persones van fundar l’associació o col·lectiu “Caçadors d’Hermes”. És tracta de persones apassionades per aquest Déu i per Barcelona, i que en les seves estones lliures surten de “caça”. La idea és descobrir, trobar i capturar fotogràficament tots els Hermes que hi ha a Barcelona. De moment sumen més de cent localitzacions. Han escrit un llibre anomenat “La Barcelona d’Hermes”. El llibre està dividit en nou capítols que son a la vegada nou rutes per la ciutat de Barcelona en les quals descobrir les diferents representacions d’Hermes que hi ha a la ciutat. Les caminades van des de la façana marítima de la ciutat fins als seus cementiris passant per la rambla, el passeig de gràcia i la Via Laietana entre d’altres. El llibre està ple de fotografies de les diferents representacions d’Hermes que es van trobant per Barcelona.

Ara que t’he explicat aquesta història, potser quan caminis per Barcelona et trobis representacions d’Hermes per tot arreu.

Foto : Via Laietana de Barcelona

Els Badalls

Una cosa que faig sovint i que sempre m’ha cridat l’atenció és el fet de badallar. Em resulta curiós que desprès de tant temps encara no s’hagi descobert perquè serveix el badall. Però… realment badallar serveix per alguna cosa?. El propòsit fisiològic del badall segueix sent un misteri avui en dia. “Fins ara, la resposta més sincera és que no sabem perquè badallem” diu Adrian Guggisberg, professor de Neurociència Clínica a la Universitat de Ginebra. “Es possible que el badall no tingui un efecte fisiològic real” continua dient el professor. Però, malgrat aquesta opinió, hi ha recents teories que si creuen determinar el motiu del badall (com veurem més endavant).

Bàsicament badallar consisteix en obrir molt la boca involuntàriament, per fer una inspiració profunda i prolongada d’aire. Sembla ser que ho fem més quan estem cansats o tenim son (encara que les nombroses investigacions que s’han dut a terme sobre el badall han deixat clar que el cansament o la somnolència no són un element necessari ni un requisit per badallar) .

Els badalls son un mecanisme biològic perquè ens arribi oxigen extra al cervell. Recordo haver escoltat o llegit això fa temps però no recordo quan ni on. Segons un estudi de la universitat estatal d’Oneonta, a Nova York, publicat a la revista “Biology Letters”, badallar va bé per oxigenar el cervell. Els científics també han calculat que un badall dura, de mitjana, sis segons, però expliquen que varia en funció de la dimensió i la complexitat del cervell de cada persona. De fet, la diferència en la durada del badall d’animals mamífers respon a un augment de les capacitats cognitives (com més temps badalles més gran és el cervell i més intel·ligent el que badalla). Doncs si, resulta que hi ha animals que també badallen (sembla ser que l’únic requisit per poder fer-ho és disposar d’una mandíbula òssia).

Al llarg d’una vida de duració “estàndard”, una persona badalla uns 250.000 cops. Badallem diversos cops al dia. És molt probable que tu hagis intensificat la freqüència dels badalls simplement en llegir aquestes poques línies que porto escrites.

Hi ha gent que experimenta al badallar una sensació de plaer (aquest no seria el meu cas). Si bé no és una reacció fisiològica tan desagradable com el singlot, el badall no em comporta cap gaudi com si fa a vegades l’esternut (sempre que sigui un de tant en tant i no una ratxa prolongada com quan tinc rinitis al·lèrgica).

Comencem a badallar ja des de molt petits (a partir de la dotzena setmana de la vida intrauterina). Els badalls redueixen la seva freqüència al final del període fetal i en el primer any de vida. Durant la infància i la vida adulta, la freqüència es manté estable i disminueix en arribar a la vellesa.

Malgrat que el badall es una reacció fisiològica poc estudiada i no gaire investigada hi ha autors que hi han dedicat temps i atenció, i entre aquests destaquen els noms d’ Andrew Gallup (professor a la Universitat d’Oneonta d’on surt l’estudi del principi i de qui parlarem més endavant), Robert R. Provine o Olivier Walusinski. Encara que l’estudi científic pels badalls es bastant recent, el saber i la preocupació pels badalls ve de lluny. Els grecs i els maies creien que era un intent de l’ànima per escapar del cos. També des de fa molt temps existeixen normes socials al respecte (en el món hindú badallar en públic és una espècie de pecat).

Dels autors que he citat abans segurament Robert R. Provine es el més prestigiós dels tres. Aquest professor nord americà va estudiar conductes humanes considerades “de segon ordre” com ara el riure, l’esternut, la tos, el singlot o les pessigolles. Gràcies a les seves investigacions sabem que el badall és molt més contagiós que el singlot o el riure. Veure o escoltar a algú que badalla fa que un elevat percentatge de persones reprodueixi aquesta conducta en menys de cinc minuts. Es dona la circumstància que no cal veure frontalment a la persona que badalla, qualsevol angle de visió pot produir contagi. Tampoc tapar-se la boca mentre es badalla evita el contagi del badall. La idea o el pensament del badall també fa badallar. Una altra dada interessant és que quan es llegeix un text en el qual apareix reiteradament la paraula badall (com pot ser aquest que estàs llegint ara mateix) la freqüència de la conducta s’incrementa significativament. Això és una cosa que no succeeix quan un llegeix sovint paraules com ara singlot o riure.

Els badalls presenten un ritme característic. Son més freqüents quan fa poc que ens hem despertat i quan ens en anem a dormir.

El badall, al igual que l’esternut i l’orgasme culmina en una forma de clímax, fet que explica que es trobin similituds entre el plaer sexual i el badall.

Tornant a la pregunta que plantejava al principi del post “Serveix d’alguna cosa badallar?” comprovo que sobre la funció de badallar s’ha escrit molt. Una conducta tan complexa que implica la participació de tants músculs i que ha persistit al llarg de tota l’evolució dels vertebrats, hauria de complir un determinat paper fisiològic, no? Bé, hi ha moltes hipòtesis. Des d’incrementar o reduir el nivell d’alerta fins a garantir el correcte funcionament de l’articulació mandibular (en el fetus). Una hipòtesis recent que està guanyant força és la formulada, pel ja citat abans, Andrew Gallup. Aquest professor té la teoria que el badall serveix per reduir la temperatura cerebral. Al badallar augmenta el flux sanguini que va en direcció al crani, la qual cosa pot tenir una sèrie d’efectes i un d’ells és el refredament cerebral. “Quan la nostra temperatura és més alta, ens sentim cansats i amb son, i podria ser que els badalls nocturns s’activessin per resistir la sensació inicial de son, de manera que badallem a la nit per mantenir algun tipus d’estat d’alerta o vigilància” assegura Gallup.

Com ja hauràs sentit o experimentat algun cop i com he dit abans, el badall es contagia. Abans es deia que el badall contagiós era un tret humà i darrerament s’ha relacionat aquesta característica amb les recentment descobertes “neurones mirall” que són la base de l’empatia. Però avui en dia, són molts estudis que demostren l’existència de la contagiositat del badall no només en primats i d’altres mamífers, sinó fins i tot en periquitos.

Nosaltres, com ja he dit abans, quan badallem més és a la vida fetal i desprès del naixement (més endavant anem disminuint el ritme de badallar a mesura que passa el temps). Tanmateix, la capacitat per ser contagiats pels badalls es molt més tardana que la de començar a badallar i aquesta no es produeix fins als 4 o 5 anys. Una altra curiositat que s’ha pogut comprovar en relació amb la contagiositat dels badalls es que quant més propera a nosaltres sigui la persona que badalla més possibilitats tenim de replicar la seva conducta i per tant de badallar. Es a dir, ens contagien més els badalls dels familiars que dels amics, dels amics més que dels coneguts i dels coneguts més que dels desconeguts. Això significa que un senzill badall pot esdevenir un marcador de proximitat  afectiva i emocional.

Fructuós Canonge, Joaquim Partagás i “Carlston”

Foto: tocdevareta.wordpress.com

Si em llegiu, sabreu de la meva afició a la màgia i de la meva relació amb el Juanma i “El Rei de la Màgia” (si no te’n recordes o no ho has llegit pots fer-ho en aquest post que vaig publicar fa un temps anomenat “Dai Vernon, Houdin i Houdini”). Doncs bé, aquests tres elements van tornar a coincidir fa un temps. Tot va començar amb un “mail” que vaig rebre del “Rei de la Màgia”. Des d’aquesta botiga (antigament també hi havia un teatre que malauradament va haver de plegar) em van proposar una ruta màgica pel centre de Barcelona. L’activitat consistia en un recorregut que anava des de la Catedral de Barcelona fins a la Plaça Reial i acabava a l’establiment del “Rei de la Màgia” al carrer de la princesa de Barcelona. A cada emplaçament ens explicarien anècdotes i ens parlarien de diferents personatges vinculats a la història de la màgia. A més, també ens farien diversos jocs de mans.

La primera parada va ser doncs, a la Plaça Reial. Allà vam veure una placa que recorda i ens indica que en aquella part de la plaça va treballar com a enllustrador (“limpiabotas”) en Fructuós Canonge. Aquest enllustrador i venedor ambulant va esdevenir amb el temps un mag i il·lusionista que va arribar a ser una gran figura internacional (va ser un dels mags més importants del segle XIX). Nascut a Montbrió del Camp es va traslladar amb pocs anys amb la seva família a Barcelona. Com ja he dit abans, va començar a treballar com a enllustrador a la Plaça Reial de la capital catalana. Mentre va tenir aquesta ocupació, va ajudar als nens abandonats al carrer, els instruïa per convertir-los en enllustradors i així allunyar-los de la misèria. Al mateix temps es dedicava a la màgia, practicant-la sempre que podia. Mentre treballava, feia trucs per cridar l’atenció de la gent com ara untar una torrada de pa amb betum i “menjar-se-la” per demostrar als seus clients que bona que era. També deixava tothom bocabadat trencant ous d’on sortien monedes d’or i fent aparèixer cigarretes de les orelles dels vianants. El Teatre del Jardí dels Camps Elisis de Barcelona (situat a l’actual Passeig de Gràcia i que va tancar l’any 1876) va ser l’escenari de la seva primera actuació amb públic. A partir d’aquí, la seva fama va començar a créixer per Barcelona i amb el temps va ser popular a bona part d’Europa.

Canonge va arribar a actuar per tot el vell continent i també va fer gires i actuacions per Sud América. Desprès d’una actuació seva a Buenos Aires va conèixer a Joaquim Partagás (qui esdevindria també un mag català molt important i de qui parlaré més tard). Però tornem un altre cop amb “El Gran Canonge” que era com li deien de vegades. Doncs bé, la fama d’aquest prestidigitador va fer que arribés a actuar per a Isabel II i Amadeu de Savoia. En una actuació per a la citada reina va arribar tres hores tard. Quan finalment va aparèixer, enmig de retrets per la seva tardança, tots els rellotges del palau van marcar de sobte l’hora acordada per a l’inici de l’espectacle. Davant d’Amadeu de Savoia va actuar al 1871 en les primeres festes de la Mercè. Mentre fascinava al monarca amb un joc amb un mocador, va fer sortir d’aquest un paper on hi deia “Què vol el poble?” i amb un ràpid moviment de mans el va substituir per una barra de pa, denunciant així la pobresa de molts barcelonins. En Canonge va ser un republicà convençut tota la vida malgrat la gran quantitat de condecoracions que va rebre per part dels diferents monarques (fou nomenat cavaller dels ordes de la reina Isabel II d’Espanya i de Carles III). La màgia li va servir de molt fins al punt que en una ocasió li va salvar la vida. En unes revoltes socials el van confondre amb un agitador i el van capturar. Quan es disposaven a sentenciar-lo a mort, un tinent coronel va testificar haver-lo vist fer màgia en un altre lloc de la ciutat al mateix moment de la revolta. El van absoldre tot i que no es va poder lliurar d’una pena de sis anys a Cuba (finalment només va complir onze mesos i després va ser indultat).

Fructuós Canonge Foto: barcelonasecreta.com

Tornem un altre cop a la “ruta màgica”. Desprès de la Plaça Reial, ens vam dirigir al carrer Pas de l’Esperança de Barcelona on hi ha un dibuix del “Gran Canonge” traient un conill del barret. Tot seguit vam anar a la botiga “El Rei de la Màgia” on va finalitzar el recorregut. Aquest establiment va ser fundat l’any 1881 per Joaquim Partagás. La botiga va obrir al número 7 del carrer de la princesa i tres anys després, es va traslladar al local actual. En Joaquim Partagás va ser l’il.lusionista espanyol més important de la seva època (finals del segle XIX i principis del segle XX). Nascut a Barcelona el 1848 va entrar a treballar de molt jove en una drogueria per aprendre’n l’ofici. Al cap de quatre anys va escriure el manual “Llibre per lo coneixement de drogues”, amb un apèndix curiós, “Llibre de dulces”, en el qual apareixien receptes de pastisseria. L’any 1868 va marxar a l’Argentina on va estar treballant com a dependent en una llibreria de Buenos Aires. Pel que sembla, en aquella llibreria va tenir l’oportunitat d’interessar-se i llegir sobre màgia. També sembla ser que va ser important en la seva formació i interès per la màgia, com ja t’he dit abans, conèixer a Fructuós Canonge desprès d’una actuació d’aquest a Buenos Aires.

Ja convertit en mag professional va realitzar una gira per Argentina, Uruguai i Brasil on va obtenir un gran èxit de públic i va ser conegut com “el taumaturg català”. L’any 1878 va tornar a Barcelona on es va establir definitivament. L’any 1879 va debutar al Teatre Romea i poc després (l’any 1881) va fundar la botiga “El Rei de la Màgia” que encara roman oberta actualment i que és un lloc de referencia per a tots els mags i aficionats a la màgia d’arreu del món.

Durant una estança a Paris, va conèixer el Teatre Robert Houdin i el va prendre com a model per obrir al 1894 el seu “Saló Màgic” a les rambles de Barcelona. En aquest saló màgic a més dels seus espectacles de màgia i il·lusionisme es feien projeccions de cinema (visionats de llanterna màgica). Per aquest motiu es considera a Partagás un dels precursors del cinematògraf a Espanya. Aquest “Saló Màgic” va estar obert fins al 1900, any en que el “taumaturg català” va publicar el llibre “El prestidigitador Optimus o màgia espectral”. Aquesta obra mostra els diferents tipus de màgia: cartomàgia, jocs de saló, escapisme, grans aparells i ombres xineses. Partagás va morir l’any 1931 amb 83 anys.

Desprès de la seva mort, va regentar la tenda un antic client. No va canviar l’estil de la botiga que li havia donat el seu fundador però a la façana hi va afegir “Casa fundada en 1881” per fixar la data de fundació de l’establiment. Aquesta persona es deia Carlos Bucheli Sabater. També era mag com el seu predecessor i el seu nom artístic era “Carlston”. El seu espectacle “Misterios de la India” va ser molt exitós a la seva època (però el volum de treball de la botiga va fer que les representacions fossin poques i espaiades). Va ser soci fundador de l’ACAI (Associació Catalana d’Aficionats a l’Il.lusionisme) l’any 1932. Va fer amistats amb grans artistes com en David Bamberg (“Fu Manchu”) que va debutar amb gran èxit a Barcelona l’any 1933 al teatre Apolo i que li va donar a Bucheli permís per vendre els seus jocs de màgia a la botiga.

D’entre els clients i amics catalans d’en Bucheli destaquen artistes com ara el poeta Joan Brossa, el mentalista Joan Mir “Fassman” o l’il·lusionista Joan Forns (“Li Chang”).

Bucheli mor l’any 1981 i la continuïtat del “Rei de la Màgia” perilla. La seva neboda Joana Grau Bucheli es va fer càrrec de la botiga durant dos anys. Van ser també mags i clients de la tenda qui finalment l’adquireixen i desprès d’una restauració, aquesta torna a obrir el 28 de febrer de 1984 recuperant el fons artístic, documental i museístic de la botiga. Aquest nou propietari és en Josep Maria Martínez (també mag). Junt amb la seva dona Rosa Maria Llop van ser els fundadors de la companyia “La capsa màgica” i s’encarregaran de la botiga. L’actual gerent de la botiga es en Pau (fill del matrimoni Martínez Llop). En Pau es qui ens va acompanyar durant la ruta màgica donant-nos unes acurades explicacions sobre la història de l’il·lusionisme a través de la ciutat de Barcelona i el “Rei de la Màgia”.

Foto: delliafontemonsters.blogspot.com

Aniversaris, probabilitats i jugadors de futbol

D’entre els diferents grups de “whatsapp” en els quals estic, n’hi ha un que està format pels antics companys del “Santa Claus” que és l’escola on vaig estudiar EGB (que és com es deia abans la  primària). Aquest grup està format per 26 persones i és va crear perquè ens poséssim al dia de les nostres vides, així com per anar-nos explicant el més important que ens va succeint en el dia a dia. Al final, excepte per alguna trobada que hem organitzat i pel naixement ocasional de fills, aquest grup és utilitzat sobretot per felicitar-nos els aniversaris. Jo me’n recordava de quan estudiàvem plegats que dos companys d’escola (el Jorge i el Pedro) complien anys el mateix dia (el 12 de març). Però una cosa que no recordava i que he sabut arran de pertànyer a aquest grup de “whatsapp” és que dos companys més (el Toni i la Cristina) també celebren l’efemèride el mateix dia (en aquest cas, l’11 de gener).

Vaig pensar en aquell moment, que aquest fet constituïa una extraordinària causalitat. Però un dia (temps més tard) em vaig “topar” amb l’anomenat “problema o paradoxa dels aniversaris” que és un problema de probabilitat i matemàtic (d’estadística). L’objectiu d’aquesta paradoxa és determinar quina es la probabilitat que hi ha en un grup determinat de persones perquè almenys dues d’elles coincideixin en la data de naixement (dia i mes) com passa amb els meus companys d’EGB. L’enunciat d’aquest problema també s’acostuma a fer de la següent manera “Quantes persones calen perquè dos d’elles celebrin l’aniversari el mateix dia amb una probabilitat que sigui major del 50% (exactament del 50,7%)?”.

Per aquest problema no tindrem en compte els anys de traspàs (“bisiestos” en castellà). És a dir, tots els anys tindran 365 dies. També farem com si els germans bessons no existissin. Tenint en compte aquestes dues circumstàncies es fàcil dir per exemple que perquè la probabilitat sigui del 100% el grup de persones ha d’estar format com a mínim per 366 membres (amb aquesta xifra, segur que almenys hi ha dos persones que han nascut el mateix dia i mes). Doncs bé, per sentit comú a la resposta de dalt (quantes persones calen perquè dos d’elles celebrin l’aniversari el mateix dia amb una probabilitat que sigui major del 50%?) la resposta intuïtiva que es dona sovint es la de 183 persones (366 dividit entre dos). Però el número correcte està molt allunyat d’aquesta xifra. Per aquest motiu en aquest problema se l’anomena paradoxa, perquè es tracta d’una veritat matemàtica que contradiu el sentit comú.

Quan es proposa aquest problema per primer cop com jo estic fent ara amb vosaltres i es demana una estimació mínima sobre el numero de persones que hauria de tenir un grup perquè sigui més probable que improbable que dues persones comparteixin el dia de l’aniversari, la majoria de persones s’equivoca i dona una xifra molt més alta de la que és correcta. Doncs bé, la resposta correcta és la de 23 persones.

La clau per entendre aquesta sorprenent i increïblement baixa xifra és pensar que hi ha moltes possibilitats de trobar parelles que compleixin anys el mateix dia. Nosaltres “inconscientment” esperem la repetició d’un determinat dia (el nostre aniversari). Però aquesta repetició es pot donar entre dos dies qualsevol, amb la qual cosa aquestes poden combinar-se entre sí (en matemàtiques això s’anomena combinació sense repetició). Així per saber quantes parelles es poden formar amb un determinat numero de persones (n) aplicarem la següent fórmula matemàtica:

n x (n – 1) / 2 = numero de parelles que es poden formar

Llavors per exemple si volem saber:

Quantes parelles es poden crear amb 6 persones? La resposta és 15 parelles (6×5) / 2 = 15

Amb 23 persones, per tant hi hauran (23×22) / 2 = 253 parelles

De manera que amb 23 persones es poden combinar i crear fins a 253 parelles diferents, cadascuna d’elles és una candidata potencial per complir la paradoxa.

Això no significa que si tu entres en una habitació amb 22 persones, la probabilitat de trobar una persona que compleixi anys el mateix dia que tu sigui de més del 50%, sinó que aquesta és molt més baixa (un 6% concretament) perquè només es “creen” 22 parelles i es necessiten 253 parelles perquè hi hagi més del 50% de possibilitats de que això succeeixi (50,7%).

Jo vaig estar molts anys sense trobar una persona que hagués nascut el mateix dia que jo. Un dia però, vaig entrar a treballar al Jutjat de primera instància número 57 de Barcelona. Vaig estar poc temps treballant en aquest jutjat però va ser suficient per descobrir que de les 9 persones que treballàvem en aquell òrgan judicial (excloent la jutgessa i la lletrada de l’Administració de Justícia, de qui no sabia els aniversaris) tres havíem nascut un 21 de desembre (amb el Llorenç encara ens felicitem mútuament l’aniversari aquest dia). Més endavant quan treballava a l’Audiència de Barcelona vaig conèixer una funcionària ja jubilada (la Mònica) que també havia nascut el 21 de desembre (a més un dels seus cognoms es Rocamora com el segon meu). També ens felicitem recíprocament l’aniversari cada 21 de desembre.

Però tornem una altra vegada a la “paradoxa dels aniversaris”. A mi aquesta resposta em continuava donant que pensar. Trobava que 23 es una xifra molt baixa per crear una probabilitat més gran del 50% perquè dos persones celebrin l’aniversari el mateix dia i mes. Vaig estar buscant per internet i vaig trobar diferents pàgines web en les quals es parla d’aquest problema. A internet vaig trobar formules matemàtiques que demostren que la resposta de 23 és correcta i es pot demostrar (formules matemàtiques que no reproduiré aquí). Malgrat aquesta confirmació científica jo volia trobar una demostració a la “vida real”. On podria trobar un col·lectiu d’unes 23 persones aproximadament, en el qual sabent les seves dates de naixement pogués comprovar el fet que amb aquestes 23 persones la probabilitat de què dos d’elles coincideixin en dia i mes sigui lleugerament superior al 50%?

Vaig pensar primer en una escola, on les classes estan formades per entre 20 i 30 nens, però… Com saber les dates de naixement dels nens? Hauria d’anar preguntant alumne per alumne un dia de classe? Doncs mentre rumiava aquesta possibilitat se’m va ocórrer una manera molt més senzilla, fàcil i còmode de posar en pràctica aquest “experiment”. Vaig recordar que abans de l’Eurocopa de Futbol de 2020 les convocatòries de les diferents seleccions nacionals estaven formades per exactament 23 jugadors de futbol (a l’Eurocopa de 2020 disputada el 2021 aquest número es va ampliar fins a 26 degut a la pandèmia i no sé com quedarà això en el futur).

Es tractava doncs de trobar una web on poder veure quins van ser els jugadors triats per anar a l’última Eurocopa en la qual les seleccions estiguessin formades per 23 jugadors (va ser l’Eurocopa de l’any 2016), així com quin dia havia nascut cadascun dels futbolistes. En aquella competició esportiva celebrada a França l’any 2016 hi van participar 24 combinats. Per tant, tenim 24 “grups” formats per 23 “persones” i segons les matemàtiques, a cada equip hi ha un probabilitat més gran del 50% de què dos jugadors hagin nascut el mateix dia i mes. En conseqüència fent un senzill càlcul, ens trobem que examinades les dates d’aniversaris dels jugadors de futbol de cada selecció, per a què fos certa la xifra de 23, hi haurien d’haver 12 o més equips en els quals es donés el cas de què dos jugadors del mateix equip haguessin nascut el mateix dia. Doncs bé (amb les dades que vaig analitzar de la “wikipedia” en anglès) aquest fet es dona en fins a 18 equips. Només a 6 seleccions no hi havien coincidències (Romania, Suïssa, Alemanya, Ucraïna, Itàlia i Àustria). Als 18 combinats restants almenys hi ha una coincidència de dos jugadors que compleixen anys el mateix dia.

Portugal no només va guanyar aquella competició (derrotant a l’amfitriona 1-0 a la final) sinó que també va ser l’única selecció en la qual fins a 3 jugadors van néixer el mateix dia. José Fonte, Raphaël Guerreiro i Eder (l’autor del gol de la victòria a la final) van néixer tots tres el 22 de desembre. A més en aquest país també es dona una doble coincidència ja que el dia 1 d’octubre van néixer dos jugadors més (Anthony Lopes i Eliseu). També hi ha dobles coincidències a les seleccions de França, Rússia, Gales, Turquia  i  Suècia. “Únicament” tenen una coincidència les restants seleccions (Albània, Anglaterra, Eslovàquia, Polònia, Irlanda del Nord, Espanya, Rep. Txeca, Croàcia, Bèlgica, Irlanda, Islàndia i Hongria). Bé doncs, queda plenament comprovat amb un exemple real de què amb 23 persones hi ha una possibilitat de més del 50% de què n’hi hagi dos que hagin nascut el mateix dia del mateix mes.

Per cert, analitzats els dies d’aniversari dels 552 jugadors que van participar en aquell torneig, cap ni un va néixer el mateix dia que jo (21 de desembre). Quina probabilitat hi havia de què això succeís?

Foto: elpoderdelasideas.com

“Fat Man”, l’àlbum de cromos i Tsutomu Yamaguchi

La matinada del 9 d’agost de 1945, el bombarder B-29 “Bock’s Car” va enlairar-se de la tercera pista aèria nord americana de l’illa de Tinian, al Pacífic, i es va dirigir cap a la ciutat de Kokura, al nord de l’illa japonesa de Kyushu. A dins de l’avió anava “Fat Man”, la segona bomba atòmica d’ús militar. Era un artefacte de plutoni amb el poder explosiu de tretze mil tones de TNT. Tres dies abans, el bombarder “Enola Gay” havia llançat a Hiroshima una arma similar, “Little Boy”, una bomba construïda amb principis menys sofisticats. Estava a punt d’esclatar el segon, i fins ara últim, dispositiu nuclear utilitzat en un atac, però les coses no van sortir tal com estaven planejades.

A Kokura, la nuvolositat i la boira obstaculitzaven l’accés al blanc, de manera que el major Charles W. Sweeney, del cos aeri de l’exèrcit, es va dirigir cap a un objectiu secundari al sud, la vella ciutat portuària de Nagasaki. Allà va detonar “Fat Man”, produint una bola de foc que els observadors van descriure com a vint cops més brillants que el sol. La resta, com s’acostuma a dir, és història. Kokura va ser literalment salvada pels núvols, i el que va ser una increïble bona sort per als habitants de Kokura es va convertir en una extraordinària mala sort per als residents de Nagasaki. Però la bona sort per uns no sempre és a costa de la mala sort d’uns altres (per sort!).

L’atzar forma part de la nostra vida quotidiana i se’ns manifesta de forma espontània a través de molt diverses circumstàncies i fenòmens. Estem inevitablement a mercè dels successos imprevisibles i de la sort, que determinarà molt del que ens passi en aquest món i ens acompanyarà tota la vida. La nostra trajectòria vital o el nostre futur no depèn només doncs de la nostra natura o de la nostra manera de ser, sinó també de les circumstàncies atzaroses. Amb la qual cosa, hem d’acceptar la sort com a part de la nostra existència.

La sort es distingeix, per a mi, de “ser afortunat” en què és sorprenent, atzarosa, imprevista, fortuïta, inesperada, imprevisible…. Quan obtens un guany previsible ets afortunat, però no significa que tinguis sort. Les coses que es desenvolupen de manera natural, normal o predictible no son cops de sort, però si que et fan sentir afortunat.

Crec que la nostra herència biològica, les nostres aptituds i talents indiquen que som afortunats però no que hàgim tingut una especial bona sort a la vida (podem ser afortunats per exemple amb un gran do per tocar el violí però en canvi viure una vida plena de desgràcies).

El guanyador d’una loteria té molt bona sort, però el perdedor no pot afirmar en canvi que tingui mala sort, encara que si que pot dir que no és afortunat en el joc. No tenim sort quan l’avió aterra sense problemes, però si tindrem mala sort si en canvi s’estavella.

Jo no he tingut una especial sort a la meva vida. Només recordo haver guanyat en dos sortejos en els quals vaig participar quan era petit (vaig obtenir una raqueta de tennis en un i un àlbum de cromos en l’altre). En canvi, malgrat no tenir especial sort si que puc dir que soc molt afortunat. Tinc una família que m’estima, uns amics que m’aprecien, una feina, unes nebodes estupendes…

Si una persona té un accident i perd una cama, haurà tingut mala sort però si a mi per exemple no me’n falta cap no es degut a la bona sort, encara que si que em puc considerar afortunat perquè no hagi de lamentar la pèrdua de cap extremitat (es l’habitual tenir totes les parts del cos per tant no és bona sort tenir-les totes però si que és mala sort que te’n falti alguna).

El meu pare va tenir un cop de sort a la seva joventut i es va lliurar de fer el servei militar obligatori. Jo tampoc vaig fer la “mili” però no va ser degut a l’atzar com li va passar a ell. Els de la meva generació vam ser afortunats i ens vam lliurar de realitzar aquest servei obligatori perquè el govern de llavors el va eliminar poc abans de què ens toqués fer-lo.

La sort , bona i dolenta, és part de l’existència humana i no ens hem de deixar envanir per la bona sort ni desanimar-nos per la mala. Hi ha persones que sempre es valen de la mala sort com a excusa, presentant-se com a víctimes de les circumstàncies en comptes de reconèixer una falta d’habilitat o esforç. Per altra banda a vegades atribuïm els èxits d’una altra persona a la bona sort que ha tingut i en canvi obviem el seu talent, treball i esforç. Un acostuma a atribuir-se el seus èxits a les seves pròpies habilitats, però en canvi atorga les seves errades a l’atzar. Pocs accepten que han tingut sort en el seu propi èxit, però son molts els que manifesten que la mala sort ha estat la culpable del seu fracàs.

Alguns cops, la sort només és qüestió d’estar al lloc indicat en el moment apropiat o just a l’inrevés (no estar al lloc inadequat en el moment més inoportú).

Que tinguis sort! Diem sovint als nostres amics, familiars i coneguts, però n’hi ha prou en desitjar-la perquè els demés l’obtinguin? No. Tots sabem ja la resposta a aquesta pregunta. Ho diem amb tota la bona voluntat i amb els millors desitjos però no n’hi ha prou només amb això.

Hi ha dues maneres de tenir bona sort: que ens succeeixin coses bones i inesperades o que no ens succeeixin coses dolentes i esperades. Quan algú escapa fortuïtament d’una sèrie de desgràcies té molta sort però no per això ens dona enveja. Hi ha cops de sort dels quals preferiríem prescindir-ne (salvar-se miraculosament d’un accident aeri).

A vegades, la ignorància o falta d’informació també intervé en la sort. Casos en què la sort té el seu origen o fonament en la falta d’informació del beneficiari o perjudicat, són per exemple si un dia em trobo caminant per Barcelona i decideixo de sobte anar cap a Falset. Vaig a l’estació de trens amb total desconeixement del seu horari, però arribo just a temps per agafar el darrer tren cap a Falset per pura sort. Si hagués sabut, per endavant, a quina hora sortia el tren, la sort no hagués intervingut.

Es pot donar el cas en el qual el que aparentment és mala sort es pot convertir desprès en un gran cop de sort (per exemple si perds l’avió perquè punxes una roda anant cap a l’aeroport i més tard t’assabentes que l’avió que has perdut ha tingut un accident en el qual no hi ha hagut cap supervivent). 

La sort té un punt de justa i equitativa. Només els talentosos poden ser futbolistes, musics, pintors etc. però en canvi, qualsevol persona pot tenir sort i guanyar la loteria (no es necessita cap habilitat especial per a això, només has de comprar un número). La sort és democràtica i afecta a qualsevol persona independentment del seus trets inicials.

Es possible controlar, eliminar o dominar la sort? La resposta és no. La sort no és un producte que es pugui comprar o contractar. Però malgrat això, a vegades ens entossudim a voler controlar-la o manipular-la amb l’ús d’amulets o evitant situacions que suposadament porten mala sort com ara passar per davall d’una escala o creuar-se amb un gat negre. Però el cert és que la sort no es pot controlar ni manipular, si es pogués fer deixaria de ser sort. El que si es pot fer és limitar una mica la mala sort però no a base de supersticions ni amulets. Fins a cert punt podem prevenir la mala sort mitjançant la cautela, la prudència i prenent sensates precaucions. I en canvi, la podem propiciar cometent imprudències o temeritats. Podem reduir la nostra exposició a la mala sort no corrent riscos innecessaris ni desproporcionats. Tot i això, molts cops no podem impedir tenir mala sort malgrat intentar disminuir aquests perills que ens envolten ja que les contingències del dia a dia formen part de la nostra existència. No podem controlar la sort però si influir sobre ella mitjançant l’evitació de riscos innecessaris, prenent precaucions i traient profit de les oportunitats que se’ns presenten. També podem segons la neurociència, “aprendre” a tenir bona sort. L’actitud que prenem davant dels esdeveniments de la nostra vida provoca una química cerebral que pot posar la sort al costat nostre. Les persones que tenen sort, en tenen, sembla ser, perquè han adoptat un paper actiu en el seu propi esdevenir gràcies a la seva actitud.

Acabaré explicant-vos una història que enllaça amb el petit relat del començament. Es la història d’en Tsutomu Yamaguchi. Aquest enginyer naval japonès de l’empresa Mitsubishi es trobava de viatge de negocis a Hiroshima el dia que va caure la primera bomba atòmica (6 d’agost de 1945). L’explosió es va produir a 3 quilometres de distància d’on ell estava. Va sobreviure però va patir cremades i problemes de visió. Tres dies desprès va tornar a casa. I el cas és que en Yamaguchi era originari i tenia la seva residència a la ciutat de Nagasaki on el dia 9 d’agost de 1945 va explotar la següent i darrera bomba atòmica. També va sobreviure a aquesta segona detonació nuclear. Va morir als 93 anys a Nagasaki. Va tenir mala o bona sort? Jo crec que dintre d’una extraordinària mala sort va tenir una extraordinària bona sort.

Bibliografia

.- La suerte. Nicholas Rescher. Ed. Andrés Bello.

.- ¿Existe la suerte? Nassim Nicholas Taleb. Ed. Booket.

Cavalls, colors i xiulets

Últimament m’he aficionat bastant al teatre. Fins fa poc no hi havia anat gaire perquè preferia molt més anar al cinema que a sobre és més econòmic. A més, el cinema no té les limitacions que presenta el teatre en quant a escenografia, efectes especials o fotografia (en el teatre no puc admirar la composició dels diferents plans cinematogràfics per exemple). Però des de fa un temps, com que les pel·lícules que s’estrenen no m’interessen gaire he optat per anar a veure amb més assiduïtat aquest antic art escènic i la veritat és que les obres que he vist m’han entretingut i agradat força. A més, trobo que obsequiar algú amb un parell d’entrades pel teatre és un bon regal.

Tinc una amiga (l’Anna) que és actriu (sobretot de musicals) i que actua de tant en tant. Fa poc va actuar a l’obra “Forever Young” dirigida pel Tricicle. Era la “cover” (suplent) de l’actriu principal i quan li va tocar substituir-la, em va avisar i vaig anar a veure-la. Dies abans li vaig desitjar “molta merda” perquè es veu que desitjar molta sort als intèrprets d’una obra els hi porta mala sort. Coneixia el motiu d’aquesta escatològica expressió però vaig voler corroborar que era cert el que sabia i vaig consultar-ho a la xarxa. La recerca em va confirmar el que ja coneixia, però a més a més em va fer descobrir un munt de supersticions relacionades amb el món de la faràndula que ignorava.

Però comencem des del principi. L’origen de l’expressió “molta merda” es remunta a temps enrere, quan els cotxes de cavalls eren el mitjà de transport habitual. L’exterior dels teatres es convertia durant la representació de l’obra en un aparcament equí, en el qual descansaven els animals. Així, com més públic hi assistís, més cavalls hi hauria, i com més cavalls, més excrements (molta merda suposa molts cotxes de cavalls i per tant un gran èxit de públic). Al món anglosaxó, el recurs és molt menys escatològic. Ells desitgen simplement que et trenquis una cama (“break a leg”), evocant el gest de doblegar el genoll en fer una reverència a l’antiga usança. És a dir, que molt èxit suposen moltes salutacions (que equivaldrien a més possibilitats de fracturar-se la cama).

Pel que fa als colors que porten mala sort, aquests son variats depenent del lloc on es representi l’obra. Jo sempre havia sentit que el color maleït era el color groc. Havia escoltat en més d’una ocasió la llegenda que diu que Jean-Baptiste Poquelin (Molière) havia mort a l’escenari durant una representació en la qual vestia de groc. L’obra s’anomenava “El malalt imaginari” i Molière interpretava el paper protagonista (el malalt). Al documentar-me per explicar aquesta història he llegit a molts llocs que la cosa no va ser exactament així.

Es veu, primer de tot, que no va morir a dalt de l’escenari. Si que durant l’obra va sentir un fort dolor al pit i va tenir forts atacs de tos i convulsions, però li va donar temps a arribar a casa seva on va morir poques hores després a causa segurament de la tuberculosis que patia. En quant al color, es veu que tampoc és del tot cert perquè el color que vestia realment Molière era l’amarant (pren el nom de la planta amarant i es tracta d’un tipus de vermell tirant a rosa-vermell). D’alguna manera es va relacionar erròniament el vestit que lluïa Molière amb el color groc en comptes de l’amarant i això ha quedat així fins ara. Potser es degut al fet que tradicionalment el color groc sempre ha tingut una connotació negativa entre la societat i hi havia el costum des de fa molt temps de pensar que el color groc porta desgràcia (el groc alertava de les pandèmies durant l’edat mitja, en el cristianisme es relaciona aquest color amb el sofre de l’infern i també se l’associa amb les mentires i la traïció, etc.).

Com he dit abans, el color de la mala sort també depèn del lloc on es representi l’obra, així a Itàlia és el color púrpura o morat el que porta malastrugança. A França i a Gran Bretanya els colors de l’infortuni són el verd i el blau respectivament.

Una superstició d’origen anglès té com a protagonista l’obra Macbeth de William Shakespeare. Es considera fatídic mencionar aquest títol en un recinte teatral. Els actors prefereixen referir-se a ella com “L’obra escocesa”. Diuen que el mateix Shakespeare va maleir l’obra i que les bruixes reals estaven disgustades pel seu paper en el guió i que van fer tot un seguit d’encanteris i maleficis. L’obra té tanta violència que ha fet que s’hagin produït molts accidents al llarg de la història al representar-la. Ja en el dia de la seva estrena el noi que representava a Lady Macbeth (en aquella època al teatre anglès no es permetia actuar a les dones) va morir (hi han moltes versions de la seva mort que no entraré a detallar ara). L’obra escocesa no es va tornar a estrenar fins al cap de 100 anys i just en el dia de la seva reestrena, el 1703, Londres va patir la pitjor tempesta de la seva història (amb diversos morts i la destrucció de Bristol). Des de llavors s’associa mencionar “Macbeth” amb tot una sèrie d’adversitats, fracassos, suspensions de l’obra i demés desgràcies.

També porta mala sort el fet de xiular als camerinos o a les bambolines. El motiu es que antigament el director acostumava a indicar els canvis escenogràfics als tramoistes mitjançant un xiulet. Qualsevol xiulet fora de lloc podia ser interpretat com un senyal i podia desencadenar un canvi d’escena erroni o que caigués un sac d’arena al cap d’algun actor. Avui en dia, el sistema de comunicacions és més modern i es realitza amb jocs de llum, però encara es manté l’antic costum de no xiular.

Utilitzar “atrezzo” real tampoc està ben vist perquè també porta mala sort. Els diners, les joies, les flors, la Bíblia… tot ha de ser fals. La llista de supersticions no s’acaba aquí sinó que encara és molt més llarga. Per exemple, no convé utilitzar plomes de paó, no s’ha de deixar mai l’escenari a les fosques, no s’han de regalar clavells als artistes, ni encendre mai tres espelmes a la vegada … Apart d’això, també estan les manies personals de molts actors i actrius, però això ja seria material per a una altra història.

Per cert, l’obra em va agradar bastant i l’Anna va estar genial. Per acabar, t’explicaré un detall curiós que em va cridar l’atenció. Durant tota la funció va estar penjat a l’escenari, entre d’altres coses… un pòster de “Macbeth”! Pel que es veu, no totes les companyies teatrals son supersticioses!

Procrastinació

Si en l’anterior post et comentava just al principi que tenia una amiga que m’havia dit que li semblava com si el concepte “zona de confort” s’hagués inventat expressament per a ella i que es sentia molt identificada amb aquesta expressió, a mi em va passar quelcom semblant amb un altra paraula.

Es tracta d’un mot que també s’ha fet molt popular darrerament i del qual tampoc se n’havia sentit mai a parlar fins no fa gaire. Es tracta del terme “Procrastinació”, que vol dir “postergar el que un ha de fer per dedicar-se a d’altres activitats més desitjables”. Es a dir, deixar per demà el que hauries de fer avui (sobretot si el que deixes per demà no t’agrada gaire fer-ho). Doncs bé, mentre em documentava per l’anterior post sobre la zona de confort vaig trobar molts articles que connectaven ambdós conceptes. Els dos vocables eren considerats per alguns autors com a “cosins germans”, ja que en els dos casos es tracta d’hàbits (mals hàbits) que ens frenen, que ens impedeixen avançar. Son males costums que anem adquirint a poc a poc, a vegades sense adonar-nos-en. Per molts autors, una de les senyals que ens indiquen que estem atrapats dintre de la nostra zona de confort és que “procrastinem” molt. I és que, molts psicòlegs diuen que dins de la zona de confort hi “regna” la “procrastinació”.

Com he dit al principi, quan vaig descobrir que hi havia una paraula per descriure la mala pràctica d’endarrerir activitats o situacions que haurien de ser ateses en el moment (substituint-les per d’altres més agradables), vaig respirar alleujat en saber que no era “l’única persona al món que procrastinava”. De fet, segons un article d’un diari que vaig llegir, s’estima que, entre la població adulta, almenys una de cada cinc persones practica la “procrastinació” de manera crònica. Aquest percentatge arriba al 50% en la població estudiantil. Els psicòlegs afirmen que tots “procrastinem” algun cop a la vida però això no vol dir que tots siguem “procrastinadors”. Aquests darrers son els que fan de la dilació una forma de vida.

La majoria d’autors asseguren que aquest mal hàbit (els psicòlegs no reconeixen la “procrastinació” com a trastorn) no té res a veure amb la mandra, la desgana o el desordre sinó amb la gestió de les emocions i els estats d’ànims. Es tracta doncs d’un procés irracional en el qual donem prioritat a sentir-nos bé en el present per sobre de les conseqüències negatives que puguin arribar si “procrastinem”

Com t’he dit, la “procrastinació” té més a veure amb els estats d’ànims i la gestió de les emocions que amb la productivitat, amb la qual cosa la solució per superar-la no passa tant per estratègies per gestionar el temps sinó per trobar una recompensa que puguem oferir al nostre cervell a canvi de fer la feina que estem ajornant.

Quan “procrastinem”, som conscients de què ho estem fent, sabem que aquest comportament ens durà conseqüències negatives, però malgrat saber-ho no podem evitar fer-ho.

La decisió de fer alguna cosa o deixar-ho per més tard és el resultat d’una batalla interna de les nostres motivacions. L’autocontrol ens empeny a fer una cosa desagradable (o que no ens dona gaire plaer) però que serà bona per nosaltres en el futur, mentre que la “procrastinació” va en la direcció completament oposada. Es tracta de fer una cosa agradable i que produeix satisfacció a l’instant per evitar el “patiment” que ens comportarà realitzar la tasca que hem decidit posposar per més endavant.

Algunes de les mesures per vèncer la “procrastinació” són les següents:

1. Visualitzar les coses bones que t’aportarà el fet de no haver “procrastinat” i haver realitzat una determinada feina i per altra banda imaginar també els perjudicis que en canvi, et portarà la inacció.

2. Explicar a algú el que vas a fer. Això ens farà sentir responsables de no decebre a qui li hem dit, i el més probable llavors es que no deixem la tasca per a més endavant.

3. Descompondre la tasca complexa. Un dels motius pels quals “procrastinem” és quan ens trobem davant d’una tasca en la qual no tenim ni idea de com començar, ens aclapara, es massa gran per nosaltres o no disposem dels coneixements requerits. La sensació de no saber per on començar una determinada tasca ens ha passat a tots en algun moment i qui ho pateix més és la gent perfeccionista, que prefereix no començar aquella feina abans de sentir la possibilitat de fer-ho malament o no tan bé com caldria. Davant d’aquest problema, una solució que funciona és la de descompondre la tasca en petites feines individuals. Un cop fet això ens trobem que el que abans era una tasca enorme s’ha convertit ara en un llistat de petites feines fàcils de fer una per una.

4. Evitar distraccions i donar-se premis. Vivim en una societat moderna plena de distraccions i estímuls per al nostre cervell i a més els tenim en la majoria de casos a l’abast de la mà. Hem d’intentar evitar o limitar tot el possible aquestes distraccions. Una de les maneres pot ser programar-te descansos o establir un temps de desconnexió (de la feina). Dedicar un horari específic a consultar el teu “smartphone”, a revisar la safata d’entrada del teu correu electrònic, entrar a instagram… en comptes de fer-ho contínuament i interrompre’t constantment a tu mateix. Una altra opció (que ja he comentat abans) pot ser la d’utilitzar les activitats d’oci com a recompensa o gratificació per haver treballat dura i intensament (per exemple no navegar per internet fins a completar una determinada tasca important) o donar-se petits premis per cada avanç important realitzat en una feina.

5. Utilitzar la tècnica “pomodoro”. Aquesta tècnica va ser creada per un enginyer informàtic anomenat Francesco Cirillo a mitjans de la dècada dels vuitanta i consisteix en centrar-se intensament en una tasca específica durant un curt període de temps i just desprès prendre un petit descans de 5 minuts. Es tracta de treballar en la tasca que “procrastines” o que té moltes probabilitats de què posposis per més endavant. S’utilitza el “pomodoro” que es un temporitzador de cuina amb forma de tomàquet (“pomodoro” significa tomàquet en italià) durant 25 minuts. Durant aquest temps es treballarà intensivament sense distraccions fins que soni l’alarma. Aquest període de temps s’anomena “pomodoro”. Desprès del descans de 5 minuts (també es mesurarà amb el temporitzador per evitar que el descans s’allargui) començarà el segon “pomodoro”.

Una de les regles d’aquesta tècnica és que no hi ha un “pomodoro” a mitges. Si interromps un “pomodoro” pel motiu que sigui, l’has de començar una altra vegada des del principi. El propòsit d’aquesta tècnica no és el d’acabar una determinada feina en 25 minuts sinó el d’avançar una estona en una feina en la qual estaves encallat i no estaves progressant gens.

El “pomodoro” no es va inventar exactament per lluitar contra la “procrastinació” sinó per millorar la productivitat i superar els bloquejos al treball però està comprovat que funciona molt bé contra la “procrastinació”. Prova-ho tu mateix, però…………no ho deixis per demà!

Bibliografia seleccionada

  • Allen, S. (2016) Cómo vencer el miedo, dejar de procrastinar y convertirse en una persona de acción
  • Gelperin, R. (2019) Adicción, procrastinación y pereza