En Joan Petit quan balla, Pinotxo i John Ford

Foto: diariinfantilprimaria.joanpelegri.cat

Fa poc, parlant per telèfon amb el meu amic Lluís, em va preguntar si m’havia agradat un vídeo que m’havia enviat. Es tracta d’un petit vídeo en què uns cotxes de la policia local d’Algaida (Mallorca) s’aturen enmig del poble,  els agents baixen dels vehicles i comencen a cantar pel carrer “En Joan Petit quan balla”. Li dic que sí que m’havia agradat però que no deixa de ser estrany que la gent canti de manera tan alegre una cançó que tracta sobre la tortura. Em va preguntar si era veritat allò que li estava dient i li vaig dir que a mi això m’ho havia explicat un procurador un dia a la feina.

Malgrat que la gent parla d’en Joan Petit, el seu nom autèntic és Jan i encara que va ser un pagès occità de poca alçada, Petit no era una al·lusió a la seva mida sinó que era el seu cognom (molt habitual a Occitània). El més probable és que en aquella època a una persona baixeta se l’anomenés petit i que això ja li quedés com a cognom i anés passant de generació en generació. En Jan Petit va viure en una època de moltes revoltes agràries al llarg del segle XVII i ell en capitanejà una que es va originar a Vilafranca de Roergue (Occitània) al 1643. Després de la revolta, en Jan Petit va ser capturat i acusat de traïció. Posteriorment se’l va castigar torturant-lo fins a la mort. Encara que era habitual el perdó general en aquella època, a en Jan no se’l va amnistiar perquè era un dels líders de la revolta. La tortura que se li va practicar és l’anomenada “de la roda”.

La primera part d’aquesta tortura consistia en colpejar fortament el cos del torturat (excepte el cap) amb la intenció de trencar-li tots els ossos possibles però amb molt de compte per evitar que aquest morís ràpidament d’hemorràgia interna. Un cop les extremitats ja es poguessin doblegar o dislocar, es col·locava el cos sobre una roda de carro de manera que els turmells toquessin el cap. Tot seguit es clavava aquesta roda a terra per a què tothom ho pogués veure i es deixava morir al presoner mentre patia grans dolors. La cançó popular parteix d’aquests fets i enumera les parts del cos del torturat que van sent poc a poc mutilades i trencades (dit, mà, peu…) i que en Jan Petit “fa ballar”.

Desconeixem si molts d’aquests fets realment van ser certs o formen part de la llegenda. Hi ha una versió al País Basc d’aquesta cançó anomenada “Ipurdi dantza”. A Catalunya durant el segle XX es comença a ensenyar aquesta cançó a les escoles, i es converteix en una de les peces musicals infantils més populars i preferides (quants nens hauran après les diferents parts del cos amb aquesta cançó?).

Això que acabo d’explicar pot sorprendre una mica però no és una cosa excepcional ja què no és l’única història aparentment infantil que té un origen “terrorífic”.

L’escriptor italià Carlo Collodi va escriure “Les aventures de Pinotxo” (1882-1883) per una revista infantil anomenada “Giornale per i bambini”. Originàriament, Collodi no va escriure la història pensant que es convertiria en un conte infantil, i només cal llegir les primeres pàgines del llibre per comprovar-ho. La relació del protagonista amb el “Pepito Grillo”, per exemple, és diferent de la versió que nosaltres coneixem (en Pinotxo no accepta les crítiques del grill, es cansa del que li diu en “Pepito” i el mata xafant-lo contra la paret). Les aventures d’en Pinotxo son molt més cruels, crues i fortes que la pel·lícula de Walt Disney. La veritat es que el llibre té passatges macabres i no es gaire adequat per als infants. En el llibre, per exemple, a en Pinotxo li tiren un cubell d’aigua pel carrer que el deixa xop, per escalfar-se s’adorm a prop d’una foguera i això fa que les seves cames es cremin i acabin fetes cendra (Geppetto les hi reconstruirà més endavant). La història de la marioneta està farcida de capítols violents (abans de convertir-se en nen, el transformen en peix i hi ha un moment en que quasi el fregeixen en una paella, en una altre moment el converteixen en ruc i un músic vol matar-lo per arrancar-li la pell i fer amb ella un tambor, també li lliguen pedres al coll per tractar d’ofegar-lo submergint-lo dintre de l’aigua, a més a més en Pinotxo passa un cert temps a la presó, en un altre moment de la història és menjat per un tauró…). Cap al final del llibre, el nostre protagonista és penjat d’un arbre com a càstig per les seves entremaliadures i aquest havia de ser el final de la història pensat pel seu autor però l’editor del diari li va demanar a l’escriptor que acabés la història d’una manera més feliç. Llavors Collodi va crear la “fada blava” perquè salvés en Pinotxo i el portés pel camí correcte de la vida. Sigui com sigui, “Les aventures d’en Pinotxo” és un dels llibres més traduïts i venuts de tots els temps i s’ha convertit en un clàssic per als nens petits.

Igual que amb la cançó popular de la qual he parlat al principi, “Les aventures de Pinotxo” tampoc representa una excepció de producte infantil que té un origen molt “poc infantil”. “Blancaneus i els set nans” n’és un altre exemple. Per començar la malvada  reina es menja el cor d’un animal que li porta el caçador pensant-se que és el cor de la Blancaneus. Més endavant, el príncep al veure el cadàver de la Blancaneus decideix (sorprenentment) endur-se’l a cavall. El trot del cavall (mentre el príncep s’emporta el cos de la noia) provoca que el tros de poma enverinada surti de la gola de la Blancaneus i fa que aquesta reviscoli. Després d’explicar-li tota la història al príncep, aquest ordena que la malvada reina es calci unes sabates de ferro roent i la fa ballar fins que cau morta entre terribles dolors (una venjança que ni la màfia siciliana tú).

Semblar ser, segons alguns investigadors i historiadors alemanys que Blancaneus està inspirada en una història real. Es basa en la vida d’una princesa alemanya del segle XVIII anomenada Maria Sophia que va patir el menyspreu de la seva madrastra després que la seva mare morís quan ella era una nena. A més, també es va quedar mig cega a causa de la verola. Malgrat tot, era una persona molt caritativa amb els més necessitats i això feia que la gent li tingués molta consideració i se l’estimés molt. Pel que es veu, inclús el mirall parlant del conte va existir (va ser un regal de noces del pare de Maria Sophia a la seva segona dona). En realitat el mirall no parlava, es clar, però si que tenia la particularitat de repetir allò que es digues davant seu a causa del fenomen sonor de la reverberació (es produïa un efecte que feia que semblés que el mirall “contestés”).

La Maria Sophia acostumava a jugar amb uns nens desnodrits i prematurament envellits pel dur treball que realitzaven en unes mines de la zona. Aquests nens que portaven caputxes de colors cridaners per protegir-se dels cops que es poguessin donar, són els que al conte estarien representats pels set nans. Finalment però, en la història de la princesa alemanya no hi ha un final feliç, ni poma enverinada, ni príncep blau i Maria Sophia mor. El seu taüt no va ser de vidre com el de la Blancaneus però com que en aquella zona d’Alemanya hi havia una important industria del vidre, és probable que el taüt de la princesa tingués algunes peces tallades en vidre per fer-lo una mica més distingit.

Hi han altres teories apart d’aquesta, com també es possible que els germans Grimm utilitzessin diverses fonts diferents o que barregessin folklore i mitologia en el seu conte.

Altres contes populars també són en el seu origen, diferents de la versió infantil que coneixem. Així, “La Sireneta” no aconsegueix l’amor del príncep i no es casa amb ell (perquè aquest es casa amb una altra noia), “La bella dorment” es violada per el rei que la deixa embarassada sense despertar-la, “Hansel i Gretel” no són capturats per una bruixa sinó pel mateix diable que els vol matar dessagnant-los… i així trobaríem molts més casos. Si fins i tot la caputxeta vermella es devorada pel llop en la primera versió de l’escriptor Charles Perrault (l’avia i el llenyataire o caçador trigarien uns anys més en aparèixer).

Per acabar, m’agradaria parlar d’un altre conte que tots coneixem, “La Ventafocs”. En aquesta història, també la versió de Walt Disney de l’any 1950 és bastant diferent de la que van escriure els germans Grimm. Es tracta segurament del conte popular que més versions té (en trobem de xineses, vietnamites, egípcies, etc.). Fins i tot hi ha una versió creada a l’antiga Grècia per Heròdot (“el pare de la història”).

Com recordaràs de la història, l’endemà del ball (en algunes variants de la història es donen fins a tres balls), el príncep va amb la sabateta de vidre casa per casa fent provar el petit calçat de cristall a totes les noies joves del lloc, a fi de trobar a la noia amb qui va estar ballant la nit anterior i poder casar-se amb ella. Quan entra a casa de la Ventafocs li emprova la sabateta a les dues germanastres seves però aquesta no els hi cap al peu. Llavors una germanastre decideix tallar-se dos dits d’un peu i l’altre noia es talla el taló. La sabata els hi entra llavors, però la sang que els hi surt dels peus les delata i el príncep veu que menteixen i que han tractat d’enganyar-lo. Però la desgracia per a les germanastres,  no s’acaba aquí en aquest conte, ja que posteriorment uns ocells picotegen els seus ulls, fet que les deixa cegues  i que farà que en endavant hagin de recórrer a la mendicitat per sobreviure.

Una estudi que va dur a terme un grup d’estudiants de la Universitat de Leicester (Regne Unit) va arribar a la conclusió que la Ventafocs no podria haver fugit corrents del palau del príncep (un cop van ser les dotze de la nit) amb les sabatetes de cristall que duia. En aquesta investigació, els estudiants conclouen que amb les sabatetes de vidre, la Ventafocs podia estar dempeus, però no podria ni caminar ni córrer. Els alumnes van calcular la resistència del vidre, el pes de la noia (li van posar 55kgs.), l’angle del taló de la sabata respecte al terra, la distribució de la pressió sobre el taló, etc. i al final, van determinar que perquè la Ventafocs pogués sortir caminant o corrents amb les seves sabatetes de cristall, el taló d’aquest calçat no hauria de superar la mida de 1,15cm (la mida habitual de les sabates de taló es de 2cm!).

Un altre curiositat d’aquest conte, es aquesta: abans del ball, la fada transforma amb la seva vareta màgica una carbassa en una carrossa, els ratolins per cavalls i un cotxer, i la roba bruta i estripada de la Ventafocs en un vestit de seda de princesa i unes sabates de cristall, entre d’altres coses, però adverteix a la nostra protagonista que quan siguin les dotze de la nit, l’encanteri es desfarà i totes les coses tornaran a l’estat en el que estaven abans de produir-se l’encanteri. I jo em pregunto…com es llavors  que la sabateta de vidre que utilitzarà el príncep per trobar a la Ventafocs no s’ha transformat també en l’objecte que era abans de l’encanteri de la fada? Bé, doncs hi ha qui diu que es tracta d’un error però d’altres sostenen “teories” com ara que les sabatetes no formen part de l’encanteri de la fada, sinó que són un regal personal d’aquesta a la Ventafocs i que per això no es transformen (això però no està escrit enlloc). Jo crec que es tracta d’una errada i que en el seu moment els autors es devien adonar  però la devien deixar passar senzillament perquè sinó, no hi hauria conte. Aquest fet em recorda una anècdota que expliquen sobre el director de cine John Ford. En un llibre escrit sobre ell, l’autor i també director de cinema Peter Bogdanovich parla sobre una conversa que va tenir John Ford amb un del seus guionistes habituals anomenat Frank Nugent. El guionista li pregunta al cineasta per la pel·lícula “La Diligència” (1939) de la qual Nugent no n’és el guionista. Es tracta d’una una magnífica pel·lícula en la qual durant molta estona un grup d’indis persegueix una diligència plena de passatgers. En un moment donat en Frank Nugent li diu: “l’únic que no entenc Jack (al John Ford de vegades l’anomenaven Jack) és perquè els indis no maten als cavalls que tiren a la diligència? – Probablement, això és el que devia succeir a la realitat, Frank, però si ho haguéssim fet així, s’hauria acabat la pel·lícula, no?- va contestar-li en John Ford.

Nicholas Ray, Chris Carter i el truc de la bala marcada

Nicholas Ray Foto http://www.shangrila-blog.com

Amb aquest post arribo ja al número 20! Qui ho havia de dir… La veritat es que no m’esperava arribar tan lluny perquè un dels meus defectes és que sóc una persona molt poc constant i no acabo les coses que començo. A això se li ha d’afegir que sóc una mica mandrós i que la força de voluntat no és precisament el meu punt fort. Vaja, que quan vaig començar a escriure fa poc més d’un any, aquest “projecte” tenia tots els números d’acabar-se en el post número 7 o 8, però la veritat es que cada cop em sento més còmode i estic més a gust escrivint i respecte als temes o idees per escriure, encara me’n queden i penso que tinc corda per estona.

Rellegint els anteriors posts, veig que en el número 10 “Confuci, Bob Marley i Batman” em vaig dedicar a explicar coses que havia deixat a mitges en posts anteriors o que havia deixat per més endavant. Es per això, que he decidit que cada nou post que enceti desena (com per exemple aquest o els següents posts números 30,40,50 etc.) em dedicaré a explicar coses que he deixat a mitges o tractaré els assumptes dels quals he dit que més endavant en parlaria. No vull que em passi com a moltes de les sèries que emeten per televisió o per plataformes de streaming”!

A mi m’agraden molt les sèries com ara “Lost” o “House”, entre moltes d’altres. Hi ha sèries que m’han fet passar molt bones estones, però mai tant com moltes de les pel.lícules que miro. Hi ha gent que diu que prefereix les sèries a les películes perquè com que les primeres duren molt més, els personatges son més profunds i complexos i les trames estan millor explicades perquè disposen de més temps per a ser narrades. Jo malgrat això, em trobo més cofoi desprès de veure per exemple la pel·lícula que vaig veure ahir “En un lugar solitario” (1950), de Nicholas Ray, que desprès de mirar un capítol qualsevol de “Breaking Bad” (tot i que veure un capítol d’aquesta sèrie també em fa feliç, no tant com mirar el film d’en Ray).

Per a mi, un dels problemes que tenen les sèries és que generalment comencen molt bé, interessants i atractives per l’espectador,  plantegen de seguida un munt d’incògnites i d’interrogants que t’atrapen i t’enganxen fins a l’extrem de no poder aguantar sense voler veure tot seguit, els següents capítols. Molts d’aquests episodis finalitzen amb “cliffhangers” (que vol dir literalment “penjat d’un penya-segat”). El “cliffhanger” es una escena final d’un episodi que acaba amb molt de suspens i d’intriga i que òbviament ha de ser continuat en un altre capítol.

Però mica en mica t’adones que a la majoria de les sèries, les respostes triguen molt en arribar (si es que finalment arriben), però l’espectador ja està atrapat i continuarà veient la sèrie fins que s’acabi encara que molt cops ho faci sense donar explicacions a les incògnites proposades i deixi molts caps sense lligar. A vegades, cada nou episodi ofereix més preguntes que respostes. L’espectador teoritza, especula i llança conjectures però molts cops s’adona que el significat de moltes de les qüestions presentades a l’inici no van ni arribar a existir mai en la ment dels guionistes, i això fa que molta gent quedi decebuda o que senti que ha perdut el temps mirant tants capítols d’una sèrie que no va enlloc.

Es coneix com l’efecte Chris Carter (el creador d’”Expediente X”) al fet que un fan d’una sèrie s’adoni que els creadors d’aquesta mai resoldran les trames que han anat desenvolupant, ja sigui per la incapacitat dels guionistes, perquè s’ha anat improvisant massa sobre el terreny o perquè mai s’havia pensat realment en donar respostes a les preguntes formulades. Moltes sèries (no només “Expediente X”) han patit l’efecte Chris Carter. La més famosa d’aquestes es “Lost”, però també n’hi ha d’altres com ara “El mentalista”, “Heroes”, “Alias” “Como conocí a vuestra madre”, etc.

Per tant, com ja he dit abans, en els posts que obrin desena recuperaré temes antics. Per començar, en aquesta entrada número 20 parlaré d’una història que vaig anticipar en el post número 14 “Dai Vernon, Houdin i Houdini”  i es la història d’un “mag” que va evitar una guerra amb uns quants trucs de màgia. Estic parlant d’en Jean Eugène Robert-Houdin i aquest esdeveniment va tenir lloc l’any 1856 a Algèria. L’emperador francès Napoleó III temia que els musulmans algerians es rebel.lesin contra els colons francesos. Aquests algerians estaven sent provocats per uns líders religiosos anomenats morabits (“marabout” en anglès), que presumien de tenir poders sobrehumans amb els que podien guanyar als soldats francesos. Els algerians veien aquests morabits com a enviats de Déu per derrotar als francs (els morabits solien utilitzar trucs de màgia i duien a terme “miracles falsos”). Va ser així com en aquelles circumstàncies, la oficina d’assumptes exteriors de França va demanar a Houdin que anés a Algèria i que amb uns quants trucs de màgia deixés en evidència a aquells líders revolucionaris. Houdin va acceptar i es va traslladar a  Algèria. La idea tenia el seu sentit, ja que si es tractava de guanyar a uns mags (els morabits) qui millor que Houdin, el “pare de la màgia moderna”. L’esdeveniment es va seguir en aquella època per moltíssima gent en directe. Houdin va començar dient que la seva màgia era molt més poderosa que la dels morabits. Tot seguit va començar el seu espectacle. Dels diferents trucs que va fer els que més impacte van tenir, van ser sobretot dos, el de la bala marcada i el de la caixa lleugera i pesada. El primer, consistia en que una persona del públic disparava a l’il.lusionista i aquest atrapava la bala marcada amb les dents (just abans Houdin li havia deixat inspeccionar l’arma i li havia fet marcar la bala amb un ganivet). El segon truc és el de la caixa o cofre i començava convidant a un dels mulà a agafar una capsa. Primer ell ensenyava la caixa buida i l’agafava amb les mans fàcilment. Desprès reptava a aquest morabit a fer el mateix, però aquest n’era incapaç “perquè Houdin amb uns tocs de màgia l’havia debilitat”.

El que succeïa es que el fons d’aquella capsa era de metall i hi havia un electroimà amagat sota el terra que Houdin activava i desactivava a conveniència, fet que convertia la capsa en inamovible pels qui tractessin d’aixecar-la (“convertint els guerrers més forts en dèbils” amb uns quants tocs màgics). Per fer més impressionant el truc, Houdin deia que la seva màgia no feia més pesada la capsa sinó que feia més dèbil a l’home que tractava de manipular-la. La seva “màgia” provocava que els homes més forts fossin incapaços d’aixecar una capsa que els nens petits si podien.

L’èxit de l’espectacle va ser total i els morabits van fugir espantats davant la “màgia” del francès que més tard explicaria al públic que tot el que havia fet no era res més que un conjunt d’il.lusions basades en la seva habilitat, enginy i en alguns mecanismes elèctrics, i no pas en poders sobrenaturals o màgics. El govern francès va donar 10.000 francs a en Houdin per haver evitat la guerra, quantitat que ell va rebutjar.

Mentre em documentava per explicar aquesta història (la coneixia però no en sabia tots el detalls) m’he topat amb un altra història també interessant d’un il.lusionista anglès que va tenir un paper destacat a la II Guerra Mundial. Això però, serà més endavant, quan també t’expliqui perquè si tingues un fill, no li diria mai que estudiï el que més li agradi, i on també et parlaré de les guerres del futbol i d’altres guerres absurdes que s’han desencadenat per culpa d’un gos, un porc i fins i tot un tros de síndria.

Lúnula, Pavlov i les gatetes de la Nuria

Un dels portals web d’internet que més m’agrada es www.pictoline.com. Es tracta d’un web mexicà que t’explica històries o notícies mitjançant il.lustracions. A través d’infografies, tires còmiques o animacions tracten temes d’actualitat, ja sigui de política, ciència, cultura, esports o curiositats, i ho fan sempre des d’una perspectiva pedagògica, exposant els fets i les dades amb molta claredat. Els continguts i informació que posen a l’abast dels internautes són sempre molt interessants, didàctics, visuals i fàcils d’entendre. A vegades t’expliquen alguns temes d’una manera més monogràfica en diverses parts. A mi d’aquestes “monografies” em van agradar especialment dues.

En la primera, la gent de “Pictoline” parlava d’aquelles coses que coneixem de tota la vida però que no sabem com es diuen perquè sempre hem pensat que no tenien nom. Així per exemple, la part blanca situada a la base de les ungles en forma semicircular té un nom; es diu lúnula, i el petit sot entre el nas i els llavis a la cara de les persones s’anomena filtrum. Saps aquelles clàssiques boles que van rodolant pel desert i que són molt habituals a les pel.lícules de l’oest americà?, doncs es diuen estepicursor. I sabies què el símbol matemàtic de l’infinit també té un nom propi, doncs si, i es diu lemniscata.

El segon monogràfic que em va agradar particularment tracta sobre paraules que no existeixen en espanyol (tampoc en català) però si en altres idiomes (normalment només en un d’aquests idiomes). Per exemple, en japonès al fet de no sortir de casa durant l’hivern se li diu Fuyugomori (no hi ha cap paraula similar ni en català ni en castellà) o per exemple, la paraula  georgiana Shemomedjamo significa continuar menjant encara que ja estiguis tip simplement perquè el menjar està molt bo de manera que t’ho acabes tot “accidentalment” (jo he fet algun “shemomedjamo” al llarg de la meva vida i m’he acabat algun pastís “accidentalment”).

Al marge d’aquestes dues, a mi em van fer gràcia especialment tres paraules:

El primer mot es Mamihlapinatapai i pertany a una llengua parlada per un poble indígena situat a la “Terra del Foc” (un arxipèlag del extrem sud d’Amèrica). Actualment és considerada una llengua molt propera a l’extinció ja que a dia d’avui, només se li coneix una sola parlant (una dona de 91 anys). Doncs bé, aquesta paraula significa més o menys “una mirada entre dues persones que s’atrauen però que es troben en una situació en la que cap de les dues s’anima a començar cap acció, conversa, etc.” Estic segur que a molts ens ha passat això algun cop.

De la segona paraula ja en vaig parlar en el post “El plaer de les petites coses”. Es tracta de Hygge, aquella paraula danesa que consisteix en apreciar el valor de les petites coses. A la pàgina web de “Pictoline” no li donen exactament aquest significat però si un de semblant (parlen del Hygge com un moment de benestar, comoditat i intimitat amb les persones que estimes).

I el tercer terme es Vorfreude. Es tracta d’una paraula alemanya que serveix per explicar aquell sentiment intens de felicitat que es produeix per anticipar plaers futurs. Aquesta paraula, reflexa l’estat d’ànim que una persona experimenta al pensar i saber que esta apunt de succeir alguna cosa bona o bonica. Jo tinc aquesta sensació moltes vegades. D’alguna manera ja em vaig referir a ella en el penúltim paràgraf del segon escrit “Ataràxia, apatia i Pier Paolo Pasolini” dient que molts cops soc més feliç esperant un esdeveniment futur que jutjo com a positiu que no pas gaudint del propi esdeveniment que està succeint en aquell moment. Quan vaig escriure això però, no sabia que existia una paraula específica per referir-s’hi encara que fos en idioma germànic. Ara que ho penso, aquest plaer imaginant les coses bones que passaran a curt termini (el cervell es centra en l’estímul i segrega adrenalina), no és gaire diferent de la salivació segregada pels gossos de Pavlov.

Ivan Petrovich Pavlov (1849-1936) Foto: Wikipedia

Els experiments amb gossos d’Ivan Petrovich Pavlov son probablement els més famosos de la història de la psicologia. Em sembla que me’ls van explicar en algun curs de primària i després vaig tornar a estudiar-los a tercer de batxillerat.

En un principi, aquest fisiòleg i psicòleg rus investigava la secreció de saliva dels gossos en presència de menjar, amb el propòsit d’estudiar el seu cervell. Un dia es va adonar que els gossos començaven a salivar abans que els hi ensenyés el menjar. Pavlov va deduir que d’alguna manera havien associat aquell experiment o la seva presència amb el menjar i que aquell fet demostrava una forma d’aprenentatge en els gossos. Això va fer que en endavant canviés una mica l’experiment que realitzava. En aquests nous experiments, el científic rus tocava una campana i poc després els hi presentava el menjar als gossos. Llavors els quissos començaven a salivar. Desprès d’una sèrie de presentacions dels dos estímuls (campana i menjar), els cans van associar ambdós; de manera que n’hi havia prou amb el so de la campana (sense veure el menjar) perquè els gossos comencessin a salivar.  Desprès de varies repeticions campana-menjar van descobrir que l’animal començava a salivar només amb el so de la campana, encara que no aparegués el menjar. L’estímul neutre (la campana) produïa la mateixa resposta (encara que menys intensa) que un estímul significatiu o incondicionat (el menjar).

Així doncs, trobem en aquests experiment bàsicament cinc elements:

  • Estímul neutre – és l’estímul que no té cap significat especial per la persona o l’animal (el so de la campana el primer cop que la van sentir els gossos)
  • Estímul incondicionat – és l’estímul significatiu que provoca o causa una resposta per si sola. Per exemple el menjar.
  • Resposta  o reflex incondicionat – és la resposta produïda per l’aparició d’un estímul incondicionat (el menjar). Un exemple seria la secreció de saliva a causa de la presentació del menjar.
  • Estímul condicionat – es l’estímul neutre que a través de l’associació amb l’estímul incondicionat (el menjar), produeix una nova resposta. Per exemple el so de la campana un cop que el gos ja l’ha associat amb el menjar (gràcies a l’aprenentatge).
  • Resposta o reflex condicionat – es la resposta provocada per un estímul condicionat (el so de la campana associada amb el menjar) com per exemple la secreció de saliva desprès d’escoltar el so de la campana.

La interacció de tots aquests elements (sobretot l’associació entre els dos estímuls) s’anomena condicionament clàssic i és un tipus especial d’aprenentatge. El descobriment del condicionament clàssic es un dels més importants de la història de la psicologia. Els postulats d’en Pavlov són la base de la psicologia del comportament i li van comportar  al científic rus el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l’any 1904. Les aplicacions del condicionament clàssic han servit per exemple per tractar i explicar les addiccions i les fòbies, i també a comprendre molts aspectes de l’aprenentatge humà.

En realitat es veu que Pavlov no utilitzava campanes, sinó altres estímuls auditius i visuals com ara llums, metrònoms o harmòniques. Resulta que el fisiòleg va mencionar les campanes en una conferència que va donar en un hospital de Londres, i aquesta imatge de “científic tocant una campana i gossos salivant” va captivar la imaginació de la premsa i va ser reproduïda en diverses revistes científiques de l’època. Parlant dels experiments d’en Pavlov, una cosa molt similar succeïa amb les gatetes de la Nuria,  una molt amiga meva. L’aliment habitual d’aquests felins era pinso però alguns cops la Nuria els hi donava un paté que les feia tornar boges (en el bon sentit de la paraula). A vegades passava que les gates es trobaven a la sala i la Nuria estava a la cuina preparant aquest menjar (la seva cuina es troba situada a l’altra punta del pis). El que succeïa es que malgrat la distància que hi havia entre els dos punts, quan la Nuria obria la llauna de paté, el so que produïa aquest envàs provocava que les gatetes anessin corrents ràpidament cap a la cuina. A més d’una bona oïda, les gatetes havien associat el so de la llauna obrint-se, amb aquest paté que tant els hi agradava, igual que els gossos d’en Pavlov associaven el so de la campana (o de l’estímul auditiu que fos) amb la imminent arribada de menjar per a ells.

Les gatetes de la Nuria Foto: Nuria Arroyo

Java, els Simpsons i la ruleta russa

Volia començar abans de res fent unes puntualitzacions sobre el cafè Kopi Luwak del que et parlava en un post anterior. Primer una curiositat i desprès una explicació.

Un dels llenguatges de programació més utilitzats i més populars del món es el Java (segur que et sona perquè aquest llenguatge està present a la majoria d’ordinadors). Inicialment s’anomenava Oak però com que aquest nom ja estava registrat, els seus creadors van decidir posar-li el mateix nom que a una illa d’Indonèsia (Java). Bé, aquesta només és una de les diverses teories que hi ha per explicar l’origen d’aquest nom. La que més m’agrada és la que diu que als creadors d’aquest llenguatge els hi agradava molt prendre cafè, tant a les estones lliures com quan estaven treballant i van decidir posar-li Java en honor a l’illa on es produeix un cafè de molt alta qualitat (el Kopi Luwak?). També és diu que Java es el nom de la cafeteria on acostumaven a anar els membres de l’equip que va crear el llenguatge de programació i que el “cafè de Java” es un dels tipus de cafè que serveixen en aquesta cafeteria. Altres teories diuen que son les inicials dels noms dels seus creadors o que es un acrònim de “Just Another Vague Acronym” (només es un altre acrònim ambigu). També es diu que va ser un nom triat al atzar d’entre una llista amb molts més noms. Bé, hi han teories per tots els gustos, a mi m’agrada pensar que està d’alguna manera relacionat  amb el café Kopi Luwak, ja que a més a més, el logotip de Java es “casualment” una tassa de cafè fumejant.

En aquell escrit em preguntava a la part final en to jocós que a qui se li va poder ocórrer provar aquests grans de cafè que s’havien d’extreure dels excrements del Luwak. Doncs bé, encara no sé exactament a qui se li va ocórrer però he llegit recentment que el descobriment del Kopi Luwak té el seu origen en l’ocupació holandesa d’Indonèsia durant el segle XIX. En aquells temps els holandesos van crear plantacions de cafè a les seves colònies i van prohibir als nadius i als treballadors de les plantacions recollir grans de cafè per al propi consum. No es difícil imaginar que un d’aquests nadius o treballadors devia veure pel terra grans de cafè sencers, no digerits per les civetes i va decidir fer-se un cafè (desprès de rentar els grans suposo). Quina sorpresa que es devia endur al tastar-lo i veure que aquest cafè tenia un sabor tan bo i especial!.

Dissabte passat, vaig anar a sopar amb uns amics a un restaurant japonès de sushi que està a Gràcia. Era el primer cop que anava a un restaurant japonès “de debò” i quan em van portar la carta, desprès de veure quins plats triava per menjar,  vaig buscar de manera inconscient si per casualitat servien Fugu en aquell restaurant. La meva curiositat per aquest plat ve d’uncapítol dels Simpsons que vaig veure fa molt temps. En aquell capítol, la família Simpson decideix anar a menjar sushi a un restaurant japonès malgrat la reticència inicial d’en Homer. Un cop allà, la família comença a demanar plats i en Homer (que pensa que no li agradarà el menjar japonès),  veu com sorprenentment aquest li entusiasma. Li agrada tant que comença a demanar la resta de plats de la carta fins que descobreix que ho ha demanat tot excepte un plat anomenat Fugu (peix globus). El problema és que aquest peix és mortalment verinós degut a les toxines que conté gran part de la seva carn. Només el poden cuinar els xefs més qualificats, especialment entrenats per saber quina part es pot menjar de manera segura, ja que un mal tall pot significar la mort de qui se’l mengi. Tornant al capítol del Simpsons, en Homer s’obstina tant a menjar aquest peix, que el restaurant accedeix malgrat la seva negativa inicial. El que passa és que el xef està en aquells moments tenint una aventura amorosa i com que en Homer s’impacienta tant, acaba cuinant el peix l’ajudant de cuina (que no en sap gaire de com es talla el Fugu). Quan el xef torna, veu a la cuina les restes de Fugu tallades pel seu ajudant i creu que aquest ha tallat malament el peix i que en Homer ha menjat trossos enverinats. Li donen la mala notícia al Homer que tot seguit marxa amb ambulància cap a l’hospital. El metge diu que pel que li ha dit el cuiner, és més que probable que en Homer hagi consumit verí del Fugu i que si es així, només li queden 22 hores de vida (no és cap “spoiler” si dic que al final en Homer no mor). Desprès de veure l’episodi, la curiositat em va empènyer a investigar si aquest peix existia i també si es servia com a plat.

Doncs bé, existeixen tant el peix com el plat, que és considerat una delícia al Japó però que està prohibit a Europa. El peix globus a més de tenir una pell plena de pues o espines, també té l’habilitat d’inflar-se i convertir-se en una bola augmentant moltíssim la seva mida. Es un mecanisme de defensa en front als depredadors ja que aquest peix es molt lent i maldestre. Conté tetradotoxina (sobretot al seu fetge), una substància que fa que tingui un sabor molt desagradable i esdevé un potentíssim verí mortal del que no hi ha antídot possible de moment (el departament de Toxicología de l’Hospital Clínic compara aquest verí amb el cianur o l’estricnina). Aquest verí no deixa inconscient a la víctima sinó que la paralitza (la víctima es conscient però no pot parlar ni moure’s, fins que finalment deixa de respirar i es mor per asfíxia). La mort es produeix entre 4 i 24 hores després de la seva consumició (si la víctima sobreviu a les primeres 24 hores s’acaba recuperant). En un peix globus hi ha suficientment verí com per matar a 30 persones!

Com he dit abans, el plat de Fugu es una exquisidesa al Japó i es consumeixen des de fa molts segles. Pocs restaurants fora del Japó serveixen Fugu (excepte a Corea del Sud on rep el nom de bok). A la Unió europea està prohibit, i només 17 restaurants d’Estats Units tenen llicència per servir-lo (12 dels restaurants estan a Nova York). Com succeeix en l’episodi dels Simpsons, si el Fugu es prepara incorrectament pot provocar la mort del que se’l mengi. L’única forma de cuinar-lo es extraient amb molta cura el fetge, els ovaris i la pell. Segons dades de l’oficina de benestar social i salut pública de Tokio des de l’any 2000 mor de mitjana una persona a l’any per menjar Fugu (unes 23 des de l’any 2000). Normalment es tracta de pescadors que es preparen ells mateixos el Fugu, o bé persones que mengen específicament els òrgans més perillosos com el fetge i els ovaris. Es pot menjar estofat o fregit però el més típic es menjar-lo com a “sashimi” (trossos de peix cru en talls finíssims).

Per poder servir Fugu en un restaurant, el xef ha de passar de dos a tres anys estudiant i  aprenent, per desprès realitzar un examen teòric i pràctic que només superen un terç dels qui es presenten (els xefs amb llicència per cuinar Fugu tenen un gran prestigi al Japó).

Les morts per menjar peix Fugu en un restaurant per tant son quasi inexistents però està clar que el risc zero mai existeix i un cuiner per molt preparat que estigui pot tenir un mal dia. Per això menjar Fugu a més del seu exquisit sabor, dona un cert morbo a molta gent, i és que no deixa de ser una mena de ruleta russa culinària.

Contràriament al que creu molta gent, el joc de la ruleta russa no va ser creat a Rússia. Trobem una primera referència literària en un relat anomenat “El fatalista” escrit al 1840 pel rus Mijaíl Lérmontov (pertany al llibre “Un heroi del nostre temps), en el que un soldat serbi realitza un joc similar a la ruleta russa (però sense que l’autor l’anomeni així). El nom de ruleta russa té el seu origen en un conte escrit per un suís anomenat Georges Surdez (a qui s’atribueix l’invent d’aquesta expressió). Es tracta d’un conte curt de l’any 1937 que es va publicar en una revista americana (Collier’s) en el que un sergent rus de la Legió estrangera francesa explica aquest joc.

Les instruccions d’aquest joc mortal en que es combinen atzar i perillositat, són molt senzilles. S’agafa un revòlver i s’hi introdueix dins del tambor amb capacitat per sis cartutxos (en algunes armes hi caben vuit), un únic cartutx. Es gira amb velocitat el tambor i el participant apropa el canó a la seva boca o a la seva templa per tot seguit prémer el gallet. Encara que habitualment els jugadors son dos, també poden haver-hi més jugadors en aquest joc, així com altres variants com per exemple el nombre de cartutxos que es col.loquen al tambor de la pistola (en el conte originari s’hi col.loquen cinc cartutxos dels sis possibles). No està clar si aquest joc va existir realment perquè encara no s’ha trobat cap document ni cap dada que així ho acrediti.

En el món del cinema trobem exemples de ruleta russa en moltes pel·lícules. Per mi, l’escena més icònica es la que pertany a la pel·lícula “El cazador” (1978) de Michael Cimino,  i trobo que la més divertida és l’escena inicial de “Airbag” (la bala de la pistola es substituïda en aquest cas per una truita de bolets verinosos).

Actualment, segons diu el portal web del canal History, a Estats Units moren cada any 50 persones jugant a la ruleta russa. A Europa la xifra es molt menor i quan es produeix una mort deguda a aquest letal joc, sovint és noticia destacada a premsa i informatius (la morbositat té molta audiència). La ruleta russa es el joc d’atzar perillós que crida més l’atenció a la gent, però no és pas l’únic joc mortal que existeix. Internet i les xarxes socials, han potenciat l’aparició de molts nous jocs perillosos. Es tracta de reptes que realitzen majoritàriament adolescents i que consisteixen en accions absurdes que comporten un risc per la salut i en alguns casos la mort. Així trobem el repte de la canyella (empassar-se una cullerada de canyella en pols en poc temps i sense beure aigua), el “fire challenge” (prendre’s foc al cos amb un encenedor i en començar a cremar mullar-te per apagar-ho), el “neknomination” (gravar-te mentre beus grans quantitats d’alcohol d’un sol glop i desprès “nominar” a un altra persona perquè faci el mateix) o el conegut “balconing” (saltar des de la finestra de l’hotel o apartament per caure en una piscina que es troba bastants metres més avall). La finalitat de tots aquests jocs, es penjar-ho a la xarxa per obtenir popularitat o reconeixement. No oblidem tampoc la moda que hi va haver sobretot fa uns anys, consistent en fer-se fotografies i selfies des de llocs molt alts. Una model russa es va fer popular per fer-se una sessió de fotos a un edifici molt alt de Dubai, suspesa a l’aire i només subjectada per un braç (naturalment tot això gravat en vídeo i penjat a youtube).

Per acabar m’agradaria parlar-te d’un joc que es va fer famós entre adolescents. No fa gaires anys, els mitjans de comunicació parlaven d’un joc anomenat “La Ballena Azul”. Es tracta d’un joc originat a Rússia (després es va estendre a d’altres països) en que es “proposava” a adolescents el desafiament de superar 50 proves o reptes que començaven amb tasques molt senzilles (dibuixar una balena en un paper) i que anaven pujant d’intensitat i dificultat (dibuixar la balena, en aquest cas, al teu propi braç mitjançant una fulla d’afaitar o un ganivet, aturar-se just davant d’un pont, tallar-se un llavi, etc.) i acabar amb la “prova” número cinquanta, consistent en llançar-se al buit des de dalt d’un edifici (si abandonaven prematurament el joc els participants eren intimidats o extorsionats amb amenaces de represàlies cap als seus pares o cap a d’altres familiars seus). Afortunadament ja fa temps que no es tenen notícies de lesionats o morts per aquest joc macabre.

Fritz Lang, Assurbanipal i Cartofília

Fa poc vaig tornar a veure una pel-lícula que feia molt temps que no havia vist. Es tracta d’un film d’en Fritz Lang anomenat “Secreto tras la puerta” (Secret beyond the door). Fritz Lang es un dels directors que més m’agraden juntament amb Alfred Hitchcock i Howard Hawks. Un dels protagonistes de la pelí es un arquitecte que col.lecciona habitacions. Te una casa molt gran  amb moltes habitacions i en algunes d’elles les decora i ambienta exactament igual que en altres habitacions reals on ha tingut lloc un crim. Crea repliques exactes d’aquestes altres habitacions amb els mateixos objectes i mobiliari que tenien. Fins i tot, moltes de les peces que hi ha en aquestes habitacions son originals i provenen d’aquelles habitacions reals on va succeir el crim. Peces que el personatge protagonista masculí ha aconseguit d’alguna manera. La peli no va sobre el col.leccionisme encara que aquesta rara col.lecció del protagonista hi té un important paper i a mi em va fer pensar sobre el món del coleccionisme, un món per mi fascinant.

Recordo que quan era petit, dos companys de classe col·leccionaven coses (més enllà de les col.leccions de cromos que fèiem gairebé tothom). El meu amic Lluís feia col.lecció de llaunes buides. Tenia llaunes de begudes com cerveses, refrescs etc. i recordo que quan algú de la classe viatjava a l’estranger de vegades li portava llaunes d’aquests països per ampliar la seva col.lecció. L’altra gran col.lecció que recordo d’aquells anys, era la que tenia l’Arantxa (la mateixa de la qual parlava en el post “Plató, Cacaolat i Goya”) i era una impressionant col.lecció de clauers. Tenia una habitació molt gran i utilitzava uns panells rectangulars de suro en els quals penjava tots aquests clauers. Ho recordo bastant bé perquè jo anava a casa seva de tant en tant ja que les nostres dues mares eren amigues. Poc després se’m va acudir la idea de fer jo una col.lecció. De què? Doncs vaig ser molt poc original, li vaig copiar la idea a l’Arantxa i vaig començar jo també una col.lecció  de clauers. El que passava es que la meva col.lecció, al marge de ser una còpia de la seva, era molt més petita, hi tenia molts menys clauers que ella i lluïa molt menys. En comparació amb la seva, la meva col.lecció de clauers era molt pobre. Ara que hi penso, em pregunto que va passar amb tots aquells clauers que vaig anar acumulant tot aquells temps, ja que no recordo d’haver-los llençat, no sé, potser qualsevol dia apareixeran al lloc menys esperat.

Com he dit abans, el món del col-leccionisme em fascina i em captiva. També m’atrau la tasca que fan els col.leccionistes de buscar, regirar, remoure, voltar pels mercats, tafanejar per botigues singulars, etc. fins a trobar nous objectes o peces que augmentin les seves col.leccions. Crec que els essers humans des que existeixen han tingut sempre la necessitat de posseir objectes. A tots ens agrada, crec jo, tenir alguna cosa única i singular i que sigui d’alguna manera “reconeguda” o admirada pels altres. Per això tenen tant d’èxit les edicions limitades, les obres exclusives i numerades….

Segons dades d’una associació de consumidor i usuaris, el 80% de les persones han començat una col.lecció en algun moment de la seva vida.

Quan els nens son petits, la majoria acostuma en algun moment a col.leccionar cromos, nines, cotxes de joguina…. Durant l’adolescència, aquells nens recopilen ara revistes, pòsters o fotografies de cantants,  actors/actrius, esportistes… i a l’edat adulta les col.leccions poden ser ja de qualsevol cosa (segells, llibres, monedes, plaques de cava i fòssils son les més populars). El col.leccionisme es innat a l’esser humà perquè també ho es l’activitat de reunir, acumular, recopilar, seleccionar, conservar i ensenyar als altres tota mena d’objectes. El que diferencia les col.leccions que tenen avui en dia les persones de les “col.leccions” que tenen els animals, es que aquests reuneixen coses per una necessitat biològica, per marcar territori, per sobreviure en definitiva, i en canvi les col.leccions de les persones no responen a aquesta necessitat. El que si ha canviat es el sentit i significat de les col.leccions dels essers humans. Originàriament, les col.leccions tenien un valor principalment econòmic (els “tresors”) i aquest valor ja no te ara tanta importància com tenia abans i ha estat substituït en part per altres valors com poden ser els estètics, sentimentals o emotius. Es a dir, jo per exemple col.lecciono totes les entrades dels concerts als quals he anat, però per un altra persona, aquesta col.lecció pot no tenir cap valor perquè son entrades d’esdeveniments ja passats que no serveixen per a res ara, a més, igual aquesta persona ni coneix, ni li agraden, ni l’interessen gens ni mica aquestes bandes o musics que apareixen a les entrades, en canvi per mi aquesta col.lecció té un valor sentimental molt important perquè em recorda tots aquells moments, quan anava als concerts i gaudia de la música en directe En definitiva, la vàlua que tenen la majoria de col.leccions els hi dona la pròpia persona que les col.lecciona. Evidentment, hi han excepcions perquè hi continuen havent-‘hi moltes col.leccions d’art, antiguitats, pintures, escultures….. Aquestes col.leccions tenen a més d’un valor sentimental, un valor artístic, històric i econòmic molt important i van ser l’origen dels museus d’art.

Es considera al rei d’Assíria Assurbanipal com el primer col.leccionista de la història. Assíria era la regió nord de Mesopotàmia (mentre que Babilònia era la regió del sud). Doncs bé, Assurbanipal va crear la biblioteca de Nínive (actual ciutat de Mossul a l’Iraq) i va ordenar reunir tota la literatura disponible en escriptura cuneïforme que existís en aquell moment. Va aconseguir reunir milers de tauletes d’argila amb inscripcions que parlaven d’art, religió, ciències, història… L’obra més important o famosa que va aconseguir va ser el poema de “Guilgameix” (es tracta d’un poema que consta de 12 tauletes d’argila).

Però el col.leccionisme és més antic encara que la civilització mesopotàmica, perquè coleccionar  coses es intrínsec i inherent a l’esser humà. Ja a la prehistòria l’home acumulava utensilis de tota mena (evidentment no per un motiu sentimental). S’han trobat moltes tombes d’aquella època on hi havien moltes peces de tota mena al voltant del difunt (s’enterraven als morts amb objectes que els havien pertangut en vida i que passaven a tenir un significat simbòlic). En civilitzacions molt antigues com ara la xinesa o l’egípcia això és encara molt més evident. Recordeu per exemple, l’exercit de guerrers de terracota trobat a Xi’an o el fet de què a l’antic Egipte, cada egipci era enterrat amb almenys un petit aixovar (un conjunt d’objectes quotidians que pensaven que els hi serien necessaris desprès de la mort). Els egipcis més adinerats i els faraons eren enterrats amb articles més de luxe com ara pedres i metalls preciosos, joies o “ushabti” (petites estàtues de servents).

Tauletes d’argila del rei d’Assíria Assurbanipal que es troben al Museu Britànic de Londres

No hi han normes a l’hora de col.leccionar i absolutament tot es coleccionable. Això dona lloc a col.eccions realment absurdes i curioses però que existeixen en realitat com ara la de col.leccionar cons de trànsit, rètols de no molestar dels hotels o fins i tot borrissol del melic (t’asseguro que aquestes col.leccions que t’acabo d’anomenar, existeixen realment).

De totes les col.leccions però, segurament una de les que té més prestigi i seguidors son les col.leccions de segells. El meu besavi era molt aficionat i  tot i que no el vaig arribar conèixer a vegades me’l imagino assegut en una taula amb una llum d’escriptori, una lupa en una mà i unes pinces metàl.liques en l’altra, mentre observa detingudament els seus segells. Segons em va dir el meu pare, tenia una col.lecció de segells bastant important que desprès va heretar el meu avi i posteriorment va vendre per comprar-se un cotxe. De la filatèlia m’agradaria explicar-te unes quantes curiositats. Es tracta de l’activitat de col.leccionisme més seguida i estesa del món (s’estima que amb més de 50 milions d’aficionats). El nom de filatèlia va ser inventat per un col.leccionista francès i prové de dos paraules gregues (“philos” vol dir amic o amant i “atéleia” significa exempt d’impostos). En el seu moment es va acceptar majoritàriament aquest nom entre els aficionats dels segells (per davant d’altres com “timbrología”) i ràpidament es va generalitzar el seu ús. El primer segell postal adhesiu que va existir va ser el “Black Penny” britànic (parlem del segle XIX). Va ser el primer i es molt valuós (es un dels 10 més cars que existeixen) però no el que més. Aquest honor el té un segell de la Guaiana Britànica d’un centau anomenat “Black on Magenta” que es va vendre a Nova York per 9,48 milions de dòlars a “Sotheby’s” al Juny de 2014.

Una de les col.leccions que faig jo és de postals i aquesta col.lecció te també un nom propi que la designa. Així com per exemple a la col.lecció de monedes se l’anomena numismàtica, a la de llibres, bibliofília o a la col.lecció de retalls de diari, hemerofília, se’n diu cartofília o deltiología al col.leccionisme de qualsevol tipus de targeta postal. En el meu cas, només col.lecciono les que m’envien els meus amics, companys o familiars quan se’n van de viatge i que guardo totes en un àlbum. Vaig aconseguir trobar per “amazon” un àlbum amb fulls de plàstics transparents per les dues bandes, de manera que un cop estan introduïdes les postals dintre de l’àlbum, es poden veure tant les fotografies en una cara com el que m’ha escrit la gent a l’altre, sense necessitat de treure la postal del full on està guardada. La veritat es que fa molt goig!

L’altre col.lecció important que faig, es la de samarretes de bandes de música. En començar-la només buscava samarretes de color blanc o de colors clars, ja què les negres (que son majoritàries sobretot en bandes de “Heavy Metal”) em donen molta calor a l’estiu que és quan normalment me les poso. Poc a poc, però, he anat ampliant el ventall de samarretes coleccionables i actualment colecciono també samarretes on a més de bandes de musica hi apareguin elements de la cultura pop, es a dir, referències musicals, cinematogràfiques o de sèries de televisió. La veritat es que en començo a tenir bastantes i hauré de pensar en un altre lloc on guardar-les perquè a l’armari on les tinc ara ja quasi bé no m’hi caben.

Quan em vaig adonar que només tenia aquests tipus de samarretes per posar-me vaig començar a comprar i col.leccionar també samarretes ratllades per poder posar-me de tant en tant (sobretot a l’hora d’anar a la feina)  i “no donar tant la nota” com amb les altres samarretes.

I tu? Col.lecciones alguna cosa?

Kiwis grocs, stracciatella i kopi luwak

D’ençà que vaig escriure el post on et parlava del plaer de les petites coses, m’ha vingut al cap un altre petit plaer. Aquest però, no es fàcil que es produeixi i requereix a més un petit esforç i voluntat per part d’un mateix. Es tracta de descobrir nous gustos i sabors, es a dir, provar aliments o prendre begudes que fins ara no havia provat mai perquè pensava que no m’agradarien o bé donar una nova oportunitat a aquelles coses que havia provat en el seu moment i que no em van agradar llavors. Soc una persona que sempre intento que m’agradin el màxim de coses possibles tant si es tracta de menjar i beure com d’altres aficions i interessos. Malauradament en quant al menjar i beure hi ha moltes coses que no son del gust de les meves papil.les gustatives. Jo de tant en quan faig un petit esforç perquè m’agradin nous aliments (com per exemple quan fa molts anys la meva mare em va dir que provés algun dels cargols que s’havia demanat com a primer plat en un restaurant). Hi ha investigacions que assenyalen que els nostres gustos alimentaris no estan arrelats en l’ADN i, per tant, poden canviar fins i tot quan pensem que no ens agrada el sabor d’alguna cosa.

Aquestes investigacions subratllen que les papil·les gustatives poden canviar la seva percepció i, encara que factors com la genètica, la cultura, el medi ambient i l’educació exerceixen un important paper en el desenvolupament dels nostres paladars, el procés és més complex i pot evolucionar.

Així doncs, m’agrada experimentar amb els sabors fins que obtinc la recompensa d’un nou aliment que m’agrada. Aliments que no m’han agradat però que desprès de tastar-los diversos cops han acabat convencent a les meves papil.les gustatives son per exemple, les anxoves, els musclos, el pebrot verd, la carxofa, etc. L’últim d’afegir-se a aquesta llista es el kiwi, especialment el kiwi groc.

Fa un temps vaig llegir un reportatge fotogràfic sobre els condemnats a mort per la justícia dels Estats Units. Concretament, tractava sobre l’últim sopar que poden demanar els presos poc temps abans de ser executats. Es un tema macabre però també força interessant. Pels presos es l’ultima decisió de la seva vida. Encara que no sigui una decisió gaire important, es la darrera cosa que el condemnat podrà triar “lliurement”, la seva darrera oportunitat de controlar alguna cosa, ja que es una de les poques coses que durant els últims anys depenen només del pres.

Aquest peculiar ritual té el seu origen a l’Anglaterra de principis del segle XX on s’oferia als condemnats un darrer esmorzar. A França, antigament, minuts abans de l’execució s’oferia als reus un glop de rom per calmar-los. Però nosaltres coneixem aquesta “cerimònia”, bàsicament, a través de les pel.lícules o series americanes ja que a molts dels estats d’Estats Units on encara està vigent la pena de mort es continua fent aquesta practica. Aquesta  “tradició” va ser introduïda a l’estat de Texas l’any 1924 (curiosament el mateix estat on al 2011 es va decidir treure als reus aquest “privilegi”).

S’han fet estudis curiosos sobre aquest fet com per exemple quin es el menjar més habitual que demanen els presos. Aquests, segons els estudis acostumen a demanar hamburgueses amb formatge, patates fregides, ous ferrats, pizzes i pollastre fregit (es a dir, principalment “fast food” americà). Això segons els autors de l’estudi es perquè demanen allò que els hi recorda el que prenien quan sortien a divertir-se i a passar-s´ho bé.

L’últim sopar dels condemnats a mort té però un determinat pressupost (a Florida per exemple no pot superar els 40 dòlars) i estan prohibides les begudes alcohòliques. Els presos prenen aquest menjar unes quatre hores abans de l’execució i la tria del “menu” es fa una quants dies abans d’aquesta. El reportatge fotogràfic del que parlo, acaba amb una col.lecció de fotografies que documenten els desitjos gastronòmics d’alguns presos. D’entre els més curiosos a mi em van cridar l’atenció aquests:

  • Timothy McVeigh de 33 anys va demanar gelat de menta amb trossets de xocolata.
  • Ronnie Lee Gardner de 49 anys va resultar més gourmet i va triar cua de llagosta, filet, pastís de poma i gelat de vainilla. A més va demanar veure la trilogia del Senyor dels anells mentre menjava.
  • Ricky Ray Rector de 42 anys, va demanar un filet, pollastre fregit, una mena de suc de cirera i pastís de nous. No va tastar el  pastís de nous perquè se’l reservava per “més tard” segons li va dir al guarda.
  • Victor Feger va demanar únicament una simple oliva. Segons va explicar, al menjar l’oliva, naixeria del seu interior una olivera com a símbol de pau.
  • Gary Mark Gilmore de 36 anys va sol.licitar pa, cafè i 6 ous durs (només es va prendre el cafè).
  • Eddie Lee Mays de 34 anys va demanar només un paquet de cigarretes “Pall Mall” i una capsa de mistos.

D’altres presos rebutgen aquest sopar especial i sopen el menú habitual de la presó o bé no sopen res.

Quan vaig acabar de llegir el reportatge, quasi inevitablement, em vaig preguntar: “que demanaria jo com a darrer àpat?”. Doncs, en el cas hipotètic que fos un condemnat a mort i pogués triar l’últim àpat, el més probable es que no estigués gaire d’humor per prendre res. En situacions d’angoixa i ansietat se’m tanca l’estómac i no m’entra res. Només podria fer com el pres que va demanar tabac i mistos. Suposo que fumar em calmaria una mica els nervis. Però imaginem, que si que tinc gana, perquè no m’executaran. Es a dir, simplement he de triar alguna cosa per menjar, sense importar si engreixa o no. A més, això que triï no afectarà excepcionalment, ni que sigui per un cop als nivells de colesterol, ni triglicèrids, ni sucre…. llavors, que escolliria en aquesta imaginària situació?. Doncs bé, mai he tingut un plat preferit (tampoc color preferit o número favorit, però un altra dia parlaré de colors i números), no sabria que demanar llavors? Doncs bé, si es donessin totes les circumstàncies que he explicat abans, no em demanaria un primer i segon plat i postres (encara que de postres si que en tinc de preferit, bé preferits perquè son tres!), sinó que em demanaria un pastís sencer de xocolata, a poder ser, de pa de pessic o “coc ràpid” (tampoc estaria malament un pastís “sacher”). Juntament amb el pastís prendria una rajola de xocolata negra i un vas de llet, una tassa de cafè amb llet o un “cacaolat” (o aniria alternant les tres coses a la vegada). Per cert, els postres preferits que he dit abans que si que tinc, son: (sense ordre de preferència) el Tiramisú, la “Tatin” de poma i el gelat de xocolata o stracciatella i en quan a plat preferit, encara que he dit que no tinc cap debilitat especial, una cosa que sempre em ve de gust menjar es una pizza.

Foto: vaiu.es
Foto: vaiu.es
Foto: vaiu.es

Tal com he explicat al principi, m’agrada experimentar amb nous sabors i des que vaig conèixer la historia del Kopi luwak se’m va ficar entre cella i cella la idea de tastar-lo. Finalment, el passat dia de reis li vaig regalar a la meva mare un petit pot i finalment vaig prendre una tassa d’aquest cafè tan exòtic, insòlit i exclusiu. En llengua indonèsia, kopi vol dir cafè i luwak significa civeta (es un animal mamífer una mica més gran que un gat). Aquest cafè es produeix d’una manera molt peculiar i que es la següent: a les illes indonèsies de Java, Sumatra, Sulawesi i Bali principalment (també en altres llocs) aquest animal menja grans de cafè. Aquesta civeta digereix les parts toves del fruit del cafè, però no el gra de cafè que, al passar pel seu aparell digestiu adquireix un sabor diferent, degut als enzims del seu estómac. La civeta defeca aquests grans, que desprès son rentats i torrats. La característica principal d’aquest cafè, al marge del seu aroma ric i fort i les notes de caramel i xocolata (així es com es promociona al pot que vaig comprar) es l’absència d’amargor. Després de prendre’n un parell de cops per mi les dues característiques principals es que es car (72€ per 150 grams) i que no es gens amarg. Crec que es massa car per comprar-lo sovint, però si valgués com els altres cafès si que el prendria habitualment.

Però, el que jo em pregunto es: sense poder saber que tindria aquest bon gust, a qui se li va poder ocórrer un dia provar aquests grans que s’havien d’extreure dels excrements del luwak? Doncs, no ho sé. Potser va ser una juguesca, una broma o algú que estava molt necessitat de prendre cafè…

Malta, Èdip i l’enigma dels tres interruptors i les tres bombetes

Un home viu en un pis situat a la planta número 12 d’un edifici. Cada dia agafa l’ascensor per arribar a la planta baixa i sortir al carrer. Quan torna cap a casa puja amb l’ascensor fins a la planta 8. En aquesta planta surt de l’ascensor i continua el trajecte cap a casa seva pujant per les escales fins arribar a la planta 12 (on està el seu apartament). Això és així, sempre que no plogui, perquè els dies en que plou, baixa de la mateixa manera però al tornar puja directament amb l’ascensor fins a la planta 12. A l’home no li agrada especialment pujar per les escales. Perquè actua, doncs, d’aquesta manera tan estranya?

Et deixo que vagis pensant  i al final d’aquest post et desvetllaré la solució (no facis trampa  buscant a internet!).

Aquest que acabo d’escriure es un dels meus “acertijos” preferits. Soc bastant aficionat a aquest tipus d’enigmes que ara s’han posat molt de moda i que s’anomenen “acertijos” de pensament lateral. Es a dir, que per resoldre l’endevinalla  has d’enfocar-la d’una manera creativa, imaginativa en contraposició al pensament lògic i matemàtic que es anomenat pensament lineal o vertical. En aquest pensament tradicional, es segueix un patró més rígid que limita les possibles solucions (pensem “de front”  seguint el camí més fàcil i recte però que no és sempre el millor). Així doncs, davant del següent problema:

“En una habitació buida sense finestres i tancada per dins, apareix un home penjat. Al terra, sota els seus peus, només trobem un toll d’aigua” Com va aconseguir penjar-se?”

Doncs bé, si utilitzem el nostre pensament lateral podem donar amb una solució satisfactòria com ara que l’home ha utilitzat un gran bloc de gel en el que puja i es penja. Passat un temps el dur bloc es fondrà i deixarà un bassal d’aigua (el toll d’aigua que trobem sota els seus peus).  Si davant d’aquest problema utilitzem el pensament lineal,  potser que costi més trobar la solució  ja que l’anàlisi racional limita algunes de les solucions alternatives que es poden donar, cosa que no fa el pensament lateral, que es molt més creatiu. Una solució encara més imaginativa i divertida  inclús respecte al mateix problema pot ser aquesta: L’home que te un gran poder mental desprès d’anys d’entrenament i meditació en un monestir budista tibetà hauria aconseguit levitar fins a arribar a la corda amb la qual es penja i el toll del terra, era la suor de l’home pel gran esforç que havia hagut de fer en levitar.

Va ser un psicòleg de Malta anomenat Edward de Bono el que es va inventar el concepte de “Pensament lateral” en un llibre que va escriure l’any 1967. Es referia a un pensament diferent al normal, lineal o directe. Amb el pensament lateral diu de Bono, existeix la possibilitat de canviar, en qualsevol moment la perspectiva des de la qual analitzes els esdeveniments i observar com es veu el problema des d’una perspectiva diferent.

A mi, sempre m’han agradat molt aquest tipus de trencaclosques ja siguin de pensament lateral o de pensament lògic. Recordo que de jovenet, la meva germana tenia una col.lecció de llibres anomenada “Elige tu propia aventura”. Es tractava d’uns llibres en els que cada 3 o 4 pàgines, havies de triar entre dos alternatives possibles que et donaven i que et portaven a una pàgina o altre segons l’opció escollida. La història continuava des d’aquella pàgina fins que 3 o 4 fulles més endavant et tornaven a deixar escollir entre dos opcions. Aquest llibres agradaven molt a la meva germana però a mi no gaire. Jo en canvi era addicte a una col.lecció de l’editorial Timun Mas que es deia “Resuelve el misterio”. Aquests llibres de portada groga eren protagonitzats per 2 joves que vivien en una ciutat fictícia que es deia Lakewood Hills. Aquests llibres consistien en uns quants relats curts en el que succeïa algun tipus de misteri i en el que et donaven una sèrie de pistes perquè poguessis resoldre tu mateix el problema plantejat al relat. Si no eres capaç de resoldre-ho o volies confirmar que la teva suposició era correcta, havies d’anar a les pàgines finals del llibre en que et donaven la resposta però escrita a l’inrevés (segurament per evitar temptacions prematures) amb la qual cosa necessitaves un mirall per poder-ho llegir bé.

Al marge d’aquests llibres que recordo de la meva joventut hi han avui en dia moltíssims llibres d’”acertijos” o enigmes de tota mena. Els més famosos i recomanables son els escrits per un enginyer anglès anomenat Paul Sloane que va tenir molt èxit als anys 90 i que recull algun dels problemes més clàssics de pensament lateral. Un altre llibre important dintre d’aquest àmbit es l’escrit pel matemàtic Raymond Smullyan i que es diu “Com es diu aquest llibre?”.  No m’he llegit cap d’aquests, però, i per tant no et puc dir si m‘agraden, però crec que tard o d’hora me’ls llegiré.

Fa poc vaig estar a Atenes i per preparar-me una mica de cara al viatge, un mesos abans d’anar-hi vaig estar llegint llibres sobre l’antiga Grècia i sobre la mitologia grega i vaig trobar el que segurament deu ser el primer “acertijo” de la història, que diu així:

La Deesa Hera (dona de Zeus) va enviar a Tebas (una ciutat de Grècia) una Esfinx, que era un monstre amb rostre femení, cos de lleó i ales d’ocell, per castigar als habitants d’aquesta ciutat. Hera li va ordenar que es situés en el camí de Tebas pel qual havien de passar per força tots aquells que es dirigissin a aquesta ciutat. En quan s’aproximava un viatjant, l’Esfinx li tancava  el pas i l’obligava a aturar-se. Llavors li plantejava un enigma. Si l’encertava el deixaria passar, però si no ho feia, el mataria. L’Esfinx deia així: “Només té una veu, camina de quatre grapes pel matí, dos al migdia i tres a la nit”. Com que ningú sabia resoldre el problema, acabava tothom mort, cruspit per l’Esfinx. Però un bon dia va aparèixer un foraster molt intel.ligent anomenat Èdip. “La solució al teu enigma es l’home. Pel matí (quan neix) utilitza les quatre extremitats perquè gateja. Quan arriba a adult (el migdia de la vida), camina sobre els seus dos peus,  i a la nit (quan es fa vell ) es recolza amb un bastó (la tercera pota). Al resoldre l’enigma, l’Esfinx es va enfadar moltíssim, va perdre el control sobre si mateixa i es vas llançar des del cim d’una muntanya, acabant amb la seva existència. Quan Èdip va arribar Tebas, el seu rei tot just s’acabava de morir. El poble en agraïment va nomenar-lo a nou rei de Tebas i Èdip es va casar amb la vidua del rei que es deia Jocasta. Més endavant va resultar que Jocasta era la seva mare…però aquesta es un altre història.

Al cine hi ha hagut moltes pel.lícules que han introduït endevinalles classiques dins de la trama com ara “21 Blackjack”, “Los crimenes de Oxford”, “El codigo Da Vinci”,“La habitación de Fermat” (aquest peli està plena de problemes que han de resoldre el personatges per continuar vivint) etc.

Dels acertijos que surten a pel.lícules, els meu preferit es el que surt a la  pel.lícula “Jungla de cristal 3 – La venganza” i que diu diu així: Tens una aixeta que dona aigua i dos recipients per recollir-la de 5 i 3 litres. Has de posar 4 litres exactes en un recipient (el de 5 litres evidentment ja que en l’altre no hi cabrien). Com ho fas?

La solució consisteix en emplenar el de 3 litres i  buidar-lo en el de 5l. Tornar a omplir el de 3l i el tornes ha buidar en el de 5l. Quan el de 5l estigui ple, en el de 3l tindràs exactament 1l. Buides el de 5l al terra i li afegeixes el litre de l’altre recipient (tindràs un litre exactament en el recipient de 5l). Omples tot el recipient de 3l un altre cop i el buides en el de 5l  i ja ho tens (3l+1l = 4l).

Si he començat aquest mail amb un dels meus enigmes preferits, l’acabaré explicant una altre que també m’agrada molt i que ha esdevingut un clàssic del pensament lateral, es tracta de l’enigma dels tres interruptors i les tres bombetes, i just desprès et diré la solució dels dos.

“A l’interior d’una habitació hi ha tres bombetes i fora de l’habitació en un lloc des d’on no es pot veure aquesta l’habitació hi ha tres interruptors. No sabem quin interruptor correspon a cada bombeta. Que podem fer per saber en un únic intent quin interruptor correspon a cada bombeta?

La solució a l’enigma que t’he plantejat al principi del mail es que l’home es nan. Per això, quan plou porta paraigües per no mullar-se i amb l’ajuda d’aquest, pot arribar a prémer el botó de l’ascensor que marca el pis al que no arriba sense paraigües degut a la seva curta alçada.

La solució a aquest darrer problema consisteix en pitjar un dels interruptors i una estoneta després apagar-lo per tot seguit prémer un altre interruptor, deixar-lo pitjat  i marxar cap a la habitació de les 3 bombetes. Un cop a l’habitació, veurem una bombeta encesa que es la que correspondrà a l’últim interruptor que hem pitjat, llavors tocarem les altres dues bombetes. La que estigui una mica calenta correspondrà a l’interruptor que hem pitjat al principi i que poc desprès hem apagat. Finalment, la bombeta que estigui freda correspondrà a l’únic interruptor que no hem tocat.

Dai Vernon, Houdin i Houdini

Fa uns anys em vaig apuntar a uns cursos d’iniciació a la màgia que es realitzaven al ja tancat “Rei de la màgia” a prop de la plaça Urquinaona. Sempre m’ha agradat la màgia però en aquella època com que em vaig fer amic del Juanma (un company de justícia que en els seus temps lliures pintava i feia de mag aficionat), sovint parlàvem de màgia i potser per això encara em vaig interessar més i vaig decidir fer aquest curs. A les classes teníem un professor que era mag professional que ens feia números i desprès ens explicava els trucs. La veritat es que m’ho vaig passar molt bé, encara que no sé fer gaires números perquè soc molt poc hàbil amb les mans. Quan m’expliquen un truc em decebo una mica perquè ho veig tan evident que m’estranya com no haver-lo tret sense que m’ho expliquessin. Altres cops ho trobo molt enginyós i d’altres vegades prefereixo no saber-ho i que es conservi el misteri. En el curs que vaig fer, desprès de veure tants números i just desprès saber els trucs vaig aprendre també una mica a “pensar com un mag”. Es a dir, imaginem una rutina consistent en trencar una goma elàstica. Desprès de trencar-la fem uns suaus tocs sobre ella i “màgicament” la goma es recompon i torna a estar sencera com al principi. Doncs bé, un espectador fascinat pel que ha vist es preguntarà “com ho ha fet per trencar-la i desprès tornar-la a unir?” mentre que un mag donarà per fet que la goma elàstica no s’ha trencat mai i per tant no haurà calgut tornar-la a unir i centrarà els esforços en mirar d’esbrinar com ho ha fet el mag per fer creure que trencava la goma. Passa el mateix en les sèries i pel·lícules policíaques o d’investigació criminal. Al principi mai encertava per endavant qui era l’assassí o el culpable de la trama, ja que instintivament em posava a la pell del policia o detectiu, però quan vaig decidir veure-ho des del punt de vista del guionista, que és el la persona que s’inventa la història, vaig començar a encertar. Pensava en quin personatge faria culpable si jo fos el guionista de la trama.

Fins ara he estat parlant de màgia i de mags, però, em pregunto si no seria més correcte parlar d’il.lusionisme i d’il.lusionistes o és que es tracta de dues coses diferents? La veritat es que aquestes dues paraules sovint es confonen o porten a la gent a la confusió. Molts cops son considerades la mateixa cosa i la majoria de gent les utilitza indistintament. Però realment quan parlem de Màgia ens hauríem de referir als fenòmens que s’escapen a una explicació racional de les coses. La màgia es l’ús d’encanteris o conjurs per tenir un poder sobrenatural o paranormal sobre la natura o sobre les coses. La màgia existeix a la ficció i a la fantasia i ho practiquen els xamans, bruixes, bruixots, alquimistes, mags o encantadors, mentre que qui pràctica l’il.lusionisme és l’il.lusionista. L’Il.lusionisme es un art escènic, antigament conegut amb el nom de prestidigitació. L’il.lusionista mitjançant trucs crea la il.lusió de que alguna cosa sorprenent o quasi impossible de creure, està succeint. L’il.lusionista manipula la realitat de l’espectador a través de diferents tècniques per fer creure a la gent una determinada il.lusió. La Il.lusió que una cosa impossible pot ser possible (a través d’enganyar la nostra ment o la nostra percepció de la realitat) A això se li ha d’afegir l’habilitat extrema que tenen a les mans la majoria d’il.lusionistes.

En aquella epoca vaig poder parlar amb alguns il.lusionistes professionals i d’altres amateurs i recordo que quan parlaven dels il.lusionistes que més admiraven o que més els hi agradaven, hi havia un nom que quasi sempre es repetia, i no era el de Houdini. Era el d’un tal Dai Vernon (desconegut per mi en aquells moments). Em van explicar que va ser l’única persona que va poder enganyar a en Houdini.

Harry Houdini es el “mag” més famós del món. Es tan popular que de la seva figura, n’han fet pel·lícules, sèries… Si preguntem a algú del carrer que anomeni a algun “mag” el més probable es que el seu nom surti quasi sempre, i això no deixa de ser sorprenent tenint en compte que va morir l’any 1926 i que tot just s’acabava d’inventar la televisió aquell mateix any. Nascut a Budapest, el seu nom autèntic no era Harry Houdini sinó que va decidir anomenar-se així en honor a Jean Eugène Robert-Houdin el “pare de la màgia moderna” (l’il.lusionisme tal i com el coneixem avui en dia li deu part dels seus orígens). La història de Robert-Houdin es igual o més interessant encara que la de Houdini i entre d’altres coses ha estat l´únic home que ha evitat un guerra amb uns quants trucs de màgia. Però aquesta es un altre història que potser explicaré en una altre ocasió quan parli també de les guerres del futbol (si, guerres en plural) clar que tampoc son les guerres més absurdes que s’han produït, tenint en compte que hi ha hagut conflictes bèl.lics desencadenats per un gos, un porc i fins i tot un tros de síndria, però tot això si de cas ja ho explicaré un altre dia.

Tornant a Houdini, aquest il.lusionista era sobretot escapista. S’escapaba de cel.les, bidons tancats plens d’aigua, etc. i tot això, lligat amb manilles, cadenes, sogues i camises de força. De l’Eric Weisz (que així es deia realment) es deia que podia dislocar-se les espatlles quan volia, controlar els reflexos de la gola per poder amagar eines en el seu interior i regurgitar-les desprès i també que podia suportar un dolor físic extrem. De les seves actuacions més populars, destaquen l’escapada del bidó de llet i la Cambra de Tortura Xinesa.

Harry Houdini salta d’un pont emmanillat el 30 d’abril de 1908 a Boston

Es veu que també era una persona molt segura de si mateixa, potser fins i tot un pèl massa. Tant, que es va atrevir a desafiar a tota la “comunitat màgica” assegurant que podia esbrinar el truc de qualsevol joc de màgia que li fessin tres cops. Doncs bé, així va ser durant anys fins que un dia de 1922 (alguns llocs parlen de 1919) un jove il.lusionista canadenc anomenat David Verner més conegut amb el nom de Dai Vernon es va presentar davant d’ell en un hotel de Chicago. Asseguts, davant d’una taula, Vernon li va oferir una baralla de cartes perquè en triés una, la mirés i la tornés a amagar dintre de la baralla. Desprès d’un lleuger toc de Vernon amb els dits, la carta que havia triat en Houdini, va aparèixer a la part superior de la baralla. Houdini desconcertat li va demanar que ho tornés a fer una altre vegada. Dai Vernon (també conegut com “El professor”) no només li va repetir una vegada, sinó que va arribar a fer-li fins a set cops (en alguns llocs parlen de vuit). En tots els casos el resultat va ser el mateix sempre, la carta que Houdini dipositava al centre de la baralla, inexplicablement “viatjava” sobre la pila de cartes (Houdini elegia una carta, aquesta es perdia enmig de la baralla, “passi màgic” i apareixia a dalt un altre cop).

Segons s’explica, Houdini mai va arribar a desxifrar el truc, i això que fins i tot li va demanar al Dai Vernon que li deixés veure la baralla, observar-la i tocar-la per comprovar que no estava trucada, però ni així va aconseguir resoldre el misteri. “El professor” a partir de llavors es va publicitar i es va donar a conèixer com “L’home que va aconseguir enganyar a Houdini” (“The man who fooled Houdini”). La jugada que li va fer s’anomena “La carta ambiciosa” i actualment son molts els il.lusionistes que l’executen en els seus espectacles amb diferents versions. En aquest número s’utilitza la tècnica del “doble lift” (consisteix en aixecar i girar dues cartes, fent veure o simulant que només n’aixequem o en girem una). Dai Vernon va utilitzar diverses formes de fer el “doble lift”, de manera que en Houdini no va aconseguir desxifrar mai el secret d’aquest número, per molt que el veiés repetit.

El plaer de les petites coses

Si fa uns mesos vaig escriure sobre aquelles petites coses que no suporto, ara em toca fer-ho sobre aquelles petites coses que em causen plaer. Em refereixo a aquelles coses senzilles, petits detalls que fan que la teva vida sigui millor o almenys una mica millor.

A Escandinàvia hi ha un mot que no es pot traduir a d’altres idiomes i que significa ”benestar”. Aquesta paraula es “Hygge”. Es tracta d’una paraula danesa que va sorgir d’un terme noruec similar. El hygge consisteix en apreciar el valor de les petites coses i  gaudir de la plenitud d’una vida més senzilla. Coses simples, quotidianes, agradables… A part d’aquesta paraula, els danesos han generat tot un vocabulari derivat d’aquest mot. Han escrit llibres sobre el “Hygge” i fins i tot un decàleg. Això no es res estrany perquè els danesos estan tan interessats en la felicitat que tenen fins i tot un Institut d’Investigació de la Felicitat. Aquest organisme, estudia la felicitat, en determina les seves causes, com millorar la qualitat de vida, com mesurar la felicitat, etc.

També s’han escrit llibres sobre el plaer de les coses petites i no em refereixo només a llibres sobre la felicitat o filosofia sobre la felicitat, sinó llibres que específicament tracten el tema d’aquestes petites coses senzilles que ens porten a la felicitat. El premi Nobel de Literatura Herman Hesse va escriure un assaig titulat “Sobre els petits plaers” l’any 1905.  En aquest assaig (que no he llegit), Hesse diu que l’enemic més perillós de la felicitat es la pressa. Ens diu entre d’altres coses, que la vida consisteix en distingir els innombrables plaers que l’omplen però que molta gent ignora mentre espera ansiosa a que arribi la gran felicitat.

El que si que vaig llegir fa uns anys va ser un llibre titulat “El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs” d’un autor anomenat Philippe Delerm. Aquest llibre va tenir bastant èxit a França en què va ser la sorpresa literària de l’any amb molts exemplars venuts malgrat haver-se editat d’una forma bastant modesta. Entre els petits plaers que aquest llibre cita, no n’hi ha cap amb el que coincideixi al 100%, però n’hi ha alguns que comparteixo amb petites variacions (per exemple “l’olor de les pomes” es en el meu cas “l’olor dels préssecs” i “el primer glop de cervesa” seria per mi “El primer glop de cafè”). Desprès n’hi ha alguns de força curiosos (“ajudar a desgranar pèsols”, “el soroll de la dinamo” o “submergir-se en els calidoscopis”), d’altres força comuns (“una novel.la d’Agatha Christie”, “el cine”, “un banana-split”, “el Tour de França”…) i alguns que no comparteixo en absolut com ara “llegir a la platja” o “el diumenge al vespre”.

Internet n’està ple de llistes d’aquests petits plaers o de la felicitat que ens donen les petites coses. La veritat es que n’hi ha per tots els gustos, fins i tot alguns que es podrien classificar com a petits plaers escatològics com ara “treure’s un moc enganxat al fons de la cavitat nasal”, fer un “perfect” (o sigui, que les fems surtin sense tacar, es a dir, que desprès d’haver-te eixugat, el paper higiènic surti completament net) o n’hi ha que troba un petit plaer en treure’s trossos de menjar d’entre les dents.

Hi ha d’altres plaers que apareixen a les llistes que trobo que son més aviat petits cops de sort que no pas petits plaers com ara “trobar-te monedes o bitllets guardats en una jaqueta o  a la butxaca d’un pantaló que feia temps que no et posaves”, “trobar un lloc al carrer per aparcar el cotxe” o “Arribar al metro i que arribi en aquell moment” o “que s’aturi (una de les portes del vagó) just davant teu…

També he trobat que la gent posa com a petits plaers coses que al meu entendre no encaixarien en aquesta categoria com ara “un viatge”, “rebre un ascens”, “guanyar diners a la loteria” “que la declaració d’hisenda et surti a tornar”, etc.

També hi ha una categoria de petits plaers que s’inicien al despertant-se i … com per exemple “despertar-se i veure que ha nevat”, “despertar-se i adonar-te’n que no has d’anar a treballar perquè es cap de setmana”, “despertar-me en meitat de la nit i adonar-me que encara em queden algunes hores per a dormir”…

Tampoc falten els tòpics com ara “caminar descalç per la platja”, “donar-te un bany o dutxa per desprès ficar-se al llit amb llençols nets i calents”, “treure’ns la roba al arribar a casa i posar-nos en de més còmoda o inclús el pijama”

Bé,  doncs ara finalment ve la meva llista de petits plaers:

– Quedar-me adormit durant un trajecte, ja sigui en tren, cotxe o avió i despertar-me quan ja he arribat al destí o queda poc per d’arribar-hi

– La bona olor del préssec quan està una mica madur

– Beure aigua o un refresc quan tinc set

– Prendre el primer cafè del dia

– Mirar fotos de quan era més petit o  més jove

– Sopar una pizza mentre miro una peli clàssica

– Que plogui i faci sol a la vegada

– Quan em quedo sol a casa i pujo al màxim el volum de la música

– Quan el divendres em va entrant son i me’n vaig al llit sabent que l’endemà no sonarà el despertador a les 7h.

– Acabar un bon àpat amb un tiramisú

– Quan, mig adormit, giro el coixí per continuar dormint amb la cara en el seu costat fresc.

– Llegir el que acabo d’escriure i veure que m’ha quedat tal com volia.

Menjar picant, xocolata negra, cafè i farigola

Avui et volia parlar sobre la felicitat, un tema que és recurrent en molts dels meus pensaments. Però ho vull fer des d’un punt de vista fisiològic o científic. Vull parlar sobre el que li passa al nostre organisme quan som feliços o sobre el que ha de succeir perquè siguem  feliços (ni que sigui una estona).

No tractaré per tant el tema de la recerca de la felicitat o de les claus d’aquesta, perquè no enfocaré la felicitat des d’un punt de vista filosòfic o romàntic, sinó des d’un punt de vista físic.

Es a dir, que no parlaré de si la felicitat es gràcies a l’amor, als diners etc. sinó sobre el procés biològic d’aquest sentiment.

Sobre aquest tema, he anat acumulant durant anys molta informació d’articles de diaris, revistes i pàgines web, però em passa que tota aquesta documentació, la tinc desordenada i molts cops repetida. El que intentaré fer en aquest escrit es recopilar, endreçar i resumir d’una manera clara i fàcil d’entendre tota aquesta informació.

Abans de res però, cal explicar els conceptes d’hormona i de neurotransmissor, així com la diferència i la relació entre les dues, per poder entendre millor el que diré més endavant.

Una hormona es una substància química o una molècula que actua com a missatgera. Es produeixen en diferents glàndules del nostre cos (normalment endocrines) i circulen per la sang fins al lloc on han d’actuar i regular diferents funcions corporals. Tot això, sense importar el lluny que estigui el lloc on es produeixen de la zona on han d’actuar). Un cop la hormona entra en contacte amb el teixit o òrgan, és destruïda.

Els neurotransmissors també son molècules. Son segregades per neurones que envien informació d’unes neurones a altres mitjançant la sinapsi (la distància entre el lloc on es produeixen i el lloc on actuen en aquest cas es molt curta). L’àmbit d’actuació, doncs, es molt més limitat, a diferencia de les hormones que son de molt més llarg abast i afecten a molts més teixits. Els neurotransmissors s’alliberen a prop dels seus receptors.

Les dues molècules son, com he dit, missatgers químics. A vegades es difícil classificar a un missatger químic com a hormona o com a neurotransmissor i  a més, hi ha neurotransmissors que actuen com hormones i viceversa. Una cèl·lula pot tenir receptors diferents per neurotransmissors i per neurones.

Un cop definits aquests conceptes, em centraré principalment en les quatre substàncies químiques més importants que fan que es produeixi la felicitat. Vaig llegir fa temps un article a la web de la BBC que es titulava “El quartet de la felicitat” L’article no es referia pas al Paul Mc Cartney, John Lennon, George Harrison i Ringo Starr, sinó que es referia a aquestes quatre substàncies tan importants per la felicitat com son l’endorfina, la serotonina, la dopamina i l’oxitocina. Aquestes hormones son capaces de fer que el nostre estat emocional canviï en qüestió de segons i són per tant claus en tot el relatiu a la felicitat

Les endorfines son unes substàncies que poden provocar efectes analgèsics o anestèsics en el cervell i que segrega el mateix cervell. Son com una espècie de “morfina natural” (reben el nom d’endorfines perquè tenen efectes similars a la morfina). Però no només poden modificar la percepció del dolor sinó que que inclús son capaces d’anul.lar aquest dolor. S’ha comprovat que la millor manera de tenir alts els nivells d’endorfines es practicant exercici o tenint relacions sexuals. Per sort per mi,  un altre manera d’alliberar endorfines es el menjar picant. Això es degut a un component químic anomenat capsaïcina que també es antioxidant i anticoagulant. Menjar aliments amb capsaïcina provoca l’alliberament d’endorfines (en teoria s’alliberen aquestes endorfines per calmar la picor o cremor que produeix aquest menjar picant).

Si no fas exercici, ni tens relacions sexuals i a més tampoc t’agrada el menjar picant,  una altra curiosa manera d’augmentar els teus nivells d’endorfines es veient pel.licules tristes. També hi ha altres maneres menys estranyes com ara cantar, ballar o treballar en equip.

Les endorfines, produeixen una sensació de benestar físic i mental que porta a la felicitat, un baix nivell d’aquestes, en canvi, indueix a la depressió i a la ansietat. Es un neurotransmissor i també una hormona que actua sobre receptors situats al cervell.

Les endorfines actuen com una recompensa, per exemple quan fas una cosa que es beneficiosa per l’organisme, aquest et recompensa alliberant endorfines que venen a ser  com una droga natural amb l’avantatge que no creen addicció.

La serotonina es un altra hormona que funciona com un neurotransmissor i que regula el nostre estat d’ànim. Quan els nivells son elevats ens produeix una sensació de felicitat i benestar però quan tenim dèficit de serotonina, experimentem depressió o ansietat. Aquesta substància es produeix per una transformació d’un aminoàcid anomenat triptòfan, amb la qual cosa hem de procurar tenir alts els nivells de triptòfan.

El triptòfan nomès s’obté a través de l’alimentació perquè no el fabrica el propi cos  i els aliments que més triptòfan tenen son els ous, lactis, plàtan, xocolata negra, llegums  i nous, entre d’altres. Consumint aquests aliments es produeix més serotonina.

Segons diuen els neurocientífics, les maneres més senzilles per augmentar el nivell de serotonina (a part de consumir aliments rics en triptòfan) es pensar en records feliços, rebre massatges o exposar-se a la llum solar de manera moderada (la serotonina s’estimula amb la llum).

Al voltant d’aquest neurotransmissor treballen la majoria de fàrmacs contra la depressió.  Aquests actuen sobre el receptors de la serotonina. Citalopram, Fluoxetina (Prozac), Sertralina, Escitalopram etc. son “inhibidors selectius de la recaptació de serotonina” es a dir, que el que fan es bloquejar la reabsorció de la serotonina en el cervell perquè hi hagi més serotonina disponible i duri més en l’organisme.

Un excés de serotonina al cervell, però, també es dolent i negatiu per la salut i com que una de les funcions de la serotonina es crear la sensació de sacietat, si tens baixos els nivells, s’incrementa la necessitat de menjar.

La dopamina al igual que les altres, es un neurotransmissor i també una hormona. Provoca plaer i fa que et sentis bé però també es la responsable de les addiccions (tabac, drogues…). També juga un paper important a la memòria i si està baixa pot provocar malalties com ara el “Parkinson”. Per altra banda, tampoc es bo tenir massa dopamina, ja que una gran concentració d’aquesta, s’associa a trastorns psicòtics com l’esquizofrènia.

La dopamina també te a veure amb la motivació i una manera d’elevar la dopamina, es establir-se objectius a curt termini o dividir en petites fites aquells objectius que son a més llarg termini (i celebrar quan aquests es compleixin). Fer llistes de tasques que has de realitzar i quan aconsegueixis complir-los, donar-te recompenses.

Recordaràs que això es una cosa que jo faig bastant sovint, tal com et vaig explicar al segon post “Ataràxia, apatia i Pier Paolo Pasolini”, però fins ara no he sabut que al fer-ho elevava els meus nivells de Dopamina.

Diferents fets que ens succeeixen durant la vida quotidiana també poden generar dopamina, com per exemple trobar un lloc lliure per aparcar, rebre un ascens laboral, enamorar-te d’una persona, escoltar una cançó que t’agrada molt… Relacionat amb això últim, hi han diversos estudis neurocientífics que assenyalen que hi ha una relació molt estreta entre musica i dopamina. La musica que el nostre cervell rep amb plaer es transforma quasi d’immediat en dopamina pura. Per entendre’ns, quan et dona un “subidón” és perquè estàs alliberant dopamina (també et pot donar un “subidón” quan el cos segrega adrenalina o epinefrina que es un altra hormona).

Alguna vegada hauràs llegit en els sobres de sacarina o algun altre edulcorant artificial o al paper d’embolicar de la xocolata un missatge que diu “conté una font de fenilalanina”, doncs bé, aquesta substància es un aminoàcid igual que el triptòfan i es indispensable per la segregació de neurotransmissors com la dopamina i la adrenalina o epinefrina. La fenilalanina està relacionada i es pot transformar a través d’un enzim en tirosina, que també es un altre aminoàcid (encara que a diferència dels altres dos, aquest no es considera essencial), Un dèficit de fenilalanina en l’organisme provoca baixa capacitat per concentrar-se i pèrdua de reflexos.

Tornant a la tirosina, cal dir que aquest aminoàcid es precursor de la Dopamina (un precursor químic es una substància necessària per produir un altra substància). Aliments rics en tirosina son les ametlles, plàtan, xocolata, cafè…

També es pot elevar la concentració de dopamina menjant fruita molt madura ja que això ajuda a eliminar els radicals lliures que provoquen la disminució d’aquesta substància en el cos.

Finalment, està l’oxitocina, que també es pot comportar com una hormona o com un neurotransmissor. Serveix entre d’altres coses per sentir una major seguretat i confiança i també per socialitzar millor amb els altres. Té molta importància pel que fa a la creació de vincles emocionals entre les persones, l’empatia i la sociabilitat.

En les dones l’oxitocina s’allibera durant el part i això facilita el procés de naixement i d’alletament dels nadons. Tant homes com dones alliberen oxitocina durant l’orgasme.

Els efectes que produeix l’oxitocina, son la tranquil·litat, reducció de l’ansietat i l’estrès i ens permet poder  establir vincles emocionals duradors amb altres persones com la parella, el amics o familiars. També té efectes similars als que produeix l’alcohol com ara un increment de la sociabilitat, pèrdua de por al fracàs i quan els nivells son alts, pot portar a actituds i accions violentes. Aliments que estimulen la producció d’oxitocines son, el julivert, la farigola i un altre cop la xocolata.

Altres maneres d’augmentar els nivells d’oxitocina son riure, fer abraçades i donar o rebre regals. Doncs bé, com que ara mateix no et puc fer una abraçada, et regalo aquest post divulgatiu que he escrit a veure si em puja l’oxitocina.