“Al New York Herald del 26 de novembre de l’any 1911 hi ha una noticia del penjament de tres homes. Van morir per l’assassinat de Sir Edmund William Godfrey, espòs, pare, farmacèutic i tot un cavaller resident a Greenberry Hill (Londres). Va ser assassinat per tres “sense sostre”, el mòbil dels quals va ser un simple robatori. Van ser identificats com a Joseph Green, Stanley Berry i Daniel Hill, Es a dir, Green, Berry, Hill. M’agradaria pensar que això va ser només una qüestió d’atzar.
Tal i com informa el “Reno Gazette Journal” al juny de 1983, hi ha una curiosa història sobre un incendi, l’aigua necessària per apagar el foc i un submarinista anomenat Delmer Darion. En Delmer era treballador d’un hotel i Casino a Reno (Nevada) on treballava com a “croupier”. Molt apreciat i considerat com a un home dinàmic, alegre i esportista, la veritable passió d’en Delmer era practicar submarinisme al llac. Segons l’acta del forense, en Delmer va morir d’un atac al cor en algun punt entre el llac i l’arbre on va ser trobat mort, però el més curiós es la nota de suïcidi trobada al dia següent del senyor Greg Hansen, un voluntari per combatre l’incendi, pare de quatre fills abandonats i amb certa tendència a la beguda. El senyor Hansen fou el pilot de l’avió que per accident va treure l’Elmer Darion de l’aigua mentre aquest feia submarinisme. A més, la turmentada vida del senyor Hansen s’havia creuat amb la d’en Delmer Darion, només dues nits abans quan en Greg Hansen va agredir al Delmer, a qui culpabilitzava de la mala sort que havia tingut jugant al “Blackjack” mentre en Delmer n’era el “croupier”. Davant del pes de la culpabilitat i la magnitud de la coincidència, Greg Hansen es va treure la vida. I jo intento pensar que va ser tan sols una qüestió d’atzar.
L’anècdota que va explicar al 1961 durant una entrega de premis de l’associació americana de ciències forenses, el doctor John Harper president de l’associació, va començar amb un simple intent de suïcidi. Sidney Barringer de 17 anys, a la ciutat de Los Angeles el 23 de març de 1958. El forense va dictaminar que el suïcidi sense èxit es va convertir de sobte en un homicidi amb èxit. M’explico, el suïcidi va quedar confirmat per una nota trobada a la butxaca dreta d’en Sidney Barringer. Al mateix temps que el jove Sidney estava a la cornisa d’aquell edifici de nou pisos, una discussió pujada de to tenia lloc, tres pisos més avall. Els veïns van escoltar com ja era habitual, la discussió dels llogaters, i no era gens estrany que s’amenacessin amb una escopeta o amb una de les moltes pistoles que guardaven a la casa. En una d’aquestes baralles entre els dos, l‘escopeta es va disparar per accident just quan en Sidney passava per allà (caient del terrat, desprès d’haver-se llançat voluntàriament). A més, aquests dos llogaters van resultar ser Fay i Arthur Barringer, els pares d’en Sidney. Al ser acusada dels càrrecs desprès de que la policia li dones moltes voltes a la situació, Fay Barringer va jurar que no sabia que l’arma estava carregada perquè mai les duien carregades. Un nen que vivia a l’edifici, visitant ocasional i amic d’en Barry va dir que havia vist sis dies abans com en Sidney carregava l’escopeta. Pel que sembla, tantes discussions i baralles i tanta violència eren massa per en Sidney Barringer i coneixent la tendència dels seus pares a barallar-se, va dir que volia fer alguna cosa. L’amic d’en Barry va explicar que aquest havia dit que volia que els seus pares es matessin entre ells. Que l’únic que volien els seus pares era matar-se i que ell els ajudaria si allò era el que desitjaven.
Sidney Barringer salta del terrat del novè pis mentre els seus pares discuteixen tres pisos més avall. El tret per accident de la seva mare encerta en Sidney a l’estomac quan passa per la finestra del sisè pis. Mor a l’instant, però segueix caient fins arribar tres pisos més avall a una xarxa de seguretat instal·lada tres dies abans per a un grup de “neteja finestres”. La xarxa instal.lada hagués esmorteït la seva caiguda i li hagués salvat la vida de no ser pel forat de bala que tenia a l’estómac. De manera que la Fay Barringer va acusada de l’assassinat del seu fill i en Sidney Barringer va ser declarat còmplice de la seva pròpia mort. I en la humil opinió d’aquest narrador això no es quelcom que simplement va passar. Això no pot ser una d’aquelles coses. Això, si us plau, no pot ser una d’aquelles coses. Pel que a mi respecte no pot ser. Això no va ser tan sols una qüestió d’atzar, no. Aquestes coses estranyes succeeixen a totes hores.”
Això que acabo d’escriure, es l’inici de la pel.licula “Magnolia” de l’any 1999. Per mi, es la millor part de la pel.lícula i un dels millor inicis de pel.licula que he vist mai. Aquestes històries s’expliquen mitjançant una veu en “off”. Jo he afegit algunes frases més perquè s’entengués millor.
No t’ha passat mai que camines pel carrer i penses en un amic a qui fa temps que no veus quan de sobte te’l trobes. O quan estàs a punt de trucar a algú i en aquell moment de sobte sona el telèfon i es aquesta mateixa persona. He llegit que a tothom li passa almenys una casualitat extraordinària un cop a la vida. Jo crec que ens passen moltes més, potser no extraordinàries, però si sorprenents coincidències, el que passa es que no ens ho apuntem i de seguida ens n’oblidem (com els somnis). Fa una setmana vaig anar al concert de Metallica a l’estadi olímpic de Montjuic. Fa un any i pico, vaig conèixer un noi en una celebració d’aniversari d’una amiga comuna a qui li agradava molt Metallica. Aquella nit vam estar parlant una mica d’aquest grup musical. El dia del concert, mentre pujàvem la muntanya cap a l’estadi li vaig explicar això a en Roger i em vaig preguntar si aquell noi aniria al concert de Metallica (les entrades eren cares i s’havien esgotat molt ràpidament mesos abans). Mitja hora desprès, amb el concert encara per començar, em trobava enmig de la pista envoltat d’una munió de gent per tot arreu. 52.000 persones estàvem esperant a que sonés la cançó d’Ennio Morricone “Ecstasy of Gold” (es la cançó de la peli “El Bueno, el feo y el malo” amb la que Metallica obre sempre els seus concerts) i de sobte, sento que algú em toca l’espatlla i em diu “em preguntava si et trobaria aquí”, no cal dir que era el noi que vaig conèixer en aquella celebració d’aniversari.
Tot això, em recorda una teoria de Jung que vaig llegir fa temps. Carl Gustav Jung va ser un psiquiatre i psicòleg suís que va col.laborar amb Sigmund Freud fins que desprès d’una forta discussió, els seus camins es van separar definitivament al 1913.
A ell li devem, entre d’altres coses, la diferenciació entre introvertit i extravertit. Avui en dia aquests dos conceptes s’utilitzen tant que han esdevingut descriptius, però originàriament provenen d’una classificació que va fer Jung sobre els diferents trets de la personalitat. També destaquen de la seva obra, la teoria dels arquetips, l’inconscient col.lectiu, la sincronicitat, etc.
Jung era científic, però també estava interessat per altres temes no científics com ara l’alquímia, les qüestions esotèriques, les mitologies i la sincronicitat. La seva obra es per tant, una barreja entre ciència i misticisme.
La sincronicitat es un vincle profund i misteriós entre dos fets que no obeeix al principi causa-efecte però que tampoc es casualitat.
Es tracta de dos fenòmens o situacions independents que s’entrellacen misteriosament i creen el que sembla un missatge orquestrat per l’atzar.
Aquestes casualitats significatives o coincidències extraordinàries obeeixen a una llei universal i desconeguda independent de la llei física de la causa-efecte segons aquesta teoria que el suís va desenvolupar cap al final de la seva vida, l’any 1957.
Aquesta teoria però, no es pot presentar de manera científica, no hi han proves que la puguin recolzar, tot i que per desenvolupar-la, Jung va col.laborar amb el premi Nobel de física y pare de la mecànica quàntica Wolfgang Pauli.
La “sincronicitat” o coincidència més coneguda i de la que se n’ha parlat més, es un esdeveniment que li va succeir a l’actor Anthony Hopkins. Fa anys, va ser contractat per treballar a la pel.licula “La dama de Petrovka”. Quan va saber que el film estava basat en una novel.la del nord-americà George Feifer, es va dedicar un dia sencer a recórrer sense èxit les llibreries de Londres. Quan tornava cap a casa, mentre esperava que arribés el metro, va descobrir un llibre abandonat al banc on estava assegut. El llibre era “La dama de Petrovka”. Per si amb aquesta coincidència extraordinària no ni hagués prou, dos anys desprès, en iniciar-se el rodatge de la pel.lícula, Hopkins va conèixer l’autor de la novel.la, el qual li va comentar que havia perdut el seu llibre ple d’anotacions feia temps, durant un viatge a Londres. Quan l’actor li va ensenyar l’exemplar que havia trobat al metro anys enrere, resulta que era el mateix que Feifer havia perdut!
Diuen que la coincidència més gran de tots els temps (comprovada i constrastada) es la següent:
Un noi de 17 anys que es deia Erskine Lawrence Ebbin anava amb la seva moto i va morir atropellat per una taxi en un carrer de Hamilton (capital de les illes Bermudes). Va ser el 22 de juliol de 1975. Exactament un any abans, el seu germà (que en aquell moment tenia 17 anys) també havia mort atropellat mentre conduïa una moto. Fins aquí es una desafortunada coincidència però el que la fa tan extraordinària es que resulta que qui va atropellar al germà era també un taxi, conduit pel mateix taxista que va atropellar l’Erskine, al mateix carrer de Hamilton i a més a més portava….. al mateix passatger! Al.lucinant!
Relacionada amb la casualitat també existeix la paraula “serendipitat” (de l’anglès serendipity). Es un valuós descobriment afortunat i inesperat que succeeix quan s’està buscant una cosa però se’n troba una altra de molt millor. Es tracta de troballes imprevistes que donen lloc a grans avenços.
S’acostuma a associar amb el món de la ciència perquè importants descobriments s’han aconseguit degut a errors involuntaris dels investigadors, però no es exclusiu de la investigació científica ja que en podem trobar molts exemples en el dia a dia. Per exemple quan una persona estudia una carrera que no es la seva primera opció però es troba que per nota només pot anar a la que en un principi, era la seva quarta preferència. Comença aquesta carrera i s’adona que aquella es la seva autèntica vocació i no la que en un principi s’imaginava. O un exemple més insignificant, vas al cine a veure una pel.lícula però s’han esgotat totes les entrades i només en queden per una pel.lícula de la qual no n’has sentit gens a parlar. Al final decideixes veure-la i resulta que es una obra mestra que es converteix en la pel.lícula revelació de l’any, molt millor que la que volies veure inicialment.
La “serendipitat”, però, com ja he dit abans està sobretot relacionada amb la ciència ja que els exemples de serendipitat que trobem en aquesta disciplina son més impactants i espectaculars. El “viagra” per exemple, es va descobrir perquè va resultar ser un important efecte secundari d’un medicament que s’estava desenvolupant per combatre les angines de pit. Mentre treballava en un xarop pels problemes de digestió, John S. Pemberton va inventar la Coca-Cola. Els Post-It van sorgir degut a un projecte que va resultar fallit. Mentre es desenvolupava un adhesiu permanent, veient que aquest adhesiu creat no tenia la potencia suficient, un treballador de la mateixa empresa va pensar que es podria comercialitzar aquell adhesiu com a bloc de notes que es poden enganxar a les coses de manera provisional. Em puc posar sacarina al cafè perquè al 1879 un científic es va menjar un panet sense rentar-se les mans. Ens escalfem els aliments al Microones perquè un radar amb el que experimentava un enginyer anomenat Percy Spencer va fondre una barreta dolça que aquest portava a la seva butxaca. Altres serendipitats o descobriments casuals van ser els Raigs X, el LSD, els cereals Kellog’s, els marcapassos, el velcro, etc. però sens dubte, la serendipitat més important de la història i que ha salvat moltes vides va succeir un dia de 1928 quan un científic va deixar una placa amb cultius al laboratori que per descuit es va oblidar d’eliminar. En aquesta placa es va cultivar una bactèria anomenada “staphylococcus” al voltant de la qual van aparèixer uns fongs florits (“moho”) que van paralitzar el creixement d’aquesta bactèria i desprès la van matar (segurament el fong provenia del laboratori del costat). Aquest fong va alliberar una substància anomenada penicilina (un potent antibiòtic) i el responsable d’aquell oblit al laboratori es deia Alexander Fleming.
Les meves històries 